Lluitar per una societat més justa

Ahir en el meu post parlava de les crítiques que estava rebent la celebració del Mundial de Futbol a Qatar i feia referència a la llei d'estrangeria que tenim a Espanya i que malgrat tota la crítica que s'ha fet i de disposar d'un govern socialista que es considera el més progressista de la història, no s'ha aconseguit millorar i fer-la més justa.

Comentava que les paraules del president de la FIFA eren encertades quan parlava de la incoherència d'Occident a l'hora de criticar Qatar, pel fet que a casa nostra tenim una llei que maltracta els immigrants i els força gairebé a delinquir si volen sobreviure. Voldria que quedés clar, però, que en cap moment defensava el president de l'organització de futbol, ni em sembla bé que s'hagi escollit un país com Qatar per celebrar-hi el Mundial de Futbol.

Dit això, sí que m'agradaria insistir en el fet que acostumem a criticar amb molta facilitat les coses que passen lluny de casa, però som poc autocrítics i no lluitem prou per fer canviar aquelles lleis que són injustes, com és el cas de la llei d'estrangeria.

Després d'escriure el post d'ahir he llegit molts més comentaris en contra de l'organització de l'esdeveniment esportiu, i estic molt d'acord que és una vergonya, però insisteixo que no només a Qatar es produeixen atacs als drets humans, ja sigui als immigrants que han construït els estadis de futbol, a les dones que serveixen a les cases, humiliades i explotades, o a la pròpia població autòctona, i concretament a les dones, que són considerades de segon ordre.

Al nostre país encara hi ha molt a millorar i hauríem de lluitar per aconseguir reduir aquests col·lectius feixistes que encara viuen amb total impunitat, o les persones que desenvolupen una pràctica masclista que fa difícil la vida de la dona, que ha de pensar molt bé quan i com es desplaça per la via pública per no ser víctima de violació o agressió sexual.

Seria lloable que tothom fos conseqüent amb el que pensa i actués lliurement amb possibilitats de criticar i exigir justícia on encara no hi és, o és massa dèbil. Potser no podem esperar grans miracles, però el que sí que podem és governar la nostra conducta i contribuir, amb humilitat, a fer un món més just, amb les paraules, però sobretot amb l'exemple de vida.

Un gest que pot salvar una víctima de violència masclista

Aquests dies han estat notícia els gestos de socors que s'han popularitzat i que han servit per detenir maltractadors i alliberar les víctimes de violència masclista. Uns gestos amb la mà que les xarxes socials, i la mateixa policia, s'ha dedicat a explicar perquè serveixin de defensa a les víctimes, moltes d'elles amb impossibilitat de donar-ho a conèixer.

És una vergonya per la nostra societat, el gran nombre d'atacs masclistes denunciats, i que de ben segur queden en no-res en comparació amb els que no coneixem. Es tracta d'actes impropis dels humans, però que malauradament no paren de créixer. 

És molt important l'educació sexual dels joves, perquè aquests no estan exempts de provocar o patir actes de violència masclista. La tolerància que hi ha és massa gran, i no es pot permetre que creixin amb aquesta impunitat. No es valora prou la persona, i es cau en el greuge naturalitzat.

Llegia fa temps que els joves cada vegada es deixaven anar més. Que les noies permetien actituds masclistes dels nois, i que aquests no tenien límit ni cap tipus de respecte a les noies tractades. És important que quan es detectin casos de deixadesa es donin a conèixer, per evitar a que vagin més enllà, fins al punt de provocar víctimes mortals.

La nostra societat està malalta, i hem de trobar la manera de sanejar-la. Tots hi hem de col·laborar, i no podem permetre que es falti al respecte de les persones, per raons de sexe. Aquí també entraríem a parlar de l'homofòbia, que ha crescut força darrerament, i podríem analitzar paral·lelament, els discursos de l'extrema dreta que acostuma a ser molt poc respectuosa i posa en perill la salut de la nostra societat.

El poble és sobirà

La detenció d'un magistrat del Tribunal Constitucional, acusat de violència masclista ens serveix per reflexionar sobre el funcionament del sistema polític i judicial de l'Estat espanyol. Un funcionament on la política ha quedat subordinada a la justícia, i on l'opinió de dotze persones està per sobre de l'opinió majoritària de tot un poble.

