Adéu a Angela Merkel

Amb les eleccions d'avui a Alemanya s'acaba una etapa de govern d'Angela Merkel que té molt més recorregut que el propi país, amb una incidència important a Europa i el món en general. Amb els encerts i els errors comesos, entenc que la cancellera ha d'estar orgullosa de la feina feta, i els seus ciutadans, simpatitzants o no del seu partit polític, han de reconèixer-li els mèrits.

És en casos com la de la senyora Merkel que es pot afirmar que la política funciona. Una persona que ha deixat empremta, amb el seu esforç i treball durant tots aquests anys, intentant aplicar allò en què ella creia, però amb la flexibilitat d'analitzar les conseqüències de les seves decisions, mirant més enllà de l'efecte immediat.

Seria un error pensar que ho ha fet tot bé, i de ben segur que hi ha coses que se li poden retreure, però penso que d'un polític se li ha d'exigir coherència, treball i generositat. A la política no s'hi va a aprofitar-se del càrrec, sinó a dur a terme aquelles actuacions que es defensen per principis, de la millor manera possible, posant-se al servei dels seus votants, però també dels que no l'han votat.

El futur d'Alemanya i d'Europa en general és incert, i no sabem si la persona que l'haurà de substituir estarà a la seva alçada. Ningú no és imprescindible i per tant el relleu és la cosa més natural de tot. És bo confiar que no tot s'acaba amb la marxa de la cancellera i que hi ha possibles successors que ho podran fer tant o més bé.

Crec que Europa li ha d'estar agraïda, amb les naturals discrepàncies polítiques, perquè les seva actuació no deixa de ser una opció política, enfrontada a altres, però en tot cas em reitero afirmant que la considero una política honesta i que ha treballat fermament per millorar el país i la Unió Europea.

Què passa a Tunísia?

M'agradaria tenir més coneixement i informació sobre política internacional i en concret del cas de Tunísia, per poder valorar els darrers fets en aquest país. És per allò que sempre he tingut una certa simpatia respecte a Tunísia i em sap greu quan hi succeeixen fets que posen en perill la democràcia al país.

He seguit poc les notícies al respecte, però algú parlava d'un cop d'estat del president del país que no acabaria de justificar-se per la situació política i social. A Tunísia l'he tingut sempre com a exemple de país democràtic en el món àrab, i ja sé que mai pots posar-ho tot en un mateix sac i no saber-hi veure la part negativa de les coses, que segur que també hi és.

Quan t'arriba la notícia d'accions repressives contra la democràcia, contra la població, intentes posar-te al seu lloc i en certa manera fas una equiparació amb la realitat que vivim a casa nostra. Res és comparable, però quan portes vivint uns quants anys amb molta pressió i repressió, t'adones que la governabilitat dels països no és fàcil i que sempre hi ha un element que perjudica l'anar bé de la població.

Són molts els països que viuen temps difícils, alguns d'ells amb guerra inclosa des de fa anys, i per tant cal lamentar la situació de moltes persones que viuen de manera injusta. Passa, però que nosaltres ho coneixem de lluny i molt de tant en tant, just quan són notícia fets destacats per la premsa internacional, però l'endemà ja no figuren a les pàgines dels nostres diaris i és com si el problema hagués desaparegut.

No sé què passarà a Tunísia ni si en podrem fer un seguiment fins que la normalitat torni a dominar la situació, o si més no es restableixin les bases per al desenvolupament democràtic del país. En tot cas desitjo que l'actual situació no s'allargui en el temps i que les institucions del país recuperin el seu funcionament democràtic el més aviat possible. I, si no és demanar gaire, que rebem la màxima informació possible, i a poder ser la més honesta i real possible.

És la millor opció nomenar els consellers empresonats?

