Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Premis Mn. Martí Amagat 2026

Aquest matí he assistit al lliurament dels Premis Mn. Martí Amagat de la Mostra Literària d'Arenys de Mar en la seva 45a edició. Un acte que ha coincidit amb el cap de setmana de l'Arenys de Flors. Hem gaudit de la música de l'Orquestrina Synerenca de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i la Mercè Boher ha recitat els escrits i poemes premiats. 

En un món que sembla que no té remei, actes com aquest et fan veure que no tot està perdut, que hi ha joves amb ganes i imaginació per expressar les seves idees, i és bo que entre tots trobem la manera de fomentar-ho. L'experiència de les quaranta-cinc edicions és una demostració d'aquesta voluntat i interès.

Si divendres assistia a l'Ateneu en una conferència musicalitzada on es parlava de dos prohoms noruecs de la cultura, com són Ibsen i Grieg, avui els protagonistes eren infants, joves i algun adult de la nostra vila que rebien el reconeixement al seu treball literari.

Des d'aquí felicitar a tots els participants, hagin o no estat premiats, i animar-los a continuar escrivint i delectant-nos. Necessitem aquests treballs per combatre la toxicitat que predomina arreu. La cultura és la saba que ens manté vius com a societat massa castigada per la mediocritat predominant. Conrear l'hàbit de la lectura i l'escriptura ha de ser un deure de tots plegats, i totes les iniciatives són benvingudes.

La nostra responsabilitat en el suïcidi

M'he aturat a llegir l'article de Laura Saula, de fa uns dies, al diari ARA, per intentar entendre una mica més què està passant darrerament, amb un increment important del nombre de suïcidis, sobretot entre persones joves. És ben cert que alguna cosa no estem fent bé a la nostra societat i potser fora bo parar-nos a pensar-hi i corregir allò que sigui necessari.

De la lectura es desprenen idees interessants a tenir en compte, algunes d'elles que no seria tan difícil de practicar. L'articulista parla d'un treballador social, Agustín Bonifacio Guillén, expert en el tema i que ha tret recentment un llibre. Segons l'autor hauríem de parlar més de desesperança vital, que no pas de suïcidi, i diu que la societat cada vegada és més individualista, amb molta precarietat i incertesa, i unes xarxes socials que no ajuden. 

Referint-se als joves, parla també d'una manca de referents emocionals estables. D'absència de persones adultes que els escoltin, sense jutjar-los. El sentiment de soledat i la baixa autoestima també són dos elements que comenta.

Crec interessant que us llegiu l'article que pot ajudar a entendre per què hi ha tants adolescents i joves que se suïciden. Nosaltres, que vivim arran de la costa amb una línia de tren molt accessible, estem farts de conèixer casos d'aquests, que ens entristeixen enormement.

Segur que podem fer-hi alguna cosa. Escoltar, intentar entendre i no jutjar a la lleugera. Reduir el consum de les xarxes socials seria una altra cosa a combatre. Hem de fer entendre als nostres joves, i a nosaltres mateixos, que les xarxes socials poden fer molt mal. Totes les coses són bones si se'n fa un bon ús, però poden arribar a fer molt mal, si es descontrolen.

Escoltar l'altre, no és només una acció a fer amb els joves. També amb la gent gran i la gent més desvalguda. Hem de deixar de ser tan individualistes i entendre que vivim en societat i que tots ens necessitem.

La manca d'habitatges assequibles

He llegit al web de Ràdio Arenys que els pisos de lloguer assequible que s'estan construint a la vila tenen unes seixanta sol·licituds que complirien els requisits per poder-hi optar. És bo tenint en compte que la informació que ens havia arribat fins ara era que hi havia molt poques sol·licituds, la qual cosa no era lògic tenint en compte la necessitat actual de trobar lloguers a l'abast de la majoria de les butxaques, sigui per a joves, gent gran o famílies estàndard.

El problema de l'habitatge no és específic de la nostra vila. Només cal llegir les notícies per veure que arreu hi ha necessitat de disposar de pisos de lloguer assequible, siguin públics o privats, i els motius en són molts, però no podem ignorar que l'administració pública, sigui l'Estat, la Generalitat o els municipis, s'han oblidat de promocionar-ne la construcció i ara tots són presses.

A la nostra vila fa massa anys que parlem de la construcció d'habitatges, i al capdavall només hem aconseguit la iniciativa de la construcció de cinquanta pisos, en un indret que té problemes de comunicació i mobilitat, amb un rial pendent de canalitzar des de fa dècades. 

