Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

Ser curosos amb la despesa

Optimitzar recursos i ser curosos amb les despeses haurien de ser dos objectius de l'administració pública, i més si tenim en compte que administren els nostres diners. Deixem de banda, doncs, els casos de corrupció i centrem-nos només en la despesa ordinària o la d'inversió, la compra d'equipaments o la seva rehabilitació. No es pot llençar la casa per la finestra, ni tampoc malbaratar els recursos públics, sense prioritzar les necessitats de la majoria. No es tracta d'estalviar diners i acumular romanents, però sí d'utilitzar els recursos econòmics buscant la màxima rendibilitat i interès general.

I la millor manera de fer un bon ús dels recursos públics és planificar la seva despesa. Tenir clar quins són els objectius, quines són les necessitats que es volen satisfer i que estan pendents de realitzar, i procurar treure'n el màxim profit, sense oblidar que cal analitzar bé els pressupostos, perquè s'ajustin al preu correcte, i que no hi hagi abús per part de les empreses subministradores de serveis i béns.

A la nostra vila s'acumulen els projectes que requereixen una forta inversió, vingui de l'administració local o d'una supramunicipal. Tenim a mig fer la construcció de la nova biblioteca, la canalització de la Riera, l'adequació de la xarxa de clavegueram, la remodelació del mercat municipal, i a tot això hi afegim la compra de solars i equipaments sense tenir clar què s'hi vol ubicar, ni haver estudiat la millor manera de fer-ho.

No podem lligar gossos amb llonganisses quan hi ha un alt nivell de pobresa al nostre país. Tenim moltes famílies que viuen amb l'esperança de comptar amb una subvenció per poder-se alimentar i aixoplugar. Hi ha, per tant, la necessitat de realitzar una gran despesa en temes socials i aquests diners també surten de la butxaca dels contribuents. I és una sort que l'administració pública sigui forta per complir una de les seves obligacions més evidents, com és la redistribució de la riquesa. 

No s'ha de deixar de banda projectes culturals, socials o econòmics de gran abast, però s'ha de ser molt curós a l'hora de comprometre els recursos econòmics. Qui ordena la despesa té una gran responsabilitat davant de qui contribueix a engreixar la caixa, i li ha donat la confiança perquè l'administri.

La terra saonada, però el risc continua

Avui he tingut l'ocasió d'observar l'efecte de les darrers pluges al territori i reafirmar-me en la idea que l'aigua és riquesa. Passem bona part del temps discutint sobre molts temes i decisions, però de l'aigua només en parlem quan escasseja. Portem molts mesos lamentant la manca de previsió dels nostres governants, observant com les reserves d'aigua anaven disminuint fins a mostrar-nos imatges que mai no ens hauríem imaginat. 

    La reacció davant la manca de pluja i la possibilitat d'haver de reduir el cabdal d'aigua subministrada a les famílies, ens fa veure que vivim despistats, sense planificar el futur i havent de reaccionar a marxes forçades davant dels esdeveniments que ens resulten imprevistos. Cadascú de nosaltres som poc curosos amb el malbaratament de l'aigua, però les persones que han optat per liderar el país tenen l'obligació d'assegurar l'abastiment d'aigua sense que haguem de patir tot mirant el cel.

    Quan tens la possibilitat de viatjar a països de més al nord, on l'aigua és més abundant, d'alguna manera els enveges i lamentes que a casa nostra la pluja sigui tan escassa. Aquesta realitat no és una novetat ni ens ve per sorpresa, i és per això que som culpables de no actuar amb projectes adients per evitar haver de tancar l'aixeta.

    El paisatge d'aquesta tarda m'ha semblat magnífic. El verd hi predominava, i encara que no observaves ni salts d'aigua ni rierols, t'adonaves que la terra es trobava saonada i que les plantes agraïen la regada dels darrers dies. També he pogut veure com serraven algun arbre, probablement víctima de tanta sequera i que ara, mig descalçat, podia causar estralls.

