Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.

Corruptes sense conseqüències

No sé si us passa a vosaltres, però hi ha notícies que no les vull escoltar, perquè m'indignen. Crec que era aquest matí que sentia al 3/24, com a música de fons, una compareixença de qui fou ministre del PP, el senyor Rodrigo Rato, que acumula no sé quantes acusacions, que no acabaran en res, enfrontant-se a la jutgessa. Crec que anava així.

    Quan veus que hi ha persones que han defraudat, s'han enriquit de manera desorbitada, que han hagut de comparèixer als jutjats per fer front a acusacions diverses, però que viuen alegrament de la riquesa obtinguda, amb tot l'assessorament necessari, i s'estalvien la presó, t'entra una ràbia que no és sana. I és precisament per això que no ho escolto. Ho ignoro, encara que en el fons em queda aquell regust que et fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar.

    Perquè en aquest país, i suposo que això passa arreu, hi ha persones que es poden permetre el luxe de defraudar a Hisenda i portar una vida corrupta, i no els hi passa res. D'altres, que han tingut la desgràcia de néixer pobres o amb recursos justets per anar tirant, que no se'ls hi acudeixi de fer res fora de la Llei, perquè tindran totes les de perdre, i la presó i la condemna més severa els caurà a sobre.

    I aquest és el món que entre tots hem estat capaços de crear. I quan això ho fa la dreta, ho entens, perquè entre ells s'ajuden. Es consideren una classe superior, i com a tal actuen. Però que l'esquerra, que es fa dir progressista, permeti aquesta situació és quan no es pot entendre. Ja sé que el Poder judicial està corromput i del costat de la dreta i l'extrema dreta, però jo crec que els governs d'esquerres podrien fer-hi alguna cosa més. I, sinó, pleguem els trastos i deixem-ho córrer!

    Entretant, un jutge que té un currículum que com a mínim l'hauria hagut de portar a la reserva, fora del servei actiu, es dedica a acusar tothom que no pensa com ell, amb el suport dels partits polítics de la dreta, els mitjans de comunicació, els poders fàctics econòmics i la majoria de la població que viu enganyada. Això deixa en evidència el Poder Judicial espanyol, i et fa veure que no hi pots confiar de cap manera. La inseguretat jurídica de la qual parlen sovint, és precisament aquí on es fa evident. Déu ens guardi de no haver de caure a les mans dels jutges espanyols, perquè només pel fet de ser catalans convençuts i amb ganes de defensar els nostres drets, ja som enemics de la Pàtria i carn de canó. 

Què ens està passant?

Aquests dies llegia les notícies relacionades amb dues entitats del país i els problemes que tenen entre els seus socis i em preguntava què ens està passant que tinguem tanta desconfiança amb els altres, amb les persones que dirigeixen l'entitat, o que pretenen dirigir-la. Si seguiu una mica el món de les institucions catalanes segur que haureu vist que l'ANC ha convocat una consulta per decidir si opten per constituir una llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc, molt probablement, la primavera de l'any vinent. Per altra banda, també hi ha convocades unes eleccions per decidir la presidència de la Plataforma per la Llengua.

    En ambdós casos hi ha dos bàndols oposats que no només discrepen en el seu posicionament, sinó que critiquen els altres i culpen a les respectives direccions d'actuar de manera fraudulenta. Segons els crítics de l'ANC, que no volen constituir-se com a llista electoral, la direcció està permetent que hi votin persones que haurien perdut la condició de socis pel fet de no estar al corrent del pagament. En el cas de la Plataforma per la Llengua, la candidatura que es presentava com alternativa a l'actual direcció, ha estat exclosa i no se la deixa competir.

    Desconec el fons de les qüestions, però suposo que hi ha algú que, amb coneixement de causa, pot opinar al respecte i assessorar les direccions de manera legal, honesta i desinteressada. El problema rau, segons el meu parer, que hi ha una rivalitat poc sana, que uns es malfien de l'oposició, i d'altres es consideren perjudicats per un abús d'autoritat. És allò de voler mantenir-se a dalt passi el que passi, i que ningú que pensi diferent a mi no pugui prendre'm la cadira ni canviar la dinàmica instaurada.

    Com ja he dit moltes vegades, ens queixem dels partits polítics, de com s'organitzen, de com s'escalen posicions per obtenir poder i es perd qualitat democràtica, transparència i accés franc a la participació, però ens adonem que a la societat civil, a les institucions socials, culturals i cíviques, està passant el mateix. Hi ha unes persones que es creuen imprescindibles i que veuen els seus rivals com uns usurpadors del poder, encara que no hi hagi diners al darrere.

