No saben ni emetre el seu vot

Ahir parlava de la Reforma Laboral que es votava al Congrés de Diputats, però encara no se sabia quin seria el resultat final, atès que hi havia dos vots dubtosos, els d'Unió del Poble Navarrès, que la direcció del partit els obligava a votar-hi a favor, però els diputats no ho tenien prou clar. Després de la votació han sorgit molts comentaris, perquè el cert és que tot plegat és vergonyós.

Finalment els dos diputats navarresos hi varen votar en contra, però la reforma va tirar endavant per l'error que va cometre un diputat del PP, que va votar telemàticament i es va equivocar. Ho podríem titllar de ridícul, però jo penso que és més greu. Tenia sis hores per votar, des de casa, i es va equivocar, encara que després el partit polític ha denunciat que va ser un error informàtic.

El cas és que, segons he llegit, el diputat va sortir corrent de Càceres fins a Madrid, per intentar votar presencialment i anul·lar el vot erroni telemàtic. Va arribar tard i les portes del Congrés estaven tancades, perquè ja havia començat la votació, i així ho marca la normativa interna de funcionament.

Els ciutadans s'indignen, perquè el PP, en lloc de culpar el diputat pel seu error, i fer-lo fora, donen la culpa als altres i fins i tot a la informàtica, abans d'assumir l'error. És possible que un senyor diputat sigui tan calamitat com per no votar correctament una votació tan important per al seu partit?

No és estrany que cada vegada hi hagi més desconfiança i desmotivació de la ciutadania vers els polítics i la política. Estem mantenint una colla d'inútils que no saben fer la seva feina, fins i tot la més simple, com és la de votar. Avui a Planta Baixa de TV3 han ensenyat com funciona el programa de votacions i dona una segona oportunitat abans d'enviar el vot emès, per comprovar que ho estàs fent bé.

Si va agafar el cotxe i va marxar de Càceres fins a Madrid, no va ser perquè el programa informàtic estava malament, sinó perquè posteriorment es va adonar del seu error. La jugada li va sortir malament, i ara el PP diu que es queixarà al Tribunal Constitucional. Suposo que es refien que una vegada més, els doni la raó. El ridícul, però, ja està fet.

El ridícul de la mesa del Parlament català dona per a un altre article.

La Reforma Laboral al Congrés de Diputats

La Reforma Laboral que avui es vota al Congrés de Diputats és una mostra més de la incapacitat de l'esquerra de tombar tot allò que defensa i aprova la dreta, en perjudici dels treballadors. Una incapacitat que ens ve amagada amb paraules que pretenen convèncer-nos que tot es fa per als treballadors. I això passa amb el govern més progressista de la història, segons les paraules del seu president.

Però no és el PSOE que una vegada més s'arronsa davant de la dreta del país, sinó que en aquesta ocasió ho fa també el partit polític que representa que és més a l'esquerra. Aquell partit polític que d'alguna manera hauria d'evitar el que sempre acaba fent el PSOE.

La promesa electoral era derogar la reforma del PP i això no ha passat. Simplement s'ha fet alguna pinzellada, forçats per Europa, que la patronal ha vist molt bé, i el PP ha jugat el paper de perdedor, quan sap que no és així, sinó que la seva reforma continua endavant amb pocs matisos retocats.

L'aprovació de la Reforma Laboral que ha liderat Yolanda Díaz, és també una vergonya per als dos sindicats majoritaris, però també per partits polítics que hi votaran en contra, com és el cas d'ERC, que una vegada més demostra la seva inoperància en la seva lluita per jugar algun paper a Madrid.

Només el PNB surt enfortit, malgrat que la seva opció sigui perdedora, però que ho ha sabut argumentar molt bé, i els seus electors podran continuar sentint-se orgullosos. No és el cas dels votants d'ERC que, si són sincers, comprendran que es tracta d'una nova derrota dels seus líders i dels interessos que diuen defensar a la capital d'Espanya.

