Patrimoni i Festes, al Nocturn

Aquest vespre al programa Nocturn de Ràdio Arenys parlarem de Patrimoni cultural i Festes Tradicionals, amb tres arenyencs que viuen la cultura des de diferents perspectives. La Neus Ribas és la directora del Museu d’Arenys de Mar, de mineralogia i de puntes. Amb ella parlarem del concepte actual de Museu; de les col·leccions de què disposa el Museu; de les activitats que programen; de l’afluència de gent; de les necessitats prioritàries...
En Joaquim Ponsarnau és regidor d’ERC a l’oposició, exalcalde d’Arenys i també exregidor de Cultura, i futur alcaldable per a les eleccions del mes de maig. En Quim ens podrà parlar de la seva experiència al capdavant de l’Ajuntament, en temes culturals, i de les mancances actuals i propostes per al futur d’Arenys.
El tercer personatge de la tertúlia és en Ramon Verdaguer, advocat de professió, però home polifacètic, molt lligat al món cultural d’Arenys, rondallista i coneixedor d’històries i tradicions, i enamorat del Montseny.
Intentarem ser optimistes en un ambient cultural una mica gris, per la manca d’iniciativa dels darrers anys, i per un augment en el distanciament entre govern municipal i societat civil. Procurarem fer ressaltar els aspectes positius per sobre dels negatius, i en tot cas treure’n conclusions que ens permetin augurar un futur cultural més pròsper a la nostra gaia vila.
Tot això serà aquest vespre, de 10 a 11h, al 91,2 FM, o bé per Internet.

Artur Mas diu...

Aquest vespre llegia les declaracions d’Artur Mas, on comenta que el fet de no accedir a la presidència de la Generalitat l’havia deixat tocat, encara que, segons manifesta, ja se n’ha recuperat. Jo l’entenc, perquè és la segona vegada que ho intentava i les perspectives no eren pas dolentes. El problema, en tot cas, ha estat d’estratègia.
Dit això, però, cal situar-se bé i no deixar-se portar pels sentiments sinó més aviat pel cap, i procurar fer un bon paper al lloc que li tocarà jugar durant aquesta legislatura. Mas diu que CIU no ha arribat al final de cap camí, i jo entenc que ha de ser així, sobretot perquè considero que per sobre de les aspiracions personals hi ha l’esperit de servei al poble i la defensa de les idees que un creu.
També estic d’acord amb la crítica que fa del govern d’entesa, per l’incompliment de la tant anomenada paritat. Crec que els partits que conformen el govern ho haurien d’analitzar i procurar actuar amb més coherència. No sé si és culpa de José Montilla, el president, ja que el seu partit és qui l’ha respectat més, o bé ho hem d’atribuir als seus socis de govern, on ERC, amb un 5 a 1, i ICV, amb un 2 a 0, s’hi han girat d’esquena.
Per altra banda no estic tan d’acord amb la qualificació que fa del nou govern, acusant-lo de perfil baix i d’abandonar temes conflictius, per mantenir la cohesió. Penso que el perfil dels consellers i conselleres és bo, i no cal dubtar d’entrada de la seva capacitat de governar amb eficàcia i resultats, i també entenc que és bo que treballin la cohesió al partir de realitats diferents, com també ho és la societat catalana. De la mateixa manera que jo criticava la homogeneïtat del PP, a l’Espanya conservadora de l’anterior legislatura, tampoc trobaria natural una coincidència total i absoluta entre les diferents forces polítiques. Tot i així convé no deixar res d’important encallat, i afrontar aquells temes que puguin condicionar l’avenç del nostre poble.
Trobo encertat que CIU plantegi una oposició forta i constructiva, i no m’agradaria veure que es dediquen a posar pals a la roda. Afegeix que no és cert que no aplaudís durant l’acte de possessió del càrrec de president, encara que només fos per cortesia.
Per acabar amb el que he llegit de les seves declaracions, i en relació a la voluntat dels seus adversaris d’impedir que CIU aconsegueixi el govern de la Generalitat, no hi sé veure el problema. És normal que els altres no li ho permetin, perquè ells també ho volen aconseguir, i encara és més normal quan en la campanya es presenta sol i autosuficient, sense voler cap tipus d’aliança. És allò del tot o res, que a vegades surt bé, però moltes vegades no.
Sigui com sigui, els catalans necessitem que el govern de torn sigui fort, eficaç i eficient. Jo hi afegeixo, transparent i participatiu. I a l’oposició els hi demano ulls oberts i defensa dels interessos de la ciutadania, per sobre dels seus interessos com a moviments polítics.

Ja tenim govern!

Acabem de conèixer la composició del nou govern de la Generalitat, on repeteixen vuit consellers i se n’incorporen sis de nous. Se’m fa difícil fer-ne una valoració a fons, perquè n’hi ha uns quants que desconec, però puc entendre la intencionalitat del nou president.
A ningú se li escapa els embolics de la darrera legislatura, i dels errors se n’aprèn. Penso que els perfils dels nous consellers auguren més estabilitat i menys disbauxes, i el mateix es pot dir dels que continuen en el càrrec. Tot i així hi haurà qui discreparà amb algun nom, potser per l’excessiu pes en l’aparell del seu partit, i qui no estarà d’acord amb una composició governamental massa pensada en l’equilibri partidista. Personalment crec que les coses s’han de meditar bé, i avui estem davant un govern d’equilibri, que ha de tractar reforçar els punts d’unió i llimar diferències en benefici del país, i això no és necessàriament dolent, encara que des de l’oposició es critiqui.
Podem fer l’exercici de comparar noms entre l’anterior i l’actual govern, i només se m’acut pensar que, en línies generals, ha augmentat en experiència en la gestió i carrera política, i això és bàsic per avançar sense gaires atzagaiades.
M’agrada que en Puigcercós sigui conseller de Governació, que es troba anys lluny de l’exconseller Carretero; o bé que continuïn Marina Geli, Francesc Baltasar, Antoni Castells i Montserrat Tura. Per altra banda desconec a Mar Serna, Joaquim Llena, i tinc pocs referents de Joan Manuel Trasserras.
No sé si finalment els grups de l’oposició els concediran un marge de confiança, però jo si que ho faig, i a més estic convençut que aquesta vegada anirà millor, i es podran continuar polítiques, com en Sanitat, que estaven ben encarades.

Prevaricació, blanqueig de capitals, corrupció...

Les darreres notícies sobre detencions d’alcaldes i càrrecs polítics de corporacions municipals, no sé si són bones o no. Per una banda poden crear alarma social i fer pensar que la prevaricació i corrupció política és un fet habitual, però per l’altra pot voler dir que la justícia preval i els culpables paguen les penes.
Avui escoltàvem com l’alcalde d’Andratx era detingut per la Guàrdia Civil, i amb ell el director general d’Ordenació Territorial de les Balears. Automàticament, el president Jaume Matas ha suspès de militància a l’alcalde i ha destituït al director general. Fa pocs dies que passava el mateix en municipis propers a Madrid, i també a les Illes Canàries. Tot això, s’ha destapat després dels fets de Marbella.
Al marge del posicionament que optem en la disjuntiva presentada al primer paràgraf, la qüestió està en si es treballa suficientment per evitar que la corrupció sigui present a l’administració pública, i en concret a la municipal. Està demostrat que els dos grans partits espanyols s’han vist afectats per casos de corrupció, i es fa necessari un acord per establir una legislació que ho eviti, i si fa el cas, castigui de manera rotunda els comportaments poc clars d’alguns polítics.
Ens en parlaven l’altra dia, dins les jornades de la FEMP, que s’està ultimant la reforma de la llei bàsica de govern i l’administració local, on es dóna importància a la transparència, per fer més difícil la corrupció. Tal com sempre he defensat, amb transparència i participació de la ciutadania, serà més complicat actuar fora de la llei, en benefici propi o del partit polític on es militi. Cada vegada és més urgent trobar la manera de fer fora de la vida pública els defraudadors, i netejar la cara de la majoria de polítics que obren correctament i que es veuen emmascarats per una colla d’impresentables que la Justícia ha de castigar amb totes les conseqüències.
Està vist i comprovat que el mercat immobiliari, l’ordenació urbanística i tot el seu entorn, són elements que pateixen el perill de convertir-se en objectes de les males arts. A Arenys de Mar, durant aquesta legislatura s’ha estat elaborant el Nou Pla d’Ordenació Urbanística, i a desgrat de tots, hi ha alguna qüestió que haurà de passar pels Jutjats, i això no és una bona notícia per a la vila. Confio que s’aclareixi tot plegat, i si hi ha algun culpable, que se sàpiga el més aviat possible, perquè no afecti la campanya electoral del mes de maig.