    Fa quatre dies el govern de la Generalitat i molts ajuntaments estaven parlant dels refugis climàtics i l'ús de les piscines per combatre la calor que ens vindrà a sobre. Ara, després de la pluja sembla que ja ho tenim tot superat. Realment el paisatge no és el mateix, i la pluja ha resolt momentàniament la problemàtica desfermada, però no n'hi ha prou. La ratxa de pluges s'acabarà i podem tornar a estar setmanes sense veure una gota. No podem tornar a repetir els mateixos errors del passat. La situació en fals, del nostre govern, a l'espera de pactes per nomenar-ne un de nou, pot esdevenir un problema afegit. Cal que tots siguem responsables de la situació i deixar d'especular. El nostre país fa massa temps que es troba encallat, i algú hi ha de posar remei. Sisplau, siguem pràctics i dediquem tots els esforços per planificar el futur del nostre país en benefici de tots.

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.

Cal defensar el patrimoni natural d'Arenys de Mar

Aquest divendres vaig assistir, a l'Ateneu, a la conferència sobre Patrimoni Natural d'Arenys de Mar, a càrrec dels biòlegs Pere Alzina i Enric Badosa. Una vegada més vaig gaudir d'una xerrada organitzada per l'Ateneu, i des d'aquí la meva felicitació a tota la Junta, i en especial a la responsable de Cultura, la Joana Asensio.

Durant l'acte vàrem poder conèixer un gran ventall de plantes i fauna existent a la població, i que ens és força desconeguda. Va ser una manera de valorar la riquesa que tenim i que no hi prestem prou atenció, però també un crit d'alerta perquè no acabem de destruir més el territori del que ja hem fet fins ara.

La darrera resposta de l'Enric, a una pregunta del públic assistent, va ser molt clarificadora de la situació en què ens trobem. Segons l'Enric, podem ser optimistes si ens fixem en l'entorn marí, on hi nota una millora i recuperació de l'hàbitat, però hem d'estar molt preocupats per tot el que s'està fent al territori. La destrucció dels paratges per noves urbanitzacions posa en risc la supervivència de moltes espècies, i d'alguna manera també el nostre benestar i salut.

Jo crec que totes les persones assistents vàrem poder copsar el missatge directe dels dos conferenciants, però m'atreviria a dir que algú podria entonar el mea culpa per algunes decisions preses en el passat que han anat en contra de la protecció del territori, i a favor de l'especulació que ens pressiona i asfixia.

Sempre he pensat que la defensa del territori ha tingut una posició contrària a la inèrcia de la nostra civilització, massa generosa vers l'especulació i els interessos del capital. M'agradaria saber com puc contribuir per millorar la realitat i, si no és possible revertir-la, sí com a mínim evitar que aquesta destrucció vagi en augment.

Hi ha moviments al carrer que no sempre tenim en compte, o que fins i tot ens fan nosa. Encara hi ha gent que ens alerta del perill d'anar a pitjor, però els titllem de joves sense gaires escrúpols ni responsabilitats, i d'aquesta manera auto-justifiquem una posició massa còmode de girar l'esquena i no voler veure el perill.

Reitero la meva felicitació a l'Ateneu pel seu compromís d'acostar la cultura i el coneixement als seus socis i a tots els vilatans, i als ponents de la xerrada per la seva exitosa tasca de recerca i divulgació del patrimoni natural.

Una tarda a la capital

Feia temps que no em passejava per Barcelona. De fet, no és santa de la meva devoció, però s'ha de reconèixer que és una gran ciutat, i t'obre moltes portes, encara que, si em deixen escollir, em decanto per pobles i ciutats més petites, amb menys aglomeració de gent, i en tot cas deixant-te caure a la capital de tant en tant.

Hi havia molta gent. És cert que estem a vigílies de cap d'any, i la majoria de la gent acostuma a comprar més del normal. També són més els que estan de vacances, i sobretot molts estrangers. A mida que t'anaves creuant amb la gent t'adonaves que parlaven diferent. Senties a parlar l'anglès, el francès, l'italià, i d'altres llengües que no he sabut identificar. N'hi ha algunes que les anomeno de l'est, i penso que són russos, ucraïnesos...

Hem mirat aparadors, però també portalades interessants, edificis que es mantenen imponents, i hem fet cap a l'església de Santa Maria del Mar. Preciosa!

Darrerament he llegit força sobre la ciutat i les crítiques que li fan a l'alcaldessa Colau, per no tenir-la endreçada ni neta. Us haig de dir que el recorregut que he fet m'ha cridat l'atenció per trobar-lo més net del que m'esperava. Una vegada més entro a comparar-ho amb la nostra vila, i penso que tornem a perdre. Probablement hi ha barris de Barcelona més bruts i desmanegats, i el centre, per on m'he bellugat, el cuiden més. Sigui el que sigui, els forasters que es passejaven per Barcelona, segur que no marxaran amb una mala impressió.

