Xantatge als metges?

La notícia que va aparèixer ahir on els titulars deien que el Departament de Salut bonificaria els Centres d'Atenció Primària (CAP) que reduïssin els dies de baixa dels seus usuaris va crear una alarma que probablement es podien haver estalviat. De qui va ser la culpa? Dels responsables dels titulars dels diaris? Del portaveu del Departament de Salut que no es va explicar bé?

La primera impressió va ser que la consellera volia reduir els dies de baixa, beneficiant aquells centres sanitaris que ho aconseguissin, donant a entendre que els metges s'inventaven baixes o les allargaven innecessàriament, provocant un absentisme molt gran al treball.

Sigui per l'error del missatge o per la reacció de la gent, Salut ha puntualitzat que la seva voluntat és reduir la durada del procés burocràtic de la gestió dels tractaments i aconseguir que les altes arribin abans. Reconeixen, doncs, que alguna cosa no funciona prou bé i alenteix el procediment, i els pacients estan massa temps a l'espera dels diagnòstics, dels tractaments i les cures.

Sigui com sigui el cas deixa clar que el sistema que sempre ens havien dit que era el millor, no ho és pas tant. Que el funcionament dels nostres centres sanitaris té molt que desitjar i potser caldria analitzar-ne les causes. Avui, per exemple, tenim convocada una vaga dels metges. Reclamen bàsicament una millora salarial i una reducció de les hores de permanència. 

És cert que els empresaris es queixen que es registren moltes baixes laborals per motius de salut. Els empresaris en surten perjudicats, però també els companys de treball que han d'assumir, moltes vegades, la feina que queda per fer. Probablement no es porta un control exhaustiu de tot el procés d'una baixa per prescripció mèdica i potser també hi ha molts metges que tenen el canell molt fàcil i signen alegrament baixes que no caldria. Això s'ha de regular i, si es constata que va per aquí, trobar solucions. 

Alleugerir els tràmits per als tractaments és una bona manera no només de reduir el temps de baixa, sinó també, i més important, oferir una bona atenció als pacients. Si volem un sistema sanitari modèlic, hem de trobar la manera de millorar aquest funcionament, que sembla que s'encalla per manca de personal, desinterès d'alguns i falta de previsió del Departament. Ens alegrem que no es tracti d'un xantatge als metges, però seria bo que les decisions i la informació que se'n dona fossin més clares i resolutives.

Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Som terroristes?

Sembla ser que el govern espanyol ha demanat a l'Europol que ens treguin de la llista de grups terroristes. Fins ara, doncs, els independentistes ocupaven un lloc en el rànquing de grups terroristes del món, i m'imagino que com a tals ens haurien de tractar. Potser per això l'actitud dels estats europeus a l'hora d'analitzar el procés d'independència català, i per què varen fer l'orni quan des d'aquí es demanava suport.

No he tingut temps de llegir la reacció del PP i l'extrema dreta sobre aquesta decisió. Segur que si no n'hi ha hagut no trigarem a veure-ho. Es tracta de posar-ho tot al mateix sac. Com que el president del govern necessita els vots dels partits independentistes, ara tot són girades d'ull i seducció. I potser és cert, però m'agradarà veure com ho denuncien aquests grans patriotes espanyols. Consideraran que és lògic i necessari que els independentistes catalans siguin declarats terroristes a nivell internacional?

De l'extrema dreta i el PP n'espero qualsevol cosa. No només per intentar reforçar el seu posicionament i la seva lluita per aconseguir el poder, sinó perquè tenen aquella obsessió malaltissa, que comentava l'altre dia, de creure que el fet català és ofensiu, delictiu i que cal tombar-nos d'una vegada per totes.

Fins ara no s'ha demostrat que grups d'independentistes s'organitzessin com a col·lectius terroristes, encara que en alguna ocasió s'hagi pogut practicar actes violents. D'aquí a considerar-ho terrorisme hi ha una gran distància, i només ho poden interpretar d'aquesta manera persones i partits polítics predemocràtics, incapaços d'acceptar les discrepàncies i la diversitat d'opinions.

