Per un passeig Xifré ordenat

Celebro la reunió d'aquest matí, segons publica el web municipal, per parlar del passeig Xifré i l'ocupació de les terrasses que hi ha instal·lades. Entenc que hi pugui haver veïns molestos amb el funcionament dels darrers dies i probablement també amb el soroll que es desprén per la massiva ocupació de l'espai.

Precisament aquest dissabte vaig tenir l'ocasió de passar pel passeig, probablement a l'hora de més concurrència, i es feia difícil superar els diferents obstacles, ja fos per les taules i cadires allí instal·lades, per la gent fent cua per poder ser atesos, i altres elements col·locats com si es tractés d'un magatzem.

És bo que els restaurants puguin treballar, sobretot si tenim en compte els dos darrers anys, amb tantes dificultats degut a la pandèmia i al règim de confinament a què ens varen sotmetre. El bon temps ha fet que moltes persones sortissin a menjar a fora, i l'espai del passeig Xifré permet gaudir de bones estones assaborint el menjar. Tot i així no podem oblidar que es tracta de la via pública i que s'ha de poder compartir amb les persones que desitgen passejar-s'hi.

Els entrebancs comencen al final de la Riera, abans de girar cap al passeig Xifré, i no acaben fins ben bé al final, a l'alçada de la plaça Lloveras. En alguns restaurants hi ha taules a banda i banda, amb un petit espai entremig, a vegades ocupat per persones que s'esperen per poder ser atesos.

No cal dir que les dificultats per a les persones amb mobilitat reduïda s'agreugen, i això també s'hauria de tenir en compte. Hi ha persones amb poca visibilitat, que necessiten poder disposar d'un cantó lliure d'obstacles per poder circular, sense haver de necessitar de ser acompanyats.

Entenc, doncs, que la reunió que aquest matí s'ha celebrat a l'ajuntament de la vila servirà per consensuar unes mesures que permetin que els negocis de restaurants puguin atendre el més gran nombre de clients possibles, amb totes les comoditats, i que els vianants puguin passejar tranquil·lament, sense haver de demanar permís per fer-ho. El diàleg sempre és positiu, i segons es desprèn de la notícia, els empresaris implicats estaven predisposats a trobar solucions que beneficiïn a tothom.

Augmenten les morts a la carretera

És preocupant veure el nombre d'accidents mortals a les carreteres que no paren de créixer. Aquest cap de setmana hi ha hagut noves morts i sembla ser que ja estem al nivell del que passava abans de la pandèmia, després de l'aturada obligada pel confinament. La gent tenim moltes ganes de sortir a escampar la boira, però no sempre som conscients del perill que hi ha a la carretera si no vigilem prou, tant en la manera de conduir, com del que puguin fer els altres.

La responsabilitat és de tots i caldria que tinguéssim consciència que el trànsit té una finalitat, que és la d'arribar al punt de destinació fixat, però no ha de servir ni de diversió ni de competició. Massa vegades veiem comportaments inapropiats a mans del volant. No dic que tots els accidents siguin provocats per imprudències, però sí que ho són la majoria d'ells, siguis el causant o la víctima.

La millora de les carreteres és un punt a tenir en compte a l'hora d'analitzar els accidents que s'hi produeixin. Estic segur que hi ha molta feina a fer, però em sembla que es pot afirmar que l'estat de la majoria de les carreteres ha millorat molt en relació amb abans. Recordo que quan era jove, es circulava per moltes carreteres on la senyalització era molt deficient, i tampoc era bo el ferm. També és cert que els cotxes no corrien tant i potser això feia que no es produïssin tants accidents.

L'alliberament dels peatges l'estiu passat ha fet que el nombre de cotxes que circulen per les autopistes sigui cada vegada més elevat, arribant a una saturació que a vegades és incompatible amb les velocitats que s'agafen. Ens trobem, doncs, que el que podia semblar una solució per reduir els accidents a carreteres menys preparades per a la conducció ràpida, s'hagi convertit en un augment dels accidents a la vies ràpides ara sense peatges.

Resulta força xocant que estiguem lluitant per salvar la vida gràcies a la millora de la sanitat pública, allargant la vida de les persones gràcies a una millor alimentació, i per contra augmentin les víctimes, a vegades de persones prou joves, per culpa d'una conducció inadequada en els nostres desplaçaments per carretera. 

