divendres, 31 de maig del 2013

Les taxes ens allunyen del dret a la Justícia

En aquest país de pandereta les solucions passen per retallar drets a les persones. Quants anys fa que reclamem una reforma del sistema judicial? Com pot ser que una pila d'expedients l'associem amb una oficina judicial? quant temps triga a resoldre's un judici 'ràpid'?
És una vergonya i el ministre Gallardón un escàndol. Per què hi ha tanta mala fe? Per què es maltracta tant la ciutadania i els continuem votant? Què estem fent que polítics immorals decideixin el nostre futur?
Doncs, la reforma judicial passa per allunyar les persones de la Justícia, a base de taxes. D'aquesta manera es redueix el nombre de casos que entren als jutjats i potser s'abaixaran les piles d'expedients que, sense cap tipus de vergonya, es troben a la vista de tothom. És aquesta la millor manera d'agilitar els casos, reduïnt-los perquè molts no poden pagar les taxes?
Què pretenen? Que sortirm tots al carrer? Cal una reforma del sistema judicial i una neteja de molts polítics que no ens mereixem.
 

dijous, 30 de maig del 2013

Els partits polítics han d'aprendre a dialogar

Aquest dimarts parlava de la necessitat de democratitzar els partits polítics, i avui els encomano una altra tasca que els resultarà d'extrema utilitat, per no parlar de necessitat. Ja fa dies que estem llegint als diaris que el bipartidisme espanyol té les hores comptades. Cada vegada més, els dos grans partits estan reduïnt el nombre de votants, arribant a percentatges que ningú no hagués pogut imaginar, i pugen els partits minoritaris. La tendència és arribar a una segmentació més gran del vot dels ciutadans, posant en perill les majories absolutes i oferint més alternatives de govern.
A Catalunya tot això no ens ve de nou perquè, des de la recuperació de la democràcia, el bipartidisme no ha exist, i la majoria absoluta també fa temps que no s'ha produït. Aquesta situació diferent a Catalunya respecte a Espanya ha fet que els partits catalans acumulin experiència de diàleg i consens, que no vol dir que ho sàpiguen fer, o ho practiquin gaire.
Tot això ho podem traslladar als ajuntaments, i també ens adonarem que als consistoris municipals cada vegada hi ha més partits representats, i que la diferència entre els grans partits i els més petits, s'ha anat escurçant. La necessitat de pactar desperta la imaginació, i augmenta la capacitat de diàleg per arribar a un consens. Això, que aparentment pot semblar una incomoditat, és una oportunitat per obtenir resultats més d'acord amb la realitat de la ciutat.
Em considero molt contrari a les majories absolutes, perquè tot el que tenen de positiu, a l'hora de posar-se d'acord en les polítiques a seguir, ho tenen de negatiu en el retorn a la ciutadania. La majoria absoluta produeix un sentiment de prepotència i de rebuig a la transparència i a la participació de la ciutadania, a qui es considera un intrús.
És per això que els partits polítics han de preparar-se per aprendre a dialogar, escoltant els adversaris i intentant arribar a acords que facin governable les ciutats i el país. En la negociació també es descobreixen les capacitats de lideratge i de govern, i tot plegat és més positiu per a la societat que diuen voler servir.

dimecres, 29 de maig del 2013

El Parlament elimina el pagament duplicat als diputats

Amb els sous dels polítics s'acostuma a fer molt populisme barat. Dir que cobren sous excessius i que és un gran negoci, resulta del tot inexacte, si més no en alguns polítics. El problema, però no són els sous, sinó els complements, dietes i privilegis que s'afegeixen al sou. És per això que cal abordar d'una vegada per sempre el seu finançament i, sobretot, ser més transparents.
Recordo que fa uns mesos, algú va presentar una petició al Congrés de Diputats, on es relacionava tota una colla de diputats que estaven cobrant dietes, com si visquessin fora de Madrid, però tenien habitatge a la capital. El cas més clar era el del president del govern que cobrava dietes tot i viure de franc a la Moncloa. No sé com va acabar tot plegat, però si més no, no se n'ha parlat més, i suposo que continuen cobrant aquelles dietes. Fins quan?
Avui llegia que a partir del dia 1 de juliol, el Parlament català retirarà els Teletac als diputats, i ja no els pagarà més els peatges ni els bitllets de tren. La cosa té delicte, perquè els diputats ja cobren dietes en funció del seu lloc de residència (per això algun diputat feia constar la segona residència, que era més llunyana de Barcelona). O sigui que ho cobraven per duplicat.
Tota aquesta endreça ve deguda a la crisi, i per això podem pensar que la crisi en alguna cosa ha estat positiva, però la revisió no és suficient. Hi ha encara moltes irregularitats a resoldre, la qual cosa faria que la confiança de l'elector cap als seus representants polítics millorés. Tot el que elimini priveligis injustos serà beneficiós per a la nostra societat, que està molt castigada, amb milions de persones a l'atur, que no poden evitar sorprendre's del mal ús del diner públic, amb un greuge per a les classes menys afavorides.

dimarts, 28 de maig del 2013

Comencem per democratitzar els partits

Navegant per Internet he arribat a una adreça electrònica on es demana la signatura per una campanya per la democratització dels partits polítics. És una iniciativa legislativa popular ILP, que requereix mig milió de signatures, que es presentaran al Congrés de Diputats a Madrid. 

Al marge de quin sigui el futur del meu país, penso que és bo col·laborar amb iniciatives com aquesta, perquè van directes a l'arrel del problema en què es troba la nostra societat occidental. Hi he votat a favor, i convido a fer-ho a tothom qui pensi que els partits polítics, com a base del sistema democràtic actual, necessiten una reforma a fons.

Ho he dit en més d'una ocasió en aquest mateix bloc, que els partits polítics han derivat en uns grups de fidels seguidors d'una classe dirigent, on l'únic mèrit per aspirar a alguna cosa és la de ser submisos amb els de dalt i anar pujant a costa dels altres. No es tracta de ser el més intel·ligent i capacitat, sinó el més espavilat de guanyar la partida a la resta.
La transparència, que també reclamem per a les institucions, es fa necessària en els partits polítics. El finançament dels partits, que estem reclamant un llei que la reguli, des de l'inici de la democràcia, no n'hem estat capaços.
Si hem pogut regularitzar el funcionament d'associacions, fundacions... per què no s'ha intentat amb els partits polítics, sobretot tenint en compte la importància que tenen pel seu joc en el sistema polític? Sóc molt conscient de l'efectivitat de les ILP, però també penso que hem d'utilitzar totes les eines que deixen a la ciutadania per lluitar per una societat millor, i per això no hi renuncio, si més no per demostrar als polítics en actiu, que la societat també compta i que un ciutadà o ciutadana és més que un simple vot.


dilluns, 27 de maig del 2013

L'Aznar, qui s'ha cregut que és?

