Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

No podem deixar de parlar-ne

Se'ns acaben les paraules, les declaracions es repeteixen dia rere dia. No som originals ni trobem prou força per aconseguir posar fi a aquest genocidi terrible que deixa retratada la humanitat del segle XXI. 

No podem deixar de parlar-ne perquè hem d'evitar que la situació de Gaza es normalitzi i arribi a desaparèixer de les primeres pàgines dels diaris. El fet és massa gros, massa cruel, per a banalitzar-lo, ni tampoc el podem obviar. Els palestins necessiten el nostre suport i si no podem fer res més que denunciar el que està passant, no podem deixar de fer-ho. Titllant de malvats aquells personatges que assassinen diàriament a víctimes innocents. Morts pels bombardejos, però també per la fam.

Ahir recordàvem els vuitanta anys de la primera bomba atòmica llençada sobre Hiroshima. Ens esquincem les vestidures pensant en la barbaritat del fet, però ho compaginem amb un genocidi latent que som incapaços de frenar. Quanta hipocresia!

Com és possible que no ho puguem aturar? Què més ha de passar perquè les autoritats israelianes s'adonin del mal que estan causant, sense que la seva acció pugui aconseguir la desitjada pau. Que no ho veuen? I nosaltres, els occidentals, els desenvolupats, els que som de tornada, tampoc podem fer-hi res? 

No hi ha dia que no hi pensi i que no tingui ganes d'expressar la ràbia interna per tot el que està passant. No podem viure tranquils veient el que passa a Gaza. No en som culpables directes, però no podem oblidar-los si no volem ser còmplices indirectes de qui massacra els palestins sense pietat. Sense cap mena d'escrúpols. El poble israelià ha d'obrir els ulls i rebel·lar-se d'una vegada contra els seus dirigents. No es mereixen ser governats per uns assassins. No s'ho mereixen ni ho poden acceptar.

Una cigarreta en pot ser la causa

Expectants a com evoluciona l'incendi d'Occitània, he llegit que una possible causa podria ser una cigarreta llençada des de la finestreta d'un cotxe. Se m'ha encongit el cor. No em sorprèn que pugui passar perquè estem tips de veure persones inconscients al nostre voltant, però llegir-ho se't fa un nus a l'estómac, ple de ràbia i ganes d'estovar a algú.

Aquests dies veiem a la xarxa moltes imatges que em treuen de polleguera. En què ens hem convertit els humans? Atacs a persones indefenses, per robar-los la bossa. Energúmens esvalotant els passatgers d'un avió. Conductors embogits, sigui per la beguda o la droga, atropellant vianants sense cap mania. 

Soc conscient que la majoria de la gent es comporta educadament intentant no molestar els altres, i que això només es tracta d'unes poques persones que han vingut a aquest món a emprenyar i viure a costa dels altres. Són uns pocs, però es fan notar massa i perjudiquen la convivència.

No vull tornar a escriure encara sobre l'incivisme de vilatans a l'hora de treure la brossa al carrer. Ja n'he parlat aquests dies, i tindrem ocasió de tornar-hi més endavant, però això també formaria part del llistat de comportaments agressors i que ens molesten.

Tornant a la cigarreta llençada des del cotxe, no sé com s'hauria de resoldre, perquè no es tracta d'una distracció, sinó d'una manera d'obrar temerària i sense sentit. És una acció punible perquè no deixa de ser un delicte que pot quedar en no res, o ocasionar una catàstrofe com la que es viu al sud de França.

I no vull deixar d'insistir que som molt crítics amb els nostres governants, que ens donen motius, però massa poc amb nosaltres mateixos, per comportaments com els que acabo de descriure i que no tenen perdó. Si no ens aturem i reflexionem una mica sobre com està evolucionant tot plegat, el futur serà molt negre.

