Uns resultats electorals desitjats

El resultat de les eleccions d'ahir a Hongria ha comportat una desfeta espectacular de qui ha estat durant vint anys primer ministre del país, els darrers setze de manera ininterrompuda, amb una posició de poder absolut, canviant-ho tot perquè res li fes ombra. Haig de reconèixer que, malgrat que les prediccions asseguraven la derrota, jo no ho tenia tan clar, tenint en compte la possibilitat que es manipulessin els resultats, un fet que cada vegada és més previsible que pugui passar.

La gran incògnita d'ara, però és el programa que seguirà el nou primer ministre, que ha escombrat els seus adversaris, sense ensenyar gairebé les cartes. L'única cosa que sabíem era que volia desbancar el fins ara primer ministre i ho ha aconseguit.

Els membres de la Unió Europea, estaven molt pendents dels resultats bàsicament perquè Orbán ha estat la pedra a la sabata de l'organització, actuant com un cavall de Troia, tot informant d'amagat Putin i Trump, del que s'estava coent dins de la Unió, i vetant acords que requereixen la unanimitat, en benefici de Rússia. 

Probablement, Orbán no ha estat l'única persona que ha obrat d'aquesta manera. Som conscients que la ultradreta, cada vegada més present i forta dins la Unió, també ha pogut facilitar informació interna als principals enemics. Una ultradreta que no creu en l'organització europea i que voldria recuperar les competències que els seus respectius països han cedit a la Unió.

Tot i el canvi polític que experimentarà Hongria continuo pensant que es fa necessària la reforma del funcionament del Parlament Europeu, de cara a substituir la unanimitat per majories qualificades en la presa de decisions. No es pot deixar tot en mans d'un sol membre que, per les circumstàncies que sigui, pot estar interessat a bloquejar el funcionament de la institució.

Orbán va perdre les eleccions d'ahir diumenge, però hi ha més perdedors i aquests es diuen Trump, Putin i Netanyahu.

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

Ens ho podem creure?

Diuen que s'ha arribat a un acord per a l'alto el foc a Gaza. Ens ho podem creure? Serà veritat? Ens hem d'oblidar dels problemes entre palestins i l'estat d'Israel?

Fa quatre dies que el primer ministre israelià afirmava que els palestins no tenien dret a constituir-se com a estat. En què ha canviat tot plegat? És gràcies al president dels EUA, Donald Trump? Li hauran de donar el Premi Nobel de la Pau? 

Ja em perdonareu, però com a gat escaldat no em fio de ningú, i menys de personatges com Trump o Netanyahu. Se'ls veu el llautó. Probablement hauríem de ser optimistes i pensar que, per una vegada i que no ens hi acostumem, han fet les paus de veritat. La història ens ha donat massa exemples de fracassos i enganys i ara, cada vegada amb més presència de l'extrema dreta, tot és més sospitós.

Reconec que no he seguit de prop tot el que s'ha cuit, i potser m'he perdut alguna cosa que fa que no em refiï de les notícies que arriben des d'aquella contrada. Haurem d'estar alerta i de moment no abaixar la guàrdia, no sigui cas que tot quedi en no res i els pobres palestins continuïn patint el genocidi israelià.

Ens hem d'avergonyir d'Europa?

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog, referint-me a Europa. El nostre somni, quan vivíem sota el franquisme, era obrir les portes a Europa i alliberar-nos de la pressió autoritària i, en el cas de Catalunya, de la prohibició de parlar amb la nostra llengua i defensar la nostra cultura. Crèiem que Europa ens salvaria i facilitaria la recuperació dels nostres drets. 

En un primer moment les coses varen anar per aquest costat. La mort del dictador i l'entrada a la Unió Europea ens permetien respirar i recuperar els nostres drets i, al mateix temps, les nostres il·lusions. 

Han passat uns quants anys i, en certa manera, patim la sensació que anem enrere. Que estem perdent bous i esquelles. Que el català no és tan ben vist a Europa, i que els europeus han perdut la fe en el continent, i alguns d'ells, potser cada vegada més, volen reduir les competències de la Unió, i que cadascú s'espavili pel seu compte.

El que està passant darrerament, des de la tornada de Trump a la presidència dels EUA és llastimós i insòlit. Crec que els nostres líders europeus han perdut els papers i fins i tot la dignitat. Un bocamoll molt perillós està fent el que vol amb nosaltres i som incapaços de defensar-nos. Estem a la seva disposició, perdent tot allò que amb molt d'esforç havíem anat aconseguint.

