A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Ahir vaig conèixer la mort de qui fou professor meu a la facultat d'Econòmiques, el senyor Francesc Granell, de qui no en guardava gaire bon record d'aquella etapa acadèmica. De fet llavors era com el segon professor, a l'ombra del doctor Joaquim Muns, a l'assignatura d'Organització Econòmica Internacional, si no recordo malament. Han passat gairebé cinquanta anys.

Ambdós professors eren molt diferents. Mentre Joaquim Muns es feia apreciar, Francesc Granell més aviat resultava un xic antipàtic. Va ser el meu únic contacte amb ells dos, i tots dos han estat uns referents en economia internacional, amb molts reconeixements acadèmics i professionals.

Però la mort que ha causat més impacte, no pas perquè hagi vingut de nou, sinó per la importància mundial de la seva figura, és la de l'expresident de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Com tota persona pública té els seus defensors i els seus detractors. Només els que no fan res poden presumir de no tenir enemics. L'altra cosa és saber valorar què pesa més a la balança, i sobre això també hi ha divisió d'opinions.

No és estrany que als ulls dels actuals dirigents russos, i els seus simpatitzants, la figura de Gorbatxov generi tanta controvèrsia i hagi passat com un personatge indesitjable. Ell va ser el darrer dirigent de la Unió Soviètica i per això el culpable dels que enyoren l'imperi soviètic. Sembla ser que no rebrà els honors d'estat com caldria esperar, però això tampoc no ens ve de nou.

Negar la importància i la repercussió del seu paper a la política mundial seria una estupidesa, tant si t'està bé com no, i som moltes les persones que pensem que va ser un bon polític i que va actuar d'una manera coherent. Probablement va fracassar per un excés de confiança en els dirigents occidentals que d'alguna manera li varen fer el llit.

Si una cosa és certa és que sense ell el món seria molt diferent a com és ara, i davant dels problemes actuals, és lògic que hi hagi qui pensi que es va equivocar. M'imagino que els darrers anys ha viscut compungit en veure l'actuació de l'actual president rus, adonant-se potser que tot el seu esforç no ha servit de gaire, sobretot en benefici de les persones més humils i obedients del seu país.

Aquests dies tindrem l'oportunitat de llegir molt sobre la seva vida i les decisions que va prendre com a president de la Unió Soviètica, i potser ens assabentarem de fets que desconeixíem i que probablement expliquen moltes de les preguntes que alguna vegada ens hem fet. Sigui com sigui, però, Gorbatxov ha estat un personatge important de la política mundial, amb qui hem compartit un món cada vegada més desorientat i amb més interrogants pendents per resoldre.

Autocaravanes a Arenys de Mar

L'Associació d'Autocaravanistes de Catalunya ha reaccionat davant la notícia que va proporcionar l'alcaldessa de la vila de voler instal·lar una aparcament d'autocaravanes en una part de l'espai on hi havia el peatge de l'autopista del Maresme i que des de fa un any ha passat a ser gratuïta. La informació no era una novetat per a molts que ja havíem escoltat aquesta intenció per part de l'equip de govern municipal.

És un fet que les autocaravanes tenen prohibit estacionar-se a la tercera platja, on hi ha molt d'espai i que ocupen els vehicles durant el cap de setmana i molts dies de la temporada d'estiu. De fet és una de les platges properes a l'àrea metropolitana amb més aparcament, la qual cosa facilita l'accés de moltes famílies a la platja. 

Fa uns anys havíem observat autocaravanes aparcades fins que es varen instal·lar els senyals de prohibició. No sé el grau de vigilància que hi ha, però haig de dir que no hi acostumo a veure autocaravanes incomplint la normativa. 

El món de l'autocaravana al nostre país ho té més difícil que a la majoria de països europeus on és una pràctica força habitual i es troben molts espais preparats per rebre aquests vehicles, oferint els serveis més necessaris, sobretot per tal de mantenir-los nets.

L'Associació d'autocaravanistes no veu gaire bé la proposta del govern municipal d'Arenys de Mar, sobretot per la distància en què es troba l'espai esmentat de la platja. Fa notar que un espai per a autocaravanes ha de disposar d'uns serveis que comporten una despesa important, i d'un sistema de transport públic per acostar els seus propietaris a la platja i la vila.

M'imagino que quan el govern municipal, en boca de la seva alcaldessa, fa pública la voluntat de proposar aquesta instal·lació, ha estudiat a fons què representa la iniciativa i la veu viable i interessant, tant per als autocaravanistes com els vilatans. No voldria pensar que s'ha tirat endavant amb la notícia sense haver-ho sospesat i veure que és factible.

L'aparcament de les autocaravanes seria compartit amb la instal·lació de plaques solars per aprofitar el sol que tant ens acompanya i que ens podria fer un estalvi energètic, que m'imagino també té pensat una destinació que redueixi la despesa municipal.

M'imagino que de tot això se'n parlarà durant temps i molt em temo que restarà encallat més temps del compte. Estem massa acostumats que les iniciatives públiques en aquest país tenen un recorregut molt lent, i no sempre reeixit. És per això que sovint desconfiem de la gestió pública per poca eficàcia i resultats.

Nexus Piano Duo al taller del lutier

Aquest matí, mentre feia exercici amb la meva el·líptica, he escoltat el programa de Catalunya Música El taller del lutier, que aquest estiu, de 9h a 10h del matí, ha reemès aprofitant el període de vacances. Sempre resulta interessant perquè hi aprenc alguna cosa, sobre instruments o instrumentistes. Aquesta setmana passada visitaven un taller de Barcelona, la Casa Parramon, que m'agradaria conèixer, doncs tal com ho presentaven resultava d'allò més interessant.

Avui els protagonistes eren dos arenyencs que tenim la sort de poder escoltar interpretar bona música, encara que no sigui tan sovint com voldríem. Em refereixo al Nexus Piano Duo, amb la Mireia Fornells i en Joan Miquel Hernández. Ens han parlat del piano a quatre mans i concerts de dos pianos, les seves característiques i diferències. Tot un art, i com ells han aconseguit donar a conèixer molts compositors de casa nostra que probablement hauríem ignorat, si més no amb composicions per aquest tipus de formació.

Sé que aquesta tardor tindrem la sort de tornar-los a sentir a casa nostra i ja des d'ara animo a totes les persones amants de la música clàssica a tenir-ho present per no deixar perdre aquesta ocasió.

El programa s'ha complementat amb una petita història relacionada amb la catedral de Girona i la Fundació Maurí de la Garriga, i que jo desconeixia totalment i m'ha semblat interessant. Casualitats de la vida, aquest migdia dinàvem a casa amb dues joves d'aquesta localitat i també desconeixien la seva existència.

La Fundació Maurí col·lecciona, entre altres obres i documents, els respatllers del cadirat gòtic de la catedral de Girona que Josep Maurí i Serra va adquirir, evitant que es deixessin perdre quan es varen fer obres de remodelació de la catedral gironina. Segons s'ha dit en el programa de radio, el cadirat es troba a l'església parroquial de Canet de Mar.

Felicito a Catalunya Música i de manera especial al conductor del programa, Pere Andreu Jariod, per l'encert i interès que desperta cadascuna de les emissions i que, en no escoltar-les en directe els dissabtes al matí, durant l'hivern, tinc la sort de poder fer-ho el mes d'estiu, de dilluns a divendres.

Polítics mediocres

M'ho heu sentit dir moltes vegades i penso que no vaig errat. Col·locar tots els polítics en el mateix sac és un error i una injustícia. Hi ha polítics que es mereixen ser reconeguts com a vàlids i és una llàstima que per culpa d'altres la gent els critiqui, encara que sigui generalitzant.

És cert, però que el nivell general ha baixat molt. Si més no aquesta és la impressió que tenim persones amb una certa edat i que fa molts anys que hem anat seguint la política, amb més o menys implicació. Sempre votant, amb el risc que després t'hagis de penedir de la teva decisió.

En aquests moments se'm fa difícil trobar un partit polític català a qui donar-li suport perquè ens tregui de l'atzucac on ens hem enfonsat des de fa temps. Seria, doncs, la millor ocasió per canviar el sistema electoral i poder votar llistes obertes. Segur que trobaríem entre tots els polítics que es presenten aquelles persones que ens mereixen confiança i que els podem donar el nostre vot.

Aquesta possibilitat no existeix i em fa l'efecte que jo no l'arribaré a veure mai. No només no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral catalana, sinó que a més som incapaços de valorar la possibilitat d'acostar més els polítics a les persones que els voten.

Els partits polítics són massa forts i estan massa interessats en presentar llistes tancades. Ells s'encarreguen de confeccionar les llistes i posar-hi les persones més fidels als líders dels partits, per aferrar-se al càrrec i continuar vivint de la política. Ja no es tracta de trobar persones capaces de governar, sinó fidels que mai et fallaran.

