Qui molt parla, molt erra

La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions.

No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència.

Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. 

És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou?

Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

És allò de la palla a l'ull de l'altre...

Puc entendre que hi hagi coses que no s'expliquin, si més no durant un temps prudencial. El que no s'entén i no hauríem d'acceptar és que se'ns amaguin coses de persones que tenen una responsabilitat i que amb el silenci quedin lliures de qualsevol culpa. Això al nostre país és el més normal del món i quan s'obren excepcionalment els calaixos, sigui motiu de notícia a les primers pàgines dels diaris.

Ahir el Consell de Ministres va aprovar desclassificar documents amb informació sobre l'intent de cop d'estat del 1981. Quins documents? Quants continuaran amagats? Qui se'n beneficia de tot plegat?

Un sistema realment democràtic ha de ser totalment transparent. Insisteixo que alguna cosa es pot silenciar durant un temps. Segur que trobaríem motius per aparcar-ho temporalment, però no és lògic que uns fets tan importants com els del 23 de febrer de 1981 hagin estat silenciats durant quaranta-cinc anys. Perquè al darrere d'aquell succés hi havia unes persones que varen obrar malament i no els va passar res, ni judicialment ni moral. Diuen que qui la fa la paga. Això, però, no serveix per a tothom. Hi ha persones que la fan i no han de pagar res.

A l'hora de desclassificar, i sobretot d'exigir que es faci, s'ha d'aplicar a tot i no només a allò que ens interessa, amagant allò que no ens convé. Per què ho dic? Per les declaracions de qui fou president del govern espanyol, el senyor Felipe González, que no entén per què s'ha trigat tant de temps a desclassificar aquests documents, però no diu res de tot allò que encara s'amaga dels GAL, per posar un exemple. 

Hi ha persones, i el senyor González n'és una, que haurien de callar i no fer tantes declaracions, perquè queden en evidència. No hi ha dia que no en digui una i té la barra de donar lliçons, quan hauria de demanar perdó per tot el que va fer o va deixar de fer. 

N'hem de treure una lliçó clara: no ens fixem només en allò que no fan o fan malament els altres. Analitzem què estem fent o deixant de fer, i potser llavors estarem més calladets.

Les mentides fan perdre la confiança

Si vols que la gent confiï en tu el primer que has de fer és no mentir. Les mentides es descobreixen tard o d'hora. Normalment molt aviat. D'aquí la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix. Aquesta premissa l'hem d'aplicar a qualsevol àmbit, ja sigui a la feina, la família, la política. És en la política on es descobreixen els pitjors escàndols i la repercussió està garantida. A còpia de mentir, quan dius una veritat la gent ja no et creu. Llavors ve el llop de veritat i es menja totes les teves ovelles.

No volia repetir-me sobre el cas de la presidenta del Parlament català, però avui he llegit que els Mossos d'Esquadra havien arxivat el cas del robatori al 'domicili' de Laura Borràs. Segons sembla el robatori no es va fer al seu domicili, sinó en un magatzem, i el robatori es va produir en varis d'aquests magatzems.

A ningú li agrada que li entrin a casa seva o en una de les seves propietats, encara que els lladres no aconsegueixen endur-se res de valor. El sol fet que t'hagin entrat ja indigna i et solidaritzes amb totes aquelles persones que ho han patit. Quan Laura Borràs ho va denunciar, moltes persones varen manifestar el seu enuig i la varen compadir. Però Laura Borràs no va dir tota la veritat. Tampoc va mentir, encara que si es referia a casa seva i no va ser precisament aquest el lloc, crec que ho havia d'haver matisat.

Ningú no posa en dubte que Laura Borràs és víctima d'una pressió sense precedents. No se li vol deixar passar res pel simple fet de ser qui és i com pensa, i és per això que ha de procurar ser molt transparent i no deixar cap mena de dubte en tota la seva actuació. L'anècdota del lloc on es va produir el robatori hauria passat inadvertida en qualsevol altra situació i persona, però tractant-se de Laura Borràs tothom hi ha parat atenció.

