Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Open Arms a Arenys de Mar

He assistit a la xerrada "Open Arms, la defensa dels drets humans al mar", organitzada per la regidoria de Medi Ambient, a la sala Josep M. Arnau, al Calisay. Érem pocs, molt pocs, massa pocs per descobrir una mica més la feina d'aquesta ONG. Una feina solidària, amb l'objectiu de salvar vides de persones desesperades que fugen del seu país per trobar una vida més justa, sense guerra ni fam.

A vegades ens omplim la boca de bones intencions, però som incapaços de fer el primer pas. És per això que és bo reconèixer el valor i entrega d'aquestes persones que, de manera altruista, surten a salvar persones desconegudes i evitar-los la mort.

S'ha de dir que la xerrada ha estat una mica desmanegada, però s'hi ha dit coses molt fortes que t'obliguen a pensar en quin món vivim. El conferenciant parlava de manera apassionada perquè comentava allò que ell vivia, i que l'omplia. Potser per això el guió de la conferència ha trontollat una mica.

El representant de l'entitat, argentí, s'ha sincerat d'una manera molt natural i ha facilitat que ens apropéssim a l'escenari del salvament, però també que ens adonéssim del canvi, els darrers mesos, en l'actitud de la majoria de països europeus. Una vegada més l'egoisme i la hipocresia fan acte de presència davant de problemes humanitaris. Els han tancat les portes i els conviden a col·laborar amb Salvament Marítim, qui coordinarà el salvament, en base al port de Motril.

La reacció, resignada, però sense oblidar que allà on ara no seran, hi continuaran perdent la vida molts emigrants. 

La por a sentir-te sol

Aquests moments que vivim políticament a Catalunya és bo reflexionar sobre el valor i el mèrit d'assumir responsabilitats que van més enllà de l'actuació diària i que no sempre som capaços d'apreciar en les altres persones.

Som moltes les persones que hem pres un posicionament en relació al referèndum i el nostre compromís social i polític, però no tots assumim la mateixa responsabilitat ni, per tant, estem exposats als mateixos perills i conseqüències.

Alcaldes com la nostra alcaldessa, que han optat per seguir els acords del Parlament català, tots ells anul·lats pel Tribunal Constitucional, s'enfronten a penes d'inhabilitació i sancions econòmiques i qui si sap si també a penes de presó. Tot això per defensar-ho amb coratge, encara que algú dirà amb irresponsabilitat, sense tenir cap garantia de poder aconseguir celebrar el referèndum, que és el seu objectiu.

Actituds com aquestes no són normals i passen en circumstàncies molt especials, potser una vegada a la vida, si és que passen, però sí que hauria de ser més habitual veure els nostres polítics defensar amb més interès i empenta les voluntats dels vilatans, i això no sempre succeeix.

En la nostra vida diària tots tenim por a sentir-nos sols. És molt fàcil parlar pels altres i donar consells quan no som nosaltres qui hem de fer el pas. És molt fàcil presentar-nos al Passeig de Gràcia amb una estelada sabent que n'hi trobaren centenars de milers, però no ho és tant signar un decret a favor d'un referèndum anul·lat pel Tribunal Constitucional.

És important que tinguem molt clar el paper que hi juga cadascú i ho valorem en la seva justa mesura. Junts podem fer moltes coses i ens repartim les responsabilitats i també les conseqüències, però quan un està sol la pressió recau sobre un mateix i això no és poca cosa, i es necessita l'empara dels altres. Hi ha decisions que permeten fer marxa enrere, però n'hi ha d'altres que és molt difícil rectificar i és llavors quan s'ha d'actuar amb claredat, responsabilitat i solidaritat.

Quan l'abstenció és un Sí

Sovint atorguem un valor equivocat a l'abstenció, o si més no ens volen enganyar amb què representa abstenir-se. Ho estem vivint aquests dies amb el xou organitzat pels partits polítics estatals per aconseguir que Rajoy pugui tornar a formar govern. Demanar al PSOE que s'abstingui és demanar que permeti el govern de Rajoy, i això s'ha d'entendre bé.

Una cosa és cedir i deixar que l'altre governi quatre anys més i esperar com es presenten les següents eleccions, i una altra de ben diferent és negociar un suport condicionat. De la mateixa manera que C's està disposat a donar el govern al PP, però amb condicions, el PSOE o bé opta d'aquesta mateixa manera o es manté amb el No i provoca unes noves eleccions.

