Ètica i legalitat

L'alcaldessa de Ripoll té un problema i és bo analitzar-ho, amb la voluntat de no deixar-nos portar per simpaties o ideologies. No és fàcil.

En el món de la política està molt qüestionada l'ètica i la legalitat. Tenim massa casos de corrupció que coneixem i ves a saber els que encara no s'han destapat. Jo sempre penso que els polítics corruptes són una minoria, però que fan molt mal i provoquen que molta gent els posi a tots en el mateix sac. No és així. Conec a moltes persones que han dedicat part de la seva vida a la política i ho han fet de manera honesta, amb esperit de servei.

Què passa quan un familiar d'un polític vol optar a una plaça de funcionari de la mateixa institució? La filla de l'alcaldessa tenia dret a presentar-se a una plaça de policia municipal? La convocatòria estava prou justificada? Ha actuat correctament l'alcaldessa?

La llei de l'administració pública deixa molt clar que quan hi hagi un parentiu o relació propera el polític s'ha de decantar i no intervenir en el procés. Per què? En primer lloc, per no influir en el veredicte, però també per preservar la imatge de tot el procés. Sembla que en el cas del procés per dotar-se d'un policia nou a l'Ajuntament de Ripoll, l'alcaldessa s'ha decantat i no hi ha intervingut, però la imatge del procés se n'ha ressentit.

Aquests dies tenim molt present què està passant amb els familiars del president del govern espanyol, que han estat jutjats o estan imputats per haver rebut tractes de favor. Què hi ha del cert? 

Recordo que en l'època de regidor de govern a la meva vila, vaig sol·licitar, com a vilatà, una subvenció per arranjar la façana de casa nostra. Hi havia una convocatòria oberta amb un seguit de requisits. El meu projecte els respectava tots, però no se'm va concedir perquè era regidor. Ho vaig acatar, bàsicament per no contribuir a sembrar dubtes, però no em va semblar just. Jo no intervenia en el procés de concessió de les ajudes.

El tema està, probablement, discernir què és ètic i què és legal, o potser simplement, renunciar a drets per no ser mal interpretats. I aquí ho deixo.

Responsabilitat política

Tal com he estat comentant aquests darrers dies, arran del descobriment de l'actuació corrupta d'un assessor de qui fou ministre socialista, José Luis Ábalos, és bo que s'investigui fins al final, perquè és molt trist i indignant que es continuïn produint casos de corrupció i encara més si després no hi ha conseqüències per als responsables, siguin directes o indirectes, de l'actuació fraudulenta. Ara bé. Convindria que tots plegats fóssim honestos i mirar la biga al nostre ull. No sigui cas que siguem molt estrictes amb els altres i molt poc amb nosaltres mateixos.

    És insòlit tot el rebombori del PP sobre el cas Koldo. Que s'estiguin esquinçant les vestidures quan tenen una motxilla plena de casos de corrupció que la justícia, sempre de la seva part, ha estat incapaç de sentenciar definitivament, malgrat tota la informació que se n'ha obtingut. És insòlit, però també indignant i mesquí, que estigui passant tot això. Repeteixo que és bo i necessari que s'investigui a fons el cas, però sisplau, una mica d'honestedat. El PP té un currículum de corrupcions que fa feredat!

    No sé si el diputat i exministre Ábalos acabarà dimitint, però entenc que és el millor que podria fer per a la democràcia i en concret per al seu partit polític. El PSOE no està en situació de rebre gaires patacades, i la seva energia demanant-li la dimissió és gairebé una necessitat de supervivència. Amagar o dissimular una responsabilitat política, no els pot ajudar gens.

    Quan estàs gestionant els recursos dels altres assumeixes una responsabilitat molt gran, i que a vegades no en són conscients. No només tens l'obligació d'actuar d'acord amb la llei, sinó que has de procurar actuar de manera eficient, amb resultats favorables per a les persones que han dipositat la seva confiança en tu, i també per aquelles que no t'han votat. Si t'envoltes d'un equip de treball, has de donar la cara per tu i per la gent que està amb tu. Has de confiar en ells i te n'has de responsabilitzar. No sé si l'exministre es va enriquir personalment o va beneficiar conscientment a tercers, amb aquesta actuació il·legal del seu assessor, però en tot cas n'és responsable polític i com a tal n'ha de respondre.