Hem arribat a un punt que ens plantegem, em plantejo, si no m'haig d'avergonyir de ser europeu. Cada vegada té més sentit la idea de ciutadà del món. El problema, però, és el món que estem dissenyant. La pèrdua de valors. L'afany del poder encara que sigui trepitjant els altres.

Avui escoltava el primer ministre britànic, que no són de la Unió Europea, però sí europeus, amenaçant reconèixer l'estat palestí si Israel no canviava d'actitud. Depèn de què estigui fent un cruel i dèspota primer ministre israelià, que es reconeguin els drets d'un poble, com és el palestí? Ens hem venut l'enteniment?

Podria continuar amb més exemples que posen en dubte l'honorabilitat europea. És per això que em pregunto si no m'haig d'avergonyir de pertànyer on pertany, i em pregunto què puc fer per tenir la consciència tranquil·la.

Morir de fam

Encara avui ens escandalitzem quan veiem imatges dels crematoris dels camps de concentració del nazisme, del segle passat. No podem entendre com es va poder arribar a aquella situació. Com la humanitat va permetre que uns criminals prenguessin el poder i massacressin la població. 

Totes aquelles imatges i les versions que ens han arribat fins als nostres dies ens han corprès i dolgut. Tot això, però, sembla que no ha servit de res. A ple segle XXI, malgrat el coneixement del que va passar fa vuitanta anys, repetim escenes i situacions crítiques que no hauríem de permetre ni consentir. Hauríem de ser capaços de rebel·lar-nos i denunciar públicament els causants de tanta misèria i dolor. Nosaltres, des del nostre entorn i possibilitats, i els nostres dirigents polítics des de la posició que ostenten en representació nostra a les institucions governamentals.

Com és possible que un genocida, com és el primer ministre israelià, pugui estar matant de fam a la població de Gaza i que ningú sigui capaç de parar-li els peus? De què serveixen les nostres institucions? Per què existeix una organització mundial i un tribunal internacional, si no fan res per aturar al salvatge de Netanyahu?

Tots som responsables de tanta maldat, cadascú en la seva mesura, i les paraules i clams no serveixen per a res, si no s'actua de manera dràstica per aturar els salvatges genocides.

Soc conscient que Gaza no és l'únic lloc del món on les persones moren injustament. Podríem fer un repàs exhaustiu de tots els racons del planeta on la mort és constantment present, per culpa d'unes guerres injustes promogudes per uns dirigents insensibles i cruels. Gaza, però surt a tots els telenotícies i diaris escrits. No podem excusar-nos en el desconeixement. Tots ho sabem i no fem res.

Des d'aquí denuncio aquells dirigents que, podent intervenir per redreçar la situació, es renten les mans o, com a molt, s'excusen en les dificultats que ben segur hi ha per implicar-s'hi, però que davant la cruesa de la realitat i la mortaldat ocasionada, haurien d'arremangar-se fins a aconseguir fer fora aquest criminal sense escrúpols que ha embrutat la civilització humana.

Notícies del dia

Acostumat a buscar la notícia del dia per comentar-la al meu blog, avui m’ho han posat difícil perquè em costa decidir amb què em quedo. N’esmentaré tres per deixar-ne constància i després ja veuré amb quina d’elles faig més incidència.

Tot i que no ens ha sorprès gens, avui hem sabut que Nacho Martín Blanco entra al PP, i s’estrena anant de primer per Barcelona a les eleccions generals del mes de juliol. Estava cantat que la sortida de Ciudadanos tindria una ràpida solució que li permetés continuar vivint de la política i participar de les tertúlies televisives.

Itàlia ens ha comunicat la mort de qui fou primer ministre, el senyor Silvio Berlusconi. Parlar d’ell ens ocuparia moltes pàgines i segur que ja trobaré l’ocasió de fer-ho. La notícia de la seva mort tampoc ha estat una sorpresa, doncs la seva salut no feia preveure gaires més anys de vida.

