I mira que ho diu ben clar!

Me’l mirava a veure què faria. De fet, no s’ha immutat i, sense llegir el rètol, s’hi ha llençat. Ho deia ben clar: ‘Do not cross the cannel’. Potser la traducció no era del tot correcta. Potser hauria d’haver dit ‘the dock’, però el cas és que l’ha travessat, tan tranquil. No li ha costat gens i ha quedat ben satisfet.

Això era a la tarda, però el matí, tot passejant al costat del mar, he observat una noia que caminava per l’altra banda de la tanca. Hi havia un avís de propietat privada i no es permetia saltar-la. Ella, però, no n’ha fet cas, i es passejava també tranquil·lament. Aquell avís no anava amb ella.

Sempre he estat escrupolós amb les normatives, segurament perquè així m’ho han ensenyat, i és per això que em sorprèn que no tothom pensa igual. El dubte que tinc és si no els hi han ensenyat, o bé no ho han assumit com a un deure o una obligació. Després ens queixem que les coses no funcionen.

Llegia també avui que un veí de l’altre Arenys descarregava les bosses de la brossa on no corresponia, i s’encarava amb qui li retreia l’acció. A ell tampoc no li varen ensenyar com es feia per llençar la brossa? O potser li resulta més còmode així, i no s’immuta. Com l’ànec!

Viure en societat pot ser molt fàcil, si tots som conscients de com ens hem de comportar, però ho podem complicar molt si cadascú va a la seva, sense pensar en els altres. A veure si en prenem consciència. No costa tant! 

En pro del benestar animal

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) acaba de sentenciar, unànimement, que els decrets aprovats l'any 2017 a les regions de Flandes i Valònia prohibint el sacrifici d'animals amb els mètodes Halal i Kosher, d'acord amb les religions musulmana i jueva, respectivament, són correctes, perquè el seu objectiu és la defensa del benestar animal, que ha d'estar per sobre de qualsevol creença religiosa i ideologia. El Tribunal, que no prohibeix els mètodes de sacrifici, veu bé que prèviament s'estaborneixin les bèsties, per evitar-los el dolor, tal com ja preveien les autoritats belgues.

    La resolució pot portar polèmica, sobretot en un moment en què la immigració i tot el que l'envolta està a les primeres pàgines dels diaris, amb una pressió important de l'extrema dreta per fer fora d'Europa els immigrants, i a cosa nostra amb les recents declaracions que posaven en un mateix sarró immigració i delinqüència.

    Estic d'acord que tot el que serveixi per estalviar el patiment dels animals s'ha de defensar i qualsevol pràctica que no ho respecti ha de ser prohibida, sigui una creença religiosa o una tradició, que alguns l'anomenen cultural. I amb això vull anar a parar a les curses de braus i els correbous, que a Catalunya encara estan permesos. 

    Seria hora de deixar la hipocresia i ser valents davant d'una pràctica que no té cap raó de ser. Perquè la tradició no ho justifica tot. Un país que s'enorgulleix d'haver prohibit les curses de braus, sota la pressió espanyola, no pot consentir els correbous. És en aquestes decisions quan es demostra la coherència, honestedat i rigorositat de les persones, amb els nostres representants polítics al capdavant.

    Em consten els problemes que hi ha hagut a casa nostra per evitar que s'incomplís la prohibició de la matança d'animals fora dels llocs especialitzats per dur-ho a terme, ja sigui la matança del porc, o el sacrifici del xai, però si escollim uns governants és perquè siguin rigorosos a l'hora de fer complir les lleis i tota la normativa desplegada, i legislar de manera sàvia, coherent i respectuosa, també amb els animals.

    No sé si la decisió del TEDH tindrà conseqüències a casa nostra, però m'agradaria que el nostre govern i els diputats del Parlament català ho tinguin present i prenguin una decisió davant d'una realitat que no és la que caldria esperar al segle XXI.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

Inconsciència i poc control

Aquest altre dia hi havia un reportatge al diari ARA on es parlava de dues persones que varen tenir uns greus accidents mentre circulaven amb patinet. Es tractava de dues persones que circulaven sense casc i que varen patir una caiguda que els va deixar a punt de perdre la vida, una de les quals té unes seqüeles que no li permetrà fer una vida normal. L'altra sembla que se n'ha sortit, però els metges inicialment la donaven per morta. L'esposa d'aquest accidentat comentava que sempre que veia una persona circulant sense casc, els aturava i els explicava el risc que corrien i què li havia passat al seu marit.

Farà una setmana, quan passejava per la Riera d'Arenys, em va cridar l'atenció un cotxe de la policia local seguit, en fila índia, per tres patinets, tots ells sense casc. No vaig saber si seguien els policies perquè aquests els ho havien indicat, per trobar un bon lloc on aturar-se i comentar la jugada, o es tractava simplement d'una casualitat que algú podria batejar de còmica.

No sé si és inconsciència, però el cert és que no hi ha suficient control per part de les nostres autoritats a l'hora d'exigir els conductors de patinets que respectin les normes i, entre altres coses, es posin el casc de protecció. És la seva vida que corre perill, però també la dels vianants que sovint se'ls troben tot de cop de cara.

Penso també que molt probablement la majoria de conductors de patinets ignoren les normes que han de complir i potser fora bo que es divulguessin i es fes una mica de pedagogia. No cal pensar només en sancionar la gent, però sí que convé posar-hi ordre i evitar mals que poden resultar fatals.

