Esperant el xàfec

Després de la DANA del mes d'octubre de l'any passat a València crec que s'ha intensificat l'estat d'alerta davant de possibles temporals descontrolats. El que va passar a València és molt greu i gros, i encara que mai es farà prou per evitar desgràcies humanes, tots els indicis fan pensar que aquella vegada varen fallar massa coses. Encara s'estan investigant responsabilitats, però la confiança en què els responsables de la catàstrofe siguin jutjats cada vegada és més escassa.

Deia que darrerament l'estat d'alerta davant de possibles aiguats és més freqüent. Cada vegada que anuncien pluges comencen a sortir totes les alarmes. A la nostra vila, per exemple, els avisos de retirar els cotxes dels rials són constants. Normalment, no passa res, però en tot cas es curen en salut i que ningú els pugui buscar les pessigolles. Esclar que el perill és que no passi com en la història d'en Pere i el llop: en veure el resultat, que la gent deixi de fer-ne cas.

Els negacionistes del canvi climàtic, que n'hi ha, m'imagino que s'ho deuen mirar d'esquitllada, convençuts que el món està malalt i que tot plegat és una mania d'uns quants, encara que aquests siguin especialistes en temes climàtics.

Sigui com sigui, la veritat és que cada vegada estem més pendents del temps. Les previsions continuen fallant com abans, però ara es miren més amb lupa. Vivim una mica tensats, i la situació del món no ens hi ajuda. Siguin les declaracions de Trump, el cinisme de Putin, o la impotència dels estats europeus davant d'una realitat que no saben com agafar-la, avui viure distret no és fàcil i això ens pot portar més problemes del compte. El remei pot passar per posar-hi distància, sense aclucar els dos ulls, no sigui que quan ens despertem sigui massa tard.

El cinisme del ministre

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el senyor Óscar Puente, no hi ha dia que no creï algun tipus de polèmica. Crec que és més per la seva verborrea que no pas pel que fa o deixa de fer. La seva actitud, quan té un micròfon al davant, no l'ajuda gaire i provoca moltes crítiques, potser innecessàries.

Als catalans, que hem patit des de fa molts anys els problemes del transport de Rodalies, no ens fa gens de gràcia llegir que el ministre afirma que els trens funcionen tan bé. Que hi ha algun problema de tant en tant perquè falta invertir més, i els polítics anteriors no ho han fet prou bé, però que... amb l'AVE ho tenim a escala d'excel·lència, i que les Rodalies acabaran funcionant a la perfecció.

Ho llegia ahir mateix, quan la meva filla se'm queixava que el tren no havia arribat a l'estació, i que aquesta s'anava omplint de passatgers. Vaig anar a l'aplicació de Rodalies i no hi havia cap incidència. Tot estava funcionant correctament. M'imagino que el fet d'arribar amb mitja hora retard no es pot considerar una incidència, ja que és un fet força habitual. Llavors em pregunto per què tant d'interès a crear aplicacions a la xarxa si no reflecteixen la realitat?

Parlar de Rodalies és molt cansat, perquè portem massa temps amb les anècdotes. El més greu de tot és que afecta molta gent, sobretot les persones que necessiten desplaçar-se sovint per anar a la feina o a la Universitat. El fet que els trens funcionin tan malament de manera sistemàtica és una falta de respecte a la ciutadania i els polítics de torn haurien de donar la cara i disculpar-se.

Al ministre Puente li agrada la gresca. Pel poc que el conec i he sentit a parlar, és la persona idònia per fer posar nerviós a l'adversari polític. En aquest joc ja s'ho faran, però quan es tracta de donar resposta als ciutadans, cal més seriositat i autocrítica. No diré que tota la culpa sigui d'ell, però com a responsable polític l'ha d'assumir i, com a mínim, ser més respectuós amb qui ho pateix cada dia. Crec que el meu professor de filosofia m'acceptaria que el titllés de cínic.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

Feia dies que no li llegia cap acudit

Ja feia massa dies que el senyor José Zaragoza no obria la boca i m'imagino que no podia aguantar-ho més. Havia de piular i, per tant, insultar a qualsevol persona que pensi diferent d'ell. No en té prou amb criticar, sinó que ha de ferir l'altra persona i, col·locar-se alguna medalla. En aquesta ocasió li ha tocat el rebre al president.