Hem de poder moure'ns amb més facilitats

Sembla ser que no hi ha hagut explosió de casos d'infecció de coronavirus per Setmana Santa, però tot i així es manté el confinament comarcal, una mesura que ha estat molt criticada i que semblava que volien corregir.

Ja vaig dir fa un temps que no entenia la crítica del govern català pel centralisme de Madrid a l'hora de decidir el confinament, i com practicava el mateix des de Barcelona. Si l'excusa o argument era que en la proximitat es coneix millor el territori i les seves característiques, és estrany que ara no ho tinguin en compte. 

A part d'aquesta incoherència hi ha el fet que l'aïllament total no permet, per exemple, assistir a actes que estan totalment controlats i segueixen totes les mesures dictades, com pot ser un teatre de Barcelona. A la gent de comarques ens castiguen sense gaudir de la Cultura, i a les persones d'aquest gremi a perdre diners i perillar la seva continuïtat.

Fa més d'un any que vivim sota la pandèmia i el govern ha tingut prou temps per valorar quines són les mesures més justes i adequades a cada moment. Crec que les generalitzacions són injustes. Molt fàcils de dictaminar, però perjudicant sectors de la població.

És per això que em sumo avui amb la gent del teatre i la música, reivindicant la necessitat de fer excepcions quan es tracta d'assistir a locals que compleixen amb totes les mesures de seguretat, i que el desplaçament es faci amb la bombolla familiar, sense posar en perill la pròpia seguretat ni la dels altres.

Nou confinament comarcal

Diuen que queden dos mesos, però que entretant ens hem de tancar a la comarca i reduir la mobilitat que darrerament havíem tingut. S'ha pogut sortir per Setmana Santa, però aquest divendres ens tornen a tancar les portes comarcals. 

Entenc que no és fàcil donar la notícia que es torna al confinament comarcal, però amb l'observació que en dos mesos es preveu que tindrem la pandèmia controlada sembla que es fa més lleuger, si més no això els sembla als que ens han de donar la notícia.

Cada vegada resulta més difícil controlar el seguiment correcte de les mesures preses, i això també ho saben les nostres autoritats. Han de continuar amenaçant amb sancions que no sé fins a quin punt es paguen, o només ho fan els meus innocents.

Nosaltres continuem treballant pensant que anirem a millors condicions i que de cara a l'estiu les restriccions seran les mínimes. Si més no això ens ajuda a tirar endavant i no atabalar-nos més del compte. També tenim molt present que s'ha deixat que els dies de Setmana Santa la gent es pogués bellugar, tot i que ja es veia que caldria fer marxa enrere. Ho tenim present perquè considerem que es tindrà en compte el descans en temps de vacances, i es mirarà que hi hagi la màxima llibertat de moviments per no fer més difícil la continuïtat social i econòmica del país.

La primera dosi

Avui m'han posat la primera dosi de l'AstraZeneca. És la vacuna que ens toca a les persones d'entre 60 i 65 anys. La més barata i la menys eficaç, però confiem que doni bons resultats. Hi he anat amb tota la confiança. He fet una mica de cua, però s'ha de dir que han estat molt àgils a l'hora de gestionar la vacuna. Molta amabilitat per cada banda i he pogut constatar que la gent hi va molt refiada.

Els que no hem passat pel COVID i ja estem vacunats, encara que només sigui amb la primera dosi, podem estar ben agraïts que ens n'haguem sortit tan bé. Avui pensava en les persones que han estat ingressades, i no diguem les que han mort víctimes del coronavirus, i volia incidir en l'agraïment, ja que només hi pensem quan les coses pinten malament.

A Mataró, hi havia molt bona predisposició a rebre la vacuna, i hem superat el canvi d'hora per presentar-nos a les 9h puntualment. Això ha fet que al cap de mitja hora gairebé no quedés ningú esperant-se per aquest primer torn. T'adones, doncs, que hi ha ganes de vacunar-se. La gent en té ganes i vol acabar amb tot aquest període d'incertesa i, en certa manera, por al contagi.

La carretera. estava plena de ciclistes, com acostuma a passar els diumenges al matí, i molts pocs cotxes. Sembla que la gent ha optat per quedar-se a casa aquest cap de setmana d'inici de les vacances de Setmana Santa. Gairebé semblaria que ens hem acostumat al confinament i que ja no tenim tant la dèria de sortir a fora.