Entenc que els símbols són importants i fins i tot necessaris, però en aquests moments Catalunya necessita fer un pas endavant i recuperar tot allò que ens varen usurpar il·legítimament, emparats per unes lleis aplicades erròniament i amb esperit de venjança. En aquest paquet de responsables de tanta injustícia no hi ha només el PP, sinó que hi figuren, amb responsabilitats i interès polític, C's i PSOE.

Com hem de fer aquest pas endavant? En cap cas hem d'oblidar-nos de tot el que ha passat els darrers mesos, i encara menys dels polítics i líders socials empresonats o a l'exili. Els hem de tenir molt presents i continuar denunciant el seu empresonament que és totalment injust. Ningú no ens perdonaria l'oblit perquè de la seva situació en compartim la responsabilitat, que no la culpabilitat, ja que aquesta està molt clar on es troba.

Sense l'oblit, però amb ganes de recuperar la dinàmica que teníem, legislant malgrat els impediments que ens posa l'Estat espanyol, aprovant lleis justes i socials, defensant el català, l'escola, la cultura i el país, i treballant per la República catalana.

Nomenar consellers i conselleres de la Generalitat els nostres polítics empresonats, probablement no és la millor manera d'avançar, que no vol dir que no s'ho mereixin, però ja tindran l'oportunitat més endavant, quan tota la injustícia del món, caigui pel seu propi pes, i el nostre país, també Espanya, recuperi l'estat democràtic que se li suposava. Aquest camí l'hem de fer tots, pensant en tothom, i especialment en els nostres presos polítics.

I aquest treball l'hem de fer junts. Si recuperés escrits de fa anys. Probablement de l'inici de l'embranzida independentista, quan encara no somiàvem arribar on som ara, trobaria els meus consells d'anar de la mà de qui mai s'ha sentit independentista, ni ha tingut necessitat de defensar la seva llengua, però sí que considera injust el tracte que rebem des de Madrid. Això no s'ha aconseguit, i caldria tornar-ho a intentar. 

De ben segur que els escrits del nostre president, que ara han aparegut a les xarxes socials, no són el millor exemple per avançar en concòrdia tots plegats, però tampoc ho és l'odi que es desprèn de molts polítics de C's, sobretot del seu dirigent, ni l'actitud del PP català, o certes declaracions d'un PSC més moderat que els altres, però no pas lliure de culpa. Tots necessitem reflexionar i, sobretot, actuar de manera honesta i amb esperit de servei.

Els ex ens entenen, els actuals ens castiguen

Per què només critiquen tenir presos polítics els 'ex' magistrats del Tribunal Suprem o el Constitucional? És que només s'han jubilat els bons? O bé passa que mentre exerceixen no poden dir el que pensen? No porto el compte, però més d'un ha criticat que es mantingui presos els polítics catalans. Al meu entendre només s'explica pel que ja he escrit més d'un cop: no es planteja justícia, sinó venjança.

L'article de Javier Pérez Royo, aquest dilluns a l'ARA, és com sempre molt aclaridor de quina és la situació real a Espanya en relació a la política i la justícia. Us aconsello la seva lectura, que no ens allibera del patiment d'aquests mesos, però a alguns ens ajuda a entendre la maldat de la situació en què ens trobem.

Estic convençut que el temps donarà la raó als independentistes, que segur que han comès errors, però també és ben cert que la contra no és honesta, sinó totalment interessada, utilitzant totes les armes a la seva disposició, amb la col·laboració de la premsa espanyola prostituïda i uns polítics, els de C's, que són la perdició d'Espanya.

Ens estem oblidant que els polítics són servidors del poble, i ho estem oblidant quan donem suport a personatges com els de C's.

La vida és massa important per quedar en mans de dues persones

Si dues persones poden decidir el teu futur, aquestes persones i les seves resolucions han de poder ser qüestionades i, si fa el cas, inhabilitades. L'administració de la Justícia no pot penjar d'un fil, de la subjectivitat d'una persona, per més instruïda i experimentada que pugui ser. La vida d'un ciutadà o ciutadana és massa important per quedar en mans d'una o dues persones, de la mateixa manera que la vida de tot una poble, de tota una nació no pot quedar en mans de dotze jutges.