A les xarxes socials hem pogut veure com molts polítics han caigut a la trampa de participar-hi, intentant justificar moltes vegades allò que no és justificable, i emprant expressions i raonaments molt mediocres. Així és com demostren la seva vàlua personal i professional. La llàstima és que les relliscades no els perjudiquen, sinó que fins i tot els avalen per quedar-se més amunt a les llistes dels partits polítics.

Fa temps que demanem un pas al costat de molts dels polítics implicats en el Procés català. Crec que farien un gran favor al país. Retirar-se a temps no vol dir necessàriament acceptar la derrota, sinó simplement reconèixer que ja no els queda més corda i en tot cas els podem agrair els serveis prestats. 

Turisme de baix nivell econòmic

Aquest estiu el diari ARA ha publicat diàriament una entrevista a l'alcalde o alcaldessa de diferents pobles i ciutats de Catalunya i també la persona del partit de l'oposició. He anat llegint les entrevistes, més que res per saber més coses de ciutats que desconec i que sempre és interessant saber què hi passa i què opinen els seus dirigents. 

Aquesta setmana entrevistaven a l'alcalde de Lloret de Mar, una ciutat que no és gaire lluny de casa nostra, però que n'estic molt desconnectat. De fet no és una ciutat que em cridi l'atenció, tot i que va durar uns anys, que hi tenia coneguts i podia saber-ne alguna cosa. Ara ho desconec totalment, i ho recalco abans de començar a parlar-ne.

Una de les queixes que em va cridar l'atenció era de l'opinió majoritària sobre el tipus de turisme que predominava a la ciutat. Crec que no m'equivoco si dic que molts pensem que el turisme de Lloret de Mar és un turisme de borratxera, de poca despesa i de molts aldarulls. Un turisme que sincerament no desitjaríem a ningú.

Quan desconeixia encara més la realitat dels pobles del litoral català, hi havia dues poblacions que em sonaven pel turisme indesitjable, però que en canvi sortia a totes les pàgines dels diaris, i s'explicava com una font d'ingressos important per a la nostra economia. Parlaven de Calella i Lloret. Calella dels alemanys, per diferenciar-la de Calella de Palafrugell, i per ressaltar que estava envaïda d'alemanys. 

Han passat els anys i sembla com si Calella hagi millorat la seva situació, i sense deixar de tenir molts turistes en temporada d'estiu, no es parla tant dels problemes que aquests provoquen sobretot les nits de festa i ballarugues.

Algú m'ha comentat que els diferents governs municipals de Calella han transformat la població, treballant per millorar la situació del turisme, intentant que la concentració d'hotels no estigui tan al centre, esponjant-los, i permetent que els habitants de tot l'any no ho passin tan malament. Una actuació que semblaria que Lloret no ha practicat i que per això continua patint tots els problemes de massificació de turisme de nivell econòmic i social baix.

Parlo sense conèixer la realitat i per tant algú hauria de sortir en defensa de la població i explicar bé si realment ha millorat o no respecte el passat. El nostre país necessita un canvi d'imatge en general. No podem carregar totes les tintes només sobre aquestes dues poblacions. Segur que trobaríem altres exemples iguals o pitjors. El turisme és una font d'ingressos, però no sempre s'ha correspost amb un alt nivell de renda dels habitants d'aquests poblacions. Potser ens emportaríem un desengany si coneguéssim a fons on es genera més riquesa i arribaríem a la conclusió que tenim la mamella eixorca, i cal un canvi dràstic de la manera d'enfocar el turisme si volem créixer econòmicament. Els entesos que hi diguin la seva!

L'extrema dreta no espanta prou

Arran de l'inici de la campanya electoral a Itàlia torno a parlar de l'avanç de l'extrema dreta a Europa. Es tracta d'un fenòmen general que ens hauria de preocupar, no només a les persones d'esquerres, sinó a tothom en general, perquè aquests moviments són fanàtics i atempten contra la llibertat d'una part important de la nostra societat. No es tracta d'una discussió entre dretes i esquerres, sinó que estem parlant de l'extrema dreta, un fet que no se n'escapa cap país.

Avui, llegint el diari, entenies que el futur d'Itàlia està molt encaminat cap a l'extrema dreta que lidera Giorgia Meloni, i això no és una bona notícia. Itàlia s'ha caracteritzat per tenir uns governs poc estables, amb molts alts i baixos i eleccions freqüents, la qual cosa no ha comportat necessàriament un batzegada al país. Hi hauria molts altres països que amb la seva inestabilitat haurien fet fallida. Això és una cosa que m'agradaria estudiar a fons o bé que alguna persona que ho conegui bé m'ho pogués explicar.

Espanya també té molta pressió de l'extrema dreta, que va de la mà de la dreta conservadora del PP, que està molt més ancorada a la dreta que a molts altres estats europeus. La facilitat amb que el PP pacta amb Vox fa témer el futur del nostre país. No hi ha escrúpols malgrat les grans proclames, ja sigui xenòfobes o masclistes. Sembla estrany que postulats que ens semblava que ja havíem superat, tornin amb tant força de la mà de partits polítics que tenen moltes possibilitats d'acabar governant el país.

I tot això passa en uns països democràtics on els governs són escollits per la població. No tenim excusa a l'hora de criticar els resultats. Som nosaltres mateixos els que decidim qui volem que siguin els nostres governants. És per això que ens hem d'auto analitzar i aconseguir entendre com pensem realment i què fem per aconseguir una societat més justa.

Resulta difícil d'entendre com partits polítics que encara es resisteixen a creure en el canvi climàtic, o en els drets igualitaris per sexe, o els drets dels immigrants, molts d'ells vinguts de fora per necessitat, ja sigui de subsistència o fugint de la guerra, puguin liderar moviments polítics que poden aconseguir el govern de la nació. 

Sovint penses que la gent no està prou conscienciada del problema a l'hora d'anar a votar. Que potser subestima el poder que pot exercir a l'hora de donar el seu vot. No sé si és culpa d'una formació deficient de la nostra societat, o d'una mala informació interessada i que amb elements populistes cala molt més que una altra. Sigui com sigui, seria bo fer tot l'esforç perquè la població s'adonés del perill de caure en mans d'uns governants que poden fer-nos retrocedir molts anys d'història, i el que encara és més greu, perdre molts dels drets aconseguits els darrers anys amb molt d'esforç per part dels nostres avantpassats.

El dret a empadronar-se

Constar en el Padró d'un municipi o no constar-hi et pot canviar la vida. Al llarg del temps els criteris per poder-se empadronar i com fer-ho han anat canviant. Fa anys no resultava fàcil per a tothom, però amb el temps i la bona predisposició d'algunes administracions locals, la cosa ha millorat, encara que no arreu.

Si no vaig errat, el nostre ajuntament és d'aquells que posen totes les facilitats perquè totes les persones que viuen al municipi figurin al Padró, i amb això tinguin accés als drets més bàsics. Hi ha, però alguns municipis que la interpretació que es fa per poder-se empadronar és molt restrictiva i comporta problemes a les persones que ho intenten.

Professionalment he treballat aquest tema, encara que d'això fa molts anys. Els governs municipals acostumaven a estar interessats en reflectir la realitat del seu municipi i no deixar sense fer constar ningú que realment hi estigués vivint. Això semblaria que és el més correcte, i per això la meva estranyesa quan em comenten de poblacions on es fa difícil aconseguir empadronar-s'hi.

El Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya fa temps que va endegar una campanya per afavorir que totes les persones poguessin empadronar-se sense problemes al municipi on residien, al marge de si disposaven o no d'un contracte de lloguer o propietat d'un habitatge. Poder accedir a la sanitat o l'escolaritat dels fills són uns drets que no es poden negar a ningú, en un món que ens considerem democràtics i civilitzats.

El nostre país té molts problemes legals per reconèixer l'estada de ciutadans que sovint considerem de segona. No és fàcil per a les persones que venen de l'estranger, fora del territori europeu, poder ser reconegudes com a ciutadans amb tots els drets. L'accés al treball acostuma a estar supeditat al permís de residència, però alhora aquest permís ve condicionat per tenir una feina reconeguda. És allò del peix que es mossega la cua.

Fa molts anys que vivim amb aquesta incoherència i absurditat, i ni el govern socialista més progressista de la història ha estat capaç de trobar-hi una solució. Joves immigrants poden estar vivint al nostre país durant anys sense una feina reconeguda ni el permís de residència al dia. No ho poden acreditar perquè la legislació vigent no els ho permet. És per això que, tenint en compte aquesta anomalia, el que no podem fer des dels ajuntaments, és posar més traves a les persones que ho tenen tan difícil per subsistir entre nosaltres. 

Per tot això, és d'agrair la tasca que està fent el Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya per reclamar més justícia i fer més fàcil la vida de les persones que d'entrada ho tenen tan complicat. 

