Al final tot se sap!

Diuen que s’atrapa abans un mentider que un coix. Bé, ara potser no és políticament correcte dir-ho així, però d'aquesta manera ens ho deien a casa, de petits. Avui dic que al final tot se sap i la prova és que hem sabut, després d’una dècada, qui era en M. Rajoy! Tot un descobriment!

La Justícia al nostre país és molt lenta, però ho va desgranant gairebé tot. Sempre hi ha qui se n’escapa, i acostumen a ser els mateixos. Els poderosos, els que tenen amics influents o que tenen la manera de convèncer-los. 

El problema de la Justícia és que arriba tard i quan es podria actuar s’ha covat l’arròs. Què li passarà a l’expresident ara que s’ha descobert qui hi havia al darrere d’aquelles sigles tan poc sospitoses? Res!

Tampoc no li ha passat res a l’expresident Aznar per la seva actitud davant de l’atemptat terrorista de Madrid, a la vigília de les eleccions generals, o en l’atac a l’Iraq.

El mateix podem dir de l’expresident Felipe González i el GAL. I continua donant lliçons de moralitat i comportament democràtic!

I et demanen confiança i suport… Això fa molt mal a la societat. La desconfiança està justificada encara que no ens agradi. Què hi podem fer? La meva resposta sempre és la de donar exemple i ser crític. Fer-los avergonyir del seu comportament, encara que tenen tanta barra que els entra per una orella i surt per l’altra!

No els passarà res i haurem d’anar suportant els seus discursos. No tots són iguals i hem de ser capaços de diferenciar-los. No els podem posar a tots al mateix sac, sinó ningú no s’oferirà de manera altruista per tirar endavant la vila, el país, el món, i necessitem bons líders per treure'ns de l'atzucac.

Reclamen que l'ANC lideri, que lideri què?

Comentava un dia d'aquests que l'ANC estava en contra del pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona, i avui hem conegut que un sector crític a la direcció de l'entitat protesta pel seguidisme que fa als partits independentistes. Jo més aviat parlaria de paràlisi, perquè així estan els partits independentistes i només s'ha mogut per fer els pactes que tant s'han criticat.

Aquest sector crític demana a la direcció de l'ANC que prengui el lideratge de la mobilització, ja que els partits no fan res. Critica la seva actitud i hi veu massa militants infiltrats entre la direcció, que només posen pals a les rodes. 

El tema es fa interessant, i em pregunto com s'ha de mobilitzar l'ANC, com ha de prendre el lideratge per fer què? Si els partits independentistes estan perduts barallant-se per veure qui té més cadires a les institucions, què podrà fer l'ANC per avançar en el procés? Demanaran que la gent tornem a sortir al carrer? A reclamar què? 

La meva humil opinió és que mentre tinguem els polítics que tenim, difícilment aconseguirem avançar en gairebé res. Ara estan parats, potser amb l'excusa de conèixer la sentència judicial del procés, però els mesos van passant i només portem una llei aprovada al Parlament. I quan coneguem la sentència, què? Ja hi han pensat, o llavors s'hi posaran a pensar-la. Hem de tornar a ser els ciutadans els que movem fitxa? I els polítics continuaran sense reaccionar?

No sé què passarà demà dissabte a Girona, a la reunió del plenari del secretariat nacional de l'ANC, però el paper a jugar, en aquests moments, tampoc és clar, i la ciutadania que porta molts mesos recollint consignes, començar a estar cansada, no tant per sortir al carrer, com per comprovar que no serveix per a res.

VOX posa la por al cos a moltes persones

Aquest cap de setmana VOX ha posat la por al cos de molta gent. Vivim un temps de crescuda de l'extrema dreta arreu del món occidental. No només a Europa, sinó també als EUA, on les principals idees d'aquest moviment formen part dels objectius dels nous dirigents. 