Aldarulls al barri de Cerdanyola

Aquests dies hem seguit les notícies dels actes vandàlics del barri de Cerdanyola, a Mataró. És molt trist llegir tot el que està succeint i em costa de creure, com diuen alguns, que el motiu rau en els problemes d’habitatge, les ocupacions de pisos i els desnonaments. Em costa de creure perquè no hi ha d’haver una relació entre el problema de l’habitatge, que és molt greu i que s’han de buscar solucions urgents, al marge de la planificació a mitjà i llarg termini, que no ha existit, i el vandalisme. Cremar contenidors, amb afectació a altre mobiliari públic i cotxes privats no resol res, i només guanya força la xenofòbia i l’atac a la immigració.

És evident que si hem arribat al punt crític de manca d’habitatge accessible és perquè no s’ha governat bé. No s’ha planificat ni analitzat les necessitats d’habitatge, al marge de l’especulació, que ha existit i existeix. La solució d’aquest problema no serà causada per la violència, sabent que sempre hi ha algú que gaudeix de la disbauxa, perjudicant els més vulnerables.

Parlar de l’habitatge, de les ocupacions, els desnonaments, o la propietat no és fàcil. Sempre apareixen els tòpics, les radicalitzacions i els esveraments. Cal ser assenyat, no moure’t per la passió, encara que sí que s’ha d’actuar. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema, sinó que s’han de trobar solucions.

Em sap greu per la gent que viu al barri de Cerdanyola. Estigmatitzats i jutjats erròniament per les aparences. Hi ha persones que no hi viuen i es creuen els salvadors dels problemes. I si, a sobre, es dediquen a incendiar contenidors i barallar-se amb la policia, no els estan fent cap favor. Tot el contrari.

Cal demanar a la gent que tinguin calma i no perjudiquin més del que ja està, i als governants, que legislin correctament, que no s’encantin, i que siguin conscients que ells poden jugar un paper important per reduir els problemes actuals.

I encara Rodalies

Avui el nostre Parlament parla de Rodalies. Si tots els esforços per tractar el tema s'haguessin destinat en invertir per millorar la infraestructura i donar bon servei, no estaríem perdent el temps i el podríem dedicar a altres temes també importants. El transport públic ho és d'important i no ha tingut el tracte que es mereixia. Algú pensarà que per desinterès, o potser per incapacitat per liderar un projecte polític de país. 

Els governs successius de la Generalitat ha tingut l'excusa de les competències. És cert que no som lliures i tenim una dependència econòmica i també política de la resta d'Espanya, que mai ens ha correspost com calia, tot i la nostra aportació al finançament de la resta de comunitats. Però la ciutadania no vol més excuses. Cal afrontar la realitat i encarar-se a l'Estat per aconseguir el que és just.

Segurament que ens hauríem d'autoculpar de no haver estat prou exigents. Fa mandra! A casa hi estem molt bé i sortir al carrer a aturar els trens no agrada a gairebé ningú. Els nostres governants, però, tenen altres maneres de plantar cara, que tampoc els ve de gust, però tenen tot el país al darrere. A què esperen?

No he seguit el debat del Parlament. Ja llegiré el resum que en farà la premsa. I no l'he seguit com tampoc no vaig seguir la Comissió parlamentària per sentir les altes representants del PP negar l'Operació Catalunya. N'estem farts de sentir mentides. Tot és un engany i no passa res.

El president Illa s'ha compromès a resoldre d'una vegada els greus problemes de Rodalies, amb el suport del president del govern espanyol. Prenguem-ne nota i ho analitzarem d'aquí a uns mesos, o potser anys. Ho dic perquè no és la primera vegada que ens diuen que s'hi posen, que hi dedicaran no sé quants diners i aquests no arriben.

Perquè amb nosaltres s'hi atreveix tothom. S'hi atreveixen els jutges, els polítics, els sindicats, la policia... Qualsevol intent de pacte de cessió de competències és boicotejat per algú o altre, i nosaltres ens limitem a protestar amb veu baixa, acotant el cap. El nostre mal no té remei. Marxarem d'aquest món sense haver avançat en res.

