25 anys de la Banda de l'EMA

Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.

Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay. 

I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.

La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.

La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!

Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar de sentir l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest és expressat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

Què puc fer jo per...

Es tracta de canviar el discurs. En lloc d'estar massa pendent de què poden fer per a mi els altres, intentar preguntar-te què puc fer jo pels altres. Segur que pensant-hi una mica i intentant fer aquest exercici es transforma el teu posicionament i la manera de veure l'entorn. Quan convius no només has de mirar de treure profit de les coses, sinó que també has de procurar entendre i analitzar de quina manera pots contribuir a millorar la societat.

Això pot semblar molt solemne o, per alguns, una cursileria, però jo no ho veig d'aquesta manera. Estic convençut que tothom que ha viscut l'experiència d'ajudar a una altra persona, encara que sigui momentàniament i per un fet molt simple, ha rebut la recompensa en forma de satisfacció i d'estimació. No costa tant!

Som quinze mil persones a la vila, totes molt diverses i amb sentiments, objectius i ideologies diferents, però tenim en comú la voluntat, o si més no, la necessitat de conviure i fer-ho fàcil. No sempre ho aconseguim, i la majoria de vegades és per manca de voluntat. Perquè som poc autocrítics i, en canvi, ens costa molt poc veure què fan malament els altres. 

Els altres s'equivoquen moltes vegades, però nosaltres no quedem enrere. I si no en som conscients ens amargarem pensant-nos que som les víctimes, les persones que ho fem tot bé i que no ens entenen. 

Només has de fer una passejada pels nostres carrers i adonar-te de com està la vila. Què hi manca, què caldria modificar, què s'està fent malament o se'n té poca cura. Abans d'etiquetar els culpables hem de mirar què fem nosaltres perquè la vila sigui millor. Fumem i llencem les burilles a terra? Passegem el gos i li permetem que es pixi a qualsevol lloc, mai a casa nostra? Utilitzem les papereres? Quantes vegades no hem vist alguna persona obrint un paquet de tabac i llençant els papers a terra? 

Conviure no és fàcil, però sobretot perquè no tenim la voluntat de contribuir, respectant els drets dels altres i fer-los la vida més fàcil.

El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.

Compromís

Seguint en la línia d’aquests dies, de desconnectar de tot el que està passant al món i a casa nostra especialment, avui volia parlar de compromís. Hi ha persones que, per la seva manera de ser, per l’educació rebuda o per l’entorn on viuen, actuen molt compromeses amb la resta de persones, sigui políticament o socialment. Segur que tots coneixem a alguna persona que sempre està ficada en entitats solidàries, d’ajuda i seguiment, o de manera individual. Són persones que necessiten sentir-se útils a la societat on viuen.

El compromís que es pot assumir té moltes variants i circumstàncies i segur que al nostre voltant tenim oportunitats per comprometre'ns de manera desinteressada. Una altra cosa és que les sapiguem o vulguem veure.

En l’educació dels nostres fills hauríem de destinar espais per engrescar-los a assumir aquests compromisos. Esclar que nosaltres hem de ser els primers de donar exemple. No s’hi val predicar i no posar-ho en pràctica.

Si tots plegats fóssim més solidaris i ens comprometéssim en tasques comunitàries de millora del nostre món, també o especialment el que tenim més a prop, segur que tots hi sortiríem guanyant. Recordareu sempre aquells moments que heu ajudat a fer més agradable el vostre entorn. Aquesta satisfacció és la recompensa del vostre compromís solidari.

La 12a calçotada de la CUP d'Arenys de Mar

La CUP d'Arenys de Mar hem celebrat la 12a calçotada amb un èxit espectacular d'assistents, que han superat totes les previsions. Hem gaudit de la participació entusiasta de molts arenyencs, però també de persones vingudes de fora, que han pogut assaborir productes de qualitat i quilòmetre zero. Em quedo amb una noia que no havia tastat mai els calçots i que a l'hora de marxar m'ha vingut a dir que n'havia menjat i li havien agradat molt.