Els que em seguiu sabeu que el president Torra no és sant de la meva devoció, i que fa molt temps que m'hauria agradat que ja hagués plegat, però això no treu que el respecti com a persona i en tot cas pateixi el fet que continuï sent el nostre president.

El senyor José Zaragoza, amb l'historial que arrossega el millor que podria fer seria callar i intentar passar desapercebut. No ha fet res per al país, sinó tot ho ha supeditat al partit, també l'entrellat que se li ha descobert. No ha estat mai aigua clara i probablement el seu cinisme el fa insultar els altres com a pròpia defensa. Ja on diuen que aquesta és una bona tàctica.

Criticar el senyor Zaragoza no és aplicar una postura partidista, encara que ell ho acostumi a fer, perquè en el seu cas les seves paraules van més enllà d'una opinió política. Tracten de desmerèixer l'altre i proclamar-se com una persona exemplar. Ell defensa els sanitaris, els altres no ho fan.

És molt trist adonar-se de quin tipus de persones es mantenen a la política del nostre país, amb una manca de valors i una aureola tan grisa.

Cal estar més preparat per ocupar un càrrec

El ministre de sanitat viu en la seva pròpia carn el cinisme que durant dos anys ha practicat atacant el govern de la Generalitat. Potser no s'havia adonat que governar no és tan fàcil, sobretot quan no es tenen les aptituds suficients per fer-ho. Hi ha persones que a vegades he admirat per la seva predisposició a ocupar qualsevol lloc, encara que no en tinguin ni idea. Potser és aquesta la manera d'actuar, però a mi em deixen parat.

Ha estat criticant el govern de la Generalitat, amb sorna i sí, amb cinisme, i ara es veu embolicat en una compra-estafa de 650.000 tests ràpids del coronavirus. I no serà aquesta l'única cosa que el farà ballar el cap. Avui ja es parla que el govern espanyol està estudiant aplicar mesures més restrictives per afrontar el coronavirus, quan des d'algunes comunitats autònomes ja fa dies que li demanen. 

Ahir estaven molt contents perquè havien disminuït les morts, però avui han tornat a augmentar, per sobre de la mitjana dels altres dies. El problema no està solucionat i cal trobar la manera de millorar-ho.

El govern espanyol, que es creu tan savi, s'ha vist superat per la malaltia i també ahir per les mesures econòmiques que es volien aplicar des de Brussel·les. Se'ls ha titllat de no fer bé les coses. Amb nosaltres fan servir qualsevol excusa, estic d'acord amb l'adjectiu de xarlatà que li dona Xavier Roig a Pedro Sánchez, al seu article d'avui. A Europa no es pot anar amb les mateixes excuses.

Tinc més confiança en el govern de Pedro Sánchez que no pas en el govern de Rajoy, però tot i així li demano més humilitat, i més transparència. 

Dia de la dona

La notícia del dia són les manifestacions del 8 de març arreu, amb molt bona resposta, reivindicant una situació que hauria d'estar normalitzada i que, tot i haver millorat molt, es troba lluny de solucionar. També destaco el cinisme d'alguns partits polítics que surten al carrer quan no han fet res al respecte.

L'educació que hem rebut ha marcat la desigualtat entre sexes que encara és ben evident, amb una resistència conscient i en la majoria de casos inconscient, perquè el desequilibri es mantingui. Encara surten de natural massa reaccions masclistes i t'adones que entre els joves no es fa prou per conscienciar l'error de les diferències de tracte.

