Ho podem fer junts

Deixeu-me que us digui d'entrada que no tinc la solució. No sé què hem de fer ni com, ni què és més sincer i honest, i al mateix temps més efectiu. Però sí que veig moviments i actituds que busquen més el ressò mediàtic, el posar-se una medalla, que no pas provocar una reflexió. Suposo que és una mica el que passa quan es convoca la gent a manifestar-se. De motius n'hi ha, tots ells legítims, però em preocupa l'endemà.

Aquests dies, amb tot el que està passant a Gaza i a Israel, són moltes les manifestacions de protesta i ràbia que s'organitzen, perquè la matança de civils és cruel i injustificada, sigui del bàndol que sigui. Probablement hi haurà gent que haurà obert els ulls arran de l'atac de Hamàs, sense tenir gaire present la realitat que es viu a Gaza o a Cisjordània des de fa anys, massa anys! El que està passant aquests dies, però, és molt fort.

Puc entendre la iniciativa de les convocatòries de manifestacions, però em fa por l'ús de les mateixes, i la seva data de caducitat que és totalment efímera. Penso en la situació de Catalunya, res a veure amb Palestina, i com ha derivat la convocatòria de l'onze de setembre després dels anys. No s'ha resolt res, i ens hem barallat entre nosaltres, segurament perquè les persones que havien de fer el pas, que ens havien de donar exemple, que havien de posar en pràctica tot allò que els demanava la gent, no han estat a l'alçada de les circumstàncies, i han sorgit les picabaralles entre els partits polítics per veure qui ho liderava, qui ho estava fent més bé que els altres.

No voldria pensar que una cosa semblant estigui passant a l'hora de convocar els vilatans a manifestar-se contra uns fets condemnables i sense cap tipus de justificació, com és el genocidi i la matança de civils. Competirem també per veure qui ho fa més bé? Qui es capaç de convocar més gent? És això el que pretenem, o bé volem sensibilitzar més la gent, si no ho està prou, davant de fets tan horrorosos com els que estan succeint aquests dies i al llarg dels anys a Gaza i Cisjordània?

No em demaneu la solució, però sí que convindria anar més junts, sense falsos protagonismes, atacant l'arrel del problema i exigint als nostres governants que intercedeixin perquè la justícia, el dret a una vida digna i el respecte a totes les creences, imperi de manera definitiva i sense excuses.

Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

Retrobament de Praga

Certament avui era el dia per recordar els assassinats de Barcelona i Cambrils. Als catalans se'ns barrejaven moltes coses després d'un any mogut i remogut, amb decisions judicials injustes i ficades de peu inesperades. Avui fa un any de la matança i molts hi hem pensat encara que no haguem estat presents als actes organitzats. Com ja ens va succeir l'any passat, els fets ens han trobat lluny de casa i també de Barcelona.

No volia escriure el post d'avui sense recordar els fets del 17-A, perquè nosaltres hem tingut la sort de viatjar per una part d'Europa, unes ciutats que vaig visitar fa exactament 29 anys, cosa que hi ha gent que hi va perdre la vida o la dels seus familiars i amics.

No cal dir que la primera impressió en arribar a Praga ha estat de totalment desconeixement, com si fos una altra ciutat, tot i que a mesura que hem anat recorrent els carrers i places de la ciutat m'han vingut flaixos de la darrera vegada, sobretot el pont de Carles i la plaça de la ciutat vella. 

Quant a gent, circulació de cotxes, vies urbanes... no té res a veure. Ens hem cansat, com acostuma a passar el primer dia que arribes a una ciutat, però ens esperem dos dies de visita tranquil·la sense voler-ho veure tot.

La hipocresia davant dels fets a Charlie Hebdo

L'argument que s'ha donat i hem donat davant l'assassinat terrorista de 12 persones a la redacció de la revista Charlie Hebdo ha estat l'atac a la llibertat d'expressió. Cal, però, ser molt cauts a l'hora de titllar els fets i no caure en la hipocresia en què, per exemple, a Espanya es cau sovint quan es parla de llibertat d'expressió.