La tercera notícia potser és la que m’ha generat més sorpresa i al mateix m’ha caigut millor. El president Aragonès ha destituït el conseller d’Educació González-Cambray. Ja era hora! Hi ha polítics que s’ho guanyen a pols, encara que en política mai se sap. Sabem que ERC ha rebut un avís que necessita millorar i m’imagino que els seus dirigents han de mirar de decantar aquells càrrecs més conflictius, i el conseller n’era un de molt evident. No he arribat entendre com es pot ser tan poc empàtic. Només s’explica per una prepotència innata o potser adquirida, que els fa sentir amos de tot, posseïdors de la veritat absoluta, i que per això no els cal escoltar a ningú, ni analitzar si allò que fan és el millor per a tothom. 

Celebro, doncs, la destitució del conseller i desitjo que la persona que el substituirà en el càrrec, l’Anna Simó, s’adoni de la situació amb què es trobarà la conselleria i canviï la manera de fer. Entenc que altres càrrecs de la mateixa conselleria també hauran de sortir, per tal de fer una neteja a fons d’una manera d’actuar i procedir que no hauria d’haver-se practicat mai. 

Quaranta-quatre dies després...

S'acaba de saber que la primera ministra britànica Liz Truss abandona el càrrec quaranta-quatre dies després de ser escollida. Truss havia substituït el dimitit Boris Johnson també pressionat per diputats del seu mateix partit polític, la qual cosa ens fa pensar.

A casa nostra aquesta situació és impensable, i en canvi segur que seria una bona solució a moments de disbauxa i de paràlisi de govern. El sistema polític britànic fa possible que els diputats d'un partit polític siguin crítics amb la seva pròpia gent, i no actuïn com un bloc irrompible, defensant-se els uns als altres.

Sempre he admirat el sistema britànic i m'agradaria que es pogués aplicar al nostre país. Una altra cosa és la situació actual d'aquell país, que sembla ser que no aixeca el cap des del Brexit. El que havia de ser la salvació dels britànics està comportant més problemes dels imaginats. Sí que és cert que la situació econòmica mundial és complicada i afavoreix crisis com la que està vivint la Gran Bretanya, i també tots nosaltres.

Avui, abans de conèixer la notícia de la dimissió de la primera ministra britànica estava pensant escriure sobre ella i la situació que estava passant. Ahir la seva intervenció a la Cambra dels Comuns va ser molt accidentada i malgrat haver manifestat que era una lluitadora i que no abandonava el vaixell, tot feia preveure canvis importants en el govern, fins i tot el que ha acabat passant.

Em sorprèn com hi poden haver aquests canvis tan dràstics. Suposo que és degut a que a casa nostra les dimissions són tan escasses, que ja ni ens ho plantegem. La dimissió del seu antecessor Boris Johnson ja va ser molt sonada, i ara aquesta també sembla que trenca molts esquemes. Tot i això, des del primer dia s'ha vist que la primera ministra no estava gaire centrada i ha hagut de rectificar massa i prou de pressa.

He llegit que Boris Johnson va pressionar perquè fos ella qui el substituís, amb l'esperança que durés poc, i ell mateix recuperés el lloc de primer ministre. Potser ha plegat abans del que s'hauria imaginat, i és massa aviat per tornar a ocupar Downing Street. 

Des de sempre m'he sentit atret per les illes, on ja fa molts anys que no hi he tornat, però també haig de dir que no s'han fet estimar gaire. A vegades l'atracció no ve acompanyada de l'empatia necessària. Tot i així acostumo a seguir de prop el que hi passa, i faig els possibles per conservar els meus coneixements de la seva llengua, encara que no en tingui gaires oportunitats per practicar-la. Ara veurem qui ocuparà el lloc de la dimissionària, i si ho farà amb una mica més d'humilitat, que potser és el que li ha faltat a la senyora Liz Truss.

Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

Viure per sobre del bé i del mal

Boris Johnson i Novak Djokovic són dos exemples de persones que es creuen per sobre del bé i del mal, i que tothom s'ha d'agenollar davant d'ells. No són els únics, ni molt menys, però aquests dies són notícia a la premsa i em serveixen per fer la reflexió del dia.

Massa sovint veiem persones que es creuen diferents a les altres i que se'ls ha de tenir en compte aquesta singularitat, per sobre de les lleis. Un pot estar d'acord o no amb les lleis, i manifestar-ho, però el que no pot pretendre és ser tractat diferent d'un altre, només perquè té nom internacional, ja sigui per ser el primer ministre d'un país, o el tennista número 1 del món.

