Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

Avui podrem dormir

Mentre escric aquest post el partit de futbol entre el Barça i el Madrid està en joc i, per tant, no sé quin serà el desenllaç final. En tot cas hi ha una cosa que es pot afirmar: avui podrem dormir!

Fa pocs dies el Barça va perdre la semifinal de la Champions al camp de l'Inter. Va ser un partit molt ajustat i emocionant. Això diuen, perquè jo no el vaig veure, però el vaig poder seguir. Els veïns, que sí que se'l miraven, eren prou explícits amb els seus crits i cantades. Aquell dia jugaven de nit, un dia de cada dia. L'endemà hi havia persones que s'havien de llevar d'hora per anar a treballar. 

Avui juguen en horari de tarda i, per sort, no ens destorbarà el son. Atès el fracàs de la Champions, guanyar el clàssic és una obligació. No es farà el triplet, però cal assegurar que el Madrid no guanya la lliga i que, per tant, es queda en blanc.

No sé si les normes escrites són prou clares i precises davant de fets com el de dimarts passat. Si hi ha uns veïns que fan més xivarri del compte, encara que sigui per l'emoció de guanyar una eliminatòria de futbol, impedint que puguis descansar, no sé si pots anar a reclamar res. Ells són a casa seva i s'ha de suposar que les cases estan ben aïllades. No es tracta de posar la música massa alta, o el televisor. Simplement, són els crits i esglais davant de jugades polèmiques i gols.

Sigui, però, el que sigui el que està escrit, hi ha el sentit comú que hauria de prevaldre. Malauradament, el sentit comú s'ha perdut, i cada vegada som més individualistes i pensem només en nosaltres. Algú podrà pensar que no ets conscient que està molestant uns veïns, però si aquests t'ho fan saber... Quina excusa tens per no afluixar el volum i procurar no ser tan sorollós? Que és una semifinal de la Champions? Que fa massa temps que el Barça no té la possibilitat d'anar a una final?

Per sort, per als veïns afectats, el Barça va quedar eliminat i ja no hauran de suportar una altra nit de Champions, si més no fins a l'any vinent. I encara més sort que avui el clàssic es jugui en horari de tarda.

El partit encara continua i veig que el Barça domina el marcador.

Salvar els mobles!

És molt trist tot el que està passant al partit polític que ha estat govern durant la darrera legislatura. Primer amb el concurs de Junts i després, en minoria, intentant tirar endavant el país. És trist escoltar les declaracions de qui molt probablement serà novament el president d'ERC, atacant els seus contrincants i declarant-se innocent de totes les barbaritats dels darrers anys. Fa una mica de pena i tot!

La baralla entre Rovira i Junqueras no deixa en gaire bona posició el partit i els seus dirigents. La sort que tenen és que en aquests moments no tenen una alternativa clara i ufanosa. Junts, l'altra força política catalana amb capacitat de governar, fa temps que està passant per un calvari. La seva opció independentista els va desestabilitzar, i d'alguna manera han perdut el centre que sempre havien acaparat.

Aquesta inestabilitat de Junts serà molt probablement la que salvarà els mobles d'ERC, que en una altra situació cauria estrepitosament. Quedarà per veure, però, si tindran prou força per enfrontar-se i guanyar el PSC, que de moment viu moments de glòria.

Les baralles internes, quan hi ha atacs tan viscerals, com estem veient a ERC, acostumen a provocar desfetes importants. Ara més que mai els líders d'aquests darrers anys haurien de fer el pas al costat i permetre que entrin cares noves. Rovira ja ho ha anunciat fa temps, però Junqueras s'hi agafa fort i no ho vol deixar. 

Tot i que tot això ho decidiran els seus militants i simpatitzants, essent un partit de govern, tots els catalans hi estem d'alguna manera implicats. Us imagineu Junqueras candidat a la presidència de la Generalitat? Esclar que, amb els presidents que hi han desfilat, qualsevol fa escarafalls!

No sé vosaltres, però jo no em crec Junqueras, i penso que són excuses de mal pagador. Triomfarà, perquè li estan posant en safata, però ERC no millorarà i potser ho acabarà pagant encara més car.

