Jordània, un país segur

Acabem de visitar Jordània, un país molt turístic, però en hores baixes per culpa del conflicte bèl·lic. Molts dels seus habitants viuen del turisme, sigui de manera directa o indirecta, i l’estrepitosa baixada de visitants els porta a la misèria. 

Si els venedors de records no tenen compradors, ells tampoc poden comprar dolços per regalar-se el dia, i fins i tot han de reduir la despesa dels àpats diaris.

Si us ha passat pel cap visitar Jordània, no dubteu de no anar-hi per por, ja que la seguretat és total i podreu gaudir de bonics paratges i gent encantadora. Ens demanen que us ho fem saber. Ho necessiten i s’ho mereixen.

Encara que el pitjor de tot són les víctimes del genocidi israelià, hi ha molta més gent afectada per la crueltat d'uns dirigents immorals i indecents. Uns criminals que haurien de ser jutjats, juntament amb tots els dirigents del món que no fan prou per aturar aquesta barbaritat. Coneixem el nombre de morts, o això ens sembla, però desconeixem la quantitat de persones afectades, siguin familiars i amics directes de les víctimes o, com us comentava parlant de Jordània, persones que han vist reduïts els seus ingressos tan necessaris per subsistir.

Jordània és més que Petra i Jerash, que molts vàrem estudiar pel seu nom grec d'Antioquia. Unes ciutats que no podem deixar de visitar i enamorar-nos de la seva bellesa i conservació. Jordània és un país amable, que viu de l'agricultura i el turisme, bàsicament. Un turisme que fa uns anys per la pandèmia, i ara per la guerra d'Israel contra l'Iran, ha baixat dràsticament. 

Hem pogut gaudir dels seus paisatges i costums. Hem parlat amb moltes persones que ens han obert els seus cors. Hem sofert amb ells l'amargor d'aquests dies per culpa d'uns desaprensius que no pensen en els altres. En guardem un bon record, però tampoc oblidarem les seves penúries, fruit d'una gran injustícia.

No era un criminal perillós?

No només les paraules se les endú el vent, sinó també tota la paperassa, acords i decisions signades. I ens hi hem d'anar acostumant, si no ens volem desesperar i trencar la baralla.

Això ho dic arran de la trobada del president Trump i el president interí Ahmed al-Sharaa, un exlíder d'Al-Qaida, que ja no deu ser tan dolent. 

Em sembla molt bé que la gent es trobi, parli i intenti millorar les relacions, però em sorprèn, encara, els canvis d'actitud en funció dels interessos de cada moment. Realment hem perdut la memòria, o millor dit, no tenim gens d'interès de recordar allò que passava anys, mesos o dies enrere. I això fa que la gent no entengui res i desconfiï de tot i tothom.

És evident que posar l'exemple del president dels EUA és una ironia. Si alguna persona canvia d'opinió i discurs en poques hores és ell. Un bocamoll, perillós pel poder que té i, per tant, pel mal que pot provocar.

Avui què toca dir? El que té menys importància és el que vàrem dir demà, i no ens preocupa pensar què direm demà. Quan ens llevem ja veurem què direm i què farem. Si ningú ens pot frenar, per què ens hem de molestar en ser coherents o, fins i tot, a donar explicacions dels canvis?

Tots tenim aquesta tendència de centrar-nos en l'avui sense recordar d'on venim i on volem o podrem arribar. Fa quatre dies que patíem una sequera extrema i ara, que hem tingut una bona tongada de pluges, ja ho hem oblidat tot. La sequera és part de la història passada. També la pandèmia de fa quatre anys ens havia de canviar la manera de viure. Una vegada superada, en què hem canviat?

L'apagada de finals d'abril ens va enganxar amb els pixats al ventre. Això no es pot tornar a repetir, i si fa el cas, hem d'estar preparats per afrontar-ho millor. En serem capaços?

Està bé viure al dia, però no podem oblidar-nos del nostre passat, dels nostres principis i, si hem de rectificar, ho fem, però sense oblidar-nos d'on venim i recordar per què hem arribat fins aquí.

Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

L’abús de la cita prèvia

La pandèmia, que tots tenim molt present, va provocar un seguit de canvis en els costums i hàbits, alguns dels quals han arrelat, però no sempre de manera positiva. L’aïllament imposat va provocar que molts tràmits administratius passessin de ser presencials a virtuals, i es va reduir l’atenció ciutadana, apareixent el sistema de cites prèvies, que d’alguna manera evitava cues en les oficines d’atenció pública.

Vàrem superar la pandèmia, però moltes mesures adaptades per fer-hi front s’han mantingut. Un dels exemples és el de les cites prèvies. Avui moltes administracions continuen funcionant amb cites prèvies, fent més difícil l’accés del ciutadà a l’administració.