Avui no sabem encara en què acabarà tot plegat. Uns voldrien que el primer ministre britànic dimitís, i d'altres que el tennista serbi sortís d'Austràlia sense poder competir. Probablement aquesta seria la solució més lògica per a un i altre, atès quines han estat les circumstàncies que els han portat a sortir a la primera pàgina dels diaris. El fet, però, que ho consideri com el més lògic no té res a veure amb el que pugui acabar passant.

Si ambdós casos el país protagonista fos Espanya, sabríem sobradament quina seria la seva resolució. A Espanya no dimiteix ningú, faci el que faci, i les exempcions són a l'ordre del dia. Ahir mateix sentíem el president de la Federació de Futbol, el senyor Luís Manuel Rubiales, justificant un tracte diferenciat als futbolistes espanyols, pel sol fet de formar part de la selecció espanyola.

Boris Johnson ha demostrat sobradament la seva capacitat de fer el que li rota, i sortir-se'n amb la seva. Els conservadors britànics difícilment deixaran dimitir el seu primer ministre, a no ser que tinguin clara la seva substitució. Quant a Austràlia, segur que el seu govern és molt més coherent amb tot el que determina per a la seva població. Només una intervenció judicial pot aconseguir derrotar el govern, i permetre que el jugador serbi participi a la competició.

L’assassinat d’en Samuel

És important que s'aclareixi el més aviat possible l'assassinat del jove Samuel a Galícia, perquè fets com aquest no es repeteixin. En un moment en què sembla que el moviment LGTBI està ben correspost a nivell mundial, és molt trist que succeeixen fets luctuosos com aquest i actituds homòfobes com les del primer ministre hongarès.

L'actitud de Vox els fa culpables encara que no en tinguessin la culpa directament. El clima que creen amb el seu discurs no és bo per aturar els assassins que es creuen prendre la justícia per la seva part, partint de la base que ells tenen la raó de ser i tothom ha de pensar i actuar com ells.

Ho deia ahir que sentències com la de l'Audiència de Madrid amb el cartell de Vox, no afavoreixen un bon clima de convivència, sinó que més aviat inciten a l'odi, perquè els donen la raó.

He llegit que hi ha diverses persones detingudes pel cas d'en Samuel, i és de desitjar que tots els culpables paguin pel delicte comès, i serveixi perquè ningú més actuï d'aquesta manera criminal. Però hem de fer alguna cosa més. Hem d'aconseguir que els tribunals de justícia siguin rigorosos i no confonguin la llibertat d'expressió quan els convé o els agrada.

Sortirem al carrer quan convingui, però els polítics que governen les institucions han de procurar que la pràctica de la justícia condemni aquests assassinats i, en el cas dels menors no tutelats, se'ls respecti com a persones humanes, amb més problemes de subsistència que la resta de ciutadans, i per tant amb més miraments a l'hora de pronunciar-se davant del discurs xenòfob i homòfob de l'extrema dreta.

L'homofòbia d'Orbán

No ens cansem de repetir que les respostes de la Unió Europea a tots els fets que l’afecten són febles i massa lentes. Una manca de confiança en les seves forces i poc convenciment que les seves directrius tinguin algun efecte, fa que tot plegat resulti ineficaç. Aquests dies ho estem veient amb l’actitud del primer ministre hongarès Viktor Orbán, la seva homofòbia que només aconsegueix alguna reacció aïllada, com la del primer ministre dels Països Baixos.

Crec que seria bo que la UE reflexionés i procurés tenir una actitud més enèrgica i convincent, perquè cada vegada hi ha menys confiança. Els catalans, però ho tenim molt clar, i encara que de manera molt suau, sempre hem cregut que pertànyer a la UE ens beneficiaria. De moment si algú ha contrariat els tribunals i institucions espanyoles ha estat Europa, encara que nosaltres sabem que tot va massa lent i les repercussions no són tan satisfactòries com voldríem.

L'entrada de nous països, de l'òrbita de l'antiga URSS ha fet que la UE camini a dues marxes diferents. La postura de països com Polònia o Hongria dificulten els acords interns i això ens ha de fer pensar. Què pretenem? ¿Integrar el màxim nombre de països europeus o bé seleccionar aquells amb qui ens serà més fàcil posar-nos-hi d'acord? Hi ha més països a la llista d'espera i potser per això es mira tan prim a l'hora d'acceptar-los.