    Aquests dies a les xarxes, on és molt fàcil acusar la gent sense proves, només per gaudi personal, han sortit altres noms de polítics a qui s'acusa d'actuacions corruptes, també durant el període de la pandèmia. Caldria assegurar-nos que no hi ha evidència en aquestes acusacions, i que només es tracta de desprestigiar els polítics, que és un exercici molt usual i fàcil de fer. En tot cas, que la maquinària es posi en marxa per descartar altres casos de corrupció. No sigui que carreguem tots els morts a l'exministre i n'hi hagi d'altres que se n'escapin alegrement.

Espanya tuf a podrit

Tot fa pensar, doncs, que Espanya cada vegada es troba més lluny de la legalitat democràtica. Els jutges d'extrema dreta, amb tota la barra del món, i jo hi afegiria la immoralitat, han donat un cop d'estat al sistema democràtic d'aquest país, a instàncies de la dreta més extrema. Els defensors del plantejament de com més malament, millor, avui tenen una alegria a afegir. Pitjor no podem anar.

Algú podria pensar que en casos extrems com aquest, el rei hi podria intervenir, però tots coneixem com és i com acostuma a actuar, o si més no ha fet fins ara. El silenci del rei, si es produeix, demostrarà la inutilitat de la monarquia a Espanya i el fet d'estar mantenint una institució, la reial, obsoleta i cara.

Em sento traït i reprimit a mans d'una extrema dreta present a totes les institucions espanyoles, i que malgrat no tenir en aquests moments el suport popular, aconsegueix tot allò que vol, utilitzant qualsevol trama, encara que sigui anticonstitucional. Penso, i si vaig errat que se'm rectifiqui, que els primers enemics de la Constitució són els mateixos jutges del Tribunal Constitucional que han fet guanyar el seu posicionament, amb la participació dels jutges que eren obra i part, sense la més mínima decència.

Avui pots llegir molts comentaris de persones que recriminen al PSC la seva actuació paralitzadora del Parlament català. Probablement tenen raó, però penso que hauríem d'estar més atents a la realitat d'avui, perquè és un graó molt important en el camí al caos i al trencament de la democràcia del nostre país. Amb això no vull dir que no haguem de fer constar què va passar el 2017 a casa nostra. Això no ho oblidarem mai, i per això el posicionament que molts vàrem prendre respecte a una força política que en algun temps havia defensat el federalisme com a solució per resoldre els problemes d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol. Després de tot, arribes a la conclusió que les declaracions són només fruit de la conveniència del moment, i que passat el temps es canvia tranquil·lament sense cap mica de vergonya.

Caldrà anar seguint els esdeveniments. M'agradaria pensar que Europa s'escandalitzarà amb tot el que ha passat, però llavors recordo què acostuma a succeir, i que el compromís no va més enllà d'unes ganyotes i un mirar cap a l'infinit. Això ens ho hem de resoldre nosaltres, i això només ho poden fer les forces polítiques que actuïn amb convenciment democràtic. Està demostrat que la dreta espanyola no el té, i ara només cal que el poble sobirà en sigui conscient i actuï amb conseqüència.

El dret a empadronar-se

Constar en el Padró d'un municipi o no constar-hi et pot canviar la vida. Al llarg del temps els criteris per poder-se empadronar i com fer-ho han anat canviant. Fa anys no resultava fàcil per a tothom, però amb el temps i la bona predisposició d'algunes administracions locals, la cosa ha millorat, encara que no arreu.

Si no vaig errat, el nostre ajuntament és d'aquells que posen totes les facilitats perquè totes les persones que viuen al municipi figurin al Padró, i amb això tinguin accés als drets més bàsics. Hi ha, però alguns municipis que la interpretació que es fa per poder-se empadronar és molt restrictiva i comporta problemes a les persones que ho intenten.

Professionalment he treballat aquest tema, encara que d'això fa molts anys. Els governs municipals acostumaven a estar interessats en reflectir la realitat del seu municipi i no deixar sense fer constar ningú que realment hi estigués vivint. Això semblaria que és el més correcte, i per això la meva estranyesa quan em comenten de poblacions on es fa difícil aconseguir empadronar-s'hi.

El Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya fa temps que va endegar una campanya per afavorir que totes les persones poguessin empadronar-se sense problemes al municipi on residien, al marge de si disposaven o no d'un contracte de lloguer o propietat d'un habitatge. Poder accedir a la sanitat o l'escolaritat dels fills són uns drets que no es poden negar a ningú, en un món que ens considerem democràtics i civilitzats.