Els defensors de les cites prèvies ho argumenten tot dient que és la manera de ser atesos sense haver de fer cues, però hi ha tràmits que no es poden planificar i, si només atenen amb cita prèvia, poden provocar retards que no sempre ens podem permetre. Al mateix temps, hi ha persones que no ho tenen fàcil per sol·licitar la cita prèvia, si s’ha de fer en línia.

El Fòrum de defensors locals ho ha denunciat perquè no donen prou facilitats a les persones que tenen més dificultats per bellugar-se per Internet. Està molt bé poder programar visites, com fem en moltes ocasions, però no ha de ser l’únic sistema per accedir a l’administració, empreses públiques i privades.

Caldria demanar a les entitats, siguin públiques o privades, que flexibilitzin les condicions perquè la gent sigui atesa, trobant l’equilibri entre la cita prèvia i l’atenció directa per finestreta. Hi ha moltes casuístiques que ho justifiquen, sense entrar a parlar de les estafes que es produeixen, o la lentitud en la tramitació per la disminució del nombre d’atencions, o la reducció del personal d’atenció. Si tenim clar que estem per servir el ciutadà, ho hem de posar fàcil.

Maltractats per l'Administració

 Parlem de bretxa digital i de com podem facilitar els tràmits administratius d'obligat compliment, però parlem poc de la manera que ens tracta l'administració. Un cas pèssim és l'Oficina de Recaptació de la Diputació de Barcelona (ORGT) que no hi anem perquè ens agradi, sinó que ens veiem obligats a anar-hi i no ens ho posen fàcil.

    Protesto enèrgicament per la manera d'organitzar-ho en perjudici dels vilatans. El meu cas es refereix a Arenys de Mar, però tinc entès que no es tracta només d'aquí, sinó que seria un problema general, que els nostres polítics, siguin els locals o els supramunicipals, no cuiden. Ens demanen el vot, però després... espavila't.

    Per què haig de demanar cita prèvia per fer un pagament que podria fer telemàticament? Per què puc pagar telemàticament l'impost de construcció i instal·lacions, l'impost conegut per ICIO, i no puc fer el mateix amb la taxa del permís d'obres? És una absurditat i et sents impotent davant d'aquest maltracte innecessari i molest.

    Els vilatans ens hem d'acostumar a denunciar aquesta mala manera d'obrar. Sabem que els treballadors de l'organisme, els que donen la cara, no hi tenen cap culpa, i són els que reben els crits. Ells compleixen les ordres, encara que aquestes siguin perjudicials per a la gent, sense cap argument per defensar la manera de gestionar-ho. No és amb ells amb qui ens hem de queixar.

    I el problema, com passa també davant de les multinacionals que donen serveis que no em podem prescindir, és que no podem negar-nos a fer els tràmits, perquè ho necessitem per tirar endavant els nostres projectes. És per això que hem de denunciar i reclamar una millora de l'atenció ciutadana de l'administració que gestionen uns polítics que ens demanen el vot perquè després ens facin la vida impossible.

    Per tant, no és un problema de bretxa digital, sinó un problema de no pensar en la ciutadania i fer la vida més fàcil. La pandèmia va comportar molts problemes, alguns dels quals encara no s'han resolt. L'administració s'ha valgut de la pandèmia per abusar de les cites prèvies i fer la vida més difícil als ciutadans. 

Pinten bastos!

Què hem d'interpretar de les paraules de Donald Trump quan parla de bany de sang si perd les eleccions de finals d'any? Alguns mitjans ens ho han presentat com una amenaça a l'estil de l'assalt al Capitoli, però encara més greu i efectiu. D'altres ens donen a entendre que era una metàfora pensant en la situació econòmica del país. Sigui el que sigui, tot el que diu Donald Trump no es deixa indiferents, i la majoria tenim coll avall que serà novament president dels Estats Units d'Amèrica.

    Si sumem les informacions que ens arriben dels EUA, amb uns presidenciables que no en donaríem ni cinc cèntims, i el que veiem que està passant a Rússia, amb una victòria espatarrant del president Putin, i les seves amenaces de guerra nuclear o tercera guerra mundial, hem de concloure que no estem vivint els millors anys de la nostra vida. A casa nostra tot trontolla, però el que ens arriba de fora és molt contundent i de repercussions imprevisibles.

    I què hem de fer? Planifiquem les nostres vacances, o millor que ens quedem a casa arraulits per evitar caure al mig del merder? És trist que amb totes les dificultats que moltes famílies tenen per arribar a finals de mes, encara hi haguem d'afegir aquest escenari. Estàvem massa tranquils, després d'haver superat els anys de pandèmia, que havíem de buscar nous elements disruptius? 

