Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

Els recordatoris de les xarxes socials

Tot sovint rebo missatges de Facebook recordant esdeveniments que he penjat fa uns anys. De fet, l'única cosa que hi penjo són els enllaços a aquest blog, i d'aquesta manera arribo a més gent. Una altra cosa és que hi accedeixin a llegir-ho. En tot cas, però, l'aplicació ens recorda, de manera automàtica, tot allò que hem anat dient a través de les xarxes socials. Us haig de confessar que és un detall que agraeixo. Recordar el passat sempre és bo, sobretot quan es tracta de fets positius, encara que les penúries també és important tenir-les present, encara que només sigui per no tornar-hi a caure.

Avui Facebook em recordava l'anada a l'Empordà, a una xerrada sobre l'escriptora Maria Àngels Anglada, i l'escapada que vàrem fer a Vilamacolum. Havent dinat ens vàrem passejar per aquest petit municipi, que desconeixia, i que va completar la nostra jornada literària. 

La Maria Àngels Anglada, vigatana de naixement, es va arrelar a l'Empordà i és un fet que segurament per a moltes persones no crida l'atenció, però els que hem anat a viure a fora de la nostra ciutat, on tenim la família i les amistats de la infància, sí que ens hi parem a pensar. No parlem de migració, perquè els canvis de tota mena no són exagerats, però podem entendre millor les persones que han vingut al nostre país, procedents d'altres cultures, races i llengües.

No sé si aquest fet t'ajuda a comprendre'ls millor i defensar els seus drets, sobretot ara quan l'extrema dreta ha magnificat l'odi a la diversitat i l'encomana a moltes persones que, de natural, serien més obertes i receptives als nouvinguts. 

És una llàstima que l'odi, l'enveja, el menyspreu, i el rebuig llisquin tan fàcilment entremig de tots nosaltres, més que no pas l'amor, el respecte, la valoració de la riquesa de la diversitat. Segur que hi podem fer alguna cosa, i que tots aquests núvols que ens tapen el seny seran transitoris i tornarem a veure la llum.

Parlen en català, amb tota naturalitat

En la nostra escapada d'aquest matí a Vic m'ha cridat l'atenció, i no pas per novetat, les converses que podies escoltar pel carrer de persones de diferents cultures i ètnies. La llengua majoritària era el català, encara que els interlocutors fossin subsaharians o magrebins.

És aquest un dels trets que més es diferencien entre la meva ciutat natal i la meva vila d'adopció, i puc entendre la cara d'estranyesa de la meva germana quan em ve a visitar. No té res a veure!

Cadascú s'ha d'expressar amb la llengua que més còmode s'hi trobi, però els catalans tenim l'obligació de defensar la nostra, perquè està en perill. No només tenim problemes amb les institucions que no ens són pròpies, sinó amb la pràctica que en fem, quan parlem entre nosaltres o quan ho fem amb persones que no tenen el català com a llengua pròpia, però l'entenen.

I això és important perquè a vegades ens queixem que als jutjats es parla poc en català, però quan anem a judici no defensem poder parlar amb la nostra llengua. També ens queixem davant de notaris o registradors de la propietat, però no ens rebel·lem quan ens volen fer signar uns documents en una llengua que no és la nostra.

Queda molt bé queixar-nos del poc ús del català dels altres, sense adonar-nos que nosaltres som els primers que l'arraconem, quan el nostre interlocutor ens parla en castellà, tot i ser conscients que ens entendria.

Passejant per Vic t'adones clarament que el català és una llengua vehicular, que l'aprenen els que arriben a fora, i el practiquen també entre ells. L'entorn és important, però les coses no es fan soles i requereixen voluntat de tothom per posar-les al lloc que correspon.

Com sempre, subestimem el que podem fer per millorar la nostra cultura i manera de ser i, en aquest cas, la nostra llengua.

Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.