Ja ho vaig dir quan es va aprovar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, i vaig titllar d'incoherents els contraris a les curses i favorables als correbous, encara que no els matin. Si prohibim que els circs que s'exhibeixen a Catalunya tinguin animals, com és que són permesos els correbous? Per tradició? I que no era una tradició a Catalunya les curses de braus? Qui diu que no?
Mai he presenciat una cursa de braus, ni tampoc els correbous típics del sud del país, les meves referències són el que he pogut veure a través de la televisió i en tinc ben prou i de sobres. La llei aprovada al Parlament coixeja des del moment que salva els correbous, i ja tenim prou incoherències en la política catalana com per afegir-n'hi una altra.
Tota exhibició d'animals que pateixen s'ha de prohibir, i qui em defensarà que als correbous les pobres bèsties no pateixen? Hi ha moltes coses per fer i defensar les tradicions sense necessitat de continuar maltractant els animals. Mai m'he considerat un fanàtic animalista, però és simplement per sentit comú, per educació i sensibilitat. Qui no ho entengui, que s'ho faci mirar!
Celebro la ILP i felicito els seus impulsors.
Una prova de que no tenim cultura del pacte i per tant els nostres partits polítics no saben actuar sense majories absolutes, seria la gelosia que se li ha despertat a ERC quan ha vist que el govern de CIU estava arribant a acords amb el PSC per tirar endavant el macrocomplex de Barcelona World.
Haurien de ser capaços d'entendre que en la política dels pactes unes vegades guanyes i en d'altres perds. Unes vegades aconsegueixes arribar al final i en altres ocasions les negociacions es trenquen i no s'arriba a acords, i també que cada cosa val pel què val.
Aquí sembla que si dónes suport al govern de torn, aquest no pot negociar res amb ningú més sense que se'l consideri un traïdor i forci trencar les cartes. Precisament els governs de minories tenen aquestes característiques que els fa ballar amb qui més s'hi assembla per a cada presa de decisió. Un lligam constant i absolut amb una força política determinada faria que qui realment estaria governant seria aquest força que, en definitiva, actua de suport.
M'agradaria, i ja ho vaig dir l'altre dia, que l'acord de CIU amb el PSC també arribés amb la llei electoral catalana, ambdós partits haurien de demostrar la seva capacitat d'arribar a acords, a base de cops de cintura, i consensuar la primera llei electoral pròpia, els dos partits que estan cridats a ser els referents de la política catalana del futur.
El dia 9 de gener de 2005 escrivia el meu primer post d'aquest bloc, parlant del Tractat de la Unió Europea. Hauran passat gairebé 9 anys (falta un mes i dotze dies) i estic escrivint el post número 3.000. L'any 2005 vaig escriure 149 entrades, i l'any 2006 en varen ser 326. Des de l'any 2007 he escrit un post diari, sense interrupció.
Els he escrit majoritàriament des d'Arenys, però també n'he escrit des de Vic, Cantonigròs, Fes, Londres, el País Basc... Els temes han estat diversos, però no cal dir que la política domina en claredat el rànquing. Política catalana, local i estatal, i analitzada des de diferents posicionaments polítics, ja que precisament, durant aquest temps he viscut l'etapa de regidor de govern al meu ajuntament, els anys 2007 a 2011, i per tant amb uns coneixements de la realitat de la vila, diferents entre abans, durant i després del meu pas per la casa de la vila.
La política m'interessa, però no com a professional, sinó com a ciutadà compromès, i d'aquí va venir la decisió de presentar-me a les eleccions municipals de 2007, i durant quatre anys vaig estar treballant per al meu poble, amb els encerts i els errors comesos, però en cap cas amb voluntat de servir-me'n. És per això que em dol i em fa tanta ràbia quan veig polítics que utilitzen els seus càrrecs per beneficiar-se'n econòmicament, caient, a vegades, en el pou de la corrupció.
Qui dedica una part de la seva vida a la política, de manera amateur, no tan sols no en treu un benefici econòmic, sinó que li suposa una pèrdua d'ingressos, un fet que no tothom sap veure i que fa que moltes persones posin tots els polítics en el mateix sac. Us asseguro que no tothom és igual.
Escriure un post diari m'ha disposat a ser crític de moltes actuacions i esdeveniments, a vegades amb una certa contundència, sens dubte gens objectiva, però sincera. Qui vagi per la vida defensant l'objectivitat quan s'opina dels més variats temes, enganya i s'enganya. El que és important és l'honestedat i saber reconèixer els errors, i jo n'he comès molts i en demano disculpes.
Acabo aquest post 3.000 felicitant als demòcrates per l'expulsió de Silvio Berlusconi del Senat italià. Tant de bo hi hagués més exemples a seguir. Tant de bo els corruptes fossin expulsats de la política. Tant de bo cap país, nació, municipi no fos governat per corruptes i delinqüents fiscals. Celebrem la bona notícia que ens arriba des d'Itàlia.
No sé si heu llegit la columna de Pilar Rahola, avui a La Vanguardia. Segur que els meus amics d'ICV no els haurà agradat massa, i parlar-ne en aquest bloc em pot costar una altra amonestació. Intento ser crític amb tots els partits polítics, i evidentment totalment subjectiu. Crec que no ho hauria ni de dir, però per si de cas.
Rahola és molt contundent, però l'esperit del text el comparteixo bastant. De fet ja n'he parlat en alguna ocasió, sobretot arran de l'aproximació d'ICV al Procés Constituent de Forcades i Oliveres, però segur que no de manera tan explícita i ben escrita.
