Aquest rentar la cara abans de les eleccions

La secretària general adjunta d'ERC, Marta Vilalta, acusa el president del govern espanyol de fer electoralisme per l'anunci que aquest ha fet sobre l'alliberament de cinquanta mil pisos de la Sareb. No dic pas que no tingui raó, però sembla que aquesta pràctica és tan habitual dels partits polítics que estan governant, quan s'acosten les eleccions, que s'ho podrien callar. O és que ERC no fa el mateix en aquests moments? Potser la podrien convidar a visitar-nos aquests dies per observar què està fent el govern municipal d'ERC des de fa uns mesos. Tot el que han estat incapaços de fer durant gairebé quatre anys, ara ens ho plantifiquen a la cara.

Ahir parlava de declaracions sobre participació ciutadana perquè ho feien els hereus d'un partit polític que, com a mínim a la nostra vila, no se l'han cregut ni l'han practicat mai. Però queda bé dir-ho. Avui, arran d'aquesta acusació de la dirigent d'ERC em venen a la memòria tots els actes que el nostre govern municipal ha organitzat les darreres setmanes, després de mesos d'immobilisme. I conviden a diputats del seu partit per passejar-los pels carrers de la vila. Suposo amb la intenció de demostrar que ocupen seients, però de què ens servirà? No són els únics, ja ho sé.

Tot això emprenya molt, i ja no saps com posar-t'hi per no caure en la temptació d'actuar de la mateixa manera, és a dir, falsejant la realitat, fent veure que ets honest i sincer amb tothom, quan el que vols és simplement que et votin per continuar governant, al marge de si compleixes les promeses que has fet o no. Això és el que menys els interessa.

Insisteixo amb el que deia fa uns dies. No es tracta de fer grans promeses que saps que difícilment podràs complir. Es tracta de demostrar que treballes per a tothom, al marge de si t'han votat o són amics teus, i ho fas tots els dies de l'any. Demostrar que escoltes la gent, dialogues amb ells, no només quan necessites que et votin, i intentes solucionar els problemes del dia a dia, encara que no et puguis posar cap medalla.

A Arenys de Mar fa set anys que ens parlen de pisos socials. Quan insinues que no s'està fent res al respecte, t'expliquen mil històries i et volen convèncer que tot va endavant, però han passat set anys i el més calent és a l'aigüera. S'aproven mocions per intentar avançar amb aquest tema, i queden en un calaix. No hi ha voluntat de treballar conjuntament, i quan algú et fa ombra te'l treus de sobre i li carregues totes les culpes. Aquesta és la manera de governar del nostre equip de govern, i per això insistim que necessitem el canvi, i per això la CUP demanarà la confiança de la gent per aconseguir el desitjat canvi.

Cap a les eleccions del 26 de juny?

Espanya vol un canvi? Aquesta és l'afirmació de Pedro Suárez, però jo em pregunto si realment és això el que vol Espanya. El fet que Rajoy, amb tota la motxilla a l'esquena de corrupció del PP, el seu immobilisme, el refús al diàleg i la incapacitat de trobar amics i socis, perdés la majoria absoluta del Congrés, però no la del Senat, és pot concloure que Espanya volia un canvi? Jo penso que no.

Som molts els que volíem el canvi, però els resultats no ho fan possible. Per què? Perquè el PSOE no representa tant el canvi que diuen que són? Perquè Podemos insisteix amb el referèndum català? 

Era natural el pacte C's - PSOE? Hi estaven d'acord tots els diputats? I els seus votants? a Catalunya no gaire, oi?

Diuen que l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, que va ser durant uns mesos eurodiputat de Podemos, ha trencat amb el partit, enfadat per no haver fet Pedro Sánchez president, abstenint-se en la votació. Segons Villarejo l'objectiu era fer fora Rajoy. Jo no hi estic d'acord. No n'hi ha prou en fer fora la gent, sinó que el que cal és construir, i amb el pacte entre Sánchez i Rivera no hi veig cap millora evident.

Villarejo és de les persones que després dels anys m'ha decebut. El tenia molt ben considerat, però m'ha sobrat les seves obsessions, que probablement amb l'edat s'han reforçat i li han fet perdre aquell carisma que em captivava. Potser sóc jo qui he canviat, però el cert és que no el veig igual.

Qui té por de Podemos?

Som moltes les persones que el fenomen Podemos ens fa por, però els motius són ben diversos i fins i tot contraposats. Hi ha qui té por de Podemos perquè els fa la competència i els pot fer perdre les eleccions. El PP i el PSOE saben que amb l'entrada de Podemos ells se'n van avall. El PP sap que perdrà la majoria absoluta i el PSOE que no serà ell qui li farà perdre.

