El Regne Unit rectifica

Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.

La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents. 

El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats. 

Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.

L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.

La feblesa d'Europa

Davant les amenaces i actitud prepotent de Trump, Europa hauria de respondre amb fermesa. En serà capaç? Hem escoltat algunes declaracions de dirigents europeus, però temo molt que es quedi només en paraules i no amb fets i accions que demostrin que Europa té una resposta efectiva i que la posarà en pràctica.

La dita que de l'arbre caigut tothom en fa estelles és molt aplicable en el nostre cas. L'evolució de la Unió Europeu ens ha portat a un estancament que no millorem ni en política fiscal, que era un dels objectius que potser ja hem oblidat, però tampoc en competitivitat econòmica, i veurem què passa amb els drets socials. Només som capaços de donar les culpes a l'extrema dreta sense adonar-nos que si aquesta puja és perquè els governs de sempre han estat incapaços de trobar solucions als problemes de la societat europea, ni han fet res per arribar a nous acords entre els estats membres.

La cimera de Múnic ha demostrat que Europa és feble i que els nous mandataris nord-americans ens ho retreuen i volen imposar la seva política ultra, perquè s'adonen que som incapaços de rebel·lar-nos i sortir d'aquest atzucac crònic.

Quan les coses van malament tots són plors i queixes, però abans, quan hi érem a temps per preparar-nos per al futur, no hem fet res i hem caigut en la trampa de la comoditat i no moure fitxa. Sempre arribem tard. Les polítiques d'anar posant pedaços no són bones i tard o d'hora en veiem les conseqüències.

Ens fan falten bons líders europeus per avançar, però també tenir les idees clares i posar-nos d'acord què volem. Ens hem estat lamentant de la situació d'Ucraïna, però no hem fet res per solucionar el problema i aturar la guerra. Ara ens queixem que Trump vulgui liderar el procés de pau sense tenir-nos en compte. Què esperàvem? Europa és el primer interessat en la pau d'Ucraïna, i als EUA els cau molt lluny. No tindran cap problema a vetar la seva entrada a l'OTAN i que perdin territori a favor de Putin. Ells quedaran bé amb la vianda al plat.

Tot el que estem aconseguint és que se'ns vegin les vergonyes. Les nostres misèries i febleses queden en evidència, i el populisme, reforçat amb la victòria de Trump, va aconseguint guanyar terreny, fins que ens asfixiï. 

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

Les amenaces de la UE

Llegia la notícia de la detenció (o segrest) de la líder de l'oposició a Bielorússia, Maria Kolesnikova, i la reacció immediata de les autoritats de la UE queixant-se d'aquesta i altres detencions realitzades aquests dies, després de les manifestacions ciutadanes contra el president Lukaixenko. La UE amenaça amb represàlies al govern bielorús. Quina por!

Hores d'ara no són conscients de la poca credibilitat que tenen, que tenim el conjunt d'estats de la UE, i per tant les amenaces no espanten ningú. Ha passat massa temps sense que la UE tingui una resposta contundent a tot el que passa, no només a fora, sinó també a dins de la Unió, i tot es queda en paraules.

Continuo pensant que la UE ha estat clau per a la democratització del nostre país, encara que li falti molt, però que s'ha quedat a mig fer. La manca d'una política fiscal comú ha provocat que les relacions entre els seus membres no hagin prosperat, ni els resultats hagin estat el que es pretenia.

Políticament hi ha moltes mancances, amb un predomini dels interessos particulars de cada estat. Al meu entendre hi ha massa distanciament entre els dirigents europeus i la ciutadania, la qual cosa genera molta desconfiança.

Aquesta poca credibilitat dels dirigents de la UE, fa que des de fora no es respecti com caldria, i és per això que davant de les amenaces al govern de Lukaixenko, aquest no tingui gaires problemes per continuar pressionant el seu poble, presentant batalla física i psíquica.

És una llàstima la manca de carisma de la UE, de cara a situacions com la que s'està vivint a Bielorússia, però portem un seguit de casos tan o més tristos com és la política migratòria i la manca de resposta als problemes dels immigrants que travessen el Mediterrani. Valdria la pena que els dirigents europeus reflexionessin sobre els fets, i busquessin la manera de resoldre aquesta indefinició, i manca de poder davant de les situacions que ens afecten, de dins i fora la Unió.

Un Euro mal planificat pot suposar el caos a la UE

Diversos temes són notícia, però potser la situació de Grècia ocupa el lloc destacat. Es parla molt de la seva situació econòmica i de la possibilitat de que deixin l'euro. Molts internautes preocupats, però... són solidaris o tenen por dels efectes que ens pugui ocasionar la seva sortida de la moneda europea?

¿Tenim prou coneixement del què passa a Grècia, de per què s'ha arribat fins aquí i quines són les millors eines per resoldre el tema amb el mínim cost? Penso que desconeixem el fons. Tenim informacions superficials i esbiaixades, depenent dels mitjans que consultem. És bo per a Grècia, i els grecs, sortir de l'euro? És aquesta l'única sortida possible? Per què la troica no ho vol?

El Nobel d'Economia Paul Krugman anima els grecs a votar 'no' en el referèndum, i el seu govern a preparar la sortida de l'euro. Segons l'economista, l'euro és la causa de tota aquesta situació, perquè es va unificar monetàriament els països europeus sense unificar la política fiscal i bancària. A més acusa les autoritats europees de continuar en una política equivocada d'austeritat que en el cas de Grècia no tindrà fi i la situarà en una depressió sense que se'n pugui sortir mai més.

Fa anys, sí, anys que uns quants economistes de reconegut prestigi han predicat que la política d'austeritat imposada als estats europeus era un greu error, i encara continua aquesta dèria. No és estrany que Paul Krugman sigui mal vist pels polítics que marquen les directrius econòmiques de la Unió Europea, i se'm fa difícil entendre la seva obsessió per continuar predicant l'austeritat, a no ser que hi hagi uns interessos molts clars que no se'ns expliquen.

No diré mai que la situació de crisi europea sigui fàcil de resoldre, però continuaré pensant que la política de l'austeritat no és el millor camí per trobar la solució. Des dels meus petits coneixements d'economia, defenso clarament la posició del Nobel Pau Krugman.