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

Els moviments d'última hora són poc creïbles

Sempre he pensat que els moviments que acostumen a fer els diferents partits polítics quan s'acosten unes eleccions són els menys creïbles i que més ens han de fer reflexionar sobre el significat, la motivació i els interessos que hi ha al darrere. No és cap novetat ni passa desapercebut, però malgrat tot existeixen i es repeteixen una vegada i una altra.

Tots fan els seus càlculs. Els que estan governant analitzen les possibilitats que tenen de continuar i com ho han de fer per aprofitar les plataformes que dominen per aguantar-s'hi. Els que aspiren a guanyar també s'espavilen a estudiar de quina manera poden comprometre els que estan governant, que acostumen a tenir més desgast.

És per això que la ciutadania ha de posar en dubte aquelles estratègies que apareixen a última hora i preguntar-se per què totes aquells actuacions no s'han pogut fer abans. Per què s'ha d'esperar a darrera hora per endreçar la vila, crear aquells organismes que han estat aturats durant quatre anys, o revisar les ordenances que han esdevingut obsoletes.

Els polítics són conscients que la nostra memòria és efímera i acostumem a recordar el més immediat i oblidem què ha passat durant els primers anys de mandat o legislatura. Les promeses que es fan en campanya tenen la voluntat d'engrescar els votants, que no castiguen l'incompliment com caldria.

Ja fa dies que tots els partits polítics estan preparant la campanya oficial per a les eleccions municipals del mes de maig i això es nota en la manera de parlar de molts polítics, que intenten ser amables, ser empàtics i fins i tot transparents. Tot és lícit, però seria d'agrair que l'amabilitat no es limités als darrers mesos del mandat, sinó que fos una característica que regnés sempre.

Tots estem compromesos amb el nostre entorn, i d'alguna manera hauríem de contribuir en millorar-lo. Si podem dedicar part del nostre temps lliure a la vila, no podem negar-nos-hi. No es tracta d'imposar res, sinó d'aportar el nostre coneixement, el nostre esforç i el nostre temps per aconseguir el millor per a tots, sobretot pensant en aquelles persones més vulnerables, ja sigui per l'edat, la salut, la procedència o les circumstàncies adverses que han provocat unes desigualtats massa pronunciades.

Abans d'ahir parlava de la sensibilitat que trobo a faltar en els polítics. Aquesta és molt important per tenir en compte les persones que s'ho passen pitjor. Hem d'avançar tots, i per això cal no oblidar-se de la gent que més ens necessita.

Felicitacions a la Marta Mitjans

Ahir una bona colla d'arenyencs es varen reunir al centre cultural del Calisay per seguir en directe la cursa final dels 800 metres femení en categoria sub-18, que tenia lloc a Jerusalem, i on hi participava l'atleta arenyenca Marta Mitjans. La il·lusió de molts era poder-la veure guanyar la cursa, pujar al podi, o simplement meravellar-se de l'esforç que suposava arribar a una final europea. Finalment la Marta va acabar en setena posició, la qual cosa no li resta mèrit a tot el seu treball.

Perquè acostumem a veure els finals, els dies de les curses, però no seguim la feina diària que suposa per a una atleta com la Marta aconseguir tants èxits com és el seu cas. A vegades sembla que els premis o els bons resultats vinguin rodats, sense dificultats. Al darrere d'una cursa exitosa hi ha un treball constant i un sacrifici diari per anar millorant resultats i aconseguir si més no arribar a participar en aquests campionats que no són fàcils d'aconseguir.

Algú podria sentir-se desil·lusionat després de veure el resultat d'ahir. Potser massa arenyencs creien que una campiona d'Espanya podia assolir un millor resultat europeu, però no podem oblidar que al món hi ha moltes atletes que treballen fort per assolir bons resultats, i que no és fàcil arribar a ser de les primeres.

Però hi ha una altra cosa molt important, i és l'edat de la Marta. Amb només 15 anys ha guanyat molts premis i ha pujat moltes vegades al punt més alt del podi. Això no ho pot dir tothom, i encara menys pensant que té una llarga carrera per endavant.