Als polítics, en concret, no els agrada que els acusin de mentiders, perquè al llarg de la seva carrera política fan moltes promeses i volen que la gent els tingui confiança. Però la veritat és que la mentida és molt freqüent al món de la política. A vegades es tracta d'imprecisions que poden posar en dubte la honestedat de la persona. En aquest cas, probablement no hi ha hagut mala intenció, però moltes persones hauran pensat que a Laura Borràs li interessava fer-se més la víctima, i una manera fàcil era afirmar que li havien entrat a casa a robar, no pas que es tractés d'una robatori massiu a diferents trasters d'un racó de Barcelona.

Confiar en la policia

Si alguna cosa cal esperar de la policia és que et mereixi tota la confiança. Que no tinguis cap dubte que és aquí per ajudar-te i protegir-te de qui no fa els deures. Quan es perd la confiança en la policia, ets sents desprotegit.

Aquests dies han sortit a la llum diferents actuacions dels mossos d'esquadra que no han estat a l'alçada del que cal esperar de la policia. No es pot aprofitar l'avinentesa de formar part del cos de policia, per enganyar la Justícia acusant els detinguts.

Reconec que no ha de ser fàcil actuar davant de manifestacions i actituds violentes, sense caure en el parany de no respectar la presumpció d'innocència. Acusar els altres amb engany, però, no té cap justificació.

S'ha creat una comissió per treballar la manera que ha d'actuar la policia catalana. No sé si hi haurà resultats que vagin més enllà del codi ètic de qualsevol policia del món. La policia s'ha de fer respectar, però aquest respecte només s'obté si el ciutadà li té confiança. I si algun policia no ha actuat com calia, se l'ha de sancionar. No pot ser que una mala actuació quedi impune, perquè llavors afavoreix la manca de confiança i facilita que els policies no tinguin tants miraments a l'hora d'actuar.

Ha costat molts anys disposar d'una policia pròpia a Catalunya i és convenient que la considerem justa i propera. Ara, doncs, convindria que la nostra policia fos transparent, que entenguéssim perquè i com actua i, com deia al començament, hi confiéssim totalment.

El PP cada vegada més a l'extrem

Està bé que es treguin la carota i ensenyin qui són veritablement els diputats, i en aquest cas eurodiputats, del PP, més propers a Vox que no pas a la dreta europea. Dolors Montserrat és l'exemple de la dreta més rància del PP i ho demostren amb el seu posicionament als acords que es prenen al Parlament europeu.

He llegit que els diputats del PP al Parlament europeu han votat en contra de pressionar Polònia i Hongria per la seva deriva autoritària. Deu ser que ja s'hi troben, se senten interpel·lats. Si ells governessin a Espanya estarien en la mateixa situació que els dos països citats.

S'ha de ser transparent i Dolors Montserrat ho és, i el grup d'eurodiputats que lidera sembla ser que també ho volen ser. Els veurem mentre hi tinguin a Puigdemont i Comín d'eurodiputats, abans no es concedeixi els suplicatoris sol·licitats pel Tribunal Suprem, però estic segur que els veurem en molts altres temes, ara que l'extrema dreta s'ha posicionat clarament a Europa i particularment a Espanya. 

Tot plegat deixa entreveure que es juga més amb el cor que no pas amb el cap. Hi ha odi i set de venjança pel ridícul que han fet, i perden els papers a l'hora de posicionar-se davant les adversitats. És trist que a nivell espanyol no existeixi cap dreta moderada, i que els tres partits de la dreta s'hagin posicionat a l'extrem, a la radicalitat que no és bona per a res.

Acord de govern PSOE-Podemos

Tot i que la notícia és la signatura del pacte entre PSOE i Podemos, deixeu-me que comenti un moment les declaracions de C's en el sentit de signar un gran pacte sense Vox. Una vegada més, i ara sense Rivera, C's canvia d'opinió i vol enganyar la població. Després dels seus pactes a Andalusia i Madrid, on governen amb PP i Vox, ara ens ve a dir que cal fer un gran pacte contra Vox. A qui més volen enganyar?

