On són els envalentits patriotes defensors de Plácido Domingo?

Mentre arreu del món es prenien mesures contra el tenor espanyol Plácido Domingo, Espanya sortia a la defensa del seu ídol. Típicament espanyol és sentir-se ofès quan el món posa en dubte l'honorabilitat d'un dels seus ciutadans, sobretot quan tenen renom mundial i fan enorgullir el patriotisme més accentuat.

Plácido Domingo va negar els fets del que l'acusaven diferents dives d'arreu, i mentre es cancel·laven gires al món, a Espanya se li rendia culte i gairebé homenatjava. Han passat uns mesos i probablement la pressió ha pogut més que la resistència del tenor, i finalment ha acceptat les acusacions i n'ha demanat perdó.

Què passa ara amb els envalentits patriotes que varen sortir a la defensa del divo espanyol? On són aquells insults contra tothom que s'havia manifestat en contra del tenor? Per què no demanen disculpes i no s'afegeixen a la crítica per les males arts emprades pel tenor?

Hi havia massa evidències per no suposar que el comportament del tenor no havia estat el que calia esperar d'una persona honrada i respectuosa amb la gent. La reacció de molts va ser una simple equivocació del patriotisme mal entès. No s'estaven carregant el prototipus espanyol exemplar, sinó una persona que no havia obrat com calia i havia abusat d'unes persones que, en alguns casos, es trobaven a la corda fluixa, volien entrar al món de la lírica, però no al preu que els imposava el tenor.

No li vull cap mal, sinó simplement que pagui pel què ha fet i serveixi d'exemple per a moltes persones que podrien caure en el parany d'actuar de la mateixa manera.

Les declaracions del bisbe Xavier Novell indignen el PPC

Una de les coses que em molesta més dels partits polítics és la utilització de qualsevol cosa, qualsevol persona o institució amb finalitat partidista, i de manera totalment incoherent i contradictòria. Quan algú que no és polític diu alguna cosa que interessa no es diu res, però si allò que diu no agrada, llavors l'ofès sí que es queixa.

Permeteu-me que us digui que en això hi són tots els partits polítics. No és que jo els posi tots en el mateix sac, sinó que ells mateixos hi entren. De fet és un vici generalitzat que no és exclusiu dels partits polítics. La utilització de les declaracions dels altres per a satisfacció pròpia o bé per criticar-ho durament és molt habitual en tots els àmbits.

Haig de reconèixer que les declaracions del bisbe de Solsona, en relació al dret a decidir, em varen sorprendre. No estem massa acostumats que clergues joves del nostre país es posicionin d'aquesta manera, i no ho entenc com un posicionament polític, sinó de sentit comú. Estàvem tan acostumats a sentir els atacs dialèctics de l'arquebisbe Rouco Varela, que no ens crèiem que un bisbe actual pogués dir el que ha manifestat el bisbe de Solsona.

M'escandalitzen les declaracions de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, exigint que el bisbe es dediqui a les seves funcions de bisbe, i demanant als altres bisbes que actuïn en contra d'ell. Qui s'ha cregut que és la senyora Sánchez-Camacho? A més, no recorda les declaracions de l'arquebisbe de Madrid exigint la unitat d'Espanya? No recorda tampoc les mans i mànigues de Rouco Varela per influir en el Vaticà pels nomenaments de bisbes, per qüestions polítiques? I la seva pressió sobre els governs socialistes i fins i tot de Mariano Rajoy?

I tot i que sembli que faci comparacions, en cap cas les declaracions del bisbe Xavier Novell estan en la tessitura de Rouco Varela, perquè el que el bisbe de Solsona ha dit és una evidència com que el dret a decidir està per sobre de qualsevol Constitució. La senyora Sánchez-Camacho és injusta i descaradament partidista en les seves exigències, i li hauria de caure la cara de vergonya perquè no hi ha dia que no critiqui algun comportament que ella mateixa ha tingut abans.