Si volem una UE forta i eficaç, cal unir esforços i delegar moltes de les competències, també la fiscal, i això no és fàcil si no hi ha prou confiança entre els països membres. Polònia i Hongria han qüestionat algunes de les decisions proposades per la resta de països de la UE, i sembla que la tendència continua. Crec que no es pot unir destins oposats, i és per això que convé tenir molt present amb qui vols compartir el futur, per evitar situacions com el Brèxit, que no beneficien a ningú.

La meitat dels nord-americans celebren la victòria de Biden

És un cap de setmana perquè els seguidors de Biden puguin celebrar la seva victòria a les eleccions presidencials dels EUA. Una victòria que molts veuen més com la derrota de l'impresentable Trump, que ha obtingut, però, més de setanta milions de vots. Unes eleccions que encara no han acabat el recompte a tots els estats, i que Trump continua defensant que encara no està decidit qui les ha guanyat, pel frau que diu que hi ha hagut, però que no pot demostrar.

Tenim, doncs, uns mesos encara amb informacions que aniran arribant sobre aquestes eleccions, perquè tal com ja deia fa uns dies, Trump no accepta la seva derrota, molt en la línia de com pensa i com és, com a persona. Certament el món no es mereix polítics com ell, i la prova és que a nivell mundial ha desestabilitzat tot allò que ha tocat. 

La victòria de Biden, a qui molts han votat per derrotar Trump, no és garantia de res més que la vida pot anar millor que amb l'actual president, que ja és molt! De mica en mica les reaccions internacionals van apareixent, i t'adones que hi ha molta hipocresia, que hi ha qui només parla quan les coses estan decidides, no fos cas que encara haguéssim de penedir-nos dels nostres comentaris.

Europa i Sud-Amèrica són, probablement, els més beneficiats del canvi de president, que en altres moments no destacaria, però que les circumstàncies i el tarannà de Trump posen en safata la millora de les relacions. Potser el cas d'Anglaterra sigui el més dubtós, ja que el primer ministre britànic tenia un bon coixí amb Trump, encara que Biden no voldrà trencar les tradicionals bones relacions entre els dos països.

Els EUA continuaran sent notícia i estic segur que veurem coses que ens sorprendran. Trump va preparar-ho tot molt bé, perquè la seva desfeta no fos fàcil, però molt s'haurien de deteriorar les coses, i posar en perill la democràcia, com perquè els fets es reinvertissin, i recuperés hostilment la presidència dels EUA.

Escòcia ho torna a provar

Mentre aquí cada dia som més lluny d'una solució pactada, sobretot perquè no ens entenem ni entre nosaltres mateixos, a Escòcia la seva primera ministra ho vol intentar novament. Després del fracàs de l'anterior primer ministre, en què va guanyar el no a la independència, ara que les estadístiques son més favorables al sí, es vol tornar a convocar un referèndum. Ho deixarà fer el govern britànic?

Temps enrere el primer ministre britànic va deixar clar que no ho permetria, però tampoc semblava possible l'altra vegada i es va acabar convocant. Segur que és molt més fàcil que Escòcia pugui celebrar un referèndum pactat que no pas Catalunya. Aquí la unitat d'Espanya és sagrada i ningú, des de Madrid, sigui del color que sigui, permetrà mai la independència catalana.

Parlant de no entendre'ns entre nosaltres, avui hem sabut que l'expresident Mas es queda com a militant del PDECat, la qual cosa fa veure que la seva desaparició no queda tan clara com podia semblar. No he llegit els arguments a favor, si és que els ha donat a conèixer, però entenc que marca un distanciament important entre ell i Puigdemont. No sé si avui Mas es penedeix d'haver proposat Puigdemont com al seu successor. Probablement ara no ho faria.

A la meva vila el PDECat transitarà cap a JxCat, per fidelitat a Puigdemont. S'està dibuixant una divisió entre unilateralistes i dialogants. Potser a hores d'ara Marta Pascal no hauria fugit del PDECat ni amb els seus amics haver fundat el nou partit. Sempre poden participar aliats en les anhelades eleccions.

Seguirem els avenços escocesos en la seva voluntat de convocar un nou referèndum abans del mes de maig de l'any vinent, i l'actitud que prendrà el primer ministre britànic, després d'haver aconseguit sortir de la Unió Europea.