Pedro Sánchez ha anat ràpid a signar un acord amb Pablo Iglesias després que la convocatòria d'eleccions hagi estat un fiasco. Sánchez es creia molt llest i ha vist que no tenia el suport que es creia. Una lliçó d'humilitat sempre va bé, sobretot si serveix d'escarment. Ara caldrà veure amb qui corren a buscar ajuda perquè els voti o s'abstinguin. Potser als independentistes?

Una vegada més als ciutadans ens tracten com a rucs que ens ho empassem tot i que no som capaços de veure-hi les jugades i les patinades que els partits polítics pateixen i que després ens volen dissimular. L'increment de l'abstenció ha estat una mostra del cansament de la majoria de ciutadans i que si no ho desbloquegessin i anéssim a unes terceres votacions potser ja no hi quedaria ningú.

És aquesta prepotència dels líders polítics el que m'indigna, perquè ni són transparents, perquè enganyen, ni són sincers perquè no diuen la veritat. Sánchez buscava més suport per poder fer el govern sense necessitar ningú més i la població li ha dit que si vol governar, abans ha de pactar. Ho haurà entès?

Hem perdut la vergonya!

Han imputat Aguirre i Cifuentes. Molt bé! Que no ho estaven ja? Fa anys que les dues senyores surten a la premsa relacionades amb actes de corrupció, però elles viuen tan amples. El fet que ara un jutge les hagi imputat, no els treu el son. Han perdut la vergonya i viuen entremig de la merda.

Al nostre país s'ha perdut la vergonya, i ja no ens amaguem de res. Els corruptes són nomenats per a càrrecs polítics, sense que a ningú li pugin els colors a la cara. No passa res! Abans entraven nets i s'embrutaven dins de la política, però ara ja hi entren bruts, corruptes.

Com que els processos judicials s'allarguen tant en el temps, arriba un moment que ja et perds, i aquell que ja li havien penjat una causa, essent un presumpte corrupte, ara li cauen altres casos, sense haver aclarit els anteriors.

A Espanya la corrupció no és motiu de càstig, o de passar vergonya. Aquí els honrats passen per imbècils, ja que no han sabut com enriquir-se amb el càrrec. Aquesta és l'Espanya que Borrell defensa a Europa. Una Espanya demòcrata i transparent. I ho és! Perquè la transparència ens permet observar la corrupció. El problema és que al corrupte no li passa res, encara que sigui motiu de primeres pàgines dels diaris, i això és perquè han perdut la vergonya, l'ètica i la moral.

Terrorisme d'Estat?

El digital Público ha esbombat una notícia que en situació normal faria rodolar molts caps i d'altres, que ja no són a primera línia, haurien de pagar per la seva nefasta acció. Llegeixes fets impossibles que fa que alguns creguin que es tractava d'una actuació premeditada, el deixar fer. És massa gros com per imaginar que sigui cert, i que el CNI, sabent-ho, no evités un atemptat més que probable a la capital de Catalunya. Si fos així, què hauria de passar ara?

Les clavegueres de l'Estat han actuat i actuen contra Catalunya, però aquest fet va més enllà de posar pals a la roda, perquè la seva incapacitat (vull pensar que va ser això) per detectar que es cometria un atemptat a Barcelona és molt greu.

A l'hora de sospitar de tothom s'hi afegeix el fet que ni PP, ni PSOE, ni C's acceptessin una comissió d'investigació per aclarir què havia passat. Estrany, no? Si més no sospitós, perquè el més normal és que sempre vulguis saber la veritat, a no ser que es pugui descobrir joc brut, oi?

Si Espanya fos un país veritablement democràtic, que el govern socialista tingués voluntat de fer bé les coses, s'investigaria a fons com es va poder arribar a produir l'atemptat de Barcelona i Cambrils. Però Espanya no és un Estat democràtic, no és transparent i hi ha massa interessos foscos que no es volen delatar. És per això que la ciutadania, una part de la ciutadania, reclamarem que s'investigui i es castigui els culpables, però els polítics espanyols, del color que siguin, s'hi negaran. Sempre és la mateixa cançó: no remoure el passat, però aquest passat va avançant i ja el tenim a girar la cantonada.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.