Em sorprèn que no només sigui cosa de gent adulta, persones que han rebut una educació sexista, sinó que els joves són poc crítics amb les diferències. Les influències dels mitjans de comunicació encara són negatives i els populismes, tan de moda actualment, hi van en contra. 

La força de les manifestacions d'avui és important, però cal encara més treball diari per avançar en la cerca de l'equilibri, ser-ne conscients, i exigir que qui pot provocar els canvis es posi les piles, s'ho cregui de veritat i treballi per aconseguir-ho.

És important veure clar quins són els partits polítics que ho tenen assumit i lluiten per desfer aquesta tradició patriarcal, i quins surten per quedar bé, però en el fons no tenen cap interès per canviar les coses. Quan tenim l'oportunitat de donar el nostre vot, convé tenir molt clar a qui ho hem de fer.

El desvergonyiment de la política

Cada dia tinc més clar que s'ha de ser un desvergonyit per empatisar amb la política actual. I no em refereixo només en la política del nostre país, sinó la universal, la que es fa un tip d'autoanomenar-se democràtica i participativa. 

L'absolució del president dels EUA al Senat Nord-americà és una mostra del cinisme i el desvergonyiment de la classe política. Per més evidència que hi hagi d'uns fets, no li toca el rebre a l'estafador si té suficient suport al Senat. 

No és estrany llavors que passi el passa al nostre país amb uns polítics de joguina, sense credibilitat ni  capacitat per liderar uns partits que es diuen demòcrates. Si el mirall són les grans nacions, avui no hi ha enlloc models a seguir que es mantinguin ferms contra qualsevol tipus de corrupció, també la política.

Les declaracions de la triple dreta espanyola davant la trobada dels presidents espanyol i català són una demostració més de la incapacitat d'aquests tres partits de construir des de l'oposició. Actuen com uns partits de fireta, sense educació ni arguments sòlids i defensables.

Tindrem temps per valorar el diàleg entre els dos governs, perquè avui tot era de color de rosa, i potser és el que calia, abans d'entrar en matèria i defensar els diferents posicionaments. Haig de dir que tinc molt poca confiança dipositada en aquest diàleg anunciat, però també cal distingir la manera de fer d'uns i altres polítics. De moment no podem confiar en res que vingui de la dreta espanyola, i esperar que la capacitat de diàleg del PSOE sigui millor que pocs mesos enrere, quan no es necessitava el suport d'ERC per esdevenir president del govern espanyol ni per aprovar els pressupostos.

El cinisme de l'alcaldessa

S'ha de reconèixer que la nostra alcaldessa sap parlar molt bé, té capacitat per convèncer qui l'escolta, a condició, però, que es desconegui la realitat. S'inventa allò que li convé i el seu objectiu és quedar bé i emportar-se tots els mèrits. No reconeix els errors, sinó que els carrega als altres i considera desagraïts i mal educats aquells que li porten la contrària.

Avui darrer diumenge de 2018, a Ràdio Arenys, ha tornat a mentir quan parlava de les obres del Rial Sa Clavella. Ella ha estat qui ha negociat amb SOREA el canvi de la canonada d'aigua, per iniciativa pròpia. Segons l'alcaldessa no hi té res a veure la pressió dels veïns que des de fa setmanes ho demanaven. Ara, que s'haurà de desfer part de l'obra feta, ara ha decidit fer canviar la canonada.

I quan li critiquen que no responen les instàncies dels vilatans, diu que fa deu dies que la varen entrar. I quan l'entrevistador i director del programa El Dominical li recorda que va ser el 19 de novembre, o sigui ara fa 41 dies, afirma que després de presentar la instància amb la recollida de signatures, es va celebrar la reunió, quan aquesta reunió va ser cinc dies abans, el dimecres 14 de novembre, i va ser el que va motivar la recollida de signatures durant aquell cap de setmana.

