Només existeix allò que veiem

Sempre s'ha dit que només existeix allò que es diu o es mostra, o si més no aquesta és la impressió que tenim. Estem molt acostumats a llegir les notícies. Abans ho fèiem a través dels diaris i la ràdio, més tard la televisió. Avui tenim les xarxes socials que ens bombardegen amb informacions, que no sempre són verídiques i que, per tant, hem d'aprendre a contrastar i no creure'ns-ho tot de seguida.

Tant amb un sistema o un altre, l'efecte sempre és el mateix. Si cada dia ens expliquen que hi ha guerra a Ucraïna, tindrem molt clar que allà hi ha guerra. En el moment que deixin d'informar d'Ucraïna podrem pensar que s'ha acabat la guerra i això, no és necessàriament cert. I si no que els hi preguntin als sudanesos o els congolesos.

Per altra banda, hi ha notícies que ens arriben de tant en tant, i que a diferència del que comentava abans, en aquest interval de silenci no ha passat res. Per tant, ens diuen el mateix que ja sabíem. No hi ha cap novetat. Llavors et preguntes a què treu cap que te'n tornin a parlar? És que no hi ha res més interessant i viu a comentar?

Us poso l'exemple del tren orbital que segur que n'heu sentit a parlar moltes vegades. És aquell tren que hauria d'unir diferents ciutats catalanes sense necessitat d'anar a parar a Barcelona. Sortir de la centralitat que tant ens queixem d'Espanya. Doncs ara en tornen a parlar. Hi ha alguna novetat al respecte? No! Tot està igual, però a algú li ha interessat treure-ho del calaix i recordar-nos que fa molts anys se n'havia parlat i s'havia arribat a dir que seria un projecte a iniciar en un període de temps no massa llarg. I aquí estem.

M'agradaria pensar que un dia es posarà la primera pedra perquè sigui una realitat, però temo que no tindrem aquesta sort. Potser els nostres nets... ves a saber!

És cert que la construcció de l'eix transversal, per carretera, va ser tota una revolució. També es va criticar, sobretot per una part d'ecologisme mal entès. Esclar que parlar de tren és parlar de transport públic, i en aquest aspecte el nostre país està molt endarrerit. No cal esmentar el corredor del Mediterrani, oi?

Trucada entre els dos presidents

Els presidents català i espanyol s'han posat en contacte telefònic i han acordat una trobada presencial a la Moncloa durant el mes de juny. Ambdós tenen ganes de no allargar la situació i trobar-se per intentar posar ordre a les relacions entre els dos governs, després de tanta disbauxa. Sabem que no ha serà fàcil entendre's, però volen si més no aparentar voluntat d'entesa i posar en marxa aviat la taula de diàleg.

Aragonès insisteix que l'autodeterminació és un tema a tenir present i tots sabem què en pensa el president espanyol. Des d'aquí no es pot renunciar a l'objectiu i des de Madrid no se'n voldria sentir a parlar. El front obert amb l'oposició només es pot entendre per la necessitat de majoria al Congrés de Diputats.

M'ha agradat llegir que el conflicte entre Catalunya i Espanya no serà l'únic tema a debatre, sinó que hi ha els fons europeus com un dels temes de l'agenda. Ja fa massa temps que el discurs és monotemàtic i és bo que es parli del futur del país i que es demani com es pensa abordar des de la centralitat.

Continuo pensant que hem de donar un marge de confiança al nou president català, perquè sàpiga reconduir la situació sense que això vulgui dir renunciar als objectius exposats en campanya electoral i que li varen donar prou força com per poder formar govern.

El camí serà llarg, ja ho diu Aragonès, i nosaltres no ens podem inquietar més del compte, però sí que volem resultats i transparència. Volem conèixer en tot moment com estan les coses, i el camí que prenen. Hem estat aturats massa temps, sense guia ni esperances. Cal reprendre el camí, aprendre dels errors i mirar endavant. Catalunya ha de recuperar el prestigi internacional que el caos polític i judicial ha posat en dubte. Els dos presidents tenen feina a fer i no poden trigar gaire a començar-la. Ho seguirem de prop i donarem el nostre suport sempre i quan no ens enredin, sinó que ens diguin la veritat en tot moment.