L'incivisme, un tema recurrent

Un dels temes que s'ha tractat més a les xarxes socials i a les edicions de vacances dels diaris ha estat el civisme, o més aviat la manca de civisme en el comportament de moltes persones. Un tema que jo mateix he comentat en més d'un post, ja sigui en clau local o més general.

A mesura que et vas fent gran, a les tertúlies que més o menys improvisades es van creant, sorgeix el tema de la comparativa amb altres temps, quan nosaltres érem joves. Acostuma a passar que enyorem el passat en qüestions com el civisme i la convivència. Normalment diem que abans respectàvem millor les persones i també les coses, i que això ajudava a que la convivència fos més fàcil i agradable. Hi ha vegades que augures un futur desastrós i arribes a plànyer els teus fills per com s'ho trobaran tot, amb la consciència que això tu no ho arribaràs a veure.

A la nostra vila el tema de la neteja ha estat molt present a les xarxes socials i als comentaris entre veïns. La veritat és que Arenys no havia estat mai tan brut com ara i d'això ens n'hem de fer tots una mica culpables. Probablement el govern municipal no ho ha gestionat prou bé, però els vilatans tampoc no ho hem posat fàcil. És ben cert que si no s'embruta la neteja no es fa tan necessària. Hi ha el vici d'embrutar el carrer pensant que l'Ajuntament ja no ho netejarà. Abans els veïns s'escombraven la part del carrer de la seva façana. Això ara gairebé és una excepció, una raresa.

El problema, però no és només a la nostra vila. L'exemple de Barcelona és molt clar. Si seguim els escrits de l'Antoni Bassas ens adonarem que no hi ha setmana que no hi surti alguna referència sobre l'incivisme i la brutícia als carrers de la capital. Es tracta, doncs, d'un mal general que no sé com ho hauríem de fer per aconseguir solucionar-ho.

L'incivisme pot provocar deixadesa als carrers d'una població, però també deixa tocades les persones. Quan algú reacciona de manera incívica provoca un malestar que no hauríem d'haver-lo de suportar. Hi ha actuacions que no són defensables, perquè no comporten cap altre benefici que el plaer d'haver molestat els altres, i això és denigrant i sense sentit. Moltes vegades s'ha dit que es pot arribar a entendre un robatori, pel profit que poden obtenir-ne, però està fora de lloc qualsevol acte incívic que no beneficia a ningú. Amb això no vull justificar els robatoris, sinó anul·lar qualsevol instint incívic que no fa res més que empitjorar la convivència, de la qual depèn tant la nostra vida en societat. Tot i l'evidència del que pugui estar dient, malauradament haurem de continuar parlant d'incivisme durant molt temps.

La justícia penal d’aquest país

Arran de la detenció i empresonament del causant de la mort de dos ciclistes a Castellbisbal, que comentava ahir, penso en el fet de privar de llibertat a una persona i el que això suposa. La reacció més immediata que tenim tots davant d'un fet com l'accident comentat, és que qui la fa la paga i que no pot quedar impune, sinó que se l'ha d'empresonar. És cert que tots som responsables dels nostres actes i quan, a més, fugim del lloc dels fets, no tenim excusa per afrontar el mal que hem provocat.

La presó és la solució a tot? Ingressant una persona a la presó queda tot resolt? Penso també amb la persona que finalment ha aconseguit l'eutanàsia i la insistència dels familiars de les víctimes perquè no se li autoritzés, per allargar la seva pena pel delicte comès. Tot és molt complicat i no es pot analitzar superficialment. Estem parlant de persones humanes, encara que hagin comès un crim horrorós.

La nova síndica de greuges és una gran defensora d'un canvi en la justícia penal d'aquest país, advocant per models de presó menys repressors, apostant per mesures penitenciàries com els tractaments en llibertat, els centres de dia i el control telemàtic del condemnat. M'imagino que no és fàcil acceptar segons quines concessions quan has estat víctima directa o bé un familiar teu, però estic convençut que hi ha d'haver alternatives a tancar una persona molts anys sense cap garantia que això serveixi per reparar els danys ocasionats.

No es tracta de no castigar qui no s'ha comportat com calia i ha atemptat contra la vida i la seguretat d'una altra persona, sinó de treballar la manera de reinserir aquesta persona a la societat de la millor manera en benefici de tots. Jo mateix deia que s'havia de castigar més rigorosament una persona que després de cometre el delicte fuig del lloc, i continuo pensant que la pena ha de ser més gran. Una altra cosa és defensar o no el sistema actual. 

Sempre és més fàcil prendre decisions genèriques i exemplars davant de qualsevol atac a la llibertat o vida de les persones, però entenc que hem de fer un esforç per estudiar cada cas i ser capaços de trobar una solució apropiada per a cada persona implicada. Desitjar que una persona es podreixi a la presó pel que ha fet, no és bo, encara que és evident que la irresponsabilitat dels actes requereix d'unes mesures correctores que poden afectar la llibertat de moviments, però que cal analitzar a fons i aplicar la justícia que sigui un bé per a tota la societat, també per al causant del delicte.

L’obligació moral de socórrer els accidentats

Arran de l'accident d'aquest cap de setmana on han mort dos ciclistes i un altre ha quedat greument ferit, som moltes les persones que ens indignem pel comportament d'alguns conductors després de la topada. D'entrada hem de pensar que tots podem participar en algun d'aquests accidents, ja sigui provocant-lo nosaltres mateixos o essent víctimes d'algú altre. El problema s'agreuja quan una persona, que és culpable de la tragèdia, fuig sense voler socórrer les víctimes i pretenent passar desapercebut.

Sortosament el culpable s'acaba descobrint i ha de donar comptes del seu comportament. La pega és que la víctima no té remei. El mal és irreparable. Malgrat tot la societat ha de trobar la manera d'humanitzar la nostra vida i no permetre que culpables d'un accident fugin tranquil·lament del lloc dels fets sense donar la cara ni intentar salvar la vida dels afectats.

He vist que està prevista una condemna més dura quan el causant de l'accident fuig sense aturar-se i és posteriorment detingut, però també m'ha semblat entendre que a la pràctica aquesta manca d'humanitat no acaba d'augmentar la condemna, encara que es demostri la culpabilitat.

Cal millorar les condicions de les nostres carreteres per aconseguir la compatibilitat de ciclistes i automòbils, però també els conductors hem de vigilar com conduïm, i ja no parlo de les persones que estan sota els efectes de l'alcohol o les drogues. Una distracció la podem tenir tots, però després hem de ser responsables dels nostres actes i assumir aquesta responsabilitat amb totes les conseqüències.

Fugir del lloc de l'accident és la cosa més miserable que pot passar en una societat que es diu civilitzada. Hi ha vegades que es tracta de persones que reaccionen sense gaire sentit de la responsabilitat, però la majoria de vegades són persones que tenen tot un historial, si no delictiu sí amb moltes ombres. Això fa que la policia tingui més oportunitats de trobar aquests causants dels accidents, i en aquesta tasca hi hem de col·laborar tots, aportant tota la informació que puguem tenir, si hem coincidit en el lloc de la topada.

Cada vegada que, circulant per la carretera, observo algun ciclista, se m'encongeix el cor i penso que no pot ser que s'estigui jugant la vida. Hi ha massa gent que surt de bon matí amb la bicicleta i no pot tornar sa i estalvi a casa seva. Això no pot ser una constant a la nostra vida, i entre tots hem de trobar la manera de posar-hi remei.

Quan els polítics estan de festa

Aquest cap de setmana la primera ministra finlandesa tenia la seva agenda lliure i va decidir d'anar de festa amb les seves amigues. Sembla ser que s'ho varen passar molt bé i que es varen animar amb música i ballarugues. Com és habitual, algú ho va enregistrar i posteriorment ho va penjar a les xarxes perquè tothom que ho volgués en veiés les imatges. La reacció no es va fer esperar, i tot seguit algú va acusar la primera ministra de disbauxa i d'haver consumit drogues i alcohol.

La primera ministra ha admès que durant la festa varen ingerir alcohol, però que en cap cas va consumir drogues, i va acceptar ser sotmesa a unes proves de control perquè quedés constància de la seva afirmació i innocència. La primera ministra no va passar desapercebuda com hauria estat en algun altre cas. El seu càrrec públic, encara que no l'estigués exercint, l'ha fet sotmetre a judici de la gent. No pot fer el que vol!

És cert que en funció de les nostres responsabilitats, no sempre tenim la llibertat d'actuar de la manera que voldríem, o si més no hem de saber que a algú no els hi agradarà que ens comportem com un mortal més. Considero que un polític ha de donar exemple les vint-i-quatre hores del dia, i no pot actuar al marge de la llei, però enlloc està escrit que un polític no pugui sortir de festa i gaudir-ne amb les seves amistats.