Casualment aquests dies estic llegint l'obra d'Stefan Zweig "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", suggerit per la meva amiga Maria Dolors, i que malgrat els anys que han passat des de la mort de l'autor, em fa pensar molt en l'actualitat. El món ha canviat, però hi ha uns elements que de manera cíclica envaeixen els cervells de les persones i ens fa caure en els mateixos errors.

No sabem la repercussió de VOX en la vida política espanyola, ja que no són els únics partits d'extrema dreta que existeixen a Espanya i fins ara els seus resultats electorals han estat insignificants. El moment actual, però és propici a la crescuda d'aquests partits, molt més de quan PxC va aparèixer a llum pública. De moment PP i C's, que han anat escalant cada cop més posicions de dreta extrema, han obert els ulls i no les tenen totes.

L'entrada de VOX al panorama polític espanyol no seria bo per a Catalunya, però tampoc per a Espanya. El seu discurs antiindependentista no és pitjor que els missatges xenòfobs i masclistes. Són missatges irracionals que enlluernen ments malaltes, però també ments senzilles i poc educades. La història d'Europa ens brinda uns exemples del segle XIX que no podem menystenir. S'ha d'atacar des de l'arrel, i no deixar transcórrer gaire temps.

El sentiment que experimento aquests dies davant les notícies que m'arriben, és de pena i dolor. No sé si em deixo portar pel sentiment que expressa Zweig dels mesos anteriors a la guerra del 1914. No vull ser tremendista, però sí que és important que cadascú de nosaltres sigui molt conscient dels seus actes. És potser per això que darrerament sóc tan crític amb el govern de la Generalitat.

Una visita completa al Schönbrunn

Com acostuma a passar quan estic de vacances, la política al meu blog queda una mica al marge. En primer lloc perquè no la segueixo, no miro gaire les notícies (mentiria si digués que no sé res), em limito a llegir els grans titulars, i en segon lloc perquè la prioritat és gaudir dels dies de descans, si se'n pot dir descans anar de vacances.

Avui entre altres coses hem visitat el palau Schönbrunn. És impressionant! A diferència de l'anterior visita aquesta vegada sí que l'hem vist per dins. No sóc un gran amant dels interiors del palaus, però de tant en tant faig alguna excepció. Val la pena.

La reflexió d'avui seria al voltant del turisme i concretament del volum de persones que belluga d'un lloc a l'altre. M'agradaria parlar-ho amb en Xavier Roig, col·laborador els divendres al diari ARA, i molt crític amb tots els temes que tracta. M'agradaria saber si fa la mateixa crítica al turisme a Àustria que a Catalunya. A vegades penso que és massa crític amb les coses de casa, com si a fora es fes tot bé, i no sempre és així.

De la nostra experiència podria dir que no he vist estridències com passen al nostre país, però d'aquí on som, a Viena, no en tinc la mateixa informació que rebo de casa nostra i això fa difícil les comparacions.

A darrera hora ens hem llançat a l'aventura pujant a un tramvia desconegut, i no ens anat pas malament. Hem caminat una mica més del compte, però hem sopat la mar de bé. Aquí a Viena els plats són molts complets, fins al punt de tenir problemes per acabar-te'ls.

Qüestionada la feina d'Oxfam Internacional

De com una mala praxis d'uns quants pot posar en perill la supervivència d'una entitat del tercer sector. El descobriment de l'escàndol d'uns dirigents d'OXFAM Internacional a Haití, pot arruïnar l'entitat i menystenir tota la bona feina que ha estat fent durant anys, substituint, en molts casos, la tasca que li correspondria a l'administració pública dels estats.

Sempre hi ha qui desconfia de tothom i per una altra banda qui s'ho creu tot, que va amb el lliri a la mà. Ni una cosa ni l'altra són aconsellables, sinó que cal molta transparència, per part de les ong i esperit positiu, però crític, de la ciutadania. D'entrada hem de creure que les persones son bones si no es demostra el contrari. Aquesta norma que permet viure amb més confiança, cada vegada resulta menys creïble, i si entrem en el món de la política ens adonem que tothom ha quedat desacreditat, sempre per culpa d'uns quants, però que l'han feta grossa.