Contrarestar la desinformació independentista

Diu el govern de l'Estat que estan preparant una estratègia per contrarestar la desinformació independentista, és a dir les fake news que s'han dedicat a escampar els independentistes, amb imatges de la policia del Xile de Pinochet i demés. Trobaria bé que l'Estat fos transparent i enviés a tot el món el que estarà passant durant el judici, també el que ha passat abans. Esclar que si l'encarregat de fer-ho és el ministre d'Exteriors, ho tenim pelut. No conec un mentider compulsiu tan gran com el senyor Borrell. Potser el senyor Guerra s'hi assemblaria força!

Malgrat la força que pot representar aquesta batalla del senyor Borrell i cia, tenim la sort que la premsa europea és molt diferent de l'espanyola. La premsa a Espanya està venuda i és el clar exemple de la desinformació. Els pobres espanyols no tenen més opció que buscar a fora les notícies, però això ho fa una mínima part, com és lògic.

Estic convençut que els jutges no estan tan tranquils com ara fa un any i n'hi ha més d'un que pensa que al final sortirà la veritat, però també tenen clar que cal salvar els mobles i que els és més beneficiós continuar de la mà del govern estatal i els poder fàctics espanyols, que no pas optar per impartir realment la justícia.

S'ha dit i es continuarà dient, encara que molts ho volen amagar, que si algú no ha transitat, ha estat el món judicial i policial. Els altres s'hi han sentit molt còmodes, i ara, de la mà de Vox, surten a la llum pública, perquè tenen el vent de cara. Us recomano la lectura de l'article d'Adrià Alcoverro al diari ARA.

Preparant la defensa a un judici a la democràcia

Aquests dies s'estan fent tots els preparatius per al judici de la vergonya, el judici contra la democràcia, el judici de la venjança on es manipulen proves i s'acusa de delictes inexistents a uns dirigents polítics i socials que varen conduir el nostre país al referèndum i se'n varen sortir. Aquest fet va emprenyar molt a l'Estat espanyol i, de manera conxorxada, polítics, jutges i tribunals varen jurar venjar-se.

Les defenses es prenen el judici com a judici polític, perquè no té una base jurídica correcta. Serà un judici transparent si no es manipula res o bé sorgeixen problemes d'última hora per voluntat de qui tindria les de perdre. Els nostres polítics necessiten el nostre suport perquè varen obrar correctament, al marge de la raó o no sobre la independència. No hi va haver violència, i és per això que l'argument de la fiscalia i l'acusació particular no se sostenen.

El procés serà llarg, però sobretot vergonyós. Només hi pot haver una sentència, encara que molts ens temem que no anirà per on hauria. Caldrà esperar uns anys a conèixer la sentència del Tribunal europeu per constatar que els nostres polítics empresonats no són culpables del que se'ls imputa.

És una llàstima que entretant el nostre govern faci el paper de la trista figura. No tenim millors polítics en aquest país? Ara ja no només és el president Torra qui es fica de peus a la galleda a cada moment, sense fer res en positiu, sinó que també hi ha atzagaiades de consellers, com el senyor Calvet, que té revolucionats tots els taxistes. Calia?

Sap greu tenir uns polítics empresonats i un govern tan mediocre.

No ens mereixem l'ajut d'Europa si no formem govern

El procés català està traient els draps bruts al descobert, més ràpidament i amb més claredat del que seria normal. L'actuació del govern de l'Estat, els mitjans de comunicació i el poder judicial espanyol ha deixat ben clar quina és la seva ideologia, que molts ja denunciàvem, però que s'ha fet transparent en l'atac a les institucions i el poble català.