Les vergonyes del PP

Ahir dissabte vàrem poder observar com, una vegada més, el PP instrumentalitzable el col·lectiu Associació de les Víctimes del Terrorisme. És una vilesa i ratlla el límit de la democràcia, perquè només pretén desgastar el govern, per aconseguir el poder que tan anhela.
Accions com aquestes són les que decanten la gent de la política, perquè només hi sabem veure interessos de partit i ànsia de poder i cap voluntat de servei al país. És una llàstima que el poble es vegi manipulat pel poder d’uns quants, polítics i mitjans de comunicació, i que institucions com la Conferència Episcopal, s’aprofitin de les circumstàncies per atacar el govern legítim d’Espanya. Em fa ràbia tanta hipocresia! No hi ha dret que uns polítics es venguin als interessos d’uns quants, enlloc de lluitar pels drets de la majoria.
Estic fart que el PP ens ensenyi les vergonyes, un dia si i un altre també, i que hi hagi tanta gent que no se n’adoni. No és qüestió d’ideologia sinó d’atac sistemàtic a la legalitat vigent, aprofitant qualsevol excusa per desprestigiar el govern, encara que sigui posant en perill la convivència de la nació, talment com si busquessin excuses per justificar el perill d’una guerra civil i retornar a les catacumbes de quaranta anys de repressió dictatorial.
Catalunya pot ser diferent, i ho hem d’aconseguir nosaltres. No podem permetre que CIU segueixi, a casa nostra, les petjades del PP a Espanya. L’oposició ha de ser contundent i vigilant perquè el govern en qüestió faci bon ús de l’encàrrec sortit de les urnes, però no s’hi val qualsevol cosa per aterrar-lo, posant en perill la pròpia societat. CIU ha d’acceptar la voluntat dels representants de la majoria, de formar govern, i haurà de vetllar perquè el Govern d’Entesa per al Progrés, compleixi les seves promeses, i faci avançar el nostre país, en justícia social i sobirania.
El PP ens ha ensenyat les dents moltes vegades, però ara ja no tenim cap dubte de les seves intencions. Catalunya només podrà avançar en la recuperació de la seva sobirania i els seus drets, amb un govern espanyol demòcrata i dialogant. Aquest govern no serà mai el del PP, perquè ens ha ensenyat d’anada i tornada, que és incapaç de dialogar, i ni tan sols l’interessa. Només entenen d’insults, provocacions, demagògia i mentides, per arribar aconseguir el poder absolut. No els hi fem el joc!

Violència de gènere

Aquesta tarda, al Calisay, hem commemorat el dia de la no violència contra les dones, amb la interpretació de “Jo, Ulrike Crido!” de Dario Fo, un parell de peces musicals, la lectura del manifest i una encesa d’espelmes, que hem col·locat a terra sobre la figura d’una dona.
La sala Josep M. Arnau estava plena, amb una bona representació del govern municipal, amb l’alcalde al capdavant, i dels grups municipals de l’oposició. La feina que l’Associació de Dones per la Igualtat està fent a la nostra població, és impressionant, i es mereixien el ressò que ha tingut l’organització d’aquest acte tan significatiu, per mostrar el nostre enuig i ràbia contra una situació de la dona que no té cap explicació racional.
Tal com ens ha dit la Teresa Verdura, l’acte pretenia convertir l’espai del Calisay, en un punt de reflexió sobre el que està succeint, i adonar-nos de la crueltat de la nostra societat, que només a l’Estat espanyol enguany ja porta més de seixanta víctimes.
Hem de ser conscients que aquest acte només és un recordatori, però que estem obligats a tenir-ho present tots els dies de l’any, i denunciar totes les situacions de violència física i moral que pateixen moltes persones anònimes. És, amb el nostre testimoniatge i la nostra resposta contundent, que podrem redreçar aquesta societat que descarrila massa sovint.
Felicito la Teresa Verdura i tot el col·lectiu de dones i homes, que treballa per eradicar aquesta xacra, com bé diuen al seu escrit de presentació, i que estan al costat de les dones que també al nostre poble necessiten assessorament, amistat i coratge.

Montilla, president

El Parlament de Catalunya ha escollit José Montilla com a President de la Generalitat, per aquests quatre anys de legislatura. Només ha rebut el suport dels tres grups municipals que configuren l’Entesa per al Progrés, i la resta de diputats hi han votat en contra.
No vaig poder seguir el debat de dijous ni tampoc el d’aquest matí de divendres, i tota la informació que tinc és la que s’ha publicat en premsa, escrita i digital. Sí que he seguit la sessió d’aquesta tarda, amb la votació final inclosa. He pogut, doncs, escoltar les intervencions de Joan Saura, Albert Rivera i Manuela de Madre i les respostes de l’escollit president, José Montilla.
La meva impressió no és negativa, tant per part del nou president, com pels portaveus dels grups que han parlat aquesta tarda. També us haig de dir que, per temperament i encara que no ho pugui semblar, sempre parteixo d’una posició favorable i expectant, i no començo a dubtar dels altres fins que no em donen motius.
Crec que l'Albert Rivera ha fet un bon discurs, molt ben elaborat i d’acord amb els principis que diuen que defensen. No seré jo qui els posi en dubte, sinó que en tot cas seran ells qui poden arribar a contradir-se i manifestar-se de manera diferent. Quant a la crítica al tripartit de l’anterior legislatura, ha seguit els mateixos tòpics que els altres partits de l’oposició, encara que avui no sé què han dit.
L’ús del castellà pot haver-nos sorprès, atès que no hi estàvem acostumats, i ja no ens recordàvem de l’època del Partit Socialista d’Andalusia. No hi ha dubte que, els que estimem profundament el català, i vàrem viure els anys de repressió contra la nostra cultura i la llengua, ens ha frapat escoltar el castellà al Parlament, però cal ser realistes i obrir els ulls. Sigui o no sigui una provocació, a ningú se li pot escapar la realitat de Catalunya, i no cal anar massa lluny de casa per adonar-se que el castellà és molt present, i en segons quins ambients, predominant.
Malgrat això, continuo pensant que si hi ha una llengua que està en perill, aquesta és el català, i que encara necessitem polítiques discriminatòries en positiu per a la meva llengua materna. Negar això, és mentir descaradament, i a casa nostra hi ha força gent que, conscientment o sense consciència, avalen una posició falsa, que no té credibilitat.
Montilla no és Maragall, i per tant no podem fer comparacions. Montilla, a qui no vaig poder escoltar ahir, ha deixat molt clara la seva posició, i ara caldrà veure si és capaç de mantenir-la i fer avançar un govern, que no és uniforme i que necessita del pacte. Un pacte que haurà de permetre conjugar diferents voluntats i aspiracions, però que han de tenir en comú, l’objectiu de desenvolupar el nou Estatut, i fer créixer el nostre país, amb especial èmfasi a les polítiques socials.
Fa uns dies que l'Artur Mas va manifestar que no concedirien cap dia de gràcia al nou govern, perquè ja els havien exhaurit durant la passada legislatura. Jo crec que Montilla i el govern que nomeni, es mereixen comptar durant un temps amb la nostra confiança, perquè puguin organitzar-se bé i encarar amb èxit el treball que se’ls demana.

La unitat d'Espanya, un valor moral

Aquest matí de dijous llegia a la premsa escrita que els bisbes aprovaran, encara que sense consens, la pastoral sobre la unitat d’Espanya. Segons sembla la Conferència Episcopal Espanyola entén la unitat d’Espanya com un valor moral, i per tant el risc del seu trencament fa trontollar aquests valors morals.
A la premsa podeu llegir les parts més significatives que figuren a l’esborrany del document que demà divendres es deurà aprovar, i per tant no té sentit que us els reprodueixi, però si que m’agradaria fer una reflexió i seria desitjable que també se la fessin els mateixos bisbes espanyols.
¿No hi ha temes més importants que preocupin a la comunitat catòlica espanyola, com per ficar-se en temes d’unitats, autonomies, i sobretot, que hi barregin conceptes morals i ètics?
Sort n’hi ha que la comunitat de base, com a mínim a Catalunya, i d’una manera força generalitzada, té una manera d’obrar bastant distant d’aquest discurs, i pot avançar sense haver de demanar permís a la Conferència Episcopal, però l’exemple que donen no és massa edificant, i encara menys si tenim en compte el seu posicionament força descarat cap a opcions polítiques conservadores.
Els que tenim una edat, recordem l’Església Catòlica a Catalunya fent costat a la ciutadania, davant l’opressió franquista, tot i que venien d’un passat molt fosc, que és el que varen viure els nostres pares. Gràcies al laïcisme de l’Estat, que defensen la majoria de partits polítics democràtics, ens estalviem del retorn del fantasma de la Inquisició. A vegades sembla que alguns prelats catòlics envegin el poder que els religiosos musulmans tenen sobre la seva gent i els seus governs.
Confio que els bisbes catalans no donaran suport a la proposta de la Conferència Episcopal. Amb els bisbes de la generació anterior no hi patiria gens, però amb els actuals no ho tinc tan clar.