No hi ha dubte que trepitjar el carrer i compartir activitats i estones amb la gent és on la CUP es troba més a gust, i tot l'esforç per preparar la jornada i dinamitzar-la queda compensat per la satisfacció de veure la gent que s'ho passa bé i que t'ho agraeix sincerament.

Joves i persones grans; simpatitzants o simplement veïns interessats en l'activitat, han omplert la plaça de l'església durant unes hores, asseguts, o fent cua per recollir els calçots i la botifarra amb mongetes, aprofitant l'avinentesa per escoltar la música o fer-la petar.

Haig de dir que he arribat a casa ben cansat, però més content que mai. Quan les coses surten bé, i això ho veus amb la cara de la gent, no hi ha res que t'aturi, i això en moments de lleure i esbarjo, però també a l'hora de treballar per a la vila, afrontant reptes de futur, i organitzant el govern municipal per donar resposta a totes les necessitats.

No és un acte de campanya, perquè es fa cada any, al marge de si hi ha convocades eleccions o no, sinó una manera d'acostar-nos als veïns per dir que hi som i ho volem compartir amb tots ells.

I la setmana vinent tornarem al carrer amb més activitats. Tampoc estrictament de campanya, però sí que ens ajudaran a conèixer quins són els suggeriments i demandes més immediates que necessiten resposta des del govern municipal. Tot plegat, una manera d'acostar-nos a la gent per eliminar aquest mal vici de treballar-hi d'esquena, d'oblidar-se del compromís assumit de governar per a tots.

Un agraïment a totes les persones que avui han estat amb nosaltres a la plaça de l'església, i disculpar-nos per les que no ho han pogut fer per manca d'espai, amb el compromís de fer-ho possible l'any vinent.

Vic, any 1180

Avui hem fet una immersió a la catedral romànica de Vic, l'any 1180. Sota el títol "Avui, fa mil anys" i de la mà del Patronat d'Estudis Osonencs ens hem endinsat a l'edat mitjana, a través d'un audiovisual i les interessants explicacions de Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic.

La satisfacció que experimentes quan tens l'oportunitat de rebre un bany de coneixements, a través de la cultura i la història, només es pot entendre si la vius. Per més que m'hi esforci no aconseguiré transmetre-ho i l'únic que puc fer és animar a tothom a deixar-s'hi caure i viure-ho en pròpia persona.

El Museu Episcopal de Vic és un equipament que continuo pensant que encara hi ha massa gent que desconeix. La col·lecció d'art que s'hi exposa és una joia que no es paga amb diners. La bellesa de les seves pintures i escultures et fan descobrir la riquesa de la nostra història, i la sort que hem tingut que existissin unes persones que varen treballar i lluitar per preservar aquest patrimoni, i fer possible que nosaltres en puguem gaudir mil anys després.

És una llàstima que avui es valori tan poc la cultura, fins al punt que en molts ambients és desprestigiada i volgudament arraconada, probablement per ignorància, però també per deixadesa i una política pública poc compromesa i entusiasta. Admirar les obres d'art és la millora manera de cultivar la nostra sensibilitat, la qual és imprescindible per mantenir una societat culta i digna. Si ens queixem de tants problemes de convivència i respecte, és en gran part per aquesta manca de sensibilitat. Sens dubte, visitant el Museu Episcopal de Vic, com tants d'altres museus del nostre país, és la millor inversió que podem fer pel nostre futur com a civilització.

L'audiovisual, que imagina com era la catedral romànica de Vic, ens ajuda a entendre la història d'un moment i un temps concret del passat i contribueix a estimar el país. Però poder gaudir de la visita presencial de les obres que ofereix el museu és una delícia i t'oxigena per continuar endavant, per superar aquells desenganys que pateixes, sobretot si et deixes portar per la simplesa de moltes converses banals i estúpides a què ens tenen acostumats les xarxes socials. 

