Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

Com fer front a l'incivisme?

Darrerament parlem molt d'incivisme i ho fem preocupats perquè estem experimentant un grau d'impotència notable davant d'actes que sovint ens semblen inversemblants. Trobem a faltar un bon nivell reactiu davant d'actes intolerables d'incivisme que ratllen la delinqüència. Quan veus que una persona incívica no rep el càstig que creus que es mereix, pels efectes que provoca o podria haver provocat, se't cargolen els budells i penses que alguna cosa no estem fent bé.

La reincidència, per una banda, i la nul·la pedagogia que se'n podria desprendre, per l'altra, fan que actes incívics i delictius es repeteixin massa sovint. No hi ha escarment, i per tant no hi ha por davant les possibles conseqüències de ser descobert. Considero que la nostra societat hauria de reflexionar sobre el tema i, sense caure en la repressió gratuïta, trobar la manera que els incívics s'hi pensin una mica abans d'actuar.

Ho veiem aquests dies amb els focs, la majoria dels quals són produïts per efectes humans. Malgrat les imatges i el sofriment que observem, encara hi ha persones que no es prenen seriosament les mesures de prevenció d'incendis i s'arrisquen a ser els causants de la catàstrofe. No només per una negligència de treballadors del camp, sinó per visitants dels parcs forestals, per no parlar dels incendiaris directament, podem observar que els efectes devastadors del foc posen en perill el nostre patrimoni vegetal, però també vides humanes i les seves pertinences.

I quan atrapen uns desgraciats, si així em permeteu nomenar-los, que han fet cas omís a les indicacions de prohibició d'accés a un parc forestal, i han encès una foguera, el primer que et preguntes és què els hi hauríem de fer? N'hi ha prou amb una amonestació per incomplir unes restriccions, ja que no ha passat res més? No creieu que caldria un bon escarment perquè no es repetissin tan fàcilment situacions com aquesta?

Cada cas mereix un estudi a fons. No és el mateix un accident fruit del treball, potser sense les precaucions que calia prendre, que no una visita al parc encenent un foc per coure les costelles. Si les conseqüències que reben són nul·les, o pràcticament nul·les, qui no ens diu que la setmana entrant no hi haurà un altre grup que farà el mateix en un espai semblant? 

Quan passen coses com aquestes, m'haig de frenar i reprimir tots els mals pensaments. No puc entendre ni acceptar actituds imprudents sense cap altre motiu que viure la vida i despreocupar-se dels altres i del que els pots causar. Encara veiem conductors fumant la cigarreta amb la finestra abaixada. Els nostres cotxes haurien de tenir uns sensors automàtics que enviessin aquestes imatges a la policia perquè els pogués sancionar. No per incendiaris, sinó simplement per provocadors potencials de tragèdies.

Els nacionalistes espanyols no s'aturaran

Tal com ja es comentava a les xarxes socials, i jo mateix he manifestat en aquest blog, la proposta de modificació de la Llei de Política Lingüística, acordada entre quatre dels partits parlamentaris catalans, no serveix per aturar els contraris al català, perquè ells no volen bilingüisme, sinó que tot es faci en castellà, i aprofiten qualsevol escletxa o dubte per posar traves a la defensa del català com a llengua pròpia de Catalunya, i llengua vehicular a l'escola.

Si l'acord va provocar tantes protestes és perquè no només s'abaixa el llistó del català com a llengua vehicular, sinó que a més no serveix per aturar els detractors, que mouran tots els fils perquè la Justícia espanyola faci complir una sentència que molts considerem injusta, i només justificada pel procés de venjança contra tot allò que es promou des de Catalunya en defensa de la llengua i del país.

Ciudadanos, que estan a les últimes, faran tot el possible per demostrar que el seu partit polític té un sentit, i és el que va motivar la seva creació. Els diferents dirigents polítics d'aquest partit han coincidit sempre en les proclames contra la llengua i la cultura catalanes, i han ajudat a mobilitzar associacions ciutadanes que no tenen cap altra voluntat que arraconar la nostra llengua, acusant-nos de botxins en lloc de víctimes.

Semblaria que observant la història del nostre país, res ha de fer possible que la nostra llengua desaparegui, després de les moltes vicissituds que ha patit, amb una dictadura de quaranta anys. Tot i així, les dificultats per defensar el català obliguen a mobilitzar-nos cada dia, perquè la força dels contraris és potent, i es troba emparada per les institucions espanyoles, amb un Poder Judicial molt combatiu i venjatiu.