Construint ciutats participatives

Avui han començat les jornades formatives 'Construint ciutats participatives', organitzades per la Federación Española de Municipios y Províncias, al Centre de Convencions Internacional de Barcelona.
Parlar i sentir parlar de participació ciutadana de la mà d'alcaldes, conseller, ministre i catedràtics universitaris, em porta a una reflexió sobre la relació entre teoria i pràctica. Amb paraules semblants, tots han vingut a dir que el model de democràcia que toca ara és la participativa, però no pas per opinar sobre les propostes elaborades, sinó que s’ha de poder participar en l'origen. Llavors és quan obro els ulls i em fixo en la realitat; quan m'adono que alguna cosa falla.
No és que em sorprenguin les poques ganes de participar de la gent, perquè tots estàvem d’acord en que no som participatius sinó reactius; el que em preocupa és la manca de voluntat i capacitat dels nostres dirigents per avançar en aquest model. I quan et diuen que l’administració local és la que ho té més fàcil, perquè és la més propera als ciutadans, els dubtes sobre la possibilitat de fer el salt cap al model de democràcia participativa i deliberativa, arriben a ser molt forts.
S’han dit coses interessants, no tant per la seva espectacularitat com per qui ho ha dit i on s’han dit. Durant un any, tota una sèrie de tècnics i polítics han estat treballant “l’Agenda Local per a la Participació”. Es va iniciar a Màlaga l’octubre de 2005, i es tancarà a Barcelona, en el marc d’aquestes jornades.
M'he adonat que els meus escrits sobre participació no estan gens lluny del que avui es comentava. Evidentment, no és el mateix que ho digui jo que no pas el ministre Jordi Sevilla, o el conseller Joan Saura, o l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu, o el director del CIS, Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració, a Madrid.
Tinc ganes de fer-ne un resum, però avui volia deixar constància de la celebració d’aquestes jornades, i també poder comentar que la meva insistència en la participació ciutadana, no és una obsessió, ni es tracta de cap fenomen estrany ni cap producte de laboratori, sinó que és la base necessària per sortir d'aquest tipus de societat on hem anat a parar, formada per uns individus consumidors de serveis, fàcilment manipulables, que només reaccionem per defensar els nostres interessos particulars.

La transparència en política, evita rumors

El cap de setmana del 20 al 22 d’octubre, va tenir lloc a Arenys de Mar “El Festival d’Universos Musicals (FUM)”, que substituïa “la Festa de la Marededéu fumadora” que, fins fa dos anys s’havia anat celebrant, però que l’any passat, per desavinences amb l’Ajuntament, es va deixar de programar.
A la revista arenyenca l’Agenda, d’aquest mes de novembre, i avui a la xarxa d’internet arenyautes, es podia llegir que el grup organitzador havia rebut una subvenció municipal de 8.000 euros, havent venut només 50 entrades, per als dos dies. També es diu que durant la festa es va fumar i beure alcohol, i que després la festa va continuar en un habitatge, propietat d’un dels membres organitzadors del festival. La signant de l’escrit d’arenyautes va més enllà, i identifica el promotor del festival i receptor de la subvenció, com a fill d’una regidora de l’actual equip de govern.
Desconec la veracitat de la notícia i per aquest motiu no reprodueixo els noms que surten en l’escrit, però és evident que la pràctica d’una política transparent estalvia situacions com aquestes, sobretot si es tracta de calúmnies, però també si estiguéssim parlant de fets reals, perquè l’acció posterior seria sancionar possibles actuacions anòmales i fora de la llei.
No es tracta pas d’anar escalfant els ànims, sinó de dialogar, i probablement aquí rau el gran problema d’Arenys de Mar. Des dels fets de la nit de Reis, els nervis estan a flor de pell, i mentre la situació no canviï, qualsevol actuació poc clara, pot originar més controvèrsies i enfrontaments ciutadans.
Quan cantava a la Coral Canigó, l’Enriqueta, la directora, sempre ens deia que cantar fluix no volia dir a poc a poc, i que quan demanava que cantéssim fort, no havíem d’accelerar el ritme. Dic això, perquè hi ha polítics que confonen dominar la situació amb ser intransigents. Es pot ser molt eficaç i respectat, practicant una política de diàleg. La gràcia de la política és tenir les idees clares i defensar-les amb el diàleg, però mai amb la força. La millor manera de convèncer és parlant, escoltant, ensenyant i aprenent. Si no hi ha confiança, no es pot avançar. Si no hi ha capacitat de diàleg, no s’hi pot confiar. Això és el que a Arenys succeeix des de la nit de naps.

Els nostres candidats

Amb les declaracions d’Agustí Massuet aquest matí, Miquel Rubirola (CIU), s’afegeix a Ramon Vinyes (PSC) i Joaquim Ponsarnau (ERC), com alcaldable a les properes eleccions municipals. A aquests s’hi podrien afegir – atenent els rumors que circulen – Lluís Blanchar (VIA), Xurde Rocamundi (Ciudadanos), i qui sap si algú més.
Tots confessen estar preparant el programa electoral, i m’imagino que també les llistes. Veurem si la fal·lera participativa dóna bons resultats, o bé resulta una cançó de l’enfadós que ens arribi a cansar, com ja li ha passat a la Isabel, segons ens ho escrivia a arenyautes.
A mi, si em llegeixen, m’agradaria que ens presentessin un programa d’actuació municipal, creïble, quantificable i assumible. Sabem, d’anada i tornada, que els recursos pressupostaris d’Arenys de Mar són molt escassos, i que la gestió del capítol I, és tradicionalment dolenta, no pas pels ínputs sinó per la manera d’organitzar-los.
Ens hauran d’explicar com solucionaran els greus problemes que Arenys arrossega de fa temps: la brutícia dels carrers; el mal estat de la Riera; la situació de la Plaça del Mercat; el tancament de botigues i la seva substitució per bancs, immobiliàries i cafès; la canalització del carrer de l’Església, condició imprescindible perquè es canalitzi el rial de Sa Clavella; la recollida selectiva de la brossa..., o també el paper que jugaran davant dels projectes d’altres administracions: el trasllat de la carretera que passa per la Riera; el pas a peu a l’alçada de Vallvidrera; la desembocadura de la Riera; les rotondes a la Nacional II..., i tots aquells temes que continuen sense solucionar-se o bé no s’acaben d’impulsar: la posada en marxa dels consells municipals de participació; la inspecció sobre el compliment de les ordenances municipals (aparells d’aire condicionat, bustiades, parabòl·liques...); el carril bici inoperatiu; l’estudi de la idoneïtat del sentit circulatori d’alguns carrers;
En el llistat no he parlat d’allò que ens han promès per aquesta legislatura: el Pla General d’Ordenació Urbanística; el Pla Especial del Port; el Pla d’Equipaments; el Pla d’Acció Cultural; el defensor del ciutadà..., que dono per entès que no se n’haurà de parlar durant la campanya electoral. Resultarà que en sis mesos s’haurà fet la feina de quatre anys.

Adéu Joan Ayats!

L’Església de La Gleva ha quedat petita davant la multitud que hi hem anat per dir adéu al nostre amic Joan. No podia estranyar a ningú, perquè en Joan tenia molts amics i bons amics, perquè en Joan era un gran amic, amb qui sempre podies confiar.
La distància no m’ha permès tenir massa contactes amb en Joan, però la notícia de la seva sobtada mort, m’ha colpejat i confós. En Joan havia fet molta feina, però encara li quedaven forces per fer-ne més. Ho ha dit en Pep Alarò, que ha oficiat l’enterrament i que el coneixia molt bé: en Joan no tenia un no per a ningú, i era una home de fe convençut, que només pensava en estimar.
En Joan deixa un buit immens, i qui més ho patiran seran la Montse, la seva esposa, i els seus tres fills, que hauran de refer la seva vida sense poder comptar amb el seu ajut i companyia.
Membres de l’Orquestra de Cambra de Vic i de la Coral Canigó, han participat en l’ofici funeral, i han activat a flor de pell la sensibilitat que en Joan tenia, per a la música i per a la gent. Va ser una reunió de Caritas la darrera activitat d’en Joan i l’última paraula que va escriure dels seus apunts, va ser “tolerància”.