    Si no som capaços d'organitzar-nos civilitzadament, competir de manera transparent i amable per defensar els nostres principis i maneres de fer, sense caure en la trampa de veure els altres com els nostres enemics, potser que pleguem i ens quedem a casa. La nostra societat està massa madura i tocada, com per continuar amb aquest ritme. Sisplau, una mica de seny i intentem unir esforços i no barallar-nos tant!

Els vells socialistes estan que trinen

No em demaneu com acabaran les negociacions per formar govern perquè no ho sé. Suposo que no ho sap ningú. El que tinc molt clar és que el desgast dels socialistes espanyols és i serà important. La pressió que reben amb les exigències de Junts és molt gran i acabi com acabi, de ben segur que en patiran les conseqüències.

En diuen barons, però jo els titllo de nostàlgics del passat amb una dosi de transformació de la ideologia i pensament d'esquerra molt important. Els socialistes que es varen fer amb el poder a l'Espanya postfranquista han canviat molt i no tenen res a veure amb el passat. O potser és que llavors era molt fàcil declarar-se d'esquerres i intentar assumir quotes de poder mai imaginades.

L'evolució ideològica de personatges com Alfonso Guerra o Felipe González, per posar només dos exemples, és espatarrant. De la jaqueta de vellut a embutxacar-se diners als despatxos de les multinacionals. De predicar el socialisme a defensar la classe poderosa. De parlar dels drets humans i els pobles ibèrics a defensar la autoritarisme contra qualsevol intent de sortir al carrer a defensar la diversitat de l'Estat espanyol.

L'actual president del govern en funcions ha destacat per la seva facilitat amb tota mena d'equilibris per tal de continuar al capdavant. Primer dins del mateix partit socialista i després a la presidència del govern, malgrat els entrebancs que els mateixos companys socialistes, alguns d'ells, els famosos barons, li varen posar pel davant.

Pedro Sánchez vol mantenir la presidència i farà tots els possibles per aconseguir-ho, per més dificultats que li posi l'expresident Puigdemont. Però els seus companys de viatge. Les patums dins del PSOE estan que trinen. M'imagino que no els fa cap gràcia perdre la Moncloa, però només de pensar que han de claudicar davant del dimoni, els fa molta por i ràbia. 

Veurem fins on arriba la capacitat de Puigdemont per plantar cara al PSOE i aconseguir els objectius fixats, però també caldrà veure fins quan els socialistes seran capaços de fer front als enemics interns. Estic convençut que a Pedro Sánchez li fa més por Felipe González i els seus col·legues, que no pas el guanyador de les eleccions, que només pot anar de la mà de l'extrema dreta. Ho anirem seguint.

PP i Vox, els defensors del valencià

La hipocresia és una malaltia comú que afecta a molta gent, i en política hi té el camp abonat. Llegint la premsa no hi ha dia que no hi trobis algun exemple notable, però malgrat això la vida continua i ningú en fa escarafalls.

L'extrema dreta espanyola, que s'ha instaurat amb força al País Valencià i a les Illes Balears sempre ha menystingut la llengua no castellana, i ha fet el possible per retornar a l'època franquista quan només era permès expressar-se en castellà. Ho ha procurat posant tota mena d'obstacles a la llengua pròpia dels Països Catalans, canviant, quan han governat, totes les lleis de protecció del català, eliminant qualsevol tràmit que tingués en compte la diversitat lingüística, no només en el passat, sinó també ara que han recuperat el govern autònom.

En el moment, però, que la nova presidenta del Congrés de Diputats, pressionada pel pacte amb els partits independentistes catalans, ha declarat que permetrà l'ús del català a les sessions de la institució, han sortit els patriotes defensors del valencià, una llengua que ni utilitzen, ni estimen, però que agafen per diferenciar-se dels antipàtics catalans.

Perquè aquesta és la raó única de tot plegat: rebutjar qualsevol concepte que pugui fer entendre i suposar que Catalunya i la resta de Països Catalans parlem una mateixa llengua. Per a l'extrema dreta, i molts simpatitzants socialistes espanyols, el català és el gran enemic, no només d'Espanya, sinó especialment del País Valencià i també les Balears.