I després no sap interpretar com estan col·locant el clavegueram. Ho puc entendre, perquè tal com s'està fent és pur surrealisme. El tubs que deixen a façana són inútils. No serveixen per a res. Si el clavegueram el col·loquessin més soterrat, podrien connectar-hi els claveguerams de les cases. El dia que hi hagi problemes amb els desaigües hauran de desfer l'obra feta.

Finalment ha reconegut que a hores d'ara no hauria tirat endavant l'obra. Alguns veïns ja li vàrem oferir l'oportunitat de fer-ho, perquè amb el pressupost de què disposaven i amb la negativa a substituir els arbres, que amb les arrels ens perjudiquen, ja sabíem que no s'estaria fent una bona obra. 

Aquesta obra formarà part del llistat d'execucions que presentarà durant la campanya electoral del mes de maig. Ho presentarà en positiu, però el lloc que li correspondria és a l'altra part. Una justificació més per no votar una persona que va a la seva, sense escoltar els veïns i mentint per quedar bé davant dels altres. No és la millor opció que tindrem per escollir.

Hospital farcit de plàstic

Em resisteixo a pensar que només hem de parlar d’un únic tema, malgrat que sóc molt conscient que és tan important com injusta la situació dels nostres presos polítics. Es fa difícil imaginar que la política espanyola i el poder judicial estiguin tan corromputs i puguin actuar de manera tan fatxenda sense que no els caigui la cara de vergonya, ni cap organisme o institució democràtica hi pugui posar fre. Aquest és l’alt nivell de cinisme i injustícia de la nostra societat.

Volia avui, però, parlar de la meva experiència d’aquesta setmana a l’hospital en què m’he adonat que el plàstic està més present a la nostra vida del que puguem arribar a pensar. Darrerament sembla que hi ha més consciència del mal que ocasiona el plàstic i sembla com si ens haguem conscienciat una mica més. Se'n parla molt. Potser és per això que m’he adonat de l’alt consum de plàstics als serveis sanitaris. Plàstics tous i plàstics durs. No es podria reduir?

Probablement no és tan fàcil, però de ben segur que ens hi podríem fer més. Ho deixo així per als que en saben i que poden influir en la indústria de components sanitaris. M'agradaria conèixer què passa en altres països, sobretot aquells que estan mes sensibilitats amb els residus i el seu tractament.

He anat observant, durant aquesta setmana, tots els elements que entraven i sortien de la meva habitació. Hi ha molt plàstic! Com a exemple molt senzill que no crec que fos tan difícil de resoldre n'apunto un: la bossa de plàstic que embolica els coberts del càtering; es podria evitar, no fa falta i en són moltes les bosses diàries que s’utilitzen.

Ni oblit ni perdó

Resulta molt difícil poder parlar dels fets d'ara fa un any sense deixar-te portar pels sentiments, ja sigui de ràbia, dolor o impotència. Tant de bo fóssim capaços d'analitzar-ho fredament i a poder ser també objectivament, però és difícil. Ho és perquè el que va passar va ser molt greu, i és per això que organitzar una manifestació per celebrar l'actuació policial no és només un cas de cinisme, sinó que m'atreviria a dir d'odi institucionalitzat.

Al marge d'estar d'acord o no en la celebració del referèndum, hauríem de ser capaços d'analitzar què va passar aquell dia. Quin va ser el comportament de la gent, les persones que volien votar i els policies que tenien l'ordre d'impedir-ho. Voldríem saber qui va donar l'ordre als policies d'actuar d'aquella manera tan violenta. Eren ordres clares i contundents o es tractava de l'odi personal, conreat d'alguna manera, per atacar els catalans que es trobaven als col·legis electorals?

Veure les imatges de l'actuació policial no poden agradar a ningú. Només bèsties i persones irracionals hi poden trobar satisfacció, però ni tan sols haurien de ser consentides. Qui declara que no hi va haver càrrega policial no és un cínic, sinó un sàdic que no es mereix ostentar cap càrrec públic.