Adéu Joan i moltes gràcies, des d’Arenys, pel teu testimoni de vida.

Roda de Premsa del PSC

Aquesta tarda m'he disfressat de periodista i m'he 'colat' a la Roda de Premsa que havia convocat el PSC d'Arenys de Mar. Ja vaig comentar en aquest bloc que el PSC volia pujar al carro de la campanya electoral, de la mà de la senyora participació, que enguany està molt sol.licitada i tinc por que no pugui actuar amb totes les seves facultats (sort que ni CIU ni PP li han demanat els seus serveis!)

L'alcaldable, en Ramon Vinyes, ens ha presentat el Fòrum de Ciutat, amb el lema "el teu Arenys és el nostre, digues la teva!" i "posem Arenys al mapa"
Han programat quatre sessions per abans de festes, per parlar-nos de polítiques municipals d'habitatge, de nouvinguts, de promoció de ciutat i de seguretat, i per escoltar-nos. De moment s'avancen al VIA, que només ha presentat dos temes, però queden una mica pel darrera d'ERC, encara que ens han dit que després de festes continuarien.
Què més ha dit més l'alcaldable del PSC?
Que Arenys perd "pistonada", i corre el perill de convertir-se en ciutat dormitori. Que el govern actual no ha actuat per resoldre-ho, i que el PSC vol donar-li la volta.
A continuació la premsa els ha fet preguntes, i jo, com que anava disfressat, també.
Un periodista els ha demanat si pactarien amb ERC i ICV, però la resposta ha estat contundent: el PSC vol la majoria absoluta (és a dir, passar dels 4 regidors d'ara als 9, que necessiten). Qui no s'acontenta és perquè no ho vol, encara que el to era distès perquè ens trobàvem en família.
També se li ha demanat pel Pla General, de si s'aprovaria segons el pacte assolit, ara que CIU i PP havien recuperat la majoria. Segons Vinyes el govern no té temps material per aprovar una proposta diferent, abans d'acabar la legislatura. Una altra pregunta s'ha referit a la proposta de l'alcalde d'incrementar l'endeutament. El PSC ho veuria bé en funció dels projectes a realitzar.
Per acabar, ens ha dit que el programa electoral estarà llest el mes de març i les llistes el mes d'abril.
Després de la Roda de Premsa m'he tret la disfressa i hem mantingut una conversa agradable mentre picàvem quatre olives i patates, i una copa de cava. Ara caldrà esperar si la convocatòria del Fòrum tindrà resposta i acceptació, i si veritablement hi participaran arenyencs, o es tractarà una vegada més de polítiques de maquillatge. El temps ho dirà.

Anuari Espriu “Indesinenter”

He assistit a la presentació de l’Anuari Espriu “Indesinenter”, organitzada pel Centre de Documentació Salvador Espriu, l’Ajuntament d’Arenys de Mar i l’Editorial Punctum, i que anat a càrrec de l’historiador Josep M. Ainaud de Lasarte i l’escriptora Marta Pessarrodona.
L’acte, que ha tingut lloc a la Sala Noble del Calisay, i la presidit l’alcalde de la vila, Miquel Rubirola, ha comptat amb una assistència d’una cinquantena de persones, amb una mitjana d’edat dels 65 anys. Precisament, en una reunió que he tingut a continuació d’aquest acte, i parlant d’Arenys, he comentat que vivíem en un gran geriàtric, però la persona que estava al meu costat, m’ha advertit que si continuava per aquest camí, prendria mal.
Tornant a l’acte, que és el que importa, haig de reconèixer que el nostre alcalde té taules. Quan l’escolto en situacions com la d’avui, no acabo d’entendre perquè l’Ajuntament funciona tan malament, i hi ha tan poca comunicació amb els veïns. Ha presentat amb correcció, però de manera distesa els dos conferenciants, de qui ha destacat els seus mèrits.
En Josep M. Ainaud, ha felicitat els promotors de la idea d’aquest Anuari, i ha lamentat que no es faci el mateix amb l’obra d’altres escriptors catalans. Ha demanat que es faci projecció fora de Catalunya, perquè no ens limitem a escampar-ho a casa nostra. L’Ainaud és un gran conversador i entre el públic hi havia veritables fans seus.
De la Marta Pessarrodona no en vull parlar massa. Per cert, en Jaume, que s’asseia al meu costat, m’ha dit que demà celebrarà els 65 anys, però no n’ha parlat durant la xerrada, que a més de presentar-la de manera desmanegada, ha consistit en un recull d’anècdotes viscudes per ella mateixa, amb una certa relació amb l’Espriu i la seva obra. Us haig de dir que no m’ha agradat, ni interessat, i no feia badalls perquè sabia que m’esperava una altra reunió abans de poder anar a sopar.
Entre el públic hi havia en Ramon Verdaguer, que de ben segur escriuria coses diferents a les meves, si més no més “políticament correctes”, però ja ho sap la gent que em coneix: dic allò que penso, amb el risc que això comporta, sobretot quan et mous en cercles massa protocolaris.Una cosa sí que ens ha deixat clara la Marta: és radicalment feminista.

El PSC d’Arenys també ens convida a participar

Finalment el PSC també ha pujat al carro i convida els arenyencs a participar a definir el futur de la nostra vila. Primer varen ser els veïns independents de la plataforma VIA, amb l’Àlex Acero, en Lluís Blanchar i en Vicenç Martí, al capdavant. Després ERC va presentar la seva proposta de grups de treball i esmorzars de dissabte. Del PP no n’esperem res, ja que no acostuma a mobilitzar ni a la seva gent, fins al dia de les votacions. Tampoc la gent de CIU ens tenen acostumats a organitzar cap moguda, i no sé si aquesta vegada ho intentaran o bé estan convençuts que això no els donarà més vots.
Trobava a faltar els socialistes, sobretot ara que han canviat el cap de llista i necessiten “ensenyar-lo” als seus votants fidels, però també a possibles nous electors que puguin sintonitzar millor amb el perfil d’en Ramon Vinyes, una persona molt dialogant i més gestora que política (no té res a veure amb les comparacions fetes entre Maragall i Montilla).
Avui hem rebut la invitació del PSC a participar d’una Roda de Premsa, aquest dissabte, per presentar-nos “una proposta a la participació i als (seus) projectes de futur necessaris per a la vila”. Em queda el dubte de la propietat dels projectes: de l’alcaldable, del PSC, dels participants...?
A diferència de la convocatòria d’ERC, en aquest cas no em queda tan clar el nivell de participació que proposen. Pot ser tipus CIU+PP, és a dir, assistir i escoltar, o bé pot anar més lluny i demanar l’opinió de la gent i discutir-la. Ho sabrem aquest dissabte, si ens hi acostem.
Però, no està tot aclarit! Em queda també el dubte de si la gent de Ciutadans partit de la ciutadania es voldran presentar a les municipals o no. A les autonòmiques varen obtenir 172 vots, un 2,6%, la qual cosa no els permetria obtenir cap regidor, a no ser que aconseguissin 157 vots més, amb el mateix percentatge de participació electoral. Si decideixen presentar-se, m’imagino que també iniciaran algun procés participatiu, sobretot perquè es tracta d’un partit de gent desencisada de les altres formacions polítiques.
Com podeu veure, encara tenim molts dubtes, que caldrà anar resolent de mica en mica, i això sense dir res d’ICV que dono per fet que cediran el lloc al VIA, però no hi ha res confirmat. Sigui com sigui, però, em fa por tanta propaganda participativa, perquè ara fa quatre anys, tots els candidats es varen apuntar a la participació, i al final no n’hem vist res de profit.

