25 anys de la Banda de l'EMA

Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.

Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay. 

I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.

La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.

La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Qüestió de drets

Avui tampoc no hi ha servei de trens a Rodalies. El motiu sembla ser, que no hi ha prou maquinistes disposats a treballar perquè no consideren prou segura la xarxa, després de la llevantada. Això és el que m'ha semblat entendre i té un sentit. L'altra cosa és que ho veiem bé.

Els treballadors tenen el dret d'exigir seguretat a la feina i no posar en risc la seva vida. Per altra banda, els ciutadans tenen el dret de disposar d'un servei de transport per desplaçar-se a la feina o l'escola. En situacions com la d'avui ens adonem que la facilitació d'uns drets perjudica la satisfacció d'uns altres. Com s'ha de resoldre?

El debat és obert i no té una resposta fàcil ni ràpida. Cal valorar bé la situació i analitzar els arguments d'uns i altres. Passa una mica el mateix quan treballadors de serveis públics convoquen una vaga que perjudica els receptors d'aquests serveis. La llei és ben clara quan reconeix el dret a la vaga, però les persones perjudicades no ens ho acostumem a prendre massa bé.

Conviure no és fàcil i requereix, en primer lloc, voluntat de trobar solucions als conflictes, que per més que no ens agradin, apareixen de tant en tant. Sovint les coses s'agreugen per culpa d'actituds gens propícies a entendre'ns. Una vegada posats d'acord a voler trobar solucions, cal anar a fons i buscar alternatives que minoritzin els danys i perjudicis, i esforçar-se a ser comunicatius i transparents. La manca d'informació és un fet freqüent i poc resolt.

L'empresa pública encarregada del transport dels trens de Rodalies té una responsabilitat davant dels treballadors, però també davant de la ciutadania. Ha de resoldre el conflicte com més aviat millor i millorar el servei, evitant que situacions com la d'aquests dies es repeteixin massa sovint. Els treballadors, sense renunciar als seus drets, han de comprendre que estan prestant un servei públic de gran abast. Els usuaris de Rodalies han d'entendre que estem davant de casos excepcionals, si bé és cert que si s'haguessin fet bé les feines, probablement això no passaria, o seria realment excepcional.

És una qüestió de drets, però els deures?

El Rial del Bareu, un tema pendent

Arrosseguem la canalització del rial del Bareu des de fa dècades. S'han elaborat diferents projectes, però encara el més calent és a l'aigüera. La seva canalització té una difícil solució, però això no ha de fer que les obres s'endarrereixin, amb tots els problemes que comporta a la gent que hi viu, i a les que s'hi desplacen, sobretot per anar a l'escola i a la bressol.

Des de fa temps que es demana que, esperant la solució final, s'executin les obres necessàries de manteniment del vial, que no posin en perill la vida de les persones ni del patrimoni. Una demanda que no té resposta, més enllà que hi ha un projecte en estudi. I això s'eternitza.

La pluja sobtada d'aquest divendres ha aixecat una part de l'asfalt, impossibilitant la circulació. No hi ha hagut desgràcies personals, i això és important, però ha deixat clar que cal actuar ràpidament per posar en condicions aquest rial, sense esperar a tenir el projecte de canalització, que desconeixem quan serà una realitat.

El creixement en nombre d'habitatges els darrers anys, la ubicació de l'escola de primària Sinera i l'escola bressol Els colors, i el fet que sigui gairebé un cul-de-sac, amb doble direcció de vehicles, havent-hi un tram on no passen alhora, obliga a prendre una decisió clara al respecte i, entretant, condicionar la superfície del rial, perquè vianants i vehicles puguin circular-hi sense perill.

Voldria pensar que els fets d'ahir divendres, i que s'hagi hagut de tallar provisionalment un tram del rial, seran la gota d'aigua que permetrà que s'arreglin els problemes actuals, i puguin accelerar l'elaboració del projecte final de canalització que està resultant una quimera. 

