Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Fracàs anunciat de l'onze de setembre

A finals d'agost, des de fa ja uns quants anys, la notícia que apareix a la premsa són els preparatius de la diada nacional de Catalunya. No pas els actes oficials que s'han continuat celebrant, sinó les manifestacions convocades per reivindicar el dret a decidir en un referèndum pactat amb el govern de l'estat. 

No cal dir que la situació política actual no és gens propícia per engrescar ningú a sortir al carrer a demanar res, perquè ja fa massa temps que estem demanant coses com que el nostre govern s'aclareixi què vol fer i amb qui. Després de tant desgast polític i amb l'afegit de la situació de crisi econòmica, per l'alça dels preus, sobretot l'energia, però no només, ara es fa molt difícil pensar que la gent pugui sortir en massa al carrer. 

És per això que passi el que passi el dia onze de setembre d'enguany, la convocatòria al carrer serà un fracàs d'assistència. Estem massa cansats, però sobretot desil·lusionats amb els nostres polítics. Les baralles continuades entre els polítics independentistes que conformen el govern, sense ja pensar en la CUP, fa que no tinguem ganes de fer el ridícul. Probablement el nombre de defensors de l'independentisme ha baixat, però sobretot el que ha passat és que ha disminuït en gran mesura el nombre de persones disposades a sortir al carrer a reclamar què sap què i a qui.

Són de plànyer els dirigents d'entitats sobiranistes que intenten mantenir el caliu, malgrat l'actitud dels nostres governants. No és un problema d'ells que la gent no estigui disposada a sortir al carrer, i que no es puguin obtenir xifres de rècord. Els problemàtics són els nostres polítics que són incapaços de posar-se d'acord en aclarir què volen que sigui el nostre país. Tant hem canviat?

El més fàcil és pensar que els governants actuals en tenen prou en tastar poder, cobrar un sou públic i anar fent bullir l'olla. Voldria pensar que hi ha alguna cosa més interessant al darrere, i sobretot més honesta i lloable.

Avui llegia que el president Aragonès no ha aclarit si assistiria a la manifestació que s'ha convocat. M'imagino que és conscient que assistir-hi pot comportar-li fer més el ridícul del que ja està fent, amb una manifestació clara de no tenir criteri, més enllà de mantenir-se a la poltrona. Com ja he dit més d'una vegada, cal esperar un relleu, i que tinguem la sort que els nous siguin millors que els actuals.

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

I si no ens manifestem aquest onze de setembre?

Què passaria si enguany no organitzéssim la manifestació de l'onze de setembre a l'espera de millors circumstàncies? Ahir ja comentava que hi havia menys inscrits i, malgrat les excuses que hi dóna l'ANC, és comprensible que n'hi hagi menys i que el dia onze també hi assisteixi menys gent. És per això que, davant del possible fracàs, per què no ho deixem per a l'any vinent?

Aquests dies només veiem con es tiren els trastos al cap els dirigents del PDECat i ERC. Els primers també s'esbatussen entre ells i els moviments que s'han inventat. Ara un ja no sap si està parlant amb un membre de la Crida, del PDECat o bé de JxCat. Per altra banda ERC fa marxa enrere i ja no parla de la unilateralitat, sinó del diàleg, però no ens explica com ho farà, si ni el PSOE hi està interessat.

I la CUP? Ja s'han dissolt? Fa dies que no en sentim a parlar. Amb qui estan més d'acord?

L'ANC ha dit que és la societat civil qui es manifesta, al marge dels partits polítics, però vivim en un sistema democràtic basat en els partits polítics. Ja podem anar-nos manifestant si no tenim interlocutors vàlids. 

Quan haguem acabat la manifestació d'enguany i ens diguin quants érem, què farem? Estarem igual que abans, o potser pitjor, perquè ja hi haurà qui ens tirarà a la cara la baixa participació. Continuarem a l'espera de conèixer quina és la sentència als nostres presos polítics, després de la qual tindrem motius suficients per tornar a sortir al carrer. Així què? La desconvoquem i ens trobem després de la sentència?

Menys inscripcions a la manifestació de la Diada

Carrizosa (C's) diu que les inscripcions a la manifestació de l'onze de setembre han baixat un 25% perquè la gent està farta del procés. Jo penso que té raó. Som molts que n'estem farts, però potser no de la manera que Carrizosa ho pressuposa.

Molts catalans estem farts del govern, dels partits polítics, de l'ANC, de... estem una mica farts de tot i tothom, perquè la impressió que tenim és que no hi ha ningú que lideri res. El govern no funciona, els partits independentistes estan barallats, l'ANC convoca la ciutadania al marge dels partits polítics, i la gent no sap a qui ha de creure.

Tens la sensació que arriba el dia onze de setembre i toca manifestar-se. No sabem gaire quin és el lema, ni què pretenem demostrar. Volem sumar més gent? Això no serà possible, perquè no estem prou motivats. Volem avisar que en funció de la sentència actuarem d'una manera o altra? Doncs no sabem què farem, ni com ho decidirem.

El senyor Carrizosa, doncs, té raó quan diu que n'estem farts, i el dia onze de setembre segur que es farà un tip de repetir-ho, però això no vol dir que les ganes de ser independents hagin afluixat. Probablement les expectatives són més baixes, les forces s'han reduït, però les ganes de fer un salt i marxar de qui no ens estima, sinó que simplement ens utilitza, hi continuen sent.

El president ja ha parlat

Estàvem més o menys tranquils i el president Torra ha parlat. Sembla com si de cop i volta s'hagi despertat i no recordi on érem ni què va passar, i el que és pitjor, no ens ha demanat què pensem nosaltres, la societat civil. Ens demana sacrificis, molts, per aconseguir la independència, però no ens explica com, i menys tenint en compte que el seu partit està a les últimes i ERC està fent un discurs totalment diferent. Què pretén?

Em queixava que el govern no estava fent res, però en cap cas volia que el president fes un discurs d'aquesta manera, sinó que es posés a governar la nació, amb tot el seu govern. La sortida del discurs a la Universitat catalana d'estiu ens aboca a un nou fracàs i malgastar les energies del poble sobirà.

La impressió que em dóna és que vol posar-se a la pell dels polítics empresonats o exiliats, a la pell del president màrtir, si no, no ho entenc. Amb aquest discurs no crec que animi gaire a la gent, i pot provocar una retirada de molts a l'hora de sortir mobilitzats el proper onze de setembre.

El discurs de Torra no se sosté en res, és d'irresponsables o fanàtics, i així no es governa un país. Ja ho sabem que Espanya no negociarà la independència, però què pretén? Ens demana que sortim al carrer i paralitzem el país? Aquesta és la seva manera d'aconseguir la independència? Doncs, que ens ho digui clar, però que ens expliqui què faran els nostres governants, tots, i fins on estan disposats a arribar.