Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

El nanisme i les corrides

Avui he llegit una notícia que m'ha fet pensar una mica. Es tracta de la decisió del Consell de Ministres de prohibir els espectacles taurins amb participació de persones amb nanisme. Certament, aprofitar una discapacitat com pot ser el nanisme per fer-ne mofa no s'hauria de permetre, i sancionar-ho si és el cas. La notícia afegeix que el ministeri disposa d'un programa d'inserció laboral per aquestes persones que s'han vist obligades a participar en aquests espectacles, i això és important tenir-ho en compte.

Es tracta de trobar feines per a tothom i que aquestes persones afectades per aquesta discapacitat no hagin de guanyar-se la vida havent de suportar les rialles burlesques dels espectadors. Una altra cosa és que siguin protagonistes de pel·lícules, sempre i quan no serveixin d'escarni.

De totes maneres jo preferiria que la notícia fos més curta i de més gran abast. M'agradaria haver llegit que el Consell de Ministres havia decidit prohibir els espectacles taurins. Gaudir i passar l'estona alegrament tot contemplant el sofriment d'unes bèsties ho trobo una animalada i no s'hauria de permetre. Que no em vinguin a dir que és una festa tradicional i que s'ha fet tota la vida. Aquestes excuses no em serveixen.

Però no siguem hipòcrites i només mirem la palla a l'ull dels altres. Hi ha una bona colla de catalans que gaudeixen fent patir els toros, en un país on les curses de braus estan prohibides, però no els correbous, amb bous embolats o capllaçats. Això sí que és cultura! I la raó que donen els defensors d'aquestes celebracions és la mateixa que els espanyols que defensen les corrides. 

Al final, la meva conclusió ha estat que sovint critiquem les coses de manera molt superficial sense adonar-nos que nosaltres la caguem en moltes coses que ens semblen tan naturals. Els altres ho fan molt malament. Nosaltres, gràcies a Déu, som la perfecció.

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Atenció amb les ordenances

El desconeixement d'una ordenança no ens eximeix de respectar-la i ens exposem a ser sancionats. No valdrà dir que no ho sabíem. D'aquí la importància de conèixer com es regula la convivència al nostre lloc de residència per evitar malentesos. I també és bo que les ordenances que s'aproven tinguin sentit, siguin lògiques i no estranyin a ningú. Si ens basem en el sentit comú potser no es caldrà conèixer la lletra petita de les ordenances, perquè les seguirem fil per randa.

Quan s'aprova una ordenança no només hi ha l'obligació de respectar-la, sinó que també cal fer-la respectar. Sovint ens adonem que una vegada aprovada l'ordenança el govern de torn no en fa el seguiment i esdevé paper mullat. Sempre he dit que si no som capaços de fer-la complir és millor no aprovar-la.

Avui llegia que durant aquest hivern el nostre govern municipal redactarà una ordenança on es prohibeixi fumar a les platges. Com a no fumador i que em molesta trobar-me en un lloc on es fumi, ho trobo bé, però també m'imagino el cas que se'n farà si no es decideix fer un control exhaustiu i sancionar qui ho incompleixi.

Tenim exemples recents de noves ordenances o modificacions d'aquestes que se'm fa difícil creure que s'hi estigui a sobre. L'ús dels patinets elèctrics va experimentar un augment d'usuaris prou important per a posar-hi ordre. La majoria dels municipis ho han incorporat a les seves ordenances, però la feina posterior és controlar que es compleixi el que està escrit. No es pot circular per les voreres, ni anar contra direcció, ni pujar més d'una persona en un mateix patinet, o no portar casc. Aquestes són algunes de les obligacions que s'han de complir i que comporten sanció si no es respecten. Doneu una ullada als nostres carrers i digueu-me què en penseu.

