Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

La premsa es decanta per Harris?

He llegit alguns titulars sobre el debat electoral dels EUA, entre l'expresident Trump i la vicepresidenta Harris, tots ells molt favorables a la candidata demòcrata, com si ja hagués guanyat la cursa. No he seguit el debat i, per tant, m'haig de refiar dels comentaris dels periodistes, però permeteu-me un toc pessimista, partint de la base que no vull tornar a veure Trump com a president electe. Jo no em fio ni de la meva ombra. Com puc refiar-me dels electors nord-americans?

La derrota de Trump va costar suor i llàgrimes. La seva tossuderia i poder va fer que no estigués clar fins a darrera hora que el guanyador, Biden, pogués presidir el país. Ara, que les coses estan més equilibrades, podeu creure que Harris ho té bé per aconseguir la presidència?

Em puc creure que Trump hagi estat dient bajanades i estupideses, però també tinc clar que això no és motiu per pensar que té la derrota assegurada. Coses pitjors hem sentit. Trump, que presumptament és culpable d'alguns delictes, aconsegueix presentar-se a les eleccions perquè li han endarrerit el judici que tenia més proper. El seu partit polític ha dit Amén, i ha estat incapaç de trobar una alternativa que deixés sense sospita la seva honorabilitat. És evident que hi ha moltes persones interessades en la victòria de Trump, algunes innocents, però moltes d'altres còmplices del que pugui passar si assoleix la presidència.

Harris ha estat rescatada després que l'evidència deixés fora de la cursa electoral a l'actual president. Una vicepresidenta que durant quatre anys ha semblat que estava desapareguda, però que és responsable de totes les decisions preses pel seu president. I ara, quan no hi havia cap més solució, se li demana que faci el pas i que s'enfronti a Trump.

No li conec l'historial, però si fem servir allò d'agafar-nos al menys dolent, tenim clar que la seva opció és la preferent. Crec que per al món sencer, és bo que Trump no prengui el poder novament, i la premsa sembla que també ho desitja, i per això aquests comentaris tan afalagadors a favor de Harris. No siguem innocents i no ens ho creguem tot. Nosaltres no podem fer-hi gairebé res, però sí que podem animar els votants nord-americans a utilitzar el seny a l'hora d'emetre el seu vot. És per a un seu bé, però també per al nostre.

No tenen a ningú més?

Ja sé que em direu que no soc gaire original i que aquesta pregunta se la fa tothom, però no me’n podia estar. Tan escassos de polítics van els EUA que els dos candidats a la presidència siguin Biden i Trump? No trobaríem a ningú més per dirigir la gran potència mundial que ens afecta a tots?

    És preocupant per les conseqüències que patirem, sobretot si guanya Trump, que a hores d’ara sembla l’opció més probable. Ahir parlava dels corruptes que entren en política per enriquir-se a costa nostra, i em referia molt concretament al nostre país. Tots hem pogut veure quin personatge és Trump, encara que hi ha qui li perdona tot. En podem esperar res de positiu? Una persona que s’ha aprofitat del poder econòmic per enganyar i estafar a tothom, què no farà quan recuperi la presidència? No hi ha una manera legal d’impedir-ho.

    Però si els republicans són criticables per presentar un candidat com Trump, què no podem dir del partit demòcrata amb el seu presidenciable? No podem posar la mà al foc perquè de més verdes en maduren, però si fa quatre anys la cosa va anar tan justa, que creieu que pot acabar passant? S’ha pogut veure de què ha estat capaç de fer el president Biden, amb una vicepresidenta que s’havia de menjar el món i no sabem si encara hi és o va dimitir fa temps.

    Ens queixem que a casa nostra ens falten bons polítics. Que necessitem un relleu amb persones capaces de fer avançar el país, però veient la situació dels EUA penses que probablement estem en sintonia i que això és un mal generalitzat. Ni Catalunya pot vanagloriar-se dels seus dirigents, ni Espanya és gaire model de res, i Europa pot acabar molt malament si no fa un gir important en la seva política. I al costat d’aquests, uns EUA que poden tornar acabar a les mans de Trump, un fet que d’entrada agradarà molt a Putin i que a nosaltres ens ha de preocupar enormement.

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

Qui ens governa?