A Catalunya també fa por a uns quants partits. ICV, per mèrits propis, ha d'anar a la baixa i és per això que intenta fer-s'hi amic per mirar de treure'n alguna cosa. Els partits sobiranistes ja no poden mirar només a una banda, la dels unionistes, sinó que també han d'estar alerta pel que pugui fer la gent de Podemos.

La ciutadania, els que hem d'anar a votar i decidir a qui li confiem el futur del país, ens trobem amb una panorama totalment diferent i amb moltes preguntes. Ens sembla molt bé que algú entri amb força atacant l'immobilisme dels partits tradicionals, que s'han limitat a repartir-se el liderat sense canviar res important. Ho veiem bé, però també ens fa por, perquè estem escarmentats. Tenim por que tot el que diu Pablo Iglesias ho porti a la pràctica, que sigui honest i tingui capacitat per fer-ho. Però encara ens fa més por que tota la gent que a tot Espanya s'apunti al carro de Podemos, tingui la capacitat per canviar el sistema polític que ens prediquen i siguin persones suficientment qualificades per liderar el nostre ajuntament, nació i estat.

Tothom té el dret a que hi confiem d'entrada, però avui que les xarxes socials són tan transparents i xafarderes, veiem coses que no són clares i actituds que gens engrescadores. Suposo que qui més qui menys ha buscat per Internet, Facebook o Twitter per saber com és el que sona com a cap de llista de tal o qual partit, i estic segur que hi haurà qui coincidirà amb mi que a Arenys de Mar pinten bastos.

El discurs de Pablo Iglesias és trencador en una societat adormida i avorrida per tanta mediocritat, corrupció i estancament econòmic i social. El moment és l'ideal, però hem d'estar molt atents que amb tanta polseguera no ens hi fem mal. No creieu que a Arenys ja tenim un ventall prou ampli? Podem canviar l'equilibri de forces sense necessitat de buscar-ne una de nova.

El papa Francesc s'enfronta als cardenals més conservadors

Aquest matí s'ha inaugurat la III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels bisbes que parlarà de la família. Es tracta d'un esdeveniment que servirà per confirmar l'esperit reformista del papa Francesc o bé adonar-nos que tot plegat s'hagi tractat d'un miratge. La forta resistència dels cardenals més conservadors pot frustrar l'empenta del papa Francesc per posar al dia l'Església catòlica i evitar el progressiu abandonament dels fidels.

Sempre s'ha dit que les organitzacions van endarrerides respecte la realitat, i en el cas de l'Església és totalment cert. Amb l'excusa de dogmatitzar-ho tot ens hem trobat que el dia a dia no té res a veure amb el formalisme de l'Església, que confon el missatge de Jesús amb el discurs tradicional.

La família d'avui, amb molts problemes, no té res a veure amb la família dels nostres pares i avis. Aquest canvi que, en molts casos, és profund, no ha estat abordat pels màxims responsables de l'Església i ha provocat que les famílies anessin abandonant, sense aturador, l'assemblea de catòlics. Ha mancat l'esforç de l'Església per posar-se al dia i que en lloc de castigar i amenaçar, ajudés les famílies davant les noves circumstàncies.

La por a deixar sense efecte la indivisibilitat del matrimoni en benefici de les persones que han errat en el seu primer matrimoni espanta massa gent i esdevé un dels reptes importants d'aquest Sínode inaugurat avui, on el papa Francesc haurà de convèncer del conegut lema "renovar-se o morir".

La clau de l'èxit de tota institució és saber distingir l'essencial del farciment, i la jerarquia eclesiàstica en moltes ocasions s'equivoca. El repte està en prendre decisions importants amb el perill de no acabar-ho d'encertar. L'immobilisme, aparentment segur, mai és una bona solució.

Esperant els resultats d'Escòcia

Desconeixem com acabarà aquest enfrontament entre els governs català i espanyol, però una cosa sí que hem pogut veure: l'entorn és molt més favorable a la consulta que no pas fa un temps enrere. L'immobilisme de Rajoy cada vegada és més patètic i anima els sobiranistes a arribar fins al fons per aconseguir votar el dia 9-N.

Avui el PSC ha vist com una vegada més unes diputades desobeïen la consigna del partit i votaven de manera contrària, donant suport a la resolució conjunta de la consulta. El PSC està a favor de la consulta, però no de la manera que els partits sobiranistes la plantegen, sinó pactada amb el govern de l'Estat.