Des d'aquí el meu agraïment al Patronat d'Estudis Osonencs per haver-nos ofert la possibilitat de visitar una vegada més el museu, ara amb motiu d'aquesta nova àrea d'immersió medieval, i haver-ho pogut fer sota la conducció del seu conservador. 

Festa del Voluntariat a Mataró

Avui Mataró celebra la Festa del Voluntariat. Per tercer any consecutiu Mataró convoca els voluntaris i voluntàries de la ciutat amb motiu del dia Internacional del Voluntariat, el dia 5 de desembre, per agrair-los el temps i el treball que dediquen per tirar endavant una gran quantitat de projectes i activitats que tenen lloc durant l’any a Mataró.

Cada vegada hi ha més voluntaris que actuen discretament per a la nostra societat, fent companyia a persones grans, ensenyant la llengua, a conrear l'hort, a aprendre hàbits de conducta que els facin la vida més fàcil, i enguany comptem amb la participació dels voluntaris de la custòdia del niu de tortuga babaua, aquest estiu a la platja de Sant Simó.

La Festa d’aquest vespre vol agrair la seva tasca, però al mateix temps fer-ne difusió per tal d’engrescar a més persones, perquè si volem una societat més justa, més humana, més rica socialment, hem d’afavorir la tasca del voluntariat.

El voluntari no espera res a canvi, però rep molt. La satisfacció de sentir-te útil, d'ajudar els altres i veure'ls contents i agraïts. Avui a Mataró es trobarà una petita part dels molts voluntaris que la ciutat té, i els felicitarem i els animarem a continuar endavant.

El meu petit homenatge al defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

Aquesta setmana entrant en Manel Pou deixarà d’exercir de defensor del ciutadà a la nostra vila d’Arenys de Mar, després de deu anys i una pròrroga de tres mesos. Sembla ser, però, que el Consistori encara no ha consensuat qui serà el seu successor. I això per què?

En les dificultats per trobar un nou defensor o defensora del poble hi ha la prova del veritable valor de la tasca feta per en Manel. La seva feina l’ha omplert perquè en Manel és així, una persona desinteressada personalment, que ho dóna tot als altres. Aquestes característiques no són exclusives, però sí que no acostumen a abundar.

Donar-ho tot per a un Arenys més just i només a canvi de la satisfacció per la bona feina realitzada no és un fet que gaire gent estigui disposada a realitzar. El defensor del ciutadà a Arenys, no només no té un sou, sinó que ni tan sols té ajuda administrativa com passa arreu. Probablement el culpable sigui el mateix Manel, per posar per davant altres necessitats a les pròpies per exercir més còmodament les seves funcions.

De síndics o defensors del poble n’hi ha una bona colla, però Arenys ha tingut la sort de comptar amb en Manel, que això aviat és dit. En Manel no necessita gaires homenatges ni reconeixements, perquè la seva feina l’omple suficientment i el fa feliç. Ajudar els altres és la seva missió, no pas des d’ara, sinó al llarg de la seva vida, en tots els àmbits on ha estat.

És per això que quan ara fa uns deu anys el nostre grup municipal, en el govern, va proposar en Manel Pou com a defensor del ciutadà a la nostra vila, teníem molt clar que era la persona ideal, i les seves exigències perquè fos una proposta de consens, no varen suposar cap impediment perquè el Consistori en Ple el nomenés Defensor del ciutadà.

Moltes gràcies Manel per la teva tasca desinteressada i eficient. Mai ningú no t’ho podrà agrair suficientment, ni hauràs rebut el reconeixement que et mereixies. Els diferents equips de govern amb qui t’has enfrontat no t’han fet prou cas, però això no ha estat impediment perquè continuessis treballant per als menys afavorits, per a aquells que l’administració municipal no els feia prou cas. Moltes gràcies Manel!