Que s’acabin les porres institucionals

Seria d’agrair que els partits de l’Entesa enllestissin el més aviat possible tot el moviment de fitxes que hauran de fer per reestructurar el govern. A diferència d’ara fa tres anys, el pacte dels tres partits d’esquerra s’ha escenificat amb menys pompa i ha trigat molt menys. Ara caldria que els futurs consellers i conselleres i tots els seus càrrecs de confiança, es nomenessin també de seguida i poguessin començar a treballar.
El joc de les porres que es va iniciar l’any 2003, ha anat trobant motius per mantenir-se durant tota la legislatura – pactes, discussions, nomenaments, crisis de govern, expulsions... – i no convé allargar-ho massa més.
Sembla que els sobiranistes es troben en període de reflexió, després del pacte d’ERC amb el PSC i ICV, i de l’entrada de Ciutadans partit de la ciutadania, i potser és hora d’anar per feina i encarrilar el futur que volem per al nostre país. Continuar amb la dinàmica de la transformació social en polítiques sanitàries i educatives, abordar de manera seriosa la problemàtica de l’habitatge, la precarietat laboral i tots els elements que creen desànim als joves, sense oblidar els grans paràmetres econòmics, urbanístics i d’infraestructura, que mantenen adormida la nostra economia i la capacitat de moviment del nostre país.
Avui escoltava el president del sisè partit del nou Parlament, i m’ha semblat prou seriós com per donar-li un marge de confiança com perquè puguin demostrar que són coherents, que no es tracta de cap buf, i que representen realment a una part de la població de Catalunya. Seria bo poder pensar que des del govern o l’oposició, cadascú treballarà per fer avançar un país que ho fa molt a poc a poc, a vegades pensant més en la nostàlgia que en la realitat que vivim.
Desitjaria doncs, que ben aviat fóssim capaços d’observar el nou impuls governamental, sense estridències ni picabaralles oportunistes o banals, i tinguéssim la sensació que la segona part del tripartit és seriosa i que no té res a veure, en imatge, amb la primera, però que segueix en la línia transformadora de la nostra societat, que pretenia dur a terme aquella colla de gent que es varen agrupar per asseure al banc de l’oposició el partit que durant 23 anys havia governat la nostra nació.

El bon govern

Ho hem vist darrerament, a Arenys ja s’escalfen motors per a les eleccions municipals del mes de maig, amb la presentació dels treballs del grup de Veïns Independents d’Arenys (VIA), i les propostes de participació en la confecció del programa electoral per part d’ERC. En el moment d’escriure aquest article encara estic en la incertesa de quin serà el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. Sigui quin sigui el resultat, els partits arenyencs hauran de preparar bé la seva campanya, alguns, estimulats per l’èxit electoral, els altres tractant de superar les circumstàncies contràries, tots però amb l’obligació de presentar-nos uns objectius clars i assumibles, i nosaltres la d’exigir-los serietat i transparència.
La pregunta que em faig i que us trasllado és la de què podem exigir als nostres futurs governants? És clar que no podem demanar peres a l’om, però quines qualitats haurien de tenir les persones que optin per dirigir el nostre municipi? Quins pla de treball volem que ens presentin perquè puguem decantar el nostre vot? Probablement tots coincidiríem en demanar que sàpiguen governar i que treballin per al bé comú, sense favoritismes ni joc brut, fent avançar el nostre poble.
Els primers dies del mes d’octubre vaig tenir l’ocasió de participar, a Donostia, en les jornades sobre “El bon govern”, organitzades per la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i l’Ajuntament de Donostia. A la trobada hi coincidien alcaldes, regidors i tècnics municipals de tot Espanya, i un reguitzell de bons teòrics especialitzats en administració pública. Varen ser unes jornades intenses i valorades positivament per tots els assistents, i que probablement hauríem coincidit en demanar algun dia més, per debatre més a fons tots els aspectes que varen anar sorgint.
Es va parlar de qualitat de la democràcia, de lideratge polític, d’ètica, de corrupció, de clientelisme polític i de política i participació. Cada ponència i cada ponent varen centrar el tema que tractaven però hi havia un denominador comú que, amb diferents matisos, anava planant durant les jornades. Tothom entenia que, cada vegada més, calia la professionalització dels polítics i sobretot de les seves decisions, i consideraven bàsica la participació de la ciutadania.
Ana Leiva, Secretària d’Estat de Cooperació Territorial, que va iniciar les jornades, després de la pertinent benvinguda a càrrec de l’alcalde Odon Elorza, va voler deixar constància que els models de democràcia representativa i participativa eren compatibles, i es va referir a la necessitat d’un lideratge polític sòlid, un govern de qualitat que eviti tota tendència al clientelisme polític, i un govern de valors i no solament gestió. Precisament, Antonio Natera, professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid, va afirmar que hi havia massa gestió i poc lideratge polític. Una valoració que es contradiu amb l’opinió que sovint tenim que a l’Ajuntament s’hi va a fer gestió i no hi ha lloc per a les ideologies. Segons Natera, els nostres polítics han de ser capaços d’impulsar projectes, amb iniciativa, assumint riscos i amb habilitat organitzativa, capaços de reunir les diferents demandes i interessos, aconseguint un consens entre els interessos locals enfrontats. Un líder ha de ser honrat, amb visió de futur, capacitat de generar entusiasme i competència tècnica. No és tan important el carisma com la seva capacitat d’esdevenir representat de la ciutadania. En definitiva, el lideratge no és un atribut personal sinó una activitat.
Carles Ramió, professor de Ciència Política i Administració de la Universitat Pompeu Fabra, tot i que va afirmar que cada vegada és més important el coneixement tècnic, entenia que la funció directiva requereix d’una bona dosi de sentit comú, i va voler diferenciar un ajuntament, d’una empresa privada en el sentit que l’ajuntament no té clients sinó ciutadans, i per això cal un component de valors, que el diferencien del món privat.
Al llarg de les jornades t’adonaves que, municipis com el nostre, encara són lluny de poder comptar amb uns equips de govern prou sòlids per liderar un projecte de ciutat que ens faci avançar al ritme que caldria esperar. Si bé és cert que hi ha un component important, de manca de finançament de l’administració local, no resolt després de vint-i-cinc anys d’ajuntaments democràtics, i que genera dificultats de gestió, ens fan falta líders capacitats per dirigir el nostre municipi, ja sigui perquè no hi ha més cera que la crema; per la incertesa laboral dels polítics, que frena l’accés a persones que potser tindrien el perfil i capacitat de lideratge que necessitem; o bé perquè, malgrat el nivell de serveis que no té res a envejar a altres estats, patim una situació de desprestigi de la vida política, que provoca que poca gent tingui ganes d’entrar en política.
L’Ajuntament és l’administració més propera al ciutadà i això el fa més vulnerable, però al mateix temps li permet ser més eficaç i de resposta més immediata a les necessitats socials de la població que serveix. Si bé és cert que no podem baixar la guàrdia, per evitar esdeveniments com el de Marbella, no podem generalitzar-ho, i convé ser més justos en les valoracions als polítics. Necessitem líders imaginatius, efectius, transparents i disposats a compartir i dialogar amb els ciutadans, però ells també han de poder comptar amb ciutadans disposats a col·laborar en la gestió pública, i això ens implica a tots. El bon govern, no és cosa d’uns quants sinó que nosaltres també hi estem cridats.

Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, aquest mes de novembre

Inoperància política + inconsciència ciutadana = caos

Quan s’ajunta la inoperància política amb la manca de consciència social de la ciutadania, el resultat és una situació caòtica de difícil solució. Això és el que està passant a Arenys de Mar, en aquesta legislatura més que abans, en qüestió de recollida de trastos vells.
Parlar d’aquest tema a Arenys és delicat, perquè hi ha molts romàntics que no sempre entenen les coses, però valdria la pena tocar de peus a terra i estudiar sortides raonables, que ens alliberin d’aquesta situació insostenible.
Arenys de Mar, pels que sou forans, realitza un servei de recollida de trastos vells, una vegada al mes, en dues tandes segons la situació geogràfica. Aquesta iniciativa que en principi hauria de ser lloada, ha esdevingut al llarg del temps un caos per culpa de l’abús que molts ciutadans – i diuen que també gent de fora – que el dia abans de la recollida, treuen tot tipus de material al carrer, de manera que l’endemà, el servei de la brigada queda col·lapsat i s’hi ha d’esmerçar recursos humans i econòmics, fora de tota lògica i mesura.
L’equip de govern CIU+PP va anunciar, ara fa un any, que el servei no podia continuar d’aquesta manera i que a partir del gener de 2006, deixaria de funcionar, essent substituït per un sistema encara per decidir. Ha passat un any i l’única cosa que ha fet l’equip de govern, ha estat lamentar-se mes rere mes del mal ús del servei per part de la ciutadania.
No deslliuro de cap culpa els arenyencs que no compleixen la normativa tot traient materials que no correspon, però el govern municipal hauria de tenir clar què vol i què pretén, i adoptar mesures, tot fent pedagogia. Lamentar-se no n’hi ha prou, i si no hi ha capacitat per governar, valdria més la pena que dimitissin. Això se’ls podria demanar per mil conceptes, perquè la tònica d’aquesta legislatura ha estat la d’actuar de bombers, apagant focs i no planificant res, ni portant cap tipus d’iniciativa.
El tema no és senzill, i encara menys quan es desborda per manca de lideratge del govern. Els hi han pres el pèl i no saben com guanyar-se la confiança. La situació està al límit, i no hi sé veure cap solució. Arenys es mereix un canvi de polítics, i confiem que això passi el mes de maig.