Sí que és cert que he vist moltes cases amb els baixos molt abandonats. Moltes persianes avall, i força rètols anunciant que es llogaven o venien. Això suposo que no li podem imputar a l'alcaldessa, encara que estic segur que entre tots hauríem de ser capaços de disminuir les persianes abaixades. No sé si els preus són excessius, si hi ha massa gent a l'atur i ens falten emprenedors valents. Si els edificis tenen la planta baixa il·luminada, amb botigues plenes de gent, fan tot un altre aspecte.

Desconec com està el tema dels punts de venda del mig de la Rambla. M'ha semblat molt desmanegada, i aquí sí que hi posaria un semàfor vermell. No hi he vist aquells personatges que es maquillen amb tot tipus d'indumentàries, sovint molt ben aconseguides, però en canvi hi havia tot tipus de parades, sense cap estil ni ordre ni concert. Aquesta seria la nota negativa de la meva passejada per Barcelona.

M'he cansat. Han estat quatre hores sense gairebé descans, només quan contemplava l'interior de Santa Maria del Mar. Sens dubte és una riquesa que fem bé de conservar i promocionar. No hem tirat la casa per la finestra, perquè aquesta no era la intenció. Hem badat i ens hem distret contemplant el paisatge urbà, per tornar amb la nostra pubilla, després de la seva jornada laboral.

La rehabilitació de les antigues adoberies de Vic

Una administració pública sanejada i amb recursos és una garantia per redistribuir la riquesa i no deixar-ho tot a mans del mercat de l'oferta i la demanda, que ha quedat clar que no actua d'una manera justa i crea unes bosses de pobresa que perjudiquen la convivència. Fins i tot per pur egoisme, les classes més riques haurien de beneir que l'Estat disposi dels recursos per aconseguir minorar el desequilibri econòmic i social.

Però també amb recursos és possible millorar el patrimoni arquitectònic, fer més agradable l'existència i redescobrir la història. D'això en trobaríem molts exemples, però avui em fixo en la ciutat de Vic, on hi he fet una escapada aquest matí. Fent temps he contemplat les obres que s'estan realitzant al peu del pont de Queralt, on s'ha descobert una antiga muralla de la ciutat, més antiga que la muralla que es pot visualitzar, a la part del Portalet.

Les obres varen començar amb la rehabilitació de les antigues adoberies, on s'hi pensa instal·lar un centre d'interpretació per explicar la tradició de la indústria adobera. L'Ajuntament de Vic, ja fa uns anys, va comprar uns antics edificis molt degradats amb la intenció de restaurar-los i d'alguna manera millorar un barri molt degradat de la ciutat, i amb molta història. Conèixer el tractament de la pell és encara una assignatura pendent per a molts que hem nascut a la ciutat, i que hi hem passat de puntetes.

Segons he pogut llegir, l'Ajuntament voldria donar exemple amb aquests dos edificis, i animar els propietaris de la resta d'antigues adoberies perquè inverteixin en el projecte i les rehabilitin. La idea crec que és interessant, però m'imagino que els propietaris han de poder-ne treure un rendiment, perquè avui no s'inverteix si al darrere no en pots treure un benefici. Si es fa bé, hi pot sortir guanyant tothom.

Avui ho contemplava des de l'altra banda del riu Méder, i em reafirmava en la creença que és bo que l'administració pública disposi de recursos suficients per millorar la ciutat, però també li cal molta imaginació i creativitat. És important que els nostres polítics tinguin la ment oberta, aportin idees i moltes ganes de treballar per a la ciutat. 

La ciutadania acostumem a ser molt crítics amb els nostres polítics. Normalment perquè considerem que treballen poc per a la ciutat, i no ho fan de la millor manera possible. Nosaltres, però hi hem de col·laborar i, si ens deixen participar, intentar aportar-hi aquesta imaginació que és tan necessària, i també treball. És cosa de tots. Podem exigir, però hem d'arremangar-nos quan convé.