Sembla ser que per tranquil·litzar la situació es voldrà denominar la llengua com a català-valencià, i d'aquesta manera dissimular-ho. És absurd, però és una manera clara de deixar en evidència la hipocresia de PP i Vox, i molta altra gent, que ara surtin a defensar el valencià, com si fos cosa de sempre.

M'imagino que nosaltres, els habitants del Principat, tampoc hem estat sempre encertats a l'hora de parlar de la cultura i la llengua dels Països Catalans, i probablement n'hauríem de treure conclusions per millorar les nostres relacions. Això no treu, però, que puguem denunciar aquesta hipocresia tan fastigosa d'uns partits polítics i els seus representants, que continuen pensant de manera autoritària, sense respectar la diversitat de tot tipus, en aquest cas, la diversitat lingüística.

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

A la mort de Mikhaïl Gorbatxov

Ahir vaig conèixer la mort de qui fou professor meu a la facultat d'Econòmiques, el senyor Francesc Granell, de qui no en guardava gaire bon record d'aquella etapa acadèmica. De fet llavors era com el segon professor, a l'ombra del doctor Joaquim Muns, a l'assignatura d'Organització Econòmica Internacional, si no recordo malament. Han passat gairebé cinquanta anys.

Ambdós professors eren molt diferents. Mentre Joaquim Muns es feia apreciar, Francesc Granell més aviat resultava un xic antipàtic. Va ser el meu únic contacte amb ells dos, i tots dos han estat uns referents en economia internacional, amb molts reconeixements acadèmics i professionals.

Però la mort que ha causat més impacte, no pas perquè hagi vingut de nou, sinó per la importància mundial de la seva figura, és la de l'expresident de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov. Com tota persona pública té els seus defensors i els seus detractors. Només els que no fan res poden presumir de no tenir enemics. L'altra cosa és saber valorar què pesa més a la balança, i sobre això també hi ha divisió d'opinions.

No és estrany que als ulls dels actuals dirigents russos, i els seus simpatitzants, la figura de Gorbatxov generi tanta controvèrsia i hagi passat com un personatge indesitjable. Ell va ser el darrer dirigent de la Unió Soviètica i per això el culpable dels que enyoren l'imperi soviètic. Sembla ser que no rebrà els honors d'estat com caldria esperar, però això tampoc no ens ve de nou.

Negar la importància i la repercussió del seu paper a la política mundial seria una estupidesa, tant si t'està bé com no, i som moltes les persones que pensem que va ser un bon polític i que va actuar d'una manera coherent. Probablement va fracassar per un excés de confiança en els dirigents occidentals que d'alguna manera li varen fer el llit.

Si una cosa és certa és que sense ell el món seria molt diferent a com és ara, i davant dels problemes actuals, és lògic que hi hagi qui pensi que es va equivocar. M'imagino que els darrers anys ha viscut compungit en veure l'actuació de l'actual president rus, adonant-se potser que tot el seu esforç no ha servit de gaire, sobretot en benefici de les persones més humils i obedients del seu país.

Aquests dies tindrem l'oportunitat de llegir molt sobre la seva vida i les decisions que va prendre com a president de la Unió Soviètica, i potser ens assabentarem de fets que desconeixíem i que probablement expliquen moltes de les preguntes que alguna vegada ens hem fet. Sigui com sigui, però, Gorbatxov ha estat un personatge important de la política mundial, amb qui hem compartit un món cada vegada més desorientat i amb més interrogants pendents per resoldre.

Les xarxes socials bullen

Ara li ha tocat el rebre a Lluís Llach. Segons m'ha semblat entendre, si vaig errat en demano disculpes, tot va començar amb una piulada del cantant català on reproduïa una fotografia d'una parella musulmana, ell amb banyador i ella totalment tapada. Desconec si hi havia algun comentari que mereixés la reprovació de la gent. En tot cas el que he entès és que s'ha aprofitat una imatge que posa en dubte el dret de les dones musulmanes a vestir com volen, per criticar en Llach, tenint en compte que ERC té musulmans a les seves llistes.

En el fons jo hi he vist una baralla política entre simpatitzants de JuntsXCat i d'ERC, que s'ha de sumar a tot el que està apareixent a les xarxes socials. No només hi ha apunyalades entre els polítics d'un i l'altre partit, sinó que els simpatitzants i militants d'ambdós partits polítics no deixen passar cap oportunitat per criticar-se entre ells.