De tornada a casa, pensant en la possible reacció a la vacuna, però que no s'ha donat el cas. Ni mal de cap ni dolor al braç punxat. Esperem que el coronavirus ens hagi passat de llarg.

Escapada a l'Empordà

Avui ens hem escapat, després d'un any de gairebé no sortir de casa, i ho hem fet a prop de la capital del Baix Empordà, el municipi d'Ullastret. Hem dedicat el matí a visitar la ciutat ibèrica i el seu museu. El temps ens ha acompanyat, tot i que pel camí hem trobat pluja, que feia perillar la nostra matinal. Finalment, però el dia ha estat assolellat i hem pogut caminar tranquil·lament pel recorregut de la vila.

Ens ha agradat i hem passat un bon dia per sortir de la rutina diària que ens porta a moure'ns només per anar a la feina i a comprar. Us haig de confessar, però, que ahir tot preparant la sortida em venien ganes de quedar-me a casa. He arribat a assimilar tant el confinament, que se'm feia estrany pensant que passaria el dia fora de la llar.

Un repàs a la història de la nostra terra que ens ensenya l'evolució humana i d'alguna manera ens fa veure que som fruit dels nostres avantpassats. Les restes trobades entre les runes de la ciutat ibèrica ens demostren que tot i estar pensant en dos mil cinc-cents anys enrere, hi ha peces que tampoc han variat tant, elements que els eren útils i que ens continuen servint.

Hem dinat a la població d'Ullastret i hem fet una passejada pel centre de la vila, ben cuidada i amb molta pau. T'adones que la tranquil·litat és un bé preuat i que val tot l'or del món. Probablement aquests dies de Setmana Santa hi haurà aglomeracions a molts llocs del país, però pel que fa avui a Ullastret, la nostra invasió era pacífica i mesurada, i penso que haurà comportat més beneficis que inconvenients, als residents habituals d'aquesta bonica població de l'Empordà.

Manifestació, no, però disbauxa, sí

Cada dia resulta més difícil controlar el compliment de les mesures contra el contagi del coronavirus. Ho fa el cansament de la gent, que des de fa més d'un any ha vist com se li restringeixen els moviments, amb un confinament molt estricte, i que no és el mateix a tot arreu. Per què?

A Madrid hi ha molta més llibertat de moviments. Els bars, per exemple, estan oberts moltes més hores que a Catalunya i això ha fet que, en una comunitat on es prohibeix la manifestació del 8 de març, estigui plena de francesos que s'escapen del seu país per poder celebrar el cap de setmana a base de begudes.

Aquesta incoherència és la que provoca que la gent es rebel·li més fàcilment a les mesures restrictives. Per què si uns poden moure's lliurement, nosaltres ens hem de quedar a casa? Digues-ho als joves que no saben què és arribar a casa abans de les 10 del vespre!

Demà, els bars i restaurants catalans podran obrir a 2/4 de 8 h del matí i no hauran de tancar fins a les 5h de la tarda. Aquesta mesura, que no deixa de ser restrictiva comparada amb altres comunitats, és una finestra que s'obre a la gran restricció que hi ha hagut fins ara. Penso que ha estat molt exagerat, perquè amb el compliment de les mesures de separació de taules n'hi havia prou com perquè durant el dia es pogués treballar de manera continuada sense perill de contagis.

Curiosament, a Madrid, on l’extrema dreta dona suport al govern, la manifestació del dia 8 de març no s’ha autoritzat. Digui el que digui el president del govern espanyol, l’extrema dreta s’ha sortit amb la seva.

Arran del confinament municipal

Avui pensava que som massa condescendents amb els polítics, o bé no tenim memòria del que ens han dit en el passat, i no parlo de gaire temps. Recordeu que el govern català es queixava de les decisions que es prenien a Madrid, sobre la COVID, i es reclamava poder-ho gestionar des de Catalunya, perquè coneixíem millor el terreny? Es parlava de la divisió, que no havia de ser provincial, perquè no era el mateix parlar de Barcelona que d'una capital de comarca del Pirineu o de les Terres de l'Ebre.

Jo considerava que era cert, que la proximitat t'ajuda a veure que no sempre les coses passen de la mateixa manera en un lloc que en un altre, i que per això s'havia d'acostar la presa de decisions al territori. Per això penso que són tan importants els ajuntaments, i que estan massa deixats de la mà de Déu.