És per això que no es pot permetre deixar les direccions de les escoles i instituts i els seus mestres, desemparats, amb el perill de rebre les conseqüències de la guerra sense treva dels nacionalistes espanyols. És per això que molts catalans han reaccionat contra ERC i JxCat, de l'única manera que era possible, a través de les xarxes socials. Hi ha algun periodista que ho critica, però també el seu currículum deixa veure com pensa i actua normalment. 

Volem uns polítics convençuts del que diuen defensar, i arguments sòlids per defensar-ho. Ja ens han escarmentat més d'una vegada, quan hem descobert que no tenien un pla B davant les contrarietats, i per això ara no es vol caure en la mateixa trampa. Prou afeccionats a la política! Volem uns líders aptes i resolutius.

Els partits de l'oposició pressionen el govern socialista

El rebuig a l'indult del Tribunal Suprem continua sent la notícia més comentada i tot el que se'n deriva, com ara les manifestacions dels grups polítics de l'oposició i les mesures que pensen prendre per pressionar el govern perquè no el concedeixi.

Com no podia ser d'una altra manera continuem barrejant política amb justícia perquè mai havia d'haver sortit de l'àmbit polític. Les declaracions del Tribunal Suprem són clarament polítiques i no s'adeqüen a l'àmbit judicial. És per això que animen els partits constitucionalistes a fer el que sigui per evitar l'indult.

També veiem aquests dies l'historial d'indults i els arguments per anar-hi a favor o en contra. Una de les conclusions a què es pot arribar és que el judici i la sentència del Procés és política, però se la vol revestir de judicial.

Els jutges han actuat en ànim venjatiu, com també ho fan els líders de l'oposició. Volen un escarment al marge de la seva adequació judicial. És clar que Europa no pensa de la mateixa manera i que només la seva independència dels poders judicial i polític permetrà a la llarga conèixer la veritat de tot plegat. Políticament els estats es protegeixen, però els tribunals europeus sentenciaran al marge dels criteris polítics. La llàstima és que això passarà massa tard, quan els nostres polítics hauran complert una bona part del seu càstig que no havien d'haver rebut mai.

L'autonomia un fre a la independència?

Al diari ARA es publiquen avui dos articles al voltant de l'autonomia i la independència, i concretament es fan la pregunta de si l'autonomia és un fre a la independència o una plataforma de llançament. Els articles de Jordi Muñoz i Ignasi Aragay conviden a la reflexió perquè argumenten els pros i contres d'una teoria o l'altra.

Estic d'acord amb la conclusió dels dos articulistes, perquè crec que l'autonomia no ha estat en va, sinó que era necessària per crear una infraestructura que pot portar-nos a la independència. Aquesta no surt del no res, sinó que hi ha d'haver una base que la sustenti.

Ambdós articles fan referència al president Torra, ara inhabilitat, que ha deixat entendre que l'autonomia és un fre a la independència. Ignasi Aragay és més contundent en afirmar que el president s'equivoca, i ho justifica. Hi estic totalment d'acord, i és en moltes coses que discrepo del ja expresident de la Generalitat.

Hi ha massa gent que defensa la teoria del quant pitjor molt millor, i aquesta idea del fre de l'autonomia està en aquesta línia. Cal donar gràcies als anys d'autonomia, amb moltes mancances i reivindicacions frustrades, però que ha permès, en un moment donat, pensar que potser la independència seria possible. Perquè ens hem sabut governar, amb més o menys encert, però hem sigut capaços d'avançar com a poble. Sense l'experiència autonòmica això no ho sabríem.

Tenim molta feina a fer, i en primer lloc es tracta de retrobar el camí a governar el país, recordant i esmenant tots els errors comesos, i demostrar que som capaços de liderar el país, i tornar a estar al capdavant. Governar i aspirar a la independència no poden ser antònims. L'escarment del 2017 ens ha de servir per no tornar a caure en el mateix parany. És per això que necessitem unes eleccions, per aconseguir un nou Parlament i un nou govern. Necessitem nous polítics que sàpiguen agafar el timó i permetre'ns navegar sense tantes turbulències.

El president del Parlament, espiat

L'espionatge al president del Parlament català, el senyor Torrent, forma part d'un episodi més de les actuacions de l'Estat espanyol, això es creu, per intentar controlar qualsevol moviment que puguin fer les principals autoritats catalanes. No és nou, però ara ho sabem abans. Les notícies costen més de passar desapercebudes.