No cal ni tan sols entrar a analitzar si és lícit o no voler-te independitzar, si consideres que el poble és sobirà i que per això cal demanar-li l'opinió a través d'un referèndum. Simplement per sentit comú i voluntat democràtica no pots pretendre que aquells que pensen diferent que tu siguin considerats terroristes i carn de canó. 

Esperaré la reacció de la dreta espanyola, sobretot ara que estan perdent l'oportunitat de fer xantatge a alguns diputats socialistes perquè canviïn de bàndol a canvi de ves a saber què. El futur és incert, però coneixem molt bé la dreta i l'extrema dreta espanyoles com per no imaginar què pensen i què seran capaços de dir al respecte.

Entre escollir el menys dolent o el com pitjor, millor

En dies com avui sorgeix la discussió sobre què han de fer els polítics catalans davant del xantatge de la por a què arriba la dreta, i en aquests moments parlaríem de l'extrema dreta. Hi ha qui té molt clar que abans de oferir l'oportunitat que la dreta governi és preferible donar suport al PSOE, fins i tot tenint en compte que a dins hi ha personatges com Guerra, González, Borrell o Lambán. D'altres consideren que tant és si governa la dreta o l'esquerra espanyola, que els resultats per a Catalunya són els mateixos.

Particularment penso que hi ha matisos a fer en una i altra solució. No penso que sigui el mateix ser governats pel PSOE que per qualsevol dels tres partits dretans d'avui. Posar-los al mateix sac és injust. Una cosa diferent és pensar que amb el PSOE ho tinguem més fàcil. Les aspiracions dels sobiranistes no s'aconsegueixen ni amb uns ni amb els altres. La diferència és que el PSOE no t'ofega i en canvi el PP, que fins ara seria el més moderat de la dreta, t'esclafa i té al darrere jutges i poder econòmic que el fan més fort i destraler.

Ho tinc clar, però el punt a què havien arribat les negociacions no resultava fàcil i criticar-los alegrement tampoc és just. Potser si acceptéssim que des del 27 d'octubre de l'any 2017 s'han fet les coses molt malament, podríem acceptar que ara tampoc era el moment d'arriscar-se. La posició d'ERC i el PDECat s'entendria millor si en el darrer any els partits sobiranistes haguessin actuat de manera coherent, sense errades importants que ens han dut a un atzucac. Aquí rau el dilema sobre si la decisió dels diputats sobiranistes del Congrés ha estat encertada o no.

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.

Continua el xantatge de l'Estat

Un govern que utilitzi el xantatge i les clavegueres no és un govern de fiar. Si tothom ho sap i ho té clar, com és que hi ha partits polítics disposats a donar suport a aquest govern? L'única cosa que se m'acudeix és que ja els hi està bé l'actitud del govern, encara que sigui reprovable perquè el més important és que vagi en contra de Catalunya, objectiu comú.

Tots haureu endevinat que parlo del govern de l'estat, del PP, i de C's que va cedint i fent la vista grossa per acabar donant-li suport. Un fet que només Rajoy podrà impedir si continua posant-se tonto i no vol baixar del burro.

Llegia la notícia que el senyor Montoro només concedirà els diners del FLA a Catalunya si canvien la llei sobre obertura d'establiments comercials, entre altres. És a dir que, per més que tinguem un Estatut retallat i mutilat des d'un principi, el que vol el govern del PP és que fem allò que ells volen, és a dir prescindir de l'Estatut i uniformar la nostra política a la de la resta d'Espanya.

Llavors... Federalistes! encara penseu que amb aquests polítics hi ha cap possibilitat d'aconseguir un estat federal? Només l'amenaça de marxar podria fer canviar algunes coses, i això sent molt optimistes. Ni PP, ni C's, ni bona part del PSOE estan per cedir cap tipus de protagonisme a Catalunya. Llavors que algú no independentista em doni una solució. Tant de bo no calgués la independència perquè se'ns reconegués la nostra singularitat i se'ns respectés, però hi ha alguna sortida possible? Espero amatent.

Manos Limpias o quan el nom no fa la cosa

L'hàbit no fa el monjo és una traducció literal del refrany castellà per explicar que l'exterior enganya. Això ho podem aplicar a molts noms que utilitzen partits polítics i institucions polititzades. Ens trobem amb el Partit Popular, que no té res a veure amb l'accepció de partit proper al poble, sinó que és clarament favorable al poder i la classe alta.