Tinc molt clar que el civisme és la clau de l'èxit d'una societat. Si tothom pensa en els altres per evitar molestar-los, i procura seguir les normes per estalviar-se maldecaps, la cosa rutlla. Però no acostuma a passar. Hi ha massa gent que si no perilla la sanció econòmica, fa cas omís de les ordenances. Si no es controla el seguiment correcte d'aquestes, el més fàcil és que tothom les menystingui. O ens posem seriosos, o deixem que sigui xauxa i no ens imposem més obligacions. 

Màrqueting telefònic no desitjat

Subscric l'article de Fernando Trias de Bes, al diari ARA, demanant que es prohibeixi, per llei, el màrqueting telefònic, i no limitar-se a regular-lo o moderar. Estic fart de les trucades que no m'interessen i que no tinc manera d'evitar. També, com diu l'articulista, em vaig donar d'alta a la llista Robinson, però em continuen trucant. No sé si sense ser-hi inscrit em trucarien més que ara, però són massa les trucades que rebo diàriament.

No pot ser que els ciutadans hàgim de patir aquesta invasió de trucades, que ens molesten i que no desitgem. Fins i tot a les empreses amb qui tinc alguna mena de contacte, els demano que tot allò que em volen explicar per telèfon, m'ho passin per escrit. A diferència de les trucades, els escrits els llegeixes, si vols, quan et ve de gust, i no t'interfereixen a la vida diària.

Entenc que en un món amb tantes mancances reguladores i amb uns resultats sancionadors tan minsos, reclamar que et deixen de fer trucades no desitjades és una utopia. Malgrat això, no es pot deixar de denunciar-ho i exigir més contundència en la defensa de la població, davant d'aquest abús comercial.

No cal dir que al costat d'aquest màrqueting telefònic hi ha una massiva tramesa de notificacions, correus electrònics i missatges fraudulents, que només busquen la manera d'enganyar-te i estafar-te. Això és molt més greu, i caldria encara més esforços per reduir i, a ser possible, eliminar. Entre una cosa i l'altra, no vivim tranquils i ens genera un sentiment de desconfiança que fins i tot ens fa col·locar empreses de bona fe en el sac dels malintencionats.

Reitero que escrivint aquest post tinc la impressió d'estar cridant al desert, però sento la necessitat de protestar públicament contra aquesta manera d'emprenyar-nos i intentar, alguns, vendre'ns allò que no desitgem comprar, i d'altres, enredar-nos per buidar el nostre compte corrent.

Prou trucades!

Estic fart de rebre trucades falses, oferint-me feina, o millores en la facturació de la llum o del telèfon. Trucades que només despenjar ja et comencen a voler estafar. M'he tornat maleducat! Jo sempre em disculpava abans de penjar el telèfon i deixar a alguna persona amb la paraula a la boca. Ara he canviat i no m'ho penso dues vegades.

I de la mateixa manera que rebo trucades diàries, tot i que em vaig inscriure a la llista Robinson, també m'omplen la bústia del correu electrònic amb correus falsos sobre paquets no lliurats, o premis sensacionals que tinc l'ocasió de rebre. Sense obrir-los, procedeixo a bloquejar-los, però no en trec res, perquè les adreces des d'on s'envien aquests correus es van creant i sempre són diferents.

Tot plegat és molt feixuc i emprenyador, i sempre he pensat que des del govern s'hauria de buscar la manera d'evitar que aquesta plaga es vagi estenent i sigui cada vegada més asfixiant. Tot això sense parlar de les persones que, innocentment, són estafades. Els que hem après a malfiar-nos de tot, ens en sortim prou bé, encara que preferiria pensar que tothom és bo.

Avui he llegit la notícia que el govern prohibirà que les empreses truquin des de mòbils, per intentar controlar qui fa la trucada i, si aquesta no és correcta, poder-les denunciar. Se m'escapa si la mesura serà suficient per alliberar-nos de la pluja de trucades. Espero i desitjo que sigui així, i que no hi hagi cap més companyia elèctrica, telefònica o del gas, que em truqui per enredar-me. Si vull canviar de companyia, ja els trucaré jo!