Famílies descontentes

Arran del període d'inscripcions a l'escola i una vegada coneguda la resposta del Departament d'Ensenyament, a Arenys hi ha moltes famílies descontentes. En concret hi ha dotze famílies que havent escollit l'escola Joan Maragall se'ls ha informat que el seu fill o filla haurà d'iniciar el curs I3 a l'escola Sinera. Avui s'han manifestat davant de Serveis Territorials, a Mataró, exigint que s'obri una nova línia a l'escola.

Només les famílies afectades poden entendre i argumentar en contra de la decisió del Departament, que sembla que no té cap mena d'intenció d'obrir aquesta tercera línia en considerar que a Arenys de Mar hi ha l'alternativa de l'escola Sinera, on hi ha vacants suficients.

Per què no volen anar a l'escola Sinera? Per la línia pedagògica? Per les referències que puguin tenir del seu funcionament? Per la situació dins del municipi? Estem parlant d'escola pública i, per tant, no hi entra la discussió d'escola pública sí, escola privada no. Per cert, si no ho tinc mal entès, l'escola privada d'Arenys ha pogut acollir totes les sol·licituds, sense que n'hi sobri ni li falti cap plaça.

Crec que seria interessant saber els motius de les famílies per rebutjar l'alternativa que els dona el Departament i potser trobaríem la manera de resoldre un problema que passa aquest any, però que pot continuar passant en el futur.

D'altra banda, però, cal parlar de la matrícula viva. Aquelles incorporacions d'alumnes al llarg del curs, a mesura que van arribant a la nostra vila, i que tradicionalment és alta. En aquests moments, amb les places ofertes i les inscripcions realitzades, sembla que només quedarien dues o tres places vacants en tot Arenys. És evident, doncs, que si no canvien les coses, hi haurà problemes per encabir els nous alumnes, i la solució serà ampliar la ràtio. Una solució que no agrada a ningú, ni a les famílies ni als mestres, i que tampoc hauria d'agradar als responsables del Departament.

Aquesta escassetat de places per acollir la matrícula viva podria ser un bon motiu per accedir a la petició de les famílies. D'aquesta manera solucionaríem dos problemes a la vegada. Satisfaríem les famílies que volien una escola i els n'ofereixen l'altra, i evitaríem haver d'augmentar la ràtio durant el curs escolar. És complicat això? Si ho han plantejat així al Departament, quins arguments donen per no acceptar-ho? 

Dibuixants urbans per la vila

Aquest dissabte la nostra vila es va omplir de dibuixants cercant els indrets més interessants per immortalitzar-ho. Era curiós observar què els cridava l'atenció i de quina manera ho veien i ho sabien expressar, amb tota mena de pinzells i llibretes.

S'ha de dir que la majoria dels racons escollits són reconeguts per nosaltres, que ens hi passegem sovint, però també n'hi havia d'aquells que probablement ens passen desapercebuts i que dissabte els participants en la VIII Trobada de Dibuixants Urbans de Catalunya ens varen ajudar a descobrir, o si més no, a parar-hi més l'atenció que de costum.

El món de l'aquarel·la i el dibuix el tinc molt oblidat, però em varen fer pensar quan era jove i vaig passar per l'escola de dibuix de Vic, on ara hi ha el Museu Episcopal. La meva poca traça devia fer que la meva carrera artística no prosperés, però durant uns anys, a estones perdudes, vaig fer les meves pràctiques. Ja no sé on va anar a parar tot el meu instrumental, ni tampoc guardo pintures ni dibuixos que recordo haver fet. 

Em va sorprendre el minimalisme dels estris que utilitzaven els participants en la trobada d'aquest dissabte. Abans tot era més aparatós. Ara ho poden portar a sobre en tot moment i aturar-se a dibuixar quan troben un marc interessant per treballar-hi.