Hem de felicitar la Marta per tot el que ha fet fins ara, agrair-li que porti el nom de la vila més enllà de les nostres fronteres, i que tingui la disciplina i voluntat de sacrificar-se dia rere dia per anar aconseguint millorar la seva marca personal. No veiem què fa cada dia, però ens ho podem imaginar, i per això li ho hem d'agrair i encoratjar-la per tirar endavant orgullosa de la feina feta i de les possibilitats de futur que té i que de ben segur podrem celebrar en altres ocasions. Bona feina i gràcies Marta!

Ayuso triomfa a Madrid

El PP d'Ayuso triomfa a Madrid i deixa en un segon pla el mateix Casado. Ella sí que ha aconseguit guanyar amb gran èxit les eleccions i pràcticament no dependrà de ningú per continuar governant, ara amb molta més comoditat. És Ayuso el futur d'Espanya?

El PSOE ha perdut una bona colla d'escons al Parlament de Madrid i serveix per posar en dubte la política del govern estatal, perquè d'aquesta manera s'ha manifestat Ayuso, com a contrapoder del govern d'Espanya, i li ha faltat poc temps per posar-li per la cara.

També ha decebut el paper de Pablo Iglesias que ha corregut a dimitir de qualsevol paper en la política, tant dins del partit com institucionalment. La seva aposta, sortint del govern espanyol, no li ha donat resultat, ja que l'augment d'escons no és significatiu i, sobretot, no serveix per frenar l'auge del PP.

Serà això un trampolí a nivell estatal? Això és el que voldria el PP i el que més tem el PSOE. S'han afanyat a dir que a nivell estatal no funciona de la mateixa manera, però la por ja la tenen al cos. Si fins ara tots els resultats eren bons o indiferents, els d'ahir a Madrid són un mal de cap difícil de solucionar.

Pensi el que pensi el president espanyol, el reforç obtingut per Ayuso a Madrid és realment un contrapoder, perquè li qüestiona les mesures preses fins ara en temps de COVID-19, i també les mesures fiscals que es proposaven adoptar per contrarestar la competència a altres comunitats autònomes. Podran fer el que tenien previst regular?

Els madrilenys varen decidir ahir que Ayuso els representava i que, al seu parer, ho havia fet bé, molt millor que la resta d'Espanya i el mateix govern socialista. Aquest és el pes que haurà de suportar Pedro Sánchez, i que li farà reflexionar sobre si li cal canviar el discurs, o li fot més cara a la seva política d'engany i contradiccions que el caracteritzen.

Espanya perd la partida

Avui he llegit les cròniques del partit que va jugar la selecció espanyola contra la kosovar, on el punt d'interès no està en el desenvolupament del joc ni en el resultat, sinó en el tracte que es va retre al representant de Kosovo. 

No cal dir que m'afegeixo a la gent que ho titlla de ridícul. Així és com ha d'actuar un país per no acceptar la realitat. Quina estupidesa més gran! Està més clar que l'aigua que el no reconeixement del país és en prevenció a possibles reaccions pel cas de Catalunya. Aquesta manera d'obrar demostra no tan sols la ridiculesa de qui la practica, sinó també la debilitat dels arguments per defensar-la.

No vaig mirar el partit de futbol, ja que el lloc que ocupa la selecció espanyola en el meu racó de preferències és massa avall. He llegit que varen guanyar, i que aquest era el resultat més lògic, vist el nivell d'ambdues seleccions, però si ens fixem en l'actitud del govern i en conseqüència dels mitjans de comunicació espanyols, qui va perdre la partida va ser Espanya i els seus polítics i mitjans de comunicació.

Està molt clar que mani qui mani a Espanya, ja sigui la dreta o l'esquerra, el comportament sempre és el mateix, i no és digne de formar part de la comunitat europea. Semblem un país subdesenvolupat, sense possibilitat d'emmirallar-nos amb els altres països europeus. L'eslògan famós del franquisme "Spain is different" es manté amb més força que mai. Pena!