El calendari va avançant i es confirma que divendres hi haurà el Ple del Parlament per aprovar la Llei de consultes, la que té tots els números per ser recorreguda al Tribunal Constitucional i, per tant, ser suspesa fins a conèixer la sentència. Després continuarà el camí cap al 9-N.

Els ajuntaments adherits a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) convocaran els seus plens municipals per aprovar la moció en defensa de la llei de consultes i la convocatòria del 9-N. Tots els passos preparats aquí, i també a l'altra banda de l'Ebre. És la competició per veure qui aguanta més i millor. És una llàstima haver de perdre tantes energies per poder exercir el dret a decidir, i no dedicar-les a defensar la independència o la unió amb Espanya, que tindria molt més sentit. Demà els escocesos voten. El resultat sembla molt igualat. Tots estarem a l'espera de conèixer el resultat i cadascú en farà la seva lectura i imaginarà la repercussió a casa nostra.

Al PP se li veu la cua

Recordo la representació dels pastorets i l'escena en què el dimoni, disfressat de pastor, s'apareix a en Lluquet i en Rovelló perquè l'informin de què està passant. El dimoni amagant les banyes i la cua perquè no el descobreixin, però és no difícil.

Tot això em ve a la memòria llegint les declaracions que es van succeint per part de polítics del PP, encara que no només d'aquest partit. El Partit Popular ha participat del joc democràtic per no quedar a fora, però a vegades demostra que li ve gros, que no ho viu fàcilment, i se li descobreix el seu passat i la bena dictatorial i gens democràtica.

Amb això no vull dir ni penso que tots els seus polítics i militants actuïn de la mateixa manera, però sí que és cert que el PP fa de recer de molts polítics impresentables. L'absència a Espanya d'una extrema dreta explica que aquest interval el cobreixi el mateix Partit Popular.

Avui el rebuig unànime és per les declaracions del portaveu del PP al Congrés de diputats, el senyor Alfonso Alonso, que no és la primera vegada que evacua frases impròpies d'un dirigent polític. Potser per això il·lustra aquesta franja poc dialogant i força prepotent del partit.

L'experiència que vivim en aquests moments dóna peu a moltes excentricitats i és quan es demostra qui és dialogant i té esperit democràtic i es creu de veritat la importància de l'opinió dels altres i col·loca en el lloc que li correspon la consulta democràtica per validar el que pensa la majoria de la ciutadania.

Podem pensar d'una manera o altra, però el que no podem fer és acusar qui pensa diferent de nosaltres que no té dret a expressar la seva opinió, si ho fa de manera pacífica, ni posar en el mateix sac la violència de les armes i la convocatòria d'una consulta democràtica. Les lleis hi són per acatar-les, però també per reformar-les. L'immobilisme no és bo per a ningú.

10 anys de la perversió en la política

És un mal símptoma que la història ens recordi l'aniversari de la pitjor cara de l'exercici de la política, en lloc de pensar únicament en la tragèdia de moltes famílies espanyoles que varen perdre els seus familiars, víctimes de la pitjor injustícia com és el terrorisme.

És una llàstima que recordant els fets d'avui fa deu anys, ens vingui al cap la pitjor traïció que es pot fer a la democràcia, en persona del llavors president espanyol, el senyor Aznar. Com es pot ser tan insensible i cruel de jugar amb la mort de dues-centes víctimes innocents, per aferrar-se al poder?

El govern espanyol, amb Aznar al capdavant, varen mentir descaradament per amagar la seva irresponsabilitat intentant passar el mort al partit de l'oposició, i a la consciència de moltes persones que treballaven per la pau. El mal que Aznar va provocar a la democràcia espanyola encara no s'ha pogut superar, perquè el seu verí ha continuat injectant-lo a la societat, per alliberar el seu sentiment de culpa.

Aznar i el seu govern haurien de ser recordats com la pesta política del segle XX a Espanya. La utilització de la política i també de la desgràcia de molts espanyols en benefici personal i de partit no hauria d'haver quedat impune, però ja se sap que a Espanya la justícia no és igual per a tothom.

I coincidint amb el desè aniversari dels fets d'Atocha, un rancorós i gens evangelitzador cardenal Rouco Varela se'n va del capdavant d'una Església grisa, preconciliar i enyorada del passat franquista, que va tenir en la persona del Papa Joan Pau II el seu gran avalador. Se'n va quan el nou papa Francesc admet que la Institució està malalta i necessita una cura intensiva i exemplaritzant. Rouco Varela se'n va desautoritzat per Roma, però no per Madrid on el govern és una clara imatge de l'immobilisme predemocràtic espanyol.