Descobrir que el diner recollit per a una bona causa s'ha utilitzat en la prostitució forçada, fa mal. És repulsiu i odiós pensar que puguin existir persones tan inhumanes i corruptes en un ambient tan sa com és el treball voluntariós de moltes persones per ajudar els damnificats, per fer aquelles feines que no realitzen els governs.

El consell que podem donar és de no tirar enlaire tota la feina feta per aquesta organització, però sí que cal arribar al fons de tot i fer fora totes aquelles persones que han traït la confiança de molts ciutadans del món. El tercer sector necessita una auditaria seriosa per treure del cap qualsevol imatge o pensament que faci dubtar de la feina que realitzen. Només amb plena confiança podrem avançar. Deixem per a un altre dia discutir si són les ong les que han de redistribuir justícia o bé són els estats que haurien d'assumir aquesta funció i aquests deures socials i humanitaris.

Un govern mentider i corrupte sense oposició

Algú podrà dir que llegir el diari ARA i escoltar i veure TV3 et converteix en un adoctrinat incapaç de ser crític amb el Procés sobiranista. Qui cregui que la premsa o la televisió són objectius segurament viu feliç i un xic il·luminat, però que ningú caigui en l'error de pensar que ell sí que està ben documentat, perquè s'estarà enganyant. 

La importància de llegir opinió està relacionada amb la capacitat de reflexionar sobre allò que està escrit i l'encert en argumentar-hi a favor i en contra. Si el text no et convida a pensar-hi i opinar, i simplement entra a formar part del teu intel·lecte, estàs equivocat i perds capacitat de tenir la pròpia opinió de les coses, amb ample de mires.

A l'ARA d'aquest dissabte pots llegir l'article de Narcís Comadira, "Mes notes disperses", o bé "The Guardian i el delicte de rebel·lió", de Javier Pérez Royo. M'hi trobo llegint-los. Estic adoctrinat? No fa gràcia, perquè és massa seriós, llegir les propostes de qui acusa els mitjans de comunicació i les escoles d'adoctrinament, sobretot per part de C's, quan és el seu objectiu prioritari imposar allò que ells volen sense permetre la discrepància.

La Història s'encarregarà de posar cadascú en el lloc que li correspon, però entretant haurem patit injustament una època de manca de llibertats, d'usurpació de funcions i d'insults sistemàtics per part d'un poble, l'espanyol, que ha estat expressament influït per un govern mentider i corrupte. Per a la nostra desgràcia aquest govern no compta amb una oposició que pugui donar esperances a un projecte millor a mitjà termini.

Les trampes al solitari del PDECAT

En diferents ocasions he debatut i discutit a fons amb persones que defensaven els partits polítics per sobre de tot. Tot i comprendre que el sistema democràtic on ens belluguem es basa en l'existència de partits polítics, jo sempre he pensat que es podria repensar i en tot cas he estat molt crític amb el funcionament intern de la majoria dels partits polítics.

L'estratègia de la unanimitat i la dependència a les decisions del partit en qualsevol de les decisions que els militants prenen en l'exercici d'un càrrec polític m'ha semblat, en la majoria dels casos, discutible. La crítica que es fa als governs a qualsevol nivell esdevé moltes de les vegades una extrapolació del que passa internament en els partits polítics.

L'escenari actual ens ha donat mostres de crisi interna en molts partits, i amb el dubte de l'autèntic exercici de la democràcia de les seves direccions. C's ens ha brindat un exemple clar de fer callar les bases en benefici dels seus dirigents, un autoritarisme que deixa entreveure quin tipus de democràcia ens poden brindar en el cas d'aconseguir el govern.

A nivell català llegim dia sí dia també les trifulgues dels ex-convergents per definir un nou partit polític PDECAT per aconseguir ressorgir de les cendres, provocades principalment per l'afer Pujol i l'esgotament del model autonomista i el seu gir a l'independentisme. Un nou partit que, al meu entendre va néixer ferit de mort, i que necessita molts esforços per posar-lo dret.

