La consellera de Salut

No us passa a vosaltres que hi ha gent que, per la manera de fer i de dir les coses, no us acaben d'agradar? Des del primer dia, la consellera de salut del govern socialista, la senyora Olga Pané, s'ha fet notar força. A vegades penso, potser equivocadament, que amb la intenció de reduir despeses, està prenent decisions no gaire clares i fins i tot perjudicials per a sectors de la població. 

Va ser ella qui, davant de les protestes per la manca de pediatres, va declarar que els centres d'atenció primària (CAP) no havien de disposar d'aquesta especialitat. Ja no recordo com ho justificava, però la gent no ho va trobar bé. A mi tampoc em va convèncer, encara que no tingui fills en edat de ser atesos pel pediatre.

La notícia que he llegit avui, sí que m'afecta. Segons he vist, el síndic ha pres en consideració una denúncia que va fer pública una persona de 72 anys, perquè Salut va decidir limitar els cribratges de càncer de còlon fins als 69 anys. Tampoc no ho trobo bé. El síndic demana que ho argumentin i justifiquin, ja que sembla que en aquesta edat els tumors són més freqüents. No sigui que la consellera consideri que arribats a aquesta edat no cal malgastar diners públics.

Aquests dies també hi ha manifestacions i vagues de metges o d'infermers... Diuen que els fan treballar més hores seguides del compte. Falten metges, diners, o endreçar el departament?

Els fets són importants, però les formes també. Té una manera de dir les coses que la gent se sent atacada, menystinguda o ignorada. L'empatia no és precisament la qualitat que li escau més a la consellera, però tampoc sembla que ho consideri necessari. Ella va amb el pinyó fix.

Per les xarxes socials m'ha arribat un tros de conversa del director de VilaWeb on parlava de la mediocritat dels actuals governants. Hi col·locava dirigents catalans i espanyols. No sé si són mediocres o interessats, però segur que més d'un hauria de reflexionar si està jugant al lloc que li correspon. Hi ha algun cas, que conec de prop, que em va sorprendre des del primer dia. Sempre penses que potser amb els anys n'han après, però... t'adones que sovint les primeres impressions són les que serveixen.

Què hi dirà el síndic de Barcelona?

Avui hem sabut que l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha deixat sense efecte el decret signat per l'anterior alcaldessa, Ada Colau, de trencar les relacions amb l'Estat d'Israel i suspengués temporalment l'agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. La decisió de Colau, que va deixar sols els Comuns, venia avalada per la petició d'una bona colla d'entitats de la ciutat i del propi síndic David Bondia.

Està clar que les diferències entre Collboni i Colau, malgrat el pacte de govern de l'anterior mandat, han de reflectir-se d'alguna manera ara que s'han canviat els papers, i fins al moment que els Comuns no entrin novament a governar la ciutat. Sabem que els seus assessors i càrrecs de confiança s'han mantingut, i ara només falta que l'alcalde cridi Colau a pactar un nou govern compartit. Serà així?

La decisió de Colau va ser molt criticada, sobretot per part d'uns partits polítics i ciutadans que no veien clar aquell trencament. Segurament moltes persones estan en desacord amb la política que segueix i imposa el president Benjamin Netanyahu, però potser no tenen tan clar que es pugui decidir un trencament de les relacions, amb tota la simbologia que comporta.

És cert que sovint ens omplim la boca criticant governs d'altres països, però no posem en pràctica cap tipus de pressió per afavorir un canvi o una millora en la manera de governar. Colau ho va fer i va ser molt criticada. Ara és Collboni que hi intervé, tornant a l'anterior situació. En sabem els motius?

Sabem que la hipocresia acostuma a ser molt present en el món de la política, i per això quan algun polític pren decisions dràstiques sorprèn, a vegades favorablement, però normalment amb un calaix de crítiques important. Llavors ens queixem que els polítics no prenen decisions.

Com que la notícia és molt recent, encara no he tingut temps de veure les reaccions que comportarà la decisió de l'alcalde de Barcelona, no només a nivell intern del govern, sinó de ciutat i país. Haig de pensar que està en la línia del que pensa i creu el PSOE, i que no ha pres la decisió sense encomanar-se amb algú de pes que li faci costat. Agradi més o menys la decisió de Collboni, s'ha de reconèixer que és coherent amb el que va declarar el seu dia. La pregunta que em faig és l'efecte que tindrà a Tel-Aviv i al govern d'Israel. Hi veuran algun canvi? Ho notaran en alguna cosa? 

M'interessa, però més, la reacció del síndic. Una persona molt activa en la defensa dels drets de les persones, que no se'n calla cap. En el seu moment va beneir la decisió de Colau. Què hi dirà ara?

Com canalitzar les nostres queixes?