    Intento deixar de banda les notícies sensacionalistes, però el cert és que tampoc saps massa on agafar-te. Per això és tan important la convivència amb els més propers, perquè com a mínim no tinguem conflictes veïnals que encara agreugin la situació i que provoquin, potser sí, que ens quedem a dins del pis sense bellugar-nos, no sigui que rebem fort.

    Ara que tenim els nostres polítics entretinguts confeccionant les llistes i els discursos de campanya, potser seria bo que entre tots miréssim de buscar notícies positives que ens alegrin una mica el dia i, sense amagar el cap sota l'ala i desentendre'ns de la realitat del món, procurar trobar la cara amable que ens faci més suportable la vida. 

El canvi d'hora

Aquesta propera matinada es tornarà a canviar l'hora per passar-la a horari d'hivern. Dormirem una hora més, i demà diumenge notarem que el dia se'ns fa fosc més aviat. Un canvi que en ser en diumenge, festiu per a la majoria de la gent, no acaba de fer l'efecte, però que dilluns sí que tindrà més conseqüències. Acabarem de treballar que ja serà fosc, i els matiners tornaran a llevar-se amb la llum del dia. I això fins quan? 

Fa uns anys es va parlar de la voluntat d'acabar amb els canvis d'hora, aplaudit majoritàriament, però tot va quedar suspès, diuen que arran de la pandèmia. Després gairebé ningú no n'ha tornat a parlar. Els canvis, a la Unió Europea es fan molt lentament i aquest n'és un d'ells, sense tenir garantit que s'acabi produint.

Sembla ser que el canvi d'horari no és bo per a la nostra salut. Ens costa acostumar-hi el cos, però també es fa difícil si tens en compte l'hora de sortir el sol i de pondre's, en relació al costum horari dels negocis i esbarjos. Quan s'ha parlat de deixar de canviar l'hora, també ha sortit la discussió de quin horari hauria de ser l'idoni. Recordeu que, en horari d'estiu, el nostre país porta una diferència de dues hores respecte a l'hora del sol, i a l'hivern una. Això fa que per exemple tinguem la mateixa hora que a Noruega, quan allà, molt més a l'est, la claror del sol no té res a veure amb la nostra, hora a hora. I resulta que països que es troben entremig de Noruega i Espanya van a una hora canviada.

No sé si la idea de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any es tornarà a reprendre, o bé si ja no se'n parlarà més. El cas és que a Catalunya hi va haver un moviment força actiu a favor d'eliminar el canvi horari, i adaptar-lo d'acord amb el nostre meridià. No tothom ho veia bé, però tenien els seus arguments, encara que, com he dit abans, topaven força amb els costums de la nostra societat, que tanca les portes molt tard, quan a l'hivern ja és negra nit.

Sigui com sigui, demà toca i molt probablement això no canviarà durant uns quants anys. Si no hi ha interessos econòmics i polítics per modificar-ho, ningú gosarà tocar res, sobretot si per fer-ho s'ha de mobilitzar a tanta gent, que ara té altra feina a fer.

Cosa de segons i tercers

Aquest migdia he participat en una xerrada a Ràdio Arenys on ens hi havien convidat als representants de les formacions polítiques que han confeccionat una llista per a les eleccions del dia 28 de maig. No hi eren els caps de llista, i no es tractava d'un debat polític, encara que en el fons es feia difícil no transcendir en temes polítics. De fet la política, en sentit ampli, és bastant a tot arreu.

No sé quina ha estat l'opinió dels oients, ni tampoc n'he parlat després amb els altres participants a la tertúlia, però penso que ha anat prou bé, sobretot perquè teníem molt clar que no es tractava de fer cap míting electoral, encara que cadascú pogués defensar el posicionament no només propi, sinó també de la formació política amb qui ens presentem.

Particularment m'hi he trobat molt bé, i els temes que el conductor del programa, en Joan Puig, ha plantejat, eren prou interessants, algun d'ells no estrictament local, però que tots vàrem patir, com és la pandèmia del COVID, i que l'administració local també va haver-hi d'actuar.

La iniciativa de convidar als segons o tercers de la llista és bona, perquè ajuda a veure que no tot acaba amb els caps de llista, sobretot quan penses en aquells que porten una bona colla de mandats liderant un projecte polític concret. I encara més, quan a la nostra vila s'ha produït un enfrontament, a vegades desagradable, entre candidats. És bo, dic, perquè t'ajuda a veure que hi ha més gent als equips, amb coneixements, aptituds i predisposició a treballar per a la vila.

És evident que el format del programa no permetia estendre's en els temes plantejats. Ja sigui perquè érem sis representants, o per la pròpia importància dels temes que requeririen un tractament particular cadascun d'ells, per poder anar a fons. 