És preocupant que una persona com Laura Vilagrà tingui tant de protagonisme en el govern de la Generalitat. M'he queixat sovint de la mediocritat que regna entre els polítics catalans que lideren el projecte de govern, i crec que Vilagrà no se n'escapa d'aquesta categoria.

Fa uns dies, m'imagino que enfadada per la sortida de JuntsXCat del govern català, comparava els dirigents de Junts amb Vox, d'aquella manera tan simple com ens hem acostumat a sentir a parlar de nazis a tot ca i quitxo. Desconec si a hores d'ara ha rectificat, sí que ho va matisar el president del govern l'altre dia, però en tot cas no deixa en gaire bon lloc a la política d'ERC que d'alguna manera exerceix, potser sense títol reconegut, el paper de vicepresidenta del govern.

Avui llegia l'entrevista de l'ARA al cap de l'oposició, el senyor Illa, que està vivint els millors dies de la seva experiència com a guanyador de les eleccions catalanes, però arraconat a l'oposició per un pacte que ara s'ha trencat. Salvador Illa ho té molt fàcil i suposo que farà el possible per agradar a quanta més gent millor per aconseguir augmentar el suport popular i sortir amb més força en unes hipotètiques eleccions catalanes.

Definitivament els socialistes catalans han deixat enrere el desert gràcies a la desfeta, primer, de qui se l'havia menjat provisionalment, el partit de Ciutadans, i ara amb la desfeta de la coalició dels partits independentistes. L'arrelament dels socialistes al territori, amb concentració a l'àrea metropolitana, li ha permès recuperar el pes perdut, i tornar a competir entre els millors, sobretot després de la desaparició de la Convergència de Jordi Pujol, i la indefinició dels seus hereus, molt repartits en diferents forces polítiques sense gaire consistència.

Avui el nou fitxatge d'ERC per a una conselleria, el senyor Carles Campuzano, coincidia en certa manera amb l'exconseller Andreu Mas-Colell en remarcar la insignificança o marginalitat on ha caigut Junts amb la seva sortida del govern. Les expectatives estan centrades en el futur dels pragmàtics de JuntsXCat, amb Jaume Giró al capdavant, davant la poca credibilitat que ens demostren els provocadors de la desfeta, amb Borràs i Puigdemont liderant-la.

A l'article setmanal del diari ARA, Toni Soler es preguntava on és el centredreta. Un article molt ben escrit i que subscric perfectament. D'alguna manera estaria parlant també de la marginalitat on ha caigut Junts amb la seva decisió. Borràs se'n va sortir, però probablement portant el partit a la desfeta.

Empentes per arribar a dalt

Encara no s'ha investit president i un dels socis ja té problemes interns. No cal esperar les disputes entre els dos partits polítics, sinó que un mateix ja té trifulgues. Es tracta de JxCat que, una vegada s'ha sabut que Elsa Artadi renunciava a formar part del govern i a la possible vicepresidència, ara es barallen els diferents socis de JxCat per ocupar el seu lloc. Això de dir-se junts no acaba de ser gaire adient.

Aquesta tarda té lloc la primera sessió del debat d'investidura que sembla ser que serà el definitiu i el que permetrà que ERC recuperi la presidència d'un govern de la Generalitat. Pere Aragonès ha tingut molts contratemps per assolir la presidència, però després del pacte a què varen arribar els dos socis de govern, ara sí que podrà ser escollit president.

Ha arribat el moment de fer circular els rumors de noms de possibles consellers i conselleres, i quan es donava per suposat que Artadi seria a la llista, ahir va donar la sorpresa manifestant que hi renunciava per dedicar-se al partit i a l'Ajuntament de Barcelona. Probablement es confirmi que serà la propera candidata a l'alcaldia per part de JxCat.

Si JxCat tenia problemes per trobar la paritat de consellers i conselleres, la renúncia d'Artadi encara els ho posa més difícil, però a més, hi ha baralles internes per ocupar aquesta plaça. A diferència d'ERC, que sembla que de moment tots van en la mateixa direcció, a JxCat hi ha diversitat d'opinions i això els pot fer difícil cosir ferides i treballar plegats. Sembla com si no hi pogués haver tranquil·litat a Palau, i que resolt un entrebanc en sorgeixi un altre de nou, per així anar-nos entretenint i dedicar poc temps i energies als veritables problemes de la societat.