Ciutadans, per la seva part, intenta jugar amb les poques possibilitats que li permetin subsistir, davant unes enquestes que els presenten un futur molt magre, que els condueix pràcticament a la seva desaparició. Han intentat, després del desastre que va portar Rivera a dimitir, actuar com a crossa del PSOE, per desmarcar-se del PP i Vox, que són els seus rivals directes. La seva incongruència, però, ha fet que els resultats no hagin estat positius. Veurem quins són els efectes d'aquest vot favorable a la reforma, i si aconsegueixen allargar la seva agonia.

El PSOE falta a la paraula donada

El Pacte del PSOE amb Bildu sobre la derogació de la reforma laboral del PP ha demostrat que no només no et pots fiar de les promeses electorals dels partits polítics, sinó tampoc de la seva paraula. A casa ens havien ensenyat que no podies falta mai a la paraula donada, era el pitjor que podia fer una persona: faltar a la paraula. Els partits polítics, i en aquest cas el PSOE sembla ser que molt a la lleugera va pactar amb Bildu perquè necessitava el seu vot, però ara no té cap inconvenient en admetre que va ser un error i que el pacte no existeix.

Pedro Sánchez ens ha ensenyat molt qui és i com actua. Si d'alguna cosa li fa falta és precisament de la paraula, les promeses i la coherència. Si criticàvem l'expresident Zapatero d'incomplir les paraules donades, en el cas de Sánchez això encara és pitjor.

No és estrany que molts catalans no hagin confiat mai en la taula de diàleg que es va iniciar poc abans de declarar-se l'estat d'alarma per la pandèmia del coronavirus. Queda demostrat que tot el que diuen els partits polítics quan governen té molt poca credibilitat. En el cas de Catalunya, ho sabem per experiència. Només ens hem de fixar en les properes sobre percentatges d'inversió de l'Estat, per adonar-te que al final tot queda en no-res.

Sembla que el govern de coalició entre PSOE i Podemos té problemes de consistència, i no sabem què pesarà més si aquests problemes o la necessitat de continuar junts al capdavant del govern. Sigui com sigui, en aquesta ocasió s'ha demostrat que hi ha diferents sensibilitats, però també una manca de comunicació entre els mateixos ministres socialistes, que s'han assabentat del pacte, després de signar-se. Esclar que aquesta signatura resultarà inútil per la poca credibilitat del president del govern espanyol.

Cándido Méndez no ha pogut amb Josep Maria Àlvarez

Ho ha intentat de totes les maneres. L'ha acusat de defensor del dret a decidir, com si això fos un pecat. Ha intentat posar tothom en contra del candidat català, però no ho ha aconseguit. Josep Maria Àlvarez ha guanyat les eleccions i s'ha convertit en el nou secretari general de la UGT.

És curiós observar com en uns moments en què l'Estat espanyol està tan esverat per l'actitud del govern català i tota la gent que li dóna suport, dedicant-se a provocar enfrontament entre espanyols i catalans, són persones catalanes les que ocupen càrrecs a nivell nacional, com Rosell a la patronal CEOE i ara Àlvarez a la UGT. Ambdós han hagut de lluitar contra la tàctica dels seus adversaris, d'acusar-los de ser catalans.

Felicito a Josep Maria Àlvarez i li desitjo tota la sort del món. En una legislatura amb majoria absoluta del PP, el sindicat no ha tingut prou força per encarar-s'hi. L'objectiu primer és aconseguir la derogació de la reforma laboral i, entenc que també, clarificar què hi ha de la corrupció dins del sindicat.

El cinisme de la ministra Báñez

El govern espanyol ha decidit iniciar una campanya d'autocomplaença. Com que ningú els alaba, han decidit fer-s'ho ells mateixos. El president Rajoy lloa els ministres d'Hisenda i Economia, perquè ho fan tan bé i s'hi esforcen molt.