Només pot passar en un país de pandereta, en què un home com l'Aznar s'atreveixi a donar lliçons, quan ell va gestionar el model de país que ens ha dut a la ruïna. Va de savi per la vida, dient què ha de fer un i altre, i el millor que podria fer, d'entrada, seria demanar disculpes per haver-se aprofitat del càrrec, ell i família.
El pitjor de tot, però, no és el que diu i com ho diu, sinó que hi ha una bona part del país que li dóna la raó. I no són únicament persones amb la butxaca plena i que en volen més, sinó també molta classe treballadora que viu enganyada per les paraules d'un encantador de serpents.
La democràcia ha estat un salt molt important de sistema polític, però no resol el fet que uns pocs puguin continuar dominant la resta. La majoria viu i viurà supeditada a la voluntat de la classe política i el món financer, que saben anar molt bé junts, i a Espanya s'hi afegeix el poder judicial i una premsa gens subjectiva, i el que és pitjor, poc honesta.
Avui, diuen que ha anat al Congrés de Diputats i ho ha aprofitat per continuar donant lliçons. Que no sap que hi ha un senyor que fa de president? que el va col·locar ell mateix a dit? es que potser no li fa cas? potser no ha aconseguit que sigui la seva titella?
De moment sembla que el govern, públicament, no li fa cas. Veurem en què es tradueix tot plegat, perquè m'imagino que militants com el senyor Vidal-Quadras, l'Alejo, estarien contents que Aznar recuperés la presidència i, entre altres coses, engegués a dida els catalans i la seva obsessió per la independència.
No parlaré d'Aznar com a persona, perquè ni el conec ni m'interessa, però com a polític i com a president que va ser del govern espanyol, no pot anar amb el cap gaire enlaire, doncs si fos honest amb ell mateix, reconeixeria que no ho va fer prou bé. Potser és per això que li agradaria tornar. Per tenir una segona oportunitat.
Tot això ens ha de fer veure als catalans, que no s'hi val a badar, i que els nostres adversaris no s'estan de romanços. Utilitzen i utilitzaran qualsevol arma per fer-nos dimitir de les nostres aspiracions, i ho faran de manera que puguin convèncer la majoria del nostre error. Continuo dipositant la meva confiança en les persones que lideren el procés polític, però és bo que no facin cap pas en fals, ni accelerin el ritme, ni s'aturin. Vivim un moment històric que m'agradaria pensar que té un final feliç.


diumenge, 26 de maig del 2013

Encara que sembli impossible, invertiran a Arenys

Avui, sentir a parlar d'inversions sembla un miratge. T'ho has de llegir dues vegades per assegurar-te que no t'enganyen, sobretot ara que els polítics tenen tan poca credibilitat, i sinó llegiu les darreres declaracions de Duran i Lleida. Al final ningú no se'l podrà creure, perquè ni ell mateix s'hi entén, canviant cada dia de discurs, en una manera de ser protagonista i desenvolupar el seu ego.

Sembla ser que les obres del port d'Arenys poden ser una realitat. Si més no això és el que he pogut llegir sobre la visita que el conseller d'obres de la Generalitat ha realitzat a la vila, afirmant que s'invertirà uns 57 milions d'euros per millores del port, sobretot a la zona industrial.
El que no arribarem a veure mai, i tant de bo que m'equivoqui, són les obres del passeig de mar, des de la vila fins a Caldes d'Estrac, ni les de la tercera platja cap a Canet. Aquestes varen estar a punt de fer-se, o almenys això ens crèiem, però el partit que és ara al govern i una colla d'interessats, que no buscaven el bé de tots sinó les seves butxaques, van acosenguir que tot quedés aturat. Després, amb l'excusa o no de la crisi, va quedar paralitzat.
Els que tenim el costum d'anar a caminar i córrer per fer salut i una mica d'exercici, hem d'observa en què consisteix l'accés a la platja més llarga d'Arenys, entremig de la polseguera que aixequen els conductors, alguns d'ells pensant que es troben en un rally. La qüestió és arribar en cotxe fins a la vora del mar, no fos cas que es cansessin. Si ha plogut, no us imagineu en què es converteix tot plegat. Un fangar que a vegades bloqueja l'accés. Molt bonic tot plegat. Algú no recorda que la platja i el seu entorn hi és durant dotze mesos a l'any, i no només tres o quatre.
Tornem, però, a la notícia que justifica l'escrit d'avui. És bo tot allò que afavoreix el creixement econòmic, i les obres d'ampliació del port, amb l'especial atenció a la zona d'indústria portuària, són una bona notícia que de ben segur la vila en sortirà guanyant, més que amb els negocis de la tercera platja.

dissabte, 25 de maig del 2013

Sentit a la manera de Salvador Espriu

Aquest vespre hem anat al Teatre Principal de la nostra vila a escoltar el muntatge poètic-musical "Sentit a la manera de Salvador Espriu", amb la Mireia Fornells i en Joan Miquel Hernández al piano a quatre mans, la Maria Teresa Garrigosa recitant i cantant, i en Francesc Garrigosa recitant.
L'actuació d'avui formava part del conjunt d'actes que tindran lloc durant aquest 2013 atès que es commemora els 100 anys del naixement de Salvador Espriu, i s'ha proclamat Any Espriu. Arenys, doncs, que ens sentim molt orgullosos del poet i la seva vinculació a la vila, seguim amb atenció els actes que s'organitzen, encara que no tots, i avui n'ha estat una mostra: hi havia molt poca gent.
Fa uns dies, quan vaig anunciar en aquest blog el concert d'avui, vaig parlar de la seva coincidència amb un altre concert que es feia a l'església dels Caputxins. És una llàstima, encara que els estils eren diferents, i hi hauria d'haver públic pels dos concerts i per la final de la Champions, però sembla que no ha estat així, si més no al Teatre Principal.
Sóc conscient que sempre que podem hem de parlar en positiu. Es tracta de buscar-hi la part bona i passar una mica de puntetes per la part menys bona. És el que vull fer, tot parlant de l'actuació d'aquest vespre. En Joan Miquel i la Mireia, una vegada més han demostrat la seva gran qualitat interpretativa. No és només la tècnica, sinó també l'expressivitat. El domini sobre l'instrument que permet que hi hagi un diàleg entre els intèrprets i els oients.
Probablement ha estat la dificultat interpretativa per a
la cantant el que ha fet que el seu cant no brillés el que calia esperar, ni tampoc els recitats dels dos Garrigosa ha estat al nivell del pianistes, ni de l'acte que anàvem a escoltar.
Amb tot això no vull desmerèixer l'espectacle i no em sap greu haver-hi assistit. Crec que majoritàriament l'acte ha agradat i ha cobert força les expectatives. A vegades un fort nivell d'exigència fa que dificulti el poder gaudir de la bona música. Penso, però que és important un grau d'exigència si volem superar-nos i arribar més lluny, en música i en la vida mateixa. Una vegada més hem d'agrair la possibilitat de comptar amb el Teatre Principal i la seva programació estable.