Els arenyencs, dissabte, ens vàrem sentir una mica observats, però al mateix temps estàvem molt ufans en veure l'atracció que la nostra vila tenia per tota aquella gent que va venir de fora i que s'haurà endut un bon record de la vila. Per uns moments ens vàrem oblidar que tenim el poble una mica desmanegat, perquè no en tenim prou cura. A cap dels dibuixos que vaig estar observant hi vaig veure una bossa de la brossa ni una paperera plena fins a vessar. Aquells detalls, si n'hi havia, els varen obviar. Els artistes visitants venien amb ganes d'observar i plasmar la bellesa de les nostres façanes, carrers i places. Gràcies!

Comprensió lectora i expressió escrita

Llegia un article sobre les competències bàsiques i la manera de corregir les proves, i tots els comentaris espontanis dels lectors per les directrius del Departament d'Ensenyament. En resum la notícia ve a dir que a l'hora d'avaluar les competències dels alumnes no s'han de tenir en compte les faltes ortogràfiques, i ho justifiquen perquè no es tracta d'un exercici d'expressió escrita, sinó de comprensió lectora.

    Segur que en saben més que jo i per això no discutiré de què es tracta amb aquests exercicis i la seva avaluació, ni tampoc on volen anar a parar amb els resultats que n'obtinguin. Segons com, sembla que interessi que el nivell dels resultats sigui alt, perquè no passi el mateix que amb els resultats de les proves PISA.

    Els de la meva generació probablement ho veiem diferent, i donem molta importància a la manera d'escriure i la voluntat d'evitar les faltes d'ortografia, que sempre se n'escapa alguna. Ens esforcem per fer-ho bé, seguint unes regles, que no sempre hi estem d'acord. Penso en l'eliminació d'accents diacrítics, per exemple.

    Segurament que aprofundint una mica arribaríem a parlar de l'esforç, que sembla que no es valora suficientment. No sé si estem malacostumant els nostres fills amb una política excessivament permissiva i mimant-los més del compte. Els suspensos poden traumatitzar els alumnes i per això només podem arribar a expressar que necessiten millorar, no fos cas que d'aquesta se'n derivessin traumes irreversibles.

    Si a aquest ignorar les faltes d'ortografia en les proves acadèmiques li sumem la pràctica de l'escriptura a través de les xarxes socials, potser acabarem per destruir la llengua i ens comportarà problemes reals de comprensió. Els de la vella escola, quan llegim algun article amb faltes d'ortografia, tenim la mateixa sensació de quan escoltem un concert amb els instruments desafinant. Podem entendre i justificar situacions especials, amb persones que han tingut problemes en l'aprenentatge, però si ens trobem en una escola o institut, on representa que els alumnes hi van a aprendre, no té massa sentit aquest mirar cap a una altra banda i acceptar errors ortogràfics com si no passés res. Si allà no ho aprenen, on hauran d'anar perquè algú els expliqui com ho han fer? Ho deixarem per quan s'hagin de presentar per optar a una feina, o ja ho deixem estar i que tothom treballi i s'expressi per escrit de qualsevol manera? 

    Potser en aquestes proves de comprensió lectora no s'ha de valorar l'expressió escrita, però aniria bé que tots plegats treballéssim per fer les coses el més bé possible, i això s'aconsegueix a base de corregir i millorar de manera contínua tota la vida, començant a l'escola.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Jugar amb les baixes laborals

Hi ha temes que són delicats i potser per això no s'afronten amb diligència i seriositat. Les baixes laborals són un dret de tots els treballadors i cal defensar-les en tot moment. Una altra cosa és el control d'aquestes baixes per possibles abusos. Qui ho controla? Tot està en mans del metge de torn? En què es basa un metge per concedir una baixa? Els criteris són diferents en funció del metge que et toca?

    Segur que tots hem conviscut amb companys de treball que en algun moment o altra han obtingut la baixa laboral. Potser nosaltres mateixos ens hem trobat en aquesta situació, i per tant som capaços de valorar, en general, si els motius de les baixes concedides són justos o bé hi ha alguna cosa discutible. 