Jornada de reflexió

Els que vàrem votar per correu també podem aprofitar la jornada per reflexionar. En el nostre cas haurem de pensar si realment hem votat el partit polític que es mereixia el nostre vot i si aquesta opció podrà beneficiar la situació política del nostre país, després de tants mesos de no govern, de no avançar, de trobar-nos encallats.

Jo hi he pensat i he arribat a la conclusió que partint de la base que sempre he volgut votar, l'opció escollida és la que més s'avé en la meva manera de pensar, encara que no hi combregui totalment i que potser en moments claus prendria altres decisions. No és fàcil, i això ha de servir per reflexionar que en política dos i dos no sempre són quatre.

Del que dubto més és si l'opció escollida és la millor per desencallar la situació en què ens trobem. No serà fàcil. Realment hi ha dos blocs molt enquistats, amb un equilibri de forces que ho fa tot poc operatiu. Els independentistes necessiten sumar majoria absoluta per no quedar despenjats i perdre tot el que hagin pogut guanyar durant aquests darrers deu anys. Els constitucionalistes volen evitar una nova victòria dels independentistes, però cadascun va per la seva banda, amb dificultats per poder sumar, a no ser que els resultats els siguin molt favorables.

Aquest equilibri entre els dos blocs, podria fer que tornés a entrar en joc els blocs de dreta i esquerra i hauria estat una possibilitat de trencar l'anquilosament i sortir de l'atzucac, però la signatura del pacte dels independentistes per no sumar amb el PSC ho fa inviable, a no ser que aquest pacte es trenqui, la qual cosa també els posaria en evidència.

Caldrà esperar vint-i-quatre hores per veure quins són els resultats i quins pactes són possibles per formar un nou govern, amb la por al cos que no haguem de repetir les eleccions més aviat del compte.

Aquesta setmana es decideix què passa amb les eleccions

La Taula de partits ha de decidir si se celebren o no les eleccions catalanes convocades el 14 de febrer, atesa la situació actual del coronavirus. Ha de ser una decisió tècnica i amb criteris estrictament sanitaris, o bé hi juguen interessos de partit? Ho dic perquè en un principi semblava que tothom tenia clar que només es podia desconvocar les eleccions si sanitàriament es considerava un problema, però darrerament...

Avui llegia que el PSC està molt interessat en què se celebrin el dia 14 de febrer, potser perquè ha llegit les darreres enquestes que deixen molt bé el seu candidat, i pensen que... o ara o mai! Entretant, i fins que no s'iniciï oficialment la campanya electoral, Salvador Illa no dimitirà de ministre i d'aquesta manera podrà continuar sortint a la televisió, perquè ara els problemes sanitaris ja no són considerats responsabilitat del ministre, sinó en tot cas de les diferents autonomies, que se'n surten més o menys a l'hora d'arribar a la gent que s'ha de vacunar.

De fet, no ens hauria de venir de nou que els motius que uns partits polítics donin per celebrar ja les eleccions o ajornar-les, siguin per interès propi. En política ha quedat molt clar des de sempre, però no només en política. Si mirem què diuen els candidats a la presidència del Barça, veurem que les escenes es repeteixen. Qui es considera guanyador no vol ni sentir a parlar d'ajornar les eleccions, i qui no ho veu clar, pensa que amb un ajornament potser tindria més possibilitats de recuperar simpaties i optar a guanyar-les.

Fet i fet tothom actua de la mateixa manera, i es prengui la decisió que es prengui, sempre hi haurà qui ho criticarà i, sobretot si perden, ho consideraran un greuge intencionat. Personalment, voldria que se celebressin les eleccions, les del Parlament, el més aviat possible, amb la mica d'esperança que en pugui sortir un govern capaç de treure'ns del pou on ens han ficat. Són poques esperances, però sempre anirà millor que ara, o no!

Canvi de cromos al PSC

Avui hem conegut la notícia de canvi de presidenciable a les llistes del PSC. Iceta fa un pas al costat i cedeix l'honor a l'actual ministre de Salut, el senyor Salvador Illa. S'especula que Iceta ocupi un ministeri en una propera remodelació del govern espanyol. Canvi de cromos.

