A Vic i Arenys de Mar CIU es disputa l'alcaldable

Sempre he pensat que no era només jo un nexe entre Vic i Arenys. Des del primer dia vaig veure que hi havia més semblances de les que podien pensar els lectors de la ciutat dels sants. Si bé és cert que la capital d'Osona es caracteritza pel nombre de convents i comunitats religioses, no és menys cert que Arenys li passa la mà per la cara, fins i tot en bisbes, encara que Synera no sigui seu episcopal.

És cert que hi ha diferències i el mar n'és un clar exemple, però les persones malgrat aquella mania de parlar en termes de tota la vida, no som tan diferents. La primera vegada que me'n vaig adonar va ser a Baget, un vespre mentre sopava en un petit restaurant on tenien la televisió engegada. Veien els mateixos programes que a Vic o Arenys. És així.

No som l'única parella de vigatà i arenyenca, i encara que el mar tira molt, tampoc estranya tant la residència en una o altra població. Aquí potser la meva parella discreparia un xic.

I podríem anar trobant semblances i punts d'unió, però el que avui volia tractar és la disputa entre les seccions locals de CDC i UDC a l'hora de nomenar el seu futur alcaldable. Cap d'elles vol trencar la Federació de CIU, però es resisteixen a cedir i aquests dies surten guspires per sota la porta.

A Arenys de Mar i a Vic, CDC ha presidit l'alcaldia de CIU durant molts anys, però en aquest darrer mandat ha estat el representant d'UDC. La lectura que es fa del pacte dins de la Federació no és la mateixa per una i altra part, i així estem.

D'Arenys de Mar n'he parlat darrerament arran de les primàries d'UDC en què l'actual alcalde va perdre la votació. A Vic, l'actual alcalde, d'UDC, va estripar el carnet i per tant no es tornarà a presentar. És per això que CDC vol recuperar l'alcaldia, però UDC no hi està d'acord.

Com podem veure, pel que fa a CIU, en aquestes dues poblacions, la batalla de les municipals ha començat molt abans, i no sabem si això els pot afeblir a l'hora d'enfrontar-se amb els altres partits polítics. Pel que fa a mi, seguiré escoltant l'estereofonia municipal.

Amb el meu post 3.400 inicio aquest 2015

Començo l'any amb el meu escrit número 3.400 des que el dia 9 de gener de 2005 vaig iniciar el meu blog parlant del Tractat per a la Constitució Europea. La setmana vinent, doncs, farà 10 anys que escric un comentari al blog, que des del 2006 faig diàriament.

En aquests escrits he reflectit el meu pensament sobre les notícies del dia, tant a nivell local, de país o de l'Estat. El tema que m'ha ocupat més dies és la política, però en sentit ampli. Si bé és cert que he parlat molt de partits polítics i governs de tot tipus, també he parlat d'aspectes que podríem considerar socials, però amb un fort component polític, i és que la convivència, el civisme, les manifestacions de tot tipus, no es poden considerar en cap cas apolítiques.

També he parlat de religió, i de la cúpula jeràrquica, tant espanyola com del Vaticà. En aquest cas és lloable el canvi que s'ha produït durant aquests deu anys. L'arribada del Papa Francesc l'any passat ha estat una revolució democràtica al Vaticà, i de retruc a tota l'Església. Espanya, amb una Conferència Episcopal en mans de Rouco Varela, va protagonitzar una de les etapes més grises de l'Església espanyola. Ara, amb el nou president, i amb la substitució de Rouco Varela a Madrid, tot fa pensar que vindrà una millor època per a l'Església.

La revolució democràtica del Papa Francesc és el que predica Ada Colau per aquest 2015, i ho vol posar en pràctica en les eleccions municipals d'aquest mes de maig a l'alcaldia de Barcelona. El que no m'agrada d'aquest anunci és que parli de la "gent normal". No sé on està la normalitat. El que sí és important és fer veure als partits polítics tradicionals, que la seva gestió no ha estat encertada, perquè s'ha realitzat d'esquena a la població, fins i tot per part dels partits que es consideren d'esquerres.

Ada Colau parla de fer un front comú amb les esquerres, però caldrà que estigui alerta amb qui s'alia, ja que fins ara no hi ha cap partit que hagi estat a l'alçada del que ens predica Colau en la seva felicitació per al nou any.

L'Església catalana en defensa de les llibertats dels pobles

Una vegada més l'Església catalana es posiciona a favor del dret a decidir, de no limitar les llibertats dels pobles. Una posició que per a molts espanyols deu semblar un crim, acostumats com estan amb la Conferència Episcopal Espanyola.

No sé si Rajoy i la Soraya demanaran al Fiscal que analitzi aquestes declaracions per si les considera delictives. Aquesta és la funció que assumeix des d'ara el govern espanyol, amb la idea de mantenir-se ferm amb la seva posició, per orgull de classe. De sentit del ridícul no en tenen, i per això no hi veuen cap perill.

Tothom parla del trencament del front sobiranista, fins i tot la vicepresidenta del govern espanyol confia que està a punt de produir-se, i amb ell la victòria de la raó del govern espanyol i el seu Tribunal Constitucional.

Aquí també ho estem seguint amb certa intranquil·litat. La història ens recorda que els catalans hem estat incapaços d'anar junts a reivindicar els nostres drets. El que està passant aquests dies és força extraordinari, però caldria normalitzar-ho.

La posició del president no és fàcil i la pressió d'ERC pot esdevenir fatal per als nostres interessos. El president Mas ja té enganxat a Duran que li està fent la guitza contínuament, i caldria que en Junqueras s'adonés que sense Mas, no hi té res a fer. ERC ha de jugar un paper bàsic en la lluita per aconseguir votar en la consulta, però necessita el suport i lideratge de CDC. Si té un atac d'orgull, li pot sortir molt car.