L'absència d'una direcció forta ha provocat diferents ensurts en l'intent de sobreviure, un dels quals ha estat el tema de les incompatibilitats en els càrrecs que aquest cap de setmana han resolt saltant-se la lletra d'uns estatuts gairebé sense estrenar. Molt han de canviar les coses perquè aconsegueixin ser el partit que lideri el futur del nostre país, en contraposició d'unes altres forces que anteposen l'acció social a la independència, i amb una ERC a l'expectativa per agafar el relleu, amb el permís dels comuns.

Carles Capdevila, la perla de l'ARA

Interessant l'entrevista de l'Antoni Bassas al catedràtic d'història contemporània Borja de Riquer. Quin gust poder llegir persones intel·ligents i quin tip d'escoltar porqueria per televisió que es fa la gent!

Avui al diari ARA hi havia escrits que t'animen a llegir i a pensar. Fins i tot m'ha agradat l'article d'en Xavier Fina, encara que no és sant de la meva devoció. S'ha de dir que l'he començat a llegir amb poc interès. El títol 'En defensa de Félix de Azúa', si m'ha cridat l'atenció ha estat més aviat per rebuig. Llavors, una vegada l'he llegit hi he estat d'acord, però crec que el títol no és encertat. A mi em costa molt posar títol als meus escrits.

No hi ha dubte que la columna d'en Carles Capdevila és la perla de l'ARA. Em resulta impossible no estar-hi d'acord, i a més és gratificant, alliçonadora, amb esperit crític, però en positiu, donant gràcies a la vida.

No em passa el mateix amb l'actual directora del diari. No he aconseguit entrar-hi, ni pels temes ni per la manera que els tracta. Se'm fa feixuc, probablement perquè no sóc prou bon lector, o perquè encara fa poc temps que la llegeixo. Siguem positius!

I les CUP que carai faran?

Arran de les declaracions del regidor Ramon Vinyes sobre la decisió de les CUP de no voler entrar a formar part del govern municipal, tot i signar la moció de censura, i sense els quals no hauria pogut reeixir, m'ha recordat que per a moltes persones l'actitud de les CUP, a nivell local, però també en l'àmbit català, no s'acaba d'entendre.

Parlant amb gent, alguns creuen que no tenen clar què volen ser de grans o bé que no es casen amb res ni amb ningú per no assumir cap tipus de responsabilitat. Quedar al marge del govern li permet ser crític amb les decisions que pugui prendre la primera alcaldessa de la vila i el seu equip. Una cosa, però han de tenir present i és, com deia abans, el seu vot és decisiu perquè la moció de censura tingui efecte.

No queda clar l'interès del PSC local perquè les CUP decideixin entrar al govern. No hi ha moltes coincidències ideològiques, que jo hi sàpiga veure, i més enllà de les bones relacions personals que puguin tenir els diferents regidors, hi ha qui hi veu l'interès en no tenir-los a l'oposició.

Un dia podríem parlar de la capacitat dels diferents grups municipals per tirar endavant una política o altra. Sovint dóna la impressió que darrere els regidors i regidores de cada grup hi ha un buit important que fa que es trobin molt sols i sense el suport que caldria esperar. Probablement tindríem sorpreses.

El suport que necessiten del seu partit els regidors i regidores que han pactat el nou govern és molt important, però encara ho és més que els quedi clar que es tracta d'un govern de coalició i que han d'evitar veure els companys de viatge com a adversaris. No seria bo per Arenys de Mar que amb el canvi obtinguéssim una oposició molt conjuntada i una olla de grills governant. 

Els regidors de les CUP varen dir que amb tants grups no se sentirien còmodes. Amb qui s'hi sentirien? Tenen alguna opció de governar amb comoditat? Han fet possible el relleu a l'alcaldia, suposo perquè estimen que ara anirem més bé. Se'ls pot acusar de poc solidaris? De no voler arriscar? De que faci la feina un altre?