De fet trobo encertat el canvi des d'un punt de vista estratègic. El PSC, que té tots els números per incrementar el nombre d'escons del Parlament, ha d'esforçar-se per posar-ho fàcil, i Iceta ja està molt gastat i un canvi sempre va bé, sobretot ara que el ministre té molt bona imatge i està molt ben situat dins del partit, amb grans col·laboradors que li fan la feina.

Al meu entendre és un pas important del PSC i una aproximació més al PSOE, amb pèrdua de pes de l'essència història del PSC. És una manera de rematar C's, ara que estan de baixada i amb més problemes a partir de l'anunci de Lorena Roldán, que s'ha passat al PP. Aquesta baixada prevista de C's pot anar molt dirigida al PSC, tret dels quatre que Roldán es pugui endur cap al PP.

ERC no només haurà de lluitar perquè JxCat no el torni a guanyar, sinó per marcar distàncies amb el PSC, que competeix amb ell en l'espectre esquerrà, encara que, si em permeteu, ni uns ni els altres tenen massa res d'esquerres. Qui ostentaria aquesta etiqueta té encara massa problemes interns i es limita a barallar-se per mantenir-se dins del Parlament, amb un pes prou significatiu per no ser considerats testimonials.

Iceta, que no va poder ser nomenat president del Senat, pel bloqueig que va patir al Parlament català a l'hora de designar els seus representants, podrà ara ocupar el càrrec de ministre, si Pedro Sánchez li vol premiar la seva fidelitat.

Si ho diu Putin, sí

Si Putin felicita el candidat Joe Biden, llavors vol dir que sí que va guanyar les eleccions. Després de gairebé un mes i mig de celebrar-se les eleccions, i amb l'aprovació del Col·legi Electoral queda clar que el guanyador de les eleccions als EUA va ser Joe Biden i que el perdedor ha estat Trump, que no ha pogut demostrar el frau electoral que tant ha predicat.

Calia que Putin felicités Biden per quedar convençuts de qui era el guanyador. Els dubtes, però venien més per interessos del propi president rus, que no pas del funcionament electoral. Putin estava molt tranquil amb la presidència de Trump, que el feia bo i gairebé normal.

El Col·legi Electoral va ratificar els resultats electorals amb victòria de Joe Biden i ara ja només falta que ho proclamin el Congrés i el Senat, si no m'equivoco, el dia 6 de gener. La presa de possessió serà el 20 de gener. Quan abandonarà la Casa Blanca l'actual president?

Segons he llegit sembla ser que Trump encara estaria esperant que passés algun miracle i que es revertís el resultat i d'aquesta manera poder continuar presidint el país. És obstinació o malaltia? S'haurà desprestigiat el país? Haurà fracturat el país i obligarà Biden a cosir-lo?

Diuen que s'ha demostrat que als EUA la democràcia està ben implantada i que res la pot fer tombar, però jo penso que en molts moments s'ha posat en dubte aquesta garantia i el fet que s'hagi qüestionat els vots dels ciutadans, no la deixa gaire ben posada.

L'altra pregunta que ens fem és: ha guanyat el menys dolent? S'ha alliberat el món del poder d'una persona autoritària, prevaricadora i manipuladora? Era això del que es tractava? Llavors com és que va aconseguir tants vots? Les eleccions als EUA han provocat molts discursos i també discussions, però penso que encara no s'ha acabat, i pot ser que hi hagi un abans i un després del 6 de novembre de 2020.

Governança i independència

Cada vegada hi ha més escrits i comentaris sobre la necessitat de convocar eleccions al Parlament, i poder tenir un govern que governi, i sortir d'aquesta manera d'aquest atzucac en què ens trobem. I no em refereixo a polítics i partits polítics de l'oposició, sinó de ciutadans amb més o menys ressò als mitjans de comunicació.

Avui podia llegir l'article de l'Albert Pla Nualart, a l'ARA, amb un títol que cridava l'atenció: Per què no soc independentista, en què deixava clar que prioritzava la governança a la independència, i fa una crítica als polítics que la seva priorització és al revés.