Cadascú és responsable dels seus actes i és per això que caldria entendre la direcció actual del PSOE i renyar les intervencions amb pressió de l'anomenada vella guàrdia del partit. És un error pretendre que el passat caigui com una llosa per sobre dels responsables actuals. I que no em parlin de la veu de l'experiència, perquè han de saber que el PP d'ara no té res a veure amb el PP de l'època de González i fins i tot de Zapatero. Ja ens agradaria!

Malgrat que alguns pensin que la solució per a Catalunya passa per empitjorar les coses, i això hi ajudaria el nou govern popular, crec que és amb un Rajoy fora del govern que es pot arribar a algun tipus de consens, ja que l'orgull pesa molt i ara ningú vol rectificar per no quedar en aquella falsa evidència.

Abstenir-se és un Sí a Rajoy a cap preu i una batzegada al pensament que entenc defensa el partit socialista i no aquelles velles patums que viuen de renda des de fa molts i molts anys.

La CUP, un posicionament aparentment còmode

En la moció de censura presentada per l'oposició municipal al fins llavors alcalde de la vila, l'Estanis Fors, el posicionament de la CUP va ser donar-hi suport sense entrar a formar part del nou govern. A primera instància la CUP ens manifestava que era contrari al govern de Junts per Arenys, però que no se sentia a gust a formar part d'un govern amb tantes forces polítiques, diferents entre elles.

Per alguns podia semblar-nos que era una posició còmode, en no voler implicar-se en la gestió de l'ajuntament, quedant-se tranquil·lament a l'oposició, i veure-les venir, sobretot calculant que el govern defenestrat no en deixaria passar ni una.

Fa massa poc temps per treure'n conclusions i és cert que en el darrer Ple municipal la CUP va renunciar a plantejar preguntes al govern, tenint en compte els pocs dies que portaven al front de l'ajuntament. Caldrà, doncs, esperar com es desenvolupa el seu treball de control al govern des de l'oposició, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta.

Tot i aquest marge de temps que ens imposem, voldria manifestar els meus dubtes sobre la sensació de comoditat que atorguem al posicionament de la CUP, no sigui el cas que els comporti un desprestigi i, a la llarga, un càstig electoral en les següents eleccions municipals.

Quan el protagonisme està a les mans de qui governa i de qui n'ha quedat despenjat, caldrà treballar de veritat des de l'oposició i ser capaç de donar-li visibilitat si no es vol caure en l'oblit dels vilatans. I el treball des de l'oposició no és fàcil. Dedicar-se només a criticar el que fa el govern no genera simpaties ni vots, aportar valor afegit a vegades no dóna els rendiments que un espera, si més no a curt termini, però aquesta ha de ser l'actitud d'una bona oposició, i això és el que voldríem esperar de la CUP a la vila d'Arenys de Mar.

Europa acull o requisa els refugiats?

Se'm fa difícil imaginar com acabarà el tema dels refugiats del nord d'Àfrica. Darrerament se'n parla menys que a finals de l'any passat, però no per això la seva situació és millor que abans. Aquests dies ha estat notícia el fet que Dinamarca, primer i ara Suïssa han aprovat requisar els diners i objectes de valor dels refugiats. Ara resultarà que no tan sols no se'ls ajudarà, sinó que els països acollidors es convertiran en rapinyaires.

Se'ns ha dit que només les persones amb alguns recursos han pogut sortir del seu país en guerra. Que alguns, amb més diners, han pogut arribar més al nord d'Europa, mentre que els altres es quedaven als camps de refugiats. Ara sabem que els que han arribat a països com Dinamarca o Suïssa, l'estat acollidor els requisa el poc que els ha quedat del seu llarg i tortuós viatge.

¿De qui s'hauran d'acabar refiant aquestes persones obligades a marxar de casa seva per la guerra i la fam? I aquestes persones són les teòricament més afortunades.

Ja sé que el senyor Rajoy té molta feina per aconseguir conservar el govern, i que nosaltres acabem de viure tres mesos monotemàtics i que ara tot està per començar, però potser seria convenient obrir els ulls i les mans, i trobar solucions reals a la situació d'aquestes persones abandonades per tothom.