En aquests moments ens trobem en un segon estadi de la descoberta de la veritat, i és el fet de donar-ho a conèixer a Europa. Cada dia hi ha més elements que permeten descobrir els països europeus que la democràcia a Espanya no existeix, o si més no es tracta d'una democràcia malalta amb moltes mancances. El respecte als drets fonamentals de les persones, no només les catalanes, està qüestionat després d'haver observat com actuen els poders de l'Estat.

Els europeus estan descobrint no només com actua l'Estat, sinó també els mitjans de comunicació. Espanya ha aconseguit crear un clima predemocràtic per interessos d'unes elits que des del franquisme han continuat movent els fils, però que ara, amb el procés català, han evidenciat descaradament de quin mal pateixen.

Ens hem queixat que Europa no ens ha ajudat prou. No ens ha de venir de nou, perquè sempre ha costat donar la cara a favor dels febles i els estats s'han defensat uns als altres. Caldrà veure, però la força de la població europea, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació, al marge dels governs. 

Hem de confiar que tard o d'hora rebrem el suport que necessitem, però no podem oblidar que els primers passos els hem de fer nosaltres. Si no som capaços d'organitzar-nos, formar govern i lluitar tots junts, no cal esperar l'ajuda de fora, perquè ni ens servirà ni ens la mereixerem.

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

Risc a frau electoral

No es tracta de desconfiar de tothom, però vist el què hem vist, ningú no pot estar del tot tranquil amb què pugui passar a l'hora de comptabilitzar els vots del dia 21 de desembre. Us haig de dir que mai fins ara se m'havia acudit que a l'Estat espanyol es pogués produir un frau a l'hora del recompte dels vots, potser perquè en el fons creus que tothom és bo. En aquests moments, sense acabar-m'ho d'imaginar, sí que és cert que m'entra la por a què es produeixi una tupinada, com a única solució per evitar que l'independentisme continuï majoritari al Parlament català.

Si el govern de l'Estat, del partit polític més corrupte de la història democràtica del nostre país, i probablement de més enllà, ha estat fent el que hem pogut saber amb certesa, què no seria capaç de fer per evitar tornar a perdre on d'entrada en té tots els números. La conxorxa del PP amb els alts càrrecs judicials, que el protegeixen per evitar que la seva caiguda en desgràcia sigui irreversible, no ens pot garantir que els resultats que es donin a conèixer el dia 21 de desembre no estiguin manipulats.

M'agradaria pensar que es tracta d'una por sense motius, més fruit del boca orella que es produeix al carrer, però el fet que, fins ara, no hi ha res que hagi aturat les actuacions de frau del PP i, per l'altra banda, els que li podrien fer tornar vermella la cara, tampoc hi tenen gaire interès, no sé si perquè també tenen alguna cosa a amagar, no ens deixa gaire tranquils.

És bo, doncs, que els partits democràtics i nets de consciència aconsegueixin el màxim d'interventors possible per evitar que el frau, que ara podem témer, es converteixi en una realitat. Espero igualment que vinguin observadors internacionals perquè puguin vigilar si el govern de l'Estat i la seva policia actuen de manera correcta i transparent. Tant de bo que tot hagi estat un mal pensament.

No m'agrada com està anant el govern del meu poble

És molt trist tot el que es va sabent de com ha funcionat l'Ajuntament d'Arenys de Mar en mans de l'exalcalde Estanis Fors. No puc entendre com és possible que s'hagi governat tan malament i voldria saber si no s'hauria d'exigir responsabilitats, no només als polítics, sinó també als tècnics municipals que ho varen permetre. O és que els polítics ho varen fer sense autorització? I tot acabarà en no-res?

Em va decebre Junts per Arenys, em deceben els membres del nou govern i també la CUP. Potser l'única que té les coses clares és la representant del PP. No m'agrada el to que agafa el nou govern. Si desitgen que els vilatans confiïn en ells, cal que expliquin bé les coses i que ens convencin que els passos que fan són els encertats. Si amaguen coses en seran igualment responsables.