Té sentit el que diu, i probablement el títol és una provocació que facilita que els lectors s'hi aturin. Estic d'acord, i ho he vingut dient des de fa temps, que cal que el govern, sigui aquest o un altre, es posi a treballar i en tot cas encari la governança cap a la independència, però no ho deixi tot aturat pensant només en la independència.

Artur Mas no és clar en les seves respostes a l'entrevista que li fa l'ARA, sobre la conveniència o no de la convocatòria de les eleccions, i es centra més en la polèmica entre el PDECat i JxCat. Penso que en el seu cas hauria prioritzat les eleccions i que l'actitud de Torra és una mostra de la rebecaria de Puigdemont, i probablement d'una estratègia que busca tornar a liderar unes llistes amb possibilitats de guanyar.

Resulta tot plegat molt cansat, i no sé si s'adonen que cada vegada som més els que els hi demanem un canvi d'estratègia, perquè no veiem que anem enlloc, i la pandèmia del coronavirus és una excusa si es col·loca com a motiu per no convocar eleccions. Sempre he respectat el president del meu país, l'hagi votat o no, m'agradi més o menys, però avui se'm fa molt difícil mantenir aquesta coherència amb el president Torra.

El clàssic menys clàssic

En el món del futbol, quan parles de clàssic parles del Barça-Madrid, que desperta molta expectació ja que són els dos millors equips, temporada rere temporada, i amb una gran rivalitat. En aquesta ocasió el clàssic no ha resultat tan clàssic per la intervenció del Tsunami Democràtic que ha acaparat l'atenció de tots els mitjans de comunicació i també de les forces i serveis de seguretat. Què passarà?

Parlo de futur perquè en el moment d'escriure el post, les 18h, encara no sabem com anirà tot plegat. Fins ara els jugadors han pogut entrar a l'estadi i la policia ha bloquejat l'accés a totes les persones concentrades seguint la convocatòria de Tsunami Democràtic. Quina és la incògnita que es manté viva en aquests moments? "Tots els concentrats podran seguir el partit de futbol". Com ho faran?

Passi el que passi, els impulsors del Tsunami Democràtic ja han guanyat. Han aconseguit acaparar els mitjans de comunicació i que tothom parli d'ells. Si, com ens tenen acostumats, el moviment és no violent, deixaran amb un pam de nas a molts, sobretot a aquells que els agradaria que hi hagués merder, i que es pogués batejar els seus promotors, de violents.

També és cert, però, que caldria valorar on ens porta tot això. Quin rèdit en treu l'independentisme, més enllà d'una trobada gairebé de nostàlgics, per expressar que encara persisteix el somni? M'agradaria que els partits independentistes es manifestessin sobre el tsunami i coneguéssim la seva opinió al respecte. Continuo pensant que ens agrada molt la performance i ens enlluerna suficientment com per no veure-hi clar.

Boris Johnson, opció guanyadora al Regne Unit?

Avui Boris Johnson guanyarà les eleccions al Regne Unit, i molt probablement ho farà per majoria absoluta. Un president populista, com està de moda a massa llocs. L'alternativa a la candidatura de Johnson, el senyor Jeremy Corbyn, es considera massa radical i no té suficient suport a les illes. Quedarà per veure el paper que juga el partit escocès en aquesta ocasió. Si recupera els vots perduts en les darreres eleccions.

Amb la victòria de Boris Johnson es farà efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, prevista per a finals de gener 2020. Una sortida que es veuria frenada si fos el líder laborista qui guanyés les eleccions, perquè es convocaria un segon referèndum amb un resultat incert a hores d'ara.

No sé si us passa a vosaltres, però mirant el senyor Johnson no t'acabes de creure que pugui ser president d'un país com el Regne Unit. El veig molt poc seriós, i em fa dubtar de la seva capacitat per governar, de poder ser responsable del càrrec que ocupa i que aviat ho farà, amb majoria absoluta, si ens creiem totes les enquestes.

És clar que si al Regne Unit poden estar governats per Boris Johnson, no ens ha d'estranyar els polítics espanyols que hem tingut al capdavant dels successius governs espanyols.

Quin serà el paper de C’s al Parlament català?