Quan es va començar a parlar de l'arribada de refugiats i la necessitat que tots els estats europeus organitzessin un pla d'acollida, tots els governs es varen posar a organitzar les estructures per fer-ho efectiu, però ha passat el temps i el més calent és a l'aigüera. I no em refereixo a que els refugiats no han arribat a Espanya, que potser no hi tenen cap interès, sinó que ningú sap què passarà.

El que no em podia imaginar, però és la reacció de Dinamarca i Suïssa en la benvinguda dels seus refugiats. Necessito que algú m'ho expliqui i m'ho faci entendre, perquè d'entrada penso que és un frau a gran escala.

Nadal als patis oberts del Joan Maragall

Tot i portar el segell Bach, les cantates de Nadal, a casa nostra, no han tingut el ressò que caldria esperar d'una obra de Bach, o això és el que a mi em sembla. Tampoc sóc cap especialista, ni en música clàssica ni en el gran compositor. El fet, però que avui en parli és perquè les he buscat a Internet per escoltar-les mentre escric el post d'avui.

Sí que recordo quan les havia escoltat, anys enrere. Era una casset que acostumava a tenir a la guantera del cotxe i que en un parell d'ocasions vaig posar en marxa la nit de Nadal, quan ens dirigíem amb els pares a la Missa del Gall en algun poble mig perdut del Lluçanès, una subcomarca que enguany no va aconseguir el reconeixement de comarca independent d'Osona i el Berguedà, cosa que sí que ho va fer el Moianès.

Són records de família que tens mig oblidats, però que de tant en tant apareixen i t'adones de la importància de les petites coses. Durant la meva infantesa la Missa del Gall la celebràvem a l'església de les Sagramentàries, per triplicat. Les persones de la meva generació recordaran que se celebraven tres misses seguides.

He buscat també a Internet, a la pàgina de l'ajuntament d'Arenys de Mar, per si trobava informació de l'activitat de patis oberts que té lloc aquests dies a l'escola Joan Maragall. No ho he vist. Sí que parla de l'activitat al Calisay "un Nadal Genial", i també he llegit al web de Ràdio Arenys que el Campus de Nadal no ha tingut la resposta esperada. 

Pot ser que no ho hagi buscat bé, però en tot cas sí que voldria fer-ne ressò en aquest meu racó per lloar la iniciativa municipal i la tasca dels voluntaris que durant dues hores coordinen els jocs -bàsicament futbol- dels nois que hi assisteixen -no hi van noies.

Em sento orgullós del meu fill, per la iniciativa que va prendre, no sé si encara sota la influència de l'experiència d'aquest estiu al Nepal. Segur que li anirà molt bé, perquè està forjant el seu camí i l'altruisme és un valor important a la vida personal i social. Segur que d'aquí uns anys també ho recordarà agradablement.

Ni cultura de l'esforç ni voluntat d'excel·lir

He arribat a la conclusió que la recerca de l'excel·lència ha passat a la història i ens hem habituat a viure en la mediocritat més absoluta. Voldria pensar que estic equivocat i que només es tracta d'aparences distorsionades, però no m'ho crec. Tenim massa exemples que ens demostren que el nostre país és mediocre perquè predomina la mediocritat i no hi ha cap interès per excel·lir.

Ens queixem molt dels polítics, jo també ho faig, i n'exigim de millors enyorant temps anteriors, però no podem oblidar que en el conjunt de la societat hi ha molta incultura i molt poc interès en premiar l'esforç, ans al contrari, els incultes i ignorants assoleixen més consideració i fama que els intel·ligents.

No s'exigeix el que caldria a treballadors i professionals de tots els àmbits. No li donem el valor que caldria i per això la majoria deixa d'esforçar-se per aprendre, per saber més, per oferir millors resultats.

A l'administració pública, però també a l'empresa privada, en les activitats del lleure, en les xarxes socials, en qualsevol racó de la nostra existència es premia abans la ridiculesa i insensatesa que no pas les ànsies per millorar, i després ens trobem amb el que ens trobem.

Reconec que m'agrada la feina ben feta i sóc també molt crític amb mi mateix, reconeixent les meves limitacions, però intentant superar-me. M'agrada llegir un text, una informació sense faltes d'ortografia, però avui aquesta ignorància lingüística està passant a un segon terme, perquè hi ha problemes més greus com és aconseguir escriure alguna cosa mínimament intel·ligible. Una mostra la podeu trobar en les notícies de Ràdio Arenys, en el seu web. No es tracta d'entendre d'allò que s'està escrivint, sinó simplement de llegir-ho un parell de vegades abans de penjar-ho a Internet.