Aquest cap de setmana recordem els fets de l'any passat, el dia 1 d'octubre de 2017, i l'única cosa que em surt del cor és que no ho oblidarem mai i, malgrat l'educació moral que he rebut, difícilment podré perdonar, no només per com varen actuar, sinó per la manca de penediment, ans el contrari, l'orgull d'haver actuat correctament en defensa d'un Estat corrupte i agressor dels drets humans.

Defensar l'actitud de la policia el dia 1-O és cinisme i mala fe

Sabeu qui és Joan Sabaté? Jo, fins avui, no en tenia ni idea. Joan Sabaté és el subdelegat del govern espanyol a la circumscripció de Tarragona. Aquest senyor, segons he pogut llegir a la notícia de l'ARA, va ser alcalde de Tortosa i diputat del PSC al Parlament de Catalunya. Doncs bé, aquest senyor, de manera intencionada o per casualitat, avui ha sortit al diari per les seves declaracions sobre l'1 d'octubre de 2017. Sabaté diu que la policia espanyola es va comportar correctament davant de la provocació que va rebre dels votants catalans. I afegeix que l'actitud cap al mossos d'esquadra va ser molt diferent.

És cert que l'actitud cap als mossos d'esquadra no va ser la mateixa, però hi ha un detall que potser no treu a l'entrevista, i és que els mossos no es varen presentar amb una porra als dits clavant cops al cap dels votants. Potser per això la resposta no va ser la mateixa, oi?

No trec aquest tema per discutir sobre els fets del dia 1 d'octubre i valorar-ne les diferents actituds, sinó per ressaltar la capacitat de moltes persones per conviure amb el cinisme més intens, per justificar la seva visió de les coses i defensar la posició política davant de la societat. 

Un pot defensar que la policia actués per mandat judicial contra un fet, la votació del referèndum, prohibit expressament per l'Estat, però d'aquí a justificar la manera d'actuar de la policia n'hi ha un bon tros. Jo, per exemple, no he deixat de criticar el jutge Llarena pel que he considerat una prevaricació en tota regla, però mai defensaré que se l'escridassi mentre sopa amb uns amics, sinó en tot cas valoraré el propi sopar i amb els amics que ho fa, per treure'n les meves conclusions. Si no sabem diferenciar una cosa de l'altra no anirem bé. Ni uns ni els altres.

Per acabar-ho d'adobar ens demanen paciència!

Enric Millo, el delegat del govern espanyol a Catalunya, ha entrat a formar part de la llista de polítics impresentables, molts d'ells a les files del PP català. Les seves paraules i actitud davant dels problemes de col·lapse de l'aeroport de Barcelona no només són una demostració de cinisme, sinó que al mateix temps deixen veure l'atac constant a Catalunya. Volen ofegar la gallina dels ous d'or?

Aquest rancor cap a Catalunya es podria entendre per part del govern espanyol i els seus seguidors, però que això vingui per part de catalans, és increïble. No sé si tenen la ment bloquejada i actuen com a titelles, o bé com es pot ser tan cec anant en contra del país que t'ha vist néixer.

Ens bloquegen els ports marítims, posen totes les traves al corredor del Mediterrani i col·lapsen l'aeroport de Barcelona per frenar qualsevol intent de progrés econòmic. I ens demanen paciència! Que s'ha tornat boig? Com es pot ser tan cínic i malalt? No era el senyor que parlava de diàleg? Com és que no va convocar la part catalana? Com és que no es va presentar a la convocatòria de la Generalitat? Tàctica o gamberrisme?

Reconec que em vaig equivocar arran del seu nomenament. Em pensava que l'etapa gris de l'anterior delegada del govern hauria finit i que en començaria una altra de millor, però va ser un error. No es pot confiar en la gent del PP. Mai faran res per millorar Catalunya, ni l'economia, ni la cultura, ni el benestar social, mai!

I ens demana paciència? A mi se m'ha acabat i crec que tenim prou motius com per pensar d'aquesta manera. El PP català és la negació del nostre país, i em sap greu per molts regidors i regidores d'aquest partit que treballen de la mà de la ciutadania per treure'ns del cul de sac on vàrem acabar arribant, però els seus companys del govern i de la institucions supramunicipals els fan un flac favor.