Tampoc necessito trobar feina. Soc pensionista i intento gaudir de la vida, recordant els meus anys treballats, sense que ningú em compliqui la vida, que jo sol ja me l'acostumo a complicar.

És cert que des de les institucions i entitats bancàries ens bombardegen amb avisos que no caiguem en la trampa, però cada vegada les estafes són més sofisticades i no tothom té les antenes en alerta les vint-i-quatre hores del dia. Encara que només sigui per evitar haver de penjar el telèfon, val la pena trobar-hi solucions. Esperem que sigui efectiu!

Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

La llengua d'ús al Ple municipal d'Arenys de Mar

Tot i la força que en el seu moment va tenir, a nivell català, el partit polític de Ciutadans, a la nostra vila no han aconseguit mai entrar al Consistori, tot i que ho han intentat. Desconec si en aquesta ocasió ho tornaran a provar, malgrat estiguin passant per hores baixes arreu del país. 

En aquest mandat que s'acaba, tampoc el PP, que ha governat en diferents ocasions, pactant amb Convergència i Unió, i també amb el PSC, no va poder entrar a l'Ajuntament, probablement per la lluita que va patir amb Ciutadans. M'imagino que ara tenen esperances de recuperar un lloc al Ple municipal i, si és possible, ser determinants a l'hora de pactar majories.

Sigui perquè Ciutadans, declarats enemics de la llengua i cultura catalanes, no ha tingut presència a l'Ajuntament, o bé pel tarannà dels regidors i regidores del PP a Arenys, el cas és que la llengua castellana no ha fet acte de presència, tret d'algunes excepcions de regidors castellanoparlants.

En el darrer Ple municipal, va ser un regidor del PSC qui va emprar la llengua castellana, sorprenent a molta gent. Una llengua que és molt freqüent als carrers i places de la vila, però que no s'acostuma a utilitzar en sessió plenària. La pregunta que alguns es varen fer és si es tractava d'una estratègia, en vistes a les properes eleccions, o simplement perquè és la llengua amb què se sent més còmode el regidor en qüestió.

L'atac visceral contra el català que practiquen polítics catalans del PP i Ciutadans, avui ho hem vist a l'Eurocambra, ens recorda els anys del franquisme i la prohibició de parlar-lo en públic. Si bé hem de respectar que una persona utilitzi la llengua amb què es troba més a gust, quan s'hi barreja intencionalitat política i, sobretot, atac directe contra l'ús del català, és lògic que s'aixequin les alarmes i que no tothom ho accepti de bon grat.

No sé què passarà en el futur, i si el castellà serà més present a la casa de la vila, sobretot si torna el PP, i posa en pràctica el que darrerament acostuma a fer gairebé sempre al Parlament català o a la majoria d'ajuntaments on hi té presència, o si el PSC canvia d'estratègia i també de llengua.

Els catalanoparlants estem tan farts d'haver de justificar-nos per utilitzar el català a molts llocs oficials, i fins i tot en serveis privats, i que a sobre t'acusin de prohibir la llengua castellana, que arriba un moment que tens ganes de dir prou. És per això que estarem a l'expectativa de quina és la direcció que prenen les coses i si resulta que a partir d'ara hi ha una altra dinàmica a les sessions plenàries a Arenys de Mar.

La revolta iraniana i la llei de desordres públics agreujats

Des del mes de setembre han estat moltes les dones que s'han manifestat a l'Iran en contra de la presidència del país, arran de la mort d'una jova detinguda per la policia de la moral, acusada de portar malament el vel del cap. Com se'ns va informar, la noia va morir a la presó i això va desencadenar multitud de protestes al carrer, en un país on sortir a manifestar-te et pot ocasionar la mort.