Ara, moltes coses es decideixen des de Catalunya, i es prenen decisions diferents a Madrid, València o Barcelona, però mirem si s'aprofita la proximitat per ser més conseqüents, o no. A Catalunya s'ha dictat el confinament municipal, per la qual cosa la gent de Barcelona no pot anar a l'Hospitalet de Llobregat. Encara que sigui a l'altra vorera del carrer, i la gent de Gisclareny tampoc pot anar a Berga, i la pregunta que em faig és si els dos casos són similars, o bé caldria fer diferenciacions.

Si realment exigim el poder per proximitat, per què som incapaços de prendre mesures diferents quan es tracta de Tavertet o Mataró? Els habitants de les dues poblacions esmentades tenen cobertes totes les necessitats, sense sortir del municipi? Si la gent de Tavertet no les té cobertes, per què ha d'estar confinada com la gent de Mataró?

Ja sé que els controls s'han de regir pel sentit comú, però les normes també han de tenir sentit comú, i no es pot deixar tot en mans de la policia de torn a l'hora de decidir com s'ha d'interpretar un cas o un altre. Pot semblar una bajanada, però jo li dono molta importància, perquè és molt fàcil exigir i reclamar a les altes instàncies, però llavors actuar de la mateixa manera al territori propi. La conclusió a la que arribo és que la mediocritat del nostre govern és de pes, i costarà molt haver d'aguantar-los tres o quatre mesos més!

Nit de naps, confinats

Enguany la nit de naps arriba amb el confinament nocturn, la qual cosa afecta directament l'activitat frenètica del jovent d'Arenys. La policia avisa que vetllarà pel compliment d'aquest confinament, la qual cosa provocarà que els naps i les cols s'hagin de penjar ben aviat del vespre, o matinar demà dimecres abans no ens desvetllem per jugar amb els regals de reis.

La tradició es manté, malgrat que durant uns anys semblava que la cosa podia anar de baixa. Per una banda es reclamava suport de l'administració pública i per l'altra més permissivitat amb les bromes, algunes de les quals havien pujat de to.

Desconec quin suport rep de l'ajuntament l'entitat coordinadora de la nit de naps, però en tot cas continuo pensant que les tradicions no poden viure exclusivament del patrocini públic, sinó que hi ha d'haver la part generosa de la ciutadania. Precisament si algun problema hi ha amb en el món associatiu és que hi ha entitats que només es belluguen si hi ha diner públic al darrere, i això és el que ho fa malbé tot.

La iniciativa ciutadana sempre haurà de prevaldre i és la prova de la vivesa de les entitats i de la societat en general. És bàsic entendre que l'associacionisme només té sentit si té alguna cosa per aportar a la col·lectivitat, més enllà de distreure els seus socis. Quan les entitats s'impliquen en les festes i tradicions d'una població, és quan tenen més vida i ressò.

Tot això no treu que no haguem de reconèixer el valor i l'empenta dels seus organitzadors i, d'alguna manera, col·laborar-hi perquè no defalleixin, i es continuï amb les tradicions. El 2020 ha estat un mal any i un entrebanc per a les festes populars, i la nit de naps també en pot sortir mal parada. Desitgem que aquest 2021 sigui diferent, que puguem sortir aviat de la captivitat a què ens té sotmesos l'epidèmia, i que recuperem les nostres festes amb tota l'energia i participació de sempre.

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

Com encarar les dificultats del coronavirus

Darrerament i en més d'una ocasió he escoltat la frase que el coronavirus ha tret el pitjor de la gent. Jo sempre defenso la bondat de la gent, contra qualsevol opinió contrària. Em resisteixo a pensar que la gent no és bona d'entrada, sinó que en tot cas les circumstàncies els canvia, ens canvia. Ja sé que estan passant moltes coses, que hi ha violència al carrer i a les cases, però això no ha de condemnar inicialment les persones.

Davant els problemes provocats pel coronavirus, accentuats en temps de confinament total, s'ha pogut observar comportaments si més no molt egoistes i individualistes. Ha posat a prova la capacitat de les persones a col·laborar amb els altres, a manifestar-se solidaris.

He intentat posar en relleu l'esperit de voluntariat que s'ha manifestat respecte a persones més vulnerables, i crec que ha valgut la pena tenir-ho en compte. No podem sempre mirar només la part negativa, que no vol dir ignorar-la, sinó en tot cas procurar millorar-la.