La ministra d'Ocupació, la senyora Fátima Báñez, diu que es nota l'encert de la reforma laboral. Gràcies a la reforma ara només hi ha 6.202.700 persones a l'atur. Diu la ministra que gràcies a la reforma s'ha passat d'un increment intertrimestral de l'atur, del 19% al 10%, i jo em pregunto, no serà perquè cada vegada hi ha menys persones per poder anar a l'atur?

La ministra afegeix que gràcies a la reforma laboral el mercat de treball evoluciona "amb coherència" amb la situació econòmica. Suposo que vol dir que cada vegada hi ha menys feina i més aturats. Aquesta és la coherència.

Em sorprèn la manca de d'autocrítica dels polítics. Si sents els populars, ells ho fan tot bé. Si escoltes els socialistes, són unes víctimes a qui tothom els carrega amb les culpes d'on hem arribat. Si la ciutadania els critica és per enveja o perquè són uns antisistema.

Tenim a punt la prova del cotofluix. Els partits polítics diuen que volen aprovar una nova llei electoral. Sabeu què els preocupa? El model. Per què? Perquè no hi volen perdre. No es tracta d'analitzar quin és el sistema més apropiat, més just, més favorable per a la ciutadania. No es preocupen en saber quin model representa millor els electors, sinó el que afavoreix els resultats del seu partit.

Aquesta hipocresia és la que fa mal al país i allunya els polítics de la ciutadania. És aquest egoisme el que provoca desconfiança, i amb aquests no anirem gaire lluny. Per cert, avui he sentit que no podem declarar-nos independents perquè només el poble espanyol és sobirà. És igual el que volem els catalans, perquè això no serveix de res. Si és així... per què hem de votar? Aquí rau el problema. Tard o d'hora haurem de fer el pas... encara que no vulguin.

Ens cal un govern fort, però no prepotent

Després d'una legislatura marcada per la indecisió davant una crisi financera que trigarem a superar, el que necessitem és un govern fort, que tingui les idees clares i no li tremoli el pols. També Catalunya ho necessita, després d'un govern tripartit que no ha sabut explicar i fer entendre totes les millores introduïdes, amb un final caòtic que se li ha anat de les mans.

De normal, però sobretot en temps de dificultats, cal que les persones que estan al capdavant d'un govern, tinguin la capacitat de convèncer amb les mesures preses, i donar la sensació que es té control de la situació. Res a veure amb prepotència ni oïdes sordes. Control, seguretat i decisió ferma.

El govern de Rajoy ha tirat endavant una reforma laboral de manera contundent i sense aconseguir un acord amb patronal i sindicats, i això el podria fer més vulnerable. L'única manera per aconseguir alguna cosa és demostrant la seva fortalesa i evitant fer marxa enrere a la primera manifestació dels sindicats, la qual cosa no impedeix que, passada la prova, s'asseguin amb ells per intentar llimar les diferències, coneixedors que no es podrà arribar molt enllà. La situació a Europa no dóna per a gaires concessions.

La mateixa fortalesa que cal espera del govern de Rajoy davant els sindicats, caldria dirigir-se a banquers i grans fortunes, i de manera especial aquells que han estat protagonistes principals de la gran crisi, sense que això ens deixi lliures de pecat. Tots hi hem contribuït.

Encara que pugui semblar el contrari, a ningú agrada un govern feble, un pare dubitatiu, un mestre indecís, un entrenador temorenc... sempre esperem de qui ha de liderar un projecte, fortalesa i convenciment d'estar fent bé les coses. També amabilitat, saber escoltar i rectificar en allò que es pugui anar equivocat.

