Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

I ara què?

Avui ha saltat la notícia de l'entrada dels rebels sirians a la capital Damasc i la fugida del tirà Al-Assad. Una vegada més es repeteix en aquella zona del món la caiguda d'un dictador en mans de forces rebels, amb un toc religiós que ho impregna tot. És la millor solució per a Síria?

Els fets d'avui no són fruit d'una casualitat. Fa massa anys que el país està en guerra, amb moltes morts, sigui pels combats o pel genocidi practicat pel tirà, avui fugit i que molt probablement no haurà de donar comptes de res de tot el que ha fet durant els anys de poder. Als espanyols no ens ve gens de nou. També el nostre dictador va morir tranquil·lament al llit, i encara rep homenatges i els seus hereus i simpatitzants continuen ocupant llocs de poder.

El meu pensament, quan he conegut la notícia, se me n'ha anat a l'Afganistan. Entenc que la situació pot no ser la mateixa. Ho desconec i no soc capaç de fer-ne cap valoració amb un mínim d'arguments que l'avalin. Tot són sensacions. També he pensat en l'Iran, que els de la meva generació l'havíem conegut com a Pèrsia, i vàrem observar la caiguda del tsar. Cada estat és diferent i, per tant, té les seves peculiaritats i el resultat final pot ser molt diferent, però d'entrada et fa pensar i témer el pitjor.

Mai he vist bé el tirà Al-Assad, però voldria pensar que tots els mals soferts per una bona part dels sirians s'hauran acabat i la democràcia i les llibertats s'hauran recuperat. L'experiència em fa témer que no tot és tan clar, i que el futur de Síria encara s'ha de començar a construir. 

Desitjo el millor al poble sirià, i que els dirigents que s'hagin de fer càrrec de reorganitzar el país actuïn democràticament, sense caure en el perill de la venjança ni voler simular tot el que ha fet el tirà amb els seus. No soc gaire optimista, i això no impedeix que celebri la caiguda del dictador, però...

Caldrà seguir de prop tot el que vagi passant, i desitjar-los encert i gens de fanatisme, encara menys si aquest està alimentat per una religiositat mal entesa. D'aquesta n'hi ha allà i també la tenim a casa nostra. Són diferents, però tenen en comú la irracionalitat i la manipulació dels innocents. Els desitjo sort!

Il·legalitzar la Fundació Francisco Franco

La nostra generació va néixer i créixer amb l'eslògan "Spain is different". La història ens ha demostrat que l'afirmació era correcta. Una diferència, respecte als estats del nostre entorn, en negatiu, bàsicament perquè es defensen unes institucions i uns poders molt allunyats dels principis democràtics que voldríem que prevalguessin. 

    Avui llegia la notícia de l'inici del procés per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, que ha signat el ministre de Cultura. Un procés que tindrà una llarga durada i que ens genera molts dubtes sobre l'èxit d'aquesta empresa, que es trobarà amb totes les dificultats del món, ja siguin els jutges, alguns partits polítics, o la mateixa societat civil espanyola. 

    En un país democràtic normal i corrent, aquesta fundació faria molts anys que hauria desaparegut i, sobretot, que hauria deixat de ser subvencionada i eliminats els avantatges fiscals de què gaudeix. Però Espanya és realment diferent. Fa uns quants anys que vàrem deixar la dictadura per entrar en un sistema democràtic, però encara és hora que es passi factura als feixistes que es varen lucrar i dirigir el país. I no només això, sinó que institucions tan importants del sistema, com és el Poder judicial, tenen un component ideològic autoritari i predemocràtic que no hem aconseguit arraconar.

    El procés d'il·legalització de la Fundació Francisco Franco, doncs, serà lent i ple de discussions, males arts i pressions de tota mena, per intentar que fracassi. El marc els és molt favorable per continuar predicant les suposades bondats del franquisme, i és difícil trobar qui sigui capaç de clavar un cop de puny a la taula i resoldre, per totes, la situació anòmala.