M'imagino que els policies locals saben com han de circular els patinets per la vila, i podrien fer una gran tasca pedagògica explicant als usuaris quins requisits han de complir. Hi ha uns elements que penso que són imprescindibles de regular i fer conèixer. A part de portar casc i la prohibició d'anar escoltant música, saber per on han de circular. Les voreres no és el lloc adequat, i en canvi acostuma a ser força habitual veure-hi passar els patinets. Sisplau, que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, i que no haguem de lamentar desgràcies personals, d'uns i altres. Si ho podem evitar, tothom hi sortirà guanyant.

Paralitzades les curses a La Mexico

La notícia de la paralització de les curses de braus a la plaça més gran del món, a Mèxic, m'ha sorprès. Segons he llegit, el jutge instructor del cas ha tingut en compte la denúncia d'una ONG que acusa els promotors de les curses de braus de maltractament dels animals, cosa que va en contra de la Constitució. El jutge ha paralitzat la celebració de l'espectacle fins acabar d'analitzar el cas.

Sigui quin sigui el resultat, no deixa de ser sorprenent en un món on sembla que per davant de tot hi ha els interessos del capital, i en el cas dels toros, dels empresaris i persones implicades que en treuen els seus beneficis. Al mateix temps, l'espectacle sovint es posa per davant dels drets dels animals, i acostuma a passar que per més denúncies que hi hagi no s'acostuma a aturar-ho.

No cal dir que m'agradaria que l'ONG aconseguís el seu propòsit i que la prohibició de celebrar-hi les curses en aquesta plaça s'afegís als llocs on està prohibit, que al meu entendre són menys dels que convindria.

No he assistit mai a una cursa de braus ni m'ha passat mai pel cap. La tradició ens diu que antigament la festa estava molt arrelada a casa nostra, també a Catalunya, amb moltes places escampades pel territori. Recordo la plaça de Vic, que ja no funcionava, sinó que s'havia convertit en un magatzem obert de material de construcció, però recordo la imatge, al costat d'on hi havia el camp de futbol. 

Els meus pares sempre m'havien comentat que a Vic hi havia una penya taurina important, i que sovint s'hi celebraven curses, amb molt de ressò, i amb algun protagonista autòcton. Sortosament això ja és història i no voldria que hi retornéssim. Un fet que mai pots descartar, sobretot tenint en compte la pujança de Vox arreu, i quin és el seu discurs.

M'agradarà conèixer què es diu a Espanya sobre aquesta notícia, que de ben segur trenca molts motlles i provoca angúnies a molta gent, alguns per ser uns bons seguidors i fanàtics, i d'altres perquè això els sembla que és ser patriota i defensar els interessos de la nació.

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

Es reprodueixen els tics i defectes de sempre

La negació del dret d'autodeterminació, la prohibició d'una negociació bilateral Generalitat-Govern de l'Estat per al finançament, i una proposta de modificació tímida de la Constitució sense consultar-ho en referèndum a la població, són la demostració del sistema democràtic que imposa el Partit Popular i que de ben segur obtindrà el suport de C's i PSOE.

Per altra banda també he volgut destacar les declaracions del portaveu de la gestora del PSOE sobre la llibertat de pactes del PSC, és a dir, sobre la impossibilitat que pacti amb altres formacions polítiques sense el permís del PSOE. 

Tot això ens ensenya quina llibertat de moviments tenim els catalans anant junts amb la resta d'Espanya. Una demostració clara de la dependència total de la resta d'Espanya, encara que l'aportació sigui superior al que correspondria en un sistema de solidaritat que respectés el principi d'ordinalitat.

Resulta cansat i molt complicat d'explicar-ho a qui té obsessivament la creença en la Unitat de la Pàtria. A qui és incapaç de valorar la diferent implicació de les persones organitzades en estats autonòmics. I sap molt greu quan això no es veu des de casa nostra, quan ens volen fer creure que som uns elitistes o uns creguts i insolidaris. Els números compten i tothom, amb un mínim d'intel·ligència i voluntat, ho pot veure i entendre.

Comencem un nou any amb els tics i defectes de sempre. La meva mare tenia estima en el número 17. A veure si això és un símptoma d'optimisme i esperança per als 363 dies que encara ens queden.

Catalunya és present en la ment dels negociadors

El més trist de la situació política espanyola no són les dificultats per aconseguir un pacte de govern progressista, sinó l'interès dels partits polítics per fomentar la divisió i el rebuig als altres. El PP demana al PSOE que repudiï, per escrit, els vots d'ERC i DiL. C's manifesta que només pactarà amb el PSOE si aquests rebutgen per escrit la consulta independentista. És a dir, en lloc de treballar per sumar, es dediquen a restar.

Els catalans sabem que en aquesta nova legislatura, governi qui governi, en cap cas s'autoritzarà una consulta democràtica per poder decidir què volem ser. Això, que per a molts unionistes i nacionalistes espanyols és una evidència aclaparadora, si tinguessin un mínim de sentit democràtic, comprendrien que és una bestiesa i que, democràticament, no s'aguanta.

No hi ha arguments serens i tranquils que puguin defensar la prohibició d'una consulta. Tot el que poden dir és que les lleis no ho permeten, però les lleis es canvien. No entendre això és d'una manca de sensibilitat democràtica espaterrant. Aquest és el trist paper del sistema polític espanyol.