divendres, 24 de maig del 2013

Aznar fa por i el diable es passeja per Madrid

Mas diu que Aznar, amb el seu to de veu, quan parla de Catalunya fa por, perquè és desagradable. Zapatero diu que Mas no és independentista i monsenyor Rouco Varela busca exorcistes per lluitar contra el diable. Sembla ser que hi ha molta demanda i pocs capellans preparats per satisfer-la.
Segons he pogut llegir, ja hi ha vuit capellans que estan seguint un curs accelerat, doncs a Madrid, cada vegada hi ha més persones que volen alliberar-se de possessions del dimoni i de la magia negre de les bruixes.
No sé si aquest increment de posseïts té res a veure amb l'augment dels casos de corrupció, sobretot dels polítics, però també de banquers i dels que n'han tingut ocasió. Si fos així potser el primer que haurien de fer aquestes persones formades per treure dimonis, seria recuperar els diners que els corruptes s'han embutxacat i que, malauradament no es torna.
De fet el panorama és força esperpèntic, amb uns personatges que ni volgudament no els podríem haver dibuixat tan bé. Com ja ha dit més d'un estudiós, no ens trobem només en una situció de crisi econòmica, sinó que també estan en crisi els valors i la societat en general. La recuperació econòmica serà més fàcilment recuperable, però la dels valors costarà més.
Ahir el Tribunal Constitucional va alliberar la suspensió cautelar a l'impost dels fons bancaris que va recórrer el govern espanyol, perquè reconeixen a la Generalitat el dret a finançar-se (ja veurem què dirà la sentència), però en canvi no ha passat el mateix amb l'euro per recepta, i això que també tenia per finalitat augmentar la capacitat de finançar-se el govern català. La veritat és que no ho entenc.
A mí, més que por, el que em fa és ràbia i no puc entendre com una persona mediocre i creguda com Aznar pugui despertar tanta expectació, i que les seves paraules tinguin tanta repercussió. ¿No som capaços de veure que els problemes vénen de l'època d'Aznar i que Zapatero va ser incapaç de posar-hi remei? No sé si es tracta de dimonis o de vividors, però en tot cas no crec que l'arquebisbe ens ho solucioni.

dijous, 23 de maig del 2013

Mor Georges Moustaki

Tot i conèixer el seu estat de salut, sempre dol quan una persona com Moustaki mor. Feia molts anys que l'havia perdut, i gràcies a Marina Rosell en vaig tornar a sentir a parlar. No era el mateix. Estava malalt i es veia molt més vell del que realment era.
Durant uns anys va ser un dels cantants que m'agradava escoltar. El missatge de les seves cançons i la musicalitat, m'atreien i em passava moltes hores al costat del tocadiscs. Recordo un Lp, un disc de vinil en blanc i negre amb un primeríssim pla de la cara de Moustaki.
Georges Moustaki va néixer a Grècia, però la seva vida artística es va desenvolupar a França. El recordo al costat d'altres cantants francesos o bé que, com en el cas del belga Jaques Brel, varen popularitzar la cançó francesa.
Cantant del maig del 68, una de les cançons més conegudes fou 'Le Métèque', però n'hi ha moltes més que podria mig cantar, recordant vells temps de la meva joventut. Són cançons seves: 'Ma solitude', 'Il est trop tard', 'Ma liberté' i 'La dame brune'.
Avui el protagonista és Georges Moustaki a qui moltes persones de la meva generació vàrem seguir la seva carrera artística i cantar les seves cançons. Descansi en pau.

dimecres, 22 de maig del 2013

Aznar i Pujol es contraprogramen

Diuen que Aznar tornarà. Això és el que per alguns es dedueix de les declaracions del senyor Aznar ahir en un programa de televisió. Us haig de dir que no vaig seguir l'entrevista, ni tampoc el documental sobre els fets del Palau de la Música, amb Pujol de protagonista. Amb això no vull fer un lleig a cap dels dos, sobretot a qui va ser el meu president. El d'aquí, el nostre. S'ha de dir que vaig estar entretingut amb altres temes i em va passar per alt una cosa i l'altra.
No sé si us preocupa la idea del retorn d'Aznar. Tampoc he llegit gaire els diaris per saber què n'opinen, però a mi ja no sé si dir que em preocupa o bé que amb el que tenim ara ja estem prou mal servits. Aznar acostuma a amenaçar i complir-ho, Rajoy potser no amenaça, però no saps mai per on et sortirà, i a vegades això encara és pitjor.
Aznar va dir fa uns mesos, parlant de Catalunya, que la seva idea era trencar-nos, destruir-nos, abans que poguéssim posar en perill la unitat d'Espanya. Les declaracions d'ahir, pel que m'han explicat, estarien molt en sintonia amb les seves amenaces. Qui controla el partit?
Sempre s'ha dit que Aznar no ha marxat del tot, però sembla que el seu successor, que va escollir a dit, no ha fet el que ell volia. La jugada no li ha sortit bé, i s'ha trobat amb un home gris, que ha incomplert tot el seu programa electoral i les mateixes expectatives de José M. Aznar.
El que sí és cert és que els catalans no ens podem fiar de cap dels dos. Ningú ens salvarà dels seus atacs i la guerra bruta, i només la nostra intel·ligència podrà fer-nos surar, i arribar a l'objectiu desitjat. Necessitem un govern fort i tot el suport de la societat civil. Ja sé que a algú no li agradarà, i jo seria el primer que m'agradaria matisar-ho, però ara hi ha una prioritat, i aquesta passa per sortir de les urpes dels poders polític i jurídicial
espanyols.
Caldrà, sens dubte, que algú treballi el model de país que volem, perquè no és imaginable que tots els catalans estiguem d'acord amb el mateix model. No tindria sentit, però a vegades cal prioritzar i anar cremant etapes, per arribar vius. Després ja ens discutirem per fer-ho de la millor manera possible als ulls de cadascú. Ara, però, ulls oberts i deslliureu-nos del llop.

dimarts, 21 de maig del 2013

A l'expectativa de com reacciona el govern

Què voleu que us digui! M'agradaria parlar de temes alegres, notícies positives, però l'actualitat fa que tot siguin fets negatius i deplorables. Em fa ràbia donar tan protagonisme al senyor Wert, però quan veus que s'agafa amb el que sigui per ridiculitzar-nos i portar-nos al precipici, no puc més. Ara resulta que com que no pot dir que el nivell de fracàs escolar a Catalunya és pitjor que la mitjana espanyola, diu que hauria de ser inferior perquè el nostre desenvolupament econòmic és superior. Si ens deixessin probablement tindríem menys fracàs, però no ens deixen.
El que faltava pel duro. Al casament de la filla d'Aznar també hi va haver marro. A part, tenim tot el tema dels sobres que cobraven de més alguns dirigents del PP. Per què no ens ho expliquen tot de cop  que no haguem d'anar-ho descobrint de mica en mica? Tenim un govern ple de corruptes i immorals.
De veritat que és un país fastigós, i encara el president Rajoy diu que ens n'hem de sentir orgullosos. Jo no me'n sento i m'avergonyeix que em tractin d'espanyol (m'agradaria que no em passés el mateix com a català. Que no estem gaire més bé!).
M'imagino que en els propers dies es plantejaran i decidiran accions contundents contra tanta guerra bruta. Si no reacciona el govern i els partits polítics que se senten catalans, ho podem perdre tot. Jo no m'hi conformo i m'hi rebel·lo, però és qüestió d'anar plegats. No la tornem a espifiar!

dilluns, 20 de maig del 2013

La por de Duran és real i gens sobiranista

El pare (camí dels 93 anys) em demanava ahir què passaria amb el problema del català. Com ho solucionarien? El pare té molt clar que es troba al llindar de la fi, però no per això es desentén dels problemes, encara que al final, pensa i, si ho veu massa complicat, diu que... Ja us ho fareu!
El pare, nascut l'any 20 del segle passat, de la lleva del biberó, ha viscut la guerra, la postguerra i l'anomenada transició. De l'actual crisi, sortosament no n'és del tot conscient. Sap el que interessa que la gent sàpiga, és a dir, el que surt a TV3. A pare li varen estafar la joventut, que se la va passar fent la mili. Molts anys lluny de casa. Els joves d'avui no ho poden entendre ni imaginar-se què representa. Nosaltres, els que vàrem perdre un any, sí.
El pare, que amb prou feines va poder anar a escola, i que va començar a treballar de nen, molt segur que no entén la reforma educativa del ministre Wert, ni molts dels arguments que hi ha en contra, però sap que des d'Espanya ens volen limitar la nostra llengua i això sí que ho entén perquè ja ho va experimentar durant molts anys.
És per tot això que el pare sempre ha callat. Ha estat dòcil i obedient perquè no vingués cap més guerra. És d'això que se'n va servir el dictador per tenir tothom calladet, i la transició va seguir la mateixa consigna. Es tractava de no fer gaire remor, perquè els militars no s'enfadessin i no hi tornessin.
El PP amb la seva majoria absoluta continua amb la mateixa tàctica. Ens vol fer por perquè ens acovardim i desistim de les nostres aspiracions sobiranistes. Haurem après la lliçó? Hi tornarem a caure? Potser és gràcies a que ens ho posen tan negre i que ja no tenim res més a perdre, que tirarem pel dret. Duran i Lleida ho veu i és per això què demana ajuda a Rajoy. Si continuen en aquesta línia, aconseguiran que la majoria opti per marxar, fent forts el govern català.