    Es dona la casualitat que hi ha persones que estan molt sovint de baixa. Algunes d'elles tenen la dissort de no gaudir d'una bona salut i per tant, de manera reiterada, són baixa laboral. D'altres probablement adopten el recurs de la baixa amb molta facilitat fins al punt que arribes a dubtar de la necessitat de presentar la baixa, o de la lleugeresa amb què el metge de família signa les baixes dels seus pacients.

    A l'administració pública és molt freqüent veure que hi ha part de la plantilla que està de baixa. Alguns circumstancialment, però d'altres amb una assiduïtat que genera certes sospites. El control sobre les baixes reiterades és molt light i es produeix després de molts mesos de baixa. Això afavoreix que el treballador pugui gaudir de la baixa durant molt de temps. 

    Que quedi clar que, a l'hora d'analitzar què passa amb les baixes laborals, no tothom que està de baixa és sospitós d'estar enredant l'empresa, sigui pública o privada, però sí que en alguns casos potser caldria anar a fons i valorar si les baixes aconseguides són plenament justificades o bé una excusa per abandonar el lloc de treball. També caldria investigar els metges que tenen la mà molt lleugera a l'hora de signar les baixes. Potser amb un control més exhaustiu s'evitaria la picaresca d'alguns.

    La notícia de la baixa laboral dels membres directius d'una escola de Sabadell, que ha tingut moltes queixes pel baix nivell educatiu que es presta, m'ha fet pensar en la facilitat per obtenir una baixa laboral. Potser és cert que la situació que es viu en aquest centre, amb tanta pressió dels pares i exprofessors, és prou motiu per estar sota mínims i necessitar la baixa, però el primer que penses és si això no és una manera de desconnectar i... ja us ho fareu. En tot cas no es pot jutjar a la lleugera, i en cap cas es pot eliminar el dret de tots els treballadors a disposar d'una baixa laboral retribuïda. Que ningú es cregui que podem prescindir-ne i perdre uns drets que varen costar molt d'assolir. Per tant, el control no aniria en contra del dret, sinó a favor de gaudir-ne correctament.

Maquillant els problemes

Llegeixo les notícies que ens arriben de França sobre les noves mesures a aplicar als instituts per aconseguir més patriotisme. Cantar la marsellesa a l'escola, imposar l'uniforme i ensenyar els valors i significat de la República com a mesures perquè els musulmans no desllueixin la identitat francesa, no poden ser la solució a tots els problemes d'integració dels nouvinguts al nostre país veí. Més aviat semblen unes mesures per contrarestar la pujança de l'extrema dreta i evitar que acabi sent la que s'instal·li a l'Elisi. 

    Darrerament ens fem un tip de veure com partits polítics de centre i dreta europeus lluiten per vèncer l'extrema dreta que els està passant pel davant. Ara que s'acosten les eleccions europees, i que tots els pronòstics apunten a una pujada important de l'extrema dreta, tot són maniobres per reduir les diferències en el discurs i aproximar-se als seus postulats. D'aquesta manera l'extrema dreta aconsegueix que els seus principis guanyin terreny, encara que no obtinguin la victòria electoral.

    A Espanya tenim l'exemple clar amb el PP i Vox. La dreta espanyola s'ha arrenglerat a l'extrem per intentar obtenir el màxim de vots. La dependència del PP respecte a Vox és clara en unes quantes autonomies, i de poc no han aconseguit sumar la majoria suficient a nivell d'Espanya per radicalitzar en els seus postulats xenòfobs, retrògrads i prepotents, però no ho deixaran d'intentar.

