Donar la veu a la gent durant tot el mandat municipal

L'altre dia conversava amb una persona que ha estat implicada en el moviment veïnal i li vaig notar un cert pessimisme. Avui, no tothom està disposat a dedicar part del seu temps a treballar per la comunitat, sobretot pensant que hi ha moltes dificultats per aconseguir l'èxit en reivindicacions veïnals, la majoria de les quals són totalment legítimes i de sentit comú. L'experiència de moltes persones que han passat per aquests moviments és d'un cert desgast i desencís, sobretot perquè han tingut dificultats per trobar relleu, després d'anys de lluita i un cert esgotament.

Des d'una vegada que ho vaig sentir a dir, he mantingut com a vàlida la idea de la nostra facilitat en ser reactius més que no pas participatius. Potser és per això que els polítics han deixat de valorar i tenir en compte la participació. D'alguna manera creuen que la gent es cansa de tot i de criticar en sabem molt.

Continuo pensant que la mobilització de la gent per resoldre situacions crítiques del nostre dia a dia és imprescindible, malgrat els entrebancs amb què ens trobem i que provoca que cada vegada hi hagi menys gent interessada, i més ara que ens és tan fàcil des de casa, davant d'un teclat, malparlar de tot i tothom.

No és estrany que els joves siguin els menys motivats per la política. Entre tots hi hem col·laborat perquè així sigui. A la meva generació també passava, tot i que la situació política, sota el franquisme, facilitava que uns quants es sentissin cridats a moure's per aconseguir un sistema democràtic i de llibertat en defensa dels drets d'expressió, els lingüístics i de participació en la vida pública.

Avui hi ha partits polítics que han tancat el cercle amb els propis militants i no tenen gaire interès en obrir-se a altres persones que probablement discreparien dels seus principis, però alimentarien la diversitat que és real i es fa tan necessari de treballar-hi i tenir-la en compte.

En la gestió municipal és més important que en cap altre lloc la implicació dels veïns i veïnes per avançar com a comunitat, treballant per resoldre tot allò que no ens permet viure amb un mínim de dignitat, i millorar aquells aspectes que ens faciliten la vida, sigui la mobilitat, la neteja, la defensa del territori, l'accés a l'habitatge o a la sanitat.

Cal entrar a l'Ajuntament amb força per fer possible que tothom s'hi vegi representat, i que hi pugui dir la seva, no només el dia de les votacions, sinó durant els quatre anys del mandat municipal. Amb la CUP, que trepitja el carrer, podrem aconseguir que tots tinguem veu a la casa de la vila.

Els moviments d'última hora són poc creïbles

Sempre he pensat que els moviments que acostumen a fer els diferents partits polítics quan s'acosten unes eleccions són els menys creïbles i que més ens han de fer reflexionar sobre el significat, la motivació i els interessos que hi ha al darrere. No és cap novetat ni passa desapercebut, però malgrat tot existeixen i es repeteixen una vegada i una altra.

Tots fan els seus càlculs. Els que estan governant analitzen les possibilitats que tenen de continuar i com ho han de fer per aprofitar les plataformes que dominen per aguantar-s'hi. Els que aspiren a guanyar també s'espavilen a estudiar de quina manera poden comprometre els que estan governant, que acostumen a tenir més desgast.

És per això que la ciutadania ha de posar en dubte aquelles estratègies que apareixen a última hora i preguntar-se per què totes aquells actuacions no s'han pogut fer abans. Per què s'ha d'esperar a darrera hora per endreçar la vila, crear aquells organismes que han estat aturats durant quatre anys, o revisar les ordenances que han esdevingut obsoletes.

Els polítics són conscients que la nostra memòria és efímera i acostumem a recordar el més immediat i oblidem què ha passat durant els primers anys de mandat o legislatura. Les promeses que es fan en campanya tenen la voluntat d'engrescar els votants, que no castiguen l'incompliment com caldria.

Ja fa dies que tots els partits polítics estan preparant la campanya oficial per a les eleccions municipals del mes de maig i això es nota en la manera de parlar de molts polítics, que intenten ser amables, ser empàtics i fins i tot transparents. Tot és lícit, però seria d'agrair que l'amabilitat no es limités als darrers mesos del mandat, sinó que fos una característica que regnés sempre.