No sé si en el rerefons hi ha una motivació política que vol desgastar la primera ministra, però en tot cas la publicitat que se n'ha fet em sembla desproporcionada. Es tracta d'una persona desconeguda arreu. No hi ha tanta gent que conegui qui és la primera ministra de Finlàndia, com passaria amb molts altres càrrecs públics de països europeus. És per això que no es pot entendre que hi hagi gent que s'esquinci les vestidures en veure les imatges de la primera ministra ballant.

El cas ens ha de fer reflexionar i saber distingir quan estem parlant d'una càrrec públic en exercici de les seves responsabilitats, o bé quan dedica el seu temps lliure amb els seus amics i familiars. Aquest cas no té res a veure amb el que va protagonitzar el primer ministre britànic amb les festes clandestines en època d'epidèmia. Allà hi havia un trencament amb les ordres dictades pel propi govern. En aquest cas de Finlàndia ningú ha prohibit sortir de festa. Siguem més curosos a l'hora d'analitzar les notícies, i estalviem problemes allà on no n'hi ha. A mi em sembla molt bé que la primera ministra surti de festa i en gaudeixi mentre pugui fer-ho. Ja tindrà prou problemes a resoldre quan es posi al davant del seu gabinet.

A la mort d'un referent del nostre país

És cert que quan una persona rellevant es mor hi ha coincidència de moltes persones en lloar la seva personalitat, la seva trajectòria i tot allò que ha fet per al país, fins i tot per part de persones poc afins a la seva ideologia. Sembla com si per uns moments tothom s'oblidi de les picabaralles més punyents i que condicionen bona part de la nostra vida. És un moment de retre homenatge a la persona que ha mort i transmetre el condol a familiars i amics.

A la mort de Josep Espar Ticó són moltes les persones que han manifestat la seva pena i recordat la seva figura que, agradi o no, s'ha de reconèixer pel que va significar per a la identitat catalana en uns moments molt difícils per al país. Segur que hi ha persones que preferirien que no hagués existit, o que no els representa res, però d'aquí a no reconèixer el seu paper dins la història del nostre país hi ha una gran diferència, i honestament no es pot menystenir.

En les mostres de condol hi ha qui ha manifestat la seva tristesa per la desaparició de personatges de la nostra història, fent notar que aquestes figures potser no han deixat uns descendents de la mateixa categoria i personalitat. Quan em queixo del nivell dels nostres polítics actuals i fins i tot ressalto la seva mediocritat, penso precisament en la manca de relleu de polítics que varen viure els anys de la dictadura i que amb un objectiu clar, varen treballar per aconseguir un país lliure i democràtic, amb uns valors universals dignes de qualsevol persona que defensi els drets humans i el respecte per a totes les persones.

Avui estem vivint un període gris de la nostra història, com d'altres s'han viscut, amb una manca de líders capaços de conduir el país d'una manera digna. Salvant les distàncies i tenint en compte la realitat actual, potser caldria analitzar més el nostre passat i totes les persones que d'alguna manera o altra han conduit el país cap a la llibertat, per veure què estem fent malament i en què caldria canviar els nostres hàbits.

Malgrat que la història es repeteix, les condicions no són mai les mateixes, i per això no es pot aplicar un mateix model com en el passat, però sí que hi ha uns principis que no es poden perdre. L'esforç, la coherència, la honestedat, l'esperit de servei, l'estimació cap al país, la cultura, la llengua... són valors que no podem perdre i que massa vegades tenim oblidats o en un segon terme. 

Hem crescut i adquirit molts coneixements. Cada vegada hi ha més persones amb un nivell cultural més alt, amb accés a l'ensenyament i al coneixement en general, i això hauria de ser un avantatge per millorar resultats. Com és possible que en segons quins aspectes hem reculat? Per què no hem millorat com a societat, ara que vivim en un sistema democràtic? Què estem fent malament?

És bo recordar persones com en Josep Espar Ticó, que han estat un exemple de sacrifici per al país, quan podien viure lliurement i sense problemes. Hi ha moltes persones que tenen dificultats greus per subsistir i a elles no els podem exigir gaires més sacrificis, però som molts els que hem tingut la sort de néixer i créixer voltats de comoditats, i en canvi hem estat incapaços de posar tot això al servei del país, de la nostra societat. És bo reflexionar sobre què retornem a la societat del molt que hem rebut de manera gratuïta.

Cansats dels nostres representants polítics!

La pregunta que em faig, després de llegir les notícies sobre política catalana, és què es trencarà primer si el govern català o JuntsXCat? Fa molt temps que presenciem les baralles entre els dos partits polítics en el govern, tants dies com fa que es va constituir el mateix govern, o que es varen fer públics els resultats electorals. Ja he dit més d'una vegada que JuntsXCat no va pair haver quedat per sota d'ERC i això ho ha manifestat des del primer dia, i ha estat, segons la meva manera de veure-ho, el motiu de les disputes entre els dos partits polítics. Ara, però, cada vegada sembla més que JuntsXCat no pot superar la situació i que els corrents interns poden arribar a desestabilitzar el partit, fins al punt de la ruptura.

Una mostra de tot plegat és el discurs i manera de fer de l'expresidenta del Parlament català, que és la més afectada per la derrota electoral i que no va acceptar ser vicepresidenta del govern perquè volia més protagonisme. La seva idea va ser optar a la presidència del Parlament per poder remenar les cireres. El seu passat davant de la Institució de les Lletres Catalanes l'ha portat a que la mesa del Parlament la fes fora del càrrec i s'hi resisteix tant com pot, fins i tot a desgrat de companys de partit.

La por que molts militants de JuntsXCat tenen és que Laura Borràs estiri la corda fins arribar a trencar-la i convertir-se en líder absoluta, encara que sigui d'un nou partit polític. Difícilment acceptarà ser segona d'enlloc, i això és el que no li perdonen molts militants i així es va fer palès en les darreres eleccions internes del partit, en el moment de repartir-se càrrecs entre simpatitzants d'uns i altres.

El que pugui passar dins d'un partit polític em preocupa molt poc. El que m'amoïna és el que passa dins d'un govern perquè quan s'encalla i no actua provoca un mal al país que costarà molt de recuperar-nos-en. Les lluites entre fronts polítics n'hi ha hagut sempre i n'hi continuarà havent. El problema és quan aquestes lluites paralitzen l'obra de govern. El problema és veure que uns polítics mediocres són incapaços de liderar un projecte de país capaç d'il·lusionar-nos. 

Som moltes les persones que estem cansats d'aquests polítics, i tenim el problema que no sabem veure-hi solució, ni tampoc una alternativa clara que ens alliberi d'aquests paràsits de la política. Estem cansats de l'actuació de qui era la segona autoritat catalana, i tingui raó o no en tingui, sigui culpable de corrupció o no, entenem que no és la manera de comportar-se, perquè juga amb el país que és de tots, com si fos el seu patrimoni. Prou baralles inútils i més responsabilitat!

Avergonyit de segons quins comportaments

Fa uns dies que vivim pendents del cel, de si aquells núvols que ens amenacen acabaran deixant un ruixat o no. De si tota aquella tronada portarà aigua a la vila o bé una vegada més ens quedarem amb les ganes. Aquesta tarda, l’últim dia de previsió de pluges sembla que potser sí que acabarà plovent, però encara no cantem victòria. No sabem si les primeres quatre gotes en portaran d’altres o ens quedarem sense poder gaudir d’un bé tan apreciat com és l’aigua.

Però també vivim avergonyits pel comportament d’uns quants, cada vegada en són més, que no respecten els altres. Podem ser molt crítics amb tot el que passa. Hem de ser molt crítics, però respectuosos, i això, aquests dies, ho trobo a faltar.

Ja no es tracta de persones que sota l'anonimat es dediquen a insultar tothom, sinó que ja hem perdut la vergonya i a cara descoberta s'insulta i increpa, no perquè siguem crítics amb aquella altra persona i el que hagi pogut dir o fer, sinó pel simple fet de pensar diferent de nosaltres que ens fa pensar que ja podem dir-li de tot. No diguem d'aquells que menteixen deliberadament per fer mal. Ho hem vist a la premsa, entre polítics, però també entre persones de carrer.

No he vist les imatges, ni en directe ni en diferit, de l'homenatge d'ahir a Barcelona recordant els cinc anys de l'atemptat de les rambles, però segons he pogut llegir no es va respectar el minut de silenci, un símbol de respecte i homenatge als afectats, en aquest cas, de l'atemptat terrorista. Algú pot pensar que és un detall sense gaire importància, però jo no opino el mateix. Es pot discrepar de com s'han portat les coses. Malfiar-se de la intencionalitat de les institucions de l'estat a l'hora de descobrir què hi havia al darrere de tot, però mai hem de perdre el respecte a ningú, i encara menys a qui ha estat víctima innocent d'un atac terrorista despietat.