Les dones de l'Iran han estat valentes pel risc que suposava enfrontar-se al poder autocràtic del país, i la força emprada per la policia per dispersar les manifestacions, causant moltes morts. Al final, però, tot fa pensar que l'atreviment de les dones iranianes haurà tingut una recompensa que pot canviar una mica la vida en aquell país. Segons he llegit a la premsa, el fiscal general del país ha anunciat el desmantellament de la policia de la moral, i també que es revisaria la llei per modificar la regulació de l'ús obligatori del vel musulmà.

Caldrà seguir com evoluciona tot plegat, però d'entrada sembla que es tracta de bones notícies, i una cosa molt important: la força de la gent és la que mou muralles. I això ens fa pensar en la propera llei espanyola sobre desordres públics agreujats. ¿Podem pensar que aquesta llei en un país democràtic, com ens fem dir, prohibirà manifestacions com les de l'Iran, i que han fet possible un canvi en la manera de governar?

Si aquests dies opinava en contra de la modificació de la llei, per la por que ens reprimissin i que ens limitessin els nostres drets per manifestar-nos en contra d'allò que creiem injust, ara, amb l'exemple del que ha passat a l'Iran, encara ho veig més clar.

És important fer notar que quan deixes que una llei es pugui interpretar de moltes maneres en funció de la ideologia d'un jutge o un tribunal, posa en perill la llibertat d'expressió i d'actuació d'una població. Entenc que cal regular el funcionament d'un país, i que no es poden permetre segons quines actuacions, però la llei tal com ens l'han deixat llegir, esdevé un perill important, sobretot tenint en compte quins jutges tenim i com es protegeixen entre ells, fins al punt de no respectar la Constitució al moment de cessar i renovar els càrrecs. 

Espanya no és un exemple de bona conducta democràtica, i una llei de desordres públics agreujats encara posa més munició perquè els nostres drets com a ciutadans estiguin en perill. Crec que ni el PSOE ni ERC estan en condicions de defensar-se democràticament si no canvien la seva posició davant l'aprovació d'una llei que ens pot fer tirar anys enrere, en el record del sistema autoritari que va dominar el país durant el franquisme.

Quan els polítics estan de festa

Aquest cap de setmana la primera ministra finlandesa tenia la seva agenda lliure i va decidir d'anar de festa amb les seves amigues. Sembla ser que s'ho varen passar molt bé i que es varen animar amb música i ballarugues. Com és habitual, algú ho va enregistrar i posteriorment ho va penjar a les xarxes perquè tothom que ho volgués en veiés les imatges. La reacció no es va fer esperar, i tot seguit algú va acusar la primera ministra de disbauxa i d'haver consumit drogues i alcohol.

La primera ministra ha admès que durant la festa varen ingerir alcohol, però que en cap cas va consumir drogues, i va acceptar ser sotmesa a unes proves de control perquè quedés constància de la seva afirmació i innocència. La primera ministra no va passar desapercebuda com hauria estat en algun altre cas. El seu càrrec públic, encara que no l'estigués exercint, l'ha fet sotmetre a judici de la gent. No pot fer el que vol!

És cert que en funció de les nostres responsabilitats, no sempre tenim la llibertat d'actuar de la manera que voldríem, o si més no hem de saber que a algú no els hi agradarà que ens comportem com un mortal més. Considero que un polític ha de donar exemple les vint-i-quatre hores del dia, i no pot actuar al marge de la llei, però enlloc està escrit que un polític no pugui sortir de festa i gaudir-ne amb les seves amistats.

No sé si en el rerefons hi ha una motivació política que vol desgastar la primera ministra, però en tot cas la publicitat que se n'ha fet em sembla desproporcionada. Es tracta d'una persona desconeguda arreu. No hi ha tanta gent que conegui qui és la primera ministra de Finlàndia, com passaria amb molts altres càrrecs públics de països europeus. És per això que no es pot entendre que hi hagi gent que s'esquinci les vestidures en veure les imatges de la primera ministra ballant.

