La petjada de Cèsar Martinell

Aquest matí he participat en la proposta "la petjada de Cèsar Martinell a Arenys de Mar", un més dels actes programats a la nostra vila per commemorar els cinquanta anys de la seva mort, precisament a la vigília, el 19 de novembre. Després que durant aquestes setmanes he pogut conèixer millor l'obra i la manera de fer i pensar de l'arquitecte, només puc agrair la iniciativa de totes les entitats que, amb el suport del nostre Ajuntament, han fet possible l'acostament als vilatans, d'una figura que ha passat molt desapercebuda.

Hem visitat el Calisay i l'Església parroquial, uns equipaments que hem trepitjat moltes vegades, però ho hem fet amb uns altres ulls, tot contemplant l'obra de l'arquitecte i valorant un aspecte que ens han destacat des del primer dia, i que m'ha quedat fixat, i és l'aprofitament dels materials i no voler estirar més el braç que la màniga. Una mentalitat que de ben segur va heretar de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de qui es commemora el centenari de la seva mort, i que també vaig tenir l'oportunitat, fa pocs dies, de visitar una part de la seva obra a la veïna població de Canet de Mar.

Al grup de visitants, hi havia persones de la vila, però també d'altres contrades, i això és important de fer notar, perquè no només és bo que els de casa dediquem unes hores a conèixer més a fons allò que tenim i sovint ignorem, sinó també que puguem donar-ho a conèixer a persones que potser és la primera vegada que visiten la nostra vila, i és bo que en guardin un bon record.

I a tot això hi haig d'afegir la necessitat de tenir cura de la nostra vila, perquè es mantingui neta i endreçada, i això no és només responsabilitat dels nostres governants, sinó de tots nosaltres. Encara ens hi hem de fer molt per aconseguir caminar pels nostres carrers sense que no ens caigui la cara de vergonya per com els tenim. Si haig de ser sincer, avui els nostres ulls i orelles estaven molt atents a tot el que ens explicava el nostre guia. Una persona molt preparada que demostrava l'estimació a la feina i la gran tasca de descoberta del llegat de Martinell.

Acabaré el dia amb aquest bon record, i amb una nova lliçó apresa. Tot això és gratificant, sobretot en uns dies en què la situació política i social no passa pels millors moments. Fa vergonya llegir les notícies dels diaris, de tot el que s'està fent per intentar desestabilitzar el nostre sistema democràtic, només perquè no s'ha acceptat els resultats electorals que han deixat a la dreta extrema al marge del control democràtic del govern de l'Estat. Nosaltres a Arenys de Mar, avui hem parlat de Cèsar Martinell, i ens ho passat molt bé!

La censura feixista

Negar la cultura és una bona manera de fomentar el feixisme, perquè aquesta ideologia es basa precisament en la incultura. Ho acostumen a ser els impulsors, però sobretot treballen les persones que, per les circumstàncies que siguin, el seu nivell cultural és més baix. No és estrany, doncs, que el PP i Vox, on han aconseguit l'alcaldia o la presidència autonòmica, es dediquin aquests dies a censurar i cancel·lar espectacles culturals. Per contra, segur que potenciaran les corrides de toros, perquè no provoquen cap malestar als autòcrates i manipuladors de la societat.

Ho insinuava l'altre dia i hi insisteixo avui: deixem de parlar d'extrema dreta o dreta extrema. No mencionem el populisme com a eina de treball de les noves forces polítiques dominants a Espanya i a molts països europeus, parlem clar i diguem-ho pel seu nom. És feixisme pur i dur, i a tot això ens hi haurem de tornar a acostumar.

Ahir, uns amics d'Arenys que em vaig trobar per la Riera, em comentaven la por que tenen per tot el que està passant, però sobretot pel retrocés democràtic que s'espera a partir del 23 de juliol. Ho estem veient a moltes comunitats autònomes on el PP i Vox han aconseguit el poder i això és el que es voldrà aplicar a tot l'Estat. No estem parlant de que ve el llop, sinó que aquest ja s'ha instal·lat i comença a dictar les seves normes.

Aquests dies he recuperat la lectura de Rob Riemen, Per combatre aquesta època, perquè esdevé descaradament actualitat, i els pensaments propis o els referits d'altres pensadors, tenen una vigència tan clara, que espanta. No és masoquisme el que practico, sinó que intento entendre la dura realitat per aconseguir afrontar-la de la millor manera possible.