I això ho veiem cada dia. És per això que soc molt crític amb segons quins comportaments dels nostres polítics, perquè considero que haurien de donar exemple. No pretenc que siguin model de res, però sí que la seva condició de representants de la societat que els ha escollit, haurien de ser els primers de respectar tothom, en la discrepància, criticant allò que considerin injust i erroni, però sense faltar al respecte.

Hi ha principis i normes que no s'haurien de trencar mai. Hi ha un model de comportament que neix a la pròpia família, i els que hem tingut la sort de viure en una família estructurada i amb suport suficient, tant econòmic, com cultural o social, no podem deixar de respectar. Si som incapaços de respectar el contrari, el futur del nostre poble no té solució. No podrem sortir de l'atzucac en què ens trobem, i no aconseguirem créixer com a societat ni persones. És molta la vergonya que passo darrerament, i m'agradaria que fóssim capaços de canviar i aprendre a conviure amb el respecte a les persones, a les coses, a les bèsties, a les tradicions, a la cultura, al coneixement. Un respecte a tot i a tothom, que ens honori i ens faci persones.

Han passat cinc anys

Avui fa exactament cinc anys que iniciàvem les nostres vacances al sud de Noruega amb moltes ganes de veure aigua en abundància. Ja llavors enyoràvem l'aigua al nostre país i això que no estàvem en la situació que ens trobem avui. L'objectiu era veure els fiords noruecs i descobrir noves terres. D'alguna manera trobar allò que no tenim a casa, la qual cosa no vol dir que a casa nostra no hi hagi contrades prou interessants i boniques, i que probablement desconeixem i no arribarem a visitar mai.

Va ser el mateix vespre d'haver arribat a Bergen que ens vàrem assabentar de l'atemptat a les rambles de Barcelona. Ens va cridar l'atenció les imatges que la televisió noruega passava, i que el guia del viatge es va encarregar de notificar-nos. Tot i que en tots els hotels que anem hi ha la televisió preparada, no tenim el costum d'engegar-la. No és aquest el nostre objectiu.

Si bé ens vàrem assabentar dels fets de Barcelona i Cambrils, no va ser fins a la tornada que no ens vam fer realment càrrec de la gran tragèdia, amb moltes víctimes, els familiars de les quals encara reivindiquen el reconeixement.

Potser sí que els fets de setembre i octubre d'aquell 2017 varen treure protagonisme als atemptats del mes d'agost, però sempre he pensat que la policia i també l'estat no van destinar prou energia per esbrinar què va passar realment, i per què no es va poder evitar.

Han passat cinc anys i el recordatori és dolorós, no només per les morts i les persones ferides, sinó perquè molts afectats no han estat atesos com caldria esperar. Som conscients que la mort d'un familiar és irreparable, però sí que esperes consol de qui té la possibilitat de treballar a fons les raons que varen fer possible els atemptats. Em temo que per més temps que passi, el mal record de com s'ha fet tot plegat durarà sempre, i no hi haurà manera de recuperar la pau que és tan necessària per viure feliç.

Diuen que el temps tot ho cura, però quan les ferides no es treballen correctament, aquestes no arriben a cicatritzar mai, i crec que això és el que ha passat i passa amb els atemptats del 17 d'agost de 2017. Un dia que per a la nostra família era motiu de joia i il·lusió, perquè no sempre tens l'oportunitat de fer un llarg viatge i descobrir nous territoris, però que per a moltes famílies va ser l'inici d'un drama que encara perdura, i que els nostres responsables polítics han estat incapaços de resoldre de la millora manera possible. Serveixi aquest meu post d'homenatge a les víctimes i els seus familiars d'aquells tràgics esdeveniments del mes d'agost.

Mala peça al teler!

No és cap novetat la lluita fratricida entre JuntsXCat i ERC i d'això en som testimonis totes les persones que llegim els diaris, mirem la televisió o fem una ullada a les xarxes socials. Diria que la cosa ve de molt lluny, però molt probablement es va agreujar en el moment que els resultats electorals van donar avantatge a ERC per sobre de Junts. Crec que això no ho han paït mai, i ha estat motiu d'aquestes baralles davant de qualsevol situació, i el nostre país ha viscut prou situacions que conviden a posar-s'hi nerviós.

Fa temps que vaig perdre la confiança en els nostres polítics, i encara que no tots són iguals, sí que m'han donat motius com per pensar que la seva actuació és molt semblant i han fet que no em cregui res del que diuen que faran, i penso que ens estan enganyant un dia rere l'altre. També, i ho he dit aquí mateix moltes vegades, estic convençut que el seu nivell és molt mediocre i voldria pensar que el nostre país es mereix millors polítics i millors persones.

El nivell de crispació ha arribat tan amunt que hem menystingut aquells que han estat empresonats per la seva actuació política, o viuen a l'exili. La llàstima de tot plegat és que ens han donat exemples que han portat cap a aquesta manera de pensar sobre ells, oblidant moltes vegades el sacrifici que els ha suposat, i la pena que han hagut de passar.

Aquests dies Oriol Junqueras també ha estat criticat per l'aparent canvi en la manera de pensar i proclamar-ho als quatre vents. Hi ha hagut una baralla dialèctica entre ell i Lluís Llach en relació al posicionament sobre què cal fer amb l'estat espanyol. Al marge de les simpaties que pot generar un o altre personatge, crec que és just recordar les paraules d'Oriol Junqueras no fa tants mesos, on afirmava que amb l'estat espanyol no es podia negociar. Un discurs totalment diferent del que ara practica el seu partit polític i ell mateix defensa.

Hem d'acceptar que al llarg del temps el nostre pensament pot variar, i allò que en algun moment vèiem com a impossible, acabi essent acceptat i fins i tot defensat davant de qualsevol crítica. Si bé això és acceptable, també cal reconèixer el canvi de mentalitat i no avergonyir-te'n, però sí que s'ha d'explicar bé perquè els que en algun moment han cregut amb tu, puguin entendre el canvi d'opinió i siguin lliures de continuar confiant en tu o no.

Amb el posicionament de segons quins militants d'ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, i de militants de JuntsXCat, com per exemple la senyora Laura Borràs, que ja no sé si parlar-ne com a presidenta o expresidenta del Parlament, som moltes les persones que trigarem temps a confiar amb polítics que ens vulguin treure de l'atzucac on ens trobem. Tenim mala peça al teler!

El record fotogràfic de les nostres vacances

Vaig llegir una vegada una crítica sobre les persones que durant les vacances es dedicaven a fotografiar-ho tot, oblidant-se de gaudir del paisatge i de tot el que passava en el viatge. Em va fer pensar si a mi em passava el mateix. Si realment parava més atenció en fotografiar el que se'ns presentava i em fixava poc en gaudir-ne al moment. 

Sempre que surto de vacances m'agrada tenir-ne un record gràfic, perquè tot i que puguis gaudir de tot el que et passa, a la llarga t'oblides de moltes coses, de molts moments, i les fotografies que hagis pogut fer t'ajuden a recordar coses que ja havies oblidat. Després intento analitzar si estic per allò que passa o em perdo fent la fotografia de rigor.

Penso que amb l'arribada del mòbil com a substitut de la càmera fotogràfica ha facilitat que les instantànies no ens distraguessin tant. Potser la qualitat de la fotografia no és la mateixa, tot i que ho dubto, però probablement la facilitat que tens a l'hora d'enfocar l'objectiu, fa que no et perdis el guió.

Després de quinze dies, recuperar imatges que ja havies aparcat, m'ha ajudat a recordar aquelles sensacions que vaig experimentar durant els dies del viatge. Entendre algunes coses que varen passar, i valorar els moments de pau i convivència amb persones que desconeixies i que només t'unien les ganes de descobrir coses noves. 

Avui, amb poca estona, hem reviscut les nostres vacances, però al mateix temps hem conegut altres viatges d'aquests dies, a països totalment diferents. Islàndia, on el paisatge està dominat per l'aigua, en totes les seves facetes i cabrioles, i Egipte, on l'aigua és vital per a la seva existència, i només ocupa una part insignificant de tot el seu territori. La conclusió sempre és la mateixa: l'aigua és vida!

He rebut un avís de la companyia asseguradora de la meva casa anunciant pluges fortes en vint-i-quatre hores, recordant-me què haig de tenir en compte per protegir la casa de qualsevol tipus d'inundació. Ara resultarà que la previsió del temps no em vindrà a través dels professionals meteoròlegs, sinó que seran les asseguradores que t'advertiran de les possibles catàstrofes en un món canviant, amb l'amenaça del canvi climàtic i totes les seves conseqüències. 

Necessitem la pluja, pel que acabo de dir més amunt. L'aigua és vida i sense ella se'ns tanquen moltes portes. Aquesta pluja, però, ha de venir de manera controlada perquè no haguem de lamentar desgràcies. De moment obro totes les finestres i balcons, perquè avui entra aire a la casa. Demà ja correrem a tancar-les si l'amenaça de la pluja és real.