El nostre país té molts problemes legals per reconèixer l'estada de ciutadans que sovint considerem de segona. No és fàcil per a les persones que venen de l'estranger, fora del territori europeu, poder ser reconegudes com a ciutadans amb tots els drets. L'accés al treball acostuma a estar supeditat al permís de residència, però alhora aquest permís ve condicionat per tenir una feina reconeguda. És allò del peix que es mossega la cua.

Fa molts anys que vivim amb aquesta incoherència i absurditat, i ni el govern socialista més progressista de la història ha estat capaç de trobar-hi una solució. Joves immigrants poden estar vivint al nostre país durant anys sense una feina reconeguda ni el permís de residència al dia. No ho poden acreditar perquè la legislació vigent no els ho permet. És per això que, tenint en compte aquesta anomalia, el que no podem fer des dels ajuntaments, és posar més traves a les persones que ho tenen tan difícil per subsistir entre nosaltres. 

Per tot això, és d'agrair la tasca que està fent el Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya per reclamar més justícia i fer més fàcil la vida de les persones que d'entrada ho tenen tan complicat. 

La dreta ho fa molt millor

Arran del cas de l'Ajuntament de Barcelona, on una colla de càrrecs de Colau han accedit a la borsa de contractació de personal municipal, han sigut moltes les queixes de corrupció i males arts per donar feina a unes persones que temen per la continuïtat de Colau al capdavant de la corporació municipal. Davant la possibilitat de perdre la feina, el millor és assegurar-te un lloc a l'administració, i l'oportunitat passa quan qui et protegeix encara té poder.

Sempre he pensat que la dreta ho ha sabut fer millor i d'una manera més dissimulada, i si més no més acceptada per la majoria. És com si ja fos una cosa intrínseca d'aquestes formacions. L'esquerra, que acostuma a fer bandera de la legalitat, les bones pràctiques i la honestedat, cau sovint en el parany d'igualar-se amb els altres i optar per les mateixes pràctiques. Normalment no se'n surt tan bé, i se li veu la trampa a hores lluny.

Desconec fins on hi ha hagut trampa en l'aprovació d'aquests càrrecs dels Comuns, a Barcelona, però les notícies que ens arriben són preocupants, ja que donen per fet que s'ha fet trampa i que se'ls ha aprovat simplement per assegurar-los la feina després de marxar de l'Ajuntament.

En uns moments en què tothom desconfia de tots els altres, quan apareixen notícies com aquesta no t'estranya gens. Ho trobes tan natural que d'alguna manera ho acceptes com a una realitat dels nostres temps. És preocupant que s'hagi d'acceptar que la corrupció és una pràctica corrent en tots els àmbits, i que ja no pertany a un tipus determinat de persona i col·lectiu, sinó que s'ha generalitzat a tot arreu.

No sé si arribarem a conèixer la veritat d'aquestes acusacions, ni si es confirmarà la mala pràctica del govern de Colau a l'Ajuntament de Barcelona, però seria bo i positiu per a la nostra societat que es conegués què hi ha de cert i, si és el cas, es fessin les correccions oportunes per poder pensar que encara no està tot perdut, i que la corrupció només és cosa d'uns quants. 

Tots hem viscut experiències que ens fan pensar diferent al que realment ens fan creure públicament. Hem de deixar de pensar que la mala praxis només pertany a un bàndol. No sempre es descobreix la clau del delicte, encara que alguns ho sàpiguen dissimular més que els altres.

La fiscalia contundent amb els presos polítics

Als presos polítics ni aigua! Això semblaria ser la consigna de la fiscalia espanyola respecte als presos polítics independentistes. S'ha anat a fons fins a treure'ls el tercer grau, que els permetia dormir els caps de setmana a casa, i a més sembla ser que tampoc no els vol deixar sortir a treballar. Els vol presos del tot i aïllats d'aquest món.

La paraula més repetida al voltant d'aquesta notícia ha estat "venjança". És ben clar que la línia entre política i justícia ha desaparegut i ara qui mana és el poder judicial. Els polítics estan a disposició dels jutges i això només afecta els presos i exiliats independentistes.