Demanem que posin seny tots plegats i que comencin a treballar. Hi ha molta feina a fer i ja s'ha perdut massa temps.

Ja tenim presidenta del Parlament

Avui s'ha constituït el nou Parlament, fruit de les eleccions del 14 de febrer, amb Laura Borràs com a nova presidenta. Finalment s'ha descartat la possibilitat que formés part del govern, com a vicepresidenta, i estarà al capdavant de la institució, afrontant tots els dards que li arribaran de l'oposició política i del poder judicial.

Cal recordar que té oberta una causa per fraccionament de contracte que la podria portar a la inhabilitació, per la qual cosa no s'espera una legislatura tranquil·la, pel que fa al nomenament i possibles inhabilitacions. Tampoc no s'espera tranquil·litat, després d'escoltar el discurs d'avui, de la presidenta, que en cap moment s'ha referit al president sortint, sinó més aviat ha insinuat que no estava d'acord amb com ho havia gestionat.

Venint d'una persona de JxCat i atacant la manera de fer d'una altra d'ERC, molt ens hem de témer que aquesta legislatura continuarà la crítica constant i baralles entre els socis de govern, que comporten una pèrdua d'oportunitats per al país, a l'hora d'avançar i sortir de l'estancament.

A tot això cal afegir les paraules del president Puigdemont, des de l'exili, que ha remarcat que el pacte d'avui no assegurava un pacte de govern, que encara s'estava negociant. Què més hem d'esperar? Permeteu-me que posi en dubte la durabilitat de la legislatura i la capacitat de la CUP, i interès, per posar en pau els altres dos partits polítics independentistes.

Una democràcia gens consolidada

No sé què més ha de passar perquè Europa obri els ulls i s'adoni quin tipus de democràcia és l'Estat espanyol. Llegia que el govern de Madrid està preocupat per la mala imatge que dona l'empresonament de Pablo Hasél. I què es pensaven? Que li expliquin a la vicepresidenta Carmen Calvo això de la democràcia consolidada. No s'ho creu ningú.

Amb pocs dies s'ha acumulat tres casos flagrants que demostren el tipus de país que som. Els presos polítics i exiliats, l'acte de Madrid d'aquest diumenge d'exaltació del feixisme i l'empresonament del músic lleidatà. Tres exemples, però no els únics. I em vindran més, quan el Tribunal Constitucional es digni a desencallar tot allò que no deixa que vagi a Europa.

Poc m'hauria imaginat que després de l'experiència dels anys d'universitari lluitant contra el franquisme, els meus fills poguessin arribar a veure manifestacions reclamant llibertat d'expressió. Semblava una etapa superada, però no!

He dit moltes vegades que tenim la sort d'estar situats a Europa, perquè en una altra posició ho viuríem molt malament. Malgrat ens puguem queixar que Europa no es fa prou cas, hem d'acceptar que una resistència a situacions pitjors sí que la fa. Sigui per vergonya, s'està combatent la inèrcia retrògrada dels poders de l'Estat. Un Estat dominat per unes forces militars i judicials que no han fet la transició, sinó que continuen ancorades en les idees del franquisme i l'autoritarisme. Continuarem lluitant, si pot ser units.

L'amenaça de la vicepresidenta al govern belga

El PSOE ha decebut a molts que el consideràvem més equànime i amb criteris més encertats que no pas C's o el PP. No cal estar a favor del Procés per actuar amb intel·ligència i ètica. Tampoc cal ser barroer per guanyar vots de l'Espanya profunda. Ja ho entenem que estem en campanya electoral, però seria important que demostressin més bones formes.

L'amenaça de la vicepresidenta Carmen Calvo al govern belga, si no intervé perquè puguin extradir Puigdemont, és d'una ingenuïtat gairebé indescriptible. Com avançava ahir, al final del meu post, la vicepresidenta no s'adona que a fora d'Espanya els poders judicial i executiu són independents. Cadascú treballa lo seu i no s'interfereixen com passa a Espanya. Aquest és el nostre gran problema.