    I la immigració és el centre de la polèmica, tant a nivell europeu com espanyol i català. La incapacitat per regular-la de manera civilitzada, fa que el discurs sigui totalment racista i immoral. Ja no és només patrimoni de l'extrema dreta, sinó que els partits de centre i dreta estan caient en el mateix parany. En lloc de legislar correctament, evitant les desigualtats i la manca de drets, es dediquen a carregar-li tots els mals, assimilant caos i violència amb immigració.

    França arrossega el problema des de fa molts anys, i el govern del president Macron no ha aconseguit apaivagar les trifulgues i ara intenta resoldre-ho maquillant el problema i no enfrontant-se a la realitat amb solucions efectives. La diversitat és riquesa sempre i quan no provoqui desigualtats, sempre esbiaixades cap a un mateix costat. Si a això no s'hi posa remei, no hi haurà mesures descafeïnades que ho puguin parar, i els problemes greus de convivència continuaran presents al nostre món.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Som a la cua

Recomano la lectura de l’entrevista del diari ARA a l'educador i filòsof Gregorio Luri, arran dels resultats del darrer informe PISA, que han fet trontollar i posar en dubte el sistema educatiu del nostre país i amb ell els responsables polítics que han anat passant pel govern sense ser capaços de millorar-lo.

Si bé no es podia esperar gaire res de bo, el fet de deixar Catalunya a la cua de tothom ha generat una alarma accentuada, potser perquè ens creiem que som els que ho fem tot bé i ara ens deixen en evidència.

L’ensenyament al nostre país té moltes mancances, des dels recursos que el govern no hi aporta, passant per la formació que reben els mestres, per acabar amb el model educatiu que, per més canvis que li facin, no acaba de funcionar ni genera la confiança necessària per portar-hi els nostres fills. Dit això, però, estic d’acord que el problema el tenim a la nostra societat. 

Veient com funciona la nostra societat catalana, què esperem que passi al sistema educatiu? Ni els governants, que ens representen, ni la societat en general podem estar gaire satisfets de com estem funcionant, i el futur el tenim força negre. 

L’entrevista, al meu entendre, toca tots els elements importants. No se centra només en l’escola, o en el professorat, o en els responsables polítics que decideixen el model educatiu, sinó que també parla de la responsabilitat dels pares, i aquí hi entrem una mica tots. Podem criticar la manca de recursos, la sobreprotecció dels alumnes, la pèrdua de la cultura de l’esforç, però no ens podem oblidar de la responsabilitat dels pares, que sobreprotegeixen els fills i han abandonat la seva implicació en l’educació dels fills, cedint tot el protagonisme a l’escola.

No cal tornar al passat, quan la por de l’alumne davant del professor es basava en una pràctica poc recomanable i i fins i tot violent, però tampoc no es pot permetre tot, i en això no hi podem deixar els mestres sols. Els pares els han de fer costat. Una cosa que no acostuma a passar per irresponsabilitat dels pares i mares.

La consellera diu que hi estan treballant i que necessiten temps, però estem cansats d'aquests discursos ambigus que no porten enlloc. Fa massa temps que anem de baixa i ningú ha fet res per evitar arribar on som en aquests moments. Però insisteixo que sí no hi col·laborem, ells sols ni sabran ni podran millorar la situació, i els grans perjudicats seran els nostres fills, que són el futur del nostre país.

El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

Hem idolatrat els jugadors de futbol

Quedi dit per endavant que ni entenc de futbol ni ho segueixo gaire. De petit, ara fa molts anys, hi havia el costum, que m’imagino que encara passa, d’identificar-te amb un club i fins i tot amb un jugador, encara que no tinguessis ni idea de jugar a futbol. A l’escola, no hi havia gaires alternatives a l’hora de distreure’t en les hores lliures, sobretot si estudiaves en un internat, com va ser el meu cas, i això es traduïa a col·locar-te en una porteria, i intentar molestar el davanter que s’acostava a marcar el gol.

