Brasil ens aboca a la reflexió

Brasil és un exemple més de les conseqüències del desencís de la classe política. Una mala praxis política va més enllà d'una patacada per al partit en el govern, perquè provoca el sorgiment del populisme de la mà de l'extrema dreta. Ho hem vist als EUA i ara ho veiem al Brasil. L'extrema dreta de Trump i Bolsonaro irromp per la desconfiança de la ciutadania vers la classe política, sense tenir consciència que el resultat serà molt pitjor per a ells.

Vivim un temps en què la democràcia fa aigües i serveix de base per a la seva autodestrucció. Això no és la primera vegada que passa, i Europa ja va tenir la seva experiència el segle passat. Les persones no n'aprenem i ensopeguem més d'una vegada en la mateixa pedra.

Mentre a casa estem aturats recordant dia a dia què va passar ara fa un any, el món avança per mal camí, si més no políticament. L'esquerra ha decebut i la dreta s'ha anat escolant cada vegada més a l'extrem, animada per una massa popular que mirada fredament s'aboca a l'autodestrucció.

La història es repeteix i d'aquí a quants anys recordarem aquests dies com la disbauxa política d'un sistema democràtic pendent de renovar sense que s'hagi arribat al fons. El fet català té més transcendència per a Espanya del que se li suposa. No és únicament un problema nostre, sinó que del seu tractament en resultarà un model d'Estat o altre. A l'altra banda de les fronteres, a l'Europa dels nostres somnis, la rebel·lió s'està escalfant cada vegada més. No és només l'augment de partits polítics d'extrema dreta, euroescèptics, sinó que ja hi ha països prou significatius com Itàlia que ja s'hi enfronten descaradament. La incapacitat per posar ordre a tot plegat pot desembocar en una crisi difícil de resoldre.

Com desenganxar-nos d'aquesta tendència a espatllar-ho tot?

A part de la ràbia i impotència que et produeixen segons quines notícies, llegir el diari esdevé un exercici d'avorriment i fatiga al mateix temps. Estem tan plens de notícies sobre corrupció que ja no tenim ni esma per exaltar-nos, sinó que ens avorreix solemnement, sense aquella dosi de rebel·lia en adonar-nos que no hi ha manera de solucionar-ho perquè tot està massa manipulat i amb molts interessos en joc.

Llegim sobre el procés sobiranista, la corrupció del partit del govern, de la història de la família Pujol enfangada fins al coll, també de la tàctica de protegir-se entre ells que exerceixen la Fiscalia i el Poder Executiu que els ha escollit, i al final t'adones que ens trobem en un bucle molt difícil de sortir-ne, i que, per acabar-ho d'adobar, l'alternativa és anar a parar a la vulgaritat de notícies com pot ser el candidat espanyol a l'Eurovisió o, el que és pitjor, a notícies que haurien ocupat les primeres pàgines del setmanari El Caso, i que et mostren el tipus de societat que entre tots hem anat construint.

Resulta complicat trobar notícies positives que ens aixequin una mica els ànims. Et cal anar a buscar fets excepcionals de persones anònimes que treballen dia rere dia per satisfer les necessitats bàsiques d'una bona part de la població.

Hem d'aconseguir entre tots sortir d'aquesta tendència a convertir la nostra societat en un món individualista on cadascú va a la seva, ignorant els altres, i aconseguir un món solidari, tenint en compte tot allò que tenim al voltant, totes les persones amb qui ens creuem i que ni tan sols en coneixem el nom. No cal fer grans excentricitats ni mogudes, sinó simplement actuant de la mà dels més propers, amb sentit crític, però il·lusionats per invertir aquest moviment que ens porta a l'autodestrucció com a societat.