Felip VI ens gira l'esquena

Aquests dies hem pogut observar que alguns polítics que ens representen i fins i tot el rei que ens imposen (perquè no votem) desatenen l'observació que les formes importen. Es pot ser molt crític amb l'adversari i no estar gens d'acord amb ell ni amb el que representa, però la formalitat s'imposa i un ha de saber estar al seu lloc, ja sigui perquè el poble t'ha escollit i el representes, o per la gràcia d'haver nascut en una família i un país en què l'home té prioritat a la dona.

En la investidura, ahir, del nou president de la Generalitat, alguns diputats de l'oposició no varen ni aplaudir ni tan sols posar-se drets com a respecte al seu president. Els agradi o no, Carles Puigdemont serà el seu president i això es mereix respecte i dignitat. Una dignitat que molts polítics no tenen, per la qual cosa no es mereixen ocupar el lloc que ocupen.

El rei, m'imagino que a instància del govern espanyol, no ha volgut rebre la presidenta del Parlament català. Això pot tenir diferents lectures. Es pot pensar que el rei no vol saber res de Catalunya, perquè ens agradi o no, la senyora Carme Forcadell és la presidenta del Parlament escollida pels polítics catalans en representació del poble. 

Jo m'inclino a pensar en una manca de respecte a la institució catalana, com a mesura de rebuig a tot el moviment sobiranista, i que considero que és un error que espero que arribi el dia que el rei i el govern espanyol es penedeixin d'haver comès. El menyspreu a la segona personalitat política de Catalunya és un menyspreu als catalans siguem o no sobiranistes. Per la mateixa raó d'abans, la presidenta Forcadell és la nostra presidenta, encara que alguns no ens pugui agradar.

Qui és l'original, Syriza o Unitat Popular?

Després del fracàs del primer ministre grec Alexis Tsipras, es convoquen noves eleccions amb l'escissió del partit que s'ho havia de menjar tot, enfrontar-se amb els líders europeus i salvar Grècia. Al final el líder grec va claudicar i no va tenir altre remei que convocar noves eleccions, amb una bona part del seu partit fora.

Què decidiran els grecs? Per lògica, si és que en política hi ha lògica, els grecs s'haurien de decantar cap a Unió Popular, perquè són els que continuen defensant els principis inicials de Syriza, però caldrà veure si Alexis Tsipras els haurà convençut que estava equivocat, i que s'ha d'actuar de manera diferent.

Pensant en Catalunya, Pablo Iglesias es posa al costat de Tsipras, i per tant modera el seu discurs que ja no esdevé trencador. Al marge del fet nacional, la CUP estaria més en l'òrbita d'Unitat Popular, una proposta atrevida de difícil encaix en l'Europa real, i que només té possibilitats d'èxit si rep un fort suport dels electors grecs.

L'esquerra europea té veritables problemes conceptuals, per les dificultats que entranya un posicionament clar de progressisme, en un espai capitalista molt acomodat. És per això que els partits socialistes dels diferents països europeus tenen tants problemes per mantenir-se en el poder. L'esquerra pura i dura pràcticament ha desaparegut. IU a Espanya i ICV a Catalunya s'han convertit en simplement testimonials.

L'aparició de Podemos feia pensar que es recuperava aquest espai més crític a la societat capitalista, amb una diferència de classes cada vegada més preocupant. Els darrers moviments de Podemos, disputant-se l'espai amb C's, i ara donant suport a Tsipras, fan pensar que Pablo Iglesias ha claudicat i es presta a competir amb el PSOE, com a esquerra acomodada i més teòrica que no pas pràctica. La CUP pot esdevenir l'única força realment d'esquerres a l'Estat.

Preparant les eleccions plebiscitàries del 27-S

A contra rellotge els diferents fronts polítics s'estan posicionant i intentant construir coalicions per ser més forts. Alguns, com ICV, per evitar desaparèixer, d'altres, per ser alguna cosa per primera vegada. En aquesta pugna hi són tots, les dretes i les esquerres, amb un PP immobilista, com si ja hagués llançat la tovallola.