Els jutges s'han fet amos de la situació i substitueixen el polítics, que són els escollits pel poble. Els jutges, que tots hem comprovat que no han fet la transició, són els que dicten què s'ha de fer i deixar de fer. I aquí rau el gran problema sorgit arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem. A partir d'ara un jutge podrà acusar de sedició qualsevol moviment tumultuós en contra d'una decret o sentència judicial. Posem el cas d'un desnonament.

Esperava que la ministra rectifiqués després d'haver posat la pota a la galleda, però sembla ser que no se n'ha adonat, o en tot cas és massa orgullosa com per reconèixer l'error. 

No sé com acabarà el tema, ni si Puigdemont serà extradit o no, però tinc la convicció que la resolució serà purament judicial, sense que el govern belga hi intervingui malgrat les amenaces de la senyora Calvo.

Tothom es treu les puces de sobre

Aquesta és la impressió que tens si segueixes les diferents declaracions dels testimonis obligats a testificar en el judici pels fets del 20 de setembre de 2017 i l'1 d'octubre. Resultarà que el culpable de tot serà el conserge de la Moncloa. Ni el president del govern, ni la vicepresidenta, ni el ministre d'interior, durant els fets, es fan responsables de les càrregues policials de l'1 d'octubre de 2017. Unes càrregues que han intentat amagar, justificar i quan les han vist per televisió les han considerat "fake news", que està de moda. No han estat ells sols, sinó que l'actual ministre d'exteriors, el socialista que tan ens estima, també s'ha dedicat a escampar-ho arreu, sense adonar-se que la gent no és tonta.

El sainet d'aquest judici té un to amarg, la presó preventiva dels polítics catalans, i l'amenaça d'una sentència injusta. Si no fos això, ens partiríem de riure, perquè acostuma a fer gràcia veure com cauen en el ridícul més sever, aquells que van de prepotents per la vida.

Esperem que el procés vagi ràpid, sense que deixin d'aflorar les mentides de tots aquests mesos, i que quedi vist per sentència ben aviat. Com diem molts, la sentència no podrà ser mai de rebel·lió ni sedició, sinó en tot cas de desobediència. Al meu entendre les penes haurien de ser molt menors que les que hauria de suportar l'expresident M. Rajoy, per la corrupció en què va viure i dirigir el país.

On és Puigdemont?

Em comenten que la gran preocupació del govern espanyol en aquests moments és evitar trobar-se Puigdemont a la sala de plens del Parlament català el dia de la investidura. Sembla ser que han ordenat a tota la policia que ho vigili tot i que no els passi el mateix que amb les urnes. En aquest cas tenen el model.

Si no fos seriós ens faríem un tip de riure. Ens trobem amb un president del govern que fa catúfols en els seus discursos, fins i tot llegint-los, donant ordres als seus ministres perquè el president català no els la torni a jugar. Quin ridícul més gran si Puigdemont aparegués al mig del Parlament per ser investit. Us ho podeu imaginar?

Demana la vicepresidenta que Puigdemont deixi de fer el ridícul per Europa. Segur que és Puigdemont qui fa el ridícul? No creieu que més aviat són el govern espanyol i altres personalitats espanyoles les que fan el ridícul? Un zero per no saber ni anglès ni francès, i havent falsejat el seu currículum! Si el jutge actua d'aquesta manera, quina legitimitat tenia per ser president del Tribunal Constitucional? 

Aquesta és l'Espanya que ens governa. Uns polítics corruptes, mentiders i curts de gambals, envoltats de jutges amics, que no donen la talla a Europa, i una policia entrenada per estovar catalans. I volen que ens quedem contents dins de l'Estat? No ens ho poden posar més fàcil!

No vaig escoltar Felip VI. No m'interessa

A casa valorem molt el dret a la intimitat i segons quin personatge no hi entra, encara que sigui darrere el plasma. Evitem que persones com l'Albiol, la vicepresidenta espanyola o el mateix rei puguin sentir-se per algun racó de casa. No ens interessen ni en volem saber res.

Ni el vàrem escoltar ni he anat a llegir la premsa què en deia. No em fa moure ni em mereix el respecte que l'Espanya casposa i neofranquista vol inculcar-me. No, aquest personatge viu a Madrid i no em representa, perquè mai l'he votat ni he tingut l'ocasió de poder-ho fer.