Malgrat tot hi ha exemples que poden portar-te a concloure que les dificultats provoquen un tancament en les persones i una actitud més egocèntrica. És per això que han sorgit aquestes expressions de ressorgiment del pitjor que portem a dins.

L'epidèmia no s'ha acabat i caldrà continuar treballant per evitar que s'eternitzi i col·lapsi novament la nostra societat. És per això que haurem de procurar millorar en el nostre comportament, conscients que és una situació temporal, més o menys llarga, però que entre tots l'hem de superar. I la millor manera de fer-ho és col·laborant. Pensar en conjunt, en comunitat, i intentar ajudar aquelles persones que per les circumstàncies que siguin tenen més problemes per encarar les dificultats. A veure si podem deixar de sentir la frase inicial, perquè acabem assumint que només junts vencerem les dificultats.

Adéu Cristina

M'acabo d'assabentar de la mort de la Cristina, una dona de només quaranta-dos anys. No m'ho podia creure i m'ha dolgut moltíssim. Quan passen fets com aquest el primer que penses és que no és just. Que no pot ser que una persona tan jove i plena de vida se'n vagi. És molt trist!

A la Cristina la vaig conèixer quan vaig exercir de regidor de govern a l'Ajuntament de la vila. No hi tenia un tracte directe, però com que m'hi passava moltes hores, la veia de tant en tant. Va ser llavors quan va presentar-se a les oposicions i va guanyar la seva plaça. Després, l'acostumava a veure quan jo sortia cap a Mataró, a treballar, i ella passejava el seu gos per la pujada del cementiri. Ens saludàvem. Era tot un ritual.

Desconeixia l'estat de salut de la Cristina i feia temps, potser degut al confinament, que no la veia. És per això que la notícia m'ha sorprès i dolgut al mateix temps. Avui, quan estava pensant en el tema a tractar en el meu post diari, he tingut clar que no podia fer res més que recordar la Cristina i la seva família, que l'ha perdut. Els acompanyo en el sentiment, en aquests moments tan difícils. Els desitjo que recordin la sort d'haver conviscut amb ella tots aquests anys, i que siguin forts a l'hora de superar aquesta gran pèrdua. Segur que recordaran grans moments i això és el que convindrà que recordin en el fons del seu cor. Adéu Cristina.

Organitzant les colònies d’estiu

Mentre s'especula que l'inici escolar del mes de setembre no serà igual que d'altres anys, sinó que és possible que s'hagi de combinar l'assistència presencial amb la telemàtica, mirant d'ocupar classes amb un màxim de quinze persones, es parla de com seran les colònies d'estiu. Es podran fer?

Es treballa amb la possibilitat de que es pugui anar de colònies d'estiu, però amb el màxim de precaucions i tenint en compte les mesures de "distància social" i higièniques, amb la necessitat de comptar amb més monitors, més preparats per evitar els contagis.

No serà fàcil aconseguir unes colònies d'estiu amb aquestes condicions, però es té en compte com ha transcorregut aquest darrer trimestre escolar, la necessitat d'estar confinats un parell de mesos, i es veu necessari que els joves puguin gaudir d'unes bones vacances. 

L'ampliació del nombre de monitors del lleure provoca un increment del cost, i la necessitat de trobar nous monitors disposats a treballar amb les noves condicions. L'organització és possible, perquè de ganes sembla ser que n'hi ha, però fer front a les noves despeses s'ha de plantejat a través de l'administració local, que acostuma a subvencionar una part de les colònies, i que enguany potser haurà d'incrementar el pressupost.

Desitgem que les entitats juvenils del lleure aconsegueixin organitzar les colònies d'aquest estiu, i puguin assegurar les mesures sanitàries per fer front al coronavirus, i d'aquesta manera proporcionar unes bones vacances als joves que han experimentat en la seva pròpia carn què és estar confinat un parell de mesos sense sortir al carrer.

Tornen les caminades al costat de la platja

Abans del confinament acostumava a fer una caminada, menys sovint del que caldria, fins a Canet, pel camí de la platja. A partir de demà ja no tindré excuses i ho podré tornar a fer, encara que amb limitació horària i no tot el trajecte, doncs no podré sortir del terme municipal d'Arenys.

Aquesta tornada a la normalitat comença a engrescar la gent i convé que ho fem bé perquè no ens trobem que el coronavirus revifi i haguem de fer marxa enrere. El lapsus que hem tingut es recordarà durant molt temps, ja que són experiències a la vida que només es viuen una vegada, a no ser que a partir d'ara les coses canviïn.