Arran de la detenció de l'alcaldessa de Berga

La notícia del dia ha saltat a primera hora amb la detenció i acompanyament davant del jutge de l'alcaldessa de Berga. La notícia que no ha sorprès per inesperada, sinó en tot cas per la manera que s'ha fet, ha despertat tot tipus de reaccions, des de la més enèrgica reprovació fins les mostres de satisfacció de qui continua pensant que la llei està per sobre de tot.

Us haig de dir que jo no hauria actuat de la mateixa manera que ho ha fet l'alcaldessa, però admiro la seva valentia. Pot estar equivocada o no, això cadascú ho valorarà segons pensi sobre el procés, però ningú no pot negar-li la valentia, encara que algú la pugui titllar de suïcida. Potser havia d'haver-se presentat a la cita del jutge i no esperar la detenció... però és molt fàcil opinar des de la barrera.

Tinc molt clar, i suposo que molts pensen el mateix, que les mostres de desobediència aniran en augment i que probablement és la millor eina per fer tombar l'absurditat de plantejar solucions judicials a un problema polític cent per cent. En tot cas podem discutir sobre l'estratègia, ja que les víctimes aïllades no ajuden a crear el clima de rebuig generalitzat i és possible que el seu sacrifici no doni el resultat esperat. Com en totes les coses, actuar junts ens dóna més força i fa més difícil el contraatac.

El pitjor que pot passar per a les aspiracions sobiranistes és que aquest fet d'avui provoqui més desavinences entre ells i acabi sent un triomf del govern estatal i el PP. A vegades em fa l'efecte que hi ha una ceguesa massa innocent per part dels militants de la CUP i no s'adonen que l'enemic no el tenen a casa sinó que és un enemic comú. Si no són capaços d'actuar amb intel·ligència es faran grans sense que els seus anhels arribin a reeixir.

Les declaracions del bisbe Xavier Novell indignen el PPC

Una de les coses que em molesta més dels partits polítics és la utilització de qualsevol cosa, qualsevol persona o institució amb finalitat partidista, i de manera totalment incoherent i contradictòria. Quan algú que no és polític diu alguna cosa que interessa no es diu res, però si allò que diu no agrada, llavors l'ofès sí que es queixa.

Permeteu-me que us digui que en això hi són tots els partits polítics. No és que jo els posi tots en el mateix sac, sinó que ells mateixos hi entren. De fet és un vici generalitzat que no és exclusiu dels partits polítics. La utilització de les declaracions dels altres per a satisfacció pròpia o bé per criticar-ho durament és molt habitual en tots els àmbits.

Haig de reconèixer que les declaracions del bisbe de Solsona, en relació al dret a decidir, em varen sorprendre. No estem massa acostumats que clergues joves del nostre país es posicionin d'aquesta manera, i no ho entenc com un posicionament polític, sinó de sentit comú. Estàvem tan acostumats a sentir els atacs dialèctics de l'arquebisbe Rouco Varela, que no ens crèiem que un bisbe actual pogués dir el que ha manifestat el bisbe de Solsona.

M'escandalitzen les declaracions de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, exigint que el bisbe es dediqui a les seves funcions de bisbe, i demanant als altres bisbes que actuïn en contra d'ell. Qui s'ha cregut que és la senyora Sánchez-Camacho? A més, no recorda les declaracions de l'arquebisbe de Madrid exigint la unitat d'Espanya? No recorda tampoc les mans i mànigues de Rouco Varela per influir en el Vaticà pels nomenaments de bisbes, per qüestions polítiques? I la seva pressió sobre els governs socialistes i fins i tot de Mariano Rajoy?

