Professionals de les tertúlies

Cada vegada, quan començo a escriure un post en aquest blog, i ja en porto gairebé set mil, tinc molt present que tot el que pugui dir i opinar són idees pròpies que he anat adquirint a base de la lectura d'opinions i notícies, amb total consciència que puc estar equivocat, per la qual cosa intento no sentenciar mai res i, sense fer-me pesat, recordar que hi ha molts temes que em preocupen i que no tinc prou coneixement per aferrar-me en res, més enllà dels meus sentiments i creences. 

Tot això ho dic perquè passa massa sovint que hi ha persones que surten a la llum pública, fent sentències sobre temes que no coneixen ben bé prou, i no ho reconeixen. Si això passa en un blog particular perdut a la selva de l'Internet, que hi vas a parar si t'interessa, però que pot passar molt desapercebut, la repercussió és escassa. En canvi, si això succeeix a una televisió pública o un mitjà de comunicació de gran abast, els efectes són diferents.

Des de fa molts anys les televisions s'han especialitzat en les tertúlies, amb uns opinadors clàssics i gairebé permanents, alguns dels quals opinen sobre totes les coses, independentment que en tinguin coneixement. Són els professionals de la tertúlia. Els homes i dones que ho saben tot, i que pretenen que els oients els segueixin sense crítica. Com en totes les coses, hi ha exageracions que clamen el cel, i d'altres que simplement justegen. 

El problema no rau només sobre els convidats, ja fixes, sinó que moltes vegades hi hem de sumar els moderadors o conductors del programa. Presentadors que també s'han arribat a creure que saben de tot. I això no ens fa cap bé. Probablement és per això que he renunciat a seguir els debats i tertúlies, i només arribo a veure moments puntuals, quan em trobo a prop d'un aparell de televisió. A vegades, amb pocs segons en tinc prou per canviar d'espai i oblidar-me del que estan dient.

Sempre s'aprèn dels altres, encara que només sigui per decidir-te a no fer cas d'allò que t'estan comentant. Hi ha molta saviesa escampada arreu, però també hi ha molta mesquinesa i aquesta fa mal, i fa perdre la confiança en mitjans que potser s'ho estan treballant prou bé. 

Per als meus lectors més fidels, us recordo una vegada més que aquest espai intenta expressar públicament pensaments que em venen al cap arran de notícies i fets que passen pel món. Més enllà d'això, és bo que cadascú pensi per ell mateix i tregui les seves conclusions, que poden ser totalment contràries a les expressades en aquest espai.

Els eurodiputats s'avorreixen

M'ha cridat l'atenció la notícia que els diputats del Parlament Europeu s'avorreixen. I ja no diguem el públic que intenti seguir els debats. L'ARA titula la notícia com el pla per deixar de ser avorrit, però no he sabut veure on era el pla, més enllà dels possibles motius que el fan avorrit. La fotografia que acompanyava la notícia, i que reprodueixo en aquest post, fa pensar una mica. La parlamentària que està fent mitja, potser té la capacitat de fer dues coses a l'hora, i per això no improvisa la situació, sinó que ja ve preparada des de casa.

Crec que el principal problema de molts parlaments és que abans de començar la sessió ja se sap com aniran les votacions. El fet que els diputats no tinguin llibertat de vot i que tots hagin d'estar d'acord amb el que els marca el partit en què es varen presentar a les eleccions, fa que els debats siguin força inútils. Una manera de perdre el temps, perquè ningú espera convèncer als seus adversaris i, per tant, potser sí que la diputada fa bé d'emportar-se la mitja i així aprofita més el temps.

Estic segur que si els diputats poguessin votar allò que realment pensen de cada matèria que es posa a votació, sense haver de donar comptes al partit, tot resultaria més interessant. La disciplina de vot té un sentit, però fa perdre qualsevol interès als debats dels parlaments. De fet, hauríem de començar des del principi i canviar el sistema electoral, de manera que els votants poguéssim escollir els nostres representants al marge del partit per on es presenten.