La radicalització de la dreta en les eleccions d'abril

Tot apunta, doncs, que la línia que segueix Pablo Casado és la de radicalitzar-se a la dreta, descartant els aliats a M. Rajoy i optant pels deixebles i simpatitzants d'Aznar. S'ha cregut que l'ambigüitat de l'expresident ha estat clau per la davallada de vots i que el missatge a seguir és del guru Aznar, que està per sobre del bé i del mal.

Vox és una motiu important d'aquesta radicalització, i en cap moment s'ha vist la intenció de situar el seu missatge en una posició de dreta moderada. Diuen alguns que aquest lloc se'l queda Ciutadans. Potser hi ha persones que es creuran això i a C's els anirà molt bé, però si som una mica curiosos ens adonarem que cap dels tres partits està per la moderació, sinó que, amb més o menys encert, volen exhibir musculatura davant d'un PSOE que sí que contemplaria aquesta centralitat.

A nivell català, he llegit que l'elecció de la número un per Barcelona ha estat tota una sorpresa, sobretot per a qui es pensava tenir tots els números per aconseguir-ho, l'exministra Dolors Montserrat. Malgrat tot el que molts pensem d'ella, sembla ser que no és prou dretana ni anticatalana, si més no als ulls del senyor Casado. 

La persona escollida és la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que haig de confessar que no tenia el gust de conèixer, i que segons he pogut llegir és, entre altres càrrecs, directora de l'àrea internacional de la FAES, o sigui, ben col·locada en la direcció actual del PP. Ella serà, doncs, qui se les haurà amb la dirigent de C's, la senyora Inés Arrimadas. A veure qui la diu més grossa! Batet haurà de tenir molta paciència perquè per unes setmanes la convertiran amb l'íntima amiga de l'independentisme i dolents de la pel·lícula.

La primera volta del PP

Avui el PP celebra la primera volta de les eleccions per escollir el substitut del seu president M. Rajoy. Els militants inscrits, poc més d'un 7%, hauran de decidir quins dos candidats obtenen millor nota per presentar-se a la segon volta, el dia 21 de juliol, al seu congrés estatal. Segons les notícies que apareixen als diaris, tres son els candidats amb opcions de passar a la segona volta. Cospedal, Santamaria i Casado, són els noms que més sonen.
El PP ha arribat a un punt delicat, gràcies a la no actuació del seu president M. Rajoy, en temes tan delicats com la corrupció i Catalunya. Deixar que els fets li donessin la raó, sense moure fitxa, no li ha funcionat, i l'encert de la moció de censura de Pedro Sánchez ha precipitat una sortida que estava anunciada.
Aquell galleguisme que tan el caracteritzava, a ulls de la premsa espanyola, també l'ha acabat d'enfonsar i ha deixat un partit amb problemes per avançar i, sobretot, trobar quins són els objectius més immediats i amb més suport intern. El PP té problemes interns, però també externs. Ja no passa com abans que era l'únic partit de dretes, amb un ampli espectre que anava de l'extrema dreta a una posició més centrista. Ara VOX ocupa el lloc de l'extrema dreta, però també C's li fa ombra, amb un radicalisme molt profund quant a centralitat política i rebuig al model autonòmic.
El PP, amb el president o presidenta que surti elegida, haurà de decidir quin camí vol seguir, i ho haurà de fer amb certa celeritat. No tindrà gaire temps per pensar-s'ho, si no vol evitar que uns altres li passin la mà per la cara.