diumenge, 19 de maig del 2013

32a Mostra Literària d'Arenys de Mar

La Mostra Literària d'enguany no ha estat una mostra més, sinó que venia acompanyada de dues circumstàncies que la feien diferent, si més no per a la meva família. En primer lloc el bateig de la Mostra, amb el record d'en Martí. Arenys li deu molt a en Martí Amagat, no només per haver exercit de rector durant molts anys, sinó també per l'aportació cultural a la vila, i per la seva amistat.
El segon motiu, aquest sí concernent a la meva família, el fet que la Clara hagi guanyat el primer premi, en prosa, del grup de 15 a 18 anys. Ja em perdonareu aquesta llicència, però l'amor de pare és molt fort i el fet que et premiïn la filla et satisfà moltíssim.
A l'acte hi he arribat després de fer una cursa d'obstacles des de Vic, passant per Premià de Mar on jugava l'equip de futbol que entrena l'Ignasi. Amb el pare hem pogut veure com marcaven tres o quatre gols i corrents cap al Calisay. La sala Josep M. Arnau estava plena de gom a gom i això, encara que hi hagi trampa -hi havia pares, mares, avis... dels guardonats- sempre t'anima i et distreu dels moments de mala llet per tot el que està passant al país.
M'ha agradat veure-hi el pare de l'Omar Hariri, el seu fill havia estat premiat en l'apartat de Salvador Espriu. Aquest és el món que ens ha tocat viure i, si ens hi fem una mica, pot ser meravellós, per més ministres Wert que ens posin per davant. La força de la cultura, de la raó, de la cohesió social, ho pot vèncer tot.
No sé quants escriptors o poetes en sorgiran de la fornada 2013, però el cas és que en tenim una bona colla en potència. Si els pares en sabéssim més, probablement en sortirien més. Seria bo que fóssim un bon reforç per les matemàtiques, la gramàtica o la física, però molt millor si esdevinguéssim el seu professor de la sensibilitat, de l'emoció, de la humilitat i de les ganes de treballar per un món més just. La Literatura és una bona eina, ara cal que sigui ben usada. Felicitats a tots els concursants!

dissabte, 18 de maig del 2013

La ideologia del PP és franquisme pur

Som molts que durant anys hem intentat fer pedagogia i fer entendre que el PP era un partit de dretes força conservador, però que no necessàriament havíem de vincular amb el franquisme. Enteníem que a dins del partit hi havi extrema dreta, la que no havia estat capaç de consolidar un partit per entrar al Congrés de diputats, però que també hi havia demòcrates convençuts encara que molt conservadors i contraris a la intervenció estatal, contraris a la política del benestar social.
Ho hem defensat davant d'aquells que els penjaven una sola etiqueta, moltes vegades amb prou arguments. Ha arribat un punt, però en que se'm fa molt difícil continuar defensant la meva teoria i, tot i que estic convençut que a les seves files hi ha demòcrates de vàlua, la línia que està traçant la direcció del PP en aquest mandat és una línia totalitària, gens dialogant, que no busca el consens perquè considera que no el necessiten. Un PP arrogant i prepotent que basa tota la seva actuació en la majoria absoluta que va assolir en les darreres eleccions generals.
Aquest PP no té res de democràtic. Només el nom, però no les formes. Aquest PP ens està portant al passat, anul·lant tot el progrés democràtic i social adquirit, amb esforç, durant aquests anys de transició política. Estic molt d'acord amb l'editorial de l'ARA, sobre el retorn al blanc i negre, i em sumo a totes les iniciatives per plantar cara a aquest govern involucionista que ens vol malmetre el país, com a catalans i també com a demòcrates que vàrem néixer en temps de la dictadura.

divendres, 17 de maig del 2013

Si els diputats abandonen el Parlament, se'ls hi descompta?

La columna de Josep M. Espinàs, avui al diari El Periodico, m'ha agradat. Els diputats i senadors han de seure i aguantar el que pugui dir l'adversari. Això d'aixecar-se de la cadira només té la voluntat de visualitzar la discrepància, però els senadors i diputats cobren, i aguantar l'altre va inclòs amb el sou. Espinàs té molta raó quan diu que la senyora de la neteja o el policia de l'entrada no poden marxar quan els hi sembla, doncs els diputats tampoc ho han de poder fer.
Una vegada més aniríem a parlar de la categoria dels actuals polítics i el descrèdit de la política, després de tanta corrupció i malbaratament de recursos. Perquè quan parlem de corrupció ens referim a uns polítics que han buscat lucrar-se il·legalment, però cal tenir en compte que hi ha hagut una despesa innecessària i ineficaç que també els n'hauríem de demanar responsabilitats.
El més preocupant, però, és la direcció que ha pres la política de l'actual govern. Penso que ni en la pitjor època del president Aznar havia perillat tant la democràcia a Espanya, ni s'havia recuperat amb tanta força els valors del franquisme més totalitari. No és només l'atac als drets del poble català, sinó que també s'ataca els principis elementals de la democràcia.
Aquests darrers dies hem observat un nou gest de la delegada del govern espanyol, la darrera decisió del ministre d'Interior expulsant al perillós salafista, i l'aprovació, pel Consell de Ministres, de la nova llei d'Educació, una clara voluntat d'atacar la llengua catalana i no renovar res en positiu.
Ho deia ahir i em repeteixo: cada vegada em fa més fàstic viure en aquesta Espanya involucionista, que va votar majoritàriament un partit descendent del franquisme transicionat, sense que hi hagi un partit socialista prou ferm i amb idees prou clares per defensar la democràcia i els drets de la classe treballadora. Tenim una Espanya que no castiga els defraudadors de fortunes i si mai n'enganxa cap, no espereu que retorni el que ha estafat. Una m...
Què més haurem de veure i patir? Fins on seran capaços de massacrar-nos? Resistirem? Triomfarà la raó o caurem a l'abisme de la tirania, el clientelisme i la prepotència? A veure si fins i tot el Real Madrid de Mouriño i Cristiano Ronaldo es queda sense cap títol. Potser seria massa càstig per a un club que aspirava a tot. Les nostres aspiracions són unes altres. Confiem que els nostres polítics sàpiguen reaccionar i portar-nos a bon port.