Avui, el redactor de la notícia del concert de diumenge de l'Escola de Música d'Arenys es referia a les declaracions del compositor JS Bach sobre la preparació del concert. No es tracta d'un fet aïllat, sinó que es repeteix a diari, però no passa res i, a més, no se t'acudeixi de comentar-ho als responsables fora d'hores, perquè la responsabilitat dura el que dura la jornada laboral.

No em vull, però centrar només en l'exemple, sinó fer adonar d'on hem arribat, i el poc nivell de tots plegats. La cultura de l'esforç, la il·lusió per excel·lir han passat a la història.

A Espanya es banalitza el nazisme i la democràcia

Des de fa temps que des de posicions espanyolistes se'ns ha titllat de nazis pel simple fet de defensar la nostra nació i el dret a decidir dels catalans, i han sorgit veus crítiques amb aquesta banalització del nazisme, una crítica des de Catalunya, però també des d'Europa. Imagineu-vos quin grau de cinisme quan se'ns compara amb els nazis mentre els nostres adversaris compten amb grups que utilitzen signes feixistes i irrompen violentament en actes democràtics i de debat.

També a Espanya es banalitza la democràcia quan es considera un valor democràtic el fet de no permetre el vot. Aquesta tergiversació dels conceptes no és més que la mostra palpable que estem vivint un temps confús, encoratjat per un govern espanyol autoritari i prepotent, incapaç de dialogar i judialitzant la política, en un sistema sense independència del poder judicial, clarament sotmès a la voluntat del poder executiu. 

Un govern del PP que des de fa anys es dedica a reduir els drets dels ciutadans, beneficiant una minoria protegida des del temps del dictador, però que malgrat els seus esforços no pot evitar que es descobreixin els molt corruptes que prostitueixen la política espanyola. Un Tribunal Constitucional que des de fa molts anys ha vist perdre tota la seva credibilitat, i que darrerament ha assolit límits insospitats. 

Només confio que la imatge que aquest Tribunal i el mateix executiu espanyol estan donant, faci estralls a Europa i a tot el món, i descobreixin qui és el seu perfil i què es pot esperar d'ells en una Europa en hores baixes que no pot confiar en sistemes tan poc democràtics.

Quan parlem de democràcia no estem pensant en el mateix. La democràcia que entén el govern espanyol o partits com UPyD o C's, no té el mateix sentit que l'accepció de democràcia reconeguda universalment. 

Núria Parlón, un valor dins del PSC

Avui he escoltat una part de l'entrevista que Catalunya Ràdio ha fet a la Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i número dos del PSC, i m'ha agradat. Sempre que l'he sentit, partint de la base del partit que representa, l'he trobat molt coherent i políticament intel·ligent. Penso que el PSC necessita persones com ella per sortir de l'atzucac on l'han ficat.

Sens dubte Pere Navarro no era la millor opció per reflotar el partit i el PSC ha tingut molta sort que dimitís, segurament pressionat per la seva executiva on hi ha gent prou espavilada. Iceta, ja ho deia ahir, ha fet una gran jugada col·locant Ros i Parlón en uns llocs destacats dins del partit, però sobretot en el cas de Núria Parlón que és una referent i un valor de futur. El cas de Ros ja el vaig tractar ahir i no cal donar-hi gaires voltes més.

A aquestes alçades de l'estiu la política estaria adormida a l'espera del mes de setembre. Enguany, però hi ha prou temes per mantenir viva la línia informativa i la tensió. La trobada anunciada per aquest mes de juliol entre els presidentes Rajoy i Mas, els preparatius de la manifestació de l'onze de setembre i la consulta del 9-N, marquen un protagonisme prou significatiu com perquè molts estiguem de vacances amb una orella als informatius radiofònics, o una ullada a Internet.

A nivell local poca cosa a destacar tret dels darrers robatoris a comerços i llars que preocupa els vilatans per la impunitat amb que operen els lladres. És important que els veïns estiguem alerta, i si sospitem d'algun moviment estrany a casa dels nostres veïns, ho comuniquem de pressa a la policia. Si no ens ajudem entre nosaltres qui ho farà?

Primer dia de vacances, gaudint de la casa i recuperant converses que durant l'any costa prou de trobar moments per fer-ho. De mica en mica, sense fer-ho de sobte, desconnectant de la feina, que ja toca.