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

El paperot de Sallent

La decisió del govern en funcions de nomenar Eduard Sallent com a Major dels Mossos d'Esquadra fa lleig. Segurament és lícit, però no n'hi ha prou a fer les coses legalment, sinó que és important fer-les amb elegància, i en aquest cas jo la hi trobo a faltar.

    Desconec la necessitat d'aquest nomenament, la seva urgència, ni tampoc si hi ha problemes entre els dos comandaments, Sallent i Trapero, i entre aquest últim i el govern en funcions d'ERC. Sigui el que sigui sempre és d'agrair que les coses es facin amb transparència, sense presses i explicant ben bé els motius de les decisions. Perquè crec que al final tots hi sortim malparats, els ciutadans, el govern i el nomenat. Si no s'acaba d'entendre com han anat les coses, el nou comandament perd credibilitat, tant a dins del cos policial, com entre la ciutadania.

    Estem massa acostumats a que els nostres governants prenguin decisions equivocades. Portem uns quants anys de no saber què carai està passant, i per això s'entén que partits polítics com el PSC ho aprofitin per carregar-se no només a l'actual govern, sinó a qualsevol de les seves aspiracions, com podria ser la independència. 

    Sempre he pensat que ERC viu constantment en la incertesa, la provisionalitat i la manca de rigor. No sé si en aquest cas del nomenament policial també ho podem posar en aquest sac, però aquesta és la impressió que tinc. No ens mereix confiança l'actual conseller en funcions, el senyor Elena, ni el seu president, Pere Aragonès, i molt probablement això quedarà confirmat amb els resultats electorals de demà diumenge.

    Veurem com acaba tot plegat, però des d'aquí demanaria més rigor als nostres governants, i que facin les coses amb intel·ligència, cuidant les formes, perquè és l'única manera de guanyar en credibilitat, lluitar contra la desafecció, i ser empàtics amb la ciutadania. A casa nostra això va quedar molt clar ara fa un any, amb una lliçó dels vilatans, ben evident. Pot ser que passi el mateix demà amb el govern català.

Pendents de l'Orient mitjà

Aquest cap de setmana estem més pendents que de costum de l'Orient mitjà, després de l'atac perpetrat per Iran contra Israel. Un atac que, segons es pot llegir, tenia més la intenció d'avís que no pas de fer destrosses. És una manera de dir que no juguin amb foc que estan a punt per qualsevol acció.

    Set mesos després de l'atac de Hamàs a territori israelià, es fa molt difícil trobar la manera de desllorigar-ho tot. Més que tot perquè aquell atac no va ser l'inici de res, sinó un acte més de tot el procés que es viu en aquella part del món, amb unes relacions massa tenses entre palestins i israelians. La convivència no és fàcil, però encara menys quan analitzes com va començar tot i com ha tractat Israel els palestins que malviuen a Gaza, ara pràcticament destruïda.

    Tot s'ha complicat més perquè no només són dos estats els que s'estan barallant, sinó que hi ha més països implicats. Iran va rebre un atac que no ha perdonat i quedava clar que alguna actuació faria. No podia permetre que la cosa quedés com si res no hagués passat. I aquí rau el problema: uns fets n'encadenen uns altres i arriba un moment que només pots demanar que qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra.

    La responsabilitat és de tots, cadascú en funció dels seus actes i represàlies. No tots tenen la mateixa capacitat d'intervenir en el conflicte, i entenc que això s'analitza molt bé a cada bàndol per saber fins on es pot estirar la corda. 

    Una cosa, però, queda clara, i és que el genocidi perpetrat contra la població de Gaza no té cap justificació, i fa molta ràbia l'actitud de les institucions mundials que han estat incapaces d'aturar-ho. D'alguna manera haurem de passar la vergonya per aquesta irresponsabilitat, i haver permès la mort de tantes persones innocents.