Amb la por al cos

Ahir intentava imaginar com pot ser la teva vida sabent que et busquen per matar-te. Quan saps que hi ha una recompensa per a qui aconsegueixi eliminar-te. Hem vist pel·lícules que ens han pogut posar en situació, però sovint el context és tan irreal que es fa difícil pensar que això et pugui passar a tu.

Imagineu-vos per un moment que tots els teus moviments des que et lleves i fins que te'n vas a dormir, i on ho fas, estan controlats i revisats perquè no hi hagi cap possibilitat que l'enemic, a qui no coneixes i a qui li pots posar qualsevol cara, et pugui trobar i aconseguir el seu objectiu.

La vida de l'escriptor Salman Rushide va fer un tomb en el moment que va publicar la seva obra dels versos satànics i que l'aiatol·là Khomeini va dictar la fàtua contra ell. Mai més viuria tranquil i, sobretot al principi, qualsevol cosa que volgués fer havia de ser estudiada i amagada completament.

Ja no és simplement el respecte a la llibertat d'expressió el que està en joc, sinó que hi ha la pròpia vida que està en perill. No és la llei o les institucions que estan en contra teu, sinó que qualsevol persona, fanàtic, pot atemptar la teva vida, només perquè algú ha decidit que la teva actuació mereix la teva mort.

No ens hem parat a pensar que qui va decidir el futur de Rushide ja fa temps que és mort però que va deixar una herència que, persones que encara no havien nascut, han arreplegat i són agressors en potència que poden fer efectiva l'acció.

No és estrany que, tal com ja va passar amb l'atemptat contra Charlie Hebdo, on molts dels seus membres ho varen pagar amb la seva vida, hi hagi qui pensi que potser no val la pena arriscar la vida per defensar la llibertat d'expressió. Però això és un pensament molt personal i que mai podem qüestionar, sinó en tot cas pensar que nosaltres no en seríem capaços. Actuacions valentes han estat les que sovint han aconseguit combatre el fanatisme, la ignorància i la criminalitat, i que gràcies a ells hem aconseguit assentar unes bases de democràcia que potser ara no tindríem. Tot i això, però, hi ha persones com l'escriptor Salman Rushdie que un dia la vida els va canviar, i que viuran sempre més amb la por al cos.

Begur és notícia

Acostuma a passar que la gent es queixa per coses que consideren abusives i després resulta que són totalment legals, simplement que hi ha desconeixement i el primer que es pensa és que t'estan estafant i no respectant els teus drets. És important, doncs, conèixer quins són els drets i quina la normativa que regula les relacions humanes abans de presentar reclamacions, o simplement criticar actuacions. Una altra cosa és opinar sobre normatives i discrepar-ne. 

Aquest estiu he observat que Begur ha estat protagonista per diferents incidents. Recordo que aquest any, fora de temporada, vaig visitar la població de Begur, i em va agradar. No vaig anar a la platja, sinó que només em vaig bellugar per la part interior del municipi.

Fa unes setmanes que va sortir a la premsa la urbanització que ha destrossat un bosc del municipi. Realment la notícia cridava l'atenció perquè la destrossa del bosc és més que evident, i no acabes d'entendre com ha estat possible. M'imagino que tothom ha seguit els passos que els interessava, i que els promotors es varen assegurar de poder aconseguir el seu objectiu, al marge de l'estètica, que era el que menys els importava.

Desconec com ha acabat tot plegat, perquè l'Ajuntament declarava que la construcció era totalment legal, ja que es tractava d'una zona urbanitzable, i el projecte complia tota la normativa. Suposo que en tindrem més notícies.

Pocs dies després la tenista Paula Badosa feia unes declaracions que provocava moltes queixes a les xarxes socials. La noia parlava de les llengües que coneixia, i en un moment d'ofuscació va dir que si bé parlava el català, aquest no es podia considerar una llengua. Posteriorment ha demanat perdó, i no sé si es tracta d'un posicionament personal sobre el català o una incultura manifesta de la tenista. En tot cas li hauríem de perdonar i animar-la a que en alguna altra ocasió sigui una mica més llesta.

I avui llegia que molts banyistes s'han queixat de la cala Aiguablava de Begur perquè consideren que s'ha privatitzat, i fa impossible poder-hi anar sense haver de pagar per serveis de para-sol i gandula. L'Ajuntament ha justificat la concessió, que s'adequa a la llei, i al mateix temps serveix per controlar l'aforament i beneficiar els usuaris de la platja. 

Estem molt acostumats que tot és de tothom i que podem fer allò que volem a qualsevol racó del país. Ens queixem si ens fan pagar per aparcar, per banyar-nos i utilitzar un tros de platja... Organitzar la vida pública no és fàcil, i d'alguna manera hem de confiar-ho a les nostres autoritats, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, per tal de garantir un ús de tots els serveis sense discriminació. Tal com funciona tot, pensar que les coses s'organitzen soles sense cap tipus d'ordre ni concert és un error. Convé que algú marqui la pauta, però és important que es doni a conèixer i que, en tot cas, tinguem l'oportunitat de discrepar i opinar al respecte. Conviure no és fàcil!

La calor extrema del canvi climàtic

Tenim molt interioritzat el canvi climàtic, encara que potser no acabem de saber a fons què suposa i, sobretot, quines possibilitats tenim encara per revertir la situació i com a mínim intentar d'alleugerir la situació actual i futura.

La calor que estem patint aquest estiu l'acceptem conscients que forma part del canvi climàtic, i encara que podem imaginar que la cosa anirà a més en els propers anys, no sé si som prou conscients de què pot suposar per a la nostra salut i benestar.

Aquesta setmana estem esperançats amb les previsions que la calor haig arribat a les més altes cotes de l'estiu, i que estigui previst que la propera setmana la temperatura anirà a la baixa. Probablement, si es confirmen aquestes previsions, poc a poc començarem a oblidar-nos del canvi climàtic i ja no recordarem, si més no amb tant de sofriment, la calor que hem passat durant aquest estiu.

El perill, doncs, és que, ni a nivell individual ni col·lectiu, siguem capaços de prendre mesures per evitar que l'acceleració del canvi climàtic sigui exponencial. Diuen que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i això és ben cert. Les imatges dels pantans, secs com mai, les oblidarem a mesura que arribin les pluges, i només ho recordarem a nivell estadístic quan els homes del temps ens ho expliquin al seu espai meteorològic.

No sempre valorem prou la nostra capacitat d'incidir en els efectes del canvi climàtic, i com a comunitat també hi hauria coses a fer. Aquests dies s'ha parlat dels arbres de la Riera, que són testimoni del pas dels anys. La convivència amb la natura no és fàcil i hi ha unes servituds que s'han de tenir en compte. Si bé és cert que els plàtans no requereixen de gran dedicació, tampoc és bo que se'ls ignori i no es tractin una mica més del que a simple vista sembla que està passant. La mort d'alguns d'ells i la caiguda d'alguna branca, com va ocórrer la setmana passada, ens hauria d'alertar i fer prendre mesures als nostres governants.

Gaudir de plantes i arbres als pobles i ciutats penso que és tot un luxe, però com a tal comporta un manteniment que no sempre es fa. El canvi climàtic, amb la reducció de pluges i l'augment de la temperatura no els fa cap favor, i per això convindria més dedicació. La caiguda de les fulles és una constant, abans de la temporada de tardor, com havia estat habitual. Això també s'ha de tenir en compte, perquè no genera brutícia, però sí un perill per caure les persones grans.

Amb l'esperança d'una abaixada de les temperatures voldria fer present la necessitat de no abaixar la guàrdia i oblidar-nos del canvi climàtic com si fon un mal son. El canvi persisteix, i tots plegats hem de col·laborar a disminuir els efectes, cadascú segons les seves possibilitats i responsabilitats.

Bufetada d'Arenys en Comú a l'alcaldessa

Ahir dimecres l'Assemblea local d'Arenys en Comú va decidir sortir del govern municipal i passar a l'oposició. El motiu que esgrimeixen és la decisió unilateral de l'alcaldessa Annabel Moreno de retirar la delegació de competències a la regidora de la CUP, Ona Curto, sense haver intentar cap tipus de diàleg. Una decisió que es pot interpretar en clau electoralista.

De ben segur que Annabel Moreno no esperava que Arenys en Comú trenqués el pacte de govern, i això ho avalaria el fet que, abans de fer pública la retirada de competències delegades a la portaveu de la CUP, hagués contactar amb el PSC per intentar assegurar la governabilitat de la vila. Amb la retirada del pacte d'Arenys en Comú, després que un dia abans ho hagués fet la CUP, l'alcaldessa queda en minoria i haurà de trampejar la situació fins a finals del mandat.