C's continua sent el grup parlamentari més nombrós al Parlament català, el partit polític que va guanyar les eleccions. Ara que C's, a nivell espanyol ha passat de 57 a 10 escons al Congrés de Diputats, què passarà a Catalunya? Obtindran una davallada similar en les properes eleccions autonòmiques, o es mantindran a dalt, com a una excepció dins del panorama espanyol? 

De fet C's va néixer a Catalunya amb un objectiu molt clar: atacar la singularitat catalana en llengua, cultura, drets i història. Després varen anar a Espanya, però el motiu de la seva aparició era treballar a Catalunya l'enfrontament entre ciutadans, per raó de llengua, cultura i procedència. És per això que no seria estrany que, amb intel·ligència, poguessin mantenir-se forts al Parlament català.

Quin és l'adversari més perillós que els pot defenestrar com al Congrés? Sense cap mena de dubte és el PSC. Són els socialistes que poden acollir els votants desencisats de C's, alguns dels quals són antics votants socialistes. No són els partits independentistes els que els poden fer mal, i és per això que tenen una missió molt clara si no volen acabar desapareixent.

En aquesta línia, seria normal veure com els atacs de C's es dirigeixen cap al PSC, per evitar aquests usurpació de vots o, com deia abans, recuperació de vots socialistes. El pacte de PSOE amb ERC, perquè aquests s'abstinguin en la votació per a la presidència estatal, pot ser una bona excusa per atacar els socialistes, sobretot pensant que per a C's, ERC són molt dolents i posen en perill la sagrada unitat d'Espanya.

El govern no es posa d'acord en unes noves eleccions

Continuen les discussions entre JxCat i ERC sobre la conveniència o no de convocar eleccions. Al darrere de tot això només hi ha interessos partidistes. Uns tenen por de perdre-les i els altres estan convençuts que les podran guanyar, per primera vegada.

És molt trist que ens vulguin enganyar disfressant la seves preferències com a conveniència per al país. Mentida! només es mouen per interès propi, per poder mantenir-se al poder, uns, i aconseguir-lo, els altres.

Tot plegat molt indignant i a pocs dies de l'onze de setembre on, una vegada més, ens conviden a participar a la manifestació. El problema que hi veig és l'interès que hi siguem, per a què? Per a qui?

Necessitem uns polítics transparents, que no ens enganyin, i que de veritat lluitin per al nostre país, per als interessos de tots, i no només dels seus. El govern actual, amb els dos partits independentistes, no ha funcionat i difícilment aconsegueixi alguna cosa de bo. El president només es dedica a fer discursos incendiaris, sense argumentacions ni concrecions. És evident que es tracta d'un president de circumstàncies, però el problema és que ja fa massa temps que duren.

En aquests moments, el conseller Aragonès sembla ser l'únic interessat en aprovar els pressupostos. Els altres, amb el president Torra, sembla que no els interessi. Tot aquest desgavell ens portarà encara més enrere i queda clar que s'ha de fer un canvi de timó immediat. Aquesta podria ser la veritable raó per defensar unes eleccions abans d'acabar l'any.

En l'impàs, observem el Regne Unit

Davant la manca de notícies fresques sobre la política catalana i espanyola, tot plegat força avorrit, ens fixem en què passa al Regne Unit on sembla que les notícies són més actuals i corren més de pressa.

Entre ahir i avui hem vist com el partit en el govern perdia la majoria al Parlament britànic i passaven a tenir menys diputats. S'ha vist en les dues votacions successives, importants pel resultat d'aplicació del Brexit. Ara el següent pas està en si es convoquen eleccions, amb les esperances de Boris Johnson de guanyar-les i poder sortir de la UE encara que no hi hagi acord amb el Brexit.

La situació dels britànics ajuda a entendre el funcionament electoral d'aquell país. Els diputats, adscrits o no als grans partits, surten elegits per districtes i representen els seus votants, a vegades contraris a posicionaments del partit polític on s'han adscrit. Aquest model de representativitat democràtica és el que moltes persones voldríem al nostre país, amb les adaptacions que fessin falta, però respectant la mateixa idea.