Escoltar les notícies de la ràdio o la televisió avui resulta frustrant i provoca una certa depressió i ganes d'engegar-ho tot a rodar. Tinc molt clar que si hi ha una cosa a què no podem renunciar és a la llibertat d'expressió, per dir tot allò que sentim, denunciar totes les injustícies, les manipulacions, els enganys i la tortura física, però també mental, de les noves forces polítiques que ens volen portar segles enrere.

Tingueu-m'ho clar: si no potenciem la cultura al nostre país i no es revel·lem contra tanta injustícia i ignorància atrevida, el nostre futur com a societat està en perill. Fem-ho pels nostres fills, que no en tenen cap culpa.

Que ve el llop (?)

Ahir en el meu post "A qui interessen els debats polítics", en referència als debats electorals que s'organitzen en campanya, posava en dubte la significança d'aquests a l'hora de decantar el vot. Estic segur que sempre hi ha algú que a darrera hora es decideix, i que potser li va bé escoltar què diuen els candidats mentre s'interpel·len entre ells, però no crec que siguin gaires persones. Avui, sense deixar de banda el tema electoral, vull referir-me al debat obert a les xarxes socials sobre el suposat perill d'un triomf de l'extrema dreta.

Tota la premsa que no destaca per donar suport als conservadors, ja siguin d'extrema dreta (Vox) o de dreta extrema (PP), va plena de comentaris editorials o de col·laboradors dels diaris, parlant del perill que pot suposar el triomf del més que probable pacte PP-Vox, que ja hem pogut veure a diferents comunitats autònomes gràcies als resultats electorals del 28 de maig passat. A Catalunya aquests comentaris van de la mà d'un altre tema que interessa al món independentista: és una bona estratègia l'abstenció, o els vots nul o en blanc, per castigar els partits independentistes, per la seva mala gestió i incapacitat de sumar forces per fer-nos valdre a Madrid?

En aquest punt també em pregunto si aquesta estratègia de posar la por al cos, d'avisar a tothom que ve el llop, pot ser eficaç i mobilitzar els votants per evitar el triomf conservador, o si ja està tot dat i beneït, i el canvi és un fet, per més alertes que es puguin escriure a pocs dies de la campanya electoral.

Aquí entra la famosa frase sobre les similituds entre la dreta i l'esquerra espanyoles, en referència a Catalunya i els catalans. Està vist i comprovat que la nostra lluita és permanent i que no podem badar. Sigui el PSOE o el PP qui governi, els catalans sempre tenim les de perdre, no només per culpa d'ells, sinó també d'alguns partits catalans que ja els va bé. Sucursals de partits espanyols que han perdut la iniciativa i la singularitat, si és que mai l'han arribat a tenir.

Dit això, però, avui ens trobem en una situació probablement molt diferent de quan es va escriure la frase, i el fet que el PP, desacomplexat, necessiti el pacte de Vox, que no té escrúpols de cap mena, potser trobaríem diferències, i malgrat no sortiré a defensar els socialistes espanyols, ni els actuals del PSC, perquè no ens ajuden gens, m'agradaria que fóssim capaços de valorar si no hi ha algunes diferències remarcables que ens haurien de fer pensar. 

Per tot això, defenso qualsevol iniciativa que desanimi els conservadors a donar el suport a la dreta més extrema de tots els temps postfranquistes, i animo a tothom a donar el vot a les forces que s'hi enfrontaran, sense oblidar que una majoria socialista tampoc no ens resoldria els nostres problemes. Ja s'ha vist com ha anat, fins i tot havent de necessitar el suport d'ERC. Però com molt bé diu Toni Rodon, a l'entrevista de Vilaweb, cal que els partits siguin propositius, i probablement això és el que ha fallat i ha provocat la desafecció de la gent, i ha augmentat l'abstenció. Tinguem-ho present!

Qui ensenya els pits i qui celebra 70 anys d'escoltisme

Navegant per Internet he trobat una notícia curiosa que he pensat que podria comentar, sobretot perquè al darrere hi ha un fons polític que aviat serà molt freqüent també a casa nostra. Em refereixo al que va passar en un concert de la cantant Rocío Saiz, a Múrcia, que us haig de confessar que no tinc el gust de conèixer. Segons diu la notícia, i que segur que demà podrem llegir a la premsa escrita, aquesta cantant es va treure la camiseta i va ensenyar els pits, un fet que sembla ser acostuma a ser força habitual en ella, però que en aquesta ocasió va tenir la reacció de la policia que la va obligar a tapar-se. Més tard sembla ser que fins i tot li varen demanar la documentació i la volien emmanillar, per desordre públic i no sé què més.