dijous, 16 de maig del 2013

Nexus Piano Duo o Orfeó de Sabadell, aquesta és la qüestió

Avui he rebut la invitació per assistir a dos concerts a la mateixa hora i dia a Arenys de Mar. Sense voler-ho ni provocar-ho, hi ha qui m'ha posat davant d'un dilema que preferiria no haver de resoldre. És cert que Arenys de Mar acull una gran varietat d'actes culturals al llarg de l'any, però tampoc en són tants com perquè coincideixin dos del mateix estil.
No he entrat a analitzar qui són els organitzadors d'ambdós concerts, ja que la invitació m'ha arribat des dels propis concertistes, però en tot cas seria bo que recuperéssim l'exercici de la coordinació i d'aquesta manera poguéssim evitar contraprogramacions com la del vespre del dia 25 de maig.
Dit això, i aclarint que les invitacions les haurà rebut bona part de la població, voldria engrescar les entitats a no defallir i continuar organitzant actes culturals que, com a mínim, tenen una significació i un valor mil vegades millor que els actes que pugui organitzar la brillant i "pija" delegada del govern espanyol a Catalunya.
Ara resultarà que després de ser insultats i considerats nazis, són els espanyols els que premien les forces armades que varen lluitar junt amb el nazi Hitler. És ben bé que la vida és molt més complexa i sorprenent del que molts la consideren. Cada vegada em fa més fàstic formar part d'un Estat amb una direcció tan miserable, embustera i deslleial. Diu Bono que "la llei està per sobre dels sentiments i la història". Suposo que ens ho explicarà amb exemples històrics palpables. La ignorància és l'element més present en la majoria dels polítics espanyols. Quants anys fa que no en tenim d'aquells de qui en guardes bona memòria! També conservadors, eh!
Ah! Per cert... en aquests moments el perillós salafista, casualment vinculat a CDC, i encara més casual, proper al moviment sobiranista, està volant cap al Marroc, expulsat pel gover espanyol. Tenim un govern que té les idees molt clares i pren les decisions de manera àgil i contundent, oi senyor Rajoy?

dimecres, 15 de maig del 2013

El PSC continua sorprenent-nos

Decididament les decisions del PSC no deixen de sorprendre'm. Intento entendre-les, però em costa i no sé veure-hi ni l'estratègia ni els motius. Si estiguéssim parlant d'un partit qualsevol, d'un partit minoritari, sense història ni futur, seria versemblant, però el PSC no és ni un partit minoritari, ni sense història ni futur. Com a mínim, això del futur, ho penso jo, i de la història ningú no ho pot negar.
Avui llegia que el PSC ha votat al costat del PP i C's a favor de deixar d'utilitzar el català com a llengua prioritària a l'administració pública. La decisió sorprèn perquè quan es varen fer públiques les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, anul·lant els reglaments d'usos lingüístics de les diputacions de Lleida i Girona, els socialistes s'hi varen oposar. Ara pensen diferent? Per què han canviat? Hi ha alguna cosa que no sabem? Algú els ha fet canviar d'opinió o només de vot?
Avui tocaria parlar de Participació, després de la sessió d'aquesta tarda amb en Xavier Pastor i en Daniel Tarragó. Una sessió per a iniciats, però amb responsabilitats. El que passa és que la lectura d'aquesta notícia m'ha deixat glaçat, i em sap greu. Si és una estratègia tipus "la puta i la Ramoneta", ja m'explicaran com continua, però si és un error (no seria el primer), val la pena que s'hi mirin més.
Que no s'equivoquin els que tenen més pressa i ignorin el futur del PSC. Catalunya hauria de canviar molt per poder-ne prescindir, i és per això que convindria que els passos que faci el PSC siguin clars, que convencin a uns quants, però que convencin. Voler acontentar tothom és impossible i qui ho intenta acostuma a fracassar.



dimarts, 14 de maig del 2013

Defensem el nostre país amb elegància i intel·ligència

Les xarxes socials fan possible que persones com ara jo escrivim amb naturalitat i atreviment dia rere dia, sovint improvisant i caient en el perill de no mesurar prou bé les paraules. Fan que no siguin els il·lustrats només els que donin a conèixer els seus pensaments, sinó que una bona colla de persones, amb poca o nul·la cultura literària i pocs recursos lingüístics, ens sumem als que en saben i aporten coneixement. Malgrat tot, si som capaços de separar el gra de la palla, també dels menys preparats en podem aprendre alguna lliçó, i potser només per això ja val la pena perseguir-ho.
Per què ho dic això? El motiu és la reflexió que he fet de la lectura continuada d'escrits independentistes que trobo a la xarxa, sobretot perquè algú en va incloure en una xarxa local per la independència. Ja sé que a vegades sóc massa exigent, però entenc que reclamar la independència no és un fet menor, sinó que és prou important com per agafar-s'ho seriosament i evitar la frivolitat.
Cadascú utilitza els recursos que vol i pot, però seria interessant pensar abans d'opinar i, sobretot, abans de criticar. És important avançar amb pas ferm sense passos en fals. No és bo que els nostres adversaris tinguin motius per desprestigiar-nos. No els hi podem fer fàcil. La crítica fàcil, l'insult, el menyspreu són actituds que no ens fan millors, que no ens deixen en una posició de la qual puguem enorgullir-nos.
No siguem simplistes, intentem sumar i, als nostres adversaris, els que pensen diferent a nosaltres, no els insultem, sinó fem-los envejar tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que ensenyem. Si ens situem a la part barroera de la discussió només hi podem perdre.
Demostrem que saber argumentar els nostres somnis, els nostres objectius de poble sobirà i independent.
I avui podem estar molt orgullosos del resultat del català de l'any, perquè com a poble, hem escollit una formigueta del nostre país que ho ha donat tot, per amor, professionalitat i esperit de superació. No hem anat al més fàcil, com podia ser l'opció de la Carme Forcadell, a qui felicito per la feina realitzada. Mirem-ho positivament, que és el que quedarà.

dilluns, 13 de maig del 2013

Salvados, un retrat de la mediocritat a Espanya

Sempre s'ha dit que s'atrapa abans un mentider que un coix, i també podríem afegir que qui té boca s'equivoca. Per què ho dic? M'ha vingut al cap quan he recordat el programa Salvados d'ahir diumenge. No el vaig veure tot, sinó només una part del mig, quan em vaig despertar ja havien acabat.
L'alcalde de Saragossa, el senyor Alberto Belloch, que havia estat ministre de justícia del president Felipe González, opinava sobre certs indults, reconeixent que eren decisions errònies. Belloch deia això sense recordar que ell també signat indults molt discutibles, si més no de la mateixa naturalesa dels que poc abans criticava. Concretament va dir que no es recordava d'haver indultat a Jesús Gil.
Entenc que després de tants anys i havent viscut etapes difícils de la política d'Espanya, un pugui haver-se oblidat de detalls i actuacions concretes, però en tot cas és aquí quan el subconscient treballa millor, i a vegades et traeix. De totes maneres se'm fa difícil pensar que Belloch hagi pogut oblidar l'indult al senyor Gil.
El programa Salvados té la virtut de deixar retratades les persones que l'Évole entrevista. A vegades tens la impressió que es tracta d'un muntatge; que no és possible que una persona pugui quedar en evidència tan fàcilment. Probablement és aquest el gran mèrit del programa televisiu, el gran mèrit de Jordi Évole.

