Talibans a Brussel·les

Avui llegia la crònica de la Mònica Bernabé al diari ARA sobre la recepció prevista per la Unió Europea a una delegació de talibans, que governen a l'Afganistan, d'on ens arriben notícies esfereïdores, de maltractament a la gent, sobretot a les dones. L'articulista, que coneix molt bé aquell país, es mostra molt crítica amb les autoritats europees i ho compara amb una recepció de l'Estat Islàmic.

L'excusa que donen des de Brussel·les és que es tracta d'una reunió tècnica i que en cap cas reconeixen el govern afganès. Les paraules se les emporta el vent, però a la premsa i a la memòria quedarà que una delegació de talibans és rebuda per la Unió Europea.

Tampoc no ens ha d'estranyar. Fa massa temps que l'actuació de les autoritats europees és contradictòria, feble i insignificant. Com ja he dit moltes vegades, aquell anhel per formar part de la Unió Europea, sortint d'una dictadura opressiva i molt duradora, s'ha convertit gairebé en un sentiment de vergonya. No només s'ha avançat poc en prosperitat, sinó que a més s'ha demostrat feblesa i submissió a potències que no s'han estat de res a l'hora de menystenir-nos. 

M'imagino que és mal força estès. L'època de grans líders, coherents i respectables ha passat a la història. Els seus successors han esdevingut personatges força mediocres, poc creïbles i encara menys considerats. Anar fent bullir l'olla veient que es perden ocasions per enfortir la Unió i aconseguir el benestar de tots. Hem anat ampliant el nombre de membres, però res més.

Ens queixem de l'auge de l'extrema dreta, però l'alternativa, els partits que fins ara han regit Europa han fet prou mèrits per a afavorir aquest creixement, sense mesures determinants i més aviat calcant i adaptant-se al seu postulat. Què passarà ara amb la immigració? No anem bé i alguna cosa s'ha de fer per rectificar i redreçar el camí. Ens calen nous líders, amb les idees clares i el compromís més solidari i enèrgic cap als col·lectius més vulnerables.

Reflexions d'un brillant ministre

El ministre d'Interior actua com un disc ratllat i és la simplificació de la ment humana, amb moltes mancances i recursos. Ja sé que jo també semblo un disc ratllat parlant d'ell, però per més que intento veure-hi aptituds no les sé trobar.

Els fets d'ahir a Vilanova i la Geltrú varen venir com l'anell al dit per al Partit Popular. Actes com aquests els van molt bé perquè els presenten com a víctimes a qui cal compensar amb els vots. Segur que desitjarien que això passés més sovint, i en tenim prou exemples d'utilització de desgràcies com a excusa per aconseguir la bondat del vot. No sempre els surten bé, com va ser molt evident en les eleccions generals en què es presentava per primera vegada el senyor Rajoy. Allà els va sortir el tret per la culata.

Ahir, per més que els manifestants portessin pancartes contra els desnonaments, per al senyor ministre tot va ser motivat per la dèria sobiranista, que provoca aquesta crispació constant arreu. El senyor ministre no sap dir res més, però per més que ho repeteixi una vegada i una altra, no aconseguirà que sigui un fet. A mi, senyor ministre, qui em crispa és vostè i totes les mesures que pren el seu govern per fer-nos, als catalans, la vida impossible. Això és el que m'ha fet canviar l'opinió sobre la millor solució per als nostres mals.

El senyor ministre sap que sense la participació de CIU en el bloc sobiranista, els anhels de la majoria dels catalans no seria la independència ni tan sols el dret a decidir. Si el govern espanyol, amb PP ara i PSOE abans, hagués estat més llest i no s'hagués deixat portar per l'orgull desmesurat, hauria deixat sola ERC en aquesta iniciativa, i el resultat hauria estat un èxit per als interessos espanyols. 

ERC també sap que si s'ha pogut avançar tant, ha estat per l'empenta de CDC i el president al capdavant. Ho sap i per això té tants problemes existencials davant dels resultats electorals d'aquest diumenge. Per una banda vol guanyar CIU, però per l'altra no vol que el president pateixi una greu derrota, que posaria en perill tot el camí que s'ha recorregut fins aquí. 

El senyor ministre ho sap, o ho hauria de saber si tingués dos dits de front, però ja se sap que si ocupa el lloc que ocupa, és per obra i gràcia d'un president que premia els fidels al marge de les seves capacitats.

La utilització política de l'agressió a Pere Navarro

Les declaracions de Pere Navarro no m'han agradat, i no només això, sinó que demostren molt poca intel·ligència política. Podria pensar una altra cosa, però no volia creure que fos capaç d'aprofitar l'avinentesa per beneficiar-se'n políticament, o sí?