Aquesta desconfiança constant no és un bon senyal per a les relacions entre els governs espanyol i català, però ningú hi confia. Vull dir que tots sabem que no hi ha cap interès, per part del govern espanyol, en confiar en el català per a res. La taula de diàleg famosa, que s'havia de reprendre aquest mes de juliol, no deixa de ser una excusa més per anar allargant en el temps la crítica situació de desencaixament.

Que l'aparell de l'Estat es dediqui a espiar el president del Parlament, no és sinó una mostra més d'aquesta realitat antagònica i rebuig a la democràcia com a base del sistema polític. La recentralització del poder de l'Estat, arran de l'epidèmia del coronavirus, és un exemple més del pensament centralista de Madrid. La desautorització judicial de què parlava ahir, sobre el confinament decretat per la Generalitat, també és una altra demostració del poc interès en la potenciació de les comunitats autònomes, més enllà d'una descentralització administrativa i encara controlada.

No sé si arribarem a conèixer més detalls de l'espionatge descobert al president del Parlament, però com a mínim podem estar segurs que hi ha més gent a la llista, que tard o d'hora coneixerem. Es vol controlar qualsevol gest, abast que els seus impulsors el puguin fer, escarmentats per com va anar la preparació del referèndum de l'1 d'octubre, tot i el suposat control que hi havia per part de l'aparell de l'Estat.

El poder acostuma a corrompre

No és la primera vegada que un personatge públic, en aquest cas un càrrec públic, reacciona de la mateixa manera quan la policia l'atura per alguna infracció. "Que no sap qui sóc jo?" Abusant del càrrec, que hauria de ser de servidor públic, per lliurar-se de complir amb les obligacions de qualsevol ciutadà.

De totes maneres, el fet que no sigui un cas inhabitual, no li treu tota la culpabilitat i responsabilitat de creure's superior als altres, com si es tractés del rei, qui pot actuar de manera corrupta i no li passa res. No és estrany que hi hagi tants casos de corrupció entre els polítics, perquè tenen poder i maneres de camuflar les seves accions, encara que moltes, a la llarga s'acaben descobrint. Una altra cosa és les conseqüències que se'n deriven. Malauradament tot acostuma a resultar força lleu i per això no serveix d'escarment.

L'actitud de l'ara exalcalde de Badalona és deplorable. No podem ficar-nos en la malaltia que patia o pateix, perquè això no ho voldries per a ningú, però sí en la manera de reaccionar. No crec que sigui només per culpa de l'alcohol, sinó que ja forma part de la pròpia manera de ser. Hi ha massa polítics que es creuen més que els altres pel fet d'haver guanyat unes eleccions. S'ha demostrat que ser polític, o exercir de polític és molt fàcil. El més complicat és fer-ho bé i, sobretot, amb esperit de servei a la comunitat, és a dir, amb humilitat i generositat.

Les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons

Avui encara podíem llegir les reaccions a les amenaces del Tribunal Suprem als funcionaris de presons que han de plantejar si proposen que el presos amb disposició de l'article 100.2, entre els quals hi ha els presos polítics, poden passar el confinament a casa seva, atès l'estat d'alarma declarat pel govern espanyol. Un article que tots en parlem sense pràcticament conèixer-lo.

Aquestes amenaces d'acusar-los de prevaricació si decideixen atorgar-los aquest permís són una demostració del nivell dels membres del Tribunal Suprem, i del seu ànim de venjança més que no pas de justícia, com hauria de ser.

No ens ve de nou, perquè tot el procés ha seguit les mateixes pautes. En cap moment hem cregut en la seva capacitat d'administrar justícia, perquè l'únic objectiu era posar-los la pena més gran possible com a escarment per haver gosat fer front i deixar en ridícul l'Estat espanyol.

Som molts que fem aquests comentaris, però sabem que no porten enlloc, perquè tot està bloquejat per les forces de l'Estat, les judicials, les policials i les polítiques, però també de tot el seu aparell. En una situació normal, en una situació de democràcia real, això no hauria succeït. Ja no es tracta dels fets condemnats, sinó de la manera de fer el seguiment dels condemnats i de tractar-los diferent per ser presos polítics, per la seva ideologia.

Què entenem per confinament?

Parlen de confinament solidari i ens trobem que els barcelonins se'n van a la Cerdanya, o els madrilenys a la costa de València o Múrcia. Què entenem per confinament? La resposta la podríem trobar en una manca de solidaritat, o en pur egoisme, satisfer els propis interessos i oblidar-te del veí, del que pot rebre'n les conseqüències.