El cas ens ha de fer reflexionar i saber distingir quan estem parlant d'una càrrec públic en exercici de les seves responsabilitats, o bé quan dedica el seu temps lliure amb els seus amics i familiars. Aquest cas no té res a veure amb el que va protagonitzar el primer ministre britànic amb les festes clandestines en època d'epidèmia. Allà hi havia un trencament amb les ordres dictades pel propi govern. En aquest cas de Finlàndia ningú ha prohibit sortir de festa. Siguem més curosos a l'hora d'analitzar les notícies, i estalviem problemes allà on no n'hi ha. A mi em sembla molt bé que la primera ministra surti de festa i en gaudeixi mentre pugui fer-ho. Ja tindrà prou problemes a resoldre quan es posi al davant del seu gabinet.

Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

Prohibir no és la millor solució als problemes

Arran de la notícia apareguda a la premsa sobre la voluntat del govern espanyol de prohibir l'apologia del franquisme, han sorgit una sèrie d'escrits considerant errònia qualsevol mesura que fos de prohibició, amb diferents arguments. Avui, Josep Ramoneda a l'ARA, era molt explícit en el seu article de contraportada i haig de dir que m'ha convençut.

A vegades, quan algú ens fa nosa o no ens agrada voldríem que desaparegués del mapa, i seríem capaços de posar-hi qualsevol trava perquè deixés de molestar. És un error. Hem de saber conviure amb els adversaris, amb els que pensen diferent de nosaltres i en tot cas defensar-nos amb arguments que no puguin rebatre.

Tal com apunta Josep Ramoneda, les prohibicions no són eficaces ni aconsegueixen canviar les idees, sinó més aviat incentiven les provocacions. En el cas del franquisme, les mesures prohibicionistes aconseguiran que esdevinguin les víctimes i això pot fer més mal que no pas bé.

Les prohibicions no són la millor manera de defensar la llibertat d'expressió, sinó tot el contrari. El fet que acceptem unes prohibicions posa en perill la defensa de la democràcia, perquè la determina arbitrària, que és el pitjor que ens podem trobar.

No sé de quina manera el govern espanyol vol castigar l'apologia del franquisme, però si persisteix en el tema, es pot trobar que se li giri en contra. Els inicialment perjudicats poden acabar sent botxins dels que defensem la llibertat d'expressió en tota regla.

Ens forcen a callar mentre ells ens difamen

Una vegada més s'ha demostrat que a uns se'ns prohibeixen les paraules amb l'amenaça d'empresonar-nos i d'altres poden dir el que volen i no els passa res. Llavors diuen que la Justícia és igual per a tothom.

Em refereixo al discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, que he llegit en titulars per no entrar en detall. Tot i que considero que no hauria de ser permès, a mi m'és igual què pensi la Guàrdia Civil, perquè no em mereix cap respecte, perquè tampoc no em respecten a mi. El que em molesta és que jo no tingui la llibertat de dir allò que em plagui. I dic jo, com podria dir la televisió pública que paguem entre tots.

És al mateix temps ridícul voler privar de la paraula avui, i sinó fos perquè és un atac a la nostra llibertat d'expressió, ens faríem un tip de riure. Són patètics. I al darrere d'aquesta collonada hi ha també un partit polític que es presenta a les eleccions. El mateix partit polític que va néixer per atacar Catalunya, la llengua i la cultura i l'especificitat pròpia.

Tot plegat, doncs, és la real imatge d'un país sense una democràcia desenvolupada. No és un Estat de dret, com s'interpreta legalment, sinó un Estat d'uns drets d'uns quants i d'unes obligacions d'uns altres.

Prohibir per llei els llaços grocs

Ja em perdonareu els que hi estigueu d'acord, però ho trobo ridícul i preocupant al mateix temps. Ridícul perquè reglamentar per llei una cosa així és una bajanada que la resta del món civilitzat no pot entendre, però és encara més preocupant perquè es tracta de limitar la llibertat d'expressió.