El sistema de llistes obertes fa que l'electe es degui a les persones que l'han votat, i pugui expressar allò que pensa en cada sessió. És als seus votants a qui ha de donar comptes de la seva gestió i decisions, i potser això ajudaria a guanyar interès a tot la tasca parlamentària. Si la parlamentària que hagués votat es posés a fer mitja en plena sessió, segur que no la tornaria a votar.

El Parlament Europeu s'ha de replantejar el seu funcionament, començant pel sistema electoral i continuar amb les repercussions de tot el que s'hi aprova. Tenim un problema de representativitat i efectivitat de les resolucions discutides i aprovades. D'alguna manera no ens ho acabem de creure, i quan restringeixen la capacitat de prendre decisions dels diferents països membres de la UE, ens queixem i parlem d'ingerències. És per això que algú n'ha marxat i algun altre ho està pensant. El Pla passaria, doncs, perquè els estats membres s'ho creguin i que els debats del Parlament siguin més vius, operatius i resolutius. 

A qui interessen els debats polítics?

Aquests dies que es parla dels possibles debats televisius dels primers candidats a presidir el govern espanyol, em pregunto fins a quin punt interessen a la gent? Probablement en aquests moments són menys atractius que mai, atesa la desafecció cada vegada més important, i amb moltes preocupacions que es posen per davant de la política, oblidant sovint que depenent de a qui li toqui governar tot pot canviar dràsticament.

El dirigent del PP i aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, sembla que no té gaire interès en sortir a debatre de tu a tu amb persones que no considera del mateix nivell o possibilitats de presidir res, però potser s'oblida que la suma de partits, ells compten amb Vox, és el que darrerament permet aconseguir la presidència.

D'alguna manera el PP vol que tot plegat passi de pressa i que la gent no tingui ni temps ni ganes d'escoltar gaires proclames. Ells volen que els votants socialistes es quedin a casa, pel desencís de les polítiques practicades pels seus dirigents, i que els seus votants, els nostàlgics o els que tenen molt a protegir, surtin en tromba a donar-los la confiança, encara que necessitin pactar amb l'extrema dreta, que tampoc són tan dolents, si els comparem amb etarres, independentistes, gais i okupes, el conjunt de suports de l'esquerra.

Però, s'emetin o no aquests debats, tinc molt clar que els oients ja tenen clara la seva opció. Si realment el vot vingués condicionat pel discurs dels dies de la campanya, notaríem unes vibracions estranyes i moltes ganes d'anar a votar. La gent està molt cansada, i no es creu a ningú, i això fa que ni es valori els pocs drets recuperats, ni es temi per la possible pèrdua d'aquests si hi ha un canvi de govern.

Potser la gent no pensa que calgui empitjorar-ho tot perquè després es comencin a arreglar les coses, però inconscientment sí que hi ha com una tendència a deixar que tot es vagi deteriorant, amb la confiança que ja sortirà algú que ens ho arreglarà.

Continuo pensant que el poble vota correctament, i que en tot cas són els polítics els que no són capaços d'entusiasmar la gent, i fer-los veure el molt que poden perdre. Tampoc els han donat tot allò que esperaven d'ells. I és aquí on el populisme, que practica sobretot l'extrema dreta, triomfa.

La política d'habitatge, una assignatura pendent

La manca d'habitatge social i assequible per als joves que es volen emancipar és un problema que s'arrossega arreu des de fa molts anys. La política d'habitatge del nostre país és un desastre i els més perjudicats sempre són els mateixos. El tema és molt present a les tertúlies i també en els debats polítics a les diferents institucions de l'Estat, però tot queda en reflexions, comentaris i declaracions de grans principis, i no s'avança. Els problemes continuen existint i un passa la pilota a l'altre.