L'aigua és vida

Sempre s'ha dit que l'aigua és vida, que l'aigua és riquesa, i d'aquí que molts hem envejat els països nòrdics que tenen tanta abundància d'aigua. Ells, potser, no ho han valorat tant, perquè no han patit restriccions com ha passat al nostre país, i com molt bé pot passar en els propers dies o setmanes. 

A casa nostra mai ha plogut com calia, però ara és tràgic. La sequera és important i no només ho veus a la televisió quan t'ensenyen els pantans amb el nivell d'aigua tan baix, sinó que te n'adones al bosc i als conreus, on la falta d'aigua és alarmant.

La importància de l'aigua es veu bé en països com Egipte, on he tingut la sort d'anar-hi aquest mes de juliol. Allà t'adones que sense aigua no hi ha vida. Un país que viu al voltant del riu Nil, amb una franja de pocs centenars de metres fèrtils i la resta és un desert. La mateixa capital, El Caire, és a la cantonada del desert.

L'obra faraònica de construcció del llac Nasser, ha possibilitat la conducció d'aigua per anar guanyant terreny al desert. L'esforç per regar terres és titànic i allà de ben segur que valoren l'aigua. És un país on no hi plou gairebé mai i per això necessiten aprofitar l'aigua del riu per satisfer les seves necessitats. Ara estan preocupats per les obres que altres països estan fent a la capçalera del riu Nil, que podrien provocar una disminució del cabdal d'aigua i generar greus problemes al seu país.

A casa nostra cada vegada som més conscients de la necessitat de tenir aigua, i per això voldríem que la pluja fos més present. Quan un dia, com aquesta tarda, sents a tronar a prop de casa, desitges de tot cor que la pluja acabi arribant, però la desconfiança és present i acabes pensant que al final la pluja passarà de llarg. Haurà estat un miratge i haurem d'esperar més dies a que la pluja sigui una realitat.

La nostra vila, que es troba en unes condicions pèssimes de neteja, necessitaria que tot sovint caigués un bon xàfec, sense produir desgràcies, per substituir la manca d'iniciativa del nostre equip de govern per regar amb aigua a pressió les raconades brutes que et trobes a peu de carrer. També seria desitjable que els vilatans fóssim més curosos a l'hora de mantenir net l'espai públic. No és més net qui neteja més, sinó qui menys embruta. Ja que no plou prou, sisplau siguem més polits i mantinguem els nostres carrers nets.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

Bufetada al turisme

Un dels sectors més perjudicats per l'epidèmia del coronavirus és el turisme. El fet de tenir tancats els hotels, càmpings i hostals, també els restaurants i viatges entre províncies, i l'entrada des de l'estranger, fa que tot estigui parat. Han estat dos mesos d'inactivitat total, però el que és pitjor és que no es veu un futur gaire proper perquè comenci l'activitat.

Tot fa pensar que a mesura que anem passant a fases superiors de la desescalada, ens anirem apropant a la nova normalitat, però hi ha indicacions que ens fan dubtar que siguin favorables a un sector prou important per a l'economia del país, com és el turisme. No s'entén que fa quatre dies que el govern ha instaurat la quarantena de catorze dies per a totes aquelles persones que vinguin de fora. Aquesta mesura és una clara bufetada a les aspiracions del sector.

Costa molt d'entendre que mentre a la resta d'Europa s'estan obrint fronteres i facilitant que la gent pugui anar a l'estranger, a casa nostra s'incrementin les restriccions. S'ho han pensat bé? Com pretenen recuperar l'economia del país amb aquestes noves mesures? Calia?

Sembla que el lema "Spain is different" persisteixi al llarg dels anys. No només passava en temps del franquisme, amb l'aïllament d'Europa per la manca de llibertats, sinó que també ara quan més falta ens fa anar coordinats amb la resta del continent. 

M'imagino que, com ja ha anat fent aquest govern, rectifiqui aviat aquesta decisió i no posi més pals a la roda al sector del turisme que, tots coincidirem que cal reformar i transformar, però que no cal que l'eliminin quan la poca riquesa que ens ve de fora ve d'aquest sector.

Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

Els tripijocs dels governs andalusos, un càstig o premi electoral?

La dreta guanyadora a les eleccions autonòmiques andaluses està fent mans i mànigues per poder treure a la llum pública, el més aviat possible, tota la porqueria que sembla ser que han trobat després de tants anys de govern socialista. Volen, a cinc dies de les eleccions generals, explicar el descontrol financer dels governs anteriors, amb uns ajuts gens transparents a simpatitzants i votants socialistes.