Trist, patètic i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

Vivim en un país on els culpables es fan les víctimes i traslladen la culpa als denunciants; un país on no s'atrapa mai els responsables de la corrupció que ho enfanga tot, o si més no se'n surten alegrement; un país on el pes de la Justícia no és el mateix per a tothom, i sempre en paguen els plats trencats els mateixos; un país on el poder polític es conxorxa amb el judicial per perpetuar-s'hi, a esquenes dels que els han escollit; un pais on no es prenen decisions per al bé comú, sinó que es decideix a conveniència dels dirigents polítics i els seus amics.

Ahir comentava que no em varen agradar les paraules del diputat Rufián a la sessió de control del Congrés de Diputats. No crec que aquest hagi de ser l'estil a seguir per obtenir la confessió dels acusats per utilitzar malament la seva responsabilitat política. Al mateix temps, però em fa fàstic la manera que tenen alguns polítics i càrrecs públics de treure's de sobre la responsabilitat d'unes actuacions il·legals, també moralment. Em dol que ningú assumeixi els errors i dimiteixi per honestedat.

Hi ha massa cinisme impregnat en la política del nostre país, i molt poca sinceritat i decència, i mentre això sigui així, no aconseguiran que la ciutadania es prengui seriosament l'exercici de la política ni respecti els que han decidit exercir com a polítics.

Ignoro que pot acabant passant amb l'ex-ministre i l'exdirector Antifrau que ahir varen passar pel Congrés de Diputats, però l'experiència em fa pensar que tot plegat acabarà en no-res, i sortiran nous casos que taparan aquest i així anirem passant els dies, els anys i les legislatures. Patètic, trist i fastigosament reprovable sistema democràtic el nostre!

El gat i la rata amb el Constitucional

Gràcies a l'actitud del govern estatal, en funcions, Catalunya està jugant al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, que lentament, però amb pas ferm, va deixant sense efecte les lleis del nostre Parlament, al marge de si hi ha hagut unanimitat en la seva aprovació, i evidentment sense tenir en consideració el contingut i beneficis de les lleis suspeses per a la societat civil. Tot això a instàncies d'aquest vergonyós govern del PP.

M'agradaria poder veure per un forat quina seria la situació si el govern estigués en mans del PSOE o C's. Voldria pensar que les coses canviarien, però prefereixo ser realista i creure que no aniríem gaire més bé, en el segon cas, a pitjor.

El cinisme del PP donarà ales als que creuen que la victòria sorgeix després de petites derrotes. Que quant més ens pressionin més bé ens en sortirem, perquè ens unirà i ens farà més forts. Jo no penso que haguem d'arribar als límits, sinó que es tracta d'eliminar follies i tornar al seny, al diàleg i a la recuperació de la normalitat política.

Probablement Aznar tindria raó que primer ens trencaríem nosaltres que l'Espanya única, si ens deixessin actuar lliurement, però amb el seu ajut pot ser que es produeixi l'efecte contrari i ens trobem bé anant units.

Si els nostres governants, els nostres alcaldes, del color que siguin, aconsegueixen treballar plegats, tindran la seva població al costat per afrontar el que faci falta. No podem permetre que des de l'Estat ens enfrontin entre nosaltres, sinó que hem de donar-los una lliçó d'unitat a l'hora d'exigir els drets més elementals de tota societat, la protecció dels menys afavorits, en un món dominat pel capital i la seva influència.

No sé si cal la desobediència, però sí l'astúcia, i aquesta només vindrà de la mà de la unitat.