Penso que la iniciativa de Forcades i Oliveres no és la millor opció en uns moments que necessitem sumar. Algú podrà dir que no resten, sinó que complementen, que aprofundeixen en el tema social, protestant contra la deixadesa, per no dir mala intenció, que fa que la classe humil cada vegada es trobi en situació més precària. Però hi hauria moltes maneres de defensar els mateixos principis, sumant.
Rahola parla de la iniciativa d'envoltar La Caixa, el mateix dia que es demana participar a la Via Catalana. Probablement hi ha gent per a tot, però potser sí que no calia fer-ho coincidir, a no ser que tinguin la intenció de posar-se d'esquena a la cadena humana.
Coincideixo amb Pilar Rahola que posats a escollir edificis, potser n'hi havia de més encertats i que tindria més sentit amb la proposta sobiranista. És molt fàcil carregar totes les culpes a La Caixa, i decidir que són els més dolents del món. No creieu que no hi ha un component de crítica fàcil excessiu? Tot el que fa La Caixa és pervers i és culpable del sistema econòmic vigent? Segur?
ICV com el PSC té dubtes existencialistes. El que passa és que la repercussió és diferent. Que el PSC trontolli afecta molt més la política catalana que no pas que sigui ICV qui es trobi amb dificultats. Estic d'acord que ICV no sap quin missatge donar per acontentar tots els simpatitzants que els poden votar. És per això que un dia fa una passa endavant en el camp sobiranista, i l'endemà camina cap al camp social, i d'aquesta manera aprofita la imatge de Forcades i Oliveres per mantenir la seva. El problema podrà venir el dia que Forcades i Oliveres deixin de brillar i el seu projecte quedi en un no-res. No ho desitjo, però té molts números perquè així sigui.
Encara que ahir, a la manifestació de la Diada, a més d'un li hauria agradat veure pancartes contra la política del govern català, aquesta possibilitat no es va donar perquè tots teníem clar quin era el motiu de la trobada. Això no treu que avui sorgeixin les protestes per les retallades, sobretot perquè afecten a àmbits delicats com són l'educació i la sanitat.
Perquè avui el govern català ha d'aprendre la lliçó d'ahir i posar fil a l'agulla, però nosaltres hem de tenir molt present quina política fa el govern de CIU, i valorar si aquest és el model de govern que nosaltres volem per al nostre poble, amb independència o sense.
És bo que no ens adormim, i sense donar la raó a aquells que diuen que la independència ara no toca, convé treballar perquè la crisi no sigui excusa per perdre drets i serveis. Hem de lluitar perquè les mesures per combatre la crisi siguin les justes i que no afectin només la població menys afavorida.
Per tot això necessitem que el PSC viatgi en el mateix vaixell. Ells també hauran pres nota de la resposta a la convocatòria de la manifestació d'ahir i no els interessa despenjar-se'n ni a nosaltres que quedin al marge. Com ja escrivia ahir, necessitem tots els seus dirigents, militants i simpatitzants. És un col.lectiu prou nombrós i ric, com per perdre'l o tenir-los en contra. Catalunya som set milions i no només el milió i mig que ens vàrem manifestar aquest dimarts.
Després de la votació del Pacte Fiscal al Parlament català, el següent pas és anar a Madrid a negociar amb el president del govern. Duran i Lleida és el polític de la coalició de govern encarregat dels assumptes de Madrid, però en aquest cas ens han dit que es vol una negociació entre presidents, per la qual cosa Duran i Lleida fa nosa.
Probablement és una sort que no sigui el líder d'Unió l'encarregat de negociar el Pacte fiscal, perquè, segons ha manifestat sempre, té molt clar que no vol cap tipus d'independència, i segons com es posin a Madrid, potser s'haurà de fer el pas que demanen els partidaris més extremistes.
Per ser justos amb Duran i Lleida hem de reconèixer que darrerament s'ha desmarcat força de la seva tradicional sintonia amb Rajoy, sobretot per la manera d'obrar i declamar del ministre Montoro. Tot i així, en la seva rivalitat amb l'alcalde de Vic, que aspirava a rellevar-lo dins el partit, és el tema de l'independentisme el que l'ha desmarcat, i li ha fet declarar en més d'una ocasió que està en contra de la independència. D'aquí les trobades amb en Pere Navarro, que, per cert, no el deixen tranquil.
Avui la premsa encara parlava de les reaccions dels partits polítics arran del seu posicionament davant el Pacte fiscal aprovat la setmana passada, destacant les declaracions d'Alícia Sànchez-Camacho que en forma d'amenaça, dissimulava la por de quedar despenjada de la política catalana, i perdre els punts que havia guanyat, i que li semblaven suficients per assentar el seu protagonisme a Catalunya.
La patata calenta la té el president Mas, on poc li ajudarà el seu ambaixador a la capital d'Espanya, el senyor Duran i Lleida, però els problemes de posició els tenen el PSC, a dins i a fora, i el PP català, aparentment compacte internament, però relliscant per fora.
Avui feia pena llegir segons quins comentaris a la premsa. Jo em pregunto: el govern i qui li fa costat s'ho pren seriosament o està jugant amb nosaltres. El senyor Duran i Lleida, s'ha sorprès de la reacció del ministre Montoro? Què esperava després de l'acord aprovat al Parlament català?
La proposta que es va aprovar al Parlament, hi estiguem a favor o en contra, és una declaració de guerra al centralisme espanyol que defensen PP i PSOE. No és estrany doncs que no els hi hagi agradat, o és que algú es pensava que ens aplaudirien i ens posarien l'estora vermella?