diumenge, 12 de maig del 2013

Continuem indignats

Coincidint amb l'aniversari del 15-M hi ha hagut més manifestacions, perquè continuem indignats. Som més i estem més indignats també. Hi ha prou motius per indignar-se. La veritat és que també ens hauríem d'indignar de nosaltres mateixos perquè no sempre actuem com caldria i no s'hi val a donar sempre la culpa als altres.
Si féssim una anàlisi de tot el que s'ha fet durant aquest any per treure indignació als manifestants del 15-M, ens adonaríem que no s'ha fet res, absolutament res. Al marge dels problemes econòmics que són els mateixos o pitjors, l'actitud dels polítics i les institucions que ens governen és prepotent, opaca i contrària als interessos dels més febles.
Com he dit moltes vegades, encara tenim massa cosa a perdre perquè sortim en multitud al carrer, però amb el pas que anem potser sí que ens hi trobaran. El perill és que ens acostumem a viure en aquestes circumstàncies, i això dóna força al govern que constata que no té res a témer. La situació catalana és singular per la coincidència del procés sobiranista, però no podem oblidar-nos que la pèrdua de drets i benestar social està malmetent la nostra salut com a societat dinàmica.
La nostra actitud, doncs, és protagonista i condiciona el futur. És per això que a l'inici deia que també tenim la nostra part de culpa. Hem d'exigir als nostres polítics, però nosaltres hem de prendre partit, donar la cara i apostar per una societat més justa.

dissabte, 11 de maig del 2013

Només és notícia allò que interessa

La manipulació de la informació té molts graus i moltes maneres. En aquesta societat mediàtica en què a l'instant et pots assabentar del que passa a l'altra punta del món, vivim informats només d'allò que es vol informar i només és notícia allò de què s'informa. El que està passant avui al centre del continent africà amb prou feines és notícia, però les persones estan morint com abans, quan ho deien els diaris.
Aquesta situació és molt perillosa perquè ens hem cregut allò del dret a la informació, sense caure en què ho sabrem si es vol que se sàpiga, i ens quedarem tan amples llegint només allò que publiquen els diaris.
Aquesta confusió és la que ens porta a beneir el que hauria de ser criticable. Escollim uns canals informatius massa a la lleugera i som poc crítics i exigents. Amb aquesta actitud tenim les de perdre ja que fàcilment ens condicionen fins i tot la nostra manera de pensar. Critiquem allò que ens diuen que s'ha de criticar i acceptem per bo allò que els nostres informants aplaudeixen.
Tot això, portat a l'extrem, explicaria el per què de l'odi que es genera a Espanya vers els catalans, després de veure el documental de Telemadrid, per posar només un exemple. Estic igualment d'acord amb Sergi Pàmies, en el seu article de La Vanguardia d'aquest dissabte, i no em sembla que documentals com l'Hola Europa!, siguin la millor manera d'ajudar-nos en el litigi que tenim per assolir la plena sobirania. Com en totes les coses, cal tenir en compte totes les opinions, sobretot si són argumentades, encara que no ens agradin. Estic convençut que és més efectiu veure un reportatge on hi ha discrepàncies, que no pas un altre on tothom està d'acord en una mateixa línia argumental.
La societat avança però cada vegada som més mesells, ens ho creiem tot, o passem de tot, sense argumentar-ho, ni fer les nostres reflexions. Actuant d'aquesta manera probablement tindrem molta informació, però tan sols de tot allò que ens vulguin explicar. El nostre univers serà molt reduït i el nostre discurs molt pobre.

divendres, 10 de maig del 2013

Al Tribunal Constitucional se li ha girat feina

Sempre ens hem queixat que les decisions del Tribunal Constitucional s'allargaven molt en el temps. Els veredictes o sentències es feien esperar, i entretant tot quedava aturat. Criticàvem aquesta lentitud i no sabíem a què es dedicaven. Darrerament, però les coses semblen haver canviat i potser seria hora de reclamar alguna comissió atès que tenim entretinguts els jutges del Tribunal, que arribarà un dia que justificaran el sou que reben. Fins i tot han agilitat els tràmits.
La vicepresidenta espanyola ja ha avisat que portarà al Tribunal Constitucional, la Comissió pel dret a decidir, creada recentment pel Parlament català, i tot el que vingui. Si el govern català i la força majoritària del Parlament mantenen el tipus, no ens cansarem de veure circular amunt i avall els recursos, i els jutges del Tribunal els ho agrairan.
En aquest pols entre institucions espanyoles i catalanes hi ha un fet que no passa desapercebut. Amb amenaces no es va enlloc, i encara menys no s'aconsegueix encaixar i avenir-se amb qui no et respecta. Entre bandes i als patis dels col·legis pot funcionar aquest estira i arronsa, però quan estem parlant de governs democràtics, tot trontolla.
Mentre el poble doni el suport majoritari al govern català, aquest podrà enfrontar-se a qualsevol embat de l'espanyol, encara que compti amb el vistiplau del Tribunal Constitucional. Amb el poble al darrere no hi ha qui ho faci caure. Aquesta actitud és l'única garantia d'èxit amb què compta el president Mas.

dijous, 9 de maig del 2013

El futur d'Espanya és el segle XX

Una raó més per voler sortir d'Espanya és la involució que s'està patint en aquesta etapa governada pel Partit Popular. Si algú havia pensat que amb el govern d'Aznar vivíem sota l'ombra del conservadorisme extrema i insuperable, estava ben equivocat. Amb Rajoy i ministres de la talla de Wert i Gallardón, el retrocés democràtic experimenta una força que difícilment podíem imaginar.
Si en alguna cosa havíem avançat, no pas per mèrits del govern de Zapatero, ara tornem enrere. Lleis com la d'Educació, d'accés a la Justícia, l'avortament, llei de costes... són una mostra prou significativa de la reculada que patim, amb el problema afegit que per més que hi hagi una alternança política, costarà molt recuperar tot el que estem perdent. El panorama català no és tan pessimista, en una hipotètica independència. Hi ha més equilibri de forces i estem lluny del bipartidisme espanyol que tant mal ens ha fet i ens fa.
Sempre he defensat que PSOE i PP no eren el mateix. Entenc que qui ho deia pensava només en el fet diferencial català, i en això tenen part de raó, però en el fet social i democràtic seria una ofensa al partit socialista dir que estan al mateix nivell. El problema del partit socialista és que li costa molt fer els canvis, cosa que el PP, quan governa, aviat ho ha transformat.
Els catalans estem vivint uns dies un xic esquizofrènics. Les trifulgues sobiranistes ens amaguen una mica el que estem perdent en benestar social. La política del PP, que no és la que varen prometre, segueix el fil i ritme adequat per afavorir les grans riqueses i augmentar la diferència entre rics i pobres, atacant sobretot la classe mitjana que, a Catalunya, és la que ha aixecat el país.
Anem acumulant motius per demanar l'estat propi i el que cal és no perdre la calma, caminar junts, fent tots els passos necessaris per arribar a l'objectiu final. Hi hem d'anar tots.