El club que vaig escollir va ser l’Athlètic de Bilbao, i el jugador l’Aranguren. Era l’època en què jugava l’Iríbar de porter, i els germans Rojo, i un altre defensa era en Sáez. Des de llavors he estat sempre un seguidor de l’Athlètic, encara que a molta distància. Ni em miro els partits quan juga i amb prou feines sé contra qui ho fa, però al final del cap de setmana m’agrada saber quin ha estat el resultat.

M’agradava i em continua agradant l’Athlètic per la seva política de només fitxar jugadors del seu país, i probablement per això ara trobo escandalós tot el que passa amb els gran ídols. Sempre n’hi ha hagut, però actualment l’actitud de molts d’ells resulta insultant. Els hem arribat a idolatrar tant que es creuen uns déus, sobrenaturals, per sobre del bé i del mal, i que tothom els ha de besar els peus. Quan es cansen d’un club es creuen de mans i forcen la sortida, encara que resulti ruïnosa per aquell club que realment mai han estimat ni respectat. 

Entenc que nosaltres, sobretot els espectadors i seguidors dels clubs, en som responsables. Els hem fet massa cas en tot i són uns consentits que volen fer el que els plau en cada moment sense tenir en compte ningú, ni tan sols la gent que els ha fet famosos i rics.

Cada dia llegeixo de passada, perquè no m’hi aturo, notícies d’actituds d’aquests ídols menyspreant els clubs que els han contractat, i cada vegada estic més convençut que hem perdut el veritable sentit del joc, i ens hem oblidat d’una tasca que el Barça, per exemple, també havia seguit: potenciar la pedrera, potenciar els joves de casa. Tot això fa que cada vegada estigui més convençut que el millor equip de futbol continua sent l’Atlètic de Bilbao, o si més no comptarà amb el meu reconeixement.

Greixem la maquinària municipal

Arran del Ple municipal d'aquest dijous passat voldria comentar un tema que ens preocupa i que caldria resoldre. La lentitud de l'administració municipal de la nostra vila ha esdevingut un problema estructural. No es tracta de casuístiques puntuals o fets aïllats, sinó que succeeix en tots els procediments que es generen a l'Ajuntament, arribant tard i malament, alguns dels quals afecten directament a persones en situació de vulnerabilitat, per la qual cosa esdevé més greu.

Em refereixo concretament en el retard en el pagament de les subvencions o beques de material escolar del curs que acabarà d'aquí a dos mesos. No pot ser que les famílies que tenen dret a aquesta ajuda no hagin cobrat encara els diners i es justifiqui en la lentitud de la maquinària municipal.

Cal arremangar-se i buscar solucions perquè aquesta dinàmica no es cronifiqui. No pot ser aquesta lentitud en les resolucions. La sensació dels administrats és de deixadesa per part dels polítics del govern i els tècnics municipals, i això no és bo per al funcionament d'una administració pública que ha d'estar al servei de la gent, amb eficàcia i eficiència, i sense demores injustificables.

Probablement el problema s'explica en la desorganització general del nostre Ajuntament, i la necessitat de canviar la manera de treballar. Estic segur que no agrada a ningú la situació creada, i que tothom, els regidors i regidores de govern els primers, voldria que les coses funcionessin d'una altra manera, però s'ha de treballar per aconseguir-ho. No es pot tancar un tema dient que no es comprometen a posar dates perquè no s'acaben complint. Dona una imatge de desinterès i poca implicació, que estic segur que no és real, però així es ven.

El desmanec és evident i no només en exemples com aquest, que tenen una incidència important per als vilatans. Ho és també si observem la informació que es trasllada a la ciutadania a través del web municipal, que no és actualitzat ni recull tota la informació que la llei de transparència exigeix a l'administració pública. Tampoc es fa un seguiment de les ordenances, ni s'exigeix el seu compliment. Ni es compleixen els acords presos en sessió plenària. Mocions que queden en un calaix, consells o comissions que no es convoquen, per no parlar dels que ni tan sols es creen, malgrat les promeses realitzades.