El president Mas, com a màxim responsable polític català, ha pres una decisió molt clara i contundent, i ara no pot fer marxa enrere, a no ser que vulgui dimitir. Els seus companys de viatge (ERC i ICV) no hi tenen res a perdre, perquè són partits residuals i representen a qui representen. Ara Mas haurà d'anar a Madrid a enfrontar-se al PP i al PSOE, sense el suport del PSC ni el PP català. Ho veiem bé?
Voldria pensar que el president ha calculat totes les casuístiques i que tenia clar que la primera reacció de Madrid seria la que ha estat, és a dir, que no li ha vingut de nou. Ara ens haurà d'explicar com continua el guió, perquè un altre fracàs, els catalans, no el podrem aguantar fàcilment.
Seguirem de prop els passos que realitzin el PSC i el PP català, perquè estic convençut que poden col.laborar en desenredar el possible nus en què ens trobarem. Continuo pensant que la solució ha de venir del màxim consens possible, i aquest encara no s'ha aconseguit. Les posicions intermèdies són molt complicades. Es va descartar la proposta de SI, una ruptura total, però també la del PSC, que el PP català, si més no, no hagués votat en contra. La posició adoptada no és ni això ni allò... Que no quedi en res.
Del PSC i el seu futur immediat se n'ha de parlar perquè ha de jugar un paper important al nostre país. La seva desinflada ha estat important, però ara cal recuperar l'espai perdut i treballar per un país de progrés, i assegurar un nivell de benestar d'abast general, prioritzant l'esforç per a les persones menys afavorides. És per això que els diaris van plens de la campanya promocional de cinc polítics per presidir el partit a partir del proper cap de setmana.
Segons es desprèn dels diaris, el meu escrit d'unes setmanes enrere, en què afirmava que Ros ho tenia difícil, pel fet de ser de Lleida, lluny de l'àrea metropolitana barcelonina, no anava gens desencaminat, i tot fa pensar que l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, és qui més suport té en aquests moments. Iceta entretant, tot i presentar-se amb la condició de ser l'única llista, no ha decidit retirar-se, i ens farà esperar fins al darrer moment per saber què pensa fer. Com ja he dit altres vegades, Iceta no vol desenganxar-se de la mamella i farà tot el possible i impossible per aconseguir estar a dalt de tot.
L'actitud d'Iceta és la que provoca rebuig de moltes persones cap als polítics de casa nostra. La seva incapacitat de reconèixer el fracàs i retirar-se a temps. Pocs són els polítics que ho han sabut fer, i això és una llàstima. Iceta, que ha estat un dels causants del fracàs recent del PSC, no ho vol admetre i continua lluitant per assegurar-se un lloc i continuar vivint de la política. Mentre quedin polítics com ell, el país no pot anar bé, ni la ciutadania acceptarà i respectarà els polítics.
Per altra banda, si llegim les respostes dels quatre candidats socialistes, a l'enquesta publicada a l'ARA d'avui diumenge, arribes a la conclusió que poques diferències hi ha entre ells i, en el cas del més ben posicionat, Pere Navarro, el canvi no es veu per enlloc, només s'aprecia el canvi de noms, d'alguns noms segurament, però no de mentalitat, per la qual cosa els socialistes de base continuaran estan marginats de la cúpula del partit. És una llàstima, ara que necessitem un PSC fort. C'est la vie!
Aquest senyor no em mereix cap respecte. És així com treballa per la independència de Catalunya? Si el futur de la Catalunya independent ha d'anar de la mà de persones com l'esmentat diputat, que no em moguin!
Sempre he manifestat el meu sentiment independentista, encara que m'hagi causat alguna crítica, sobretot quan vaig estar treballant per al meu poble, amb els meus companys socialistes, però també sempre he dit que hi ha catalans amb qui m'entenc molt menys que amb molts espanyols, i una bona mostra és el senyor López Tena, que sembla que hagi perdut els estreps.
La manca de respecte és intolerable i demostra la poca categoria de qui ho practica. Quan es tracta d'una persona pública, a qui han escollit per representar en una institució pública, el mal és majúscul i em provoca vergonya aliena. Si el senyor López Tena fos honest, hauria de presentar la seva dimissió irrevocable i anar-se'n a casa. La seva credibilitat, si encara en tenia, està per sota terra, i difícilment podrem confiar en la seva paraula i actuacions, a partir d'ara.
L'insult es rebutjable de totes totes, però si es dirigeix cap a un alt càrrec d'una institució del nostre país, com és la presidenta del Parlament català, mereix la reprovació de la pròpia institució, però també de la societat catalana que hi és representada. No hi ha cap tipus de justificació per faltar a l'honor de qui ocupa el segon lloc en rang d'autoritat de Catalunya. Quina Catalunya defensa el senyor López Tena? La Catalunya del treball, el respecte i la cohesió, o bé la Catalunya de les rates de claveguera?
Estic indignat, i el pitjor és que no penso que aquesta sigui la darrera vegada que el diputat utilitzarà la seva posició política, per insultar i menysprear qui no pensa com ell. Amb persones com López Tena no aconseguirem la Catalunya que la majoria de catalans volem. Senyor López Tena, retiris!
Des del primer dia, el conseller de sanitat de la Generalitat s'ha dedicat a posar nerviosa la ciutadania. Hi ha qui pensa que és aficionat als globus sonda, que li agrada analitzar les respostes de la gent als seus discursos, o més aviat titulars. D'altres pensen que és un bocamoll, que diu tot el que sent a dir, i es queda amb la part més sensacionalista, aquella que crida més l'atenció. Finalment hi ha qui el considera un inconscient, que és incapaç de valorar el mal que provoca i la sensació de provisionalitat a tot el que toca, fins i tot, per a la resta del govern.