A Espanya es banalitza el nazisme i la democràcia

Des de fa temps que des de posicions espanyolistes se'ns ha titllat de nazis pel simple fet de defensar la nostra nació i el dret a decidir dels catalans, i han sorgit veus crítiques amb aquesta banalització del nazisme, una crítica des de Catalunya, però també des d'Europa. Imagineu-vos quin grau de cinisme quan se'ns compara amb els nazis mentre els nostres adversaris compten amb grups que utilitzen signes feixistes i irrompen violentament en actes democràtics i de debat.

També a Espanya es banalitza la democràcia quan es considera un valor democràtic el fet de no permetre el vot. Aquesta tergiversació dels conceptes no és més que la mostra palpable que estem vivint un temps confús, encoratjat per un govern espanyol autoritari i prepotent, incapaç de dialogar i judialitzant la política, en un sistema sense independència del poder judicial, clarament sotmès a la voluntat del poder executiu. 

Un govern del PP que des de fa anys es dedica a reduir els drets dels ciutadans, beneficiant una minoria protegida des del temps del dictador, però que malgrat els seus esforços no pot evitar que es descobreixin els molt corruptes que prostitueixen la política espanyola. Un Tribunal Constitucional que des de fa molts anys ha vist perdre tota la seva credibilitat, i que darrerament ha assolit límits insospitats. 

Només confio que la imatge que aquest Tribunal i el mateix executiu espanyol estan donant, faci estralls a Europa i a tot el món, i descobreixin qui és el seu perfil i què es pot esperar d'ells en una Europa en hores baixes que no pot confiar en sistemes tan poc democràtics.

Quan parlem de democràcia no estem pensant en el mateix. La democràcia que entén el govern espanyol o partits com UPyD o C's, no té el mateix sentit que l'accepció de democràcia reconeguda universalment. 

Polítics incapaços, confiança perduda

Iniciem una nova setmana sense que les coses hagin canviat gaire. Les noves mesures presentades pel govern, el darrer divendres, no ajuden a obrir els ulls a l'esperança, sinó que es veuen més com un nou signe d'inconsistència del govern i incapacitat per guanyar-se una població que li ha perdut la confiança i potser aviat el respecte.

En una tertúlia improvisada d'aquesta tarda ens lamentàvem del nivell dels nostres polítics, la corrupció i la nul·la exigència de responsabilitats per la mala gestió pública. Polítics sense coneixements ni formació suficient per gestionar l'administració pública. Alguns d'ells amb interessos privats i corruptes, i un sistema judicial que permet que els més rics i influents no paguin per la seva culpa i deixin d'entrar a la presó. Aquests tres elements provoquen rebuig i desconfiança vers els polítics i les institucions.

Ens estranyàvem que no hi hagués més crispació i revoltes, sobretot si es confirmava que les xifres de l'atur eren reals. Que 267.000 famílies catalanes tinguin tots els seus membres a l'atur, no és poca cosa i les conseqüències desastroses. Que el nivell d'atur juvenil sigui tan elevat, i que la ministra Báñez digui que la fuga de joves a l'exterior s'ha de considerar mobilitat exterior, és preocupant, per ara i pel futur del país, i demostra la ignorància o el cinisme de la ministra.

Jordi Savall deia avui al diari ARA, tot parlant de cultura, que l'enemic més gran és la ignorància, i té molta raó. Sovint penso que els polítics combaten la cultura fomentant la ignorància de la ciutadania, per evitar el rebuig a una manca de creativitat cultural, però també política i social.

És per això que trobem tants motius i exemples de baix nivell cultural. Una manca d'intel·ligència en els models que intenten imposar-nos, i llavors sorgeixen polítics com Antonio Cantó, que a més d'ignorant és un perill per a la convivència de la nostra societat.

Comentàvem també, aquesta tarda, que els polítics prioritzen el partit polític a la població. Demanem democràcia i transparència i caldria que es comencés a dins els partits. No és bo que els mediocres arribin més amunt, només perquè juguen amb la hipocresia, l'adulació al líder i no es tingui en compte les seves qualitats, la seva capacitat de gestió. Si no es canvia la manera de fer i de ser, el futur del nostre país no té futur.