Entenc que en aquests moments el nostre ajuntament s'ha de concentrar en enllestir aquesta promoció, però no es pot adormir hi ha de començar a pensar què més pensa fer perquè amb aquests cinquanta pisos no satisfem tota la demanda de lloguers actual.

Ens hem posat a la boca la creació d'una empresa pública d'habitatge, però tot queda en paper mullat. S'han presentat mocions al Ple, que han estat aprovades, però després dormen en un calaix abandonat. S'ha arribat a crear una plaça d'arquitecte municipal per dedicar-se a cercar nous habitatges, siguin de nova construcció o rehabilitant-ne de buits i abandonats, però tampoc ha servit de gairebé res.

Des d'aquí, doncs, la petició que no s'escatimin esforços per equilibrar la demanda i l'oferta d'habitatges de lloguer assequible, però també pisos socials, per aquelles persones que no poden permetre's llogar un pis als preus que la promoció actual d'habitatge assequible han fixat per als candidats.

Atenció a les onades!

Aquest estiu vaig passejar-me per una platja islandesa, la platja de sorra negra de Reynisfjara, que no sempre té la bandera verda atès el perill de cops de mar descontrolats. Hi vaig ser precisament deu dies després que una nena alemanya, de només nou anys, desaparegués dins del mar, enduta per unes onades traïdores. Hi vaig pensar mentre m'hi passejava. Molt atent a no aproximar-m'hi massa, tot i que el dia estava encalmat i les onades no inspiraven desconfiança.

El record de la desaparició de la menor em va fer pensar en les persones que cada any s'ofeguen a les nostres platges. Unes platges que, en un principi, no presenten cap mena de perill, però no cal anar desprevingut i s'ha d'estar sempre vigilant.

Ahir escoltava les notícies i deien que enguany ja hem superat el nombre de víctimes de l'any passat, i la temporada encara no s'ha acabat. Les morts, segons s'explicava, són majoritàriament persones grans, quan la bandera està en verd, i joves quan és vermella. S'interpretava que les morts dels adults podien tenir causes naturals, i les dels joves eren més aviat fruit de l'atreviment i de no respectar l'avís de perill.

Com a persona de terra endins, no soc un assidu de les platges, encara que la tinc a deu minuts de casa. Potser per això quan hi vaig, soc molt curós i respectuós. No m'allunyo de la vora i malfio de les fortes onades. Quan està massa esvalotada no m'hi fico, sense necessitat de mirar quina bandera hi ha penjada.

Segurament les morts a les nostres platges continuaran augmentant, com també passa amb les morts per accident de trànsit, on cada vegada hi ha més motos implicades. Tot i això, seria bo que s'advertís d'alguna manera del risc de no obeir els avisos de perill, i recordar què està passant quan un passa de tot i s'aventura a ficar-se a l'aigua. El perill és arreu, però hi ha llocs on tens més números per rebre.

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

Tanca la darrera peixateria

Avui llegia la notícia de Ràdio Arenys sobre el tancament de la darrera peixateria a la nostra vila. Quan es faci efectiu, aquest cap de setmana, a Arenys només hi haurà les dues parades de plaça per poder-hi comprar peix fresc, i els supermercats que tenen el peix congelat. 

Crec que val la pena dedicar uns moments a reflexionar sobre això, tenint en compte que estem parlant d'una vila marinera, amb un port important. Com és possible? La mestressa de la peixateria, que es jubila i no ha trobat a qui traspassar-li el negoci, exposa diferents arguments que ens conviden a pensar. També una crítica al funcionament del mercat municipal.

Els temps canvien i és lògic que tot el que passa avui no tingui res a veure amb abans. Recordo que en una conferència recent, a l'Ateneu, en Manel Teodoro, biòleg, ens comentava que cada vegada és més difícil comprar peix fresc i que, països pesquers com Noruega viuen una situació encara més exagerada. Ens hem d'acontentar a menjar congelat?

Són molts els factors a tenir en compte. Segurament és cert que costa trobar joves preparats i disposats a vendre peix treballant els dissabtes. També estarem consumint menys peix, i potser el preu serà un fre a l'hora de comprar-lo. Tampoc hi ajuda la dinàmica del mercat municipal que des de fa molts anys ha perdut protagonisme i no s'ha sabut trobar la manera de reconduir-ho per fer-lo atractiu. A vegades és més fàcil aturar-te a la parada del peix, que et ve de passada, que no pas entrar en una peixateria que hi has d'anar expressament.

Tots plegats, doncs, hauríem de veure si podem reconduir la situació, procurant menjar més peix, animar els joves a continuar els negocis i el nostre Consistori, govern i oposició, trobar la manera de fer més atractiu el mercat municipal, no tant arquitectònicament, com de funcionament. I si no, haurem de concloure que els temps han canviat i que ara es porta d'una altra manera.