I tot i que sembli que faci comparacions, en cap cas les declaracions del bisbe Xavier Novell estan en la tessitura de Rouco Varela, perquè el que el bisbe de Solsona ha dit és una evidència com que el dret a decidir està per sobre de qualsevol Constitució. La senyora Sánchez-Camacho és injusta i descaradament partidista en les seves exigències, i li hauria de caure la cara de vergonya perquè no hi ha dia que no critiqui algun comportament que ella mateixa ha tingut abans.

Nosaltres no vàrem poder votar als 18 anys

Aquesta mitjanit comença la campanya de les eleccions europees del diumenge 25 de maig. Unes eleccions d'entrenament per a les dues de l'any vinent, sobretot per aquells partits que, convocatòria rere convocatòria, han experimentat una tendència progressiva cap al desastre o l'èxit.

Sempre diem que cada convocatòria és diferent i que no podem comparar les europees amb les autonòmiques ni aquestes amb les municipals o les generals, però després, quan coneixem els resultats, tots els partits polítics en fan la lectura que més els interessa.

D'entrada, la majoria de les mirades estaran fixades en què passa amb CIU. Si es manté o augmenta el percentatge de vots, hi haurà qui hi veurà un suport al posicionament sobiranista dels darrers temps, però si afluixa i perd vots, saltaran els unionistes per culpar Mas per la seva dèria en convocar la consulta.

Si ERC puja què diran? i si el PSC es recupera o continua baixant també ja hi ha els titulars a punt. Tot això perquè molts mitjans de comunicació en faran una valoració en clau local, encara que estiguem parlant de Brussel·les.

A casa revisc l'experiència de 1977 quan vaig poder votar per primera vegada, ara però en la pell del meu fill. Tres mesos després de complir els 18 anys, tindrà l'oportunitat d'emetre el seu vot. ¿Ho farà amb la il·lusió que nosaltres quan érem joves, però uns quants anys més grans que el meu fill?

Havien passat quaranta-un anys des de les últimes eleccions generals i persones de la generació del meu pare no havien pogut votar mai. El meu pare havia votat per primera vegada als 56 anys, en ocasió del referèndum per a la Reforma Política, jo als 21 i el meu fill ho farà als 18. 

La il·lusió i també satisfacció d'ara fa 37 anys ha desaparegut. Aquesta transició, lloada bàsicament pels conservadors, a molts ens ha provocat un cert desencís, vistos els resultats assolits. És per això que no és fàcil animar el fill a que voti, però penso que el fet que m'hagi vist sempre exercir el meu dret a vot, tot i els meus dubtes sobre a quin partit li havia de donar, l'engrescarà a participar-hi. D'alguna manera, però, l'hauré d'avisar que no es creï més expectatives del compte, perquè després no s'emporti un gran desengany, ara que ja pot votar.

Inaugurat el nou edifici del Col·legi d'Economistes

Aquest vespre hem assistit a la inauguració de la nova seu del Col·legi d'Economistes a Barcelona, amb la participació del president del govern català, economista, que ha presidit l'acte, i el conseller Mas-Colell, també economista...

Una reunió de moltes americanes i corbates, amb molta història en balanços i moviments comptables. Hi he vist també a professors de la meva etapa universitària, en Martí Perellada, en Joan Hortalà i en Joaquim Muns. No hi he sabut veure la Núria Bosch, catedràtica d'Economia Pública i companya de curs a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

En els parlaments molts agraïments a les juntes anteriors i a tots els col·legiats i, sobretot, una menció especial al moment de crisi i el mèrit d'haver construït l'edifici en aquestes circumstàncies. Ho ha dit el president Mas, dirigint-se al conseller d'Economia i Coneixement: "ells construint edificis i nosaltres els tanquem".

Pastes salades i cava a la sortida, menys per als conductors que havíem de tornar a casa. I la satisfacció d'haver vist que la derrama ha valgut la pena. Per cert! De la mateixa manera que el president Mas, jo també he estat un bon col·legiat, pagant la quota des del primer dia, sense haver-me'n beneficiat en res. Diguem, per ser més exactes, en cap cost per al Col·legi.