Tinc molta por que perdrem tres anys més, sense resoldre els problemes que ens afecten ni treure'ns del cul-de-sac on ens han ficat. Continuarem veient com es van tapant forats, però cap millora ni en l'atenció a la ciutadania, ni en la neteja ni el clavegueram. Em temo que el viver d'empreses haurà estat un bluf i no en traurem cap profit. Continuarem sense que arribin indústries, el comerç anirà morint, inclòs el mercat municipal, la mobilitat continuarà caòtica, i ens continuarem discutint on volem ubicar la biblioteca.

Les instàncies no es respondran, o amb una mica de sort trigaran uns mesos a contestar-les, però lluirem molt l'etiqueta de govern obert i transparent. Tindrem molt bones relacions amb les administracions, per la feina del cap de gabinet, però l'organització interna continuarà essent un caos.

Els que em coneixen saben que desitjaria que tot això no succeís i que m'ho hagués d'empassar, però molt em temo que el temps em donarà la raó. Ni govern ni oposició responsable, amb hores de treball efectiu.

Hi confies fins que et sents enganyat

En el cas Ateneu no sé qui té raó, si l'alcalde o el seu president, però en tot cas sap greu que la situació sigui la de crispació, de dubtes i de subvenció encallada. No vull pensar que es tracti d'un tema personal de l'alcalde, per baralles polítiques, sinó en tot cas d'un tema mal resolt com ja estem acostumats amb l'actual govern municipal.

Després de tot l'enrenou pel cas Ateneu, que no es preveu de solució fàcil ni propera; després d'haver descobert una actuació il·legal que només ha merescut un mea culpa, pel cas de la subvenció de la pel·lícula Laia; després de l'opacitat en l'execució de la llicència per a una estació de rentat de cotxes; després de la 'sanció' d'Adif per una alcaldada... quan veig que s'aprova, en sessió plenària, un codi ètic que exigeix una actuació transparent, honesta i legal, arribo a la conclusió que hi ha molta feina a fer abans no sigui possible el seu compliment, difícilment abans d'un any, com es preveu en el mateix codi.

Trobo a faltar professionalitat i rigor en la gestió municipal, i em fa molta por el que pugui venir a partir d'ara. La meva desconfiança en la gestió municipal és absoluta, i per experiència dels veïns més propers a casa, a partir d'ara només em creuré allò que el meu alcalde signi davant de testimonis. La resta es converteix fàcilment en paper mullat.

Belen Quintero deixa el govern municipal

Què està passant a l'Ajuntament d'Arenys? Tan mala persona és el tinent d'alcalde Masgrau? Prevarica l'equip de govern de la vila? Intervenció i Secretaria beneeixen la gestió del govern?

Avui s'ha fet públic que la regidora del PP, Belen Quintero, que havia donat suport incondicional a l'actual alcalde, deixava les seves responsabilitats delegades de govern per discrepància en la manera de gestionar de l'equip de govern, sobretot del regidor i mà dreta de l'alcalde, el senyor Xavier Masgrau.

Segons la notícia, Belen Quintero diu que un conveni amb la productora Brutal Media, per import de 60.000 euros, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Això vol dir que hi ha altres coses fosques, oi? Què s'està fent malament? Quintero diu que el conveni no havia passat per la Junta de Govern, però jo li demano: figurava en el pressupost municipal, o en les Bases d'Execució del Pressupost?

I demano als altres partits de l'oposició, sobretot els que permetran que s'aprovi el Pressupost 2016, PSC i CUP: el seu grup municipal no hi té res a dir?

No serà que la regidora del PP s'ha equivocat i el procés per a la signatura del conveni s'ha seguit escrupolosament? Perquè si Belen Quintero té raó, com pot ser que un govern en minoria actuï amb total impunitat sense que l'oposició controli res?

L'alcalde, durant el darrer Carnaval, es va disfressar d'àngel. Xavier Masgrau ho va fer de dimoni? Perquè resulta que en el cas Ateneu, el dolent és Masgrau, i ara també en aquest conveni. Els vilatans ens mereixem una explicació clara i transparent de l'alcalde, i si no ho aconseguim, que ho facin els partits de l'oposició, no?