De tot plegat s'ha de concloure que l'estiu no està sent gens tranquil i que els assidus a les xarxes socials no fan vacances, sinó que estan més actius que mai. El més trist de tot plegat és que no ens estem fent cap favor, sinó tot el contrari. Estem provocant cada vegada més uns enfrontaments que no ens ajudaran gens a resoldre els nostres problemes. No ens calen enemics, perquè entre nosaltres ja cobrim tot els llocs vacants.

L'exemple que ens donen els nostres polítics no és gens exemplificant, però nosaltres no quedem pas curts. Estem sempre a punt de veure la palla a l'ull de l'altre, sense adonar-nos de la biga que hi portem nosaltres. 

Arran de la polèmica ha sorgit el tema dels banys a la piscina i la platja amb la roba posada. Hi ha qui ha parlat de la higiene i de la necessitat que tothom, sigui de la confessió religiosa que sigui, es comporti de la mateixa manera. El tema és complexe i no es pot discutir a base de tuits. La diversitat ofereix moltes oportunitats, si ho sabem aprofitar, però també provoca conflictes. Conviure no és fàcil, sobretot quan som tan diferents. Aquí hi resideix la clau del saber viure amb pau junt amb persones ben diferents a nosaltres. 

És lògic que segons quines situacions provoquin polèmica i discussions, i amb les facilitats que ofereixen les xarxes socials per fer una crítica, a vegades desenfrenada i en l'anonimat, no es fa estrany situacions com la que comento. La llàstima és que al darrere hi hagi uns interessos polítics que no fan més que embrutar les relacions humanes que estan tan deteriorades avui dia al nostre país.

Manuel Valls se'n va

Diuen que l'atac és la millor defensa i Manuel Valls, davant del fracàs del seu aterratge a Barcelona, se'n va carregant-se l'independentisme com a font de tots els mals. Ha fracassat estrepitosament perquè va voler arribar com el gran triomfador, qui havia de solucionar tots els problemes de Catalunya a través de l'alcaldia de la seva capital. El resultat no va ser el que s'esperava ni la seva actuació va rebre el suport que podia imaginar.

Va aconseguir que ERC no obtingués l'alcaldia, encara que fos donant el seu suport a Ada Colau, qui es trobava lluny del seu món. Ara ha vist com ERC es feia amb la presidència del país, i manifesta que no se sent català, sinó francès. Torna a la França per fer política, encara que no sap des d'on. Ha tingut molts enemics i no sé si encara hi ha algú que l'espera amb els braços oberts.

Manuel Valls ha tingut una obsessió des del primer dia i és la de combatre l'independentisme. En això és molt francès. Totalment centralista i gens amant de la divisió territorial. A França es trobarà com peix a l'aigua. Aquí no podria suportar una recuperació de l'aire del govern català.

Celebro que desaparegui del mapa, tot i que fa molt temps que no compta per a res. Va ser donar el seu vot a Colau i deixar de fer-se notar. La prepotència i excés d'orgull l'ha portat a fracassar en el seu intent de donar lliçons als barcelonins i els catalans en general. Personatges com ell no ens convenen. Ja en tenim prou i ens calen més braços per treballar amb esperit de servei i sense tant egoisme. 

Massa orgull per acceptar el fracàs, senyor Llarena

La Justícia espanyola no només actua per venjança encomanada del PP, per haver aconseguit celebrar el referèndum, sinó que se li suma el descrèdit europeu. Aquest és el preu que han de pagar els nostres presos polítics. No entren a valorar si és just o no, sinó simplement si es mereixen estar a la presó perquè han fet el que han volgut, malgrat els seus esforços, i han aconseguit el suport de la justícia i governs de quatre estats europeus.

Sabem que un espanyol no es deixa trepitjar, o almenys això és el que creu, per qualsevol altre, i menys per estrangers. Ja se sap que els espanyols són més que els altres i molt millors. D'acord amb aquests principis històrics, el jutge Llarena no acceptarà mai la derrota, encara que sigui cantada, i farà el possible per fer la guitza a qui pugui, a quanta més gent millor.

Llarena creu en l'honorabilitat, i probablement es pot entendre, perquè ha fet mil cabrioles per aconseguir engarjolar Puigdemont més de 30 anys. I com que hi ha posat més del que calia, ara no pot fer marxa enrere i reconèixer que ha fallat i, probablement per a la gent entesa en lleis, ha prevaricat.

