A en Joan, en el seu comiat

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi Joan, el marit, el pare, el besavi, el sogre. Se n'ha anat tranquil·lament sense fer soroll, per no molestar, com ha viscut tota la seva vida, estimant als que tenia al seu voltant, treballant matí, tarda i vespre, a sota el Montnegre, conreant les maduixes que tantes persones n'hem pogut gaudir. «Aquestes sí que són bones!».

La seva vida és l'exemple d'aquells que, sense fer remor, teixeixen un entorn amable, no pas lliure d'entrebancs. La vida de pagès no és fàcil, sempre a l'expectativa del temps i, darrerament, de la invasió del senglar i el cabirol. I a tot això cal sumar-hi, la guerra civil i la postguerra, sense pare, amb una mare, això sí, forta i valenta per tirar endavant els seus tres fills.

Quan ens queixem per tot el que ens cau a sobre no ens adonem que els nostres pares i avis han tingut la vida prou complicada, però mai han llançat la tovallola. El seu esforç, la seva confiança i també la seva fe, els ha fet valents i invencibles.

Estem massa acostumats a esperar grans projectes per merèixer el nostre reconeixement. Ens oblidem de la bona feina de cada dia que fa possible una convivència amable, una pau i tranquil·litat que ens ajuda a viure lluny dels estralls que es produeixen arreu del món. És la convivència amb persones com en Joan que ens fa feliços i ens permet augurar un futur millor. 

Del meu sogre en guardaré un molt bon record. Una persona bona, generosa, senzilla i humil. Amb caràcter per enfrontar-se a les dificultats. De saber començar de nou quan les coses es torçaven. Doblegant l'esquena des de primera hora del dia fins al capvespre, i llevant-se a la matinada per anar a fer el mercat. Un no parar des de ben jove. Com diu la frase de Sant Agustí escollida com a recordatori del seu comiat, no li preguntem al Senyor per què ens l'ha tret, sinó que li agraïm per tot el temps que n'hem pogut gaudir.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

Ha mort un patriota

Arenys de Mar està de dol per la mort d'un lluitador, un home vital, una persona que no ha escatimat esforços per aprendre i donar-ho a conèixer. Autodidacte, observador i savi. Joan Bibolas ha lluitat tota la seva vida per ampliar els seus coneixements en nombroses disciplines, des de l'enginyeria, la cultura, la història, el pensament, els idiomes, la filosofia. Amb en Joan Bibolas sempre aprenies alguna cosa. 

Fins que les seves forces li ho han permès, en Joan ha estat present en tots els actes socials i culturals de la vila, però no com un simple espectador, sinó participant-hi activament i aportant els seus coneixements.

Sempre he considerat en Joan Bibolas, una persona amb molt de caràcter, de fortes conviccions, però al mateix temps una persona super amable, que sabia escoltar, encara que et pogués donar mil lliçons del tema que estaves tractant. 

En Joan Bibolas ha estat un sobiranista convençut, que hem trobat al capdavant en totes les etapes de la història de Catalunya, des de l'autonomista fins a l'actual amb el procés per a la independència. I ha estat generós, sense demanar res a canvi, amb total gratitud.

Al costat, en Joan ha tingut una gran dona, la Rosa, que l'ha estimat, l'ha acompanyat i li ha donat suport, i que ha fet possible que l'activitat d'en Joan fos tan enèrgica, constant i valuosa per a totes les persones amb qui ha compartit coneixement i lleure. Gràcies Joan per haver-te conegut. 

Les Clarisses, un altre equipament municipal per invertir-hi

La notícia d'aquests dies és la possibilitat que després de l'estiu es desencalli l'adquisició de les Clarisses i passi a ser un nou equipament municipal. La pregunta és evident: per fer-hi què?

Us confesso que em fa por pensar que se'n pugui fer un mal ús. Perdoneu-me la meva desconfiança de que l'actual govern municipal n'arribi a fer un bon ús. Durant la campanya vaig sentir propostes poc estudiades, molt a la lleugera, tal com s'acostuma a criticar a moltes de les decisions de l'actual alcalde. No seria el primer ajuntament que malbaratés recursos públics per acontentar a uns quants, sense valorar a fons quin és el cost de qualsevol decisió.

L'ajuntament disposa de molts equipaments infrautilitzats, que necessiten una inversió important perquè puguin ser utilitzats d'una manera eficient. Un nou equipament comporta una despesa d'inversió, però també de manteniment, i si ens fixem en el pressupost ordinari, veurem que el capítol II és ridícul i no permet gaires frivolitats.

Si es confirmen les paraules del bisbe i els rumors generats, serà l'hora perquè els grups municipals de l'oposició facin un exercici generós, però també contundent, per aconseguir que l'ús d'aquest i els altres equipaments municipals sigui el més idoni i econòmicament assumible per la nostra vila.

El govern municipal té pendent des de fa uns quants mandats l'aprovació d'un pla d'equipaments, a desenvolupar a mitjà i llarg termini, que eviti la presa de decisions equivocades que més endavant haguem de penedir-nos. Crec que l'oposició, que és majoria, ha de forçar que durant aquest mandat es tanqui el pla, amb el màxim consens possible, que orienti la inversió municipal dels propers anys i mandats municipals.