    M'hi jugo un pèsol que una de les excuses de la fundació per defensar la seva existència serà el dret a la llibertat d'expressió, un dret que els franquistes varen negar sempre, però que ara poden aprofitar per evitar la seva il·legalització. 

    Com hem pogut veure, l'extrema dreta sempre utilitza les bondats de la democràcia per beneficiar-se'n, mentre lluiten per destruir-la. 

Vox, un partit polític feixista?

Transitant per les xarxes socials he llegit la notícia sobre la investigació d'un jutjat de Madrid per una querella presentada per Vox contra l'editorial Santillana, perquè en un llibre de text escolar s'identifica Vox com un partit feixista. Haig de dir que la notícia m'ha cridat l'atenció i m'ha fet pensar que massa sovint titllem de feixistes aquells persones o grups polítics que sembla que tenen assumits pensaments propers a aquesta ideologia, però potser no ens hem parat abans a pensar què hi ha de cert.

També m'ha sorprès que el partit polític s'hagi querellat amb l'editorial, atès que no és la primera vegada que algú els titlla de feixistes, i fins i tot crec que mai havien demostrat sentir-se ofesos per aquest, diguem-ne, insult o qualificatiu. 

S'ha de dir que, pel poc que conec aquest grup polític, no se'm fa gens estrany que algú els titlli de feixistes. Els principis ideològics que defensen ens fan pensar que no són gaire lluny del pensament feixista que la història ens ha donat a conèixer i que molts situem en l'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini, o l'Espanya de Franco.

De fet, si no vaig equivocat, Vox sempre ha defensat el franquisme i se senten hereus de la seva ideologia. Això faria pensar que no els ha de saber greu que els titllin de feixistes, a no ser que tinguin mala consciència, i el que pretenguin sigui simplement disfressar el seu discurs feixista, com si es tractés d'un discurs de qualsevol partit democràtic que aspira al poder per defensar els seus principis.

És precisament aquesta disfressa ideològica el gran perill de la societat democràtica. S'utilitzen els principis democràtics per defensar un autoritarisme dissimulat i, si és el cas, practicar-lo després d'una possible victòria electoral. No és el cas de Franco, però Hitler va guanyar unes eleccions i moltes de les víctimes seves l'havien votat. No es tracta d'inconsciència, sinó que normalment es pateix un engany, provocat per un populisme que amaga la veritat, aprofitant-se de situacions precàries que la democràcia no sempre ha sabut resoldre.

Avui no ens refiem dels nostres jutges. Hem perdut la confiança en la Justícia, i estem convençuts que qualsevol sentència és possible, encara que no s'ajusti a la realitat. Tot això és molt desagradable i trist, perquè en última instància necessitaríem confiar en la Justícia perquè ens salvés d'una mala praxis política i legislativa. És per això que pot ser molt fàcil que el jutge sentenciï que acusar Vox de partit feixista sigui un insult injustificable. Sigui, però quin sigui el resultat del veredicte, som molts els que continuarem pensant, equivocadament o no, que el discurs de Vox és un discurs típic del feixisme.

Fastigosament parcials

Hi ha moments en què envejo les persones que són capaces de viure al marge de la política, al marge de les notícies que ens ofereix la política, sobretot en aquests moments en què la trobo fastigosament injusta. A vegades penso que vivim un càstig diví. Ens hem comportat tan malament que ens mereixem els polítics que tenim!

Quan parlo ara de política, penso també en totes les institucions de l'Estat, del poder judicial i també de el legislatiu, perquè ningú seriosament i honradament pot estar defensant la separació de poders a Espanya, ni tampoc la imparcialitat de la Justícia, que no existeix.

He llegit que el TC ha suspès, un dia més tard del termini legal, l'entrada a presó del grup de fatxes que va entrar al local de Blanquerna ja fa uns anys, no és d'ahir mateix. Hi ha una cosa que se'n diu moralitat que a Espanya s'ha perdut, i això provoca que tot allò que fa la dreta i l'extrema dreta sigui permès, i només s'estigui a l'aguait de què pretén fer el moviment sobiranista català i la majoria del nostre poble. Això ens fa ser independentistes als que en un principi n'hauríem tingut prou amb un tracte just per part de l'Estat espanyol.