Avui hem pogut comprovar que el Sindicat "Manos Limpias" serà moltes coses, però en cap cas mans netes, segons s'ha pogut comprovar amb les acusacions que han provocat la detenció, entre d'altres, del seu secretari general.

El més curiós de tot és que la repercussió de la detenció del responsable del Sindicat pugui acabar representant l'absolució de la infanta Cristina de Borbó. Sembla ser que l'anomenat Sindicat es dedicava a extorsionar per enriquir-se i que fins i tot havia intentat fer xantatge als advocats de la infanta. Per què no ho varen denunciar?

Hi ha coses que no les entenc i només puc pressuposar que hi ha molts interessos amagats que fa que el frau i la corrupció trigui tant a sortir a la llum, i que només ens assabentem d'una ínfima part.

Avui també hem conegut la dimissió del ministre Soria, encara que els motius són perquè es va explicar malament. Ni així ha estat capaç de reconèixer que havia obrat de manera fraudulenta. Tinc molt clar que encara en veurem a desfilar uns quants més. Això no té aturador. El primer responsable polític, però, el senyor Rajoy, de moment no mou fitxa. Seria hora que es retirés i deixés que gent honrada del seu partit el substituís.

Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot

Ahir us parlava en defensa de la democràcia, i us posava com exemple d'un mal ús el xantatge de Berlusconi per salvar la seva pell. Sens dubte que trobaríem en totes les democràcies del món actituds menyspreables, però en cap cas justificarien els models autoritaris.

Una mala interpretació de la democràcia representativa són les majories absolutes. Hi ha qui es creu que obtenint la majoria absoluta parlamentària tens dret a tot. El PP, sobretot a València i molt especialment a les illes Balears, es pensa que per haver obtingut la majoria absoluta pot atacar qualsevol dels drets de la ciutadania, convertint la societat en el seu feu, i exercint l'autoritarisme més cruel i desfermat. No és això.

Governar és servir i si es té majoria absoluta et permet fer-ho amb més llibertat, però d'aquí a poder maltractar la ciutadania n'hi ha un bon tros. Novament hem de parlar de les diferències entre legalitat i legitimitat, entre ser just i ser ètic i moral. Si la justícia es decanta massa de l'ètica i la moral vol dir que alguna cosa està funcionant malament.

A l'hora que escric aquest post, no sabem la repercussió de la gran manifestació convocada per aquesta tarda a Mallorca. Estic segur que serà important, i també pacífica, però del que encara estic més segur és del sentit comú dels organitzadors i participants i de la manca de moral i ètica del president Bauzá, els seu govern i el seu grup parlamentari. Està vist que amb el concepte de democràcia que té el PP, el nostre sistema està molt lluny d'assolir la plena democràcia que respecta els drets de la ciutadania.

Espanya i Itàlia, la mediocritat política

Sembla ser que qui és amic dels serveis secrets espanyols, encara que sigui un pederasta, pot sortir lliure de la presó. La notícia de l'indult d'un tal Galván, per part del rei del Marroc, a petició del nostre, s'ha seguit amb una certa incredulitat i a l'expectativa de com acabaria tot plegat. El que no m'imaginava era que la inclusió del pederasta a la llista dels cinquanta presos a alliberar, l'havia fet un colla d'amics del pres en qüestió. Així qualsevol!

Espanya amenaça la Gran Bretanya per Gibraltar. No vull entrar-hi a fons, però no creieu que és una ridiculesa constant del govern espanyol? què pretenen? defensen els interessos dels espanyols? si els gibraltarenys no volen ser espanyols, per què tanta insistència? és típic d'una república bananera, encara que tinguem rei.

Però a Itàlia no es queden curts. El senyor Berlusconi amenaça el poder judicial italià, acompanyat d'admiradors i fidels seguidors (no sé si beneficiaris dels "xanxullos" de l'exprimer ministre). No sé si l'actual president cedirà al xantatge o bé la justícia vencerà al diner, la corrupció i el poder mediàtic.