I això podria arribar a passar en un país, Espanya, on no es prohibeix l'exaltació del nazisme ni tota la seva simbologia, ni tampoc el falangisme o el franquisme, quan són moviments històrics que han destrossat la vida a moltes persones. Com es pot interpretar?

Personalment no m'afecta veure qui enarbora una bandera espanyola amb el toro dibuixat al mig o l'àguila franquista. Més aviat em fa pena qui ho fa, però defenso que tothom expressi allò que sent i vol demostrar. Una altra cosa és la violència que aquests grups puguin emprar. Això ja no és llibertat d'expressió, sinó atac a les persones i, per tant, delinqüència i motiu d'arrest i condemna.

Si jo vull expressar el meu desacord perquè hi ha nou polítics empresonats sense sentència judicial, per què no ho puc fer? Si ens hem posat d'acord que la seva defensa l'expressem amb llaços grocs, per què no puc manifestar allò que penso?

La posició de C's i PP, sobretot d'ells, és esperpèntica i només es pot explicar perquè els fa vergonya com s'ha tractat el procés, i el volen silenciar fins a l'absurditat de prohibir llaços grocs. No és qüestió només de llibertat d'expressió, sinó d'intel·ligència, i una cosa encara més greu: voler imposar via llei allò que no ens agrada. Confio que Espanya no augmenti el descrèdit que ha aconseguit la política del govern del PP i avaladors.

Es prohibeix el groc i es castiga la llibertat d’expressió

Avui és d'aquells dies que hauria de deixar d'escriure perquè no puc expressar tot el que sento. La llibertat d'expressió al nostre país torna a estar suspesa per qui mana des d'Espanya i les seves instàncies judicials. No podem dir res els que pensem més o menys igual, però això no els passa als feixistes i ultradretans, que tenen l'empara del PP i els seus jutges.

És molt gros i no puc entendre aquelles persones que ja s'ho imaginaven, que el govern espanyol seria capaç d'arribar als extrems on ha arribat. Digueu-me innocent. No puc entendre tampoc que ments recargolades com la del senyor Albiol es trobin emparats per la Justícia i siguin la cara visible, a casa nostra, del govern de l'Estat. És cert que les enquestes li donen els pitjors resultats, però en tot cas és per culpa de la pujada que preveuen a l'extrema dreta de C's.

He acabat de llegir el llibre de Naomi Klein, "No n'hi ha prou amb dir No", i l'emprenyament que tens per haver de reconèixer la perversitat de la societat occidental del segle XXI, et fa veure que Espanya no estem millor en mans del PP, amb suport de C's i el PSOE, del Capital i de l'statu quo. Quan sortíem de les urpes del franquisme, poc ens imaginàvem que podíem arribar a la situació actual.

Continuo ocultant els meus pensaments d'avui, després de conèixer la decisió del jutge del Tribunal Suprem. No ho diré, no els revelaré, només dir-vos que la ràbia va per dins i que tot allò que em diferencia de les bandes feixistes de la ultradreta espanyola em permet actuar com a persona responsable dels meus actes i respectuós amb aquells que pensen diferent.

Estic convençut que la història posarà cadascú en el lloc que li correspon. Només desitjo que no sigui massa tard. Tal com en Toni Soler ha escrit, "Per damunt de tot, guanyar".

Què entén Rajoy per normalitat?

Si això que estem vivint des de fa un mes és normalitat, visqui l'anormalitat! Què entén el president del PP per normalitat? Prohibir portar llacets de color groc? Prohibir penjar en edificis públics cartells  que demanen democràcia? o llibertat? Això és normal? És normal que els feixistes puguin manifestar-se i nosaltres no puguem anar de groc? Això és la normalitat que ens garanteix Rajoy?