És una llàstima que aquest pecat d'orgull espanyol perjudiqui els nostres presos polítics, i eternitzi la solució del problema. El futur és molt fosc, i més quan presenciem les estúpides baralles entre els partits independentistes. A ells no els calen enemics. Ells mateixos ja se'ls procuren.

Pere Casaldàliga, una persona santa que complirà 90 anys

L'ARA ens recorda aquest cap de setmana Pere Casaldàliga, per a molts un sant en vida, un testimoni del sentit que té creure en Déu, molt lluny de l'Església, la seva història i la seva jerarquia. Molt lluny de Roma.

La seva figura és força més coneguda a casa arran de la pel·lícula que es va rodar sobre la seva persona i la seva obra al Mato Grosso brasiler, però per a uns quants fa molts anys que l'hem tingut al cap i hem venerat la seva actitud en aquest món, sobretot perquè ens ha servit per justificar i entendre el sentit de la fe catòlica, molt desvirtuada per l'exemple que ens ha arribat des del Vaticà i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Constatar l'existència de persones com Pere Casaldàliga ens ajuda a continuar creient en la paraula de Jesús i oblidar-nos d'aquells bisbes i papes que l'han embrutat i continuen donant exemple del que no predicava Jesús, sinó que s'han servit de la institució per compartir poder terrenal, al costat dels pitjors governants del món.

Pere Casaldàliga ha tingut enemics que han pretès fins i tot llevar-li la vida. Enemics poderosos que veien perillar la seva situació econòmica i de poder, perquè s'ha posat al costat dels humils i esclaus. Ha tingut, però també, molts enemics dins la mateixa Església. Sacerdots, bisbes i papes que no han estat capaços de viure la senzillesa i la pobresa de les persones més humils i han preferit arrecerar-se en el poder del diner, proclamant una religió que no han entès ni practicat. Aquesta ha estat la gran desgràcia de la història de la religió, i la que ha provocat que sorgissin persones com Pere Casaldàliga que han sacsejat la consciència de molta gent, no han revolucionat el món, però han sabut estimar aquelles persones mancades d'estima i desarrelades injustament de les seves terres.

Ernest Maragall es postula com a president del Parlament

Llegeixo que Carme Forcadell no repetirà com a presidenta del Parlament català i que podria ser substituïda pel veterà Ernest Maragall, setanta-cinc anys. A la meva edat no puc criticar que els polítics septuagenaris assumeixin càrrecs d'alta responsabilitat, però puc entendre que no es valori gaire positiu entre el jovent. A Arenys de Mar, a la nit de naps i cols, nit de reis, varen aparèixer pancartes reivindicant un relleu generacional a l'Ajuntament, quan pràcticament tots els regidors i regidores són més joves.

De totes maneres, penso que tot té un límit i ja sigui per l'edat o pels anys que fa que està ficat en política, seria bo donar relleu a altres persones, sobretot en moments com l'actual que requereixen molta gimnàstica per no cometre més errors.

No tinc res en contra del senyor Maragall i segur que ha estat un bon polític, que ha dedicat molt del seu temps al país, i que ha creat els seus amics i els seus enemics, com tota persona immersa en el món de la política. 

De fet, tampoc em va agradar el nomenament de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament. Al marge dels encerts i errors que hagi pogut cometre, no considerava que fos la millor opció per presidir la institució. Contra gustos, però no hi ha res escrit, i cadascú de nosaltres tenim la nostra opinió i preferències.

Sí que demanaria al nou president o presidenta del Parlament que tingués més mà esquerra i assumís que presidirà la institució de tots els catalans. Dels catalans que els han donat majoria absoluta i d'aquells que no l'han aconseguit. Defensant els legítims interessos polítics, no es pot seguir mals exemples, un dels quals el tenim a Espanya mateix.

Per altra banda, si s'està buscant membres de la Mesa del Parlament que tinguin uns coneixements idonis per al seu càrrec, seria bo que es fes el mateix per a la designació de la segona autoritat catalana.

Alfonso Guerra sempre ens ha envejat i insultat

Les declaracions de qui va ser la mà dreta de Felipe González, el senyor Alfonso Guerra, personatge bel·licós amb Catalunya des del primer dia, són totalment coherents amb la seva manera de fer i pensar. Guerra ha estat un personatge que ha viscut de la política, fent el que li venia en gana i criticant tot allò que els altres feien, perquè es considera la raó pura.