Tot faria pensar que amb l'arribada de les xarxes socials tindríem molt més fàcil fer arribar les nostres queixes als nostres governants, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. És molt fàcil utilitzar qualsevol de les eines que trobem per Internet per escriure allò que no ens agrada, que ens preocupa o molesta, i d'aquesta manera aconseguir que qui en tingui responsabilitat hi pugui actuar. Això és el que ens crèiem, però al final arribem a la conclusió que no funciona d'aquesta manera.

Potser sí que els nostres polítics se n'assabenten de moltes coses, però de la mateixa manera que ens és fàcil d'escriure-ho, també els és senzill girar pàgina i fer com si allò no existís o no anés amb ells. La realitat diària crec que em dona la raó, i per això veiem tantes vegades com es repeteixen les mateixes crítiques sense que ningú hi posi remei, no ja responent a les mateixes xarxes, sinó solucionant aquells problemes que ens preocupen.

Penso que el més important de tot és trobar la manera de canalitzar les nostres crítiques, suggeriments i aportacions per resoldre els problemes que es presenten pel sol fet de viure en societat. Cal que el circuit sigui d'anada i de tornada i que en quedi constància més enllà del que veiem per internet, que és efímer, encara que ens pugui semblar que perdura per sempre.

L'administració pública té el Registre de Documents que s'encarrega de rebre els escrits que la ciutadania els hi dirigeix i, en principi, té l'obligació i el compromís de donar-hi resposta. No sempre és una resposta satisfactòria ni necessàriament del nostre gust, però sí una resposta argumentada als nostres suggeriments o peticions. Quan l'administració pública no respon, tenim els síndics que ens defensen davant d'aquesta omissió administrativa, perquè ens ajudin a insistir en la nostra demanda. Són uns síndics també d'abast local, autonòmic o estatal, i que podem utilitzar quan considerem que l'administració pública no ha respost o no ho ha fet com caldria.

Aprendre a utilitzar els mecanismes que hi ha creats i exigir de les institucions el compliment de les seves obligacions i responsabilitats és una manera d'ajudar a que tothom faci la seva feina. No vol dir que no puguem servir-nos de la comunicació via internet per fer més difusió d'allò que ens preocupa, però no podem oblidar-nos de les eines que estan a les nostres mans i que els nostres governants tenen l'obligació de respondre. 

És bo que ho tinguem present i ajudem a fer-ne difusió. Diuen que parlant la gent s'entén, i a vegades més que parlar el que fem és escridassar i insultar. És comprensible que davant la no-resposta adoptem el criteri de sortir a esbombar-ho tot, però no ens oblidem del primer pas, molt necessari, per no dir imprescindible, perquè els nostres polítics aprenguin a escoltar-nos i donar-nos resposta a les nostres inquietuds.

El meu petit homenatge al defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

Aquesta setmana entrant en Manel Pou deixarà d’exercir de defensor del ciutadà a la nostra vila d’Arenys de Mar, després de deu anys i una pròrroga de tres mesos. Sembla ser, però, que el Consistori encara no ha consensuat qui serà el seu successor. I això per què?

En les dificultats per trobar un nou defensor o defensora del poble hi ha la prova del veritable valor de la tasca feta per en Manel. La seva feina l’ha omplert perquè en Manel és així, una persona desinteressada personalment, que ho dóna tot als altres. Aquestes característiques no són exclusives, però sí que no acostumen a abundar.

Donar-ho tot per a un Arenys més just i només a canvi de la satisfacció per la bona feina realitzada no és un fet que gaire gent estigui disposada a realitzar. El defensor del ciutadà a Arenys, no només no té un sou, sinó que ni tan sols té ajuda administrativa com passa arreu. Probablement el culpable sigui el mateix Manel, per posar per davant altres necessitats a les pròpies per exercir més còmodament les seves funcions.

De síndics o defensors del poble n’hi ha una bona colla, però Arenys ha tingut la sort de comptar amb en Manel, que això aviat és dit. En Manel no necessita gaires homenatges ni reconeixements, perquè la seva feina l’omple suficientment i el fa feliç. Ajudar els altres és la seva missió, no pas des d’ara, sinó al llarg de la seva vida, en tots els àmbits on ha estat.

És per això que quan ara fa uns deu anys el nostre grup municipal, en el govern, va proposar en Manel Pou com a defensor del ciutadà a la nostra vila, teníem molt clar que era la persona ideal, i les seves exigències perquè fos una proposta de consens, no varen suposar cap impediment perquè el Consistori en Ple el nomenés Defensor del ciutadà.

Moltes gràcies Manel per la teva tasca desinteressada i eficient. Mai ningú no t’ho podrà agrair suficientment, ni hauràs rebut el reconeixement que et mereixies. Els diferents equips de govern amb qui t’has enfrontat no t’han fet prou cas, però això no ha estat impediment perquè continuessis treballant per als menys afavorits, per a aquells que l’administració municipal no els feia prou cas. Moltes gràcies Manel!