Voldria pensar que així ho veu tothom, tant si agrada com no. Que no és una mania dels independentistes i simpatitzants, sinó que els unionistes també se n'adonen, encara que ja els hi vagi bé. He sentit pocs comentaris de la seva banda, però me'ls puc imaginar.

L'altre dia llegia qui es preguntava, per què hem de votar si qui pren les decisions són els tribunals? Crec que s'ha traspassat una línia vermella que de moment només afecta els independentistes catalans, però com molt bé avisava Rufián, arribarà un dia en què s'hi trobaran immersos polítics de formacions que ara es freguen les mans.

El paper d'ERC, que ha defensat el diàleg amb el PSOE, és el que es troba amb més perill. Amb les decisions de la fiscalia el PSOE queda retratat. S'ha fet amb el vistiplau o a la seva esquena, però li resultarà molt complicat justificar-ho, al marge de declaracions d'aquelles que no porten enlloc.

La taula de diàleg no s'ha reunit aquest mes de juliol, i molts considerem que trigarà a fer-ho. La situació actual no facilita cap tipus de diàleg, perquè s'ha anat molt lluny, posant en dubte la legalitat democràtica de les seves instruccions. El recurs europeu és molt llunyà i es manté com una esperança remota, quan hauran passat molts anys. Europa no està per ficar-se en aquests temes, i això és el que salva la pell de l'Estat espanyol, a costa de la repressió dels nostres presos polítics. 

És legítim investigar la monarquia?

Sembla ser que el president del govern espanyol vol que el Tribunal Constitucional anul·li l'acord del Parlament català de crear una comissió investigadora sobre la monarquia espanyola. Aquell costum del govern de M. Rajoy sembla que té continuïtat amb el president socialista. Utilitza el poder judicial per tombar allò que el poder legislatiu català aprova.

Tal com es pot veure el Parlament català, representant del poble, no és sobirà sinó que continua essent trepitjat per l'Estat espanyol. Amb aquesta actitud es fa molt difícil de trobar la manera de pactar res, i fa l'efecte que ningú no vol baixar del burro.

Al marge, però de la legalitat o no de la creació d'aquesta comissió investigadora, em pregunto si és legítima. Des de fa molt temps s'ha conegut l'activitat poc neta i fins i tot presumptament corrupta del rei emèrit. En tot moment s'ha fet valdre la immunitat per vetar qualsevol de les acusacions que es podien tramitar. Si a més a més hi afegim les suposades trucades del rei actual a empreses residents a Catalunya perquè sortissin i establissin la seva seu a Espanya, tot faria pensar que el Parlament català estaria legitimat per investigar-ho. Si en lloc d'haver-ho fet el rei, hagués estat alguna altra persona, també seria legal.

Voler tapar les gestions fosques de la monarquia, basant-se en la seva immunitat constitucional, no deixa de ser una immoralitat i, al meu entendre, la comissió parlamentària creada és totalment legítima. Com que a Espanya la legitimitat no juga cap paper, sinó que tot es basa en la llei, encara que sigui contrària a l'ètica i la moral, és més que segur que Sánchez presentarà el recurs al Tribunal Constitucional i aquest ordenarà l'anul·lació automàtica de l'acord de creació de la comissió. 

Aquesta és l'Espanya que tenim i si l'aconsegueixen canviar, encara serà per a pitjor.

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

Els partits polítics han ensenyat les cartes

És injust acusar el govern català de fracturar el país, quan els acusadors han deixat sistemàticament una part de la població marginada i amb els seus drets fonamentals congelats o en perill. Puc entendre el joc entre legalitat i legitimitat, i les picabaralles que hi pugui haver, però ni accepto l'acusació de fraccionadors ni tampoc la cèlebre frase "patada a la democràcia".

Què és democràcia per al senyor Rajoy? ¿Recollir signatures per deixar sense efecte un Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament català, retallat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble de Catalunya? Això és la democràcia que ell defensa?

¿Entén per democràcia recentralitzar el poder i limitar les competències de les institucions catalanes? Posar en perill la política d'immersió lingüística i de passada la nostra llengua pròpia? Això és democràcia?

¿La democràcia del senyor Rajoy és permetre que els corruptes continuïn manant i que ell, president del partit polític més corrupte de tota la història del país, no dimiteixi per responsabilitat i honorabilitat? ¿La democràcia del senyor Rajoy li autoritza deixar sense efecte la divisió dels tres poders i posar a mercè del poder executiu tota la maquinària judicial?