    I estem més pendents de tot el que pot acabar passant, en una part per pur egoisme. Sabem que les conseqüències d'una guerra ampliada ens afectaran directament, i això encara fa més vergonya. Europa i els EUA estan preparant les seves eleccions per renovar o ratificar els seus governants, i seria bo que el resultat de les mateixes oferís una garantia de canvi en la manera de fer i actuar davant de situacions tan greus com les de Gaza, i també Ucraïna. Volia preparar-me per al concert d'aquesta tarda-vespre, però la meva ment està pendent d'uns fets que són massa greus com per deixar-los de banda.

Confiança en els electors gallecs

A la jornada de reflexió de les eleccions gallegues de demà encara hi ha algú que confia en la possibilitat que el PP perdi la majoria absoluta i hi pugui haver un pacte d'esquerres que li prenguin el govern. És una possibilitat, però no està gens clara. La força que té el PP a Galícia, però també a la resta d'Espanya, ho fa complicat. Allà, sembla ser que Vox té poques possibilitats d'entrar, però en tot cas caldria recordar als votants gallecs tot el que està passant a altres comunitats autònomes governades pel pacte PP-Vox.

    Salvant les distàncies, quan veus què passa a Rússia, amb un president assassí, o als EUA, on tot fa pensar que la presidència torni a mans del corrupte Trump, t'adones que el poder dels dirigents és tal, que fa inviable qualsevol intent de democratitzar els països i escollir uns governants que estiguin al servei de la gent i no dels seus interessos personals.

    No he seguit la política gallega, però en tot cas, després de tants anys de govern amb majoria absoluta del PP, de ben segur que li convindria un canvi. Desconec igualment el tarannà de la candidata de BNG, que tot indica que podria ser la nova presidenta, si el PP perd la majoria, però estic segur que el revulsiu que podria significar aniria bé al seu país.

    Tinc molt clar que aquella teoria de com pitjor millor, no funciona. Si funcionés no tindríem els exemples del País València i les Illes Balears. Ambdues comunitats tenen molt present els anteriors governs del PP, i malgrat tot els hi han renovat la confiança. Els catalanoparlants ho pateixen directament per qüestió de llengua i cultura, però no només ells. El mal que poden aplicar uns ignorants, venjatius i autoritaris, com són els dirigents del PP, de la mà de Vox, trigarà molts anys a desaparèixer encara que a les següents eleccions guanyi l'oposició. Fer el bé és una feina feixuga i llarga, en canvi el mal és automàtic i a vegades fins i tot irreversible, o si més no molt complicat de recuperar-se.

    Confiem que els electors gallecs optin pel canvi, encara que només sigui per adonar-se de tot el que s'han perdut durant aquests anys de govern del PP. Que donin confiança a l'alternativa per defensar els seus drets i deixar de dependre del centre, que en definitiva és el que passa quan una comunitat autònoma és governada pel PP o el PSOE.

Drets humans, setanta-cinc anys!

Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.

    No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.

    Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.

    És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.

    Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.

Extravagants pul·lulant pels carrers

Probablement avui tocaria parlar del debat d'investidura del president del govern espanyol, de tot el que ha passat durant la primera sessió, esperant quins seran els resultats de la votació de demà dijous, però no ho podré fer. No ho he seguit ni poc ni molt, encara que estic segur que ràpidament em posaré en sintonia i coneixeré tot el que ha succeït i s'ha dit. Sí que puc parlar de la pena que tinc en veure la reacció de molts ciutadans espanyols, demostrant la seva ignorància, però també l'odi que no sé ben bé d'on els ve.

No vull pas dir que tots els simpatitzants de Vox i PP siguin uns ignorants, ni que no puguin manifestar-se en contra del pacte d'investidura, sobretot tenint en compte com s'ha gestat tot plegat. Sí que és cert que a l'hora d'analitzar-ho no podem oblidar-nos de tot el que han fet personatges com Aznar i Rajoy, i no donar-los una bona part de la culpa. Això no treu, però, que segons quines manifestacions, declaracions i sobreactuacions, resultin extravagants, humiliants i vergonyoses.