Tot això fa que els vilatans desconfiïn dels seus representants polítics, i escoltin amb sorna les promeses que arriben cada quatre anys amb l'excusa de demanar el vot. Si no som capaços de treballar més intensament i resolutivament, potser millor que ens quedem a casa i deixem pas a altres persones que en siguin capaces i desencallin aquesta paràlisi en què vivim des de fa temps.

Es presenta el nou projecte del Bareu

Ahir va tenir lloc la presentació del nou projecte de canalització del rial del Bareu. Un projecte que ha redactat l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que es farà càrrec del cost d'execució, tot i que l'Ajuntament haurà d'assumir l'import de l'IVA, més o menys un milió d'euros. 

Són molts anys els que portem parlant d'aquesta obra tan necessària per la vila i en concret per la zona del rial, que en són els principals perjudicats. S'ha intentat moltes vegades avançar en el projecte d'obres, però sempre hi ha hagut problemes que ho han tirat enrere, sobretot problemes tècnics, per les dificultats de l'obra i de no haver quedat prou clar com s'actua a la part final del rial.

És hora de confiar que finalment s'ha trobat la solució i que el projecte es podrà executar, amb enrenou i molèsties per a les famílies que hi viuen o hi circulen, però amb l'esperança que quedi resolt d'una vegada. És una llàstima que l'administració sigui tan lenta a l'hora de solucionar problemes tan importants com és aquest, però en aquests moments hem de creuar els dits i confiar que finalment s'haurà aconseguit.

No conec el projecte, però m'imagino que després de tant de temps s'haurà elaborat tenint en compte totes les casuístiques i que no ens trobarem amb cap impediment per acabar-lo i, sobretot, aconseguir que sigui efectiu i pacifiqui la zona.

Hem de tenir present que durant aquests anys aquesta part d'Arenys ha canviat molt. De ser un simple pas a unes urbanitzacions s'ha convertit en una concentració de nous habitatges, una escola bressol i una altra d'ensenyament primari, amb una gran confluència de gent, tant de les persones que hi viuen com les que s'hi desplacen per acompanyar-hi els seus fills. Una zona on s'hi estan construint nous habitatges i hi ha pendent de construir-hi també els cinquanta habitatges socials, emparaulats des de fa anys.

Els veïns afectats i els vilatans en general varen poden assistir a la presentació del projecte i donar la seva opinió. És cert que es tracta d'un projecte molt tècnic i que no tothom té prou coneixements per opinar en coneixement de causa, però és igualment cert que les repercussions de l'obra són molt grans per a la gent que hi viu, i per això és important l'exercici d'acostament i transparència, que ha d'ajudar a resoldre tots els dubtes que, en situacions com aquesta, de ben segur es presenten. 

L'obra té una previsió d'execució d'uns 22 mesos a partir del seu inici, per la qual cosa tindrem temps per parlar-ne. Ara cal, repeteixo, que no s'encalli més i que aquest inici sigui el més aviat possible.

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

Incivisme latent

Dins del sac on acumulem elements que ens fan sentir impotents davant la realitat diària n'hi ha un que té moltes facetes i que, com a mínim a mi, em deixa sense saber com reaccionar. Em refereixo a l'incivisme.

Els catalans rebem bastonades per totes bandes, sobretot si t'estimes la llengua pròpia, la cultura, el país. Si valores la participació a la vida pública, el respecte a les persones i a l'entorn. Políticament no hi ha dia que no tinguis un motiu o altre per enfadar-te i sentir-te impotent per reaccionar. La injustícia és cada vegada més flagrant, i malgrat la evidència dels fets t'adones que no hi ha res a fer per canviar les coses.

L'incivisme, però, no deixa d'afectar-nos el dia a dia, i sigui perquè m'he anat fent gran, el cas és que cada vegada veig que l'incivisme va a més. Ja no es respecte res ni a ningú, i tens la impressió que els incívics ho tenen tot de cara. Els nostres representants polítics no fan prou per combatre-ho, i qui hi surt guanyant és el cara-dura de torn, cada vegada més abundant.