Si aquesta és la democràcia que defensa el senyor Rajoy, jo li dono de gust una bona guitza a la democràcia, perquè els meus principis són molt diferents, i per això lluito per aconseguir una societat més justa i demòcrata, però no a la manera del senyor Rajoy. No sé si la República Catalana ens ho podrà garantir, però el que sí sé és que mai podrà venir de la mà del PP, C's i PSOE, uns partits que ja han demostrat quins valors defensen i la manera com ho fan. Ara coneixem els polítics que han donat la cara.

Contraban d'urnes

Diuen que la Guàrdia Civil, que a Catalunya té competències en control de duanes i la lluita contra el contraban, ha visitat les fàbriques d'urnes que en principi haurien d'haver concursat per subministrar urnes a la Generalitat, però que al final no han acabat el procés. Per què?

Tot plegat ratlla el ridícul, però que ningú no s'espolsi la culpa, més aviat que ningú no rigui abans d'hora ni faci burla de l'altre, perquè al final haurem de veure qui riu l'últim. No està tant clar!

Aquest frec a frec entre els governs català i espanyol és penós, no és digne de gent seriosa, i tot fa pensar que continuarà, perquè ambdós són tossuts en els seus plantejaments i no es veu cap possibilitat de diàleg.

Deixant de banda el dubte sobre la legitimitat i també la legalitat de la pressió per part de les forces policials de l'Estat als fabricants, és absurd que es vulgui impedir un referèndum d'aquesta manera. Ningú de fora s'ho pot creure i això ens manté a la part baixa del rànquing mundial de nacions. El que havíem vist en vida del dictador continua vigent: Spain is different!

Colau ordena precintar el CIE

Els dóna dos mesos perquè ho precintin. Quin cas li faran? Té arguments legals per ordenar-ho? Al nostre país encara ens ve de nou que algú vagi en contra d'una institució, sobretot espanyola, perquè ja hem vist que contra les catalanes darrerament no hi ha gaires problemes.

La majoria de ciutadans anem amb el lliri a la mà, i no se'ns acut que puguem requerir o exigir res a l'administració, sobretot si és policial, fins i tot ens ve de nou, perquè no és gaire normal que algú pretengui situar tothom, també les institucions, al mateix lloc davant la legalitat.

Voldria saber quanta gent hi ha que hagi llegit la notícia i estigui convençuda que l'Ajuntament se'n sortirà. Em vindria molt de nou que fossin gaires, perquè el més creïble és que l'Estat, que es passa pel forro qualsevol legalitat, trobi prou justificants perquè el Centre d'Internament d'Estrangers, continuï, malgrat el que passa a dins. i aconsegueixi que ningú li pugui portar la contrària.

Aquest és l'Estat que molts volem defugir, sense saber si sortiríem del foc per caure a les brases, però n'estem fins al monyo, i no ens agrada, no ens en sentim solidaris, no ens el fem nostre, perquè no és just davant la gent feble i sense recursos, i cada vegada potencia més les diferències entre les persones, entre qui té el poder, els diners, i qui està a mercè d'ells.

La manifestació de dilluns vol sortir als diaris

L'impacte mediàtic és poderós i no deixa indiferent a ningú. És per això que són tants els que s'hi posen bé per sortir afavorits a la fotografia i a les primeres pàgines dels diaris, encara que sigui mentin i enganyant. És també per això que és tan odiat i criticat. Què passarà dilluns davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Passi el que passi serà notícia. Per uns la resposta de la gent en suport del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, constituirà un èxit, per uns altres un rotund fracàs i una manipulació dels pocs concentrats. Avui l'impresentable cap del PP català tornava a banalitzar el nazisme.

En política sempre passa el mateix i es fa la lectura interessada, amb un ampli ressò mediàtic d'una premsa espanyola totalment dominada per interessos en un mateix sentit, amb més o menys gràcia a l'hora d'explicar-ho.

Com que ja sé què passarà, perquè... només passa allò que ens expliquen i quan ho expliquen, m'avanço a donar la meva opinió. El judici per desobediència és un judici coherent amb la legalitat espanyola vigent, una legalitat que ha estat suggerida i imposada per una majoria absoluta de la dreta més rància, amb el suport d'un desorientat PSOE que fa temps va deixar la seva política d'esquerres, per aferrar-se a la vida encara que sigui de la mà del PP.