Felip VI ens va ofendre i va deixar molt clar que no era el nostre rei. Va ser una alliberació, un no veure'm mai més interpel·lat per un personatge que ningú l'ha votat i que representa que li hem de besar la mà. No, Felip VI ni cap altra persona del seu entorn representarà res per a casa nostra, i molt menys després de l'ofensa del dia 3 d'octubre. També abans, però descaradament aquell 3 d'octubre va deixar clar que no actuava com a home d'estat, com a cap d'estat, sinó com a polític no electe en mans del PP.

Aquell dia va perdre la credibilitat i la capacitat de ser més que un símbol, i com a tal ha quedat. Com que a mi els símbols no em solucionen la vida, passo d'ells, i en tot cas em quedo amb aquells que m'agraden, que no és el seu cas. No tinc cap necessitat d'insultar-lo ni xiular-lo, simplement ignorar-lo. Ell serà un més d'aquells personatges que viuen a costa nostra i no ens ho agraeixin, sinó tot el contrari, que encara tenen la barra de renyar-nos perquè no els estimem ni fem el que ells volen. La història ha volgut que dos felips fossin la vergonya per a Catalunya.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

Sant Jordi candidat a patrimoni immaterial de la humanitat

Avui ha tingut lloc a Barcelona l'acte de suport a la candidatura de la diada de Sant Jordi a ser considerada patrimoni immaterial de la humanitat, per la UNESCO. Un acte precedit de polèmica per la presència de la vicepresidenta espanyola. Els governs català i espanyol li donen suport, però hi ha qui no li agrada el que es considera una contradicció del govern espanyol, que fins ara només ha posat obstacles i fre al català i la cultura catalana en general.

Es fa molt difícil separar política de cultura, en aquest cas, per ambdues bandes. Estem vivint des de fa molt temps una pressió molt forta sobre qualsevol tipus de moviment i el procés és present en l'aire que respirem. Que la vida continuï paral·lelament a tots els preparatius per a l'organització del referèndum no és fàcil, però seria un error que ho paralitzéssim tot. Sigui quina sigui la nostra posició respecte al procés, hem de ser conscients on som i qui ens governa. De la mateixa manera que hem de ser crítics amb el desaire que repetidament rebem del govern espanyol, també hem de comptar amb ell per aquells projectes que necessiten el suport de l'Estat. 

El paper dels governants no és còmode quan es prenen decisions tan arriscades, però els ciutadans valorem que qui pren decisions sigui coherent i doni la cara. És per això que ens atabalen aquells polítics que no aclareixen mai què defensen i que només actuen volen acontentar tothom, fent allò que tan coneixem: la puta i la ramoneta.

La manifestació de dilluns vol sortir als diaris

L'impacte mediàtic és poderós i no deixa indiferent a ningú. És per això que són tants els que s'hi posen bé per sortir afavorits a la fotografia i a les primeres pàgines dels diaris, encara que sigui mentin i enganyant. És també per això que és tan odiat i criticat. Què passarà dilluns davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Passi el que passi serà notícia. Per uns la resposta de la gent en suport del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, constituirà un èxit, per uns altres un rotund fracàs i una manipulació dels pocs concentrats. Avui l'impresentable cap del PP català tornava a banalitzar el nazisme.

En política sempre passa el mateix i es fa la lectura interessada, amb un ampli ressò mediàtic d'una premsa espanyola totalment dominada per interessos en un mateix sentit, amb més o menys gràcia a l'hora d'explicar-ho.

Com que ja sé què passarà, perquè... només passa allò que ens expliquen i quan ho expliquen, m'avanço a donar la meva opinió. El judici per desobediència és un judici coherent amb la legalitat espanyola vigent, una legalitat que ha estat suggerida i imposada per una majoria absoluta de la dreta més rància, amb el suport d'un desorientat PSOE que fa temps va deixar la seva política d'esquerres, per aferrar-se a la vida encara que sigui de la mà del PP.

El resultat del judici ja el sabem, perquè els jutges tenen la via descrita, i els polítics jutjats seran inhabilitats a desgrat de molts espanyols que els voldrien entre reixes, també el senyor García Albiol.