Només voldria destacar la Seguretat, on la majoria de representants polítics de la taula ho han centrat en la policia, i en la necessitat de contractar més policies i col·locar més càmeres al carrer. He aprofitat el moment per discrepar d'aquesta opinió majoritària, perquè crec que és un error centrar els problemes de seguretat en l'aspecte policial, i no pensar en altres elements que hi tenen una incidència prou important. La CUP té molt clar que abans de l'actuació policial s'han de treballar aspectes d'educació, formació, salut, serveis socials... que han de permetre a la nostra societat en general, i la nostra vila en particular, combatre la percepció d'inseguretat sense deixar-ho tot en mans de l'actuació policial. Qui cregui que amb més policies solucionarem els problemes d'inseguretat, està molt equivocat. Però això és un debat que no podem despatxar amb tres o quatre paràgrafs, sinó que cal treballar-hi a fons per trobar un nou model de convivència i tractament de les disfuncions, que eviti acabar-ho sempre amb actuacions d'ordre públic.

Per un passeig Xifré ordenat

Celebro la reunió d'aquest matí, segons publica el web municipal, per parlar del passeig Xifré i l'ocupació de les terrasses que hi ha instal·lades. Entenc que hi pugui haver veïns molestos amb el funcionament dels darrers dies i probablement també amb el soroll que es desprén per la massiva ocupació de l'espai.

Precisament aquest dissabte vaig tenir l'ocasió de passar pel passeig, probablement a l'hora de més concurrència, i es feia difícil superar els diferents obstacles, ja fos per les taules i cadires allí instal·lades, per la gent fent cua per poder ser atesos, i altres elements col·locats com si es tractés d'un magatzem.

És bo que els restaurants puguin treballar, sobretot si tenim en compte els dos darrers anys, amb tantes dificultats degut a la pandèmia i al règim de confinament a què ens varen sotmetre. El bon temps ha fet que moltes persones sortissin a menjar a fora, i l'espai del passeig Xifré permet gaudir de bones estones assaborint el menjar. Tot i així no podem oblidar que es tracta de la via pública i que s'ha de poder compartir amb les persones que desitgen passejar-s'hi.

Els entrebancs comencen al final de la Riera, abans de girar cap al passeig Xifré, i no acaben fins ben bé al final, a l'alçada de la plaça Lloveras. En alguns restaurants hi ha taules a banda i banda, amb un petit espai entremig, a vegades ocupat per persones que s'esperen per poder ser atesos.

No cal dir que les dificultats per a les persones amb mobilitat reduïda s'agreugen, i això també s'hauria de tenir en compte. Hi ha persones amb poca visibilitat, que necessiten poder disposar d'un cantó lliure d'obstacles per poder circular, sense haver de necessitar de ser acompanyats.

Entenc, doncs, que la reunió que aquest matí s'ha celebrat a l'ajuntament de la vila servirà per consensuar unes mesures que permetin que els negocis de restaurants puguin atendre el més gran nombre de clients possibles, amb totes les comoditats, i que els vianants puguin passejar tranquil·lament, sense haver de demanar permís per fer-ho. El diàleg sempre és positiu, i segons es desprèn de la notícia, els empresaris implicats estaven predisposats a trobar solucions que beneficiïn a tothom.

Com recuperar el prestigi perdut?

Han estat molts els factors que han provocat una pèrdua del prestigi del nostre país els darrers anys. Tothom és lliure de carregar les culpes segons més li convingui o interessi, però el cert que avui estem en hores baixes en molts aspectes, i em sembla que hauríem de treballar la manera de recuperar una normalitat que ens distingia tan a nivell econòmic com polític i social.

És evident que molta gent carrega la culpa al Procés, amb un resultat de fracàs per no haver aconseguit l'objectiu: la independència, i amb unes represàlies que han deixat en estat de xoc tot el país. Uns líders polítics a l'exili o empresonats que no se n'han recuperat, i uns hereus que no acaben de resoldre tots els problemes creats.

La primera repressió va ser política, amb la pèrdua de drets i llibertat, però també econòmica, amb la marxa d'empreses i la inestabilitat davant la incertesa. La imatge que Catalunya i Barcelona, en concret, havien aconseguit, ha sofert una patacada i ha ajudat que altres ciutats i regions espanyoles agafessin força. No només amb visió interna, sinó internacional.

Insisteixo que tothom ho mira des del seu prisma, però em sembla que no hi ha cap mena de dubte que ens cal recuperar la imatge perduda i en això hi hem de col·laborar tothom. En primer lloc els polítics que han de resoldre els problemes també ocasionats per la pandèmia i els efectes de la guerra d'Ucraïna, però també tots nosaltres amb la nostra actitud i responsabilitat. 

No tot s'acaba amb el Procés fallit, sinó que hi ha mesures econòmiques que s'han de reconsiderar i que no només depenen del govern estatal i les institucions que s'han acarnissat amb nosaltres, sinó que han de ser fruit de la iniciativa de les nostres institucions i polítics. Cal, però en primer lloc obrir els ulls i reconèixer on som i què cal fer per reconduir la situació. No podem viure de la nostàlgia ni donar tota la culpa als altres de les nostres desgràcies.