Com que de ben segur no hi haurà moció de censura per fer fora l'alcaldessa, el seu càrrec no perillarà i el mes de maig es presentarà a les eleccions amb la intenció de revalidar el càrrec, sempre i quan els vilatans i vilatanes li donin suport suficient per obtenir la desitjada majoria.

Si una cosa s'ha criticat a l'actual alcaldessa és la seva falta d'empatia i de no escoltar les veus crítiques cap a la seva gestió. Ha estat una pràctica impossible la resposta a les instàncies que la població ha presentat al Registre Municipal durant tot el mandat. La decisió presa per intentar salvar els mobles davant la crítica continuada sobre la brutícia i la gestió de la recollida selectiva de la brossa, no sembla haver obtingut el fruit esperat. Retirar la delegació a la CUP no li ha sortit de franc, i ara haurà de governar en minoria fins al final del mandat.

ERC pot fer front la resta del mandat en solitari, i no cal dir que tots esperem que ho faci amb encert, millorant tota la gestió que s'ha criticat fins ara. Difícilment millorarà l'atenció personalitzada cap a vilatans crítics, però no és una circumstància que de moment els preocupi gaire. No cal dir que tots els partits polítics arenyencs estaran preparant l'estratègia per encarar les properes eleccions de la manera més favorable possible. El PSC té molt a decidir i pot condicionar el seu futur en funció de quin sigui el paper que vulgui jugar fins al final del mandat.

La política local s'ha tornat interessant, amb unes decisions preses per les assemblees dels partits polítics que han sorprès a més d'un. Potser a qui més a la pròpia alcaldessa i el seu grup municipal. Els arenyencs, però el que desitgem és que no estiguem deu mesos més aturats, sinó que el govern municipal, amb la força que tingui, i amb la lleialtat institucional que se suposa a la resta de forces polítiques de l'oposició, gestioni correctament l'ajuntament, i millori la convivència i salut democràtica de la vila.

La formació permanent de la policia

Farà un parell de mesos, crec recordar, que vàrem saber que en les oposicions a policia nacional hi havia hagut moltes persones suspeses en la prova d'ortografia. Se'n va parlar perquè la xifra de suspesos era elevada. Ara he llegit a VilaWeb que els aspirants suspesos s'han organitzat per presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, perquè no accepten la correcció de la prova. 

Arran de la notícia volia comentar la meva preocupació per com se seleccionen les persones que han de formar part del cos de policia, sigui la nacional, l'autonòmica o la local, atesa la responsabilitat d'exercir una professió com aquesta, amb dret a armes, i jo hi afegiria també com s'actualitza la seva formació i seguiment professional.

Tinc molt clar que és un error pensar que un professional no necessita actualitzar els seus coneixements i aprendre cada dia més de l'ofici, de la mateixa manera que en càrrecs públics és necessari trobar la manera de renovar-se. Oi que ens cal renovar el carnet de conduir, i demostrar que continuem aptes per conduir un cotxe?, igualment penso que els policies també necessitarien passar uns tests per assegurar que continuen en condicions per exercir el seu càrrec i responsabilitat.

Em preocupa que un servidor públic, sobretot si utilitza armament, pugui estancar-se i no avançar en coneixements, però també en respecte a les persones i mentalitat de servidor públic. Probablement el percentatge de policies corruptes o 'perillosos', que s'han pogut detectar per actuacions inapropiades és molt baix, i per tant no cal alarmar a ningú, però és prou significatiu trobar un sol cas, pensant en les conseqüències que això pot tenir.

Un examen ortogràfic per aconseguir un lloc de treball a la policia pot semblar irrellevant i fins i tot innecessari. El problema de sempre és on poses el llistó, i pensant en la policia, també el fet evident i provat que sempre hi ha conflictes per exigir un tracte diferenciat als altres servidors públics, sense tenir present que no sempre el nivell exigit és equiparable.

No es tracta de qüestionar la capacitat dels aspirants a policia, ni desmerèixer la capacitat de qui ha aconseguit la plaça, però sí que entenc que caldria trobar la manera perquè els nostres servidors públics, amb qui hem de dipositar tota la nostra confiança, es puguin reciclar al llarg de la vida, sobretot tenint en compte el respecte a la diversitat i als drets humans de tothom, sigui quina sigui la seva raça, procedència, sexe i religió.

La CUP d'Arenys de Mar reacciona

Vint-i-quatre hores després de conèixer el comunicat de l'alcaldessa de la vila retirant la delegació de competències en matèria de serveis municipals i medi ambient a la regidora de la CUP, Ona Curto, l'Assemblea d'aquesta formació ha anunciat la sortida del govern municipal, acusant l'actuació de l'alcaldessa de traïdoria per manca de diàleg. Crec que no m'equivoco si dic que la majoria dels vilatans esperàvem aquesta reacció, probablement la més lògica, la qual cosa no vol dir necessàriament que sigui el millor per a la vila.

Des de fora podem pressuposar que el diàleg no ha funcionat en l'actual govern municipal, i això mateix demanava l'altre partit polític del pacte, Arenys en Comú. De diàleg en parlem sempre i en tots els llocs i moments de la nostra vida, però al final resulta que tot queda amb voluntat de diàleg i no gaire res més. Perquè hi hagi diàleg cal predisposició i saber escoltar l'altre, un fet que no acostuma a ser gaire freqüent, i que a casa nostra hem pogut observar que té moltes mancances. 

Arenys de Mar ha patit en els darrers dos mandats un problema de lideratge, pel caràcter dels dos principals líders polítics, la qual cosa també ha fet que els partits petits ho hagin tingut molt difícil per defensar el seu ideari polític i poder engrescar els seus votants a participar a les eleccions. Avui una candidatura com Arenys en Comú té molt complicat animar a votar-los sabent d'entrada cap on aniran els seus vots. El mateix podríem dir del PP d'Arenys i fins i tot del PSC, encara que en aquest mandat l'hagin deixat a l'oposició, primant l'opció de la CUP.

La decisió d'ERC d'apartar la CUP del govern municipal, ha estat una jugada mestra que ha descol·locat la CUP que no ha sabut reaccionar a temps. Tal com s'ha pintat la situació, la CUP es carrega amb tota la culpa per la deixadesa de la vila, i la brutícia que hem denunciat des de fa molts mesos. Ara ERC haurà de demostrar que té recursos per capgirar la situació i convertir la vila en un referent de netedat i endreça. Tot això l'ha d'ajudar per obtenir el suport que necessita per encarar unes eleccions on el partit que les ha guanyat en les darreres convocatòries, no aconsegueixi una majoria absoluta que faci impossible cap pacte de circumstàncies.

Els vilatans hem d'esperar que la millora que tant hem reclamat sigui un fet, però ho hem de fer amb la nostra necessària aportació. La vila no s'embruta sola! Cal no pensar tant en les eleccions del maig vinent, i més en millorar la nostra convivència. Que ens puguem sentir orgullosos de viure a Arenys de Mar, que no ens avergonyeixi ensenyar-ho als nostres visitants. L'equip de govern que acabi dirigint aquests deu mesos que falten de mandat, ha de procurar revertir la situació i demostrar que és capaç de gestionar un ajuntament, salvant les moltes dificultats que genera una administració pública al nostre país, i fer-nos feliços. Els partits polítics hauran de reflexionar sobre què han fet bé i malament, i procurar millorar si volen tornar-se a presentar per gestionar la nostra vila.

L'alcaldessa assumeix serveis municipals i medi ambient

La notícia del dia a la nostra vila és la retirada de la delegació de competències que havia fet l'alcaldessa Annabel Moreno a la regidora de la CUP, Ona Curto, en qüestió de Serveis Municipals i Medi Ambient. El motiu que esgrimeix l'alcaldessa és la mala gestió de la regidora en tema de neteja que ha fet que des de fa molts mesos les queixes dels vilatans no hagin cessat.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog i ho repeteixo, Arenys és una vila bruta i deixada, i la culpa l'hem de repartir entre tots. Els vilatans som responsables de tenir cura de l'espai públic i no embrutar-lo de la manera que ho estem fent, però l'equip de govern també és responsable de no ser capaç de netejar la vila com ens mereixem. 

A l'hora de donar tota la culpa a la regidora responsable del servei caldria conèixer el fons de la qüestió. És només una incapacitat per gestionar-ho, o bé hi ha alguna cosa més? Ha trobat, la regidora, suficient suport de la resta de l'equip de govern, i especialment de l'alcaldessa, per fer front a les necessitats que el nivell de brutícia de la vila requerien?

Arribar al punt que s'ha arribat és una responsabilitat conjunta de tot l'equip de govern, i calia prendre decisions ja fa molt temps. No sé si la retirada de la delegació de competències a la regidora serà suficient per recuperar la netedat a la vila, o caldrà emprar altres decisions. M'agradaria pensar que l'equip de govern té la solució per aconseguir una vila que no ens avergonyeixi davant dels visitants. Nosaltres també hi hem de col·laborar, ja sigui practicant correctament el porta a porta, o deixant de llençar plàstics, papers i residus a qualsevol cantonada de la vila.