La notícia també diu que la Fiscalia investigarà l'actuació del policia per esbrinar si es va cometre cap delicte d'abús de poder, coacció o atac a drets fonamentals. Uns fets que amb el PP i Vox ja no seran cap novetat.

I la lectura d'aquesta notícia m'ha recordat el que va passar a Arenys de Mar el diumenge 11 de juny durant la celebració dels 70 anys del CAU. Per qui no ho sàpiga, un policia va obligar a suspendre l'acte, quan pràcticament ja acabaven, perquè segons ell no tenien autorització. Tot i que li varen dir i demostrar que tenien permís municipal, el policia va obligar suspendre l'actuació. No sé si en aquest cas la Fiscalia analitzarà un possible delicte del policia local per abús de poder i coacció.

Amb el panorama que se'ns acosta, arribant la dreta extrema i l'extrema dreta al poder, haurem de vigilar que els nostres policies no es deixin portar per l'instint autoritari, i ens trobem cada vegada més desemparats. Perquè nosaltres encara ho estem veient molt lluny. Ens sembla que tot això és cosa de Múrcia, València i l'Aragó, però no ens adonem que la Moncloa, el Congrés de Diputats i el Senat estan a punt de caure a mans de l'extrema dreta, i aniran de la mà dels tribunals de Justícia, que ja els pertanyen, les policies i l'exèrcit. I per més que a casa nostra el PP i Vox siguin testimonials, el poder de decisió ve de Madrid, i allà no hi tenim res a pelar. 

Senyores i senyors, no ens ho agafem a la fresca, perquè després ens tocarà plorar. Els que vàrem viure anys de dictadura ho tenim encara molt present. Sí que és cert que no pensàvem que aniríem enrere, però ara ja ho tenim tan a prop que només ens cal mentalitzar-nos, i agrair eternament a l'esquerra espanyola i catalana, la seva incapacitat per fer polítiques progressistes i amb resultats eficients i convincents. L'extrema dreta puja, perquè la gent la vota. 

La guerra dels pactes post-electorals

A poques hores de la constitució de la majoria de consistoris encara podem trobar municipis on no està tot decidit i les diferents formacions polítiques estan treballant a fons per aconseguir el pacte que els permeti formar part del govern municipal. Uns treballs que no han estat exempts de polèmica i picabaralles, algunes de les quals s'haurien d'emmarcar.

La pugna que ha esdevingut eterna entre Junts i ERC a nivell nacional també s'ha produït en moltes poblacions, on queda clar que no és tant qüestió de persones, com es vol vendre, sinó que la motxilla del partit encara pesa molt. 

Curiosament a Barcelona, sembla ser que aquesta tensió entre els dos partits independentistes pot passar més desapercebuda i arribar fins i tot a un pacte per convertir Trias novament en l'alcalde de la capital. Un cas que ens permet observar algunes debilitats del PSC que ha arribat fins a uns límits que poden explicar perquè els socialistes i l'esquerra en general no aconsegueix la confiança necessària de l'electorat per evitar un auge important de la dreta més extrema.

Alguns comentaris i propostes de pacte fan una mica de frissança i provoquen aquesta desconfiança dels electors i afavoreix la desafecció i amplia el percentatge d'abstenció electoral. Si bé és cert que el sistema electoral no és presidencialista i no votem l'alcalde o president de govern, sinó que ho deixem a mans dels pactes posteriors, resulta força xocant segons quins són els moviments post-electorals.

Ja vaig parlar del cordó sanitari, argumentant perquè no els considerava oportú, i també hauria d'afegir que hi ha pactes que són força antinaturals. Quan diem que als pobles les persones tenen molt de pes, no podem pensar gaire en ciutats com Barcelona, on la marca del partit té molt de protagonisme. Que Collboni forci un pacte amb el suport del PP per aconseguir l'alcaldia, no té gaire justificació, sobretot tenint en compte que es va voler distanciar dels Comuns pocs dies abans de la campanya electoral. Què podem pensar de tot això?

Em sembla bé que després d'unes eleccions, si cap partit polític obté la majoria absoluta es pugui arribar a pactes que deixin el partit guanyador a l'oposició, sobretot si s'argumenta i hi ha una coherència entre les forces que configuren el pacte. Quan aquest només se sosté en la voluntat de fer fora el partit guanyador és quan tot comença a grinyolar. 

És difícil diferenciar l'interès personal i partidista de la voluntat i desig de la població que ha acudit a les urnes. Intentar trobar-hi una vinculació i explicacions el més objectives possibles podria ser la manera de no provocar un desengany a les persones que encara tenen la voluntat d'acudir als col·legis electorals per manifestar quins representants polítics volen per a les institucions públiques.