Em fa vergonya que els europeus puguin pensar que tots som iguals. No pretenc passar per una persona millor que els altres, però diferent, i sí, molt millor que segons quins personatges que estan sortint a les televisions i les xarxes socials. Com a mínim tinc el sentit del ridícul ben present, i la voluntat d'escoltar els altres, encara que no pensin igual, respectar-los com a persones. Algunes d'aquestes, el seu comportament és força dubtós i surt fora de la racionalitat.

Voldria pensar que les declaracions i manifestacions que han tingut lloc avui a la seu del Congrés de Diputats de Madrid hauran estat a l'altura d'uns polítics, que ens representen, i que han de conduir el país o fiscalitzar la feina dels encarregats a governar. Em temo, però, per experiència, que alguna o altra beneiteria haurà aparegut i potser m'he estalviat algun moment desagradable, de vergonya aliena.

Ho he dit moltes vegades, perquè ho crec fermament. Espanya necessita una dreta civilitzada, capaç d'aglutinar totes aquelles persones que no tenen pensaments socialistes i de progrés social. Mentre la dreta espanyola vagi de la mà de l'extrema dreta, sense aparents diferències, el país no anirà bé. Aquesta dreta ha fet bo al president socialista, malgrat ser qui és i com és. Una persona que ha incomplert tots els compromisos adquirits, sense que passés cap mica de vergonya. Un president que ha fet gala de ser el més progressista de la història, quan els beneficis per a l'esquerra encara estan per veure. Malgrat tot, però, veient el panorama que ens brinda la dreta, no hi ha cap dubte que la majoria d'espanyols tenen clar què no pot passar si volem avançar en democràcia i drets socials. 

El pacte ERC-PSOE és fum!

Ha arribat un punt que tothom s'atreveix a mentir-nos, a no dir la veritat. És un engany constant, i llavors volen que hi confiem. No només tenim uns polítics de poca talla, sinó que a més juguen amb nosaltres, amb la nostra bona fe, en la confiança que dipositem en ells. Però passa el mateix de sempre. Tot s'acaba sabent, normalment quan és massa tard.

No acostumo a escoltar els reportatges que edita Octuvre, però de tant en tant me n'arriba algun i el miro. S'ha de reconèixer que es documenten, i això és el que trobo a faltar a la majoria de mitjans de comunicació. El reportatge d'avui parla del pacte ERC-PSOE i ens fa obrir els ulls. És cert que no l'he contrastat, però no m'estranya gens que puguin tenir raó: el pacte és fum!

Aquest cap de setmana ens venien que s'havia pactat l'amnistia, el traspàs integral de Rodalies i la condonació d'una part del deute de la Generalitat. El reportatge explica detalladament què hi ha de cert i em deixa molt preocupat per la quantitat de comissions que s'hauran de crear per aconseguir què? No hi ha res tancat, res calendaritzat, res pautat. Tot queda obert a criteri del partit socialista.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que la paraula dels socialistes, i de Pedro Sánchez en concret, no és de fiar. Ja són massa les ocasions que ens han enredat i per això cal tancar molt bé els pactes, sense que ni així tinguem garantit el seu compliment. Per altra banda també he escrit sobre els gripaus que s'ha empassat ERC, voluntàriament o per incapacitat de negociar res amb ningú. Si ajuntem les dues realitats el resultat és totalment decebedor.

No sé quina serà la capacitat de Junts per tancar cap acord que tingui un mínim de garanties perquè el PSOE el compleixi, però en tot cas és evident que els pactes a què arriba ERC són paper mullat. No tenen cap tipus de credibilitat i així va el país.