És per això que, sense oblidar ni renegar dels nostres drets com a poble sobirà, cal que els nostres polítics es posin a treballar d'una vegada per recuperar tot el que hem perdut, situar el nostre país a l'avantguarda de la recerca, la inversió i el treball, amb lideratge polític i suport a les iniciatives privades. Hem de treballar perquè el futur dels nostres joves no sigui tan descoratjador com a vegades veiem, sinó que els puguem animar a recuperar la il·lusió que entre tots hem perdut i que fa que no sapiguem cap on hem d'anar i quan ens hem de posar en marxa.

Hem de reconèixer que no ho hem fet tot bé, que tot i acceptar que ens ho han estat posant molt difícil, la nostra actitud tampoc no ha estat sempre la millor resposta per tornar a arrencar després de la sotragada.

El turisme es recupera després de dos anys de pandèmia

Al marge de les notícies habituals d'aquests dies, entre les quals dissortadament hi ha Ucraïna a primera pàgina, ens trobem amb dades sobre turisme i la recuperació després de la pandèmia. Han estat dos anys que han afectat molt el turisme, tant a nivell de viatges com de despesa hotelera, i ara sembla ser que de mica en mica es va tornant a la normalitat.

Avui ens deien que a Barcelona, sense oblidar que hi ha un 17% dels hotels tancats, l'ocupació es calculava de l'ordre del 85%, unes dades força optimistes després d'aquests dos anys de pandèmia, que ha obligat a molta gent a quedar-se a casa. També ens diuen que a altres poblacions de Catalunya l'ocupació fregaria el 100%.

Sense entrar a valorar, de manera exhaustiva, la indústria del turisme a casa nostra, amb totes les mancances i, sobretot, l'especulació i la contractació precària, és bo veure que es recupera una de les fonts d'ingressos de bona part dels nostres empresaris, ja sigui hotelers o residències rurals, càmpings...

Seria bo no defugir la necessitat de reconsiderar com es treballa en el món del turisme, i intentar guanyar en qualitat i tracte, tant al client com al treballador. La poca qualitat de molts dels serveis turístics, fa que el concepte que es té del nostre turisme sigui tan baix. 

Hi ha molt camí a recórrer, i seria bo que ara que torna a haver-hi demanda, els professionals del turisme no es descuidessin d'estudiar la manera de millorar els serveis que ofereixen, aportant més creativitat i qualitat a les seves empreses.

Aquesta Setmana Santa serà probablement reconeguda que la tornada a la normalitat, i permetrà els desplaçaments a molts que no s'han pogut moure de casa durant molts mesos. D'alguna manera és important que la gent recuperi la llibertat de moviments, i que ho pugui fer de la millor manera possible. Seria bo que la situació pandèmica, amb les conseqüències que ha comportat de tot tipus, sigui, en el cas del turisme, motiu de reflexió per millorar l'oferta i afavorir una millora de la qualitat també dels clients que s'acosten al nostre país per gaudir de les seves vacances.

Una complexitat que requereix els millors

Quan les notícies s'allarguen en el temps acostuma a passar que es perd l'interès en els fets i s'acaba oblidant moltes coses, fins i tot el nucli del conflicte, el motiu de la notícia. No sempre les coses es resolen a l'instant, sinó tot el contrari. Acostuma a ser feixug i són moltes les gestions que s'han d'anar fent, per la qual cosa es perd l'interès.

En aquests moments estem vivint diverses situacions que requereixen molta atenció, si més no per poder entendre per què passen, i analitzar com es poden resoldre, per anar avançant, i no quedar-nos aturats, com passa amb el govern català. Vivim la problemàtica dels mestres, la situació del català a l'escola, la guerra a Ucraïna, l'abandonament del sahrauís per part del govern espanyol... tots ells uns fets prou significatius i rellevants. Tot això sense oblidar-nos del camí que segueix el procés judicial contra els fets de l'1 d'octubre de 2017, i les accions que se'n varen derivar, també al carrer. 

Hem de ser capaços de fer un seguiment de totes aquestes problemàtiques i exigir als nostres polítics que no ens deixin a l'estacada. Que siguin responsables dels compromisos assumits i que els varen portar a l'elecció com els nostres representants. I assumir responsabilitats vol dir donar resposta a les qüestions que es plantegen el dia a dia. Trobar solucions perquè el país pugui avançar en drets i deures.

Els mestres han fet cinc dies de vagues per protestar contra un menysteniment que dura des de fa molts anys, i que va tenir un detonador en el fet de passar olímpicament d'ells quan més ho necessitaven. Es varen prendre decisions a la seva esquena, sense tenir present aquelles reivindicacions històriques. Crec que el conseller d'Ensenyament no es va comportar com cal esperar d'un polític compromès en les seves responsabilitats.

