L’obligació moral de socórrer els accidentats

Arran de l'accident d'aquest cap de setmana on han mort dos ciclistes i un altre ha quedat greument ferit, som moltes les persones que ens indignem pel comportament d'alguns conductors després de la topada. D'entrada hem de pensar que tots podem participar en algun d'aquests accidents, ja sigui provocant-lo nosaltres mateixos o essent víctimes d'algú altre. El problema s'agreuja quan una persona, que és culpable de la tragèdia, fuig sense voler socórrer les víctimes i pretenent passar desapercebut.

Sortosament el culpable s'acaba descobrint i ha de donar comptes del seu comportament. La pega és que la víctima no té remei. El mal és irreparable. Malgrat tot la societat ha de trobar la manera d'humanitzar la nostra vida i no permetre que culpables d'un accident fugin tranquil·lament del lloc dels fets sense donar la cara ni intentar salvar la vida dels afectats.

He vist que està prevista una condemna més dura quan el causant de l'accident fuig sense aturar-se i és posteriorment detingut, però també m'ha semblat entendre que a la pràctica aquesta manca d'humanitat no acaba d'augmentar la condemna, encara que es demostri la culpabilitat.

Cal millorar les condicions de les nostres carreteres per aconseguir la compatibilitat de ciclistes i automòbils, però també els conductors hem de vigilar com conduïm, i ja no parlo de les persones que estan sota els efectes de l'alcohol o les drogues. Una distracció la podem tenir tots, però després hem de ser responsables dels nostres actes i assumir aquesta responsabilitat amb totes les conseqüències.

Fugir del lloc de l'accident és la cosa més miserable que pot passar en una societat que es diu civilitzada. Hi ha vegades que es tracta de persones que reaccionen sense gaire sentit de la responsabilitat, però la majoria de vegades són persones que tenen tot un historial, si no delictiu sí amb moltes ombres. Això fa que la policia tingui més oportunitats de trobar aquests causants dels accidents, i en aquesta tasca hi hem de col·laborar tots, aportant tota la informació que puguem tenir, si hem coincidit en el lloc de la topada.

Cada vegada que, circulant per la carretera, observo algun ciclista, se m'encongeix el cor i penso que no pot ser que s'estigui jugant la vida. Hi ha massa gent que surt de bon matí amb la bicicleta i no pot tornar sa i estalvi a casa seva. Això no pot ser una constant a la nostra vida, i entre tots hem de trobar la manera de posar-hi remei.

Manuel Valls no supera la primera volta

Ja sé que riure's dels fracassos dels altres no està bé, però permeteu-me que en aquesta ocasió faci una excepció. Crec que el personatge s'ho mereix. Manuel Valls volia oblidar el seu fracàs a l'ajuntament de Barcelona, on aspirava ser-ne el seu alcalde, i tornava a la política francesa, en aquesta ocasió de la mà de l'actual president, però els votants francesos li han dit que no el volien i que es quedés a casa. Emmanuel Macron li va posar fàcil, despatxant qui li havia sigut fidel, per oferir-li un seient com a diputat, a un preu ridícul, però ni així ha estat possible.

Penso que s'ha fet justícia i s'ha demostrat una vegada més que per davant de tot hi ha d'haver l'honestedat i en política l'esperit de servei hauria de primar sobre totes les coses. A Manuel Valls li importa poc el partit on es presenta, però fins i tot diria que tampoc té massa interès per la ideologia, més enllà de voler aconseguir un seient i viure de la política.

A l'ajuntament de Barcelona no va aconseguir l'alcaldia, però sí que va ser decisiu a l'hora de prendre-li al guanyador de les eleccions, l'Ernest Maragall, permetent que Ada Colau continués governant, amb el suport dels socialistes. Veient que el seu objectiu de ser l'alcalde de la ciutat que el va veure néixer, encara que visqués a França i allí hi desenvolupés tota la seva carrera política, no reeixia, va decidir renunciar a la cadira de regidor, i poc temps després ja es va postular per recuperar la vida política a França.

La patacada en aquesta primera volta de les legislatives franceses no sé si serà suficient com per abandonar definitivament la política, o bé trobarà la manera d'agafar-s'hi per un altre cantó. L'edat li permetria continuar, però l'historial li ha fet força mal.