Aquests dies ha sortit a la premsa la notícia dels grafitis a façanes de comerços, i en concret de la botiga barcelonina Queviures Múrria, amb façana modernista. No cal que sigui un espai històric o reconegut, qualsevol façana es mereix tot el respecte, però t'adones que en l'incivisme no hi ha cap tipus de sensibilitat. Després ens queixem que la nostra via pública fa fàstic.

Penso que la deixadesa de tots plegats ha fet que els incívics hagin trobat la manera d'esplaiar-se sense perill, embrutant la ciutat pel simple plaer de fer-ho. Sempre he pensat que hi ha delictes que tenen una explicació, com pot ser el robatori, la qual cosa no justifico, però n'hi ha d'altres que no s'expliquen per l'absurditat i perquè no se'n treu cap tipus de benefici.

Entenc les dificultats per acabar amb aquesta pràctica incívica, però entre tots hauríem de fer l'esforç per trobar la manera de sensibilitzar la nostra societat i fer més difícil aquestes actuacions que ara observem amb tanta freqüència. L'estimació al país és un element que de ben segur frena actes vandàlics sense sentit, i és per això que penso que ens falta aquesta estimació per aconseguir un país millor, amb més respecte per a les persones i les coses. I això ho hem d'ensenyar des de casa, des de les institucions públiques, des de l'escola, des de les nostres organitzacions. No podem llançar la tovallola ni deixar que siguin els altres que se n'encarreguin.

En defensa del català, cada dia i en tot moment!

Aquests dies que tots parlem tant del català a l'escola i del conjunt de mesures i pressions que reben per introduir el castellà, amb l'excusa que és la llengua a protegir, hauríem de fer un parèntesi i, mentre observem quina és la reacció del govern a la darrera interlocutòria del TSJC, fixar-nos com podem contribuir a defensar la llengua, no a l'escola, si no hi som, sinó a la vida diària, al nostre entorn.

Sempre em ve a la memòria una anècdota que va passar fa molts anys, al començament de viure a Barcelona per qüestió d'estudis universitaris, quan un meu company de pis, també d'Osona, es va adreçar en castellà a una botiga de barri, de l'Eixample. El seu raonament era que allà gairebé tothom començava parlant-te en castellà. Això no és un fet actual, sinó de cinquanta anys enrere.

Amb això està tot dit. Avui la presència del castellà a bona part de Catalunya és predominant, sobretot entre els joves, i són molts els joves catalanoparlants que canvien de llengua a la que algú se'ls adreça en castellà. Aquests dies veiem a les xarxes comentaris sobre la resistència a mantenir el català encara que l'interlocutor se'ns adreci en castellà, i aquest és un bon exercici per defensar el català a casa nostra.

No es tracta de ser maleducat o d'impedir que l'altre ens entengui. Si estem segurs que l'altra persona entén el català, encara que no el parli, tenim l'obligació de continuar parlant-hi en català, per respecte i consideració, i per defensar la nostra llengua. Respecte i consideració en tant que donem per entès que no considerem l'altre poc intel·ligent com per no entendre'ns en català, i que l'integrem al nostre nucli.

Sé que per a moltes persones no és fàcil mantenir un diàleg amb dues llengües diferents, però tot és practicar-ho. Personalment no tinc gaires problemes per mantenir-me en català, perquè és un exercici que he fet sempre, i mai he cregut que menyspreava el meu interlocutor. És per això que, a l'espera de què decideix fer el nostre govern, des de fa massa temps en hores baixes, nosaltres hem de contribuir en la defensa del català a casa nostra. Hem de saber valorar la importància de tenir dues llengües plenament consolidades, però on la nostra, la llengua pròpia del nostre país, necessita el nostre suport per poder subsistir amb un mínim de dignitat.