Les darreres declaracions on apuntava la idea d'exigir una pòlissa d'assegurança privada en funció del nivell de la renda de les persones, ha provocat malestar pel que significaria de pèrdua del sentit universal de la sanitat pública. El portaveu del govern ha sortit a desmentir la possibilitat comentada pel conseller. El que ha quedat clar, però, ha estat que el conseller hi estaria d'acord, encara que aquesta no sigui l'opció del govern.
Tenim, doncs, un conseller que si pogués decidir la política sanitària a seguir, hauria tirat pel dret en més d'una ocasió, i el model sanitari del nostre país no tindria res a veure amb l'actual. No sé si seria un model millor o pitjor, però de ben segur que seria un model de sanitat privada, amb una pèrdua dels drets de la ciutadania, posant en perill el benestar de les classes menys afavorides. Potser seria el típic model d'un partit de dretes, però això, per ara, sembla que a Catalunya no té la majoria suficient.
El conseller Ruíz pot ser un bon professional de la medicina, però no pas un bon polític, perquè no ha entès que no pot destriar la seva persona i professió, de la figura i representativitat d'un conseller, membre del govern de la nació. Segons quins comentaris només es poden interpretar com a resultat d'una inconsciència política que no es mereix estar al capdavant d'una conselleria, i que el president faria molt bé de cessar.
Avui he anat molt de bòlit i no he arribat a casa fins havent passat mitja nit. De seguida, i abans d'escriure el post, he volgut mirar quines eren les darreres notícies i m'he trobat amb una que esperava, més que tot perquè ahir en parlaven els diaris digitals, però el protagonista em va recordar que era els sants innocents.
Avui ja no toca fer broma i avui s'han nomenat els secretaris generals del nou govern de la Generalitat. S'ha confirmat que el secretari general de cultural serà el primer tinent d'alcalde de l'ajuntament de Vic, en Xavier Solà, amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar alguns anys en temes culturals.
Penso que el lloc estava reservat per a ell, ja que reuneix molts dels requisits. A més de l'amistat amb el conseller Mascarell, que li ve de molt temps, Solà és una persona molt inquieta, amb molt bones idees i a qui res li fa por. És una persona que quan es proposa una cosa, l'aconsegueix, i a més el que fa té ressò i bons resultats. Vic ha tingut molta sort amb ell treballant dins l'ajuntament, en les diferents etapes en què hi ha estat, i més hagués fet si li haguessin posat les coses més fàcils.
En la distància, he perdut el dia a dia de la seva feina, però tot el que m'ha arribat ha estat positiu i no m'ha vingut gens de nou. A la inauguració del nou Teatre Atlàntida, l'alcalde de Vic va deixar ben clar que Xavier Solà havia estat l'ànima del projecte i gràcies a ell s'havia pogut fer realitat. (No sé si heu vist el nou teatre, perquè val la pena acostar-s'hi).
Estic convençut que amb Mascarell i Solà al capdavant de Cultura, es podrà fer molt bona feina. Perquè són persones que a més deixen pòsit, que no passen sense deixar una bona petjada, i això és el que interessa per a un país que ha d'anar endavant.
Des d'aquest meu racó internauta, felicito l'encert del conseller en nomenar Xavier Solà per treballar conjuntament per la cultura del nostre país. Al nou secretari general també l'enhorabona pel nou càrrec, una etapa més de la seva trajectòria política i professional.
Les reaccions polítiques als nomenaments de consellers i conselleres ha estat notícia tot el dia, deixant una mica al marge el partit de la selecció catalana de futbol contra Hondures que, per cert, he vist que ha guanyat per 4 a 0. Els sis partits parlamentaris a l'oposició han trobat excuses per etiquetar els diferents consellers i conselleres, amb una valoració global força baixa.
Mas havia creat moltes expectatives, proclamant que escolliria els millors, i ara tothom hi diu la seva. Jo, si em permeteu, també hi diré la meva, tot i que penso que s'ha de deixar treballar abans d'opinar, i en tot cas només apuntar aquelles vibracions que els diferents currículums m'han provocat.
Ahir ja comentava que el fitxatge de Mascarell era arriscat, una aposta prou valenta amb resultat incert, però malgrat tot ho veig bé i estic content que sigui novament conseller de cultura. Els meus companys socialistes no ho veuen igual, i suposo que es pot entendre. Segur que seria bo pensar en una recuperació del PSC, però... ho veig tan complicat...
La consellera de justícia és tota una sorpresa. De fet els diaris, a part d'anar de bòlit per trobar una fotografia, només n'han parlat per recordar el seu paper en la prohibició de la consulta d'Arenys de Munt. Sembla ser que té un currículum universitari prodigiós, però caldrà veure quin serà el seu paper al capdavant de la conselleria. Jo guardo molt bon record del conseller Vallès i la consellera Tura. Penso que té el llistó molt alt.
Dels ex consellers i ex consellera els partits ho consideren més del mateix. Si us haig de ser franc, no recordo la seva gestió durant el mandat pujolista, però és lògic que Mas vulgui tenir uns quants dels seus i amb experiència. Les circumstàncies no són les mateixes i la seva actitud pot ser diferent.
Tampoc es tracta de fer una exposició exhaustiva. Ja he dit que caldrà veure com treballen, però en tot cas afegir que tinc certs dubtes amb el nou conseller de salut. D'entrada les opinions no han estat massa favorables i la conselleria té molta feina pendent, i a més el criteri pot canviar totalment. M'agradaria poder-ne parlar amb els meus amics Enric i Teresa. Ah! i demà el nomenament de directors i secretaris generals.