França recomana no visitar Catalunya

Una mala notícia per al turisme català i per a l'economia en general és l'avís de les autoritats franceses aconsellant la seva gent que no viatgin a Catalunya pels brots del coronavirus. És cert que la situació no és normal, o si més no aquesta nova normalitat no és la que desitjaríem, ja que hi ha persones afectades en molts llocs i el risc de contraure la malaltia és alt, però els consells del primer ministre francès no ens fan cap favor, sobretot a una economia que ja està molt tocada, i al turisme gironí, en particular, que rep molts visitants francesos al llarg de l'any, i sobretot ara l'estiu.

Ens les prometíem molt felices quan dèiem que hauríem de mirar si de cara a la tardor el coronavirus tornava a atacar, però pensant que durant els mesos d'estiu, la situació seria diferent, que ens deixaria respirar sense tenir por a contraure'l. No sé si és una situació lògica o és deguda a un mal comportament dels mortals, que ens hem envelat i deixat de prestar atenció a les mesures previsores anunciades. 

Diuen que la culpa és de les festes i trobades nocturnes, i potser per això el govern català vol que no hi hagi aquesta activitat nocturna. Una patacada per als joves, que somien poder sortir de nit a passar-s'ho bé, i per als negocis que buscaven recuperar-se dels mesos que han tingut les portes tancades.

Hem d'assumir que ens toca conviure amb el risc i amb el coronavirus, però hem d'evitar posar-nos a la boca del llop. Cal prendre's seriosament les recomanacions per evitar els contagis, i també per no donar peu a governs, com el francès, que d'alguna manera ens tanquen les portes o limiten les visites dels seus ciutadans, que ens podrien ajudar a fer caixa.

França canvia el primer ministre

La notícia que informa del cessament de tot el govern francès i el nomenament del nou primer ministre, parla dels motius d'aquest canvi que convé tenir en compte. És una mica allò que diem sempre que es treballa més les qüestions personals que no pas les de país. 

El comentari de la notícia ve a dir que el canvi ve produït per la voluntat del cap d'estat francès de fer fora qui li fa ombra, l'actual primer ministre, i posar-hi algú més tècnic i poc conegut, pensant en les eleccions presidencials d'aquí a dos anys. És a dir, importa poc el benefici que em pugui treure el poble francès, i molt les conseqüències per a l'actual cap d'estat.

Aquesta lluita personal, que podria ser legítima, no hauria de suposar cap perjudici al funcionament del país. No pot ser que una ambició personal passi per davant dels interessos de la nació. Tot això va més enllà de lluita partidista, interessos de grup, sinó que simplement busca els guanys personals. Se'm fa difícil pensar que es tracta d'una estratègia per servir més i millor el poble francès. 

Desconec els personatges implicats i la seva capacitat per servir la població, però llegint la notícia sí que m'ha cridat l'atenció la manera com es plantejava, i que m'he cregut perquè la veig totalment factible. Sap greu, que aquests siguin els motius del canvi del govern francès. Sempre es diu que són els millors possibles, si més no això passa al nostre país, encara que a la llarga es demostra que hi ha més literatura que realitat.

La lacra de la dreta espanyola

Els fets de Turíngia demostren el distanciament entre la dreta europea i l'espanyola. La dimissió del primer ministre de Turíngia per haver assolit el càrrec gràcies als vots de l'extrema dreta deixa en evidència el PP i C's que s'han servit dels vots de Vox per aconseguir governar a Madrid, Andalusia o a Múrcia. Aquí a Espanya no hi ha manies. La qüestió és sumar, perquè ni valors ni principis ètics tenen cap consideració.

Quan vaig llegir que el lliberal alemany seria primer ministre gràcies a la ultradreta, em vaig espantar. Em vaig imaginar que Alemanya havia caigut en el mateix parany de blanquejar l'extrema dreta. L'ensurt no va durar ni vint-i-quatre hores, amb la dimissió per responsabilitat democràtica.

Ho tenim fotut a casa nostra, perquè ni el PP ni C's són una dreta democràtica, sinó que tenen el pòsit del franquisme. Per a ells tot s'hi val per governar. No hi ha principis democràtics que valguin si el poder està en joc. Ho hem vist des del primer dia, però ens ha semblat que podia tractar-se d'imaginacions nostres, que potser els infravaloràvem... Una vegada més ha quedat demostrat que la salut democràtica espanyola és molt precària. Contínuament estem lluitant entre la dignitat democràtica i l'autoritarisme més salvatge d'uns hereus del franquisme que han persistit, i que avui reben una gran ajuda del poder judicial.