Tampoc s'ha entès la posició dels partits polítics, sobretot els independentistes, en relació a la llengua catalana a l'escola. No es pot renunciar a la lleugera a uns drets emparats per l'Estatut d'Autonomia, i que en lloc de revisar el seu funcionament, s'opta per la supressió. Em refereixo a la immersió lingüística.

Per tot això s'explica el desengany i desafecció de la ciutadania vers la política. Avui encara llegia declaracions en el sentit que estàvem cansats del país, quan en realitat, i algú els ho feia notar, el que estem cansats és dels nostres polítics i la seva manera de fer. I potser sí que acabarem abaixant els braços, però que mai més ens exigeixin sortir al carrer a defensar uns drets que ells mateixos s'obliden en un calaix, o són incapaços de defensar entre despatxos.

Vivim uns moments difícils, amb una situació econòmica en crisi després d'una pandèmia i ara amb un guerra que encareix els productes. Com que no s'ha treballat prou bé l'estructura econòmica del país, ara sorgeixen tots els problemes. Ara tot són corredisses per tapar forats, però la feina s'havia d'haver fet abans, amb previsió i diligència. No acluquem els ulls, ni tapem les orelles, sinó que exigim als nostres polítics que es posin al davant, o si no en saben prou, que deixin pas a altres persones que ho puguin i sàpiguen fer.

Sobremedicats

Aquest diumenge el diari ARA parlava de la sobremedicació, i analitzava uns quants medicaments, els més consumits, i en desxifrava alguna de les conseqüències de prendre'ls durant massa temps. L'article era prou extens com per passar-hi una estona i em preguntava què en dirien els metges, els quals quedaven una mica retratats. Es trobava a faltar una mica més de control sobre el consum de medicaments, sobretot pensant en les persones amb malalties cròniques, normalment persones grans, però no només.

M'ha cridat l'atenció l'omeprazol, no només per ser un dels medicaments més prescrits, sinó perquè es deia que es receptava com a protector d'estómac, i es posava en dubte la seva eficàcia. També s'insistia en l'excessiva durada del seu tractament.

Penso que avui els metges, ja sigui perquè estan desbordats, o bé perquè els malalts sembla que insistim en què ens receptin medicaments i així marxem contents de la consulta, no hi prou control dels medicaments que estem prenent, i sobretot la durada. L'omeprazol, que fa molt temps que el prenc, el considerem una garantia per poder prendre tots els altres medicaments, sense perjudicar gaire el nostre estómac. Davant la informació que apareixia aquest diumenge, entren tots els dubtes i la reflexió si convé continuar prenent-lo diàriament.

M'imagino que tots hauríem de reflexionar una mica més, i intentar substituir, dintre el que es pugui, medicaments per productes naturals, alguns dels quals també comporten beneficis. No hauríem d'exigir tant als nostres metges perquè ens donin la recepta, i creure'ns que seguint una dieta saludable i fent més exercici, potser podríem eliminar alguns d'aquests medicaments.

Cal prendre la informació del diari ARA com un seguit de recomanacions, i no considerar-ho alarmista, però si que potser ens hauríem de parar a pensar si tot allò que en aquests moments estem prenent, és realment necessari. Potser una visita al metge, ara que no hi ha tanta pressió per la pandèmia, aniria bé per començar de zero i només mantenir aquells medicaments que la nostra constitució i salut ens obliga respectar.

El caos de la pandèmia a les escoles i instituts

Recomano la lectura de l'article d'Anna Jolonch, avui a l'ARA, Fins quan resistirà l'escola?, perquè amb poques paraules realitza una fotografia del que està passant a les escoles de casa nostra, des de l'inici de la pandèmia, i que lluny d'haver millorat, sembla com si cada vegada la cosa anés a pitjor.

A casa ho vivim de prop, i no és cap exageració el que podem llegir a l'article. La tasca predominant en aquests moments no és tan la pedagògica com l'organitzativa, per seguir uns protocols que canvien contínuament, a vegades amb moltes contradiccions, i que produeixen una fatiga important als docents.

No es tracta de donar la culpa a ningú, però sí fer adonar que no s'està ajudant gaire les escoles i els seus docents, en aquesta tasca tan esgotadora per controlar el grau de contagi entre l'alumnat, i procurar seguir els protocols que des del govern arriben dia rere dia.

Podem equivocar-nos, però les conseqüències de la pandèmia, en l'àmbit escolar, no seran tan perjudicials per a la salut com per a la formació dels infants i adolescents. L'energia i esforços que el professorat ha d'esmerçar per coordinar tota la casuística pandèmica, deixen de concentrar-se en l'ensenyament, i això no és bo per als alumnes.