Jo no vull ser normal, tal com ens presenta Rajoy o bé García Albiol. Aquesta normalitat és d'acceptació de l'autoritarisme, de les prohibicions de la dreta ultranacionalista i de la manca de llibertats del poble. Aquesta és la normalitat que vàrem viure durant el franquisme i que aquests dies ens retorna a la memòria molts passatges i successos que ja teníem mig oblidats.

Fàstic és el que em produeix llegir declaracions de Millo, Rajoy, Albiol... Com pot ser que Iceta estigui al seu costat? No li pesa la història del socialisme català? És denigrant i denunciable tot el que està passant aquests dies. No es tracta de guerra bruta a les clavegueres de l'Estat, sinó d'una guerra oberta i visible, sense escrúpols d'uns autoritaris que hem permès que estiguin governant Espanya. No és que els catalans no ens els mereixem, sinó que tampoc els espanyols es mereixen ser governats per uns corruptes i dictadors com són la majoria de dirigents del PP. Em sap greu per la gent que aprecio i que són militants d'aquest partit. Les seves raons tindran, però no es pot permetre que les coses no canviïn. El dia 21 de desembre els catalans tenim l'oportunitat de referendar els nostres plans de futur, de treure'ns aquest mal son i recuperar les llibertats perdudes.

Acció i reacció

Sempre s'ha vist que quan més tenses la corda més resposta trobes a l'altre costat. Quan t'esforces a prohibir una cosa més reaccions contraries apareixen, i és per això que sovint avises que el millor és no fer-ne cas. És cert que no sempre pots restar quiet, però sí que és convenient estudiar quina ha de ser la millor resposta o acció per evitar que la reacció sigui encara més sonada i hi surtis perdent.

La tranquil·litat aparent del president català, consellers i diputats, i també de la majoria d'alcaldes del país, fa que més ciutadans reaccionin amb seguretat i energia a les provocacions de Rajoy i el fiscal general. 

Ja estem sentint opinions discordants entre la gent que mai col·locaries en el bàndol sobiranista, i això, encara que no tindrà efectes abans del dia 1 d'octubre, sí que pot servir per als dies posteriors. Ja sabem que passi el que passi el dia 1 d'octubre, hi haurà dia 2, i aquest s'haurà de programar, per ambdues bandes.

Entretant, a l'amenaça de la democràcia del PP hi ha la resposta del poble amb els seus alcaldes. Que ningú oblidi que el poble unit mai podrà perdre. La debilitat d'una reivindicació popular és la desunió. És en aquest punt on l'adversari ha de fer-hi més èmfasi. Aznar ja va dir que abans de trencar Espanya es trencaria Catalunya, i aquest ha estat l'objectiu del govern espanyol, intentar fraccionar el nostre país. Si no ho aconsegueixen haurem guanyat la batalla, i la batalla és poder votar, sí o no, però poder votar.

Un govern democràtic em pot prohibir fabricar el meu producte?

Tal com avançava en el meu post d'ahir, aquest matí he anat fins a Tavertet i he dinat en un dels restaurants que el programa Divendres de TV3 entrevistava durant la seva estada a la població. He dinat a Can Baumes, i com sempre n'he sortit molt satisfet. He parlat amb l'Estrella, la filla de l'exalcalde Jordi Sanglas, que s'encarrega de l'aparcament públic, a més de les altres mil funcions que té encomanades.

No sé si, com deia ahir, el programa de TV3 haurà provocat un augment de visites de forasters, però com a mínim una parella de Quart, a pocs quilòmetres de Girona, s'hi han deixat caure i hem coincidit a l'hora de dinar.

Després hem pujat fins a Cantonigròs i hem compartit uns moments amb les nostres veïnes. Elles no paren mai, sempre han d'estar fent una cosa o altra. I arribant a Arenys ha estat tornar a recuperar les notícies del dia: segona volta de les eleccions franceses, i les urnes del referèndum.

