Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

I el dissabte, manifestació

Aquest dissabte hi ha convocada una manifestació unitària de professors de secundària a Barcelona per protestar contra la pèrdua del poder adquisitiu que xifren en el 21,64% des del 2010. Si bé és cert que l'IPC es mostra força moderat, encara que darrerament s'està disparant, els sous creixen molt a poc a poc, i això fa que cada vegada tinguis més despeses amb els mateixos ingressos.

El problema no és només dels professors, però és un col·lectiu prou important per a tenir-los en compte. També es poden queixar els professionals de salut i hi podríem anar afegint col·lectius, alguns dels quals estan molt malament, i així ens va.

Demà, doncs, es farà evident el malhumor dels professors que no només tenen problemes amb la pèrdua del poder adquisitiu, sinó també amb la disbauxa que fa anys es manifesta en el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, on hi ha passat diferents consellers i conselleres, però el resultat ha estat el mateix. Potser caldria canviar càrrecs i responsables que no tenen gaire coneixement de la realitat dels centres.

Davant d'aquesta realitat hi ha l'efecte comparatiu. Mentre els nostres governants es vanaglorien de tenir uns serveis tan bons, només cal mirar altres comunitats autònomes, per no fixar-nos en Europa, per adonar-nos que estem en els pitjors llocs del rànquing. És clar que no es poden demanar miracles i si no es paguen bé els treballadors és lògic que la seva reacció sigui de crítica.

Desconec quines seran les mesures de força que el col·lectiu d'educadors prendran davant la més probable reacció de la conselleria. Sempre són promeses que es queden en paper mullat. 

No podem oblidar que els professors i professores són els encarregats de formar els nostres fills i, per tant, els professionals de tots els àmbits, també polítics, del futur. No és una tasca qualsevol i caldria cuidar-los una mica. Paral·lelament, que dictin les normes que siguin perquè ningú s'ho agafi a la lleugera, sense compromís ni adquirint nous coneixements a partir d'una formació permanent. Això també és important tenir-ho present per evitar que entremig hi hagi educadors que no fan la seva feina.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!