El resultat del judici ja el sabem, perquè els jutges tenen la via descrita, i els polítics jutjats seran inhabilitats a desgrat de molts espanyols que els voldrien entre reixes, també el senyor García Albiol.

Ahir el nostre convidat a la Tertúlia ens ho deia: "Aquest any 2017 serà dur, molt dur". Passi el que passi, viurem el dia a dia que formarà part de manera destacada en la història de Catalunya.

Per què no una alcaldessa per a Arenys de Mar?

Una vegada més ens trobem amb la discussió sobre la legitimitat dels pactes per escollir l'alcalde. Ha de ser alcalde el candidat de la llista més votada? És un frau a la població escollir un alcalde que no ha guanyat les eleccions? Què vol Arenys de Mar? Que l'alcalde en funcions continuï quatre anys més (la formació més votada)? Que governi una coalició d'esquerres (ERC+PSC+CUP+ICV= majoria absoluta)? Que el PP formi part del govern (una sola regidora)? Que en formi part el PSC que ha perdut el 50% de representants?...

Estic segur que no ens posaríem d'acord i tothom tindria prou arguments per defensar la seva postura. Quan es defensa enèrgicament que l'alcalde ha de ser el candidat de la llista més votada, hi ha qui es fa un embolic entre legitimitat i legalitat. Hi ha qui no s'adona que l'alcalde o alcaldessa surt escollida d'entre tots els membres del Ple municipal i enlloc està escrit que s'hagi de votar el candidat de la llista guanyadora. També hi ha molta hipocresia, perquè quan interessa es defensa la primacia de la llista més votada, però quan no interessa es fa l'orni. Què està passant a Andalusia? Per què el PP no practica amb l'exemple i no permet que sigui el PSOE qui hi governi?

Tornant a casa, ¿són més semblants els votants de JXA entre ells que no pas els que han votat ERC i la CUP? ¿Si haguéssim pogut votar persones, hauríem escollit les 17 de la llista que hem votat o bé d'entre llistes diferents? El sistema electoral és de llistes tancades i no tenim opció d'escollir les persones. Hauríem preferit el número 2 d'ICV, el cinquè d'ERC o la tercera de la CUP?

M'imagino que a la nostra vila s'imposarà el criteri del candidat guanyador, que al mateix temps no té cap problema amb pactar amb qui sigui -en aquests quatre anys formant govern amb PP, PSC i Bloc-. ERC, ara fa quatre anys, va tenir clar que passava a l'oposició, però és que ara són quatre regidors! Ben aviat en sortirem de dubtes, i si l'oposició continua a l'oposició, caldrà demanar-los una actitud més activa i constructiva i que tot allò que el govern de CIU+PP+PSC no ha estat capaç de resoldre, li exigeixin en aquests quatre anys que es presenten. 

No volem coses impossibles. Volem els carrers en condicions i més nets; un comerç dinàmic i atractiu; millores en la mobilitat, aparcament i transport; una solució definitiva al Mercat Municipal; potenciar el viver d'empreses, l'emprenedor i reduir l'atur... No volem res més del que ens han promès durant la campanya. I sobretot, volem transparència i participació. Que no permetin que l'alcalde torni a oblidar-se de la participació com ha passat durant aquest darrer mandat.

No és tan important el nombre de manifestants com el poder-ho fer

Ja ho vaig dir arran de la manifestació de la Diada, que no es tracta de competir per veure qui mobilitza més gent al carrer. Suposo que tothom ha pogut comprovar les diferències, però el que importa és que manifestants i persones que es queden a casa vagin a votar. Aquesta és la mobilització que és important i és per això que demanem la consulta.

És evident que Rajoy utilitza políticament l'excusa de la legalitat per evitar el resultat d'una consulta. Negar sistemàticament la possibilitat d'expressar el que volem i desitgem, siguem catalans o canaris, és un error que al final es pagarà. Cada vegada hi ha més gent que està per la labor i més mitjans de comunicació estrangers que se'n fan creus de l'obstinació del senyor Rajoy. Només ens cal que els nostres representants polítics no es deixin portar tant pel partidisme i es fixin en què els demana la ciutadania catalana.

