Maragall va quedar curt o hi ha pacte amb el diable?

Com ja us he dit moltes vegades, les meves prediccions són molt poc fiables. Ahir comentava de passada que el Barça podia eclipsar la notícia del judici del cas Palau, però que jo no hi confiava. Doncs sí, el Barça es va classificar després d'un partit que algú ha batejat d'èpic. No sé si aquest és l'adjectiu escaient, però sí que va ser una remuntada sense precedents.

El judici del cas Palau ha continuat i també les acusacions d'enriquiment de CDC. El seu tresorer, Daniel Osácar ha declarat, però, que tot eren mentides i ha negat qualsevol il·legalitat. A qui ens hem de creure? Com és possible que tot això passi després de tants anys?

Les imatges d'ara fa 12 anys on el llavors president Maragall acusava CDC que el seu problema era el 3%, s'ha pogut visionar i fins i tot, segons Montull, Maragall va quedar curt.

Aquesta tarda-vespre hem anat a caminar prop del mar, camí de Canet, i pensava com pot ser que haguem caigut tan avall, que hi hagi tants miserables enriquint-se a costa dels altres. Algú pensa que hi ha cap justificació possible? Podríem avalar aquestes actituds encara que els objectius fossin justos? 

La pilota està sobre la teulada del president Mas, que haurà de donar moltes explicacions per convèncer molta gent que tot el que es va fer des de CDC era legal, d'acord amb les lleis vigents, i que totes les acusacions de Millet i Montull són mentides per reduir les seves penes. Ells dos varen confessar la seva culpabilitat. No sabem si ho varen dir tot, però ara busquen rebaixar els anys de presó que, com acostuma a passar a casa nostra, molt probablement no hi arribin a entrar.

Els papers de Panamà

Avui tothom parla dels papers de Panamà. Bé, potser no tothom ho fa perquè estem tan farts de corruptes que ja res no ens sorprèn i a més no tenim cap tipus de confiança en que tot això porti enlloc. Anem col·locant personatges al llistat dels corruptes, però no els hi passa res.

A molts ens cauria la cara de vergonya, però ells no en tenen. Saben que passats uns dies o tirant llarg uns mesos, ningú ho recordarà perquè ja n'hauran sortit d'altres.

Us haig de confessar que no he parat ni un segon per mirar qui hi ha de conegut, perquè no m'interessa. Més aviat em fa agafar mal humor i prefereixo no saber-ho. Avui, que per qüestions familiars he hagut de canviar el programa de tarda, he celebrat no tenir temps per aprofundir en la notícia. Segur que ho sentirem a dir durant alguns dies, fins que ens arribi una altra notícia.

I a Espanya ja tenen clar qui governarà? M'ha semblat llegir que en unes noves eleccions C's i PP sumarien majoria absoluta. Potser sí que optaran per repetir-les i acabar amb aquesta situació d'estancament. No crec que el PSOE aconsegueixi convèncer Podemos perquè accepti ser soci de C's. 

Els draps bruts es mostren al Parlament

Us haig de confessar que no he seguit en directe tot el que ha succeït al Parlament en relació al cas Pujol. Les compareixences que ha fet la família Pujol i les altres persones implicades en el tema ni el conjunt de preguntes i respostes que segons les cròniques i el que s'està llegint de les declaracions dels diferents partits, tenen molt que desitjar. M'ho he perdut relativament, perquè en tots els telenotícies i diaris se n'ha parlat a dojo.

Aquestes comissions que es creen estan resultant inútils o fins i tot desgraciades. Inútils perquè no s'aconsegueix res del que podria esperar-se, i desgraciades perquè la impressió que et queda, després de veure la intervenció dels diputats és que el seu nivell és molt baix. Ens queixem del nivell de regidors i regidores en molts municipis, però és molt més greu que el mateix passi al Parlament, que hi ha més on escollir.

Ahir amb la compareixença d'Alícia Sánchez Camacho i de la que va ser companya de Jordi Pujol Ferrusola, l'espectacle va pujar de to. Què podíem esperar de la líder catalana del PP? Quina credibilitat té aquesta senyora? L'Ara, avui, titulava amb grans lletres "Camacho es retrata". Ha quedat en evidència les seves mentides sobre el desconeixement que se l'estava enregistrant.

Després de tot, si aquestes comissions aconsegueixen destapar el joc brut dels nostres polítics, potser hauré d'admetre que són necessàries i que ens hem d'empassar tota la porqueria que s'escampa per adonar-nos de qui tenim com a representants nostres a les institucions públiques.

Villarejo voldria veure Pujol a la presó

Va estar un temps en silenci, però va aparèixer amb una nova empenta de la mà de Pablo Iglésias. D'alguna manera servia de ganxo pel seu passat històric com a fiscal anticorrupció, i ocasionava una patacada a ICV. Un home d'esquerres en un món farcit de conservadors i ultraconservadors. Va agafar fama i molts l'admiràvem i el vèiem com la coherència dins d'un món obscur i poc transparent, i aparentment corrupte.

Sempre ha portat clavada l'espina de Jordi Pujol i no ha desestimat cap ocasió per comentar-ho i criticar-lo. Va ser amb la confessió de l'expresident que es varen obrir com unes taronges els ulls de l'exfiscal. La confessió li donava la raó i aquella obsessió per enfonsar Pujol i la seva família es veia recompensada.

Sempre vaig veure amb bons ulls l'exfiscal, però em va deixar d'agradar quan va aparèixer amb Podemos, i no pas perquè tingui res en contra d'aquest moviment, ans el contrari, crec que és bo que hagi aparegut i espero que pugui fer bona feina, a nivell d'Espanya, sobretot, però també a nivell de Catalunya i en alguns municipis.

La posició de l'exfiscal envers Catalunya és clarament unionista, però evidentment amb una visió des de l'esquerra solidària. Si fos per ell, el moviment Podemos no faria res per ajudar el moviment sobiranista, però això és tan defensable com el contrari. El seu odi o ànim de revenja contra Pujol, a qui no pretenc defensar, sinó que espero que es faci justícia i pagui per allò en que hagi obrat malament, l'ha portat a declarar que en el seu exercici professional va ser pressionat per no investigar ni acusar Pujol ni la seva família. Però jo li pregunto: Ho va denunciar? Si considerava que hi havia algú que el pressionava perquè aturés les investigacions, ho havia d'haver dit, perquè ara el podem acusar d'encobridor. Per què no ho va fer? Si considera que hi va haver un pacte entre partits per silenciar corrupció, ho havia d'haver denunciat. Tenia per costum amagar fet delictius? Un jutge, un fiscal ha d'obrar d'acord amb la llei i la seva consciència, i fer front a qualsevol pressió. 

Les darreres declaracions de l'exfiscal poden comportar la revelació que la seva professionalitat és qüestionable. Una persona que és pressionada i no ho denuncia, no ens mereix la nostra confiança, perquè alimenta una situació de corrupció que pot haver degenerat fins al dia d'avui.