La nostra societat està malalta, però la societat no és una cosa abstracta, sinó el conjunt de tots nosaltres, i si el comportament global no és l'encertat és perquè el nostre comportament no és el que caldria esperar. Pensem massa en nosaltres mateixos i ens oblidem que formem part d'aquesta societat.

Algú podria pensar que la gent ens adonem de tot plegat i que ens ha de servir d'escarment, però no és així, ara ens podem exclamar, però hi tornarem a caure. No som solidaris quan això ens representa un sacrifici. Tenim l'experiència d'Itàlia que va un parell de setmanes per endavant, i malgrat tot caiem en els mateixos errors. 

Ens demanen que ens quedem a casa, i el primer que fem és carregar el cotxe i travessar el túnel. Què esperem? Doncs, esperem a què ens hi obliguin, només sabem creure a cops de sabre, a base de càstigs o multes. Això diu molt poc de la categoria humana. Després ens queixem dels nostres polítics. Què en podem esperar?

No és no, ara i sempre!

Mentre s'està jutjant uns fets ocorreguts a Manresa ara fa tres anys, d'una violació en grup a una menor, ens assabentem que un fet similar ha succeït aquesta matinada i se n'ha detingut els autors. Què està passant? Ni l'escarment dels integrants de la "manada" de Pamplona serveix per aturar un fet delictiu tan fastigós com aquest? On és la nostra dignitat?

No és només un atac a la dignitat de les víctimes, sinó també a la pròpia dignitat dels menyspreables autors de la violació. Com és possible que la nostra societat hagi caigut tan avall? On és el respecte a les persones i les mínimes normes de convivència?

Hem arribat a una situació que una dona no es pot refiar de ningú? Som tots els homes violadors en potència? És això el que hem construït entre tots? Tan avall hem caigut que som incapaços de conviure homes i dones sense que ens surti l'instint animal? Això és el que hem ensenyat als nostres fills?

Podria continuar preguntant-me qüestions al respecte sense que arribés a entendre com és possible. Necessitem que aquests fets rebin la pena que es mereixen, però al mateix temps hem de trobar la manera perquè no es repeteixin casos com aquests, cada vegada més estesos.

Llegia avui que no és tant que ara hi hagi més casos, com que abans no se'n parlava. Les víctimes no ho denunciaven i els violadors quedaven impunes. Potser és això, però en tot cas hem de denunciar tots aquests casos, posar cara als violadors perquè tothom els conegui i no els vinguin ganes de tornar-hi mai més, i treballar perquè la nostra societat recuperi els valors que entre tots hem deixat perdre.

Aquest 2018 no demanem peres a l'om

Darrer dia de 2017. L'altre dia l'acomiadava en família, recordant la xifra 17 que agradava a la mare, avui l'acomiado definitivament recordant els errors i els encerts, no sabria dir quin és el saldo, però en tot cas no haurà estat un any qualsevol de la nostra història, sinó que el recordarem, ja sigui de manera positiva o com la pesta.

Ha estat un any en què l'independentisme ha resistit tot i les errades i malgrat la conxorxa de jutges i polítics espanyols. La història ens sabrà dir si haurà valgut la pena viure'l, però en tot cas avui hem de dir que no estem derrotats, encara que les circumstàncies no són per fer volar coloms.

Aquell somni que ve de llum i que, de manera innocent, ha anat creixent els darrers anys, va semblar que tocava sostre i que la sort de la paciència ens agraciava amb un final feliç. La vida és més complexa del que moltes vegades creiem, i no sempre som capaços de preveure totes les possibilitats. Tot i que la penya havia anat sumant, encara no n'érem prou i això s'ha fet notar.

Aquests darrers dies, mig d'amagat com a escarment o veu de la consciència, trobem paraules que intenten reconfortar qui ho ha donat tot per allò que no ha assolit. El futur és incert, però del passat n'hem de treure experiència i saber-la aplicar per a accions futures. No podem desanimar-nos, però no exigir ni esperar allò que no se'n pot treure. No podem demanar peres a l'om, ni reconeixement a qui et nega l'existència. Cal donar exemple amb fermesa i coherència. Hem de recuperar el sentit i la virtut de ser exemple per als altres. 

S'ha pogut comprovar dues maneres d'actuar molt diferents. No podem canviar d'estil, però sí de mètode. Hem de ser agraïts i guanyar-nos la confiança. Hem d'aconseguir que el nostre somni s'escampi més enllà del nostre àmbit, i aconseguir canviar el món per fer-lo més just i solidari. Si només pensem en nosaltres, difícilment aconseguirem l'èxit.