Què passa al Departament d'Ensenyament?

Ha canviat el govern de la Generalitat, però sembla que el caos al Departament d'Ensenyament es manté. Potser no han tingut temps de canviar la dinàmica, o és que hi ha personal que hauria de canviar de feina. 

Pots estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen des d'una conselleria, però el que no hi pot haver és el guirigall que fa temps s'ha instal·lat al Departament d'Ensenyament i que, tot i anar-hi circulant diferents consellers, no s'entenen. Avui es diu una cosa i al cap d'unes hores es diu el contrari. En què quedem?

Des de fa temps tenim la preocupació dipositada en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. També en les declaracions de molts mestres i professors que es troben amb moltes dificultats per dur a terme la seva professió. Si a tot això hi afegim directrius confuses i anades i vingudes sense sentit, no podem esperar res de bo, ni en els resultats dels alumnes ni en la satisfacció d'haver fet bé la feina dels seus professors.

La literatura i la llengua catalana són massa importants per deixar-ho en mans d'ineptes, i les programacions tenen massa incidència en els resultats. Per què no es consulta el professorat abans de prendre decisions? És molt còmode ordenar des d'un despatx sense tenir ni idea de què està passant al peu del canó. Es pot ser molt entès en pedagogia, però si no es trepitja l'aula un no capta ben bé què hi passa.

Després ens queixem de les vagues i manifestacions, però és evident que si no hi ha voluntat de parlar en una taula. Si no es busca el diàleg amb totes les persones implicades i coneixedores del tema, és inevitable haver de sortir al carrer o deixar les aules buides.

Aquest govern té un discurs conciliador, amb molts desitjos de trobar solucions als problemes enquistats. De moment, però, no ho acaben d'encertar. A veure si treuen de la circulació aquelles persones que tenen bloquejat el Departament, i s'obren a parlar amb tothom. El que es decideixi condicionarà el futur dels nostres joves i, per tant, el futur del país.

Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

Els bons llibres

A la tertúlia literària d'aquest mes comparàvem els escriptors actuals amb els més clàssics, aquells que han perdurat en el temps, i coincidíem bastant en dir que avui dia costa de trobar bons escriptors, la qual cosa no vol dir que no es venguin llibres, ja que les editorials s'encarreguen prou de fer-ne publicitat, al marge de la qualitat del text. Es llegeix poc, i caldria fer molta pedagogia per enganxar la gent a llegir, sobretot els joves que són el nostre futur. És cert, però, que calen bons llibres, ben escrits, perquè ajudin en aquesta tasca.

    Com a simple afeccionat a la lectura no tinc prou autoritat per opinar sobre la qualitat dels escriptors actuals. Tot i així vaig coincidir força amb les persones que, per coneixement, experiència i formació, hi poden dir moltes coses. També és cert que dels clàssics ens arriben els bons. M'imagino que trobaríem una gran quantitat de novel·les antigues que avui no se'n parla, perquè la qualitat no era l'adient. Per tant, també d'aquí a uns anys, moltes de les novel·les que avui apareixen al mercat quedaran arraconades i les generacions futures ni tan sols sabran que han existit, si més no el públic general.

    Em va agradar molt sentir qui conduïa la tertúlia quan afirmava que per a ella era més important la qualitat del text que no pas la trama. I això és important de retenir perquè d'alguna manera els joves d'avui necessiten que passin coses. Que les trames de les novel·les, si arriben a llegir, siguin interessants, que creïn expectació. Poc es fixen en la qualitat literària del text, la riquesa de vocabulari, les formes, els sentits. I nosaltres, els que no som tan joves?

    Probablement és més fàcil llegir una novel·la on hi passin moltes coses, que no pas una altra que potser no provoca tanta emoció però és més rica en l'ambientació, en el lèxic, els detalls... Engresca més un text dinàmic i trepidant, segurament. Potser ho fa el temps, l'època que vivim, on necessitem molt que passin coses, i de fet en passen moltes de seguides, que gairebé no tenim temps de païr-les. Potser per això necessitaríem de tant en tant fer una parada, reflexionar i pensar què estem fent i què volem per al nostre futur més immediat. Cal que ens parem a pensar, i un bon llibre, ben escrit, segur que ens hi pot ajudar.

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.

