A mercè dels terroristes

Una de les preguntes que en els darrers temps molts ens repetim és si ens hem d'acostumar a conviure amb la por i la mort de víctimes del terrorisme. Durant molt anys hem observat a través de la premsa i la televisió els efectes del terrorisme a diferents parts del món, lluny normalment d'Occident. Ara, però el terror el tenim aquí i ningú s'acaba de sentir segur en el moment que surt de casa o participa en actes multitudinaris.

L'atac terrorista d'ahir a Manchester ha colpit potser encara més, per la joventut de moltes de les víctimes. Ja sé que al cap i a la fi són morts, però veure-hi entre elles criatures de set o vuit anys fa mal, molt mal.

No ens entretindrem a analitzar quin és l'origen de l'existència d'Estat Islàmic ni els seus crims, perquè semblaria que els exculpem o fins i tot justifiquem. Res justifica el terrorisme, sigui d'un cantó o l'altre, però sí que convé tenir present que a vegades els nostres actes imprudents i temeraris poden comportar mals pitjors. 

Avui ha mort un home de 81 anys, a Madrid, després que rebés un cop de puny a la cara per part d’un conductor a qui li recriminava no respectar el pas zebra. No em direu que no és molt trist que els humans haguem arribat a aquests extrems.

El meu condol als familiars de les víctimes i ferits de l’atac terrorista de Manchester, i el prec als governants a buscar la pau per sobre dels interessos personals.

Ahir deu morts a Munic i avui 61 a Kabul

Mentre a Europa ens lamentem per la mort de nou persones a Munic a càrrec d'un noi que finalment es va suïcidar, llegim que a Kabul hi ha hagut un atemptat contra una manifestació pacífica i que ha provocat la mort d'almenys 61 persones i més de dues-centes ferides.

Resulta tan habitual escoltar notícies com aquestes que arribarà un dia en què ja ni en farem cas. Ara, gairebé ja no hi parem atenció quan ens parlen de països musulmans, la qual cosa té alguna lectura preocupant, però és que em temo que això ens passarà fins i tot quan els afectats siguin més propers.

Tots veiem i patim les conseqüències, però ens cal treballar més sobre les causes, i no només per lamentar-nos-en, sinó per intentar evitar que el mal es vagi repetint.

Ens diuen que el cas de Munic no té relació amb el terrorisme d'Estat Islàmic, sinó que es tractaria d'un jove amb problemes psicològics i amb un passat amb bullying escolar. Avui, quan hi ha un acte terrorista, el primer en qui penses és en Estat Islàmic, perquè som conscients que els seus atacs no s'han acabat. Siguin més o menys ben preparats, tots tenim clar que viurem altres episodis terroristes i que es fa molt difícil evitar-ho.

Hem de ser capaços de capgirar aquesta tendència al caos, a l'assassinat, per una o altra causa, i la facilitat en posseir una arma no ens ho posa fàcil, però no és això sol. Ens hem anat rodejant de violència, ja sigui física o verbal; hem posat a l'abast de tothom pel·lícules on la matança és a l'ordre del dia, i fins i tot podem viure debats gens edificants en el Congrés de Diputats o al Parlament i ajuntaments. Tot això, encara que no ho sembli, provoca una disminució dels valors, entre ells el respecte a la mateixa vida, com si acabar amb la vida de l'altre sigui la cosa més normal.

Ahir varen morir nou innocents a Munic i avui 61 a Kabul, però aquests són els que coneixem, perquè els mitjans de comunicació ens ho han fet arribar. De segur, però que n'hi ha molts més de qui no en tenim constància. Cal no oblidar que no només passa allò que ens expliquen ni malauradament tampoc necessàriament tal com succeeix.

La vergonya de la guerra de Síria

La guerra civil de Síria és una vergonya per a tota la humanitat. Fa cinc anys que no sabem qui ataca a qui, però sí que sabem que les víctimes són la població civil, indefensa i sense que puguin veure el final del túnel.

Ara només faltava la incorporació, sense dissimular, de la Rússia de Putin, atacant, segons diuen alguns testimonis, els rebels en lloc de l'Estat Islàmic. Això és el que el president Hollande ha reclamat a Putin.

El que va començar com a una revolta de la població armada contra Baixar al-Assad, s'ha convertit en una guerra de tots contra tots, amb una intervenció forastera poc clara. Una força militar assassinant la seva població, uns grups islàmics extremistes, i un Estat Islàmic que ha aprofitat la confusió per fer-se fort i conquerir terreny, amb la intenció precisament de crear l'Estat Islàmic.

Les conseqüències de la llarga guerra és la sortida massiva de sirians en busca d'un asil a l'Europa en crisi. Ara tots ens preocupem de com els podem acollir, de quants ens en tocaran, oblidant sovint que es tracta de persones que s'han vist obligades a sortir de casa seva. No es troben de vacances, sinó fugint del seu país, sense conèixer quan hi podran tornar, i en quines condicions el trobaran.

Estic convençut de la nostra solidaritat, però em fa molt mal l'actitud dels nostres dirigents, que són els nostres representants polítics. Som responsables de la situació de Síria, i ara ens sentirem alliberats de tota culpa, obrint les nostres ciutats. Aquesta Europa incapaç de resoldre els problemes interns, i sense cap resposta al que ve de fora, és la que no volem perdre i ens amenacen de perdre-la si es proclamem independentistes. 

La guerra contra la població civil siriana

A Síria continua la guerra i les víctimes no són militars, sinó civils. Avui ja no es parla de danys col·laterals, perquè les civils han esdevingut l'objectiu, i el més greu és que l'exèrcit sirià els ataca de la manera més crua. I la societat occidental què hi diu? 

Els europeus només patim per l'entrada massiva d'immigrants, molts d'ells procedents de Síria, si aconsegueixen travessar el Mediterrani. Els ofegats se sumen a les víctimes de la guerra en terra ferma la qual cosa fa que el nombre de morts i desapareguts sigui esgarrifós.

Amb els anys i els grans descobriments hem aconseguit que les guerres s'adrecessin directament a la població civil. Les persones més indefenses són les que primer ho paguen amb la vida. Infants, gent gran que no tenen manera de defensar-se són l'objectiu de tot un exèrcit al servei d'un president que no para de destrossar el seu propi país, per defensar què?

Algú em pot dir què passa per la ment de Baixar al-Àssad? Quina capacitat té per posar ordre real al seu país? Hi ha algú que hi pugui fer res? 

Ahir La Vanguardia recordava la mort de Tyler Drumheller, que va ser agent nord-americà de la CIA, i que en un programa 60 minuts del 2006, parlant de la justificació de la invasió a l'Iraq, comentava que "cada vegada que els sento dir que va ser un error de la intel·ligència, se'm regira l'estómac".

L'exagent va ser molt bel·ligerant amb els seus superiors i es va fer un tip d'avisar que les armes de destrucció massiva no existien, però no li varen fer cas. No va interessar. La decisió estava presa. 

Drumheller va afirmar que "El problema és parlar de guerra contra el terrorisme. Això dóna a la gent la perspectiva que la pots guanyar. Una vegada capturem tots els membre d'Al-Qaida al món, n'hi haurà d'altres esperant". Això precisament és el que succeeix amb l'Estat Islàmic sembrant terror a diferents territoris del món.

Ara qui ho arregla tot plegat? Els occidentals varen iniciar la guerra i ara no hi ha qui ho pugui parar. De qui és la culpa? Quins són els grans perjudicats? Ho he dit abans: la població civil.