Necessitem un canvi de govern, un canvi de polítics, i un canvi en la manera de dirigir el país. Catalunya no es mereix els governants actuals i res del que ens puguin dir o prometre ens genera cap mica de confiança. Fa vergonya veure dirigents com Pere Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Vilalta, fent segons quines declaracions, quan saben perfectament que no són certes, ni encaminen el país a una resolució del conflicte que fa massa anys que arrosseguem. En el reportatge esmentat hi ha un tall d'una entrevista a la consellera Ester Capella que fa vergonya de veure i sentir. Aquest és el nivell dels nostres governants? Ho tenim cru. Amb ells no aconseguirem, no ja la independència, sinó simplement recuperar el reconeixement del nostre país en tots els aspectes, social, cultural i econòmic.

Les paneroles envaeixen la ciutat

Avui m'ha cridat l'atenció el reportatge de l'ARA sobre les paneroles i la seva proliferació en època de calor i sequera. Sempre havíem tingut la idea que la seva presència ens definia l'espai com a brut i els seus residents com a desmanegats, deixats. Hem pogut veure que, no només els llocs bruts atrauen les paneroles, sinó que les humitats també hi fan la seva.

Aquest estiu no és diferent dels altres, i hem pogut saber que veïns nostres han tingut la visita d'aquests molestos animals. La veritat és que són desagradables i comporten maldecaps, perquè no són fàcils de foragitar. El reportatge explica les mesures a prendre per evitar que convisquin amb nosaltres. És important no deixar aliments al seu abast, ni aigua que degoti. Enretirar els mobles, perquè els agrada lliscar pel darrera dels armaris. Tenen una gran capacitat per escalar parets llises.

La sequera és preocupant, i cada vegada ocupa un lloc més present en les nostres converses. La convivència amb les bèsties urbanes no sempre és agradable. Penso en les paneroles, però també en les rates, que cada vegada en veiem més pels nostres carrers.

No sé si som capaços de fer el mínim per evitar les plagues, però la impressió que tinc és que no hi dediquem prou esforços per evitar la seva propagació. No és gens estrany caminar el vespre pels carrers i trobar-te amb una rata que surt d'un embornal. Sobretot tenint en compte que a la nostra vila s'han fet les obres molt malament, i s'han unit pluvials amb clavegueram. Això fa que els embornals arriben a connectar directament a la claveguera.

L'altre dia em queixava de com les nostres façanes estan plenes de fils elèctrics, telefònics i demés. El desmanec és total i si mirem per sota hi podem afegir aquesta mala praxis de deixar les clavegueres obertes pel carrer.

La responsabilitat és dels nostres governants, però mai se'ls exigeix res, i tothom va passant fent la viu-viu, deixant els nostres pobles totalment a mercè de les grans companyies, pel que fa al cablejat, o a les bèsties de claveguera, que busquen les bosses i deixalles que deixem alegrament al carrer.

És molt desagradable trobar-te una panerola a dins de casa, però també ens hauria de preocupar i molestar veure com pels nostres carrers i places circulen animalons que caldria tenir més ben controlats. Avui no parlo dels gossos pixaners i caganers que els seus amos no es comporten cívicament.

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

Qatar i la nostra llei d'estrangeria

He llegit d'esquitllada les declaracions del president de la FIFA defensant la celebració del Mundial de Futbol a Qatar, davant les crítiques per no respectar el drets humans de molts treballadors que han contribuït en la construcció de les instal·lacions esportives.

Haig de dir que té raó quan comenta el que estan fent els estats europeus amb els immigrants i això ens hauria de servir de lliçó. Podem estar en contra de la política que se segueix a Qatar i criticar-ho amb veu alta, però no podem oblidar què passa a la resta del món. El tracte inhumà cap als immigrants és clar i injust, i tot i que fa molts anys que en parlem, no hi ha cap pais democràtic que intenti solucionar-ho.

A casa nostra, per exemple, hi ha molts immigrants que malviuen per culpa d'una legislació que no els considera com a persones amb tots els drets. La llei d'estrangeria, que tant hem criticat, no fa res per resoldre el problema de les persones que viuen al país i no tenen permís ni de residència ni de treball.