A Catalunya, la primera prova de foc electoral, Podemos pretén fer un bon forat, unint-se a ICV, els quals ho cediran en tot per tal de no quedar al marge. Els dubtes són en el paper de la CUP, i què serà del Procés Constituent. El que sembla evident és que Teresa Forcades no agrada a Podemos i, per tant, s'haurà de sacrificar si finalment es presenten junts. Herrera ja ni s'ho planteja.

A la dreta hi tenim Unió, que cada vegada està més trencada, a punt d'expulsar el sector crític que ja s'ha posicionat defensant Mas davant les plebiscitàries del 27-S. La reducció d'Unió a la mínima expressió, pot compensar-se amb algun dissident del PP que, amb el ruptura de la Federació de CIU, veu bé votar Duran i els seus amics.

Caldrà veure quin mal li pot fer Podemos a ERC, que afrontarà sol les eleccions autonòmiques, convençut que encara està en fase ascendent, i a la CUP que no sembla interessar-li fer front comú amb la llista de les esquerres, probablement perquè no s'han compromès amb el sobiranisme, aspecte bàsic per donar-li a les eleccions un sentit plebiscitari.

El cas d'Unió Democràtica a Arenys de Mar mereixeria un capítol a part. Desconec en quin sector del partit es posicionen. Benet Maimí és de l'aparell del partit, però el regidor electe se l'ha vist amb el sector crític. Es tracta de pur safareig ja que després dels darrers resultats, Unió Democràtica ha passat a ser testimonial, encara que una mica més present que Convergència Democràtica.

Tots volen fer de García Albiol... o d'Anglada

Hem pogut comprovar que una bona colla d'alcaldables del PP volen seguir l'exemple que tan bé li va anar a l'Albiol a Badalona l'any 2011 i ja tenen mig coll avall que aconseguiran l'alcaldia. No diré que això passi a tots els municipis, però sí que és cert que, amb més o menys intensitat, els lemes i actituds dels candidats del PP van en la mateixa línia, sobretot on pensen que PxC o C's els poden trepitjar els talons.

Per altra banda, l'actitud de les candidatures al voltant de Podemos, també és força deplorable, sobretot a Barcelona. En aquest cas no és contra la ciutadania, sinó contra els seus rivals. No crec que sigui necessari insultar l'adversari, per més nosa que et faci i més ganes tinguis d'ocupar el primer lloc. S'ha de ser crític i treure-li els draps bruts, però sense difamar. Llavors ens queixem quan ens insulten a nosaltres.

Tot i que puc entendre la ràbia i empenta de l'Ada Colau en el seu nou projecte, no m'agraden les formes ni la considero l'alcaldessa ideal de Barcelona. Ja s'ho faran si els barcelonins l'escullen, però fins i tot en política l'educació és un grau, i l'Ada, probablement per la seva història, ha perdut una mica els papers. No diguem res del discurs de Pablo Iglesias. Probablement és una batalla contra les darreres enquestes en què experimenten un retrocés.

I a Girona i Figueres l'EUiA també ha sigut protagonista de dos casos d'insults. Aquestes persones no saben que ells mateixos es desacrediten. La majoria de la gent, sense necessitat d'estar a favor dels polítics i partits insultats, expressem el nostre rebuig i difícilment ens motivin a que els votem. Potser tampoc ho pretenen i per això seran sempre partits residuals, que veuran com altres moviments del mateix entorn els passen la mà per la cara. Seria el cas de Podemos a nivell estatal. A Arenys, sortosament això no passarà.

Et censuren i després no entenen que vulguis marxar

Estem esperant la pluja que ens anuncien que està a punt d'arribar a la vila. De fet fa molta estona que sentim tronar, però a vegades fa molt soroll i poca cosa. Els radars semblen indicar que aquesta vegada la pluja arribarà, encara no sabem l'estona que s'hi quedarà ni la intensitat.