És tan fàcil com absurd voler justificar l'agressió per la situació de crispació que, segons Navarro, viu Catalunya. Segurament té raó en dir que hi ha crispació i, sinó, fixeu-vos en les famílies desnonades, les famílies sense feina, les famílies que han perdut els estalvis per culpa de la banca... Hi ha una bona colla de motius per justificar la crispació, i també el joc polític, no cal descartar-ho.

Fins i tot en el cas que la dona de 50 anys hagués agredit Pere Navarro per intencionalitat política, no podríem dir que Catalunya viu un moment de crispació per culpa de l'anhel dels sobiranistes. A més, és ser molt pretensiós donar per fet que algú pensi que Navarro crea crispació i que per això cal agredir-lo. Potser, seguint el mateix criteri, qui hauria de ser agredit seria el president català, ja que per a molts és el culpable d'aquesta crispació. Perquè, esclar, si continuéssim com sempre no passarien aquestes coses. Simplement estaríem pagant els plats trencats i suportant les agressions lingüístiques i socials del govern de Madrid...

El que li ha passat a Pere Navarro és reprovable i caldria castigar la persona que ho ha fet, com també totes les persones que agredeixen ciutadans a la via pública o a les seves llars. El primer que cal és descobrir qui ho ha fet i els mòbils que tenia. Després podrem situar l'agressió en el lloc que correspon. Fer-ho abans és d'una intencionalitat política molt barroera, que no deixa gens bé qui ha gosat plantejar-ho.

El PSC perd els papers una vegada més

Accepto que el PSC defensi el dret a decidir i ho vulgui fer d'una manera legal. Votant sí al Congrés de Diputats hauria estat coherent amb els seus arguments. Després acatant el resultat negatiu podria anar amb la cara ben alta.

Digueu-me que m'equivoco, però això és el que entenc quan els sento dir que estan a favor del dret a decidir, però sempre de manera legal. Si el Congrés de diputats hagués votat afirmativament, la consulta seria legal. És per això que el PSC tenia l'oportunitat d'apostar per allò que defensa. És trist.

Em sap greu perquè amb aquest comportament es situa al marge del centre polític català. És una manera més de cavar la seva tomba que desitjo no succeeixi, perquè no podem prescindir de cap partit polític i menys del PSC.

La vida, però, continua, també la vida política, i el poble en tindrà la darrera paraula, si no és votant, serà manifestant la seva voluntat, que tard o d'hora acabarà en una consulta. Si després de 300 anys encara hi ha l'anhel d'esdevenir un estat propi deslligat d'Espanya, un vot contrari del Congrés espanyol no podrà aturar-ho i continuarem els anys que calgui fins aconseguir el dret a decidir, que no necessàriament ha de ser la independència, però que hem de poder-ho decidir.

El PP no rebutja la xenofòbia de PxC, sinó que hi competeix

Una vegada més Europa ha d'avisar Espanya que legisla malament, i l'exigeix canviar decrets i lleis injustes. En aquest cas es tracta del decret del govern del PP, de l'any 2012, en que es priva els immigrants sense-papers l'accés a la sanitat pública. Segons informa la comissió del Consell d'Europa que vetlla pels drets socials, aquest decret és contrari a la Carta Social Europea.

Si fóssim un país normal, si el nostre govern fos un govern seriós i democràtic, hauria de reconèixer l'error i disculpar-se. De fet, si fos un govern plenament democràtic, mai no hauria aprovat l'esmentat decret.

El govern català ja se'n va distanciar i ha continuat atenent les persones sense-papers, exigint-los tan sols que s'empadronessin. El sentit comú ha de regnar a l'hora de legislar, però a casa nostra el PP ha demostrat contínuament que de sentit comú no en té gens, i l'exemple que dóna no ajuda gens a millorar la manera de ser dels seus governats.

Ens agradarà més o menys ser a Europa, però queda demostrat que l'anhel per entrar-hi, quan patíem la dictadura franquista, està més que justificat. No haurà resultat tot el positiu que esperàvem, però si continuéssim a dins, ningú no ens assegura que no continuéssim sentint remor de sabres.

Una vegada més, la política del Partit Popular, queda retratada i només per la poca vergonya dels seus dirigents, la cara no els cau. A mi, que no m'hi sento gens vinculat, m'avergonyeixo de ser considerat espanyol, per culpa del govern actual. I que no es confongui ningú, no té res a veure amb la ciutadania espanyola, on hi ha moltes persones que ja les voldríem per veïns. A vegades sembla que juguem a bons i dolents, i això és un error. El problema és el comportament del partit que governa amb majoria absoluta.