Creieu realment que a Espanya hi ha llibertat d'expressió? Com podem interpretar la imputació de l'humorista Facu Díaz per part de l'Audiència Nacional? Com podem interpretar el tancament de diaris o setmanaris espanyols perquè no ha agradat el que s'hi ha dit o dibuixat? Tots recordem exemples que no cal que us relacioni.

La resposta més coherent a l'atac d'aquest dimecres a París seria de protesta i rebuig a la matança d'unes persones perquè els assassins es varen sentir ofesos; el rebuig al fals dret a matar qui no t'agrada pel que fa i diu, però si defensem la llibertat d'expressió l'hem de defensar sempre. És evident que no és el mateix l'assassinat que la clausura d'un rotatiu, però en ambdós casos és un atac a la llibertat d'expressió.

Un dia remogut i violent

Avui ha estat un dia força mogut. Hem tingut onze detencions de persones acusades de terrorisme. Arran d'aquestes detencions s'ha produït unes protestes al barri de Gràcia que han acabat amb enfrontaments amb la policia. Per altra banda s'ha revifat l'afer Pujol amb la imputació, per part del jutge, de l'expresident, la seva dona i tres dels seus fills.

Al Senat s'ha viscut una picabaralla entre la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i la senadora d'ERC, Ester Capella, que ha recriminat a la vicepresidenta el poc sentit que tenia mantenir el Senat que, contràriament al que diu la Constitució, desenvolupa molt poc la seva funció de representativitat territorial.

Més lluny de casa nostra s'ha produït una tragèdia, al Pakistan, amb l'atac dels talibans a una escola militar, amb el resultat de més de 140 morts, la majoria estudiants, com a venjança per les morts de l'exercit pakistanès.

A Síria també s'ha registrat 180 morts en l'assalt d'una filial d'Al-Qaida a unes bases militars. I tot això l'endemà del rescat accidentat d'un grup d'hostatges en una cafeteria de Sidney, per part d'un iranià fanàtic que va resultar mort junt amb dos dels hostatges, i de la matança de cinc persones en un edifici de Philadelphia.

Com es pot comprovar el món està cada vegada més esvalotat i paranoic, i si no procurem posar-hi remei, el futur és molt incert. Tot això no ho arreglarà la independència, per la qual cosa cal que hi dediquem bona part del nostre temps per intentar posar seny i trobar solucions. Nosaltres no aconseguirem evitar les morts de Síria o Palestina, però podem afavorir l'ambient del nostre entorn i fer més fàcil la convivència. 

El sacrifici del xai i l'assassinat del president

Avui, mentre les forces polítiques catalanes, amb ERC al capdavant, i PP i C's al marge, commemoraven el 73è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys, les comunitats musulmanes celebraven la Festa del Sacrifici, coneguda popularment per la Festa del xai.

El dia d'avui, en el món islàmic, totes les famílies maten un xai a la manera ritual, en record al sacrifici del patriarca Abraham, i després organitzen l'àpat. Una tradició que a casa nostra topa amb la normativa sanitària que prohibeix el sacrifici d'animals fora dels llocs escorxadors legalitzats i amb tots els controls sanitaris.

Ja fa molts anys que a casa nostra convivim amb persones vingudes de fora, creients i seguidors de l'Islam, i de tots els seus rituals. Aconseguir compatibilitzar els seus costums amb les nostres lleis no resulta fàcil, tot i que cada vegada són més les persones que acaten les normes, per seguretat, però sobretot per estalviar-se la multa.

Els de la meva generació els xais els vèiem pasturant, però recordem la matança del porc que tenia lloc en tots els masos, on s'hi reunia tota la família i els seus veïns que s'ajudaven mútuament. Més tard la matança es va popularitzar i s'organitzaven autobusos per portar-hi els habitants de les ciutats que l'únic porc que coneixien era el de les carnisseries del seu barri.

A Cantonigròs, a l'estiu, hi havia dos fets que ens treien de casa: la màquina de batre, que enfilava el paller de Ca la Filomena, i els crits del porc que portaven a sacrificar al bell mig del carrer Major. També ens afanyàvem a veure com escorxaven els conills. Eren part de la nostra diversió. Ara, una cosa i l'altra seria impossible de veure. Ja no es construeixen pallers ni maten el porc al mig del carrer, ni existeix l'escorxador de conills. En què s'entretenen els estiuejants de Cantonigròs?