Ahir el nostre convidat a la Tertúlia ens ho deia: "Aquest any 2017 serà dur, molt dur". Passi el que passi, viurem el dia a dia que formarà part de manera destacada en la història de Catalunya.

L'afany pel diàleg del PP

El nou govern espanyol, del mateix color polític dels darrers cinc anys, ens vol fer creure que de cop i volta els ha vingut la dèria per dialogar amb Catalunya. Fins i tot la seva vicepresidenta, la mateixa d'abans, però amb funcions una mica diferents, s'ha muntat un despatx a Barcelona per representar una voluntat negociadora sense límits, encara que de moment només hagi parlat amb els representants polítics que l'han fet vicepresidenta, oposició a Catalunya.

A vegades crec fermament que el govern del PP ens considera uns babaus que ens ho creiem tot. Potser fins i tot tenen part de raó, però a mi em resulta insultant i una cosa encara més interessant, em reafirma en el meu rebuig a tot el que faci olor de partits polítics espanyols. Res a dir en contra de la societat civil espanyola que prou pena tenen d'haver-los d'aguantar.

Sents el ministre Rafael Catalá parlant del diàleg i se't remouen els budells. Com podrà tenir tanta cara! És que potser ho diu perquè ara no tenen majoria absoluta? Però si no els caldria canviar perquè C's i PSOE li donaran tot el suport quan es tracti d'anar en contra de Catalunya, i el PSC...

Si realment creuen que han de dialogar, perquè han trigat tants anys a decidir-se? Realment volen dialogar o fer-nos desistir del referèndum? Podem confiar en les promeses que ens faran? Parlaran de la revisió del finançament autonòmic, quan està pendent des de fa dos anys? Diran alguna cosa del corredor del Mediterrani? 

Permeteu-me que em mostri molt escèptic. Fa molt temps que vaig perdre la fe en aquesta gent i no els veig gens honestos a l'hora d'actuar. Ni em crec que vulguin dialogar ni que ens ofereixin res més del que ens han donat fins ara.

Monteverdi eclipsa la memòria del 20-N

Començo el meu escrit amb la música de Claudio Monteverdi de fons. Madrigals molt ben interpretats que aporten pau i felicitat... Quina sort poder escoltar música deliciosa i ben interpretada! Probablement hi ha un dèficit de socialització, però un grau suprem d'excel·lència. No es pot tenir tot, però és que la música mal interpretada pot esdevenir una tortura.

Acostumo a escoltar la música per èpoques i durant uns dies de manera reiterada. Aquests darrers dies gaudia de la música clàssica del segle XX, i ja és interessant, però... quan recupero la música antiga, el barroc i començaments del classicisme... aquí em deixo anar. El repertori per als propers dies estarà format per Monteverdi, Corelli, Albinoni i Vivaldi. Després ja avançarem més.

De totes maneres la meva intenció avui era parlar del 20-N, una data que en el seu moment va tenir la seva transcendència, però vist des d'ara ja no saps si el que vàrem veure fou simplement un miratge. La transició democràtica ha anat com ha anat, però ha acabat convertint-se en la supremacia i lideratge sense oposició d'una dreta opressora i gens dialogant. Calien tants esforços per arribar on som ara?

Algú s'ha cregut això del diàleg i l'empatia del nou govern del PP? Revocar els acords del Congrés no és la millor manera d'expressar la millora en el diàleg.

El dictador va morir tranquil·lament i els seus successors han estat incapaços de fer una autocrítica i han mantingut tots els acords presos i les sentències condemnatòries dictades pel dictador que durant quaranta anys va dominar i oprimir els ciutadans espanyols que somiaven en la democràcia. 

He fet bé de començar parlant de la música i d'aquesta manera oblidar-me de la data d'avui i del que va significar el dictador per a Espanya i molt especialment Catalunya. El problema és que quan veus i sents palar el president o la vicepresidenta espanyols no et mous gaires graus del punt de referència del dictador i les freqüències es barregen. 

L'empàtica que es tancava al diàleg

Avui he dedicat una bona estona a Economia, a la Teoria de la Demana i l'Oferta, al preu d'equilibri, a la regulació del mercat... i poc temps a la política. Que bé, no? M'estalvio de parlar del mateix, encara que de rebot...