Avui s'ha produït el canvi de president de la Generalitat, amb la confirmació de la notícia que sortia ahir de la conselleria de cultura en mans de l'encara socialista Ferran Mascarell. Mas ha complert la promesa d'incorporar independents al seu primer govern i aquesta tarda ha donat els noms que faltaven. La menys coneguda (la premsa hores d'ara encara no té fotografia per il·lustrar-la) la consellera de Justícia, substituta de Montserrat Tura.
A partir d'avui Artur Mas és el meu president i caldrà seguir de prop, tot desitjant que governi amb responsabilitat i sàpiga fer front a tots els obstacles que es trobarà pel camí, el primer dels quals ja s'han deixat sentir aquest migdia a la plaça Sant Jaume. Em refereixo a quatre exaltats i impacients que reclamaven la independència. Probablement esperaven que Mas proclamés la monarquia independent de Catalunya des de dalt el balcó.
M'agradaria que el PSC posés ordre a les seves files i fos capaç de liderar una oposició constructiva, vetllant principalment perquè no es retalli la despesa social. També m'agradaria que fos capaç de contribuir en la governabilitat del país, defensant els interessos nacionals davant els atacs forans.
Ja sé que molts socialistes no han vist bé la decisió de Mascarell, però tampoc se l'ha tractat massa bé darrerament i és lògic que davant el dubte, optés per fer govern. El repte és gran, perquè la història de CIU al govern no destaca per la seva política cultural, i caldrà veure com encaixa la seva formació socialdemòcrata en el govern de CIU.
Dimecres hi haurà la presa de possessió dels consellers i conselleres, i a partir de llavors veurem desfilar molts càrrecs de confiança i alts càrrecs. Hi ha ajuntaments que els estan preparant el lloc. D'altres hauran d'anar a la privada, i alguns potser passaran a engruixir la taxa d'atur. S'apropen dies de canvis, i jo sempre penso que els canvis han de ser per a millor.
Avui saltava la notícia de les converses del president electe Artur Mas i l'exconseller socialista Ferran Mascarell, on presumiblement el primer li oferia la possibilitat de ser el seu conseller de cultura. Mas va dir que buscaria els millors per a les seves 12 conselleries, i que n'hi hauria d'independents. Si Mascarell acceptés la proposta, no estaríem parlant d'una persona independent sinó d'un militant d'un altre partit a l'oposició.
A partir de la notícia s'han pogut llegir i escoltar diferents opinions a favor i en contra, a part de les aportacions als xats d'Internet. Mascarell és un bon polític i ho ha demostrat sempre que ha tingut alguna responsabilitat. També és cert que té els seus enemics, a part dels adversaris polítics, la qual cosa fa que la notícia no passi gens desapercebuda.
No fa gaires dies podíem llegir que Mascarell estava interessat en la política municipal de Barcelona, i el seu nom figurava com a substitut d'Hereu a l'alcaldia de la capital catalana. Hereu, però està molt aferrat al lloc i difícilment es deixaria sorprendre, tot i que les enquestes el donen com a perdedor davant del cap de llista convergent, el senyor Trias, i que les mateixes fonts col·loquin en avantatge Mascarell.
Sembla ser que la decisió es prendrà dilluns després de la presa de posició de president d'Artur Mas. Aquest cap de setmana, doncs, haurà estat de reflexió total per part dels dos protagonistes. Per una banda Mas haurà de pensar si la proposta és encertada o bé massa agosarada, i per part de Mascarell, si acceptar la proposta posa en qüestió la seva pertinença al Partit dels Socialistes Catalans.
La meva opinió és que Mascarell podria ser un bon conseller de Cultura, fins i tot en un govern presidit per Artur Mas, sempre i quan tingués llibertat d'actuació i no es trobés gaire encotillat. Mascarell és pragmàtic, escàs en elogis i manifestacions, però pràctic a l'hora de portar a terme la seva política. Persones del PSC preferirien veure'l com alcaldable per Barcelona, i veuen en l'actuació de Mas una manera d'assegurar que Hereu sigui l'alcaldable socialista i faciliti que Trias pugui obtenir la victòria a Barcelona.
Suposo que en no ser una persona de partit, no em pressuposa cap problema un fet com el que es presenta amb aquesta proposta de govern, i per això veuria molt interessant que Mas la mantingués i Mascarell l'acceptés. De totes maneres això ho haurem de veure demà, quan coneguem el desenllaç de la notícia.
Fa una estona m'ho deia un amic que ha passat per casa. Ha arribat el canvi i ara tot funcionarà. M'acabo de connectar a Internet i veig que fins i tot el Tribunal Constitucional ha desestimat els recursos del defensor del poble i de la comunitat de La Rioja. Ho veieu? ja ho tenim tot solucionat!
Si us haig de ser franc, només per deixar d'escoltar segons quins periodistes i llegir-ne uns altres, ja val la pena el canvi. De fet des del primer dia del pacte d'Entesa, certs informadors no han parat de posar llenya al foc. Finalment han aconseguit que el Tripartit sigui fora. De totes maneres, com que hi ha gent que necessita empastifar contínuament, encara es podran agafar a les eleccions municipals i continuar la seva tàctica fins aconseguir que tot sigui monocolor. Llavors, però, ens avorrirem i haurem de buscar excuses per passar el temps.
No he pogut seguir la sessió del Parlament, però he vist que ni PP ni PSC volen posar les coses fàcils a Mas, i fins i tot amenacen en votar en contra en la segona convocatòria. Tot plegat es tracta de seguir el joc democràtic que el nostre sistema ens permet, però és evident que l'única opció vàlida és nomenar Artur Mas president de la Generalitat. Tota la resta crec que sobra, no pas perquè no sigui interessant conèixer què farà a partir d'ara, sinó perquè ara pot prometre tot el que li sembli, però després veurem en què queda tot plegat.