Tot i no ser un home de mar, i agradar-me molt estar a casa, també em fa gràcia poder tornar a sortir i veure el mar i la platja. Resseguir el camí vorejat d'arbres plantats els darrers anys i saludar les persones amb qui coincidíem en les passejades. 

Ara caldrà decidir a quina hora ferm la sortida. Abans de les 10h del matí o a partir de les 8h. En cap de setmana la primera hora és la bona, però de dilluns a divendres, amb el teletreball et condiciona a fer-ho a les tardes.

És una llàstima que el camí cap a Caldes quedi estroncat i no s'hagi pogut solucionar la continuïtat. El projecte se n'ha parlat molt, però les administracions supramunicipals van allargant la situació. És vist que l'administració local sempre és qui dona la cara, però qui menys competències té i menys poder de decisió, encara que sigui una administració sanejada econòmicament.

Un mercat municipal amb moltes mancances

El mercat municipal d'Arenys de Mar podria tenir un abans i un després del coronavirus si l'experiència d'aquests dies de confinament tingués una aplicació després quan es normalitzi la vida de tots plegats.

Recordo que fa anys, parlant amb un conegut empresari del comerç de la vila, em comentava que tenia molt clar que el mercat municipal s'havia de posar al dia i canviar hàbits que estaven obsolets. Un dels elements a tenir en compte era el tracte amb els clients. Feia massa temps que s'anaven buidant les parades i cada vegada resultava més incòmode anar-hi a comprar.

El mercat continua en una situació precària. La possibilitat d'incorporar-hi un supermercat, tal com s'ha fet en altres poblacions, va quedar descartada per diverses raons. No resultava atractiu, però també calia canviar la mentalitat dels paradistes.

Arran de l'epidèmia, uns quants paradistes s'han posat d'acord en servir a domicili productes de diferents parades i la valoració que en fan és positiva. Aquesta és una proposta que formava part de les idees de l'empresari citat. Com millorar l'atenció al client, facilitant la seva compra i rebent-ho a domicili.

Penso que una vegada arribi la "nova normalitat" seria bo que es desenvolupés aquesta nova manera de servir els clients, per millorar l'atenció i qui sap si ampliar el nombre de clients del mercat. Aquesta no hauria de ser l'única modificació. La incorporació de noves parades i l'ampliació horària serien dos elements també a tenir en compte. No és fàcil dinamitzar un mercat municipal, quan hi ha tanta competència, però no es pot tirar la tovallola tan fàcilment.

Farmàcies col·lapsades

Les incidències amb els dispensadors de mascaretes i medicaments de les farmàcies aquest matí són una demostració més de com som tots plegats. Es va decidir que avui es començarien a repartir les mascaretes i es va demanar alhora que no hi anéssim tots a buscar-les, sinó només aquelles persones que realment les necessitessin. Que n'hi hauria per a tothom i no calia córrer. Que s'havia d'evitar fer cues. Que no sortíssim del confinament només per anar a buscar la mascareta...

Què ha passat aquest matí? Doncs, que tothom ha sortit de casa cap a les farmàcies a buscar la seva mascareta i el programa per enregistrar el seu lliurament ha petat, de manera que ja no es podien dispensar més mascaretes ni tampoc medicaments amb recepta. Això és el que hem aconseguit.

Aquí hi ha dos elements a tenir en compte. En primer lloc l'egoisme i poc cas que fem a les recomanacions i tirem pel dret, de manera que es foti l'altre, i també que els nostres sistemes informàtics no estan preparats per a grans volums. Massa gent col·lapsen el sistema.

És una altra cosa a tenir en compte a la llista dels disbarats d'aquests dies. No només comprem malament els productes de protecció contra l'epidèmia, sinó que a més no estem preparats per lliurar-ne grans quantitats, tot i que podíem suposar que la gent no faria cas a les recomanacions. País!

Abraçades a tot ca i quitxo

La gent que em coneix sap que no sóc home de grans petons i abraçades. És per això que aquests dies, quan llegeixo comentaris de persones que enyoren poder tornar a abraçar-se m'adono que és un fet que no he trobat a faltar en tots aquests dies de confinament.

Hi ha un programa de televisió que protagonitza en Joan Maria Pou, que he vist molt poques vegades, precisament perquè es dedica molta estona a abraçar a tot ca i quitxo, i més aviat em molesta de veure-ho, com si m'hi trobés al mig. Ho trobo molt poc natural, encara que probablement la gent que hi està acostumada ni se n'adona.