Abans de començar a escriure el post he llegit de passada les notícies del dia i m'ha cridat l'atenció la referència a una entrevista al fins fa poc ministre d'Exteriors. Un ministre que xerrava pels descosits i que era qui més s'implicava opinant sobre el procés i la independència de Catalunya.

És curiós com les coses, quan les coneixes, et canvien l'opinió. Ara resulta que l'ex-ministre Margallo era del grup dels bons, no pas perquè estiguessin amb nosaltres per concedir-nos la independència, però sí dels que veien que el govern espanyol no estava fent bé les coses. Ara el president Rajoy ha col·locat l'empàtica vicepresidenta al davant del diàleg amb Catalunya, però Margallo diu que precisament ella formava part del grup poc disposat a mantenir els ponts de diàleg. I ara... ara serà l'encarregada de dialogar? Quines curiositats té la vida!

Al PP i la CUP els separen 12.000 vots

La vicepresidenta diu no creure que Mas pugui pactar amb un partit minoritari i anticapitalista com és la CUP. L'opinió que pugui tenir la vicepresidenta és tan lloable i respectable com la que pugui tenir qualsevol persona, fins i tot jo.

Independentment del que pugui pensar Mas sobre els plantejaments de la CUP, no seria la primera vegada que el govern d'un país obté la majoria per governar gràcies a la concurrència de grups minoritaris. Això el PP, a nivell espanyol, ho sap prou bé. Només cal fer memòria.

Per altra banda, la vicepresidenta s'oblida d'una dada important. A les passades eleccions autonòmiques la CUP va obtenir tan sols un diputat menys que el PP, i en vots, 12.069 de menys, que representa un 0,3% del total de vots. Això vol dir que no hi ha tants catalans i catalanes que hagin preferit el PP per davant de la CUP, la qual cosa ho hauria de tenir en compte a l'hora de jutjar el partit.

En política, també, es jutja de manera subjectiva i d'acord amb els propis interessos. Podem dir que un pacte de 62+18 no hauria de ser un pacte al 50%, però ja se sap que el petit sempre pot fer valdre que el gran el necessita, per exigir més a compte. 

La CUP, doncs, té tota la legitimitat de fer-se estimar i exigir més del que ens semblaria raonable, i ningú li pot recriminar, de moment, perquè si la seva actitud forcés unes noves eleccions autonòmiques, probablement un bon nombre dels vots obtinguts el 27 de setembre, no els aconseguiria mantenir, i el seu projecte tornaria a ser un cant en el desert parlamentari.

Un dia remogut i violent

Avui ha estat un dia força mogut. Hem tingut onze detencions de persones acusades de terrorisme. Arran d'aquestes detencions s'ha produït unes protestes al barri de Gràcia que han acabat amb enfrontaments amb la policia. Per altra banda s'ha revifat l'afer Pujol amb la imputació, per part del jutge, de l'expresident, la seva dona i tres dels seus fills.

Al Senat s'ha viscut una picabaralla entre la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i la senadora d'ERC, Ester Capella, que ha recriminat a la vicepresidenta el poc sentit que tenia mantenir el Senat que, contràriament al que diu la Constitució, desenvolupa molt poc la seva funció de representativitat territorial.

Més lluny de casa nostra s'ha produït una tragèdia, al Pakistan, amb l'atac dels talibans a una escola militar, amb el resultat de més de 140 morts, la majoria estudiants, com a venjança per les morts de l'exercit pakistanès.

A Síria també s'ha registrat 180 morts en l'assalt d'una filial d'Al-Qaida a unes bases militars. I tot això l'endemà del rescat accidentat d'un grup d'hostatges en una cafeteria de Sidney, per part d'un iranià fanàtic que va resultar mort junt amb dos dels hostatges, i de la matança de cinc persones en un edifici de Philadelphia.

Com es pot comprovar el món està cada vegada més esvalotat i paranoic, i si no procurem posar-hi remei, el futur és molt incert. Tot això no ho arreglarà la independència, per la qual cosa cal que hi dediquem bona part del nostre temps per intentar posar seny i trobar solucions. Nosaltres no aconseguirem evitar les morts de Síria o Palestina, però podem afavorir l'ambient del nostre entorn i fer més fàcil la convivència.