Això és el que intentava explicar el seu dia, parlant de l'Estatut d'Autonomia català, que vàrem referendar i que dos persones van sancionar i retallar. Això és el que no hauria de ser possible, per més intel·ligents, professionals i objectius que puguin ser aquestes persones. Ara, quan els fets ens fan veure que son persones humanes i per tant no son perfectes, és quan encara amb més raó s'ha de posar en dubte la seva opinió per sobre del poble sobirà.

No vull aprofitar el cas del magistrat acusat de violència masclista per fer-hi més llenya. El procés ha de seguir i prou pena en tindran la seva família. El que vull fer constar que no és democràtic el funcionament del sistema, perquè no es basa en la sobirania del poble, sinó en la imposició de la interpretació de la llei que fan unes persones, per més bé que ho vulguin fer.

La conclusió és clara: no hi ha un concepte de democràcia correcte, perquè no s'escolta l'opinió de la majoria de la població. Es rebutja la convocatòria de referèndums per por a perdre l'status quo. I ho podem veure si parlem de monarquia o república, independentisme o centralitat, i a tots aquells temes que son bàsics per al funcionament de la nostra democràcia, massa feble i depenent d'uns poders hereus del franquisme.

Vox, la xacra de la nostra societat malalta

Seria bo que els votants de Vox, siguin homes o dones, reflexionin sobre la destinació del seu vot. Pensin una mica a qui han regalat el vot que els ha permès entrar en moltes institucions i predicar i fins i tot poder plantejar la seva homofòbia i xenofòbia. Realment les persones que han votat Vox sabien a qui i a què votaven?

Un dia com avui que se'ns fa memòria de la xacra que té la nostra societat, de violència a les dones, els meus budells se'm regiren i em venen ganes de vomitar, veient com és possible que personatges com els militants de Vox, diguin i practiquin el que diuen.

Tenim dos grans problemes. Per una banda aquesta violència masclista que mata, i per l'altra la pujada de Vox a les darreres eleccions que no és sinó una mostra de la malaltia de la nostra societat. No es tracta d'independentisme o no, tampoc de la defensa de la Unitat d'Espanya, sinó de la defensa de la nostra societat, per protegir-la de les urpes de la xenofòbia, de la immoralitat, de l'horror que pot acabar ocasionant un progressiu increment de la veu de Vox a Espanya.

El problema, però no només és culpa de Vox, sinó també d'aquells que l'han fet possible, que s'hi han conxorxat per governar a Madrid, Andalusia o Múrcia. Ni PP ni C's tenen la consciència tranquil·la, perquè han aixoplugat Vox, li han donat empenta, aprofitant l'excés d'orgull de Pedro Sánchez que ha convocat unes eleccions innecessàries en un moment inapropiat.

Ràbia i impotència avui, 25 de novembre, on s'ha produït el 52è assassinat a Espanya, d'unes víctimes que som incapaços de protegir.

Als votants de Vox els recrimino la seva immoralitat votant una opció que no és defensable democràticament. Una opció que surt de les picabaralles partidistes per caure en la infàmia i l'horror d'una societat malaltissa.

L'Espanya que ens avergonyeix

Al final em faran creure que Catalunya interessa més enllà de les nostres fronteres. No sé si l'interès ens beneficia o ens perjudica, però el nom sona. Potser si torno a Rússia i dic que sóc català m'entendran millor que la primera vegada que els vaig visitar, gairebé trenta anys enrere.

He llegit a l'ARA les declaracions del president rus, a preguntes dels periodistes sobre la situació catalana. És curiós que una persona que té tants conflictes amb els pobles de l'antiga Unió Soviètica expressi opinió sobre Catalunya i Espanya, i defensi la fortalesa dels estats europeus. M'imagino que creu que aquesta és la manera de defensar una hipotètica reunificació dels estats de l'est d'Europa.

Entretant aquí estem cada dia més escandalitzats amb tot el que passa al voltant del procés, les declaracions dels fiscals i l'actitud del Tribunal Suprem. També de la decisió d'aquest sobre el trasllat de les restes del dictador, i la decisió de l'Audiència de considerar l'eutanàsia practicada fa uns mesos a Madrid, com a violència masclista. Tot plegat semblaria un acudit si no fos tan greu.