Recordo una vegada que em vaig trobar amb una comunitat creient en un local de Barcelona, quan hi vivia, que practicaven l'oració i cap al final tothom es va aixecar i es van dedicar a abraçar-se entre ells, i jo al mig. Us asseguro que m'ho vaig passar molt malament, i va ser el motiu per no tornar-m'hi a acostar.

Sempre he intentar mantenir la distància amb els meus interlocutors, distància física s'entén. Fins i tot em venia de nou el costum, molt arrelat a Barcelona, d'encaixar les mans en trobar-se. Jo sempre he pensat que amb la paraula i els gestos n'hi havia prou i no calia el contacte. La pandèmia actual em va a favor en aquest sentit. M'imagino que en el desconfinament progressiu demanaran que s'evitin els contactes. Per a mi no serà cap problema, ans el contrari. Em trobaré com peix a l'aigua.

La revolució del teletreball

El confinament per al coronavirus ha revolucionat el procés d'accés i aprenentatge dels mitjans telemàtics que teníem força aparcats, si més no algunes persones. Les empreses, poques, que ja incorporaven el teletreball en el seu funcionament han tret rèdit de la seva experiència i coneixement, i les que ho tenien pendent, han hagut de córrer per posar-se al dia i poder incorporar el teletreball per no quedar-ne al marge.

A nivell personal i en clau familiar i d'amistats també s'ha avançat i l'enginy ha fet acte de presència. No ha estat només el coneixement tècnic, sinó la seva aplicabilitat a la realitat que tenim al nostre voltant.

Penso que d'aquesta lliçó de la pandèmia n'aprendrem poques coses i tot el sacrifici i dolor que haurem patit, uns més que d'altres, no ens servirà per avançar i evitar que això pugui tornar a passar. Si hi ha alguna cosa que potser haurà estat un trampolí serà l'experiència en l'ús de les tecnologies per comunicar-nos, crear debats i formació online. Des de la comunicació entre familiars a distància, fins a les sessions formatives dels professors i els seus alumnes confinats, seran probablement la llavor d'una manera diferent de comunicar-se, més enllà de les xarxes socials, que abusen sovint de l'anonimat per desinformar.

El que tinc més proper és la presentació de llibres a través del web municipal de la meva vila, o les activitats promogudes per l'ajuntament on treballo, amb especial dedicació a la festa confinada de Sant Jordi. Veurem si a partir d'aquí anem més enllà i aprofitem l'experiència per treure'n més profit.

Eficiència absent en la gestió del coronavirus

Ahir parlava del ball de xifres arran del nou mètode de la Generalitat per calcular el nombre de morts i de persones infectades pel virus. Fins ara només es comptabilitzaven les persones que morien en els hospitals, però ara també es pot saber les víctimes en residències i domicilis particulars, és a dir, totes les víctimes. Aquest canvi va ser motiu de crítica del govern de l'Estat, acusant la Generalitat de desorientar la població. Jo defensava que si es mantenia la informació inicial, no era cap problema pels sumatoris, si el govern espanyol no volia fer el canvi. La notícia d'avui és que allò que criticava ahir el govern de Madrid, avui és el que obliga que totes les comunitats autònomes l'informin. Ens posem a riure?

Una mostra més del desgavell en la gestió del govern dels millors. Dels que en saben més que tothom, encara que les estadístiques col·loquin Espanya en la darrera posició dels estats europeus en eficiència en la seva gestió del COVID-19.

Aquí no s'acaba tot, perquè els problemes van més enllà. Sembla ser que hi ha seriosos dubtes que es pugui multar les persones acusades d'haver fet cas omís al confinament. Segons he pogut llegir, la mateixa advocacia de l'Estat ho posa en dubte. Caldria demostrar que realment han desobeït el confinament, i que han posat en perill la salut de la resta de la població. És a dir, M. Rajoy ens va posar en perill pel fet de sortir a caminar de pressa als voltants de casa seva?

Si ara resulta que no hi ha motiu legal per imposar la sanció, ens farem tots plegats un altre tip de riure, sobretot tenint en compte que es basaven en la famosa llei mordassa del PP, que ni PSOE ni Podemos hi donaven suport. Com es pot veure, d'eficiència res de res!

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.

També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.

Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.

Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.