Tenen la intenció de donar comptes d'una auditoria que deixaria en evidència els governs socialistes anteriors. De fet es tracta d'ensenyar amb dades concretes tot allò que fa molts anys sospitem una mica tothom, però, com molt bé diu la notícia, no està tan clar que posar en evidència aquest frau castigui al partit socialista, que pot continuar rebent el suport dels beneficiats d'aquests tripijocs.

És per això que arribes a la conclusió que la política està plena de porqueria miris on miris, i que els polítics, decididament, no es presenten per servir el poble, sinó per adquirir poder i riquesa i que els altres es fotin. A aquesta conclusió som molts els que hi arribem, però quan és hora d'exercir el nostre dret a votar, seguim confiant en uns polítics que mai ens arribaran a convèncer.

Arenys obre el retaule als visitants

Les visites guiades del retaule barroc de l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar són un bon motiu per desplaçar-se fins a la nostra vila i gaudir de la bellesa del nostre retaule i aprofitar l'avinentesa per passejar pels nostres carrers i rials, visitar el cementiri i degustar un bon plat de peix en algun dels nostres restaurants.

És bo que es doni a conèixer el nostre patrimoni i acostumem la gent a sortir de casa per gaudir de l'art, i més ara que tots estem tan polititzats i vivim moments estressants, és bo compaginar-ho amb la contemplació de l'obra d'un artista que ha deixat petjada.

Arenys té racons prou interessants com per sentir-nos-en orgullosos i poder-los ensenyar a amics i forasters. Ens cal, això sí, tenir més cura i procurar que la brutícia que darrerament ha anat en augment desaparegui dels nostres carrers. No podem esperar només a què el nostre govern municipal ho netegi, sinó que hem de començar per ser més curosos i denunciar qui no té cap recança en embrutar l'espai públic.

La col·laboració de tots els vilatans en fer més atractiva la nostra vila, és també una manera de millorar la riquesa i economia de tots els vilatans. Les sensacions que siguem capaços de generar seran les que facilitaran o no la tornada dels nostres visitants i ajudaran o no el boca orella per engrescar més persones a visitar-nos. Nosaltres també som responsables del futur de la nostra vila.

Les calúmnies converteixen els ignorants en carn de canó

Diem sempre que la ignorància és atrevida i en trobem fàcils exemples. Jo diria que no només és atrevida, sinó que pot arribar a ser perillosa. Per què dic això? Doncs, perquè he vist el tuit de la dona canària criticant l'alcaldessa de Barcelona perquè només actua com a tal per als independentistes catalans, i planyent els pobres castellanoparlants barcelonins. La dona no s'havia adonat que les paraules de l'alcaldessa eren en italià. 

És ignorància alimentada per la mala llet de la premsa i molts polítics espanyols que provoquen el rebuig als nostres anhels. Puc acceptar molts errors i a vegades posicions extremes que caldria evitar, però fixeu-vos que només se'ns estima quan ens mantenim submisos i mai quan procurem fer valdre els nostres drets a la singularitat, la llengua i la cultura.

Els que hem viscut el franquisme i reconeixem certs tics dictatorials a governants de l'era democràtica, ens fa molt mal quan ens culpen de provocar l'enfrontament dels catalans, tot defensant la nostra llengua i cultura, la nostra història i la nostra economia. Ens deien que els catalans de les pedres en fan pa. Això per a uns era un elogi, però acabat sent una crítica com a garrepes i usurers. 

A tot arreu hi ha gent que treballa i persones que són uns ganduls. A moltes terres espanyoles la dictadura no els va ajudar gens a treballar la riquesa i esdevenir un poble avançat, però això no en tenim la culpa nosaltres.

Hi ha molta mala llet quan es confon espanyols que nosaltres som uns insolidaris i que només pensem en nosaltres. El més trist de tot és quan això es fa des de dins, i aquí hi té molta culpa el PP i, sobretot, C's.

Vacances a sis-cents quilòmetres

Dos dies a Bordeaux han servit per fer un parèntesi a les vacances a la vila, per descobrir noves ciutats i poblets de la rodalia, analitzar i reflexionar sobre la vida en societat i agafar forces per encarar un nou curs d'aquí a pocs dies.