dimecres, 8 de maig del 2013

Ja fa temps que no ens creiem el Constitucional

Som molts els que fa temps hem deixat de creure'ns la legitimitat del Tribunal Constitucional i la mateixa Constitució. Alguns la vàrem acatar per imperatiu legal, però ara hem pogut constatar que ens l'han girat en contra. Crec, però que és culpa d'una interpretació restrictiva de dubtosa legitimitat democràtica, més que no pas del propi text.
Sigui com sigui, decisions com la d'avui [suspendre cautelarment la declaració sobiranista del Parlament català] són claus per prendre partit i concloure que a Espanya no hi ha voluntat ni possibilitat de pacte ni negociació. La prepotència espanyolista no ens permet ni tan sols conèixer quants catalans estan d'acord en seguir essent espanyols. Serà la por a rebre un disgust o la mateixa incapacitat de desenvolupar un sistema democràtic que defensi el dret d'autodeterminació. Es pensen que mantenint-nos lligats aconseguiran una cohesió espanyolista?
Els polítics catalans es troben desorientats i l'únic remei és la confiança en el poble sobirà. Si treballen de valent, amb ganes, honestedat i transparència, ens tindran al costat, però és hora que ens aclareixin què pensen fer i què esperen de nosaltres. Som més de set milions i no en poden deixar perdre cap. La seva capacitat per sumar serà el que decidirà finalment de quin costat es decanta la balança. Que no juguin amb nosaltres. Que diguin clarament què pretenen, i allà hi serem. Si només busquen el seu anar bé, no ens hi trobaran.

dimarts, 7 de maig del 2013

La crisi espanyola no és només econòmica

Des de fa temps ho estem dient de diferents maneres, però no avancem gens. Cada dia hi ha nous elements que corroboren la crisi política a Espanya, i en això Catalunya no queda enrere. No hi ha dia que els partits polítics no demostrin estar desbordats, i que ja no és que no ens representin, sinó que a més cauen en el ridícul més profund.
Fastigueja i cansa haver de repetir constantment com els atacs a la llengua catalana els provoca el deliri al Partit Popular, que no té cap vergonya en fer el ridícul, convertint un tema filològic en polític. Entenc que el partit compta amb una bona colla d'ignorants, i uns dirigents que se'n valen per tergiversar els plantejaments i fer creure allò que una ment lúcida rebutjaria automàticament.
A Catalunya també tenim la quota de ridiculesa en les actituds dels partits polítics catalans, encara que avui, el PP i C's han demostrat que la seva lluita contra la immersió lingüística en català, no treu que declarin que és una animalada rebatejar el català de la Franja tal com ha fet el Parlament aragonès (LAPAO).
Deia, però que a Catalunya també fan el ridícul els partits polítics, i sinó mireu què va passar ahir dilluns amb la cimera pel dret a decidir. En aquest cas caldria analitzar l'actitud del PSC, que no és fàcil. L'actitud, no és fàcil, analitzar-ho tampoc. La carta de la socialista Carmen Chacón a Pere Navarro és una demostració clara de qui posa per davant de tot l'interès personal, i deixa de banda el tòpic del servei a la comunitat. En aquest cas ja no estaríem parlant de ridícula sinó més aviat mala fe. En un primer moment s'ha criticat, des de dins mateix, però després... hi ha qui creu que ha tingut el seu efecte.
Cal una reforma política. La llei de finançament dels partits polítics, la llei electoral, la transparència i la participació de la ciutadania. És cert que vivim una crisi econòmica seriosa, però no és menys cert que ens trobem en una crisi política profunda i que convindrà resoldre.



dilluns, 6 de maig del 2013

El populisme arrelat a la política espanyola

Si mirem la paraula populisme a la Gran Enciclopèdia Catalana, trobem: Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble. La definició és clara, però de ben segur no és la que buscàvem, si més no la intencionalitat. Normalment quan parlem de populisme ho fem de manera despectiva pensant en que qui l'exerceix no és honest, sinó que utilitza el poble per obtenir-ne un benefici, com per exemple el seu vot.
Els polítics volen el vot dels ciutadans, la qual cosa és totalment legítima. El que a vegades no ho és tant, és la forma que s'utilitza per obtenir aquest vot. Estem molt acostumats que els polítics menteixin i utilitzin la demagògia per enlluernar els votants i aconseguir els seus vots.
Les tècniques populistes són molt diverses i sovint passen desapercebudes, perquè l'engany és prou bo. Comprar el vot a canvi de favors, subvencions, regals... que només beneficien a uns quants. Les grans promeses i els favors personals ocupen una part important de la pràctica política. A vegades, discernir entre favor i resultats es fa difícil, i no sempre els beneficiats són prou honestos per desvetllar la trampa. La pràctica continuada de comprar el vot amb favors, es torna en contra del polític perquè arriba un moment que ja no ho controla ni pot tornar enrere.
El nostre país ha abusat d'aquesta política populista i és molt difícil fer neteja. En aquests moments de penúria econòmica, molts polítics es troben esclaus de la seva mala praxis. Ara, però, és massa tard i només hi ha lloc per un trencament sobtat, i això no agrada a ningú.
Espanya s'ha acostumat a viure de les subvencions i ha perdut la creativitat, la iniciativa, la llibertat d'acció, i ja no pot fer res si no rep subvencions. A nivell personal, d'entitat, d'administració pública...  Els polítics ho saben i tenen assumit que aquesta és la penyora que han de pagar per tants anys de favors prestats. Si volem que tot canviï, amb independència o sense, hem de ser valents, honestos i transparents, donant la cara i renunciar a aquest pràctica política que només fa que criar persones i entitats sense criteri ni voluntat. Un país necessita millor sort, i en això hi hem de treballar tots.

diumenge, 5 de maig del 2013

Els catalans som la pesta!

Aquesta és la tàctica del govern espanyol: escampar a tort i a dret que som molt dolents i que no ens escoltin ni ens rebin, perquè portem la pesta. Demà, a l'ARA de paper, surt una entrevista al Secretari d'Exteriors i de la Unió Europea, en Roger Albinyona, i explica que el Ministeri d'Exteriors espanyol es dedica a parlar amb el cos diplomàtic i els expliquen la seva versió dels nostres somnis independentistes, i fins i tot sembla ser que els pressionen perquè no rebin els representants catalans.
Si algú es pensava que el govern espanyol aniria amb el lliri a la mà, estava molt equivocat. Sovint som nosaltres els que portem el lliri, i ara no podem ser febles ni agafar-nos-ho a la lleugera. És per això que no entenc que ERC proclami que la consulta l'hem de fe ja, d'aquí a pocs mesos. Crec que es tracta d'una manca de reflexió i d'una visió massa simplista de la situació.
Aquesta pressa i superficialitat en totes les seves decisions deu ser l'explicació del alts i baixos tan freqüents del partit; canvis de dirigents; naixement de corrents interns...
No us oblideu que sou la pesta i que per això passa el que passa. Demà, si us insulten pel carrer, no dubteu que serà algú que ha vist el documental de TeleMadrid, o bé no ens coneix de res, però es considera capacitat per jutjar-nos i insultar-nos.