Per internet he vist que a Torelló i Roda de Ter hi ha fet un gran xàfec i ha inundat carrers i algunes cases. Esperem que aquí al Maresme no s'ho agafi gaire fort i només hi faci una passada. Que ens refresqui, però que no ens torni a aixecar el paviment de rial, ni molt menys que entri per les cases.

Entretant, tot allò que predèiem fa uns mesos, està passant. Aquelles declaracions sobre els grans mals del sobiranisme s'ha anat ampliant i incorporant-hi atacs verbals, i també físics. Tota la maquinària del govern central al servei dels atacs i censures a Catalunya i a tot allò que fa olor de català. La misèria política està en el primer pla i a falta d'arguments només hi ha amenaces i atacs miserables a la democràcia.

Ja ha començat a ploure a Arenys. Veurem què passa.

El moment que vivim a Catalunya és molt adequat per examinar la capacitat intel·lectual, però també democràtica i honesta dels nostres polítics. Fa temps que ens en queixem. Enyorem antics temps amb personatges de categoria, tinguessin o no la nostra manera de pensar. Això és un passat que voldríem recuperar. No parlo de corrupció, perquè m'imagino que ara és més difícil d'amagar. El que passa, però és que el càstig arriba tard i massa tou.

Són deplorables les declaracions d'alguns ministres, senadores i responsables polítics, que actuen únicament per interès personal i no per al poble. Es pot ser molt crític amb el dret a decidir, sense haver d'arribar a ser ni groller ni prepotent. En democràcia les idees es defensen amb arguments i diàleg, i acceptant els errors, i no pas amenaçant.

Puc entendre el nerviosisme dels contraris a la consulta i fins i tot com ho justifiquen, però no com actua el govern espanyol i els polítics que li donen suport, mentint sobre la realitat a Catalunya. Que m'expliquin tots els atacs en forma de lleis imposades, a la nostra llengua, cultura i institucions. Que em raonin per què aquest centralisme ofega Catalunya i també altres comunitats. Que em facin veure que no hem de tenir ganes de manifestar què volem ser, quan ens pressionen tant. 

M'agradaria anar de la mà d'Iceta i de tot el PSC a defensar els nostres drets, però no sé veure una altra acció possible que no sigui l'enfrontament, el donar la cara. Ens trobem com gats escaldats, que tot ens fa por i no tenim cap confiança ni amb els successius governs espanyols ni amb la màxima institució jurídica que és el Tribunal Constitucional. Que em demostrin amb exemples clars que estic equivocat.

Catifa vermella per a Felip VI

Els diaris d'avui són gairebé un monogràfic sobre la monarquia espanyola, a manera de balanç històric, recuperant els principals moments viscuts i protagonitzats pel rei Juan Carlos I durant els 39 anys de regnat.

Una vegada més, els dos grans partits espanyols es mantenen units defensant l'statu quo que els ha de perpetuar en l'alternança de govern, arraconant les minories. Aquestes es resisteixen a desaparèixer i a tirar la tovallola, amb un esperit més crític i, a vegades, més ajustat a la realitat social del país.

Rubalcaba defensava el seu compromís constitucional tot i manifestar-se republicà, i el PP, que en algunes ocasions havia insinuat un cert rebuig a la monarquia, s'ha erigit com el seu gran defensor, en aquests moments de relleu. La mesa del Congrés ha fixat la data del 18 de juny per proclamar Felip VI rei d'Espanya.

I avui corria el rumor d'un possible referèndum descafeïnat, per diluir l'efecte de la consulta, permetent-la però amb el llamí d'unes promeses que, dissortadament, mai s'han complert. Quantes vegades no ens han enganyat? per què els hauríem de creure en aquesta ocasió?

Entendria que el govern del PP mogués fitxa, perquè s'adona que, malgrat tot, els catalans continuem insistint en voler convocar la consulta, i la millor solució podria passar per organitzar un referèndum que deixés en un segon pla la consulta.

Avui pensava en el príncep Carles d'Anglaterra. No sé què deu pensar quan veu que les diferents monarquies europees executen els relleus generacionals, i ell es queda de príncep hereu, per secula seculorum.