Tots estem compromesos amb el nostre entorn, i d'alguna manera hauríem de contribuir en millorar-lo. Si podem dedicar part del nostre temps lliure a la vila, no podem negar-nos-hi. No es tracta d'imposar res, sinó d'aportar el nostre coneixement, el nostre esforç i el nostre temps per aconseguir el millor per a tots, sobretot pensant en aquelles persones més vulnerables, ja sigui per l'edat, la salut, la procedència o les circumstàncies adverses que han provocat unes desigualtats massa pronunciades.

Abans d'ahir parlava de la sensibilitat que trobo a faltar en els polítics. Aquesta és molt important per tenir en compte les persones que s'ho passen pitjor. Hem d'avançar tots, i per això cal no oblidar-se de la gent que més ens necessita.

Quatre mesos de víctimes innocents

De la guerra de Rússia contra Ucraïna s'ha vist que l'exèrcit rus no està tan ben preparat com caldria esperar, la qual cosa no vol dir que no faci mal i no en pugui fer molt més. A banda de les armes nuclears, amb un resultat incert al nostre món, globalment parlant, s'ha observat que ni els militars russos ni el seu armament utilitzat acaben de demostrar la potència militar que representa el país. Ucraïna, amb un suport relatiu dels països de l'OTAN, ha aconseguit frenar el que semblava que havia de ser cosa de pocs dies o setmanes. Això no treu que el dolor que Rússia ha infringit a Ucraïna no sigui execrable i terrible, i que la reconstrucció del país serà feixuga, amb moltes morts innocents.

Rússia fa mal perquè no deixa d'atacar fronts civils, i ho fa amb tota la intencionalitat. Quan els països occidentals es reuneixen per denunciar Rússia i prendre més mesures en contra seva, és quan realitza operacions militars de desgast i provocació. Té la paella pel mànec i malgrat tots els esforços per castigar-la econòmicament, Rússia aconsegueix oprimir i mantenir reprimida Ucraïna, que fa un gran esforç per no llançar la tovallola.

Són molts els comentaris respecte el futur de la guerra. Ningú pot assegurar quina serà la seva durada ni tampoc el resultat. Hi ha qui voldria que s'acabés tot seguit, encara que sigui assumint la derrota per part d'Ucraïna i perdent una part del territori. Hi ha, però, qui creu que Ucraïna no pot rendir-se i que els països de l'OTAN l'han d'ajudar per aconseguir la derrota de l'invasor.

Aquesta tarda m'he assabentat de l'atac a un centre comercial de Krementxuk, on es creu que hi havia un miler de civils. És evident que es tracta d'un atac premeditat per desanimar els ucraïnesos, però també els europeus que creuen que s'ha de posar fi a la guerra, amb les conseqüències que siguin. Rússia no ha pogut demostrar la seva superioritat militar, si més no per enllestir la feina en pocs mesos, però sí que té suficient força com per mantenir a ratlla Ucraïna el temps que faci falta. El dolor de les víctimes i familiars ucraïnesos és motiu de reflexió i no podem tancar els ulls a la realitat.

Estic convençut que la història donarà una lliçó al cruel president rus, la llàstima és que serà a costa de moltes víctimes innocents. Les guerres no són mai justes, i encara que els seus instigadors i culpables aconsegueixin els objectius, són massa les persones d'un i altre bàndol que esdevenen víctimes innocents, fruit de la barbàrie dels seus líders. Quan s'ataca directament a la població civil queda clar que no hi ha estratègia militar, sinó una repugnant crueltat dels causants de la guerra.

Votar en contra per a què?

El vot en contra d'ERC a la proposta de mesures econòmiques del govern per contrastar els efectes de la guerra d'Ucraïna no va servir de res, perquè Bildu hi va donar suport i d'aquesta manera el govern va superar la prova. La pregunta que ens fem és si tot plegat estava pactat, o bé és un fracàs d'ERC en la seva lluita per ser alguna cosa davant del PSOE.

ERC volia marcar paquet i fer veure al president del govern espanyol que els necessita per tirar endavant la legislatura. A la primera ocasió que hi havia per votar una proposta del govern, ERC hi va votar en contra, al marge del contingut de la proposta, només per fer enfadar al govern, o fer-li veure que estaven enfadats per l'espionatge il·legal del CNI.

Potser sí que ERC va pactar amb Bildu perquè donessin suport al govern i d'aquesta manera les mesures previstes tiressin endavant, i tot quedés en una amenaça. El fet, però resulta una mica estrany i fa dubtar de la seva eficàcia. Realment ERC fa por al govern socialista? Li interessa a ERC fer caure el govern de Pedro Sánchez i anar a eleccions anticipades?