dissabte, 4 de maig del 2013

En dubte la representativitat dels partits polítics

Diu Cospedal que si tots aquests moviments socials es creuen representatius, que es presentin a les eleccions, i té raó. La té si ens limitem a tenir en compte el model vigent de democràcia representativa, on els partits polítics són els grans protagonistes, amb un sistema electoral com el que tenim. El problema ve quan posem en dubte la legitimitat de la representativitat dels partits polítics de qui dubtem del seu funcionament democràtic intern.
Ens hem arribat a creure que votant tot queda justificat i legitimat. Hem de començar a entendre que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat. Els catalans ho podem entendre més fàcilment si ens fixem què ens permet la Constitució espanyola i per tant és legal, i allò que no ens permet, i per tant és il·legal, però pot ser legítim: el dret a decidir, per exemple.
La gent que milita en un partit polític posa en dubte, a vegades, la representativitat de la junta d'una associació de veïns, que ha estat votada per tots els seus socis. Per altra banda no accepta que dels dirigents polítics se'ls pugui discutir la seva representativitat. No pretenc posar en el mateix sac uns i altres, perquè hi ha els seus matisos i diferències, però sí que és bo analitzar què vol dir que una persona hagi estat votada.
Si jo voto un partit polític s'ha d'entendre que ho faig perquè m'agrada com pensen i conec què faran si tenen la possibilitat de governar. Si és així i executen el seu programa polític podré afirmar que em sento representat, però si resulta que no fan allò que varen dir que farien, continuen sent els meus representants? En aquest cas, no m'haurien de tornar a demanar si vull que em continuïn representant? No ho haurien de posar a votació?
És per això que ens equivoquem quan ho supeditem tot a les eleccions. Una persona escollida no té legitimitat per fer tot allò que vulgui. Si defenséssim aquesta teoria, resultaria que estaríem legitimant  les actuacions dels polítics corruptes, i això crec que tots estem d'acord que no és correcte. Una persona és escollida en funció d'un programa i unes promeses electorals, sempre sota el respecte a les lleis. Qui es corromp, deixa de ser un representant legítim.
Si tu has votat Mas en les darreres eleccions, és perquè estaves d'acord amb el seu programa i volies avançar en el camí cap al dret a decidir el futur de Catalunya. Si Mas es tirés enrere continuaria sent el teu representant? Oi que no et sentiries representat? Doncs aquí rau la importància de no confondre els termes i de treballar per aconseguir un model més representatiu, en què puguis renovar el teu contracte amb l'escollit, d'acord amb les circumstàncies, i sempre amb la veritat per davant. Per això sempre defenso la transparència, com a única arma per conèixer si el polític actua tal com li correspon i va prometre. Un altre dia parlarem de a qui representa una junta d'una associació de veïns. Als veïns? als socis de l'entitat? Ho té tothom clar?


divendres, 3 de maig del 2013

El govern extremeny o el sentit del ridícul

És cert que al costat dels insults de nazis que els catalans rebem per part de molts polítics espanyols, les declaracions del senyor Monago o bé, en aquest cas, del seu conseller d'administració pública, el senyor Pedro Tomás Nevado-Batalla, queden molt descafeïnades. Dir que el govern català ha de retallar per culpa de l'independentisme només es pot considerar ignorància o mala fe ridícula.
Ens trobem en aquella situació en què no saps si fer cas omís de tot el que es diu de nosaltres, o bé anar-ho guardant a la llibreta dels apunts, per si un dia ho hem de menester. El que desconec és si algun dia tota aquesta colla d'insultadors del regne s'adonaran del que han estat fent i els caurà la cara de vergonya, o bé són tan desgraciats que mai despertaran d'aquesta ignorància suprema.
Perquè hem quedat que era ignorància, oi? O ho deixàvem en mala fe? Tenim un sociòleg, el senyor Amando de Miguel, que de ruc no en té res. En el seu cas es tracta de venjança per no haver aconseguit els seus propòsits espanyolistes quan l'esperit independentista era cosa d'uns pocs i a més indefensos. La seva hipocresia no va ser prou forta per enredar a més gent, i ara es dedica a predicar per les espanyes, conreant un sentit anticatalà a partir de tòpics falsos i injúries. Els perjudicats són aquests polítics mediocres que corren per les files del PSOE i PP, que amb ple desconeixement de tot, es creuen les bajanades que els expliquen els falsos profetes. (S'ha de dir que durant molts anys, nosaltres els catalans també hi hem ajudat força. L'estratègia no ha estat mai el nostre punt fort).
Parlava de mala fe ridícula perquè ni en mala fe treuen un aprovat. Les seves declaracions no s'aguanten perquè no tenen arguments. Tot ho basen en les nostres aspiracions independentistes, i no veuen que quant més ens insultin i ens vulguin arraconar, més ganes tindrem de marxar-ne. A ningú no li agrada quedar-se en un lloc que no és estimat ni volgut. Aquesta és l'Espanya que ens detesta, però no ens deixa decidir què volem fer. Jo, així, no em quedo.

dijous, 2 de maig del 2013

Els equilibris de Rajoy per guardar la paradeta

Podria parlar del senyor Monago, però... no es mereix tanta dedicació. Deixem-lo per inútil, com també a tots aquells que ens titllen de nazis. Hi ha prou temes a comentar, com el cop baix del govern amb la retallada de la llei de la dependència, feta amb nocturnitat i traïdoria. Aquest és el programa del PP, un partit que de ben segur el varen votar milers de persones que ara perdran la subvenció o bé l'increment del cost els resultarà impossible d'afrontar. S'adonaran del seu error?
Parlo de nocturnitat i traïdoria perquè a la roda de premsa de després del Consell de ministres del divendres no es va parlar d'aquesta retallada. No quedava bé. Tot i així s'ha de reconèixer que aquesta llei va néixer amb mal peu i sempre ha comportat problemes. Va crear moltes expectatives que després no ha pogut satisfer. Probablement ara rebrà l'estocada final. És el que molts ideòlegs del PP prediquen des de fa temps. El paper de l'Estat els molesta, sobretot l'estat de les autonomies.
Ara Rajoy es dedica a fer equilibris per acontentar els seus barons que es revolucionen. Cada vegada que obre la boca, i ho fa poc sovint, hi ha algú de la seva colla que rondina: Aguirre, Monago... Els seus pateixen perquè tenen por que se'ls acabi la bona vida. Aquell peatge dels partits polítics, d'acontentar els seus diputats, senadors, secretaris generals, assessors... el que Daniel Lacalle anomena despesa política, que és inherent a la classe política actual, a qui se li demana transparència que és el mateix que demanar peres a l'om.

dimecres, 1 de maig del 2013

Cal augmentar la despesa pública per sortir del clot

Si ahir us animava a llegir l'article de Sebastià Alzamora a l'ARA, avui us recomano La Contra de La Vanguardia. Penso que la distinció que l'entrevistat fa entre despesa política i despesa pública és important i encertada. Estic d'acord en què a Espanya s'ha confós els dos tipus de despesa i en lloc de despesa pública el que ha primat i s'ha accentuat és la despesa política.
Daniel Lacalle, l'entrevistat, quan parla de despesa política es refereix a les subvencions a la clientela, les obres públiques inútils (AVE, Aeroports...), les comissions, les duplicitats administrati
ves (tots sabem que les competències en Cultura es varen traspassar a les comunitats autònomes, però hi continua havent el ministeri de Cultura...). Estic d'acord amb l'entrevistat que sortir de l'austeritat per augmentar la despesa política no ens traurà de la depressió on hem caigut. Aquest és el gran perill que tenim.
També estic d'acord quan diu que la classe mitjana és la més malparada, tot i que és qui millor ens pot fer sortir de la crisi, perquè consumeix. No són els "pijos" de la delegada del govern a Catalunya, sinó la classe mitjana, la que es carreguen quan apliquen les mesures restrictives que ens han portat a la misèria.
M'han vingut ganes de llegir el seu llibre Nosotros los mercados. És allò de poder llegir d'un altre aquelles idees que tens, però que no acabes d'ordenar per fer-te creïble. No et sorprèn, sinó que reforces conceptes.
Lacalle afegeix que Merkel és innocent. El problema és no haver fet bé els deures. L'Estat ha malgastat. No culpem la despesa pública, sinó que hem de culpabilitzar qui ha fet una despesa política per augmentar el seu poder i el del seu partit. No ho tenim gens fàcil. Han de canviar molt les coses perquè tots canviem i encarrilem el bon camí.