Hem caminat força, com acostuma a passar quan visitem ciutats d'altres països, però el cansament es compensa amb la riquesa de poder-hi anar i compartir la vida el més directament possible.

La ciutat de Bordeaux m'ha causat molt bona impressió, amb una bona comunicació del tram i un centre molt interessant, amb carrers estrets i places i racons entranyables, amb més turistes dels que havia calculat trobar-m'hi, però sense la saturació que critiquen alguns barcelonins. Evidentment, no pretenc comparar les dues ciutats. Continuo pensant que els catalans tenim una gran capital.

També han servit aquests dies per desconnectar de la política del nostre país. Veig que no m'he perdut gaire res, i que la situació és bastant semblant a quan vaig marxat. Haurem d'esperar una setmana més per si hi ha cap tipus de canvi.

La riquesa de la diversitat i la pluralitat

El fet que el màxim candidat a guanyar les eleccions espanyoles, amb molta diferència respecte a la segona força, acabi essent la sisena força política a Catalunya vol dir alguna cosa. Si això es repeteix una i altra vegada, és una prova evident que les característiques del nostre país són ben diferents a la majoria de l'Estat.

Aquestes diferències ni són bones ni dolentes, simplement reflecteixen una realitat que convindria tenir en compte. Al marge del sentiment independentista, si s'hagués actuat amb intel·ligència no hauríem arribat a la situació en què ens trobem.

Amagar la realitat, la diversitat, en lloc de valorar-la i aprofitar-la, ha estat el greu pecat de la miopia governamental espanyola. Si bé és cert que hi poden haver picabaralles estúpides sobre qui és millor que l'altre, amb intel·ligència es pot treballar les diferències com a riquesa d'una societat plural i respectuosa amb els altres.

Ni tan sols ara, en campanya electoral, són capaços de reconèixer que ha estat un greu error l'actitud del govern del PP, i continuen en la miopia i tossuderia de voler imposar la seva llei per la força i no guanyar-se l'estima a través del diàleg i els arguments. Totes les posicions tenen la seva part positiva, els seus mèrits, però quan es nega el diàleg, tot plegat esdevé negatiu i inoperant.

Permeteu-me que doni la raó a Francesc-Marc Álvaro sobre l'encert o no de presentar-se per separat CDC i ERC, després d'haver anat junts en les darreres eleccions autonòmiques. Jo també penso que si llavors varen anar junts, ara ho havien de tornar a fer. Els seus motius tindran, però coherència no n'hi sé trobar.

Arran de la mort d'en Peret

Ahir es va morir en Peret, no massa temps després que es conegués públicament que patia un càncer, i fins i tot va sorprendre perquè tot feia pensar que la malaltia no estava tan avançada. La mort de Peret és una d'aquelles que no passen desapercebudes en el món cultural i social de casa nostra, i de més enllà. A Mataró, on va néixer, era tot un orgull pensar que en Peret era un mataroní, però a casa meva, a Vic, també se'n parlava.

Com ja s'ha dit, el pare d'en Peret era un venedor de mercats a pobles i ciutats, i en Peret també li acompanyava. Una de les rutes que feia el seu pare era la plana de Vic, i era molt conegut. Quan en Peret va compondre la cançó del mig amic, tal com anomenaven al seu pare, jo em vaig assabentar de la seva història i a casa en parlàrem.

Avui, doncs, ha estat un dia de declaracions i manifestacions de dol, una cosa típica en aquests casos, però que en el cas d'en Peret m'atreviria a dir que hi ha molta més sinceritat en totes les paraules i gestos observats, que no pas en la majoria d'ocasions. En Peret era estimat per tothom, des del començament i sobretot quan va tornar al món de la cançó, després d'una època de religiositat que el va mantenir apartat.

Peret és al mateix temps una mostra de la persona que ha crescut gràcies al treball. Estem farts de tantes persones que o bé han nascut en l'abundància, o bé s'han enriquit de manera corrupta, explotant els altres. És de lloar quan veus que una persona ha triomfat perquè hi ha posat el coll, i ho ha sabut fer. Als nostres fills, que no els podem deixar riquesa, els hem ensenyat i insistim, que només l'esforç i el treball els podrà permetre una vida digna en un món difícil. Per sobre de tot, però, la honestedat i el respecte als altres. Avui en Peret ens serveix per reflexionar sobre la vida.