L'anunci que ha fet aquests dies el president del govern sobre els pisos de la Sareb crea expectatives, però som molts els que hi tenim dipositada poca confiança, perquè ens temem que tot pugui quedar en no-res. Malgrat tot hem de fer un esforç i procurar ser positius i treballar perquè l'anunci del president del govern no quedi en una promesa electoral i prou.

A Arenys de Mar, segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, la Sareb disposa de 52 habitatges, encara que desconeixem en quina situació es troben. Poder disposar d'aquests habitatges seria una gran solució per a la nostra vila, molt més que la construcció dels 50 pisos previstos al rial del Bareu. L'experiència de la gestió dels pisos propietat de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya al Pla dels frares fa témer el pitjor, i la poca agilitat del nostre govern per enllestir-ho també.

Sempre he pensat que la concentració de pisos de gestió pública comporta un cert risc a l'hora de gestionar-ho. Si aquests pisos es reparteixen per la vila queden més fàcilment absorbits per la pròpia dinàmica del municipi i evita l'efecte gueto que tant ens preocupa.

Sigui certa o no aquesta proposta de cedir la gestió d'aquests pisos als ajuntaments i comunitats autònomes, el nostre govern municipal hauria d'estar molt alerta per no perdre el tren i aprofitar-ne els beneficis que se'n poden desprendre. I com que es tracta d'un fet que ens implica a tots, m'agradaria pensar que s'entoma el tema de manera conjunta, govern i oposició, per tal de treure'n el màxim rèdit i millorar l'oferta d'habitatge de la nostra vila. No s'hi val a badar, ni aprofitar l'avinentesa per a la campanya electoral. Arremanguem-nos tots i trobem la millor solució!

Santi Vidal, mentider o bocamoll inoportú

Avui és molt fàcil criticar l'exjutge Vidal per les declaracions que des de fa temps realitza en les diferents trobades per terres catalanes. Personalment no el criticaria si fins ara l'hagués defensat, però totes les persones que em coneixen i han compartit amb mi debats sobre la independència i en concret sobre l'actuació de Santi Vidal saben que jo mai l'he defensat, sinó més aviat l'he criticat i no he volgut assistir mai a cap de les seves conferències.

Deixant de banda si l'exjutge es mereixia el càstig d'apartar-lo de la seva professió, la seva actuació redactant una constitució pel seu compte ja no em va semblar bé i vaig considerar que tenia massa ànsies de protagonisme. Com a càrrec polític ha quedat igualment demostrat que no dóna la talla, ni més ni menys que molts altres polítics, però no se'l pot considerar un bon polític.

Mancat de sentit comú i estratègia, només empès per mobilitzar i agradar multituds, s'ha dedicat a mentir o descobrir actuacions que no s'ajusten a la legalitat, i això és el que caldrà conèixer. Sigui una cosa o l'altra, però Santi Vidal no ha estat encertat i s'ha deixat portar per l'entusiasme de les masses a qui es dirigia, i al final ha fet un flac favor als que deia defensar.

No vull crucificar la persona ja que penso que tots errem i en moltes ocasions hem de rectificar. Això és el que haurà de fer Santi Vidal al lloc on acabi actuant. Lloable la decisió de dimitir, encara que hagi pogut estar convidat a fer-ho, però és una sortida digna que no acostuma a passar al nostre món.

Espero que quedi demostrat que les paraules de Vidal no eren certes, sinó que es tractava de frases incendiàries per fer aixecar de les cadires els seus oients i seguidors, tots ells il·lusionats per un somni que des de fa uns quants anys està latent en bona part de la ciutadania. Cal, però intel·ligència política i bon fer, qualitats que han abandonat l'exjutge Santi Vidal.

A casa ja tenim el pessebre!

La tradició diu que per la festivitat de la Puríssima les famílies construeixen el pessebre que presidirà la llar fins a la festa de la Candelera, a començaments de febrer. A casa ens ho hem pres al peu de la lletra i aquesta tarda ho hem posat en pràctica. És una pràctica que venim fent any rere any, tot i que l'any passat vàrem passar amb un mini pessebre. 