Puc acceptar l'existència dels jutges i de la seva feina, però ha de ser més fàcil posar en dubte els seus veredictes i no idealitzar-los. Quan una sentència ens és favorable diem que hem d'acceptar la decisió del jutge, però quan no ho és, llavors ho qüestionem. Entenc que en una i altra situació hem de poder contrastar la sentència i promoure la seva revisió, es tracti d'un cas polític, de violència sexista o de corrupció.

És per això que no idealitzo el Tribunal Constitucional, com tampoc el jutge Llarena o els jutges que han acordat que a Pamplona no hi va haver violació. Si posem en dubte la infal·libilitat del Sant Pare, per què tan fàcilment ho respectem i acceptem dels jutges? Hem de ser coherents i acceptar que els jutges poden equivocar-se i que per això la recusació ha de ser fàcil i freqüent.

Però tot això amb el supòsit d'unes actuacions i decisions honestes i professionals, i gens interessades. El problema al nostre país, a Espanya, és que l'actuació dels jutges, darrerament és molt poc honesta i desinteressada, sinó que executa la feina bruta del poder polític, i això no es pot permetre i s'ha de denunciar públicament. L'administració de la justícia en aquests moments a Espanya no mereix cap tipus de confiança i Europa n'ha de ser conscient.

Demanàvem pau i llibertat pel paral·lel de Barcelona

Una vegada més hem participat de la manifestació pacífica per exigir l'alliberament dels nostres presos polítics. No ens faran callar ja que aquesta és l'única arma de què disposem i som gent de pau, gent honesta que reivindiquem poder parlar clar i expressar els nostres sentiments i les nostres voluntats. Som molts també els que desitgem una República, sobretot després de l'actuació i discurs del rei espanyol el dia 3 d'octubre de l'any passat.

Avui pel paral·lel de Barcelona hem expressat el nostre rebuig a uns polítics i uns jutges que han ignorat els nostres drets i han utilitzat les seves lleis i policies per reprimir-nos. Nosaltres volem expressar la nostra voluntat de futur a les urnes i acceptar els resultats. Les lleis no poden impedir-ho si no s'utilitzen a conveniència de qui ostenta el poder.

La impressió que reps en veure els teus veïns de la manifestació és que no hi ha odi ni rancor, sinó moltes ganes de poder viure en pau i llibertat, exigint que els presoners sense causa siguin alliberats. Demanàvem llibertat a qui ens l'ha arrabassada. 

El bufó del regne ja no parla de llibertat d'expressió

El bufó del rei, que ara s'ha autoproclamat president de Tabàrnia, tindria un paper a jugar si es tractés d'una persona honesta, coherent i amb dos dits de front. Vàrem ser moltes les persones que ens manifestàrem exigint llibertat d'expressió, quan el franquisme va actuar contra els Joglars. M'imagino que no ho deu recordar. Sense haver de fer l'esforç de pensar en els polítics catalans presos a Madrid, es podria concentrar en el rapper condemnat a més de tres anys per la lletra de les seves cançons.

Si a Boadella li funcionés bé el cap s'adonaria que aquest noi que han condemnat per 'injuriar' el rei, ha estat víctima com ell, ara ja fa uns quants anys. Seria, doncs, l'ocasió per sortir a defensar-lo, però no ho farà.

Boadella fa molts anys que va fer un gir cap a la comoditat, va abraçar el poder de mans de la dreta més radical i casposa d'Espanya, per viure bé, sense problemes, encara que la seva consciència vulgues moure's i rondinar una mica. Ell no té consciència i se li en fot tot i tothom. Ell només pensa en la seva persona i renuncia als seus ideals si aquests li poden comportar algun problema.

