Deixem-ho estar i tornem a començar!

Començar de cap i de nou; fer taula rasa; passar l'esponja; posar-hi un vel al damunt, són quatre maneres per dir, en català, «borron y cuenta nueva». Segur que en trobaríem d'altres. També el títol d'aquest post ens serveix. I per què en parlo?

Espanya, amb Catalunya inclosa, viu una situació permanent de fer taula rasa i tornar a començar, però no ens n'acabem de sortir. Hauríem de fer cas omís de tantes coses que gairebé és impossible. De fet, la mal anomenada transició política espanyola no va deixar de ser una mica això. Probablement, l'excepció és l'actitud de jutges i maquinària estatal vers el procés d'independència. Aquí no hi ha gens d'interès de girar full, i això que l'actual president de la Generalitat sempre n'ha parlat, però al meu entendre només es fixava en un bàndol. El dels perdedors.

Si analitzem el serial de la corrupció política espanyola t'adones que ningú no té vergonya. L'engany i l'embutxacada de diners de membres del PSOE sembla no haver-se acabat de descobrir del tot. Aniran apareixent episodis més i més sorprenents. Però el més trist de tot és que els acusadors són els dirigents del PP, que porten una motxilla plena d'actuacions corruptes. Ells són els que han de netejar la cara de la política espanyola? Esperpèntic!

Cada dia, quan obres el diari, t'apareixen noves informacions d'actuacions fraudulentes. De polítics i empreses que s'han untat amb diners públics. Aquells diners que obtenen dels contribuents, que som gairebé tots. I després ens demanen confiança.

En una situació com aquesta és impossible començar de cap i de nou, perquè simplement estem aixecant l'estora per posar-hi la merda, i aquesta no desapareix, sinó que tard o d'hora torna a sortir.

I no es pot girar full, alegrament, quan després que algú ha robat, els diners no apareixen. Semblaria que quan una persona és acusada de robatori, hauria de retornar els diners, al marge del càstig que se li pugui imposar. Doncs, no! Els diners s'han esfumat. Només els quatre desgraciats que han estirat la bossa acabaran restituint-ho a les seves víctimes. Definitivament, no anem bé i no podem girar full!

Com mesurar l'eficiència?

M'agradaria que algun expert o entès em clarifiqués com podem valorar l'eficiència. Es parla molt de ser eficient, també eficaç, però em queda sempre el dubte de com mesurem el grau d'eficiència d'un projecte, d'una actuació, d'una obra. Sobretot això em passa quan analitzem actuacions públiques, on qui pren les decisions no li costa ni un duro de la butxaca. 

Si tinguéssim uns paràmetres clars de com determinar si allò que s'ha fet ha estat eficient, s'han reduït costos, s'ha optimitzat recursos, podríem parlar d'eficiència en propietat, però no acostuma a ser el cas. Tothom ho mira amb els seus ulls, i defensa allò que creu, més per ideologia, simpatia o costum, i no tant perquè sigui el millor que es podia fer, i de la millor manera possible. Estem força cansats del malbaratament de recursos públics. Uns polítics s'encarreguen de gestionar una institució pública, i ho fan amb diners públics. No hi ha perill de fallida, com a molt s'incrementa l'endeutament, que algú altre ja vindrà després a solucionar-ho, si és que no s'arrossega indefinidament.

Hi va haver uns anys, de crisi greu, que es va plantejar seriosament el tema de les competències pròpies de l'administració local. És cert que es va passar d'un extrem a l'altre, i arribaves a la conclusió que una bona colla de serveis que oferia un ajuntament no li eren propis, i havia de deixar de prestar-los. No cal anar fins aquests extrems, però sí que convé analitzar a fons què es necessita, quin cost real té, i què és prescindible. No pot ser que el govern de torn tingui la butxaca foradada, que en un primer moment agrada molt, però que a la llarga provoca un llast a l'erari públic que pot arribar a fer tancar l'aixeta.

Quan veig que hi ha grans projectes d'adquisició d'immobles i al darrere no hi ha un estudi seriós sobre la utilització eficient d'aquestes propietats, em poso molt nerviós. A una família no se li acut anar adquirint propietats, que l'endeuten, sense tenir molt clar a què les destinarà, i quin serà el millor rendiment que en pot treure. Si no fa aquest exercici previ, li pot sortir molt car, i acabar en fallida. Quan el polític no té el risc de sortir-ne escaldat, es poden fer molts disbarats. Mesurar l'eficiència podrà ser complicat, però tenia clara una metodologia de treball, sentit comú i responsabilitat, ens pot ajudar a ser més eficients.

La transparència i la xafarderia

Hi ha dies que tot se't gira del revés i no pots fer res de tot allò que tenies previst. Davant dels fets tens dues possibilitats, empipar-te i engegar-ho tot a rodar, o bé prendre paciència i encarar la nova situació amb optimisme i pensar que pitjor podia haver anat. Avui ha estat un dia d'aquests i he tingut la sort d'agafar-m'ho bé. No m'ha agradat i m'ha esgarrat el dia, però tampoc podia triar i així ho vist i he actuat.

Solucionat el problema, apedaçant una mica més la boca, he començat a llegir el diari i m'he trobat amb la notícia dels sous a funcionaris europeus en excedència. Unes persones que han continuat cobrant sense treballar, segons m'ha semblat entendre, perquè havien quedat obsolets.

No sé si el tema portarà cua, perquè ja va essent força habitual. El nostre Parlament també va ser notícia per les llicències d'edat i les generoses remuneracions als exdiputats. En tot cas sí que considero important fixar-nos en les dificultats que ha tingut el diari ARA per aconseguir la informació de les institucions europees.

Ens omplim la boca parlant de transparència i llavors resulta que aquesta és gairebé inexistent, o s'amaga informació tant com es pot. Els servidors públics, que cobren diners públics, haurien de tenir molt clar que tothom ha de poder conèixer què cobren i en quines condicions. És cert que a vegades es tracta d'una informació que només satisfà la xafarderia de la gent, i amb això entraria a parlar de la columna d'avui de Fernando Trias de Bes, a l'ARA, però en tot cas té sentit que es doni a conèixer aquesta informació.

En moments com l'actual, en què moltes famílies ho estan patint per tirar endavant i arribar dignament a finals de mes, sorprèn, i d'alguna manera es pot entendre, saber que hi ha gent que cobra diners públics sense necessitat de treballar. Si he entès bé els motius d'aquestes remuneracions, potser seria bo reciclar aquestes persones i que poguessin fer una segona funció, i d'aquesta manera rendibilitzar el cost públic.

La transparència és important, i en el cas de les remuneracions dels càrrecs públics poden ajudar a eliminar aquella creença que tots els polítics es fan rics a costa nostra. Si feu una ullada a les remuneracions dels polítics electes del nostre Ajuntament, podreu observar que amb el sou que reben no poden fer gaires projectes de futur, i en canvi dediquen moltes hores del seu temps per intentar tirar la vila endavant. Si se'n surten o no, això és un altre tema.