Avui li ha tocat a l'Iran

Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?

Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.

Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?

Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.

Morir de fam

Encara avui ens escandalitzem quan veiem imatges dels crematoris dels camps de concentració del nazisme, del segle passat. No podem entendre com es va poder arribar a aquella situació. Com la humanitat va permetre que uns criminals prenguessin el poder i massacressin la població. 

Totes aquelles imatges i les versions que ens han arribat fins als nostres dies ens han corprès i dolgut. Tot això, però, sembla que no ha servit de res. A ple segle XXI, malgrat el coneixement del que va passar fa vuitanta anys, repetim escenes i situacions crítiques que no hauríem de permetre ni consentir. Hauríem de ser capaços de rebel·lar-nos i denunciar públicament els causants de tanta misèria i dolor. Nosaltres, des del nostre entorn i possibilitats, i els nostres dirigents polítics des de la posició que ostenten en representació nostra a les institucions governamentals.

Com és possible que un genocida, com és el primer ministre israelià, pugui estar matant de fam a la població de Gaza i que ningú sigui capaç de parar-li els peus? De què serveixen les nostres institucions? Per què existeix una organització mundial i un tribunal internacional, si no fan res per aturar al salvatge de Netanyahu?

Tots som responsables de tanta maldat, cadascú en la seva mesura, i les paraules i clams no serveixen per a res, si no s'actua de manera dràstica per aturar els salvatges genocides.

Soc conscient que Gaza no és l'únic lloc del món on les persones moren injustament. Podríem fer un repàs exhaustiu de tots els racons del planeta on la mort és constantment present, per culpa d'unes guerres injustes promogudes per uns dirigents insensibles i cruels. Gaza, però surt a tots els telenotícies i diaris escrits. No podem excusar-nos en el desconeixement. Tots ho sabem i no fem res.

Des d'aquí denuncio aquells dirigents que, podent intervenir per redreçar la situació, es renten les mans o, com a molt, s'excusen en les dificultats que ben segur hi ha per implicar-s'hi, però que davant la cruesa de la realitat i la mortaldat ocasionada, haurien d'arremangar-se fins a aconseguir fer fora aquest criminal sense escrúpols que ha embrutat la civilització humana.