Ja ho vaig escriure fa uns dies, que tot plegat és un risc. L'amenaça de l'alternativa de govern amb PP i Vox agafats de la mà no és cap garantia per a la nostra tranquil·litat. És cert que no jugar-hi vol dir acceptar tot el menyspreu del govern socialista, que sap que no ens agrada l'alternativa. Aquesta lluita de veure qui aguanta més, qui estira més la corda sense que s'arribi a trencar, és un perill constant per a la nostra seguretat.

Continuo pensant que el govern català ha de prioritzar la gestió que ens ha de treure de l'atzucac que estem ficats des de fa anys, sense oblidar-se de tot el que passa, i en tot cas treballar la manera per deixar amb el cul a l'aire qui hagi actuat de manera il·legal. Cal tot el suport necessari per descobrir qui hi ha al darrere i fer pagar la culpa, però no jugar amb foc davant de qualsevol ocasió que es presenti. El desgast del govern socialista és clar, i no només per l'actitud que puguin tenir els socis que els varen donar la majoria, sinó per la força que està agafant l'extrema dreta a Espanya i que amenaça en consolidar-se de cara a un futur molt proper.

Marta Pascal, secretària general del PNC

L'assemblea del nou partit polític, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), ha nomenat avui la vigatana Marta Pascal com a secretària general de la formació. Marta Pascal havia estripat el carnet, ja no sé si del PDECat, de JxCat o de quina derivació de Convergència, per la seva discrepància amb Carles Puigdemont. Algú acusa Pascal d'inventar-se aquest nou partit per continuar vivint de la política. El cas és que des d'ara tenim un nou partit polític que es presentarà a les eleccions per obtenir l'espai que va deixar orfe CIU, i que no ha acabat d'abastar del tot ningú.

El PNC es declara independentista, si més no la seva secretària general, però no pretén aconseguir-ho de manera unilateral, sinó fruit de la negociació amb el govern de l'Estat espanyol. Aquesta seria la gran diferència respecte al PDECat i JxCat.

Sorgeix aquest nou partit en mig de la negociació entre PDECat i la Crida per acabar decidint si es crea un nou partit amb el concurs de tots els militants, o bé es crea una coalició per presentar-se a les properes eleccions. 

Fins ara PDECat, la Crida i JxCat, creats després de la desaparició de CDC, ja separada d'UDC, s'han entretingut discutint-se quina era la fòrmula successòria de CDC. No ha quedat clar que l'espai polític que deixava orfe CDC l'hagués ocupat alguna de les tres formacions, o el conjunt d'elles, i potser per això va sorgir la idea de la creació del PNC.

Si PDECat i Crida no arriben a cap acord, ens podem trobar que aquest espai de l'antiga CDC sigui lluitat per tres formacions diferents, amb el conseqüent desgast i pèrdua de pes. Això seria favorable a ERC que podria optar a ser la primera força política de Catalunya, un somni que fa anys empaita, però que no ha aconseguit, des de la reinstauració de la democràcia al nostre país.

La descoberta del teletreball en temps de crisi

Per a molts el teletreball l'hem descobert de cop, sense suficient preparació i amb força estrés. De ben segur que el teletreball no és està pendent de l'ordinador bona part del dia, sinó realitzar les tasques normals, però des de casa. De fet, la situació no és normal i per això les tasques tampoc no ho són. La necessitat d'estar a punt per a cadascuna de les novetats que es van registrant, i a vegades fent dues o tres o coses a l'hora, sobretot converses, fa que al cap del dia arribis cansat i necessitis una mica d'exercici. Un exercici que forçosament has de fer a casa.

Esclar que no gaire lluny de casa tenim unes persones amb una feina molt més feixuga, amb molt de desgast físic i psíquic, i amb un perill real de contegiar-se. No és estrany que els haguem d'estar molt agraïts, i per això les mostres de suport i gratitud des dels balcons i les portes de casa, cada dia a les 8h del vespre.

No crec que la societat canviï gaire després que passi el coronavirus, la societat és com és, i cada vegada més individualista. Una qualitat és la capacitat de reaccionar solidàriament, i això sí que ho té. Són poques, malauradament encara massa, les persones que viuen al marge dels problemes reals de la societat quan explota una desgràcia com l'actual. Sortosament la gran majoria de persones són bones i tenen bones reaccions. Gràcies, a totes les persones que heu sabut estar al lloc que ens reclamava l'ocasió!