Un govern democràtic pot privar que una empresa fabriqui i vengui un producte? No ho entenc! Si tinc tots els permisos per fabricar, poden denunciar-me en funció de qui és el meu client? No estem parlant de la fabricació d'armament que després el govern espanyol se'n va a vendre a l'Aràbia Saudita, no! Estem parlant d'urnes que podran utilitzar en qualsevol convocatòria electoral, qualsevol consulta, també en un referèndum.

Crec que tots plegats ens hem tornat una mica bojos. Em fa pena llegir comentaris absurds defensant l'actitud del govern espanyol, pel simple fet que estan en contra del referèndum. No podem ser una mica més coherents? Podem analitzar aquesta absurditat al marge de la nostra opinió respecte al referèndum?

Més arguments per a la desconnexió

A mi no m'han agradat mai les curses de toros o com n'haguem d'anomenar, com tampoc m'agraden els correbous de la Catalunya nova. Considero que el joc sàdic amb animals s'hauria de prohibir, com ha passat també amb el circ. Tot i així no m'indigna el fet que el Tribunal Constitucional permeti que l'espectacle retorni a Catalunya, sinó que una vegada més tregui competències al Parlament català.

En un tuit llegia que seria més senzill que ens diguessin què pot aprovar el Parlament català, i és que no hi ha dia que no llegim una sentència en contra de qualsevol decisió d'ens catalans, sempre amb l'excusa de que envaïm competències de l'Estat.

Jo el que crec és que en el fons desitgen que prenguem la decisió d'abandonar l'Estat espanyol, perquè, sinó no s'entén la tàctica que segueixen prohibint-nos-ho tot. Estem, doncs de ple en el període de la desobediència, com a única arma per poder continuar fent algunes coses, i anar dissenyant l'estratègia de la desconnexió.

A molts catalans els sorprendria veure's amb els seus propis ulls d'ara fa uns quants anys i adonar-se que estan a favor de la independència. Aquest ha estat el gran mèrit del govern del PP i dels seus col·laboradors en els tribunals judicials de tot tipus. Sense ells no hauríem arribat on som, i molts continuaríem pensant que l'encaix de Catalunya amb Espanya és viable. Ara el PP no només té el suport fidel dels jutges, sinó que també compta amb el PSOE, tot sigui per assegurar l'estatus quo dels corruptes i predemòcrates que ens governen.

El Viacrucis d'UDC

Si hi ha un partit polític que ha viscut convulsions importants i traumàtiques aquest ha estat Unió Democràtica de Catalunya. Si hi ha una població que les convulsions s'hi han recreat, aquesta és la vila d'Arenys de Mar.

Vila d'Abadal, alcalde de Vic a l'anterior mandat municipal, va provocar una petita revolució dins d'UDC, que l'aparell del partit va poder sufocar. En posterioritat, una votació gairebé amb empat va fracturar el partit. Finalment el trencament de la Fundació CIU, va deixar un partit molt afeblit, que els resultats electorals l'han deixat fora del Parlament català i amb un futur molt negre.

En paral·lel a Arenys de Mar, i arran de les eleccions municipals d'enguany, Unió Democràtica va protagonitzar, amb el suport de les direccions nacionals d'UDC i CDC, un sainet o un drama, segons com es vulgui veure, negant la possibilitat de presentar-se l'alcalde en funcions, que finalment ho va fer amb un grup propi, assolint una majoria esclafant, i deixant Unió amb un sol representant que, finalment, s'ha donat de baixa per afiliar-se a Demòcrates de Catalunya.

Per acabar-ho d'adobar, aquests dies de campanya electoral els familiars del líder d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera, condemnat a mort pel dictador Franco, varen prohibir l'ús del seu nom en actes del partit. Sempre he dit que la política de Duran i Lleida mai ha estat d'acord amb els principis que varen promoure el naixement del partit. Duran només ha utilitzat el partit per escalar i obtenir-ne rèdits personals, tan econòmics com de prestigi. El futur del partit pot coincidir amb la jubilació de qui l'ha dirigit cap a aquest cul-de-sac.