Hi ha una pregunta que l'articulista esmenta de l'Antoni Bassas, i és si no seria hora de relaxar els protocols a les escoles, ara que ja s'aixequen les restriccions a la restauració, cultura, gimnasos, comerç... Seria una bona manera d'alliberar la sobrecàrrega dels mestres i professors, i que poguessin tornar a concentrar-se en l'ensenyament i educació dels seus alumnes. Probablement des de l'administració no es té prou coneixement del dia a dia als instituts i escoles, i caldria treure-hi el cap i procurar resoldre el caos que s'hi està vivint, abans no sigui massa tard.

Continuen morint persones per la Covid

Tot el garbuix de notícies i informació sobre la pandèmia fan que no acabem de veure exactament quin és l'abast real de la malaltia i les conseqüències que comporta avui dia. No passa dia que no escoltem declaracions de metges i representants polítics informant de les variants del coronavirus i les infeccions que provoquen, també dels hospitalitzats, però poc sobre les morts que continuen produint-se.

La impressió que tenim és que l'actual variant òmicron és més lleu i que les persones vacunades ho superen més fàcilment, tot i que no deixen d'infectar-se. Costa arribar a saber què passa amb els malalts ingressats a les unitats de cura intensiva.

Passem molta estona intentant entendre tots els protocols a seguir, sobretot aquesta setmana que s'ha reiniciat el curs escolar, i crec que se'ns escapen detalls importants, que algú pot considerar alarmistes, però que no podem deixar de pensar-hi i conèixer.

Avui llegia a El Capgròs, de la premsa de Mataró, que des del dia 1 de gener ja són vuit les víctimes per Covid, que han mort a l'hospital de la ciutat. Us haig de dir que m'ha sobtat la xifra, perquè considero que són moltes morts i que potser no se n'ha parlat prou.

No es tracta d'espantar la gent, però sí que seria bo que tothom conegués que continuen morint persones a causa de la pandèmia, i que cap mesura és prou bona mentre aquestes morts vagin augmentant. M'imagino que les xifres de Mataró no deuen ser tan diferents a les d'altres hospitals i ciutats, la qual cosa potser ens falta aquesta informació per creure'ns millor l'abast de la malaltia i saber a què ens enfrontem.

La informació que he llegit no és prou exhaustiva i, per exemple, no especifica si es tracta de persones no vacunades ni si tenien alguna malaltia prèvia o bé la seva edat. No és qüestió de xafarderia, sinó de tenir més dades que ens serveixin per comportar-nos més responsablement i valorar la feina que encara hi ha per tal de normalitzar una situació que ens crèiem superada.

Cap d'any amb molts interrogants

Hem començat un nou any ple d'interrogants. Són molts els temes que durant l'any 2021 s'han iniciat i no s'han acabat, i que ens fan preguntar-nos com continuaran durant el 2022, i si s'acabarà amb algun d'ells, per aconseguir viure amb més tranquil·litat.

Tot i que ens ho temíem, l'any 2021 no ha pogut acabar amb la pandèmia, sinó que fins i tot hi ha hagut una remuntada, amb la nova variant, que ens ha deixat unes xifres d'infecció i ingrès hospitalari importants. La vacunació mundial va molt endarrerida, sobretot en països del tercer món. S'ha prioritzat una tercera dosi, i la immunitat encara perilla.

Els efectes de la pandèmia no són només sanitaris, sinó que també han afectat l'economia. Les mesures restrictives sense un ajut suficient als afectats, ha provocat atur i tancament d'empreses, que no han pogut fer front als efectes de la crisi sanitària.

Políticament, a Catalunya, hi ha també molta incertesa. L'equilibri governamental treu espurnes, i el no de la CUP als pressupostos, salvats in extremis pels Comuns, no deixa tranquil al govern. L'actitud del president espanyol davant la convocatòria de la taula de diàleg, tampoc afavoreix el clima necessari per anar avançant en una solució al "problema" català. Un encaix a Espanya cada vegada més enredat.

Europa tampoc té les coses clares. L'adéu de Merkel i les eleccions franceses, poden deixar tocat el lideratge europeu, amb molts problemes de credibilitat amb Polònia i Hongria, i amb el temor dels moviments de Putin a les portes d'Ucraïna.

A la nostra vila hi ha dos temes a destacar, en primer lloc la posada en marxa del nou sistema de recollida selectiva a tota la població, amb un porta a porta qüestionat per l'oposició, i la forta inversió per a la construcció de la nova biblioteca, amb menys suport de les institucions supramunicipals del que s'esperava.

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

Esperant la pluja

Fa molt temps que no plou i les previsions meteorològiques parlen d'aquesta possibilitat. Ho tenim tot molt sec i necessitem l'aigua per rebaixar la temperatura, però sobretot per remullar el terra que està completament eixut.