Només ICV i ERC es queixen de la manera de governar de l'alcalde? (penso en l'aprovació per Junta de Govern del canvi urbanístic de la plaça Lloveras. Les CUP, com és habitual en ells, divideixen el vot, per despistar..., però permeten que s'aprovi el Pressupost. 

El govern municipal d'Arenys de Mar és acusat d'opac

És trist llegir que el govern municipal no és transparent, sobretot ara que hi ha una llei que serà vigent a primers d'any, en què obliga els ajuntaments a ser totalment transparents a la població. Que la representant d'ERC, el principal grup de l'oposició, hagi de recórrer a sol·licitar poder assistir a la Junta de Govern Local per tal d'assabentar-se de la documentació que tramita el govern, és penós.

La informació que he extret de Ràdio Arenys no deixa ben clar si la manca d'informació a l'oposició és sobre els decrets d'alcaldia o bé dels acords de la Junta de Govern. El Reglament Orgànic Municipal (ROM), que data del 1999, deixa clar que els acords de la Junta de Govern han de passar per la Comissió Informativa corresponent, on hi ha representats tots els grups municipals i regidors no adscrits (Article 44, apartat 2).

De totes maneres, ja ho escrit en alguna altra ocasió, el ROM s'hauria de modificar, per adaptar-se a la realitat actual, a la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, però també per donar més relleu a les Comissions Informatives i, entre altres coses, determinar que també els temes que van a la Junta de Govern hagin de passar prèviament per aquestes comissions, així com el llistat de decrets.

L'equilibri de forces polítiques a l'Ajuntament d'Arenys de Mar permet que s'iniciï un procés de revisió del Reglament Orgànic Municipal i del Reglament de Participació, perquè no haguem de tornar a veure escrit que els grups municipals de l'oposició s'assabenten per la premsa de què està passant a dins de l'ajuntament, sinó que la informació sigui fluida amb el respecte i responsabilitat institucional que requereix l'acció del govern, però també de l'oposició.

La CUP pot tenir la clau del futur del país

Vist el que va passar ahir a la Meridiana de Barcelona, i suposant el més que probable desencís de moltes de les persones que estan dubtant en donar el suport a Rabell, per la seva total aversió a la política del president Mas, els recomano que no s'ho pensin dues vegades i votin la CUP.

Si de veritat creuen que Mas i Junqueras ens portaran a un país conservador, amb retallades i maltractament a la ciutadania més desvalguda, qui ho pot remeiar és la CUP i no pas un partit polític que quedarà a l'oposició, amb molt poca representativitat i sense cap aliat per fer front a la política conservadora de CDC.

Està vist i comptat que a Catalunya la força de Podemos està més devaluada que a l'Estat espanyol, i que a molts ciutats també catalanes. El seu company de viatge, ICV, també fa molt temps que va a la deriva per falta d'una direcció clara, que no estigui sempre dubtant de què fer, per por a desaparèixer.

La CUP ha entrat amb força, bàsicament perquè ha estat clara i transparent. Diu les coses pel seu nom i deixa ben clar a qui agrada i a qui no. Si, com diuen les enquestes, els vots de la CUP han de permetre la majoria absoluta de les dues candidatures independentistes, serà en aquesta negociació on la CUP podrà incidir en la política social del futur president.

El discurs de Catalunya sí que es pot no és clar, és ambigu i sense possibilitats de reeixir. Esperar negociar amb Espanya, després del que ha passat, i amb la circumstància d'una derrota de les forces independentistes, és una quimera. Per altra banda, ni PP ni C's l'ajudaran a aconseguir un canvi en la política social actual, i amb el PSC sol, tampoc sumarien.

Cada vegada està més clar que ens trobem en una disjuntiva de model de país i no social, perquè el canvi social pot venir per cadascun dels dos bàndols, sempre i quan s'aconsegueixi una presència i situació privilegiada al Parlament català. La CUP pot esdevenir clau per al futur social i de país de Catalunya.