El canvi que viurem ara no tindrà res a veure amb el canvi que hi va haver fa set anys. Llavors portàvem 23 anys de CIU, en què tot s'havia anquilosat, amb vicis acumulats, sense transparència ni cap possibilitat de participar. En aquells moments hi havia la necessitat de canviar la manera de fer política, acostant-la a les persones i perdent aquella actitud paternalista que ens feia fills sotmesos a la voluntat del pare.
Els anys de govern del Tripartit, amb els encerts i els errors comesos, ha servit perquè la societat es fes gran, assolint la majoria d'edat. El govern s'ha humanitzat i fins i tot s'han vist reflexos de transparència i participació. El canvi que ara viurem no pot ser de tornar a la situació inicial d'ara fa set anys, sinó de millorar allò que no s'ha fet prou bé, sense oblidar que la ciutadania vol estar assabentada del què passa. No podem suportar més secretismes i encara menys corrupteles.
El canvi que portarà Mas ha d'anar en la línia d'enfortir el govern català, ajudar-nos a sortir de la crisi econòmica que no ens ha dut el Tripartit, sinó que l'ha patit, fer ressaltar els nostres valors i mèrits com a poble, amb voluntat d'estat, sense posar en perill la cohesió social que és bàsica per a qualsevol projecte que vulguem endegar a la nostra societat.
Caldrà estar atents quins són els socis naturals del grup en el govern, i observar si realment es creu les paraules que pronuncia, sobre la necessitat que el PSC jugui un paper important en aquest canvi de govern. Oblidar-se del PSC seria tan erroni com ho ha estat per al Tripartit, oblidar-se de CIU.
Una de les coses que hauríem d’haver aprés en aquests moments de crisi econòmica és la contenció de la despesa. Si mirem un temps enrere, quan encara no sentíem parlar de crisi, ni somiàvem que ens hi poguéssim trobar, observarem que tot plegat era una disbauxa i havíem assolit un nivell de despesa innecessària que en aquests moments ens hauria de fer caure la cara de vergonya.
Recordo la meva infantesa en que vivíem d’una manera més austera, sense gaires capricis, ni demanant peres a l’om. Sabíem què podíem esperar de casa, dels nostres pares, i no exigíem més. Els regals eren mitjons o samarretes, necessaris per a la nostra vestimenta, i les joguines les imprescindibles per no castigar la nostra infància. Donàvem valor a les coses, i no desaprofitàvem res que comportés sacrifici.
Hem comprovat que els temps han canviat i de quina manera el nostre cos s’acostuma a consumir sense fre i per això li resulta tan difícil adoptar una actitud restrictiva del consum, un planificar millor la despesa per tal reduir-la en la part supèrflua. I això passa a casa, a nivell familiar, però també en el món de les empreses i a l’administració pública.
Durant massa temps hem viscut de la rifeta, en què tot ens venia de cara i érem capaços de comprar-nos un pis, el cotxe i viure alegrament sense posar límits. Hem deixat de ser austers i hem esdevingut uns consumistes impulsius.
Les empreses tampoc han avançat en l’aplicació de mesures eficients a la seva producció, els costos de producció o de gestió s’han disparat i el marge de benefici ha evolucionat gràcies a la forta demanada. L’administració tampoc ha tingut un no com a resposta a l’hora de crear nous serveis i esdevenir més depenent d’unes despeses de manteniment que s’acumulen. Li hem exigit una sèrie de comoditats que, per fer-nos contents, ens han satisfet.
Si bé és cert que perquè l’economia rutlli és necessari el consum, no cal que aquest estigui desorbitat, ni superi les previsions més optimistes de creació de riquesa. No es pot confondre consumir amb tirar per la finestra tots els estalvis.
L’educació familiar és important que tingui en compte aquesta formació, per no acostumar els nostres fills a gastar tot el que es té a la butxaca, sobretot quan encara no n’entren, fruit del treball. S’ha d’ensenyar a fer un bon ús dels nostres diners, per una necessitat econòmica, però també per créixer sense dependència del diner.
Amb la crisi, doncs, de cop i volta ens hem vist obligats a estrènyer el cinturó, però això no ha estat fàcil i moltes famílies han vist reduïts els ingressos familiars, i s’han vist obligats a deixar, fins i tot, la seva llar per trobar-ne una amb un lloguer més mòdic, o retornar l’habitatge hipotecat sense possibilitats de realitzar els pagaments.
L’administració també ha d’aprendre de la lliçó i començar a saber dir no a segons quines demandes, sense por a les conseqüències electorals, sinó amb coherència amb la realitat econòmica i les possibilitats financeres de l’entitat pública.
Les eleccions al Parlament de Catalunya vénen, a la meva manera de veure, condicionades per les consultes sobiranistes que es varen organitzar al territori català, i probablement tenen també l'ajuda de la sentència del Tribunal Constitucional al recurs presentat pel Partit Popular espanyol. D'alguna manera els partits s'han definit en temes que sovint fa por de parlar-ne clarament, i s'acostuma a deixar més o menys ocult perquè no provoquin desbandades.
El Partit Popular s'ha tret la son de les orelles i està intentant demostrar que no és necessari votar l'opció de C's, perquè ells són prou clars defensant la unitat de l'estat i de la llengua castellana. El PP vol créixer per donar ales als seus seguidors i animar-los per a les properes eleccions generals. Rajoy està present a Catalunya perquè creu que la seva victòria depèn en gran mesura del creixement de seguidors a Catalunya.