Sant Roc, una festa viscuda plenament

Acabada la festa de Sant Roc a la vila, cal fer una menció especial de totes les persones que han fet possible cadascuna de les activitats que hi han tingut lloc. Sabem que les coses no surten soles, ni surten bé per elles mateixes. Al darrere de cada activitat hi ha un munt de gent treballant durant molts dies, assajant i preveient totes les casuístiques, sempre amb un ai al cor per si alguna cosa no acaba de funcionar.

Fa goig veure que cada any els organitzadors dels diferents actes de Sant Roc se superen, amb sorpreses, però sobretot amb il·lusió i bona feina. El seu treball, el seu enginy, els seus esforços i el saber fer, permet que els vilatans i totes les persones que ens venen a veure, puguem gaudir de la festa. 

Macips, geganters, actors i actrius de la Pesta, dansaires, i totes les persones implicades en la preparació de totes les actuacions, han fet possible que una vegada més la tradició cultural de la nostra vila surti enfortida i ens sentim orgullosos de pertànyer a la vila d'Arenys de Mar.

Tenim molta feina a fer. Hem de resoldre temes que no ens agraden i que arrosseguem de fa temps. Necessitem recuperar valors que se'ns han perdut pel camí, i posen difícil la convivència. La precarietat laboral, les dificultats per trobar un habitatge assequible, una feina que resolgui la vida i t'ompli com a persona. Uns ingressos que et permetin viure dignament i sortir d'una pobresa que esdevé persistent i estructural. Malgrat tot, no podem deixar de gaudir de la vida, i una bona manera és participar de la tradició, de la cultura, la música, la dansa, la festa.

Sempre he cregut en la importància de la cultura. Massa vegades els polítics, els d'alta volada, se n'obliden, i així ens van les coses. Vivim en una població rica culturalment, a través de la història, però també ara, amb la insistència de joves i no tan joves, que volen sortir al carrer a proclamar que som vius i plens d'alegria, i moltes ganes de compartir les tradicions.

Vull felicitar a totes les persones que han fet possible que la festa de Sant Roc l'haguem pogut viure plenament, gaudint de tots els actes que ens han preparat, i fer-nos sentir membres i participants d'aquest col·lectiu que vol vèncer totes les contrarietats.

Descartem Sumar

La senyora Díaz, que pretén ser el puntal del nou govern del PSOE després de les eleccions d'aquest mes, ha promès lliurar 20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d'edat. A partir d'aquesta proposta podem llegir molts comentaris i arguments per estar-hi d'acord o en contra. La pretensió és ajudar els joves, que es troben en situació precària, amb un cop de mà, que de ben segur no els hi solucionarà la vida, però que no li faran un lleig.

Aquestes ajudes universals, per a tothom igual, sense tenir en compte les condicions de cadascú, no són, al meu entendre, la millor manera d'utilitzar els diners públics, sobretot si estem d'acord que l'Estat té l'obligació de minorar les desigualtats, que per altra banda cada vegada són més grans.

Si lliures uns diners a tothom, el resultat no canvia. Hi haurà joves que no tindran cap necessitat de rebre aquesta ajuda, i d'altres que probablement faran curt. Un govern que es titlli de progressista hauria de tenir en compte el punt de partida i redistribuir els diners d'una altra manera.

He pogut llegir comentaris a favor, que consideren que és bo ajudar els joves en un temps que no ho tenen fàcil, amb precarietat laboral i dificultats per emancipar-se. De totes maneres torno a dir el mateix: no tothom es troba en la mateixa situació. Les ajudes de fons públic han d'anar dirigides a aquells col·lectius menys afavorits, que tenen més dificultats per sobreviure, i d'aquesta manera reduir les desigualtats existents en un món capitalista, on la llei del mercat, i la seva força, no actua de la mateixa manera per a tothom.

No és l'únic exemple d'ajuda universal sense criteris. N'hem vist més exemples, i penso que el resultat ha estat sempre prou evident com per evitar repetir els mateixos errors. Quan convoques unes subvencions, marques uns criteris per regular qui hi té dret. Tothom hi ha de poder accedir, en funció dels seus recursos, la seva situació econòmica, les seves possibilitats de moure's en un món prou competitiu.

Al meu entendre, la promesa de la senyora Díaz no és encertada, i això junt amb el menysteniment a la situació catalana, respecte als nostres drets, fa que no li puguem fer propaganda ni desitjar-li gaires èxits. Si els catalans no ens protegim, ningú vindrà a resoldre els nostres problemes. Descartem, doncs, aquesta opció política, i anem a plantar cara a Madrid.

Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

La política d'habitatge, una assignatura pendent

La manca d'habitatge social i assequible per als joves que es volen emancipar és un problema que s'arrossega arreu des de fa molts anys. La política d'habitatge del nostre país és un desastre i els més perjudicats sempre són els mateixos. El tema és molt present a les tertúlies i també en els debats polítics a les diferents institucions de l'Estat, però tot queda en reflexions, comentaris i declaracions de grans principis, i no s'avança. Els problemes continuen existint i un passa la pilota a l'altre.

L'anunci que ha fet aquests dies el president del govern sobre els pisos de la Sareb crea expectatives, però som molts els que hi tenim dipositada poca confiança, perquè ens temem que tot pugui quedar en no-res. Malgrat tot hem de fer un esforç i procurar ser positius i treballar perquè l'anunci del president del govern no quedi en una promesa electoral i prou.

A Arenys de Mar, segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, la Sareb disposa de 52 habitatges, encara que desconeixem en quina situació es troben. Poder disposar d'aquests habitatges seria una gran solució per a la nostra vila, molt més que la construcció dels 50 pisos previstos al rial del Bareu. L'experiència de la gestió dels pisos propietat de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya al Pla dels frares fa témer el pitjor, i la poca agilitat del nostre govern per enllestir-ho també.

Sempre he pensat que la concentració de pisos de gestió pública comporta un cert risc a l'hora de gestionar-ho. Si aquests pisos es reparteixen per la vila queden més fàcilment absorbits per la pròpia dinàmica del municipi i evita l'efecte gueto que tant ens preocupa.

Sigui certa o no aquesta proposta de cedir la gestió d'aquests pisos als ajuntaments i comunitats autònomes, el nostre govern municipal hauria d'estar molt alerta per no perdre el tren i aprofitar-ne els beneficis que se'n poden desprendre. I com que es tracta d'un fet que ens implica a tots, m'agradaria pensar que s'entoma el tema de manera conjunta, govern i oposició, per tal de treure'n el màxim rèdit i millorar l'oferta d'habitatge de la nostra vila. No s'hi val a badar, ni aprofitar l'avinentesa per a la campanya electoral. Arremanguem-nos tots i trobem la millor solució!

Amb la CUP no vindrà ningú a fer falses promeses

La CUP no governa a Madrid, ni tampoc ho fa a Catalunya, ni a la Diputació de Barcelona, i per això no poden venir a Arenys polítics amb capacitat de prendre decisions a fer promeses electorals. El problema és que aquests polítics que venen, siguin socialistes, d'ERC o el seu dia de Junts, només han fet campanya i han promès desencallar temes que portem arrossegant des de fa molts anys, però al final no s'acaba realitzant res.

És molt bonic venir a Arenys a defensar candidats a l'alcaldia amb falses promeses que no s'acaben complint. Cal que faci una llista de les coses que ens han promès resoldre i ha quedat en no-res? El darrer, un dels polítics del 155 que s'ha significat molt en el menysteniment a Catalunya i diu que treballarà per aconseguir el camí cap a Caldes. Algú s'ho creu? El senyor Patxi López ha vingut a fer presència, per impactar, però se n'anirà i s'oblidarà d'Arenys com han fet tots els altres.

De què ens serveix que el nostre govern municipal tingui el mateix color que el govern de la Generalitat? Absolutament de res! Potser vindran consellers a fer promeses que sabem que no s'acabaran complint. I estic segur que la nostra alcaldessa hi batalla per aconseguir alguna cosa, però Arenys pesa molt poc.

La conclusió de tot plegat és que si volem avançar i millorar com a poble ho haurem de fer amb el nostre esforç i amb la col·laboració de tots els vilatans. És per això que necessitem un bon equip de treball dins de l'Ajuntament. No es tracta de sigles de partits polítics, sinó de gent vàlida, amb empenta, formació i moltes ganes de treballar, i fer-ho de la mà de tots i no a esquenes dels vilatans.

La CUP ha preparat un equip que prioritza la sensibilitat de cara els joves, que busquen una primera feina i volen independitzar-se, i no troben ni feina ni habitatge assequible. Sensibilitat de cara la gent gran, per fer d'Arenys una vila sense barreres arquitectòniques, una vila amable i transitable, per reduir la bretxa digital. Sensibilitat de cara les persones que necessiten els serveis socials per poder afrontar els reptes de cada dia.

Convidarem a polítics d'altres institucions i contrades, però no serà per fer falses promeses, sinó per explicar la importància de treballar en equip, de com s'aconsegueixen les coses amb organització, treball i iniciativa. I ens presentarem davant de tothom amb la il·lusió de canviar la manera de fer política d'aquests últims mandats, que només serveixen per passar pàgina i oblidar els despropòsits. Amb la CUP la nostra vila podrà avançar de veritat.