Guerra ha estat, al meu entendre, una figura grisa en el món de la política, d'aquells que se n'ha aprofitat i ha coaccionat, fins i tot als del seu partit, fins a posicions extremes. Guerra mai ha estimat Catalunya, ni ha compartit qualsevol tipus de reconeixement a la diversitat. Ha negat la corrupció del seu partit a Andalusia, i només ha tingut paraules de crítica i insult als catalans.

Ara Guerra, qui es va riure de la manera com ens havien retallat l'Estatut, insulta els nostres dirigents titllant-los de franquistes i nazis. Algú pensarà que amb l'edat aquest polític ha degenerat, però s'equivoca, el senyor Alfonso Guerra és i ha estat tota la vida així. Ha negat el pa als enemics i a qui pensava diferent d'ell, i ha viscut una gran vida ell i familiars seus de trista memòria. Recordeu Juan Guerra?

Comiat a l'Andreu Majó

Ahir vàrem conèixer la mort de l'Andreu Majó, qui va ser alcalde d'Arenys de Munt en una llista independent que a nivell comarcal defensava ICV. Tot i que ambdós coneixíem el paper polític, en el meu cas de curta durada, la coneixença va venir més a partir del diàleg i debat, i d'unes sessions de filosofia que va impartir a través de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran d'Arenys de Mar.

No vaig tenir moltes ocasions per parlar amb l'Andreu, però en totes elles vaig poder gaudir de la seva simpatia, amabilitat i senzillesa, però de fortes conviccions i molt temps donant-li voltes a les coses. 

L'Andreu era d'aquelles persones que pensaries que no pot tenir enemics, que és impossible, la qual cosa de ben segur no era certa pel simple fet d'haver dedicat uns quants anys a la política i haver pres decisions importants com alcalde del municipi veí.

Estic segur que a l'Andreu se l'ha estimat moltíssima gent i que molts hem plorat la seva mort, i ens ha tingut preocupats durant molt temps amb la seva lluita contra la malaltia que finalment l'ha vençut. 

La seva mort ha coincidit amb un desgraciat accident d'un jove de si fa o no fa l'edat del meu fill, en una baixada amb esquís a Andorra. Un jove que es troba a cures intensives i que desitjo de tot cor que superi aviat la situació i es pugui recuperar, per ell, que té molts anys per endavant, i per la seva mare, la Mireia, que és una gran persona, que només fa el bé i estima, i es fa estimar. Ni la Mireia ni el seu fill es mereixien aquesta desgràcia i és per això que prego perquè tingui un final feliç i quedi tot plegat en una anècdota, difícil d'esborrar, però finalment superada. Adéu Andreu! Ànims Mireia!

Recursos humans a canvi del Pressupost

El rei ha encarregat a Pedro Sánchez la formació de govern, després que Rajoy no disposés de suport suficient per poder ser elegit. L'alternativa del rei tampoc no és gens clara. Les possibilitats que el líder del PSOE aconsegueixi els vots necessaris són encara menors que les de Rajoy, o en tot cas necessita més filigranes.

He llegit que Iceta, en nom del PSC, animava Pedro Sánchez a aconseguir l'objectiu de formar govern i, tot i que semblaria la cosa més normal del món, resulta un xic insòlit tenint en compte els enemics que té dins de les files socialistes. Aquesta divisió interna no li és favorable i li dificulta les possibilitats d'arribar a la Moncloa.

Entretant, a la nostra vila continua el diàleg entre el govern municipal i el PSC per aconseguir la seva abstenció en la votació del pressupost, comptant que les CUP es mantindran en la seva posició. He llegit que una de les condicions que exigeix el PSC local és la de millorar l'Àrea de Recursos Humans, la qual cosa no acabo d'entendre en què consisteix.

Segur que algun dels regidors, que sé que em llegeixen, potser m'ho podrà aclarir. Em consta que durant tot el mandat anterior, l'Àrea o el Servei de Recursos Humans va ser motiu de polèmica i, pel que sembla, la cosa continua. En principi, potser no caldria parlar-ne, però quan veus que és una de les condicions perquè el govern pugui aprovar el pressupost, potser sí que els vilatans hauríem de saber de què es tracta, que sigui tan prioritari.