La hipocresia política

La hipocresia política existeix a tot arreu, tot i que n'hi ha d'exagerada i d'altres més dissimulades i, fins a un cert punt, comprensibles, encara que no deixi de ser hipocresia.

Tots recordem l'actitud del llavors primer ministre belga amb la policia espanyola el dia 1 d'octubre de 2017. Potser va ser dels únics que va parlar clar criticant l'actuació violent de la policia contra els ciutadans que es trobaven a les seus electorals. Llavors va venir a dir que mai es podia respondre amb aquella violència. Ara serà, a partir de demà, el nou president del Consell Europeu i tindrà un estat, l'espanyol, que haurà de defensar, i el responsable d'afers exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, amb qui haurà de col·laborar. Què passarà a partir d'ara? Què dirà a les xarxes socials?

De fet ja s'ha expressat en una entrevista on li han recordat les seves paraules i ha corregut a matisar-les, crec que correctament, però ja no és el mateix. Ara no es pot posar de punta amb el govern de l'estat espanyol, amb qui haurà de col·laborar. Tot i així sempre pot anar més bé amb ell que no pas amb qui ha substituït, que mai va tenir cap paraula amable amb Catalunya.

Bèlgica, té molt clar el fet diferencial, amb dues comunitats com són la valona i la flamenca, amb crispació important, però que ho té resolt força satisfactòriament. Ja ens agradaria a molts catalans poder transformar el nostre encaix a Espanya com existeix a Bèlgica. Probablement el president del Consell d'Europa, que diu relacionar-se molt bé amb Josep Borrell, li podria donar alguna lliçó perquè no sigui tan centralitzador com és. Diuen que els de casa acostumen a ser els pitjors.

I si Felip VI suspèn el Congrés?

No poseu fonament en el que pugui dir jo ara en aquest post, perquè no tinc coneixement de les arrels, però sí que m'ha fet gràcia parlar-ne perquè molt em temo que el govern espanyol, el d'ara en funcions i els que puguin venir més endavant, podria molt ben ser que en prenguessin nota i fessin el mateix: Suspendre el Congrés de Diputats i fer i desfer sense que ningú li digui la contrària.

Ja no caldrien majories absolutes per governar, simplement quan les coses es posessin negres, es suspendria el Congrés de Diputats i endavant les atxes!

Avui sortia la notícia que l'actual primer ministre britànic, el senyor Boris Johnson, té previst demanar a la reina que suspengui el Parlament. Es tractaria d'unes quantes setmanes i les males llengües diuen que seria per evitar oposició a la ruptura sense acord del Brexit. 

Desconec si els grups de l'oposició tenen maneres per evitar-ho, i tampoc sé si la reina s'avindrà a fer-ho. De fet Johnson la posa en un bon compromís. Cara o creu!

Veurem si la manera perquè Pedro Sánchez pugui governar és a través de la suspensió del Congrés de Diputats per part de Felip VI.

L'extrema dreta que pren força a Europa

Quan vàrem haver decidit el lloc de les nostres vacances d'aquest estiu em va entrar un dubte i un cert regust ja que ens dirigíem a tres països europeus on l'extrema dreta té un paper massa important. Uns països que s'han manifestat en contra de la immigració, sobretot Hongria en què el seu primer ministre pertany a un partit polític que podem titllar de xenòfob.

Després d'un any tan polititzat a casa nostra no tenia ganes de seguir amb aquesta tònica també durant les vacances i per tant havia de buscar algun pretext que defensés la decisió presa. Vaig pensar que els humans ens dividim entre els inconscients a tothora i els que es qüestionen contínuament tot allò que fan. Trobar l'entremig és complicat.

Hem passat els nostres dies de vacances en les tres capitals imperials i com era previsible vàrem decantar l'actualitat política, però no ens vàrem oblidar de la seva història. Praga i Budapest són les capitals de dos països castigats pel nazisme i el comunisme. No és estrany que la seva història els hagi condicionat el present, sense que això pugui justificar res, i molt menys la xenofòbia.

A vegades em pregunto com és possible que països que han emigrat en el passat, i aquí hi entrarien aquests països, però també Espanya, ara tinguin comportaments xenòfobs i tanquin les portes a les persones dels països que en aquests moments es troben en guerra o dificultats per subsistir. La resposta pot ser la memòria, que és efímera, i l'egoisme que ens deshumanitza.