Com deia al començament, no és bo aprofitar-se de l'arbre caigut, però en el cas que ens ocupa penso que una mica de sorna no hi fa cap mal. Sigui qui sigui el que finalment s'emporti la cadira de diputat que pretenia Manuel Valls, m'agrada perquè l'actual diputat, a qui Emmanuel Macron va apartar per deixar pas a Valls, pugui lluitar per retenir el seient, en una pugna que mai li haurien d'haver negat. La política és molt desagraïda, i això tots els participants n'haurien d'estar convençuts. Ara seran els electors els que decidiran a qui donen suport, i es podrà veure si el càstig sofert per Manuel Valls també el pateix el president Emmanuel Macron i perd davant del candidat de l'esquerra, del senyor Jean-Luc Mélenchon.

La corrupció, un mal endèmic espanyol

La corrupció està massa impregnada a la política espanyola i no hi ha cap partit majoritari que n'estigui lliure de culpa. Aquests dies estem veient com el PP té problemes interns, i surten a fora mostres de corrupció dels seus dirigents, però no es tracta de cap novetat. El PP té un llarg currículum de corrupció i només relacionant tot allò que s'ha fet públic ja tenim material per comentar durant dies.

Però el PP no és l'únic gran partit polític amb membres corruptes. El PSOE també té el seu historial, i el PSC ens brinda grans exemples a municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona, amb càrrecs prou importants que no assumeixen la seva responsabilitat. El fet, doncs, que la corrupció abasti els diferents partits polítics, fa que no es trobi la manera de desempallegar-nos-en. Uns amaguen les vergonyes dels altres.

Ho deia fa uns dies el portaveu valencià de jutges per a la democràcia. La història de la corrupció política a Espanya ve de lluny. El franquisme va ser una bona incubadora, encara que la història ens ensenya exemples anteriors. La transició política va afavorir els de sempre i això ha fet que no es pogués tancar amb la corrupció d'aquest país. D'alguna manera es porta a la sang, i la societat civil en general no n'és aliena. Un bon exemple és que malgrat que es descobreixen casos de corrupció, aquests no són motiu perquè la ciutadania deixi de votar-los, i es puguin mantenir al poder.

Si aquests dies ha sortit a la llum els negocis del germà de la presidenta madrilenya, no és per cap altre motiu que per disputes internes, per tal d'aconseguir liderar el partit que està cridat a governar després del PSOE. Els socialistes es freguen les mans, esperant que tot això els beneficiï, però no poden oblidar que el país no castiga els corruptes, sinó que fins i tot els anima a governar. 

L'altre dia, quan es començava a parlar de les baralles entre Casado i Ayuso, avançava que es podia estar definint el futur del PP. Crec sincerament que això és el que està passant, i ja surten alternatives, com les del president gallec, per fer front a l'escàndol i intentar afectar el mínim possible les aspiracions del PP d'arribar a la Moncloa l'any vinent.

Possible retorn a la política de Santi Vila

Davant la notícia del possible retorn a la política del qui fou conseller de la Generalitat, el senyor Santi Vila, ens toca una mica rebobinar la història i mirar què va fer en la seva etapa passada, o millor dir, etapes, ja que el seu historial polític ve de lluny.

Santi Vila es va trobar al mig del merder, amb la història del Procés, però va baixar del tren abans que les coses es compliquessin més, perquè tampoc ho veia clar, i discrepava del seu president. Es va parlar molt de les gestions que va fer per evitar l'aplicació de l'article 155, i s'ha de dir que no va quedar gaire ben parat, si més no a les xarxes socials.

Hi ha un fet que em va portar a parlar-ne en aquest blog, ara fa dos anys, i és la manera com va quedar desemparat davant la responsabilitat com a conseller de Cultura, acusat d'obstaculitzar el retorn de les obres de Sixena. De fet, si no ho tinc malentès, encara hi ha un judici pendent el mes de maig. Entenc que un polític en exercici ha d'estar emparat, quan actua de bona fe i defensa els interessos del govern i país a qui serveix. Una cosa és que sigui culpable de corrupció, i l'altra que se'l jutgi per la seva activitat normal al capdavant d'una conselleria.

M'imagino que el càstig per haver baixat del tren, va ser el de no rebre suport davant la fiança que se li reclamava. Desconec com està el tema i les conseqüències que s'hagin pogut derivar del seu patrimoni personal.