Les figures imprescindibles són la sagrada família amb el bou i la mula, els pastors, l'àngel i els tres mags. En un racó, mig amagat, hi tenim el caganer. Aquesta figura no havia existit mai a casa dels meus pares, on també construíem el pessebre cada any i participàvem en el concurs que organitzava l'entitat dels Pessebristes de Vic. 

Els partits polítics que estan en campanya també tenen els seus protagonistes, encara que tot ha canviat respecte a altres vegades. Els debats i els cara a cara, ja no s'organitzen tant a la lleugera com abans. Ara, per exemple, el president del govern hi delega la segona de bord, m'imagino que per seguir la seva tradició de no donar la cara, i encara menys, que algú li tiri res en cara.

Diuen que el president i candidat del PSOE tampoc no ha volgut celebrar un debat amb el president català en funcions. Sembla ser que l'excusa és perquè està en funcions, però ja em permetreu que us digui que, si és cert que s'hi ha negat, que no ho sé, no serà per altre motiu que per la seva incapacitat de defensar el seu partit fins i tot quan governava a Espanya. 

Avui el que es porta és la participació a les tertúlies de les televisions privades. Un escàndol pel que veig a través del programa APM, ja que tinc la virtut de no sintonitzar-les mai. M'ofèn la mediocritat, la incultura i les escridassades, en lloc de l'excel·lència, la cultura i l'educació en els torns de paraules.

Malauradament el nivell és molt baix, també entre els polítics, i és molt trist adonar-se que una persona amb el nivell del senyor Rajoy, pugui haver estat president del govern, amb majoria absoluta dels vots. Això sol indica que per ser polític i governant, no cal ser molt intel·ligent, sinó en tot cas oportunista, espavilat o cara-dura.

No renunciem a trobar millors polítics

No és la primera vegada que expresso la meva tristesa pel baix nivell de la majoria dels polítics actuals, i concretament dels seus líders o portaveus. I si ho faig és perquè de veritat em sap greu i penso que és una de les causes de la desafecció a la política i l'avorriment que patim els que tenim la paciència de seguir els debats i l'evolució dels partits polítics i les institucions.

Hi ha polítics que simplement expressen el seu odi vers els que pensen de manera diferent a ells, sobretot quan són conscients que representen a una minoria i que no tenen ni arguments ni capacitat per fer-hi front. Alguns d'ells utilitzen el cinisme, per intentar desvirtuar qualsevol debat polític, davant la seva incapacitat de presentar alternatives vàlides i sòlides, i defensar les seves idees.

Uns quants, però tenen problemes per mantenir-se en una línia argumental que desperti interès, al marge d'estar-hi o no d'acord. A mi no només m'agraden els discursos que van en la mateixa direcció del meu pensament, agraeixo explicacions i arguments contraris a la meva opinió, però que estan ben elaborats i sòlidament argumentats. 

En aquests dies en què la política catalana està tan revolucionada, ocupant les primeres pàgines dels diaris i debats radiofònics i televisius, la capacitat de lideratge dels nostres polítics rep molta pressió que l'obliga a despuntar i demostrar que hi és. No és estrany, doncs, que escoltem segons quins discursos que ens deceben i evidencien la feblesa argumental i dels seus pocs recursos.

Em sap greu que la Dolors Camats, de qui més d'una vegada he alabat el seu discurs, comparteixi espai i partit polític amb Joan Herrera que darrerament ha tirat per terra el prestigi que hagués pogut tenir en la política catalana. De ben segur que si compareu els seus discursos trobareu que no hi ha color. 

Podem recuperar els bons polítics, amb noves idees, il·lusions i projectes? Que tots defensin els seus ideals tenint en compte la ciutadania, amb arguments i escoltant els altres? Ens falten bons líders i si en trobem algun, defensem-lo i escoltem-lo.