La destrucció de CIU

“El tripartit vol destruir a CIU, però no ho aconseguirà”. No m’agraden aquests titulars ni tampoc les declaracions que els provoquen “El tripartit només busca la destrucció de CIU, però no ho aconseguiran”.
Hem de ser seriosos si volem que la gent es manifesti activa i participi, per exemple, a les eleccions. Una cosa és la rivalitat política entre diferents opcions, partits... per aconseguir posar en pràctica el model polític que es defensa i en què es creu, i una altra és la lluita simplement pel poder, declarant i fent qualsevol cosa per poder-lo assolir.
No sé si hi ha partits polítics que volen destruir a CIU, però si fos així seria la cosa més estúpida que ens podríem imaginar. Què vol dir destruir a CIU? Eliminar totes les persones afins al projecte de CIU? Destruir les persones que ho lideren? Estareu d’acord amb mi que ni una cosa ni l’altra tenen sentit en un model democràtic com el nostre. Doncs per què es formulen aquestes declaracions? Quins objectius pretenen aconseguir? Fer-se la víctima i guanyar-se ànimes caritatives?
El projecte de CIU existeix i té molt seguidors, militants, simpatitzants, però no és l’únic projecte, sinó que n’hi ha d’altres, més bons o pitjors, liderats per altres persones, més o menys capacitades.
No vull entrar a valorar la idoneïtat de l’Entesa o Tripartit II, però no hi sé veure cap traïció. Es tracta d’una opció legítima, de la qual n’hauran de rendir comptes, i l’oposició farà molt bé de seguir-los de prop, per controlar que treballen per al poble a qui representen, els hagin votat o no. D’aquí a parlar de traïdoria, venjances o ànims destructius, n’hi ha un bon tros, i convindria ser més seriosos i responsables, a l’hora d’anar fent declaracions.
“Exerciré el lideratge del país, encara que sigui des de l’oposició”. Aquesta declaració m’agrada, perquè comporta responsabilitat, ja que tot i no ser escollit president de la Generalitat, hi ha molts catalans que han confiat en ell i voldran continuar confiant-hi. És aquest el to i el sentit que m’agrada trobar entre la classe política i deixar-se d’històries que no ajuden a res, sinó tot el contrari. Que el pacte a tres hagi impedit aconseguir el govern del país al partit més votat, ha de servir, en tot cas, com estímul per treballar més a fons i aconseguir-ho la propera vegada. Entretant hi ha una molt bona oportunitat de fer valer la professionalitat, el bon criteri i les bones raons per defensar un model de país, exercint eficaçment el rol d’oposició que li tocarà fer.

Portal Associatiu

Aquest matí de dissabte hem presentat el Portal Associatiu de Mataró, i ho hem fet dins les jornades de noves tecnologies INNOVÀTIC, organitzades per l'Organisme Autònom Municipal IMPEM.
El Portal Associatiu és un projecte de la Diputació de Barcelona, que pretén impulsar l'accés a les noves tecnologies del teixit associatiu de la província, en què l'Ajuntament de Mataró ha decidit apostar-hi fort, com ha demostrat des de sempre.
Hem aprofitat la jornada per escoltar l'experiència del Centro de Recursos para Asociaciones de Cádiz y la Bahía CRAC, amb el projecte redasociativa.org, i hem acabat el matí amb el lliurement de diplomes als administradors de les entitats que fins ara han seguit el curs de formació del Portal, i també als alumnes del curs 2005/06, dels punts Òmnia de Mataró (Cerdanyola i Molins), una altra aposta de l'Ajuntament de Mataró, per apropar les noves tecnologies a la ciutadania.

La Mesquita d'Arenys de Mar ens obre les portes

Aquest dissabte, a Arenys de Mar, hi ha jornada de portes obertes a la Mesquita. Ràdio Arenys informa al seu web, que la Mesquita estarà oberta a partir de les quatre de la tarda, i afegeix que quan a Catalunya es va organitzar la segona Jornada de Portes Obertes de les Mesquites Catalanes, la mesquita d’Arenys era en obres i no s’hi va poder acollir.
Recordo que el dia 2 de juny, el Grup de Debat i Tertúlia va organitzar una conferència, amb el títol “Immigració i Integració”, a càrrec del llavors diputat del grup PSC-CpC, Mohammed Chaib. Ho recordo agradablement, perquè aquell dia vàrem compartir espai amb una colla d’arenyencs magrebins, que varen participar del debat i a qui el conferenciant s’hi va dirigir en més d’una ocasió. Els parlava i insistia que no es podien tancar en ells mateixos.
Mohammed Chaib es va referir a la Jornada de Portes Obertes, com una bona ocasió per obrir-se a altres cultures. Va ser quan se li va dir que a Arenys, aquest any no s’havia fet, i hi va haver un malentès a l’hora de desxifrar-ne els motius. Ara m’he assabentat que es farà aquest dissabte, dia 11 de novembre, i em sabria greu que passés per alt a la gent que normalment hi assistiria.
Està previst que de 4 a 6 de la tarda, hi hagi instal·lades, al carrer de Les Escolàpies, unes parades amb dolços marroquins; la resta de la tarda i fins a la nit, es podrà accedir a l’interior de la Mesquita.
No és fàcil conviure, però és més difícil si ens ho mirem des de lluny. No podem negar la realitat del nostre país, i la importància del fet migratori, que transforma ciutats, i també relacions humanes. Sovint posem barreres sense adonar-nos-en. Mohammed Chaib parlava del model de la interculturalitat, molt diferent de la multiculturalitat que s’ha demostrat erroni. No hi ha experiències en interculturalitat, però val la pena intentar-ho, en benefici de tots.
Aquest dissabte 11 de novembre, a la tarda, la Mesquita d’Arenys de Mar ens obre les portes, i la seva comunitat ens obsequia amb els seus dolços.

25 anys col·legiat

Aquest vespre he recollit la insígnia de plata del Col·legi d'Economistes de Catalunya, i un diploma commemoratiu dels meus 25 anys de col·legiat.
Us haig de dir que he intentat reconèixer alguna cara de possibles excompanys de facultat, però no ho he aconseguit. De fet ja fa 28 anys que em vaig llicenciar, i tots hem canviat. Jo mateix portava barba, més d'acord amb el temps. Jo també, avui, resultava irreconeixible.
Ha estat un acte senzill, sense massa protocol, que és com a mi m'agrada, encara que era dels pocs que anava sense corbata, i no vestia de fosc.
De la relació de col·legiats d'ara fa 25 anys, en faltaven alguns, però de tots ells, de qui més he notat la seva absència ha estat de l'Artur Mas. M'imagino que l'acord de l'entesa, després del seu triomf electoral, no li dóna massa marxa per anar, de moment, a gaires actes de societat.
Sigui com sigui, l'acte també m'ha servit per entrar a l'edifici del World Trade Center. Encara que sembli estrany, la Barcelona que recordo és la Barcelona dels anys setanta, quan estudiava a la facultat.

El Secretario

Aquest mes de novembre L’agenda publicava la notícia de la pròrroga de cinc anys del secretari de l’Ajuntament d’Arenys, el senyor Ángel Lozano, que enguany arriba a l’edat de jubilació. Segons la mateixa revista, un fet com aquest no seria notícia si no fos que des de fa uns quants anys, s’han fet paleses les desavinences entre l’Alcalde i el “Secretario”, - tal com se’l coneix a Arenys. La revista interpreta que l’alcalde podia haver denegat la pròrroga i aconseguir que el secretari municipal es jubilés a finals d’any.