Ha estat precisament el canvi de bàndol d'un diputat el que ha fet perdre la majoria al govern. Ha canviat perquè ha entès que la majoria de votants a qui representava estaven en contra del posicionament de Boris Johnson. Al nostre país, els diputats es deuen al partit que els ha inclòs a la llista, i és per això que hi ha tantes baralles quan canvien de partit, fins a cert punt lògiques.

A l'espera, doncs, que es desencalli la política de casa nostra, continuarem observant el Regne Unit.

Estanis Fors llança la tovallola

Si hem de fer cas a la notícia que he llegit al web de Ràdio Arenys, qui va guanyar les eleccions municipals, Estanis Fors, ha decidit pactar amb ERC i donar-li l'alcaldia. Es tracta d'una mostra de generositat inesperada, fruit de les dificultats per trobar altres forces polítiques que li facin suport.

Com dèiem aquests dies, els resultats a Arenys de Mar no afavorien Junts per Arenys, tot i ser la força més votada. El fet de necessitar el concurs d'un mínim de dos partits petits per aconseguir l'alcaldia, li dificultava la jugada. Aparentment ni Arenys en comú ni la CUP estaven per la labor i més aviat es decantaven per afavorir l'actual alcaldessa en funcions.

Si es confirma la notícia, ERC aconseguiria l'alcaldia i només caldria esperar la configuració del govern, amb presència o no d'altres partits polítics. Per un govern estable, com demana Estanis Fors, caldria ampliar el nombre de regidors i regidores del govern, per poder centrar-se més en les regidories assignades i millorar-ne la gestió. Caldrà veure si uns i altres estaran disposats a formar part d'un mateix govern, o bé si es tracta només de donar l'alcaldia i mantenir-se a l'oposició.

Permeteu-me que us digui que per a la vila seria bo que, siguin quins siguin els partits que pactin el nou govern municipal, en formessin part, però normalment els acords comporten negociacions i cessions per ambdues parts, i és bo que aquestes es concretin a començaments del mandat, per evitar mals entesos i picabaralles durant els quatre anys.

De ben segur que molts votants d'ambdues formacions no acabaran d'entendre la decisió de Junts per Arenys, ja que és una opció que molts no hi havíem ni pensat, però que és possible. En els propers dies veurem si el pacte es confirma o bé encara hi ha molts detalls per anar polint.

És la CUP el revulsiu que necessita Arenys de Mar?

Segons he pogut llegir les declaracions dels diferents candidats a l'alcaldia en el primer dia de campanya electoral, la seva intenció és millorar el nombre de regidors i regidores al Consistori, i per als que encara no hi són, poder-hi entrar. És lògic que s'encari aquest primer moment amb tota la il·lusió del món. Per això es presenten, oi? Encara que jo els preguntaria: per guanyar i...? Servir el poble o remenar les cireres?

Tots els i les alcaldables han manifestat la seves ganes de ser presents als carrers i demanar als vilatans què esperen d'ells per aquests propers anys. És una llàstima que això no passi sempre i es reservi només per a quan arriben les eleccions, quan necessiten el vot. És una mala praxi. Malauradament hem experimentat que quan governen escolten poc i deixen opinar encara menys.

La tercera de la CUP, la Pat Sillah, va dir que havien estat dos mandats a l'oposició i que ara estaven molt il·lusionats per governar. És possible que a Arenys, com ja passa en altres municipis, el govern sigui presidit o participat per la CUP? Seria una normalitat política, o bé la nostra vila és massa clàssica i la CUP no hi té res a fer?

Continuo pensant que Arenys necessita un canvi i aquest no ha vingut ni de la mà de Junts per Arenys ni d'ERC. Tampoc ICV, ara Arenys en Comú, ha demostrat que provoqués aquest canvi necessari per demostrar que es pot fer política d'una altra manera. Pot ser la CUP la generadora d'aquest canvi que molts desitgem per a Arenys?

Les eleccions municipals del 26 de maig seran renyides, però molts donen per suposat que són cosa de dos, però jo no m'hi resigno. Podem esperar una victòria de la CUP? Això depèn de nosaltres i només de nosaltres.