Falten deu mesos per a les eleccions i molta gent hi veu raons de pes a l'hora de prendre aquesta decisió. Carregar les culpes a un partit polític, la CUP, pot ser una manera de fer guanyar punts al partit de l'alcaldessa, ERC, que rebia moltes patacades per a una mala gestió de tots. Caldrà veure si en deu mesos la cosa canvia i es pot afirmar que la culpa era de la regidora i del partit que li donava suport. 

Gestionar l'administració pública no és fàcil. Hi ha molta pressió i el dia a dia no és fàcil d'encarar-lo. La burocràcia és lenta i feixuga, i no sempre et permet actuar de la manera que voldries. Això, però no ha de ser excusa per no fer bé les coses. Quan una persona és conscient que no sap com afrontar i solucionar els problemes, el millor que pot fer és plegar, o demanar ajuda. ¿Ha tingut, la regidora, l'ajuda necessària per resoldre els problemes de brutícia i mal ús, per part d'uns vilatans incívics, en la gestió del porta a porta?

El temps ens donarà les respostes, entretant necessitem confiar que havíem arribat al límit de la porqueria escampada pel poble, i que a partir d'ara notarem la diferència. Ja sigui per més capacitat de gestió, o perquè es posaran tots els esforços per justificar el canvi i millorar l'espai públic de la vila.

El contrapès de les comunitats autònomes

La desafecció de la política ve causada per l'ús que els partits polítics en fan per defensar els seus interessos. La política esdevé una eina que els partits polítics utilitzen per aconseguir poder i viure còmodament mentre són a dalt. Els administrats, que només podem donar el nostre vot cada quatre anys, veiem com s'aprofiten de nosaltres per gestionar la cosa pública segons el que més els hi convé. Ara ja no hi ha ni principis ideològics que regeixin el destí del país, sinó que tot queda supeditat al poder del capital i interessos econòmics, que és qui manipula els polítics, utilitzant-los com a titelles.

Entrant en la demagògia política, és penós veure l'ús que s'en fa de les comunitats autònomes, que va ser un invent per fer perdre protagonisme a les nacionalitats històriques. El famós cafè per a tothom, que va ser la clau per desmuntar les ànsies autonomistes de Catalunya, continua sent el que marca el camí a seguir, per evitar qualsevol trencament que posés en perill la integritat de l'estat espanyol.

Aquests dies en què el PP necessita guanyar punts de cara a les eleccions de l'any vinent, hem observat com aprofiten que governen alguna comunitat autònoma per tal de desgastar el govern de l'estat. Tant bon punt aconsegueixin entrar a la Moncloa, les referències a les comunitats autònomes desapareixeran. És simplement el contrapoder per contrarestar la força que ostenta la presidència del govern espanyol.

Ho hem vist en partits polítics com Vox que voldrien eliminar les institucions autonòmiques, i que s'hi han presentat per tal d'intentar-ho des de dins. No donen cap tipus de valor ni significació a les institucions on pertanyen, i faran el que sigui possible per desestabilitzar-les, menysprear-les i, com a objectiu final, buidar-les de contingut.

És una llàstima que l'esquerra espanyola no sàpiga aprofitar els moments quan governa per encaminar el país cap a un model més just per a les classes populars. S'omplen la boca de progressisme, però en el fons es dediquen només a fer bullir l'olla, a l'espera de quedar desbancats i adonar-se que molts dels petits avanços aconseguits fan marxa enrere. 

L'enfrontament de la presidenta de la comunitat de Madrid a tot el que decideix el govern socialista és una demostració de l'esforç per desgastar el govern. La incògnita serà què farà quan el president sigui del mateix partit polític i no li calgui enfrontar-s'hi. El protagonisme de molts polítics els fa perdre els papers, i a vegades són un perill per al propi partit polític.

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

L'aigua és vida

Sempre s'ha dit que l'aigua és vida, que l'aigua és riquesa, i d'aquí que molts hem envejat els països nòrdics que tenen tanta abundància d'aigua. Ells, potser, no ho han valorat tant, perquè no han patit restriccions com ha passat al nostre país, i com molt bé pot passar en els propers dies o setmanes. 

A casa nostra mai ha plogut com calia, però ara és tràgic. La sequera és important i no només ho veus a la televisió quan t'ensenyen els pantans amb el nivell d'aigua tan baix, sinó que te n'adones al bosc i als conreus, on la falta d'aigua és alarmant.

La importància de l'aigua es veu bé en països com Egipte, on he tingut la sort d'anar-hi aquest mes de juliol. Allà t'adones que sense aigua no hi ha vida. Un país que viu al voltant del riu Nil, amb una franja de pocs centenars de metres fèrtils i la resta és un desert. La mateixa capital, El Caire, és a la cantonada del desert.

L'obra faraònica de construcció del llac Nasser, ha possibilitat la conducció d'aigua per anar guanyant terreny al desert. L'esforç per regar terres és titànic i allà de ben segur que valoren l'aigua. És un país on no hi plou gairebé mai i per això necessiten aprofitar l'aigua del riu per satisfer les seves necessitats. Ara estan preocupats per les obres que altres països estan fent a la capçalera del riu Nil, que podrien provocar una disminució del cabdal d'aigua i generar greus problemes al seu país.

A casa nostra cada vegada som més conscients de la necessitat de tenir aigua, i per això voldríem que la pluja fos més present. Quan un dia, com aquesta tarda, sents a tronar a prop de casa, desitges de tot cor que la pluja acabi arribant, però la desconfiança és present i acabes pensant que al final la pluja passarà de llarg. Haurà estat un miratge i haurem d'esperar més dies a que la pluja sigui una realitat.

La nostra vila, que es troba en unes condicions pèssimes de neteja, necessitaria que tot sovint caigués un bon xàfec, sense produir desgràcies, per substituir la manca d'iniciativa del nostre equip de govern per regar amb aigua a pressió les raconades brutes que et trobes a peu de carrer. També seria desitjable que els vilatans fóssim més curosos a l'hora de mantenir net l'espai públic. No és més net qui neteja més, sinó qui menys embruta. Ja que no plou prou, sisplau siguem més polits i mantinguem els nostres carrers nets.

Les xarxes socials bullen

Ara li ha tocat el rebre a Lluís Llach. Segons m'ha semblat entendre, si vaig errat en demano disculpes, tot va començar amb una piulada del cantant català on reproduïa una fotografia d'una parella musulmana, ell amb banyador i ella totalment tapada. Desconec si hi havia algun comentari que mereixés la reprovació de la gent. En tot cas el que he entès és que s'ha aprofitat una imatge que posa en dubte el dret de les dones musulmanes a vestir com volen, per criticar en Llach, tenint en compte que ERC té musulmans a les seves llistes.

En el fons jo hi he vist una baralla política entre simpatitzants de JuntsXCat i d'ERC, que s'ha de sumar a tot el que està apareixent a les xarxes socials. No només hi ha apunyalades entre els polítics d'un i l'altre partit, sinó que els simpatitzants i militants d'ambdós partits polítics no deixen passar cap oportunitat per criticar-se entre ells.

De tot plegat s'ha de concloure que l'estiu no està sent gens tranquil i que els assidus a les xarxes socials no fan vacances, sinó que estan més actius que mai. El més trist de tot plegat és que no ens estem fent cap favor, sinó tot el contrari. Estem provocant cada vegada més uns enfrontaments que no ens ajudaran gens a resoldre els nostres problemes. No ens calen enemics, perquè entre nosaltres ja cobrim tot els llocs vacants.

L'exemple que ens donen els nostres polítics no és gens exemplificant, però nosaltres no quedem pas curts. Estem sempre a punt de veure la palla a l'ull de l'altre, sense adonar-nos de la biga que hi portem nosaltres. 

Arran de la polèmica ha sorgit el tema dels banys a la piscina i la platja amb la roba posada. Hi ha qui ha parlat de la higiene i de la necessitat que tothom, sigui de la confessió religiosa que sigui, es comporti de la mateixa manera. El tema és complexe i no es pot discutir a base de tuits. La diversitat ofereix moltes oportunitats, si ho sabem aprofitar, però també provoca conflictes. Conviure no és fàcil, sobretot quan som tan diferents. Aquí hi resideix la clau del saber viure amb pau junt amb persones ben diferents a nosaltres. 

És lògic que segons quines situacions provoquin polèmica i discussions, i amb les facilitats que ofereixen les xarxes socials per fer una crítica, a vegades desenfrenada i en l'anonimat, no es fa estrany situacions com la que comento. La llàstima és que al darrere hi hagi uns interessos polítics que no fan més que embrutar les relacions humanes que estan tan deteriorades avui dia al nostre país.