Aquest peix que es mossega la cua entre residència i treball, fa temps que dura i cap govern, ni tan sols el més progressista de la història d'Espanya, ha fet res per posar-hi remei. Què esperem d'unes persones que no poden treballar? Com ho han de fer per subsistir? Si se'ls permet viure il·legalment, per què no es troba la manera de que es puguin guanyar la vida sense necessitat d'haver de demanar almoina o delinquir?

Algú deia que si no deixes treballar ni residir il·legalment unes persones, hauries d'esforçar-te a fer-los sortir del país. Això sona molt dur, però té tot el sentit del món. Si no els deixes treballar ni els dones papers perquè puguin considerar-se legals, el més coherent és el que facis marxar. Si no ho fas, cosa que jo no demano pas que es faci, has de solucionar-los la vida perquè siguin legals i amb possibilitats de treball.

Hi ha molts immigrants que treballen il·legalment, i això és culpa de la legislació i els polítics que s'han d'encarregar de redactar les lleis i reformar-les. No és culpa dels immigrants ni de les persones que els donen feina. Si treballen tenen menys possibilitats d'haver de delinquir o malviure pels carrers dels pobles i les ciutats.

Està molt bé que critiquem el règim de Qatar com també hauríem de fer-ho d'altres països amb poc respecte a les persones, però no podem oblidar el que passa a casa nostra. Siguem també crítics amb els nostres governants i exigim una reforma de la llei d'estrangeria que humanitzi la situació i permeti que tots plegats respectem els drets de les persones, hagin nascut on ho hagin fet. 

No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

Treballar en la seguretat ciutadana

No sé a quin lloc de l'escala de preocupacions ciutadanes es troba ara mateix la inseguretat ciutadana, però en tot cas és un problema que preocupa força i no s'acaba de trobar la manera de millorar la seguretat, i la sensació de seguretat, que aparentment tindria més facilitat per resoldre's. Perquè una cosa és el conjunt d'actes incívics i de violència que provoquen inseguretat i l'altra la sensació de trobar-te insegur i la por de patir qualsevol estrebada o robatori.

Se'n parla molt, però la sensació que tens és que no avancem en la millora de la seguretat. No cal parlar dels actes extrems, amb morts per apunyalades que, malauradament, es repeteixen sovint. Només tenint en compte els petits furts, els ensurts que es troba la gent quan surt al carrer, o els petits robatoris als domicilis, ja produeix una angúnia que preocupa la gent.

Tot i que hi ha punts concrets on les possibilitats de patir alguna agressió són més importants, també ens trobem en casos a llocs molt habituals i en hores que no són ni nocturnes ni de matinada, sinó fins i tot a ple dia. La resposta ràpida de molts és exigir l'empresonament del delinqüent, el càstig exemplar, evitar la reincidència deguda a la facilitat que tenen els delinqüents de sortir alegrament de les comissaries de policia. Probablement no tot passa per aquestes mesures estrictes, però sí que ens agradaria veure que el ciutadà que es comporta no esdevé amb tanta facilitat una víctima propícia del delicte.

En alguna ocasió he demanat més presència policial al carrer. No es tracta de viure en un estat policial, on no pots fer un pas que no et trobis amb un parell de policies, però crec que seria bo que aquests trepitgessin més el carrer, i que fossin visibles.

Alguns municipis, amb més o menys encert i resultats, tenen establerts els policies de carrer, o de barri, que es coneixen el terreny i les persones que hi conviuen, i mantenen, fins i tot, converses amb la gent que hi viu. Millorar la relació entre ciutadans i policia és una bona manera de millorar-ne la confiança, i disminuir la sensació de por a ser agredits al carrer.

Crec que els nostres governants locals s'haurien de prendre més seriosament els problemes de convivència que són fruit d'aquesta por i d'aquesta desconfiança vers la nostra policia i la seva capacitat per aturar els delinqüents, o si més no fer-los la vida més difícil. És per això que insistiria en la meva petició de demanar més presència policial al carrer, i més lligams amb la ciutadania a qui es deuen, com a servidors públics que són.