Diuen que mai segons parts han estat bones, i no sé si el seu retorn a la política, si es confirma, serà aplaudit per l'opinió pública. Tampoc sé si el lloc on sembla ser que podria optar, l'alcaldia de Barcelona, és el més adient per a ell i la ciutadania. Sembla ser que Centrem, que és la força política que li donaria suport, també s'ha reunit amb l'expresident del Barça, el senyor Sandro Rosell. La seva líder, la senyora Àngels Chacón, té molt d'interès en reunir primeres figures de la política catalana, per evitar que li passi el mateix que a les passades eleccions, amb el PDECat, quan va quedar fora del Parlament.

La dimissió arriba tard

Per les notícies que ens han arribat del cas del cap de gabinet de la conselleria d'Exteriors, considero que el conseller hauria de dimitir. Són importants les formes, i aquesta resistència a dimitir l'acusat d'assetjament sexual, i fins i tot de voler-lo promocionar, crec que no es mereixen cap respecte i li hauria de costar el càrrec.

És evident que cal estudiar-ho a fons i conèixer la realitat, però per la informació difosa, l'actitud del conseller és penosa i no dóna cap bon exemple. No es tracta d'un fet espontani, sinó que se'n tenia notícia des del mes de novembre. Temps suficient com per haver mogut fitxa. 

No pot ser que siguem tan condescendents amb els assetjadors. Aquest vici s'ha de tallar d'arrel, i no esperar a arribar a situacions irreversibles. Sembla ser que el senyor Carles Garcias Hernández ja tenia un historial, i havia assetjat companyes de treball a l'empresa on havia treballat anteriorment.

Es pot defensar la presumpció d'innocència, però sense arribar a l'extrem que sembla ser que ha arribat el conseller d'Exteriors, Alfred Bosch.

De moment sembla ser que dins de la política van caient casos com aquest, i costa més pels casos de corrupció. Si no hi intervenen els jutges, els corruptes segueixen vivint de la rifeta. Com explica Paul Preston al seu llibre "Un poble traït", són massa anys de corrupció política com per tallar-ho en sec. Encara hi ha massa polítics que viuen de la corrupció, uns molt destralers, però d'altres de molt refinats i guant blanc.

Billy el Niño i Podemos

L'entrada de Podemos al govern espanyol no és gratuïta i no hi ha dia que no se'n pugui parlar, perquè ho paguen dia rere dia. Avui ha estat el vot contrari a donar a conèixer l'historial de l'exinspector franquista a qui l'any 2018, no fa tant, es volia deixar sense medalles per un reconeixement indigne a la seva feina al cos de policia.

Què passa amb Podemos? Les paraules se les emporta el vent, i les promeses esdevenen una farsa mal dissimulada. De qui ens podem fiar? En política ja es veu que de ningú. De Pedro Sánchez ho sabem des del primer dia, però de Pablo Iglesias es podia esperar una altra cosa. Ha estat just tocar poder i adonar-nos que és fals com tots els altres. 

La gràcia que Podemos entrés al govern era observar com resolien els petits conflictes del dia a dia amb el seu soci de govern. De seguida ho hem descobert, i sembla ser que la tàctica és afluixar i fer marxa enrere de molts dels seus principis ideològics. 

Diuen que en posterioritat a la votació, quan ha rebut tantes crítiques, ha manifestat que havia estat un error. M'agradaria saber de quin error em parla, si del sentit del vot, o d'haver quedat en evidència davant dels seus i dels altres. 

No serà la darrera vegada que veurem contradir-se en la seva gestió pública. És molt diferent governar que estar a l'oposició. Quan no es tenen responsabilitats de govern és fàcil opinar i criticar. El més difícil és mantenir-se coherent quan tothom et mira perquè tens poder de decisió.

Els ponts a refer entre les opcions polítiques catalanes

He llegit que, en vistes a les eleccions municipals del proper mes de maig, el PSC vol refer ponts amb ERC i PDECat. Sabem que les eleccions municipals s'han d'analitzar de diferent manera segons en quins municipis ens fixem, sobretot aquells que tenen menys població, ja sigui per qüestions personals d'enemistats, historial local o noms de persones que figuren a les llistes. Malgrat això, sí que considero important el diàleg previ i la voluntat d'arribar a acords entre les forces polítiques que tenen cara i ulls.

Amb la irrupció de C's a Catalunya el món polític es va embrutar. L'estil de la majoria de membres de C's no s'adequa al que històricament ha estat el panorama polític i social del nostre país, i això no té res a veure amb el sobiranisme i l'independentisme, ja que en el mateix sac i col·loco ERC, PDECAT o el PP i ICV. La manera barroera de comportar-se la majoria de polítics del C's ha deixat molt clar quins són els seus objectius i encara més els seus mètodes, provocant i violentant l'entorn amb l'únic propòsit de fraccionar la societat culpant-ne als sobiranistes.