D'avui no em preocupa gens la concentració de plaça Catalunya, ni m'interessa conèixer la xifra exacte dels assistents. El que em preocupa és el que ha passat a Montjuic perquè allò és una mostra de la intolerància, vingui d'on vingui. Les persones tenim el dret d'expressar-nos i ens han de respectar, agradi més o menys. Estic d'acord amb la necessitat de complir amb les lleis, però no en legislar en contra del dret a decidir i parlar. El que està passant al nostre país és que es legisla i es justifica tot per anar en contra dels que volem dir sí o no, dels que volem votar el 9N.

La discussió entre Àlex Acero i Annabel Moreno no és menor

Sens dubte la notícia del dia és la dimissió del ministre de Justícia, el senyor Alberto Ruíz-Gallardón, hores després que el president del govern espanyol anunciés la retirada del projecte de llei de l'avortament. La dimissió del ministre, tot i ser molt lògica, sorprèn en un país en què el verb dimitir no es conjuga.

Gallardón ha estat incapaç de consensuar dins del partit, una llei retrògrada, i això ha fet que Rajoy la retirés, no pas perquè tota l'oposició hi pogués votar en contra, sinó perquè no podia mantenir aquest consens intern i el podia desestabilitzar.

El que molts titllàvem de progressista dins del PP, ha estat un autèntic defensor de les idees més dretanes del partit i l'esperança de la ultradreta que cotitza dins del PP. En la seva batalla per tirar endavant la llei de l'avortament ha tingut grans aliats, entre els quals hem de destacar l'anterior arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela i l'ala més conservadora de l'Església catòlica espanyola. Caldrà veure què passa amb tots els defensors de la llei, alguns dels quals sortien al carrer aquest darrer cap de setmana. Condicionaran les decisions de Rajoy? aconseguiran modificar l'actual llei per maquillar la retirada de la nova?

Tot i que la notícia a destacar sigui la dimissió del ministre, a casa nostra hi ha un fet desagradable que no ajuda gens en el funcionament democràtic del nostre ajuntament. La discussió entre el regidor Acero i la regidora Moreno no és menor. La denúncia que la representant d'ERC fa del regidor Acero és greu perquè posa en dubte la legalitat de l'exercici de la política en el nostre ajuntament. Proporcionar informació privilegiada és trencar el codi ètic d'un polític, encara que no es faci en benefici propi.

Evidentment desconeixem la veritat i per tant no podem jutjar-ho, però necessitem saber què va passar i quin des dos representants polítics hauria de dimitir i retirar-se de la política. Acero diu que no ho va fer i Moreno diu que té testimonis que sí. Cap dels dos regidors queda en una bona situació, encara que el regidor a qui es posa en dubte la legalitat del seu comportament és qui s'emporta la part pitjor. Acero afirma que continuarà endavant amb la denúncia i nosaltres reiterem que volem saber la veritat.

En un país normal Iceta tindria raó

Si Espanya fos un país normal, amb un govern normal i un president normal, Miquel Iceta tindria raó. Les coses s'han de fer a partir del diàleg i les negociacions. El problema que tenim és que no vivim en un país democràtic normal i corrent, ni tenim un govern que accepti el diàleg i les negociacions. El PP va obtenir la majoria absoluta i ha cregut que això li dóna dret a tot i no té cap tipus d'obligació a negociar res.

Algú amb dos dits de front, i Iceta és molt intel·ligent, haurà vist quina és l'actitud del govern del PP respecte a Catalunya. Des de que va assumir el govern d'Espanya no ha parat d'aprovar lleis en contra del nostre país, llimant encara més les competències del Parlament català i la Generalitat. ¿Algú honestament pot pensar que Rajoy té la voluntat de negociar res amb Catalunya? Cal que posi exemples?

Senyor Iceta, jo estic d'acord en que el meu president no hauria de fer cap pas en fals ni cometre cap il·legalitat, però vostè creu que si Mas anuncia que no convocarà la consulta, Rajoy el cridarà per solucionar els problemes que tenim de competències, finançament, llengua...? Jo no ho crec i vostè tampoc.

Aquí rau el gran problema. El PP no ens permet actual d'acord amb la legalitat, perquè aquesta s'interpreta políticament sota l'excusa de la llei, i vostè sap més bé que jo que les lleis es poden canviar i s'han de canviar quan no estan a favor de la democràcia, a favor de la majoria del poble.

És per això que després que el PP recollís signatures contra l'Estatut aprovat pel Parlament català i el Congrés de Diputats, i referendat pel poble català, i presentés un recurs al Tribunal Constitucional, aquest va fer una sentència totalment política, perquè és un tribunal polític al servei dels interessos del PP, i provoqués els primers moviments independentistes que ens han portat on som en aquests moments.