Per la seva banda Montilla, ahir ja en parlava, ha deixat clar que vol una Espanya federal i rebutja el pacte a tres amb partits que estan per a la independència. Dóna a entendre que sacrifica les possibilitats de continuar governant, per aconseguir una consistència més gran amb les idees clares, sense embuts ni enganys.
ERC necessita convèncer els seus afiliats i seguidors que l'única alternativa per a la independència són ells i no pas les opcions que han aparegut darrerament amb Carretero i Laporta al capdavant, però que malgrat l'enrenou a Internet, les estadístiques no els donen presència al Parlament. ERC ha governat i per tant ha rebut el desgast que tenen els partits que o bé no existien o estaven a l'oposició. El canvi de líder els pot ajudar a donar més força el seu discurs electoral i convèncer que ara ja no poden pactar amb grups que no defensin clarament l'autodeterminació i la independència de Catalunya.
CIU és el més ambigu en el seu discurs. Va de guanyador, perquè així li auguren les estadístiques, i per això evita definicions massa evidents que pugui fer dubtar els seus simpatitzants. CIU realitza la campanya dels que se senten guanyadors i engresca els que, sense tenir gaire clares les idees, es volen apuntar a l'equip guanyador. Ningú sap amb quina força exercirà per aconseguir el referèndum d'autodeterminació, ni com influirà a Madrid per aconseguir més autogovern per a Catalunya. La indefinició de CIU li pot donar més vots, encara que ens deixi un país a les palpentes.
Qui té més a perdre és ICV a qui li interessaria reproduir el tripartit, com a única possibilitat de seguir en el govern de la Generalitat. Tot fa pensar que els resultats electorals li donarà el sostre mantingut de seguidors fidels, incapaços d'engrescar a més gent, però sense perdre els incondicionals.
C's, com deia més a munt, necessita aixecar la veu i distanciar-se del PP. Convèncer els dubtosos que només ells defensen la unitat d'Espanya des d'una posició ambigua entre dreta i esquerra, depenent de les persones i de les agrupacions que tenen escampades arran del territori català.
L'entrada de nous partits al Parlament passa per les opcions independentistes de Laporta i Carretero, la primera sense cap transparència del model de país que vol, al marge de la seva independència, i la de Carretero més definida, però amb molts dubtes després del seu pas per la política dins les files d'ERC. Per acabar hi ha la Plataforma del vigatà Josep Anglada que pretén entrar al Parlament amb l'única obsessió dels mals de la immigració i que li va donar bons resultats a les passades eleccions municipals.
El president Montilla ha d'actuar decidit perquè té els dies comptats (políticament). La seva relació amb el PSOE i la seva condició de president de la Generalitat no li permeten actuar rauxosament, ni perdre els papers, però no pot abaixar el cap una i altra vegada. Al president només li val assumir el paper de la gota malaia per aconseguir per la via democràtica la recuperació dels nostres drets i un autogovern d'acord amb la realitat de la nostra nació.
Un paper difícil i que pot ser considerat inútil per alguns, en què no pot defallir en l'intent ni deixar-se dominar per l'adversitat. Només amb tenacitat, idees clares i utilitzant la via política, podrà aconseguir que se'ns reconeguin els nostres drets posats en dubte i menystinguts per una sentència d'un Tribunal Constitucional moralment deslegitimat.
L'encaix de la nostra nació ha de ser possible en una Espanya oberta democràticament, positiva i reformada, lluny de l'Espanya que representa el PP o el PSOE més oxidat. És per això que el president Zapatero té una gran responsabilitat en aconseguir que Espanya entengui la singularitat de la nació catalana, la defensi davant tota la crítica dipositada en el marc del nacionalisme espanyol.
Montilla té la responsabilitat de fer créixer el nombre de catalans convençuts de la seva catalanitat, al marge de la llengua i sentiment identitari, per aconseguir sumar més força davant els atacs dels espanyols ultraconservadors i centralistes. És el president Montilla qui pot animar molts catalans a formar part del projecte nacional, molt més que veus excèntriques que discriminen, censuren i divideixen els catalans, en funció de la seva cultura i manera de pensar.
Com en tota foguera és important la feina dels branquillons, però qui assegura la seva continuïtat és el tronc massís i sec que proporciona les brases, també en la construcció de la Catalunya lliure i rica cal un partit fort, convençut, concorregut i amb les idees clares, a qui li hauran precedit minories més arrauxades. Però tot això s'ha de demostrar i no s'improvisa. Això és el que esperem els milers de persones que no ens volem deixar portar pels encanteris, sinó que volem resultats ferms, i decisions valentes.
Si bé ens passem la vida titllant el president del govern espanyol de poc seriós i d'actuar de manera improvisada, n'hi ha d'altres que sembla que estiguin jugant amb nosaltres, demostrant una vegada més que no tenen capacitat per estar al davant d'un govern. Des de l'oposició es poden permetre certes lleugereses, però davant la responsabilitat de governar cal ser molt meticulosos i, sobretot, deixar-se d'històries. Arran de l'actuació de la cantant Noa als actes institucionals de la Diada de l'Onze de setembre, el partit d'ICV ha manifestat el seu rebuig argumentat per unes declaracions contra els Palestins. Ningú podrà criticar que un partit es pronunciï políticament contra un estat o bé a favor, i més quan el litigi que ens ocupa ocasiona tantes víctimes humanes. Cap partit polític pot ignorar el que està passant a Palestina, sinó que està obligat a pronunciar-se contra els atacs a la llibertat i els drets humans, i a la pròpia vida de persones sense culpa. Una altra cosa és com i quan ho ha de fer. Resultat ridícul i poc seriós que un partit que forma part del Govern, es manifesti de la manera que ho ha fet ICV, quan la persona rebutjada ha estat convidada pel mateix Govern. Si tan criticable és l'actuació de la cantant jueva Noa, el partit s'hauria d'haver pronunciat a l'hora de decidir la seva invitació a l'acte. El govern tripartit ha trontollat moltes vegades per culpa de la inseguretat i els problemes de relació entre els tres partits polítics. Montilla ha conduït amb més encert que no pas Maragall, l'equilibri de les tres forces polítiques, però de tant en tant surt algú d'ERC o d'ICV (també del PSC) amb un ciri trencat, que dóna una pobre imatge de qui té l'encàrrec de governar el país. Ens falta serietat i també unitat. Una unitat que reclamem a les forces de l'oposició, però que abans que res convé que l'assoleixin els membres de l'Entesa. Deixem que les singularitats i extravagàncies les facin els extraparlamentaris, i des de dins treballem per aconseguir aquella unitat que ens ha de permetre recuperar els nostres drets com a poble sobirà.