Boadella no es va vendre al dimoni, sinó al PP d'Aznar i Rajoy, i acabarà els seus dies, Déu faci que trigui molt, rient-se de mig món, fent el paper que millor li escau, el paper de bufó del regne.

Gràcies Carles per tot el que ens has ensenyat

Trista notícia a primera del matí quan ens anunciaven la mort d'en Carles Capdevila, una mort que, malauradament, no ens ha vingut de nou, però ens ha causat dolor. La seva lluita infatigable contra la malaltia no el va privar d'escriure i alliçonar-nos sobre les coses més simples, però al mateix temps tant humanes i presents a la nostra vida. Aquelles coses que donem per sabudes i no hi parem l'atenció que caldria.

En Carles va aconseguir que jo trobés el diari que havia estat buscant des de feia molts i molts anys. Un diari, en català, gens sensacionalista, amb bona informació, amb grans documents i treballs periodístics, amb col·laboradors interessants, en defensa del nostre país, de manera clara, però honesta.

La imatge que transmetia en Carles era d'un gran professional i al mateix temps un pare de família, reflexiu i interessat en buscar el perquè de les coses, enamorat de la vida, de les coses senzilles, de la bondat, col·locant-se al costat dels més febles. Un defensor del seu país, del dret a decidir, i detractor  de qualsevol tipus de corrupció.

El diari que va fundar ha jugat un paper molt important de creació d'opinió, però ensenyant sempre les cartes. Ningú no el podrà acusar mai d'haver enganyat, en tot cas s'hi podrà estar en contra políticament. El repte de l'actual direcció del diari és gran, perquè el color que li donava en Carles era molt personal i intransferible. Els que des del primer dia ens hem trobat bé amb l'ARA, voldríem continuar fidels al diari, però això dependrà de l'encert i capacitat dels seus directors, que evitin caure en l'error i defectes de la majoria de mitjans de comunicació.

Sempre he pensat que els grans professionals acostumen a ser unes grans persones. Gràcies Carles per haver permès que et coneguéssim suficientment per aprendre a estimar les petites coses de la vida.

A qui li interessa la crispació?

A qui fa més mal la crispació? a qui té les de perdre. Sempre s'ha vist així i ara no és diferent. Qui ha de demostrar que el canvi és positiu, és qui més l'interessa que hi hagi calma i ningú no es posi nerviós. La crispació s'utilitza sempre per justificar el mal que fan aquells que volen canviar el sistema establert.

En la situació actual les agressions i insults a Navarro i Fernández Díaz vénen com l'anell al dit per a tots aquells defensors de la integritat espanyola, i són un perill per als interessos dels sobiranistes.

Ningú no pot dir que la dona que va agredir Pere Navarro no fos una sobiranista emprenyada. El que sap greu és que persones de la categoria de Pere Navarro ho utilitzin per al seu interès. En el cas del ministre insultat ja ni ho comento perquè s'ha desqualificat des del primer dia.

Malauradament, l'insult als polítics no és cap novetat. Totes les persones que es dediquen a la política ho han d'assumir, encara que no agradi ni tingui cap justificació. En la meva breu experiència en la política també ho vaig patir. Rebre insults pel simple fet de dedicar part del meu temps al meu poble, amb els meus encerts i errors.

No cal fer memòria dels insults que han vingut de l'altre costat. A qui han titllat de nazi? A qui han acusat sense proves? A

totes bandes hi ha fets i persones reprovables i cal ser més intel·ligent i caut. Jugar en foc és perillós perquè et pots cremar.

No podem demanar que els polítics catalans es posin d'acord, però sí que siguin respectuosos, que juguin net i defensin els seus principis de manera honesta i exemplar. I tots junts hem de denunciar els insults i encara més les agressions. No podem donar per fet que la persona que es dedica a la política necessiti una protecció especial. Que tots aprenguem dels nostres errors.