Des de fora entenem millor tot el treball per millorar la neteja i l'arranjament dels carrers, rials i clavegueram, perquè ho podem palpar i, sobretot, perquè portem massa anys parlant del mateix sense aconseguir res. Si parlem tant de transparència, ens hi poden ajudar els mitjans de comunicació local? i els mateixos regidors? 

Ara entraria a parlar de la transparència i de la manca de resposta de l'equip de govern a moltes consultes, però ho deixarem per a un altre dia.

Les discussions per formar govern tufegen

El futur del govern espanyol no és gens fàcil ni gaire previsible. Les dues opcions que poden evitar anar a eleccions són complicades perquè deixarien insatisfets a molta gent. No estic, però d'acord amb aquelles persones, normalment polítics interessats, que defensen posicions basant-se en la interpretació correcta del què ha volgut dir la ciutadania amb els resultats electorals. Penso que els resultats han deixat un panorama inèdit a Espanya i que obliga a pactar, i per fer-ho cal saber-ne.

Considero que si tots plegats fóssim honrats hi ha qui hauria de fer el primer pas i dimitir. Rajoy, tot i haver aconseguit més vots que ningú, és incapaç de pactar amb ningú per dues raons molt importants i tristes alhora: la seva prepotència durant aquests quatre anys de govern, sense amics i només creant-se enemics que ara no volen pactar amb ell, i la corrupció que ha empastifat tot el PP, i ell tampoc no en té les mans lliures.

Si Rajoy no fa el pas és per orgull i un mal concepte de governar. No és esperit de servei, sinó ànsia de poder, i en el seu cas poder personal, ja que ni dins del seu propi partit té credibilitat, donant-li només suport aquells que en surten beneficiats. Si no pot governar i, per tant, col·locar amics a càrrecs públics, ja veurem quants amics de veritat li quedaran.

En el cas del PSOE tampoc l'aigua és clara. La lluita pel poder dins del partit entre Pedro Sánchez i Susana Díaz clama el cel. No és honrat jugar amb la gent les pròpies dèries i ànsies per dominar el partit. Voldria pensar que la defensa del PSC a la posició de Pedro Sánchez és una defensa coherent i sense interessos més que els propis de la ciutadania que representen i manifesten defensar.

A Catalunya es va escriure molt sobre les ànsies del president Mas de continuar governant el país. El mateix PP va ficar-hi cullerada i el responsabilitzava de la corrupció del seu partit. Ara seria bo que es prenguessin el mateix medicament i apartessin Rajoy pels mateixos motius. Això, però no passarà, perquè hi ha massa hipocresia en el món de la política.

Rebutjo els insults i la difamació en campanya

Continuo defensant el bon gust i l'educació en els polítics, fins i tot en campanya electoral. Sé que posant exemples em crearé enemics, però no sé com il·lustrar-ho millor. No m'agrada el discurs de l'Ada Colau ni de Pablo Iglesias a Barcelona, perquè tenen prou arguments per defensar i posar en evidència als altres partits. No els calen els insults ni la difamació.

Tampoc m'agrada com s'expressa en Joan Herrera. Prefereixo com parla l'Ernest Urtasun, com ho feia en Raül Romeva, o fa la Dolors Camats. Herrera sempre parla ressentit, dolgut i desembeinant l'espasa. No veig bé com fa la seva defensa la seva candidatura un partit d'Arenys, acusant el govern actual de favoritismes i corrupció, sense proves. 

A mi m'agrada que les diferents candidatures presentin propostes realistes, critiquin allò que no s'ha fet bé i aportin solucions. Avui la Rosa Zaragoza avançava que si entrava a l'ajuntament reestructuraria la seva organització. També ho anunciava ICV. En un ajuntament hi ha un component molt important de gestió administrativa i aquesta ha de ser àgil i transparent. És bo que els polítics ho reclamin i és important que els partits de govern ho posin en pràctica. Em consta que en aquest mandat hi ha hagut més desordre i no s'ha avançat en l'agilitació dels tràmits administratius. La idea era que els vilatans haguessin de fer els passos mínims i imprescindibles, però això no tan sols s'ha aturat, sinó que fins i tot s'ha anat enrere, eliminant la possibilitat d'anar a l'ajuntament per la tarda.

Desitjaria que aquelles formacions que no saben comportar-se amb elegància siguin menystinguts pels electors a l'hora d'anar a votar. No em refereixo a la nostra vila, perquè considero que totes les forces, en general, competeixen correctament, sinó el que hem pogut veure de ciutats com Barcelona, Girona, Figueres...