M'agradaria que tots els passos fossin consensuats i d'acord amb la llei, però el PP no ens ho permet i el PSOE tampoc ho té clar, ja que ens vol imposar una alternativa, que de ben segur és millor a l'actual, però no vol saber què en pensem, i això tampoc és democràtic. Sé que una part del PSC s'ho creu i desitjo que sigui capaç de convèncer la resta del partit i també la gent del PSOE.

La legalitat vigent no és necessàriament democràtica

La insistència del PP i també el PSOE que en base a la Constitució i la legalitat no es pot celebrar la consulta, arriba a cansar. Hauríem de recordar-li a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que tots tenim molt clar que utilitzen la legalitat vigent per no deixar-nos votar, però nosaltres el que demanem és que, si creuen en la democràcia, per sobre de qualsevol llei, que canviïn aquesta legalitat perquè puguem votar. Això ho demanen els 106 representants dels catalans, encara que n'hi hagi uns quants que tenen més pressa que uns pocs.

El problema no és la legalitat o no de la consulta, el problema és que el govern espanyol i el PSOE no respecten el dret a decidir dels catalans. Defensen una democràcia en fals. El Tribunal Constitucional, format per 12 persones, com ja va fer amb l'Estatut, sentenciarà en contra de la gran majoria de catalans, i això no és democràcia, això és utilitzar la majoria que nomena les 12 persones, perquè es carreguin la voluntat del poble.

No m'ha agradat mai la desobediència, i no hi tenim cap dret a exigir-la a qui en pot rebre greus conseqüències. Les manifestacions de la número dos d'ERC són clarificadores i treuen qualsevol dubte sorgit arran de les declaracions d'Oriol Junqueras. La societat civil, que en tot moment dóna suport als representants polítics, hi té un paper important a jugar. De moment el Parlament ha actuat amb correcció i ha aprovat una llei de consultes que, segons sembla, jurídicament és constitucional, encara que els detractors de la democràcia li trobin tots els mals. Una altra cosa és la seva utilització per demanar què volem ser els catalans. Aquesta pregunta ens l'hauria de fer el govern espanyol i permetre'ns que els hi responguem en una consulta "legal", que tant els agrada.

Duran critica Junqueras de trencar la unitat

Duran critica Junqueras de trencar la unitat en defensar la desobediència a l'hora de votar el 9-N. Ja vaig dir ahir en aquest blog que des d'un partit amb opcions de governar no es podia liderar la desobediència, però una vegada dit això penso que el senyor Duran és el menys indicat per parlar d'unitat, trencaments i tot allò que comporta treball de conjunt, perquè el senyor Duran i Lleida és el típic personatge que va a la seva sense importar-li el mal que pugui fer als altres.

Si hi ha un polític envejós que només actua pensant en ell i menystenint adversaris i socis, aquest és el senyor Duran i Lleida. És una persona que ni dóna testimoni de coherència amb el que diu i esbomba, ni sap què vol dir treballar plegats. Fa fora els que li fan ombra i desacredita els que no pensen com ell. Ha fet sempre el que ha volgut i ara critica Junqueras perquè va a la seva.

Jo també estic d'acord que no podem caure en la trampa que ens para Espanya i fer el que diu Oriol Junqueras. El govern català ha de fer tots els passos legals perquè ningú li pugui tirar en cara que actua il·legalment. La tasca ha de consistir en posar en evidència que el govern espanyol i totes les institucions que controla el PP no fan possible el que Catalunya, de manera legal i amb molta paciència, vol fer.

El paper de CIU és important i m'agradaria que en aquesta tasca hi ajudés ICV, que els trobo massa feliços esperant que els altres moguin fitxa. També seria desitjable que el PSC donés suport al govern de Mas en el compliment de la legalitat. Si Iceta diu que està a favor del dret a decidir, faig veure que no veig la Carmen Chacon i me'l crec.

Els catalans podem donar suport a l'ANC i Òmnium, però no podem permetre il·legalitats absurdes com les que planteja ERC. En aquest cas penso que Oriol Junqueras és massa innocent i es deixa portar per l'eufòria i cau en la xarxa del govern espanyol, el seu fiscal i el seu Tribunal Constitucional.