Un procés impecable per ubicar la biblioteca d'Arenys

He arribat tard, molt tard a casa, i ha estat un dia llarg i cansat. M'he proposat no buscar les notícies del dia, per la qual cosa gairebé només sé el que va passar ahir, tret d'algun comentari que he escoltat i algun tuit que m'ha arribat. No he volgut dedicar temps a llegir què ha passat i he decidit escriure el post i anar-me a dormir aviat.

Sí que m'he mirat les notícies locals a través de la pàgina web de Ràdio Arenys, com acostumo a fer diàriament. He vist que el govern municipal ha endarrerit la consulta per decidir on col·locar la biblioteca i he pensat que la data és el de menys, perquè les obres trigaran a començar, sigui quin sigui el lloc que es decideixi. Sí que té molta importància la manera que es farà la consulta.

Sabem que el govern municipal organitza la consulta a contracor, perquè ja té decidit el lloc que voldria col·locar la biblioteca, una opció que ha defensat des del primer dia, i per això és important que el procés sigui el màxim de transparent, per eliminar qualsevol sospita, i el primer que ha de fer és donar tota la informació que li sigui possible a la ciutadania, per afavorir que la decisió final no sigui fruit d'un desig, sinó d'una reflexió sobre el cost econòmic, la centralitat i les possibilitats de cada equipament.

Estic d'acord amb la CUP, i ja ho he escrit en el meu blog moltes vegades, que el primer que s'hauria de fer és un Pla d'Equipaments, consensuar-lo políticament i, si volen que hi participi la població, referendar-ho. Qualsevol altra alternativa té el perill de moure's més per sentiments que no pas per arguments contrastats, a part d'anar fent pedaços i tenir equipaments buits.

En tot procés participatiu el primer pas imprescindible perquè sigui vàlid és disposar de tota la informació possible. Un segon pas és el debat. Si la consulta no parteix d'aquests dos passos previs a la votació, el resultat no tindrà les garanties d'un procés participatiu correctament executat. Si el vot es fonamenta en la voluntat d'un i altre partit, no anirem bé. Desitjo que l'equip de govern i els partits de l'oposició consensuïn un procés participatiu de qualitat.

On és la centralitat política?

Duran i Lleida parla d'aglutinar les forces polítiques de centre, de la mateixa manera que hi ha moviments a l'esquerra i a la dreta. M'imagino que quan parla de moviments a l'esquerra es refereix a Podemos, Guanyem..., però quan parla de la dreta, a quins moviments es refereix? Suposo que entén que la dreta és el PP, però es refereix a Ciutadans i UPyD? On són els moviments?

El que se'm fa més difícil és tenir clar què s'entén per centralitat. Segons qui sents et parla de la centralitat del PSC. Duran i Lleida parla de la centralitat de CIU... estem parlant del mateix? Ja sé que avui els límits entre una ideologia i l'altra no són clars, i a més a molts els agrada considerar-se de centre. Això ja ve de l'època de Suárez.

Mentre uns parlen de moviments dels centristes d'altres es mouen a contra-rellotge per evitar ser desbancats. Em refereixo a IU que veu com el moviment Podemos els pot fer ombra i restar-los possibilitats de créixer, aprofitant que el PSOE encara està buscant qui ha de liderar la nova etapa socialista després del desastre final amb Zapatero que Rubalcaba no ha estat capaç de redreçar.

Probablement el més significatiu avui són els moviments que fan trontollar els partits tradicionals que es trobaven molt còmodes alternant èpoques millors i pitjors. Hi ha moltes persones que la política és el seu modus vivendi, i potser no recorden que la finalitat és servir la població que els escull. Això és el que pretenen combatre els nous moviments. El que no està tan clar és que ho aconsegueixin, perquè en política, com en totes les coses, qui vol canvis lluita contra tot i tots, i no és fàcil canviar inèrcies i no caure en el parany on han caigut els precedents. Però digueu-me: on és la centralitat política? És a UDC? o a CIU? o potser a C's? o a UPyD? o bé aquests són de dretes i el PP d'extrema dreta?