Realment el nostre país, l'Espanya post franquista, produeix vergonya aliena. No podrem sortir de casa nostra sense que ens caigui la cara de vergonya. Potser és la manera de justificar les nostres ganes de sortir-ne i esdevenir un país europeu independent.

No ens deixem enredar per l'extrema dreta

És massa gratuït culpar de tots els mals a la "invasió" islàmica a Espanya. En una situació normalitzada aquesta declaració es consideraria d'incitació a l'odi, perquè convivim amb moltes persones de creença musulmana i qualsevol guspira mal intencionada pot provocar una encesa perillosa.

El discurs de Vox és aquest, encara que no només. La seva tàctica és criticar i culpabilitzar les víctimes més dèbils per engrescar fins a la bogeria la massa irreflexiva que pateix les conseqüències de la pobresa i les desigualtats. Els mateixos que les creen són els que se n'aprofiten per desestabilitzar la societat.

Ho podem dir molt clar, però l'efecte no és el que caldria esperar. És molt fàcil encendre el foc i massa difícil apagar-lo o fins i tot evitar-lo. En períodes electorals, com l'actual, és quan les metxes estan més a punt i els discursos populistes i calumniadors més de moda. Hem d'esforçar-nos, en el nostre entorn, de fer obrir els ulls de la gent perquè s'adonin de l'engany de l'extrema dreta.

Fa massa temps que els nostres governants ens han adormit i tallat les ales, com per ser capaços de fer front a tantes mentides. Ens cauen a sobre i no reaccionem suficientment. No es tracta només de cercar el vot útil, per fer fora qualsevol possibilitat que la dreta dura governi a Espanya, sinó que hem de denunciar aquestes provocacions i invitació a l'odi vers la persona que no és com nosaltres. Cal ser inflexibles i no permetre que un partit xenòfob, masclista i supremacista pugui formar part de les institucions espanyoles, quan encara guardem en la memòria la violència i opressió del franquisme del qual en són uns veritables deixebles i enaltidors.

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.

La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 

El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.

Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

Les CUP ensorren allò que varen aixecar fa quatre dies

La confiança que la política catalana i l'espanyola podien sortir de l'atzucac de corrupció, apatia i mediocritat on ens han fet arribat els partits polítics clàssics, gràcies al ressorgir  de nous polítics i les noves formacions, cada vegada és més qüestionada. Ho hem vist amb C's i força també en les agrupacions al voltant de la marca Podemos, però també en les CUP.

Si és cert que hi va haver una tupinada en les votacions del dia 29 de desembre, perquè no sortís el Sí, junt amb el vídeo de campanya que ha corregut per les xarxes socials, del discurs de la senyora Anna Gabriel, afirmant que votarien el president que fos, amb l'única condició que declarés la independència, només podem demanar als actuals dirigents de les CUP que es retirin i demanin disculpes pel trist espectacle que han ofert i la ridícula situació que han posat el nostre país.
Des del primer dia vaig desconfiar de la senyora Anna Gabriel, perquè la vaig veure poc coherent i massa prepotent, i aprofito per dir que els insults masclistes que han rebut les diputades només podem titllar-los d'indignes i deplorables. Una cosa no té res a veure amb l'altra. Tampoc era sant de la meva devoció el seu candidat el senyor Baños.

Amb el vídeo recuperat, però, la senyora Gabriel hauria de dimitir. Tots som esclaus de les nostres paraules, i quan actuem de manera contrària al que hem promès, només podem assumir-ho i deixar pas a altres persones que actuïn decentment i amb coherència.

Continuo pensant, però, que el president en funcions ha de convocar unes noves eleccions, i que els partits polítics catalans ens han d'explicar molt bé com s'hi presentaran i què ens aportaran. Després els exigirem que compleixin amb les seves promeses. En aquesta ocasió tot fa suposar que les CUP han incomplert el seu rol pactat i promès, i aquests dirigents hauran enfonsat tot allò que varen aixecar Isabel Vallet, David Fernàndez i Quim Arrufat.