L'autonomia un fre a la independència?

Al diari ARA es publiquen avui dos articles al voltant de l'autonomia i la independència, i concretament es fan la pregunta de si l'autonomia és un fre a la independència o una plataforma de llançament. Els articles de Jordi Muñoz i Ignasi Aragay conviden a la reflexió perquè argumenten els pros i contres d'una teoria o l'altra.

Estic d'acord amb la conclusió dels dos articulistes, perquè crec que l'autonomia no ha estat en va, sinó que era necessària per crear una infraestructura que pot portar-nos a la independència. Aquesta no surt del no res, sinó que hi ha d'haver una base que la sustenti.

Ambdós articles fan referència al president Torra, ara inhabilitat, que ha deixat entendre que l'autonomia és un fre a la independència. Ignasi Aragay és més contundent en afirmar que el president s'equivoca, i ho justifica. Hi estic totalment d'acord, i és en moltes coses que discrepo del ja expresident de la Generalitat.

Hi ha massa gent que defensa la teoria del quant pitjor molt millor, i aquesta idea del fre de l'autonomia està en aquesta línia. Cal donar gràcies als anys d'autonomia, amb moltes mancances i reivindicacions frustrades, però que ha permès, en un moment donat, pensar que potser la independència seria possible. Perquè ens hem sabut governar, amb més o menys encert, però hem sigut capaços d'avançar com a poble. Sense l'experiència autonòmica això no ho sabríem.

Tenim molta feina a fer, i en primer lloc es tracta de retrobar el camí a governar el país, recordant i esmenant tots els errors comesos, i demostrar que som capaços de liderar el país, i tornar a estar al capdavant. Governar i aspirar a la independència no poden ser antònims. L'escarment del 2017 ens ha de servir per no tornar a caure en el mateix parany. És per això que necessitem unes eleccions, per aconseguir un nou Parlament i un nou govern. Necessitem nous polítics que sàpiguen agafar el timó i permetre'ns navegar sense tantes turbulències.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust. 

Liberté Égalité Fraternité

Avui he sopat tot veient un cartell enganxat en una paret on es podia llegir: "Liberté Égalité Fraternité", i de seguida m'ha vingut al cap el lema "Una Grande i Libre". He pensat que no som tan lluny, vull dir que les coses no han canviat tant. Una, encara ara ens estem discutint entre els unionistes, PSC inclòs, i els independentistes. Grande, és una il·lusió que algú encara es creu, i això és greu. Libre, no sé com tractar-ho, ja que el sentit de llibertat depèn dels que governen. Els catalans ens sentim molt poc lliures, i no per ser o no independents, sinó per tenir la llibertat per decidir com ens governem.

He arribat a la conclusió que, encara que hi fem broma, Franco ho va deixar molt ben lligat. Ha tingut uns hereus que han continuat manant i de manera despòtica, i a finals de mes hi tornaran. No n'aprendrem mai!

La Camarga a 30 Minuts, de TV3

Estava mirant el programa 30 Minuts sobre el restaurant de la Camarga i em vénen moltes sensacions al cap. En primer lloc fàstic i vergonya, tot junt. Reconec que sóc molt mesell, molt innocent. Encara penso que hi ha bona fe; que els polítics són persones que entren en política per estar al servei de la ciutadania; que defensen la seva ideologia i que procuren convèncer, amb bones arts, amb pedagogia i exemplaritat la seva manera de pensar...

I penso que no només em passa a mi. Estic convençut que la gent és massa bona i que s'ho creu tot. És per això que molts polítics ho tenen tan fàcil per viure a costa nostra, enganyant-nos i decidir per nosaltres allò que els va bé a ells. No tots són iguals, però tenim massa exemples, com aquest mateix de la Camarga.

El problema de casos com aquest fa que corrin rumors arreu i que al final ens ho creiem tot. Arribem a pensar que tots els polítics són corruptes i que això és la normalitat i que no hi ha possibilitat de canviar res. Només faltava que sortís Podemos i comencéssim a veure coses que no ens acaben d'agradar, i que ja hi ha qui l'interessa sembrar els rumors més enllà del que seria normal. En política passa allò de que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ha de semblar-ho. 

La conclusió, després de veure el programa de televisió, és que cap dels protagonistes sembla honrat. Potser ho són, però ho dissimulen molt bé.

Som una colla d'hipòcrites

Arran de la sentència pel setge al Parlament només se m'acut una conclusió: hipòcrites. Tots plegats i no només els partits polítics ens comportem d'una manera interessada, més pensant en què diran que no pas fruit d'una reflexió seriosa dels fets i les seves conseqüències.

Un dels defectes de l'esquerra al llarg dels anys ha estat el fals progressisme que s'ha desenvolupat en segons quins àmbits. ICV, al meu entendre, encara no ha estat capaç de treure's de sobre aquell complex de no ser prou d'esquerres i cau en el populisme o, en aquest cas, en el menysteniment de les institucions.

No estic d'acord amb la sentència i crec just i necessari que el Parlament català la recorri, i en la defensa o crítica a la sentència hem de ser coherents amb les nostres anteriors crítiques. És fàcil donar suport quan queda bé, però és important respectar els altres i també les institucions. 

De la mateixa manera que estic en contra dels "piquets informatius" en les vagues, impedint que les persones que volen treballar no ho puguin fer, tampoc em sembla bé que els manifestants s'abraonin sobre els diputats a l'entrada al Parlament. Una cosa és manifestar-se i l'altra impedir, de mala manera, que els diputats puguin entrar al Parlament.

Però no m'indigna tant l'actitud d'alguns manifestants com l'argumentació de la sentència que, al meu entendre, és una manera de desprestigiar, per part dels magistrats, una institució catalana. Estic convençut i posaria la mà al foc que això mateix, al Congrés de Diputats, no hauria tingut la mateixa sentència. I és per això que no hi estic d'acord i defenso que el Parlament hi presenti recurs.