Amb l'aparició de Vox a Andalusia s'espera una radicalització a la dreta del PP i C's per evitar ser cruspits per la nova formació política. Amb el dubte de quina serà la repercussió a les municipals catalanes, queda clar que el centre polític no hi té un candidat clar i el PSC podria jugar aquest paper. Ja fa temps que el discurs socialista a l'Europa occidental s'ha desinflat, i potser ara és l'ocasió perquè el PSC entomi aquesta responsabilitat i cohesioni l'espectre catalanista, amb la intenció d'aconseguir una mica de pau entre tantes baralles. El PSC sap que si no pren la iniciativa el resultat pot ser catastròfic i perdre definitivament el cinturó metropolità de Barcelona.

L'anècdota de la Mare Superiora

No sé si és cert o forma part de les caricatures més divertides que ens ofereixen les xarxes socials, però la carta de qui va ser primera dama de Catalunya, demanant el traspàs de dos milions entre diferents comptes bancaris, no em direu que no fa gràcia. Sigui o no verídica, és molt escaient per tot l'historial de Ferrusola, per la manera de ser, l'ambient viscut i les diferents reaccions al llarg de la seva vida 'política'.

Quan ho vaig llegir, m'ho vaig creure, perquè sentia la seva veu llegint la carta. L'hi veia. Si no ha estat ella, qui li hagi imputat l'ha de conèixer molt o estar molt encertat en l'ocurrència. Algú s'ha escandalitzat? Jo l'única cosa que m'escandalitza i em costa de creure és la cara dura d'aquell que et sermoneja i pel darrere et fot els quarts i se'n fot de tu.

Una vegada em varen entrar a robar en un petit local on no hi havia res de valor, però em va emprenyar molt, i sobretot em va fer mal, no pas pel que se'n varen endur, ni per haver destrossat el pany de la porta, sinó perquè vaig sentir que algú havia entrat a casa meva, havia violat la meva intimitat. A vegades no són tant les conseqüències com el fet en sí mateix.

Tampoc penso que ens haguem de molestar per si l'actitud de Pujol i família ha perjudicat la imatge de Catalunya o el procés sobiranista. Crec sincerament que el pitjor que ha fet aquesta família, i sobretot Jordi Pujol i senyora, ha estat jugar amb la nostra innocència i confiança. Faltar a la confiança que han dipositat en tu, és el pitjor que passar entre les relacions humanes, i això en política passa sovint. És una llàstima.

L'Ajuntament impulsa el govern obert

Avui he assistit a la sessió de participació organitzada pel govern municipal, amb la intervenció de Fernando Pindado. Remarco "organitzada pel govern municipal" per dos motius concrets. En primer lloc perquè hi assistia la regidora de participació del govern, i en segon lloc perquè només anava acompanyada d'un regidor del seu mateix grup municipal.

La història es repeteix i el govern municipal continua funcionant com els regnes de taifes. No ens ha de sorprendre que en una sessió de participació no hi assisteixi cap regidor o regidora de CIU i del PP, perquè junt amb el regidor del Bloc, varen dibuixar una organització governamental sense la regidoria de participació. Dels partits de l'oposició tampoc calia esperar ningú, coneixent el seu historial, encara que potser hi he trobat a faltar el regidor de la CUP.

Dit això, també cal ser objectiu i reconèixer l'escàs nombre d'assistents que, sense voler donar culpes a ningú, s'ha de tenir en compte per analitzar-ne els motius i mirar de trobar la manera de rendibilitzar els esforços, però sobretot, fer un bon ús de les eines de participació com a base del sistema democràtic del nostre país, o en aquest cas, del nostre municipi.

L'Ajuntament impulsa el govern obert, és el títol del procés que, si no vaig errat, avui ha començat i que té previst continuar amb altres actes i debats. Ens interessa als vilatans un govern obert? interessa realment a tot el govern? interessa als grups municipals de l'oposició? a vegades penso que a nosaltres només ens interessa criticar el govern, però no estem disposats a arremangar-nos ni dedicar-hi ni deu minuts a treballar per un govern més participatiu i transparent. 

En un post no és possible parlar a fons de la participació, però sí que val la pena reflexionar sobre el nostre grau d'implicació, que no només de crítica, en el govern del nostre municipi.