Al govern de la meva vila se l'ha acusat de dèbil, i de donar passos en fals. De canviar d'idea i no escoltar l'oposició. De fet el govern no disposa de la majoria que li permeti fer i desfer al marge dels altres partits polítics, i això obliga a pactar, a escoltar i cedir, però això no hauria d'estar renyit amb tenir les idees clares, uns objectius definits, i uns objectius a assolir. Tampoc l'oposició s'ha de valer d'aquesta fragilitat, per obligar a fer tot allò que quan en va tenir ocasió no va voler o saber fer. Trobar l'equilibri entre la defensa del propi programa i la capacitat de negociar amb l'adversari, només és possible si hi ha realment voluntat de servei a la comunitat i no haver-se ficat a la política per interès personal, per aconseguir un fals prestigi.

Als nostres polítics els hem d'exigir serietat i honestedat. Si ens volen decebre, poden continuar tirant-se els plats pel cap, sense cap més intenció que desprestigiar l'altre. Si volen que confiem en ells, han de jugar amb la veritat per davant i demostrar que estan al nostre servei, que tenen clar què necessitem, i que saben lluitar per aconseguir-ho.

Els sindicats i la Guàrdia Urbana es descompten

Com ja va essent habitual, a l'hora de sumar hi ha qui es descompta. Alguns se'n descuiden, d'altres en compten de més. A la manifestació d'aquest diumenge a Barcelona, els sindicats n'han comptat 450.000, i en canvi la Guàrdia Urbana, només n'ha trobat 17.000, una diferència remarcable.

És evident que, si ens hem de basar en el poder de convocatòria dels sindicats, l'èxit de la mateixa és molt diferent si ens creiem els propis organitzadors o la Guàrdia Urbana. Personalment no m'hi fixo gaire, però és cert que veure a molta gent reunida, fa impacte, i ajuda a pensar que hi ha motius per mobilitzar tanta gent.

De la mateixa manera que ahir al Palau Sant Jordi, voldria pensar que els partits no hi pinten res. Que són uns convidats, però que els veritables protagonistes són els ciutadans. Esclar que s'ha de ser molt innocent per creure que els partits no hi juguen el seu paper i que, en el cas d'ara, l'oposició no ho aprofita per intentar desgastar el govern. Que no ho havien fet els altres quan eren a l'oposició? doncs, si ho fan uns per què no ho poden fer els altres? Si el govern del Partit Popular ha redactat una reforma laboral que afecta l'estat del benestar, a ulls de molta gent, és lògic que el Partit Socialista hi estigui en contra i mobilitzi els seus militants i amics. L'altra cosa és pensar què passaria si el govern fos del PSOE. No podem deslligar les mesures preses pel PP, de la realitat que patim, una situació que ha vingut influenciada per la situació global d'Occident, però també per la gestió de l'anterior govern de l'Estat.

Ens hem d'estrènyer el cinturó, i permetre que el govern flexibilitzi el mercat laboral, per ajudar a reduir l'atur, però cal estar alerta que no ens venguin gat per llebre. Que no s'aprofiti la crisi per atacar l'estat del benestar, que tant ens ha costat aconseguir. Hem estirat més el braç que la màniga, però tampoc ens poden prendre el pèl. Coneixem de quin mal pateix el PP, i sabem que ho pot aprofitar per afavorir els seus, i posar més distància entre les rendes dels més rics i les de la classe treballadora. 

Els sindicats han de treballar per evitar despropòsits, però que no utilitzin la demagògia, ni busquin victòries personals, amb la convocatòria de manifestacions i de la vaga de finals de mes. Siguem tots plegats una mica sensats, i no ens perdem amb falsos protagonismes, ja sigui del govern, de l'oposició o dels dirigents sindicals.

Probablement cal flexibilitzar el mercat del treball, però sense oblidar que estem parlant de persones, de famílies i, fins i tot en pla egoista, de consumidors. ¿Hi ha possibilitat d'asseure'ns a la taula a dialogar, o ho hem de deixar a mans de manifestacions i vagues? necessitem un govern fort, amb les idees clares, però que no es passi de frenada, que les conseqüències poden ser deplorables.