I la previsió de pluja arriba amb l'avís de perill d'aiguats importants. Com és habitual a casa nostra, plou poc i quan ho fa ve descontrolat. El canvi climàtic ens ha ofert imatges a països europeus que fins ara no hi estàvem acostumats. Era més aviat cosa de països del tercer món, on sembla que les desgràcies no arriben mai soles. 

I de moment sembla que la baixada de temperatura ha arribat i ho agraïm. A casa, que no acostuma a fer calor, aquests dies es començava a notar. La manca d'aire i quan aquest feia presència era prou calent, ha fet que la temperatura pugés uns quants graus. Però tenim la sort de viure al costat del mar, i una refrescada a primera hora del matí sempre és d'agrair. Fins i tot jo que no hi acostumo a anar, enguany ja ho fet per segona vegada.

D'entrada s'ha ajornat el concert d'aquesta nit a la gruta, organitzat per l'Escola de Música. Avui recuperaven l'escenari que l'any passat, pel tema de la pandèmia, es va canviar de lloc. Confiem que la resta de concerts s'hi puguin celebrar. És allò que mai plou a gust de tothom, però avui, amb l'esperança que no faci mal, sí que hauríem de convenir que la prioritat és la pluja.

És important donar exemple

Avui ha sortit publicada una fotografia de la trobada amb paella, organitzada, sembla ser, per la Pilar Rahola, on entre altres hi figura el conseller Jordi Puigneró. El fet que siguin una vintena de persones juntes i sense mascareta ha provocat queixes i preguntes de partits polítics sobre la limitació a 10 persones en trobades, per la situació de la pandèmia.

M'imagino que la fotografia és recent i per tant amb vigència d'aquesta limitació de 10 persones, la qual cosa deixa mal parat el conseller. No seria la primera vegada que un polític que rellisca d'aquesta manera dimiteix per no tenir arguments que ho justifiquin. A casa nostra, però és molt difícil que es produeixin aquestes dimissions. Això és cosa d'altres països.

No tinc res personal en contra del conseller i li desitjo llarga vida política, però entenc que el cas el deixa en evidència i hauria d'explicar-nos molt bé com és que es va saltar la recomanació de no fer trobades nombroses. A la fotografia hi ha altres persones conegudes, però deu ser l'únic que ocupa en aquests moments un càrrec polític de rellevància i el més normal és que donés exemple.

Aconsello els polítics a ser més curosos si volen que hi confiem. Aquesta manera d'obrar no és correcta i crea molta desafecció entre la ciutadania. La manca de confiança és un problema per al bon funcionament d'un país. Hi ha prou dificultats com per perdre's amb detalls com aquest, que no és insignificant. Si demanes a la població un comportament determinat, el primer que has de fer és practicar-lo. No tens dret a exigir allò que no ets capaç de complir. Caldrà veure si el conseller explica les circumstàncies que el varen portar a formar part d'aquest grup, contravenint les pautes marcades pel propi govern.

Un cap de setmana negre

Aquest cap de setmana està resultant poc agradable, amb un incendi a Llançà que ens preocupa i al mateix indigna perquè es confirma que l'ha provocat un irresponsable llençant la cigarreta des del cotxe. Es parla de negligència, però jo més aviat ho qualificaria de delicte. Aquesta acció no es pot permetre ni estiu ni hivern, però ara, amb la sequedat que hi ha i les altes temperatures, és més que una negligència.

Tampoc ens acompanya la situació de la pandèmia a Catalunya. Som els que liderem la pitjor situació a Europa i això comporta cancel·lacions de viatges des de l'estranger. Els que tenim persones de fora aquests dies, ho sabem per la informació que es rep de Catalunya a fora. 

I per als amants de l'esport tampoc són bones les notícies que arriben sobre les olimpíades a celebrar a Tòquio. Cada vegada són més els esportistes que renuncien a participar-hi, sobretot avui que s'ha conegut que una persona que ha estat a les instal·lacions olímpiques s'ha infectat.

El conseller de salut diu que es varen equivocar i probablement té raó. Tots pressionem perquè ens deixin fer coses, com ara els festivals d'estiu, i ells cedeixen. Al final s'ha vist que les mesures preses no eren suficients i per això aquesta cinquena onada que ens deixa en evidència.

No és fàcil organitzar un estat d'alerta davant d'una pandèmia com la que ens ha afectat, però sí que ens agradaria més serietat i contundència en els nostres governants. Està bé que reconeguin els errors, però ara cal que aprenguin d'ells i prenguin les mesures adequades. Tampoc els tribunals judicials els ho posen fàcil, i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estat d'alarma no ha fet, al meu entendre, justícia. Potser per això hi ha una clara divisió i enfrontament entre els membres del Tribunal Constitucional. No pot ser que juguin políticament, tal com ahir comentava en aquest mateix blog.