Ja fa mesos quenomés sentim a parlar de problemes de finançament per l’incompliment, per part de l’Estat espanyol, de la lletra de l’Estatut; de crisi financera generalitzada amb fortes oscil·lacions a la borsa i caigudes rècord; de l’explosió de la bombolla immobiliària que feia tant temps se’n parlava i que ha acabat passant; de la manca de liquiditat de la banca per un abús en les hipoteques atorgades amb un excés de risc; d’expedients de regulació d’ocupació que faran créixer el nivell d’atur...El marc en què ens movem no és gaire propici a les alegries, ni a plantejar gaires aventures, i és una llàstima perquè el nostre país encara té molts reptes a assolir, i no acaba de trobar la manera de portar-los a terme.
Fa anys que arrosseguem dos projectes emblemàtics, dues lleis estrella del nostre Parlament, el text de les quals encara es troba en fase d’esborrany, o en el fons d’un calaix mig perdut. Em refereixo a la Llei de la divisió territorial de Catalunya, i a la Llei electoral catalana. Són dues lleis que havien de significar un canvi important en l’organització territorial i en l’adaptació jurídica a la realitat del país, dues lleis que necessiten que algú les recuperi i aconsegueixi posar-les sobre la taula.
Si bé és cert que en el desplegament territorial que l’administració realitza es té en compte les set vegueries, com a substitutòries del mapa provincial, la llei no ha avançat més i queden molts dubtes per resoldre i moltes preguntes sense resposta. Quin paper es dóna als consells comarcals? De quina manera es millora la relació entre pobles i fins on es vol arribar en el marc de les mancomunitats de serveis?...
Des que Catalunya recupera l’autogovern, amb més o menys autonomia, no hem estat capaços d’elaborar una llei electoral pròpia, adequada a la nostra realitat i tot fa pensar que ho tenim difícil, sobretot a partir de l’aprovació de l’actual Estatut en què l’aprovació d’una llei electoral requereix la majoria qualificada, la qual cosa obliga a una entesa de les dues principals forces del Parlament català, una entesa que es fa difícil mentre tots els partits només vulguin donar suport al model que els beneficia, comparant-ho amb el model actual, i no tinguin en compte el benefici que pot representar per al conjunt del país.
El Parlament va encarregar l’elaboració d’una proposta de llei electoral catalana, a un grup d’experts de la confiança de les forces polítiques presents al Parlament català, i es va fer la feina, aconseguint el consens. La proposta es va entrar al Parlament, però mai més se n’ha parlat.
És a partir d’aquesta proposta consensuada dels experts, que la Plataforma Ciutadans pel Canvi proposa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), perquè la ciutadania pugui participar activament en l’elaboració d’una llei, de manera que no només estigui a les mans del govern i dels grups parlamentaris.
La ILP, segons la Llei 1/2006, de 16 de febrer, és el mecanisme previst jurídicament perquè la ciutadania pugui introduir al Parlament, la discussió de temes que poden ser d’interès ciutadà, i que no han estat plantejats per les forces polítiques parlamentàries. Es tracta d’entrar la proposició de llei a la Mesa del Parlament, amb un mínim de 50.000 signatures autenticades, que s’hauran de recollir en el termini de 120 a 180 dies. La Mesa del Parlament, un cop examinada la documentació pertinent, té quinze dies per admetre o no a tràmit la proposta de llei.
La Plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC) té la intenció de recuperar el text de la proposta de llei electoral elaborada pel grup d’experts, incorporar-hi algun element que millori el grau de representativitat, i també les facilitats per a la ciutadania a l’hora d’emetre el seu vot, i iniciar el procés d’una ILP. L’objectiu és aconseguir que el Parlament català es pronunciï sobre la voluntat o no de tramitar la llei electoral i desencallar d’una vegada aquest tema.
La proposta dels experts amb els afegits de CpC incorpora el concepte de llistes desblocades, en què els electors tenen l’opció de marcar els candidats que prefereixen d’una llista determinada; la variació en el nombre final de parlamentaris escollits en funció de l’índex de participació, i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya per garantir la transparència de tot el procés electoral.
La proposta de llei electoral persegueix tres principis irrenunciables: participació, representativitat, transparència. No podem ignorar els problemes que ens afecten, però tampoc renunciar al model que més s’ajusta a la nostra nació, a la nostra gent. El dia 7 de novembre, a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita, podrem debatre-ho a fons.
Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, del mes de novembre
Mai he presenciat una cursa de braus, ni tampoc els correbous típics del sud del país, les meves referències són el que he pogut veure a través de la televisió i en tinc ben prou i de sobres. La llei aprovada al Parlament coixeja des del moment que salva els correbous, i ja tenim prou incoherències en la política catalana com per afegir-n'hi una altra.