A la xarxa arenyautes també ha aparegut la notícia i m’ha semblat oportú reflexionar sobre les funcions d’un secretari municipal i les relacions amb l’alcalde-president de l’ajuntament. Desconec quina és la situació a dins i per tant no faré cap valoració ni tampoc cap crítica. En tot cas m’agradaria donar la meva opinió sobre el paper que cadascú pot jugar en benefici del propi ajuntament i en conseqüència la població.
De la mateixa manera que és desagradable sentir que en una empresa hi ha conflictes laborals, tampoc és bo que en un ajuntament hi hagi conflictes entre president i secretari, perquè a la llarga qui hi perd és la població. Una bona manera de resoldre conflictes és tenir molt present quines són les funcions i obligacions de cadascú, i oblidar-se de rutines o conformismes. La legislació vigent és prou precisa com perquè cadascú sàpiga quin és el seu paper i fins on l’altre pot actuar. M’imagino que la font de problemes en la relació entre secretari i alcalde, deu ser en les diferències d’interpretació, però potser també hi ha conflicte perquè no s’han separat convenientment les funcions de cadascú.
Qualsevol advocat que llegeixi l’escrit ho podria dir millor que jo, però per entendre’ns diré que les funcions del secretari d’un ajuntament són donar fe pública dels acords presos pels diferents òrgans municipals, i al mateix temps realitzar l’assessorament legal preceptiu. El secretari dóna fe d’allò que creu que és legal i ningú pot obligar-lo a pensar ni actuar diferent, perquè ell estampa la seva signatura. De la mateixa manera, l’alcalde o un conseller delegat, pot fer una interpretació diferent i té la potestat d’acordar-ho, encara que hi hagi un informe negatiu del secretari, que en cap cas significa una lluita d’interessos sinó simplement una interpretació diferent del procediment o tema a aprovar.
No cal dir que la figura del secretari és important perquè realitza la tasca d’assessorament, i esdevé un suport per al polític, que no sempre entén de lleis i procediments. És per això que a l’hora d’aprovar qualsevol acord amb l’informe negatiu del secretari, cal estar molt segur que no s’està cometent una il·legalitat, amb tot el que això pot suposar.
M’agradaria pensar que a l’Ajuntament d’Arenys el que li cal és una ordenació administrativa, i que no es tracta pas de canviar el personal, sinó de reestructurar l’equip per rendibilitzar millor la feina que fan.

El Ple de les Ordenances Fiscals

Aquest dimecres es porten a aprovar les Ordenances Fiscals de 2007, que l'equip de govern haurà aconseguit tirar endavant tot i no disposar de majoria absoluta.
L'alcalde va presentar en Audiència Pública, una proposta que tot fa pensar que no tindrà cap problema per ser aprovada, tot i que s'incrementin impostos i taxes per sobre de l'IPC, i que el govern local no hagi estat capaç de presentar una nova taxa de clavegueram vinculada amb el consum d'aigua, tal com s'havia compromès.
Amb la dimissió del regidor no adscrit, comunicada ahir el matí en nota de premsa, el govern municipal CIU+PP recupera la majoria absoluta. L'alcalde ja ha manifestat que no té intenció de canviar el sistema de treball d'aquests darrers dos anys, en què s'ha vist obligat a pactar amb els grups de l'oposició. Precisament aquest període ha servit per posar en evidència les fortes discrepàncies entre els tres partits de l'oposició, sobretot entre ICV i els altres dos partits, ERC i PSC. Unes discrepàncies que ja existien a l'anterior legislatura, però que es varen dissimular per no fer efectiva la crisi de govern.
Amb la nova situació al Consistori els darrers mesos de la legislatura, veurem si s'enllesteixen els temes que teníem encallats i que l'alcalde avançava a la revista "a tocar ratlla" d'aquest de novembre. Tot això com avantsala de les eleccions municipals del mes de maig.

L'entesa, nova etapa

El gran perdedor de les eleccions es convertirà en president de Catalunya. Perquè Montilla va perdre les votacions i 5 escons, però en el nostre model de democràcia el que compta és la majoria parlamentària, i aquesta la formaran els tres partits desquerres. És just? És lícit? És ètic?... tothom pot fer-se les preguntes que vulgui, i empipar-se amb qui vulgui, però els pactes són legals i som força gent que no desitgem majories absolutes, del color que siguin.
Lopció del tripartit, ara anomenat entesa, és tan vàlida com ho hauria estat el pacte anomenat nacionalista o la sociovergència. Alguns partits varen ensenyar les cartes ICV, PP, CIU daltres les portaven amagades ERC i PSC sobretot ERC, però forma part del joc, i ningú pot acusar a ningú de frau o engany. Una altra cosa és que es demani canviar la llei electoral i evitar possibles pactes sorpresa, o convertir el nostre sistema electoral, en un sistema presidencialista. A mi també magradarien canvis, sobretot en la manera de fer política, i això és el que hem de veure i analitzar a partir dara, a partir de lentesa.
Els tres partits que han decidit formar majoria i governar Catalunya, han de demostrar que ho saben fer més bé que fins ara. Han de continuar la seva política social, incidir més en temes com lhabitatge, la dependència, la immigració, leducació..., però també en les formes. Han devitar duna vegada, la mala imatge del govern anterior i que no passem més vergonya per culpa seva. Si realment defensem un govern català, i una nació catalana, hem de comptar amb un govern seriós, que lideri un canvi en la manera dactuar, i que siguin més propers als administrats.
Confio que tothom accepti la decisió presa per ERC i els seus aliats, encara que no sigui la seva opció. Convé que el president Montilla, agradi més o menys, sigui respectat pel que representa, si finalment és nomenat president de la Generalitat. No podem desprestigiar més les nostres institucions

Els blocs arenyencs

Parlava fa pocs dies, sota el títol “Arenyautes, comunitat digital” de la nova etapa que ha tirat endavant arenys.org, i puc afirmar que està agafant bona embranzida i cada dia s’hi apunten nous blocaires. Opinions sobre la vila i també la seva gestió política, han començat a entrar al món blocaire arenyenc. Veurem quina repercussió tindrà, però estic convençut que els aspirants a polítics locals l’hauran de tenir en compte, i els suposarà una lectura obligada.
D’entrada, el grup Veïns Independents d’Arenys (VIA) ja ha obert un grup de discussió, i el que presumiblement podria ser el cap de llista, a les eleccions del mes de maig, i actual regidor no adscrit, Lluís Blanchar, ja ha obert el seu bloc.
Lluís Blanchar com a cap visible del VIA i Joaquim Ponsarnau, alcaldable per ERC, parlen de participació ciutadana i han posat en marxa diferents processos participatius, preparatoris de la campanya electoral. Caldrà estar atents a la seva capacitat de mobilitzar els arenyencs en una tasca que no estem acostumats, i el que és pitjor, fins i tot escarmentats (auditoria mediambiental, procés participatiu edifici Xifré, audiències públiques...).
Serà important també valorar el grau de compromís dels dos partits i dels altres que s’hi puguin afegir, a l’hora de considerar les aportacions rebudes. Massa sovint els processos participatius es converteixen en trampes per a la ciutadania, per fer-nos creure que compten amb nosaltres, però realment el que es porta a terme és la voluntat dels partits polítics que assumeixen el poder.
Per altra banda, Arenys de Mar, ha viscut l’experiència durant aquesta legislatura, de veure com la promesa de fomentar la participació ciutadana, que tots els caps de llista del 2003 presents en el debat que va organitzar el Grup de Debat i Tertúlia, varen fer, ha quedat en promesa. Qui ha governat i podia posar-la en pràctica no ho ha fet, però tampoc tinc la impressió que els partits de l’oposició, haguessin fet gaire més. Tant de bo, però, que m’equivoqui.
La campanya electoral per a les eleccions municipals no serà com les anteriors. Des de l’anterior campanya, la participació a internet ha fet un salt qualitatiu molt important, i això ho hauran de tenir en compte els partits polítics que aspirin a governar la vila, i tenir el web d’arenyautes, com a pàgina d’inici.

Benet Maimí, primer diputat arenyenc

Ahir ens vàrem trobar el Grup de Debat i Tertúlia per parlar sobre els resultats electorals. Si voleu sabeu què es va dir, ho podreu trobar al web de l’entitat. El nostre grup és obert i no té cap ideologia determinada sinó que cadascú té la seva, i el cert és que ens ho passem molt bé, ja que tenen lloc debats interessants, amb opinions diverses, que sumen, sense cap tipus de confrontació. Un fet que pot semblar lògic, però que no sempre passa ni ens tenen massa acostumats, ni els polítics, ni els mitjans de comunicació.
Aquesta tarda m’he trobat per la Riera, el nou diputat arenyenc, en Benet Maimí, que ocupava la darrera posició que entrat, dels diputats de CIU a Barcelona. L’he felicitat com també vaig fer des d’arenyautes, seguint l’exemple d’altres arenyencs.
En Benet Maimí, que serà el primer diputat arenyenc al Parlament de Catalunya, és primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, regidor per CIU, amb delegació de les regidories de Promoció Econòmica i Social, i Comunicació. En Benet ha estat professor de marketing a l’Escola Universitària del Maresme i guia turístic internacional. Entre 2002-2004 va ser director-gerent de Turisme Juvenil de Catalunya (TUJUCA). És president comarcal d’Unió Democràtica de Catalunya.
L’altre dia em comentaven que en Benet Maimí tenia més perfil de diputat que no pas de regidor. El cert és que, com a regidor, no se l’ha vist massa actiu durant aquesta legislatura. Hi ha qui diu que no té massa bones relacions amb l’alcalde, però que mai ha volgut escenificar cap trencament, com sí va fer el seu excompany de partit i actual regidor no adscrit, Lluís Blanchar.
La coalició de CIU, junt amb el PP, són els únics partits que no s’han manifestat sobre possibles alcaldables per a les eleccions del mes de maig. Tot fa pensar que el PP d’Arenys, no té massa recanvis i la cosa podria decidir-se entre la continuïtat de Rosa Zaragoza, o bé, si decidís no continuar en política – hi ha qui diu que està cansada – el relleu seria l’actual número dos, en Santi Herce. Quant a CIU, tothom s’imagina que Rubirola, l’actual alcalde, repetirà al capdavant de la llista, a no ser que CIU governés a Catalunya i els cridessin per desenvolupar algun càrrec a la Generalitat, i descansar de l’esforç que li ha suposat dirigir el govern municipal en aquesta accidentada legislatura.
ERC continua treballant els grups participatius, en canvi, la probable candidatura independent (VIA), després de la seva presentació del mes passat, no ha tret més el cap, potser esperant que passés tota la moguda de les eleccions al Parlament. Ara, però, totes les mirades es dirigiran cap a les eleccions municipals, on sembla que Arenys podria comptar amb la participació del nou partit parlamentari, encara que el percentatge de vots ha estat del 2,62%, la qual cosa voldria dir que li caldria doblar el nombre de vots obtinguts.

Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà...

És obvi que després d’unes eleccions, els resultats siguin motiu de conversa a la majoria de trobades i reunions. No només en cercles polítics sinó també en tertúlies improvisades i cafès. Avui, el nostre Grup de Debat i Tertúlia ens troba, com cada primer divendres de mes, per parlar sobre temes d’actualitat. És evident que la xerrada d’avui l’havíem reservat per parlar de la campanya electoral, els resultats i el futur que ens espera.
Avui, quan em dirigia a casa per dinar, escoltava un debat radiofònic on es preguntaven pel per què dels resultats. És interessant conèixer opinions de persones implicades i també d’altres que, en tot cas, són més o menys simpatitzants d’algun corrent polític. Em venia a la memòria els comentaris que vaig escriure ahir en aquest mateix bloc, sobre els resultats obtinguts pel nou partit en escena. També pensava en alguns dels escrits que vaig fer durant la campanya “Jo també vull un estat propi”, impulsada per l’arenyenc Xavi Mir. Tot em lligava.
No podem viure només d’il·lusions, encara que aquestes són importants i no les podem perdre. Cal, però, obrir sempre bé els ulls i adonar-se de la realitat on ens movem. Si ens quedem tan tranquils reclamant els nostres drets, per legítims que aquests siguin, i no fem res per resoldre els problemes encallats de la nostra societat, ens podem trobar que, o bé algú se n’aprofiti, o simplement que la paràlisi social ens jugui una mala passada.
Està molt bé penjar senyeres als balcons; dur el CAT al costat de la matrícula, o promoure campanyes amb signatures que es fan des de l’ordinador de casa, però amb això el país no avança; els problemes dels joves continuen sent els mateixos; els malabarismes de la gent gran no afluixen; les hipoteques cada vegada ens ofeguen més i la precarietat laboral es solidifica.
No vull anar contra les persones que amb convicció i resolució han endegat campanyes sobiranistes, ni tampoc les que les han signat, sinó fer veure que el món no s’acaba amb la lluita identitària. Cal una lluita més a fons contra la pobresa, la injustícia i el sofriment, que encara és latent a casa nostra. També, políticament parlant, cal exigir més diàleg entre ciutadania i els representants polítics.
Penso que la societat catalana ha estat molt intel·ligent i ha actuat a consciència. Molts han estat incapaços de valorar el treball de tres anys difícils i descoordinats, i s’han quedat amb la imatge i les maneres. De tot n’hem d’aprendre i el nou govern, sigui fruit d’un pacte o un altre, haurà de rectificar els errors que s’han comès i que els electors han volgut manifestar amb el seva decisió davant la jornada electoral.
Que no ens vinguin amb més demagògies ni discursos sense sentit. Que tots acceptin la seva part de culpa i es posin a treballar de veritat. No volem estratègies polítiques sinó esforç i compromís social, per liderar el govern que ha de desencallar l’aturada tècnica que viu el nostre país. Prou de mirar conveniències i interessos que no siguin Catalunya i els seus habitants. Hi ha massa temes pendents per resoldre com per jugar a estratègies polítiques. Qui no es vegi en cor de treballar per la nostra nació, que tiri la tovallola i cedeixi el pas a un altre.

Ciudadanos partido de la ciudadania

Avui és d’aquells dies que una cosa porta l’altra i no tens temps de pensar en res. Justament avui que es podia parlar de resultats electorals i d’estratègies post electorals. No n’he pogut seguir cap, però m’imagino que passi el que passi a ningú agafarà per sorpresa. L’experiència del 2003, per alguna cosa haurà servit.
He escoltat, però, alguns comentaris que m’han servit per crear-me opinió. Un dels temes més recurrents és l’entrada de Ciutadans partit de la ciutadania. En part perquè ha estat una gran sorpresa; penso “la gran sorpresa”, no tan sols per als membres dels altres partits i electors, sinó també per a la mateixa empresa. Encara que lluitaven per entrar, no m’imagino que s’ho arribessin a creure. Potser si ho haguessin tingut tan clar, el cap de llista no hauria estat el que ha sigut, i d’altres personatges haurien ocupat els primers llocs de la llista.
A més de la sorpresa, també s’han comentat les primers declaracions del seu cap de llista i els altres dos futurs diputats. Hi ha qui diu que intentaran desestabilitzar el Parlament; d’altres si aniran de bracet del PP; de si només parlaran en castellà, per tocar els... N’hi ha que, com jo, pensem que aquests tres senyors representen a una part de catalans, ens agradi més o menys, però la realitat és la que és. A tots ens agrada tenir la casa neta i endreçada, però no sempre li tenim. Hi ha qui hi té humitats; problemes de veïnatge; de sorolls; de claror... Voldríem presentar-la només amb les virtuts, però té inconvenients, i no els podem amagar, si més no per massa temps.
Quan sortia d’una xerrada més o menys nacionalista, m’adonava que m’havien estat parlant d’una realitat que jo no distingia. En canvi, quan vaig assistir, a Arenys, a la xerrada de Ciutadans partit de la ciutadania, em vaig adonar que hi havia molta demagògia en la intervenció dels ponents, i molta ràbia continguda entre els assistents. Per aquesta gent, amb raó o sense, s’havia estat fent política a les seves esquenes. La seva reacció era donar un cop de puny a la taula, i això ha estat possible gràcies a transgressors que no volen ser transgredits, com l’Albert Boadella; gràcies a polítics que es resisteixen a plegar, després de molts anys mirant el món per un forat, i oblidant-se del poble que els ha escollit; gràcies a persones que fa molt temps que varen baixar del tren, si és que mai hi havien pujat; gràcies al desencant de la política, per part dels joves i no tan joves.
Potser a partir del mes de maig, als Plens d’Arenys de Mar, no només parlarà el castellà el “Secretario” sinó que hi haurà algun regidor que també l’utilitzarà.

Resultats electorals

Amb les dades de què disposem, CIU ha guanyat clarament les eleccions autonòmiques. També s'ha fet palès que l'operació Montilla ha fracassat estrepitosament. Una altra afirmació contundent és el poc càstig rebut per ERC, després de 3 anys de desgovern. ICV, a qui ningú en donava res ara fa tres anys, ha arreplegat les desercions del PSC, més PSOE que mai, i la resta ha anat a parar al partit populista i nacionalista espanyol, de la ciutadania.
Montilla ha estat incapaç de mobilitzar els votants socialistes de les generals i ha desmotivat a una bona colla de socialistes catalanistes. L'estratègia psoelista ha fallat i si arriba a governar hauràde ser amb el permís d'ICV i ERC.
El PP haurà perdut un diputat, però podrà comptar amb tres nous socis per anar de viatge, encara que els seus vots no serveixin per sumar res. Tot això a partir de les dades que ens donen amb el 99% escrutat.
Si la victòria de CIU ha estat clara, a nivell de Catalunya, a Arenys la podem catalogar d'escandalosa. CIU ha obtingut el 40,85% dels vots, seguida del PSC amb el 23,23% i d'ERC amb el 19,67%. Tot això segons les dades que ha ofert Ràdio Arenys.
Demà amb més calma i amb els referents de 2003, podrem fer una anàlisi més fidel dels resultats d'aquest dimecres electoral.