És realment fastigós llegir un dia rere l'altre la porqueria que amaguen les estores del PP, i de quina manera se'n surten per no ser culpats, tret d'algun cap de turc que paga per tota la resta. En un país realment demòcrata i amb polítics honrats, molts dels nostres haurien dimitit, començant pel mateix president del govern espanyol. Ho llegíem en temps de Franco, però continua vigent: Spain is different!

Setanta-cinc anys de l'entrada de les forces franquistes a Barcelona

Pocs dies més tard, el dia 1 de febrer de 1939, entraven a Vic. Jo encara trigaria setze anys a néixer, però evidentment en vaig rebre les conseqüències. Vint anys amb Franco governant despòticament, esperant assolir la democràcia. Ara després de gairebé quaranta anys de transició, la base democràtica continua en perill, amb un PP amb majoria absoluta retallant molts dels drets aconseguits amb molt d'esforç.

Avui la premsa ens recordava l'entrada a Barcelona del militars colpistes i la reacció de la gent. El que m'ha cridat més l'atenció ha estat una fotografia amb un bisbe amb la mà alçada a manera feixista.

El poble no vol la guerra i les ànsies per recuperar la pau fa que s'agafi al primer punt de suport que troba. El poble espanyol va haver de patir la dictadura durant quaranta anys. És perillós agafar-se en una barra de ferro calent, per les conseqüències que això comporta.

Aquest cap de setmana les forces vives del PP ens han visitat i han volgut demostrar als seus incondicionals que tenien la mà de ferro i que ningú es podia atrevir a enfrontar-s'hi. Als sobiranistes no els ha espantat ni crec que els faci desistir del seu anhel. L'únic que pot haver servit és per aturar les baixes dels seus votants, cada vegada més engrescats amb C's. Alícia Sánchez-Camacho deu estar satisfeta, perquè és una victòria interna, però difícilment sortirà de la marginalitat en què el seu partit es troba a Catalunya.

Per als malpensats, no vulgueu vincular l'entrada del PP a Barcelona amb l'entrada de les tropes franquistes el 39.

Quins jutges més dolents que tenim

Són uns jutges que no tenen cor ni respecten el més sagrat com és la innocència total de la infanta Cristina. Això en temps d'en Franco no hauria passat, i és molt estrany que estigui passant amb el PP al govern, esclar que aquests estan amb l'aigua fins al coll, encara que saben que no els passarà res.

Amb pocs dies de diferència ens trobem amb un jutge que permet la reunió a Durango, d'exetarres, i un altre que imputa a la infanta Cristina, com si es tractés d'una dona normal i corrent. El PP al govern se'n fa creus i no entén què està passant. 

Espanya viu uns moments molt delicats i no és només per la greu crisi econòmica que afecta a una bona part de la població, sinó també per culpa d'aquesta crisi institucional motivada per la corrupció de polítics i familiars de la casa reial. Diguem-ne presumpta corrupció.

Personalment no tinc cap interès en que la infanta Cristina sigui declarada culpable. El que em preocupa són totes les maniobres per evitar que es pugui presentar davant d'un jutge per declarar i explicar-nos quin ha estat el seu paper en el cas Nóos. Jo vull creure que tothom és igual davant la Justícia, i així ho ha dit el rei en més d'una ocasió. Ho vull creure, però m'ho posen molt difícil.

Passi el que passi, que ningú pateixi per la infanta perquè no serà condemnada ni haurà de retornar tots els diners que, segons sembla, s'ha embutxacat i ha defraudat a Hisenda.

El greu problema de tot això és que la Justícia ha perdut credibilitat, i les sentències judicials ningú les veu bé. Ara és el PP, que sempre havia criticat els que no acceptaven les sentències, qui no accepta ni la decisió del Tribunal dels Drets Humans, ni la decisió del jutge Pedraz que va deixar ben clar que no volia prevaricar, ni que el jutge Castro insisteixi en imputar la infanta. Espanya continua a la banda dels països mediocres.